# En Pere i altres contes ## Part 6 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/en-pere-i-altres-contes-20658/index.md En Peret al sentir-se alleugerit de l'última cirera, ara és hora! -es digué- i sense encomanar-se a Déu, ni als sants, del primer cop de puny, ja tingué en Nofre per terra. Fou obra d'un moment i aquell rotllo tan pacífic es convertí en una olla de cols quan bull. En Peret, agafat amb en Nofre i cridant: roba-cireres! roba.cireres! anava a tomballons omplint-lo d'esgarrinxades i cops de puny. En Nofre prou procurava defensar-se com podia, però més dèbil que en Peret, anava sempre a sota. La demés quitxalla, esbalotada i ardida amb l'espectacle, movia un xivarri aixordador. La noia creient que el millor medi de posar ordre era la llei marcial, agafà la canya amb les dugues mans... i garrotada de cego. El remei fou pitjor que el mal. A cada garrotada esgalabrava un marrec... Aviat no hi hagué front sense xiribec. Un cop de canya mal dirigit agafà el cartell de cantell i el partí en dos trossos. I la quitxalla s'apoderà del que després del quadro caigué a terra i en venjança dels cops rebuts, les emprengué a introduir la desunió en les lletres de les beceroles... En un moment no quedà un bocí de cartell i allà volaven pels aires perseguint-se i esquivant-se la _h_ i la _m_, mentre per terra, en un recó, es cargolaven amb extremituds d'epilèptic furor la _z_ i la _t_. La mestra acudí a corre-cuita. -Què és això!... Llavors el motí s'apaivagà una mica. -En Peret en té la culpa!- féu la noia de la canya senyalant-lo amb el dit. -És que em robava les cireres d'arbós!...- alegà en Peret. -Oi-que-nooo!...- féu plorant la víctima, estés de panxa a terra i treballant per a aixecar-se. La mestra va corre en son auxili; l'aixecà... i Maria Santíssima!... quina cara feia aquella pobra criatura!... li rajava sang dels nassos; a la seva cara no hi havia un través de dit que no estés ocupat per una esgarrapada o per un morat: el seu front era una serra, de tants bonys com hi portava -tot ell brut, ple de pols, el vestit ple d'esquinços... -Mireu, mireu... poca pena, desvergonyit, brètol- udolà la mestra davant d'aquell espectacle -mireu com m'ha posat a aquest àngel de Déu!... Ves com li porto jo, ara, a la Madrona!... Mal llamp t'esquinsi de mig a mig!- Jesús em perdoni!... I en Peret, estemordit, quasi no gosava dir: -És que... és que em robava les cireres d'arbós!... -Que et robava... et robava, desvergonyit, brètol... poca pena!... fuig-me d'aquí, si no et mato!... I en un esclat de santa indignació, prengué de revolada una escombra que trobà a mà i el va arremetre amb tal fúria que, ja ho deia bé, si l'arreplega el mata. Valga que en Peret, veient-se la tamborinada a sobre, apretà a corre amparant-se amb tot el que trobava. Però la mestra sempre al darrera, sempre l'escombra bambolejant sobre el cap d'en Peret... Tot d'un plegat l'escombra queia, però ell, més llest que un llamp, ja n'era a quatre passes i tota l'ira de la mestra descarregava en les innocentes espatlles del primer marrec que trobava a tret. A tot això el gos, engrescat amb el xivarri, saltava lladrant com un esperitat d'un cantó a l'altre. S'encertà a veure en Peret que corria, i siga sense cap mala volença, siga recordant-se de la puntada de peu amb que el saludà el primer dia de veure'l, el cert és que ja hi va ser! Amb quatre bots se li posà al costat, amenaçant-lo amb sos uials... -Busca'l- li féu la seva mestressa -i el gossot, més engrescat que mai nyac! li clavà els uials al ventre de la cama. -Ai, ai, ai!...- cridà en Peret aixecant la cama ferida. -Ja et tinc! no em fugiràs pas, poca vergonya!- udolà la mestressa aixarpant-lo amb una mà, mentre amb l'altra, cop d'escombra ve, cop d'escombra va, el deixava fet un llàtzer. Al vespre, la mestra mateixa l'acompanyà a casa seva. -Mira, Mònica, aquí et porto aquest bordegàs: no el vull pas més a costura. -I doncs, que... -Afigura't que m'ha esqueixat les beceroles que vaig comprar ventureres al mestre difunt... -I ara!... -I que m'ha agafat al Nofre de la Madrona del Serrat, i me l'ha malmès per tota la seva vida!... -Però com ha estat això?... -Mira't, aixís i aixàs...- I li feu tota la història. La Mònica, sense dir paraula, agafà a en Peret, li posà el cap entre les seves cames, li alçà la bata pel darrera i, surra va, surra ve, el deixà com un tomàtec. I sense sopar ni res, entre empenta i clatellot, el va ficar al llit... I el pobre Peret, entre els sanglots del plor, no parava de dir: -I doncs, per què no li pegavau a ell, el dia que jo li vaig pendre la crosta, si avui que ell m'ha pres les cireres em pegueu a mi!... Avui en Peret és un home, un home fet. Doncs encara no ha pogut resoldre aquell problema! Quantes vegades cavant la vinya, li ve a la memòria aquella nit tan trista que mai més ha oblidat, i passa quarts i quarts i fins hores i tot sense poder-s'ho explicar!... I sempre acaba dient amb un somrís de desengany: -La justícia, la justícia!... per tot és lo mateix, la justícia!... Ara que vingui un i em prengui un tros de bosc... Vaig per justícia?... hi perdo bous i esquelles!... Li casco un mal cop? doncs a presiri!... La justícia!... Si no la fan a l'altre barri, per aquest no s'estila, la justícia!... I ningú el treu d'aquí. EL POBRE BORRIQUET Aquella bestiola tenia un secret. El tenia fondo, molt fondo: bastava mirar-li aquells ullassos negres per a compendre-ho... I devia ser una cosa molt trista, un sofriment enorme... d'aquells que omplen tota una vida. En el modo de mirar, en la caiguda de les orelles, en el posat amb que rebia les garrotades, en tot ell, se li veia. I si mai per mai, al sentir la cort de retorn del treball, es permetia la francesilla de trotar un xic, amb un trot curt i picalet, record llunyà d'alegres energies, aviat aquella pena el rendia, i llençant un gran sospir, tornava a deixar caure les orelles, acotava el coll, apretava la cua, i, hala, passa darrera passa, tornava a fer camí, sempre meditant. No era pas una bèstia orgullosa; semblava que tingués consciència de que era al món per a rebre i treballar... i resignadament s'ho prenia mentre tenia delit; quan l'acabava, abaixava el coll, flairava a terra fortament, fins a aixecar-ne pols, amb molt compte vinclava primer un braç després l'altre flns a agenollar-se, avançava un xic les potes i es deixava anar sobre un costat, amb un gran esbufec. Cert és que encara no l'havia acabat, l'esbufec de satisfacció amb que la voluntat del descans l'envaïa, que ja tenia a sobre un parell de garrotades; però tant se val, alçant-se un xic, primer estirava un braç, el posava en ferm, després estirava l'altre, enarcava el llom, feia un gran esforç i upa!... ja hi tornava a ser, com si res hagués estat. I tornava a fer el seu fet, sempre amb aquelles orelles caigudes, sempre amb aquella mirada tant fonda, que mai mirava enlloc!... De la seva història sols se sabia que el varen portar al poble uns gitanos que feia anys que varen passar-hi. Allavors encara li llustrejava un xic aquell pel gris; encara no li costava gaire de doblegar les frontices del seu cos... i fins quan el moliner se'n va emprendar, al fer les proves per a la venda, va galopar amb tal aire de despreocupació, que bitllo, bitllo, el bon home va pagar el que li demanaven i se'l va emmenar, ben segur d'haver fet una bona adquisició. I va semblar que s'ho hagués gastat tot el borriquet, amb aquella galopada de trenta passes. Va quedar tant abatut!... El seguia de tant mala gana al moliner, camí del poble, que l'un estirant endavant i l'altre endarrera, el ronsal tivava més que una corda de guitarra. I heu's aquí una cosa que ningú sabrà mai: -en queden moltes de coses ignorades en la vida,- si aquella resistència provenia del cansament de la galopada, o si provenia de més fondo. Dugues vegades va girar el cap, per a mirar a l'aulet on els gitanos acampaven; a l'últim es va parar... I llavors va veure el moliner que, sortint de l'ombra del bosc, la caravana dels gitanos s'allunyava carretera enllà com si no més haguessin esperat desfer-se d'aquella bestiola, per entornar-se'n pel món. Allí mateix li va perdre el respecte el moliner: -Oixque!- li cridà estirant el ronsal. Ell, res. Sempre amb el coll tombat, mirava al lluny amb aquella mirada de tristesa, flairant a ple pulmó, com si en aquell aire hi flairés la darrera alenada dels gitanos, que allà baix de tot s'anaven allunyant darrera un nuvolet de pols. -Arri, t'he dit!... Llamp que et...! -...... -Ah, sí?... doncs ja veuràs qui mana a can Ribot!... I amb un parell de cops de vara varen quedar entesos. El borriquet, apretant la cua a la gropa per a parar els cops, va donar tres o quatre passes d'aquell trotet vergonyant, després tornà al pas, i ja no es va parar més fins que arribaren al molí. Allí va costar poblet i santes creus de fer-lo entrar a la cort. No hi havia forma de lograr-ho... semblava que hi tingués repugnància a enquibir-se sota teula; i quan moliner i molinera, suant com a negres, ja quasi el tenien a dins, tombava el cap, amb aquella mirada trista guaitava fondament la fresca verdor dels arbres que ombrejaven la bassa, guaitava més enllà l'ampla estesa dels camps que partia la llenca enrampada i blanquinosa de la carretera, guaitava el boirós horitzó on negrejava la clapa de l'aulet dels gitanos, pegava estrevada i molinera i moliner anaven en orris. I l'endemà, quan a punta de dia el varen treure de la cort, amb quina delícia es va espolsar!... amb quin delit va aspirar l'aire fresquet de la matinada!... Per un moment va passar pels seus ulls un llampec d'alegria que es va anar fonent, fonent, fins a tornar-hi a deixar aquell fondo de tristesa on s'emmirallaven confosament trossos de cel, esquinços d'arbres i llenques boiroses de paisatge estés... Mai més se li tornà a veure aquella ratxa d'alegria. Des d'allavors va anar fent el seu fet, sempre amb aquell aire de tristesa resignada, sempre amb aquell posat enigmàtic, rebent cada dos per tres les garrotades del moliner amb una mena de dignitat que s'imposava... I portant blat de cinc hores a la rodona al molí i farina del molí a cinc hores a la rodona, la pobre bèstia es va anar gastant, gastant... les orelles li penjaven més cada dia, les potes se li tornaven com de fusta... al cap d'uns quants anys, a les pujades el panteig el rendia, a les baixades les potes li tremolaven, la vista li minvava tant que encara el sol no es ponia ja no veia el lloc on petjava... I ell els anava sofrint tots aquests inconvenients del viure massa, sempre tant resignat, com segur d'on anava sense pors ni vacil·lacions. Però vingué un dia d'estiu en que el sol estobellava i justament aquell dia havia d'anar a un poble de l'altra vessant de la serra a dur-hi sis saques de farina. A la molinera no li vingué bé sortir fins a ben entrat el dia, per mor d'haver de buidar la bassa... Al començar la costa, devien ser les onze del dematí; l'aire bullia, als arbres ni una fulla hi tremolava i el cant de les cigales s'esbandia per tots indrets, omplint de modorra els innombrables recons d'aquelles soledats. Devia fer dugues hores que el pobre borriquet pujava animat per les garrotades amb que de tant en tant l'ajudava la molinera, quan de sobte es parà... per sos ulls hi passà quelcom d'estrany, com una ombra d'horror... un suor copiosíssim l'inundà de cap a peus i va donar dugues passes de gairell, com si anés a caure... No va ser res... un cobriment de cor... Però la molinera ho va veure i aquell vespre, tot sopant, va dir-li al moliner: -Creu-me, desfeste'n!... si en pots treure tres, sempre et valdran més que no els ossos; desfeste'n, creu-me. Té mala peça al teler... I per sí o per no, el moliner la va creure. D'allavors començà l'últim pas del martiri del pobre borriquet. D'Herodes a Pilat, de ceca en meca, va anar passant de mà en mà, rodolant per tot el poble i llaurant, rasclant, treginant llenya, no hi hagué a l'últim un pam de conreu on ell no hi hagués deixat un trosset de la seva vida, un viarany del bosc on no hi hagués donat una relliscada... I com més n'anava esmerçant d'aquella deixalla de força que li quedava, més rebia; com més l'edat l'atropellava, més hi ajudaven les garrotades; i com si no n'hi hagués prou, començà a fer-se-li una nafra al llom, després una altra al costat... i es varen anar estenent, fins que quedà un llàtzer fet. I no obstant de tot aquell esfondrament miserable, els ulls del borriquet se'n alçaven triomfants, aquella cosa, aquella mena d'intenció resignada que sempre havia boirejat al fons de les seves nines, s'anava fent més serena, més ample, més fonda... semblava content d'anar fent la seva via, per més aspre que fos... Un dematí, al veure entrar la claror del dia per les escletxes de la porta de la cort, el borriquet va provar d'alçar-se... i no va poder. El ferrer, que feia de manescal, a la primera ullada que li va donar va fer el seu pronòstic -Ja ha begut oli!- I sol es va anar morint dintre d'aquella cort estreta, lluny de tot, tranquil i resignat... -El borriquet s'és mort!... -Doncs que l'enterrin!... I -en queden moltes de coses ignorades en la vida- ningú va pensar mai què hi havia haver al fons dels seus ullassos negres i bondadosos, què devia ser aquella cosa tant trista que hi boirejava sempre i que un cop mort, s'esvaí, deixant-hi una altra cosa glaçada, seca, vidriosa, que repugnava de mirar... LA MORT DE LA GUATLLA Una matinada d'octubre, en Pau Delclòs va sortir de casa seva amb l'escopeta a l'espatlla i el gos al davant. A l'obrir la porta va dubtar si tirar endavant, o entornar-se'n a dintre: hi havia una boirada tant espessa, que a la escassa claror de la celistia quasi no s'afiguraven ni les cases del davant -i això que el carrer no tenia pas res d'ample. L'hora, doncs, no era gens ni mica a propòsit per anar al darrera d'aquella condemnada guatllota, que semblava que tingués pacte fet amb en banyeta: cinc trets li costava ja... i tant campanta, que deia ell. Però d'altra banda, pensar en entornar-se'n al llit, li feia posar pell de gallina a n'en Pau... Justament s'havia llevat tant d'hora, per a veure si se li calmava el mal de caixal, aquell rosec somort que tota la nit l'havia fet voltar d'un cantó a l'altre de llit, sense trobar repòs enlloc!... De més a més, el gos clapia frenèticament, saltant-li al damunt, fregant-se-li per les cames, arrencant carrer avall lladrant i tot encarcarat, parant-lo després de lluny, tornant-li al costat... Tant que en Pau, a l'últim, sentint-se encomanar la temptació, va dir-li: -Ja ho sé Xalat... tu hi tens l'honra compromesa;... jo també!... I en un cop de resolució i dient: -Som-hi!- tancà la porta i va tirar carrer avall. Se'l va veure quatre o cinc passes entre la boira, tot petit i grofollut, les cames molt tortes, i eixint per sobre d'ell, l'escopeta, una mena d'espingarda per lo llarga, brandant com entena de barco al moviment del pas. Després la boira es tornà a cloure al fons del carrer; darrera d'ella es varen fondre les petjades d'en Pau i els lladrucs del gos, i tot tornà a quedar silenciós, pensívol, en aquella claror d'ensomni, dolçament peresosa. A l'arribar al pla, en Pau fins es va espantar... Cristo, quina boirada!... Semblava que aquella nit, mentre tothom dormia, una força colossal ho hagués trasbalsat tot, se'n hagués emportat muntanya i masos i conreus, i en son lloc hi hagués abocat una mar immensa, sense platxes, ni remors. Era l'impressió que li feia aquella espessor grisa, que mentre anava caminant el voltava arreu, sense deixar-li veure més que la silueta esblaimada del gos trotant al davant seu, i a banda i banda uns quants troncs de blat-de-moro, negats de boira, desdibuixats i sense color... -Tu l'hats feta bona! s'anava dient -què hi vols anar a buscar amb aquesta broma!... I de sobte s'adonà d'un cercle petit i blanc; més blanc que la boira, però sense cap lluentor, que anava pujant entre ella, pel cantó de llevant, en mig d'un gran silenci. -Telo- es digué -el sol! _Manyam_ si la podia rompre!... Després, a deu o dotze passes, li va aparèixer entre la lletosa espessor, una massa grisenca, que poc a poc, acostant-s'hi ell, anava prenent tons foscos i dibuixant vagament la forma d'un arbre... al seu detràs altres ombres formaven un petit bosc. -La Rovira!- va pensar mig d'esma en Pau, i va seguir son camí, sense fixar-se que entre els arbres i ell hi passaven furients, però en gran silenci, una munió de petites gotes, de ruixims imperceptibles... Al ser un tros lluny es va girar, i el bosc s'havia tornat a amagar fantàsticament en el si de la boirada... Després, el sol ja un xic alt, s'inicià un moviment en la gran buidor; la boira s'anava agombolant poc a poc, formant masses grisenques que un ventet suau escombrava lentament, portant-les d'un cantó a l'altre, i de sobte les bromes s'esquinçaren com un vel, i per la clariana en Pau va veure el poble, al lluny, tot petit, però clar, assoleiat, eixint d'aquell bany de tristesa, fresc i alegre com una rosa. En tant les boires en solemnes moviments, anaven voltant i allunyant-se, fins a arreconar-se al peu de les muntanyes de l'horitzó... I el pla s'anava estenent, tornant a ser el de sempre, però tot xop, ple d'un ambient pesat, d'una calor enganxosa... Llavores en Pau s'adonà de que tot ell regalava. -Valga el sol- pensà tot aixugant el canó de l'escopeta -que aviat em secarà!- I tornà a caminar; però als pocs passos suava de valent, i fos aquella calor sobtada, fos la humitat, el mal de caixal li va tornar i no com a la nit, en forma de rosec somort, sinó amb un parell de punxades d'aquelles que cuiden a enfonsar el cervell. Tant valentes varen ser, que en Pau quedà tot encorbat, amb una cama enlaire el puny apretat a la galta. Una rialla que va esclatar al seu darrera, el tornà a la posició natural: -I doncs, Pau... que t'ha picat una vespa?... -Ah, ets tu, Pere?... aquest dimontri de caixal que no m'ha deixat dormir en tota la nit i ara hi torna... Vet aquí la vespa que m'ha pessigat! -Mes, sembla que no t'hi enfundes gaire tu... perquè ja et veig amb l'escopeta!... -Jo et diré: és per mort d'un punt el que vagi tant d'hora amb l'arma a coll... un punt que tinc amb una guatlla que hi ha a la vinya d'en Nandu... Cinc trets li he cascat ja... i tant campanta!... -Guatlles a aquest temps?... -És la darrera... ja no se'n troba cap més enlloc! Per a això li tinc més ideia... i com Pau que em dic, que no se'n burlarà! -Vaja, doncs, que el sisè li fassi els comptes! -Veies que et dic... que no se'n burlarà!... L'altre, amb l'aixada a coll, tombà cap a l'esquerra i en Pau va seguir camí avall amb un passet tot nerviós, que feia treballar de valent les seves cames, d'ordinari calmoses i cançoneres, movent-se balbament, com tentàculs de cap-per-vall. Bona estona abans d'arribar a la vinya d'en Nandu, el gos li quedà parat al marge del camí. -Tèlo!- es digué en Pau, i corre-cuita armà la escopeta. Però encara atacava el tret que ja la guatlla es botava i fugia al lluny, les ales esteses, esflorant amb son ventre rodó el verd tendre d'un camp d'alfals... En Pau se la mirava amb tota l'ànima als ulls, mig encorbat, amb cert aire de gat flairant la rata... El gos semblava de pedra, esperant l'espetec del tret, amb les orelles dretes, la cua caiguda i una pota del davant plegada... -Passa!- li digué en Pau, i el gos va pegar una arrencada. -Poc a poc, que ja sé on és!- tornà en Pau. I el gos es va parar, movent frenèticament la cua i mirant-lo, com preguntant-li: i doncs, què s'ha de fer!... La guatlla s'havia posat al marge de la vinya d'en Nandu. Va passar una ratxa de vent fresc, que feu tremolar els pàmpols ja rojencs de la vinya, espolsant-los-hi les gotetes d'aigua que la rosada hi havia deixat. En Pau no se'n va adonar, com tampoc s'adonava de la boira, que després d'enfilar-se tota esfilagarsada muntanyes amunt, s'anava estenent per la blavor del cel, deixant-hi una trenyinosa blancor que neulia els raigs del sol. Prou feines tenia per mirar on posava els peus... Alçant molt les cames, per a no enredar-se amb els sarments, anava seguint les tires de ceps, darrera el gos, que apletat a terra, furejava d'un cantó a l'altre, movent molt la cua... De sobte el gos quedà plantat, el nas enlaire, el coll molt estirat, com si tota la vida li afluís al cap... i va avançar a passos curts de dret cap al marge de la vinya. A en Pau el cor li va fer un salt... el va seguir a grans gambades, sense fer soroll, arrupit, amb l'escopeta mig engaltada... i el gos abaixà el cap, guaitant de fit darrera un tou de pàmpols, alçà una pota i quedà parat. En Pau a poc a poc, sempre sense fer fressa, s'hi va acostar un xic més, apuntant ja al lloc on el gos li senyalava la guatlla, prenent-hi totes les precaucions... Era un cas d'honra, llampus! i després de tot, no calia pas esmerçar un altre tret!... ' -Passa!- digué a l'últim, tocant-lo amb un peu... El gos pegà bursada i la guatlla va rajar de darrera els pàmpols, llençant un flonjo xisclet... -Ara sí que hi ets!- digué en Pau, aplanant-li l'escopeta... -Ara sí que hi ets!... I la guatlla fugia d'un vol llis, plena de vida, dibuixant son ventre rodó i molsut, penjant de les ales curtes i corbes, a flor del blanc virginal d'un camp de fajol... -Una, dugues!- es feia en Pau... i disfrutava de encanonar-la tant còmodament... de tenir-la tant segura... -Una... dugues... tres!... El tret va petar; la guatlla, allà baix, plegà les ales en una dolorosa extremitud i va caure com una fulla seca en la blancor del fajol. En Pau se sentí triomfant... però un moment tant sol!... Va mirar entorn i hi va trobar una soledat tristíssima; el sol s'havia fos enterament; en tot el pla no es veia ningú; tot llis... tot igual sense tons ni colors... La mort d'aquella bestiola hi havia deixat una buidor estranya; l'espetec del tret, un silenci anguniós... El gos, després de portar-li, s'havia ajegut pantejant als seus peus, un pam de llengua a fora; i ell, dret entre sarments secs i pàmpols rojos, anyoradís record d'un any més que pasava, feia voltar entre sos dits la guatlla morta, mirant-la atentament. Era tota sencera... Les ales closes, el caparró penjant i les potes grogues molt estirades, semblava que no tingués cap ferida; sols una goteta de sang vermella tremolava en son bec entreobert. MESTRE QUISSU Mestre Quissu es va despertar i, no sense disgust, va veure que havia fet el miracle de Mahoma -s'havia adormit a l'ombra i es despertava al sol. Mestre Quissu, bon filòsof, com solen ser els gossos a certa edat, va pendre paciència, s'incorporà una mica i començà a gratar-se l'orella esquerra, de cara a la gran claror que li feia mig cloure les parpelles. Després se va alçar, va fer una bona estirada que acabà amb un badall descomunal, i xano, xano, tot estirant les potes, se'n anà a l'altre cantó de l'era, on l'ombra de la casa marcava una llenca cendrosa, sobre el roig dels rajols. I allí es tornà a ajeure, llençant un gran sospir i tot llepant-se el morro. Mestre Quissu s'endormiscava altra vegada, quan el sobtà un xisclet estrident que passà damunt d'ell com una bala rasa, fent brunzir l'aire. S'esparvillà tot alarmat -i va veure un falziot, fugint al lluny, a flor dels camps de blat que començaven a rossejar. -Hola, ja els tenim aquí!- va semblar que digués Mestre Quissu, amb un expressiu moviment d'orelles. -Ben vingut lo falziot, tu que portes el bon temps!... tornà a llepar-se els bigotis, tot passejant la seva mirada pels camps solitaris, que s'estenien del peu mateix de l'era fins a pèrdua de vista. El va interrompre una pussa, corrent-li cua avall -una de les coses que més l'inquietaven. Hi donà cobro de seguida, i tornà a filosofar. -Oidà, oidà!... i va de bo que hi som al bon temps!- semblava que digués passejant la punta del seu morro per tota l'amplària dels camps, els ulls mig closos, aspirant a petites alenades l'aire tebió. -Té, els camps ja rossejen, no corra un núvol... i aquest ventet que fa... tant dolç... tant de bon ésser!... Fins ha donar gust de rabejar-s'hi...