# En Pere i altres contes ## Part 4 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/en-pere-i-altres-contes-20658/index.md Oh, la brusa d'estar per casa!... Jo en tenia una de blava, un xic descolorida de tant anar a la bugada... i els tips de jugar que m'hi havia fet, amb aquella brusa tan ampla, tant fresca!... El que més m'agradava quan començava a fer calor, quan ja donava gust sentir-se a les munyeques la frescor de l'aigua temperada per l'escalforeta de la primavera, era fer temporals... Agafava un picador, me'n anava al safaretx, i hala, vinga inquietar l'aigua, paletada amunt, paletada avall... i semblava que l'aigua es reinflés... darrera del picador en moviment, hi quedava un buit verdós del llot del fons... i darrera del buit, venia corrents una onada que a l'omplir-lo rompia en el picador i m'esquitxava de frescor... I més enllà, per tot el safaretx, mil onadetes es gronxaven, pujant i baixant, fresques i alegres; damunt d'elles la sobreixida del dipòsit d'aigua, escorrent-se per molsuda tosca, queia desfeta a gotes, formant un ruixat, i en ple temporal, ma joguina predilecta, un falutxo de veles esteses, es capbussava nerviosament... anava i venia d'un cantó a l'altre, topava per les parets amorrant-s'hi amb toçuderia, com si busqués un forat per a fugir de la tempesta... Al deixar el safaretx, que n'era de blau el cel!... que n'eren d'altes les orenetes que hi volaven!... I els plàtans del jardí, aquells tres plàtans del fons, com em miraven!... Semblaven vells amics somrient d'estimació!... Cap al tard -si no havia fet massa aire,- entrava a dins... anava al quartet del davant, on eren sempre els de casa... A banda i banda de la finestra, mig tapada amb celosies, hi veia, com masses negres, les siluetes de la meva mare i de ma germana, cusint a l'escasa claror del dia que finava... Mon pare es passejava amunt i avall, amb les mans a les butxaques. Jo buscava si en son front hi havia arrugues. Me'n anava a un recó i m'asseia... Per la banda de fora de la finestra hi creuaven de tant en tant les ombres dels que transitaven per l'acera... Passaven ràpidament, trencant un moment la monotonia de la claror trista. Ningú deia res... El volant d'una fàbrica veïna donava cops acompassats, com un rellotge... I en aquell silenci que la fosca espesseïa, arraulit al meu recó, quina tristesa m'agafava... tan fonda, tan dolça!... quantes angúnies hi presentia en el tancament de les cases, lluny del gran aire, entre quatre parets!... Quina fredat em feia la vida ombrívola dels grans!... No sé si era per la primavera,... començava a fer calor, però em recordo que encara portava abric -un abric arreglat, curt de mànigues, d'un color confós.- Anàvem a passeig amb els nois d'estudi, i un d'ells em va fer una pregunta: -De què viviu a ca teva?... -De renda!- vaig contestar tot orgullós... -I tu de què faràs, quan siguis gran?... No sé què li vaig dir, però em recordo com si fos ara -les sensacions viuen molt més temps que els fets en l'esperit- em recordo d'una confusió, d'una incertitud... d'una ombra de mal presagi que em va caure al damunt... Jo havia de ser gran!... Jo hauria de viure entre parets, en la penombra del quartet de casa!... I hauria de tenir arrugues al front!... I em sentia als peus el sorrall del torrent que pujàvem, i mai l'havia trobada tant cansadora, tant flonja... i veia els arbres dels marges, les negrenques alzines, passant poc a poc pels meus costats... I anava caminant sorrall amunt, sorrall amunt, portant al cap una mena de pes, una mena d'angúnia... Mai l'havia trobada tant trista la vida... tant fondament trista, la vida dels grans!... I no sé pas com... insensiblement aquella idea es va anar amparant de mi... se'm va anar agermanant, vaig anar acariciant-la amb íntima voluntat, i poc a poc em vaig sentir entrar en la tristesa com a casa meva, serenament resignat... Després el noi es va anar allunyant de dintre meu, i amb seny d'home, vaig entrar abans d'hora en la penombra del quartet, deixant en un recó del jardí ma joguina predilecte, el meu falutxo, estebellat. Un dia havia fet una passejada molt llarga per les afores de la vila, i me'n tornava cap a casa al caure la tarda. Davant meu blanquejava tota llarga la carretera en l'acabament de la claror; a mà dreta, s'estenien fins al mar hortes i més hortes, formant un ample llençol de verdor confosa... De tant en tant les atravessaven migrats torrents i al passar-los, veia redressar-se'm al davant els macissos dels canyissars, amb ses fulles caigudes, amb sos esbelts plomalls èrtics cap el cel... A la dreta -i no sé perquè em semblava veure-hi més claror,- tot eren vinyes i més vinyes pujant en suau pendent, fins al peu de la muntanya... cada una amb sa caseta blanca, com un gros colom, reposant-hi al mig. I al davant, molt lluny, molt lluny, la vila, un xic ensotada, reposava en la boira violada de la nit. I com més m'hi acostava, a la vila, com més aprop veia brillar aquelles tires de llumets de les fàbriques que la voltaven, més la sentia aquella boira d'hivern que eternament em voltava... portant encara en les meves orelles les harmonies del gran aire, pensava en la penombra del quartet... en l'angúnia de sa tristesa... I de sobte, la carretera s'esborrà dels meus peus, la sensació de trobar-me en un desert s'amparà de mi, i em vaig parar al bell mig d'una riera... ample, ample... els marges sols es veien com dugues petites faixes, allà baix, al lluny... Amunt ni avall, res: només una soledat augusta, una quietud grandiosa, i dugues roderes molt fondes que s'allunyaven avall i amunt, fins a pèrdua de vista... Que sol me vaig trobar, en mig del món en calma!... La gola se'm va fer un nus... Però al mateix temps, quina joia tant inefable m'envaïa de cap a peus!... I quin benestar tant dolç sentia al fons de mon ser!... Sols veia aquella estesa de terra... aquella soledat tant quieta... aquella grandiositat que tot ho aclaparava... Fou com un somni... un embadaliment... Un vent fresc i llis em refrescava el front... Tot jo reposava en el repós de la terra!... Allà baix, per la banda de ponent, s'hi alçava un turó alt i escabrós... Sa silueta em quedà tant gravada, que no l'he oblidada mai més... La veig sempre en hores de calma... ma infantesa i ma joventut s'hi arresseren... i es va allunyant, allunyant, cada dia un pas més... DEL MAR -La viva, noies, la viva... a... a!- sentia cada dematí, entre somnis. Era un espinguet clar i alegre que es cargolava enlaire, al compàs d'un xic-xec de xinelles per l'acera... A l'obrir el balcó, ja el sol se'n entrava per la meva cambra, escorrent-se a llenques polsoses per les escletxes de les persianes; aquell crit de -la viva!- ressonava més clar i més airejat i entre crit i crit, se sentia de tant en tant: -A quant la dóna?... -A sis. -Uix! A sis?... i tant rebregada com és?... -Ah, sí... fugiu la mi senyora!... A l'hora de la mort en tingués!... -Deixa-la estar!... que no veus que fa cara de dejuni?... la viva, noies, la viiivaaa!... I la professó anava passant carrer amunt. Les cistelles de sardina, rodones i plenes, desfilaven per sota el meu balcó com colossals peces de plata: les duien les marmanyeres, arremangades de braços, botent llurs carns macisses que pantejaven sota les robes al moviment del pas. I en tant, amb les persianes entreobertes, ja tornava a mirar aquell tros de cel, ample, molt ample... i veia una vegada més aquell carrer, llarg, estès... sentia el remoreig llunyà de les fàbriques, quals xemeneies s'alçaven ertes al lluny, per damunt de les taulades, omplint l'espai de glopades de fum negre, i allà baix, al cap-de-vall, el veia a n'ell, el mar -estès com una cinta blava, tancant l'horitzó. Més tard passaven ells, els pescadors... fornits, colrats, amb amples calces de burrell, amb folgades camisetes blaves i mocadors virolats al coll, caminant mandrosament, brandant d'un cantó a l'altre, com si els costés d'arrossegar els esclops... I me'n recordo amb cert respecte, d'aquells homenassos... passaven a colles cridant bàrbarament, esvalotant per tot... se'n entraven per la ciutat, venint de _en marc_, com a terra conquistada... I de la meva por de vailet en conservo encara l'impressió de que aquells atletes, que portaven quelcom de gran i fort i lliure, era molt home, si s'hi empenyava, per esbotzar qualsevol porta d'un sol cop-de-puny. Que n'eren de diferents de la gent de fàbrica!... També a aquests els veia passar cada dia a la mateixa hora... Eren tots secs, desnarits... amb grogors de planta d'estufa... Les mosses, altes, esprimatxades, plenes de llànfares d'oli, amb fils de borra encastats als cabells, amb grogors de vici a les galtes... Els homes més endreçats, més nets, però tots ells amb un aire de tristesa!... I ben garbellat, potser aquests em feien més por que no pas aquells... També esvalotaven a tothom, però en sos esbroncs no hi havia l'alegria serena dels pescadors... hi havia sols una ràbia sorda... una quimera negra... I ells, amb ells no es podien veure. -Adéu, xinxa!- deien els pescadors al trobar-ne una. -On va aquest pop!- contestaven elles. I el gust amb que s'ho deien!... El carrer de casa hi donava al mar i no hi puc pensar mai sense que se'm desperti el record de les anades a la platja: em recordo una per una d'aquelles cases que anava passant, com un es recorda de les cares que no ha vist fa temps. Les primeres que trobava eren d'aspecte burgès, amb cancells envarnissats i reixes pintades; les de més avall, més deixadotes, amb grans entrades sense cancell, mostrant per la penombra del seu interior, pilots de nances, rengleres de palangres, rems estesos per terra... i d'allí dins en sortia un fortor aspre de maresc, que se'n entrava. A voltes, asseguda d'esquena al carrer, apoiant el coixí al caire del portal, una dona feia saltar entre sos dits els boixets grocs, faixats de blanc i del ball desenfrenat dels boixets n'eixia sobre el vermell del patró la blanca punta, que s'hi anava estenent, estenent, com allà a la vora sobre la platja, l'espuma de l'ona que hi anava rompent... I jo, hala, córrer avall, pel camí fet... I de sobte ni cases, ni camins, ni res... no més Ell, el mar immens, estès sota el gran cel, omplint-ho tot... les gavines hi passaven d'un vol llis, ondulejant pausadament... s'allunyaven endins, endins... i es fonien allà baix, al lluny de tot com puntets de fum que s'esvaïssin en l'intensa blavor. Un dia a l'anar a estudi de bon dematí, un vailet em va dir: -En aquella casa hi ha un negat, anem a veure'l?... -Que l'ensenyen?... -Sí... -Doncs, au! I ens n'hi vàrem anar -jo, amb certa recansa... no sé si n'havia vist mai cap, de mort, encara... El tenien a dins de la caixa, sobre una taula, amb dos ciris a la banda del cap, al mig d'una entradeta de parets llises, emblanquinades de fresc i amb una franja blava arran de terra. Sols vaig gosar a mirar-lo de llisquentes. Ja era un xic vellet, la barba blanca se li tenia enlaire, molt enlaire, com enrampada... em va semblar que tenia un morat al front... algun cop de rem, potser... Però aquella blancor trenyinosa que tenia em feia mal i vaig girar el cap. Al peu de la tauleta hi havia una safata negra d'aquelles que tenen pintades flors grogues i vermelles. Més enllà hi vaig veure un atleta d'aquells que veia passar pel carrer, esvalotant-ho tot... s'estava dret, fent voltar pausadament la gorra per les mans, mirant al mort de fixo, malgrat que els parpres se li movien de pressa i espurnejant... Es va ficar una mà a la butxaca i va tirar dos quartos a la safata: era la primera remor que se sentia des de que érem allí dins, fora de l'espurneig dels ciris... de seguida en vaig sentir un altre: un gemec ofegat... Era una dona que hi havia en un recó, tota endolada... Aquell soroll dels quartos al caure a la safata, li va arrencar el plor del fons de les entranyes. TEMPORAL Va ser la primera vegada que vaig sentir vibrar l'ànima del poble, aquella corrent misteriosa que a un moment donat, lliga a tota una multitud, fent-ne un sol cos, una sola massa vivent, que esclata a lo millor en alegries esbojarrades, i en entusiasmes folls o s'extremeix en paors misterioses... La ventada que tota la nit havia rodolat, entre ruixats i cops de porta per sobre les teulades de la ciutat adormida, mar enfora havia fet de les seves i al clarejar el dia va sobtar a tothom una nova esglaiadora: el temporal havia sorprès en alta mar les parelles del bou... sols dugues havien pogut tornar a temps... de les altres no se'n sabia res. Tothom va saltar del llit i va sortir al carrer: allà baix, al cap-de-vall, s'hi veien passar de gairell les onades furients, embestint-se unes amb altres, llençant enlaire glopades d'espuma... I tothom va córrer a la platja, amb el cor estret. Allí l'espectacle era imponent: el mar semblava que s'hagués encongit, com una fera enrabiada, a punt de saltar sobre el món i engolfar-se'l; aquelles onades que es veien del carrer estant, eren restalleres enormes, carenes d'aigua d'un verd terròs, llençades de reflexos sinistres, que venien sense parar l'una darrera l'altra, se enarcaven com un cavall a l'aixecar-se de potes i queien reventades amb estrèpit de tro. I quan una muntanya d'aquelles s'estavellava contra la sorra, darrera seu un altra prenia embranzida, i més enllà en venien a centes corrent amb velocitat vertiginosa... I pel lluny es veien botre enlaire llenques d'ona reventada, glopades d'espuma blanca destacant-se sobre una nuvolada baixa, fosca d'un blau de plom, que en moviment quasi insensible, anava passant cap a llevant per sobre les onades... I la gentada el contemplava aquell espectacle, silenciosa, amb un recolliment solemne sentint en son front les ratxades del vent d'enfora, la bafarada humitosa i freda que llençava aquella gola monstruosa, oberta davant seu... De sobte la gentada es va estremir, aprop de la boia hi havia una barca tombada, quilla al. cel... ningú sabia qui l'havia vista... però la veu anava corrent i la gentada començà a moure's presa d'un neguit frisós, avançant i reculant al grat de les onades, que al reventar allargaven ses urpes blanques, arran de la sorra, gratant terra endins... Quines hores d'angúnia!... L'ànima del poble pressentia quelcom d'horrible, s'envaïa en l'estrany atractiu de les emocions punyents, i encara que ningú sabés el què, per sobre aquella gentada hi havia la certitud d'alguna cosa horrorosa que s'acostava i va arribar. Allà a quarts de nou, es va veure a poca distància de terra un punt negre surant peniblement sobre l'embat de les ones. -Un tauló!- va cridar un. -Un home!- va fer un altre. Per sobre una ona se'l va veure com alçava un braç... -Un home!... un home!...- es va sentir cridar per tots cantons... -Prepareu els caps!... La corrent se l'emportava cap a llevant... la gentada el va anar seguint... A davant la gent de mar, cares ferrenyes, gestos resoluts, segurs de sa força, semblava que anessin a lluitar a pit obert contra aquella mar sense fre, per a arrencar-li sa presa... després els curiosos, una massa ombrivola i lassa, que avançava a por a poc, com mig avergonyida... I aquell home nadava... nadava braument, aferrat a un rem, amb el delit de la lluita suprema... A prop de les ones una dona desgarbada, semblava que l'ajudés a nadar, movent els braços... com ell els movia... Aferrada a ses faldilles una criatura plorava... I anaven avançant peniblement... l'home cap a terra, la dona cap a n'ell... No devia ser a deu passes... Una ona monstruosa esclatà sobre el seu cap com una maledicció... La gentada reculà... després allargà el coll per veure millor... l'home ja no hi era... el rem sol botava per sobre les ones, com un boixet en mans d'una puntaire... Aquella dona va caure en rodó i a son entorn s'hi féu un grup espès... * * * A la tarda el temporal havia amainat; els darrers remolins de vent empaitaven espai enllà les blanques resquícies de la boirada desfeta. El cel tornava a ser el de sempre, potser un xic més alegre, més blau i més fresc; sa blavor s'emmirallava en els bassiots que la pluja havia deixat al carrer... Allà baix, al cap-de-vall, les onades hi passaven encara de gairell, encabritades i llençant tofes d'espuma... El sol tocava a les cases de la banda esquerra i tornava a ses fatxades els tons vius que la pluja havia encartronat... però arreu hi havia una tristesa!... La gent era pels portals, parlant de baix en baix... sense un crit, ni una rialla... De sobte passà a pas de marxa en Joanet, un pescador conegut de casa... en sos ulls esbarriats i en sa cara esgrogueïda, hi portava l'angúnia retratada... -Joanet, que hi teniu algú en mar?...- li digué la meva mare. -El noi, senyora, el noi!- i aquell homenàs plorava... -Però... -No'n sé res... res... No més falta la seva parella... Ara vinc de tirar _partas_... Si haguessin pogut entrar a Roses.. o a Barcelona... Però, ca!... -No desconfieu, home!... -Ai, senyora, és el noi!- I no pogué dir res més perquè el plor l'ennuagava... * * * Després, temps després ho vaig saber... Varen passar tres dies mortals sense que aquell home tingués noves del seu fill... tothom el donava per mort, però ell no se'n aconsolava... tenia un raig d'esperança al cor i tres dies mortals passà a la platja... Els sis negats que el mar va escupir, ell va ser el primer de veure'ls... cap era el seu noi... A l'últim, a la tercera nit, cap a la matinada aquell home va veure quelcom sobre el mar... molt lluny... molt lluny... ell sabia les barques que havien sortit... i a quina hora havien de tornar... no, no era de cap d'aquelles la vela que anava venint... i aquell home xiulà... xiulà amb son xiular especial... i escoltà molta estona, però no se sentia res, més que el remoreig suau de les ones... i tornà a xiular i res... i ja es tornava a asseure decandit a la sorra, quan allà baix, molt lluny, molt lluny, s'hi va sentir un altre xiulet, petit, feble, que tot just arribava... però que a n'ell el féu botre, com si el món hagués esclatat... Era el xiular del seu noi... que el mar li tornava sà i bo... Corrent el temporal, se li havia emportat qui sap a on... CLASSE DE DIBUIX La sala de dibuix, a estudi, era una peça llarga, molt llarga; una golfa de convent, espaiosa i alta de sostre. Per una banda donava a un terrat que hi venia a peu pla, i on alguns Padres, aficionats, hi tenien cries de canaris. Es veien aquestes tot al llarg de la paret, com ninxets quadrats, emblanquinades de dintre i tancades per fora amb tela metàl·lica. Al fons de les més properes, de tant en tant s'hi veien voleiar els airosos ocells, com encenalls d'or caragolant-se a l'aire; a voltes s'acostaven a la tela, amb son petit bec pinsaven un mosset d'escarola tendra, piulaven mirant entorn amb sos ullets rodons i esparvillats com caparrons d'agulla i fugien de dret cap al niu. I com contrastant amb aquest moviment, al fons d'aquell terrat, hi eixia d'entre les teulades la cúpula de l'església, com una colossal mitja taronja, coberta de teules verdes, aclofada pesadament sobre un macís de murs renegrits. Per l'altra banda donava al carrer i aqui hi havia sempre estés a vista d'ocell l'enteixinat rogenc de les teules de tot aquell tros de ciutat, allunyant-se fins al mar; les unes de cara a llevant, les altres a ponent, alçapremant-se elles amb elles, com per enquibir-se més bé entre els grups que formaven, tirades a dret fil, les buidors que allà sota, on no es veia, formaven els carrers. I un se'ls imaginava plens d'ombra i humitat, allà al fons de tot. De tant en tant rompien la monotonia d'aquell to rogenc els quadros d'algun que altre terrat de construccions més modernes, on sovint s'hi veien voleiar, com tires de cotó fluix, les blanques bugades de marina, tot assecant-se al sol. Dues coses tenia aquella sala seves i ben seves: la claror i la flaire. No sé si ho feia l'emblanquinat de les parets d'on en penjaven una munió de quadros amb sants i santes, amb guerrers i pastoretes. No sé si ho feia el ressol que del terrat dels canaris hi entrava a dojo, s'esquitllava per les parets i rebotia de les blancors dels papers als vidres dels quadros. El cert és que aquella peça tenia una claror especial, una mena de llum glaçada, però forta al mateix temps, que enlloc més he trobat, i que s'avenia com l'anell al dit amb aquella altra especialitat seva: amb aquella flaire de fusta, de llapis i gomes i _somillos_, tèbia i picantona, que tampoc he sentit mai més. L'hora d'anar-hi era de dotze a una, quan la rateta de la gana començava a fer de les seves. Hi pujàvem escales amunt de dos en dos, i encara em sembla que sento el terratrèmol de l'arribada. Era un soroll infernal que esvalotava i tot als canaris del terrat veí. Corredisses, xiscles vergonyants i rialles encongides, tot s'ajuntava amb el patim-patam dels tableros contra la paret, als cops dels tamborets, que queien, als de les portes i finestrons que petaven... Valga que durava poc. Dos minuts després sols quedava el xiu-xiu de cent converses, fins que la veu de _l'Hermano_ s'aixecava solemne i sonora, dominant-ho tot: -Orden, señores! Llavors callava tothom i quedava un silenci llarg... un silenci ple d'aquella claror glaçada... I aquella claror començava a ficar-se al cap, i un començava a distreure's, el llapis i el _somillo_ se n'anaven per on volia l'atzar, sense que la mà tingués res que dir-hi; poc a poc s'oblidava el sant o la pastoreta que un tenia al davant... I sempre aquella claror blanca furgant endins, insensiblement, fins a entervolir-vos, fins a entabanar-vos!... I venia una son més dolça!... A voltes se sentien, com emboirats, els xirrics d'un vol d'orenetes que en aquella hora de sol feien l'aleta, sospeses en la buidor, sobre la ciutat endormiscada. I què n'era d'hermós llavors deixar-se anar, bressolar-se en aquells llims, mentre el temps passava minut darrera minut... Era una mena de bohèmia de l'ànima, una voluptuositat entabanadora que encara sento de vegades, i que em fa esmerçar dies i dies, com aleshores esmerçava mon petit temps d'infant... Però de sobte, sentia una cosa estranya; el vidre del quadro que em feia de model, reflexava un moviment, i em trobava envaït per una negror molt grossa. -Era que al meu costat s'hi redresava, com una amenaça, la silueta de _l'Hermano_, les mans a la cintura descansant en la faixa, la cara vermella, tot ell molt negre, menys el coll, molt blanc... CLAR DE LLUNA La llum s'havia fós. No més una mena de celistia moradenca vagava per l'Univers, agombolant-se entre les tenebres iniciades de la nit. Ni encara era clar, ni encara era ben fosc. Els grills cantaven atrafegadament i de tant en tant, com notes greus del seu himne, se sentia el xiulet fondo del taup, llarg... trist... melancòlic... Callava, i altra volta s'esbandia cap al lluny el tritlleig dels grills, estrident, neguitós, en mig del gran encalmament del món a l'adormir-se... Al lluny s'hi encengué un clap de llumetes rojes, capritxosament escampades per la penombra de la planura... Em recordo d'una que se'n va encendre allà dalt... cap al cim de la muntanya com una estrella grossa... grossa... I com si ho fessin aquelles llumanetes, la fosca s'espessia, aquella boira lluminosa, últim record del dia, vagava... vagava esma-perduda com un sofriment sense causa i com més espessa era la fosca, més clarejava als meus peus la llenca de la carretera, dreta, enrampada, tota blanca, en aquella espessa blavor, fins a perdre's al lluny en boira esfumada, com plomerall de fum al cim d'una candela. I heu's aquí que lentament, lentament, el cel s'il·luminà per la banda de llevant, el cel s'il·luminà d'una claror estranya... esblanqueïda... i en mig d'aquell immens silenci, per darrera la massa enorme de la serra, s'aixecà la lluna... blanca... callada... * * *