# En Pere i altres contes ## Part 2 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/en-pere-i-altres-contes-20658/index.md Però ja era massa fosc... la negror de les vessants s'amparava de la fondalada, el cel s'anava espessint i com més s'espessia, les copes dels plàtans més s'esbarrellaven... apagant-se, apagant-se lentament... I els passos s'anaven acostant... I allà pel fons va passar la silueta d'una parella, com una boira blanquinosa destacant-se dolçament en l'acabament de la claror... el braç d'ell descansava en la cintura d'ella... el cap d'ella es vinclava com un lliri marcit, sobre el pit d'ell... caminaven cansadament... Una garsa va xisclar i va fugir, volant d'esma... I tot quedà callat, emboirant-se, destriant-se en la blavor uniforme que se'n entrava pel món... I en el silenci, el xaragall baixà com sempre, rondinant aquella tonada monòtona i cansonera, com el barboteig inconscient d'un pobre boig... I els plàtans s'alçaren èrtics, com una massa negra entre el parpelleig incessant de l'immens vol d'estrelles... LA BROTADA De debò que queia fort aquell sol de primavera. Prou que el sentia en Jan, que amb el càvec a les mans, cop darrera cop, des de les cinc que les hi decantava. Aterrava un marge que separava el seu camp del camp veí, una peça que al casar-se feia poc li havia pervingut com a dot de la seva dona, la Munda de cal Ram. I era dur d'enderrocar aquell condemnat margenot; tant de temps com li havia anat passant pel damunt, l'havia apissonat tant fort que semblava que fos de pedra. Però en Jan, hala, cop de càvec ve, cop de càvec va... -Mala feina, Janot- li deia l'un tot passant; -i amb aquesta soleiada!... -Vols dir que l'aterraràs?- li feia l'altre, -de mon record sempre hi ha estat aquest marge aquí!... i amb tanta pedra com hi ha... basto a dir-te que suaràs, Janot!... Ell s'arronsava d'espatlles i contestava: -Els marges sols serveixen per fer mal: us casquen les llavors al camp i us malmenen la sembra... Que és dur? Ja ho sé que ho és de dur... però tant se val: pot costar més, pot costar menys, però ell caurà... Vull dir jo que hi ha força, hi ha braó!... I en un esplet de joventut i força, enlairava el càvec, prenia embranzida i l'enfonzava a la roca que s'anava esberlant a bocins. I tanta com ne tenia de força aleshores... Des de feia un quan temps la vida s'estenia al seu davant, ample i alegre com un cel sense núvols; a l'aterrar el marge es sentia bullir sota els peus aquella terra seva, on de petit, a l'ombra d'aquella figuera que encara hi verdejava, havia vist al seu avi, vell i sec, però fort de mena, ventant d'ací d'allà grapades de llavor, mentre per altra banda el seu pare passava amunt i avall del camp, una mà a l'esteva i a l'altra les regnes, seguint a grans gambades, entre el doll abundós de terra roja que l'arada llençava, el pas atrafegat d'una euga blanca; es recordava de que allí mateix, ja més gran, al recollir les eines, mentre els grills començaven a tritllejar i l'estesa dels camps s'emboirava en la calma de l'hora baixa, havia pensat moltes vegades en el dia de demà, tot sentint a l'altra banda del marge la veu d'ella, de la Munda, que mig burleta mig commosa, li anava dient: -T'has de casar, Janot, t'has de casar!... -I amb qui, Mundeta, amb qui!- li va fer ell un dia. -Amb qui? amb mi!- contestà ella esclafint una rialla, i va fugir corrents. I es recordava de tota la claror que al fugir es va endur... i de que ell li va corre al darrera... però topà amb aquell marge i ella s'allunyà rient i fent-li ganyots... I si aquell dia ja el va maleir el marge partioner, amb quina força no s'hi havia de rebatre ara que ella era seva i aquell altre camp era seu!... amb quin dalit no l'havia d'esborrar per a que aquelles dugues terres s'ajuntessin, com les seves vides s'havien ajuntat!... Cop de càvec ve, cop de càvec va!... i quan romput, regalimant-li la suor per sobre les parpelles, deixava l'eina per revenir-se un moment, d'allà baix, del sot de la riera, li venia com una ratxa fresca per a reanimar-lo, el pim-pam esmortuït d'un picador, entre el ressò de una cançó llunyana. I en aquell pim-pam, i en aquella cançó, ell la sentia a n'ella, la sentia a l'ombra del sot, les mans plenes de brumera, esbandint al xipolleig de l'aigua corrent les gotes de suor que l'amaraven. I amb quina braó no hi tornava llavores en Jan... amb quina fe no feia ressonar al compàs dels cops del picador, tan flonjos, els cops del càvec, tant aspres... I el dia anava passant i el marge s'anava fonent... De sobte en Jan va llençar l'eina i es va quedar parat: el marge ja no hi era... I quin bé de Déu de terra estesa tenia al seu davant!... quant de camp per corre!... Va semblar que els esperits se li obrien de bat a bat... I començà a cridar, de cara a la riera: -Munda!... oh, Munda!... Al fondre's la seva veu, els cops de picador seguien allà baix... En Jan s'allunyà unes quantes passes, tornà a fer tornaveu i tornà a cridar: -Munda!... oh, Munda!... I d'entre el negrall dels arbres de la riera en va sortir un puntet blanc: -Munda, vina ací... ací!...- tornà a cridar movent els braços. I ella arrencà a corre rostolls a través cap a n'ell. I va anar creixent a mida que acostava, dibuixant una silueta blanca i fresca, volant a flor del roig esmortuït dels camps. -Que t'hats fet mal?- cridà amb veu pantejant des del lluny. -No... ca!... goita! Ella va parar de corre... ja no podia més; tambalejant va arribar a ell, i s'apoià a la seva espatlla. -Goita- tornà a dir en Jan, portant-la cap al camp. I fou una explossió d'alegria, al gran aire i a ple sol... l'emoció els ennuegava, sos ulls lliscaven per aquella terra i fugien al lluny... la vida se'ls anava aixamplant al davant seu... i en Jan tot era dir amb veu fonda, com si parlés de dins: -Goita quin bé de Déu!... i tot és nostre!... i la terra... i l'aire... i tot el que hi ha!... I ella: -Oi que és alegre? I ell tornava: -Oi, que és gran?... I vinga treballar... l'endemà, mentre al lluny es sentien més vius que mai els cops de picador de la Munda, en Jan ja el llaurava aquell camp, amunt i avall, amunt i avall, darrera una euga roja, com son pare quan ell era petit darrera l'euga blanca. L'endemà passat ja el sembrava... grapats de llavor ací, grapats de llavor allà, com en altres temps son avi... i un cop la llavor ben acotxada sota aquell llensol roig rebregat, en Jan va descansar. Tant se valia... la terra quedava sola... la terra anava fent el seu fet. De primer fou una clapeta de verdor incerta, allà a la punta del camp; passant-hi per la vora, es veien uns brinets prims, gronxant-se al pas de l'aire... i semblava estrany que allò tant feble, tant vincladís, hagués tingut prou força per a somoure aquells pans de terra aspres i durs, per a foradar-los-hi les entranyes, fins a treure a la claror aquells brinets humils, que el pes d'una formiga hauria fet brandar. I vingueren dies de pluja, dies tristos en que el cel restava entelat, en que els ruixats passaven pel pla l'un darrera de l'altre, agombalant-se entre les ratxades del vent, deixant arreu un to encartronat, entre xipolls i fangueigs... I el pla era sol, sempre sol, ni un ànima s'arriscava a traspassar-lo... Mes tant se val, en mig de la soledat, la terra va fer el seu fet, i al riure un sol de festa enmig d'un cel més blau que mai, de tota aquella extensió se'n van alçar les mates del blat-de-moro, ja altetes d'un pam, lluentes, netes i noves, agitant al bes del vent ses fulles tendres, com braços d'infantons, tot saludant a la Vida. LA VENTADA I Un cop l'home al camp i la petita Agneta vestida, ella la Madrona, passava un dia al Delma, l'altre a la Rectoria, l'altre a câl Ram, a buscar la roba bruta; se'n anava a la bassa del Rec i hala, cop de picador va, cop de picador ve, fins a deixar-la com una patena. Al seu entorn el sol queia sobre els camps arrencant notes lluentes a les fulles del blat-de-moro, que al passar el ventitjol, es movien suaument, amb flonjos frecs de ruixada. Al detràs s'hi veien, un xic ensotades, les albes que vorejaven la riera, on una munió de pardals cascabellejava sense parar, anant i venint, volant de l'una a l'altra, fugint tots d'un plegat en ràfegues de alegria. La petita Agneta més avallet, descalça i amb les faldilletes arrebossades, s'entretenia buscant créixems pels marges del regarot, contenta de sentir-se fresc pessigolleig de l'aigua, follejant al passar per ses cametes nues. I en tant la Madrona, agenollada al camí i amb el cos inclinat sobre la bassa, de manera que al començar a rentar, son bust es reflexava sobre el mirall de l'aigua neta, hala, cop de picador va, cop de picador ve. -Que vagi net, Madrona!...- li deia l'un, passant pel camí. -Rentant?- li feia l'altre, -feina pesada!... -Oidà, sort que n'hi hagi!- contestava ella rient, i anava agafant la roba del cove, peça darrera peça; ben mullada la estirava a la banca, prenia el sabó i vinga fregar-la, vinga fregar-la bé... i semblava que la roba es reinflés, tota ella s'omplia d'un formigueig de bombolletes que es fonien i reeixien; i, de sobte, d'en mig d'aquell barbolleig, s'obria una bambolla grossa... plena... on s'enmirallaven un moment el blau del cel, el verd dels arbres... tot petit, més petit que una ungla, -esclatava i es fonia tot. I quan aquella brumera, tota flonja s'estarrufava per les seves mans, lliscava per la banca i es gronxava aprés calmosament sobre el lletós toll de la bassa, la Madrona esbandia la peça i hala, cop de picador ve, cop de picador va. De tant en tant, l'Agneta, d'allà baix estant, rompia en una explossió de crits: -Mieu-se, mare, mieu-se, quin un de tan gros?... oi que es groos, mare?...- I ella es girava i la veia allà baix tota petita, amarada de sol, amb el bras dret estès i a la mà una mota verda. -Porta'l, filla, porta'l!...- li deia somrient... I la petita venia, xip, xap, saltironant per l'aigua i li donava el créixem. Ella l'esbandia bé i el posava amb els altres que ja havien collit, de sobre un mocador estès a terra... I l'Agneta saltava de contenta, picant de mans... -Ma, que n'hi han!... oi que n'hi han, mare?... -Molts!...- I se'n tornava, rossa d'aire i d'alegria, regarot avall, llençant esquitxos... I hi havia una calma en tot l'entorn!... Una tranquilitat fondíssima es desprenia de l'immensitat blava i animada tots els detalls, reposant-hi i acaronant-los, de una carícia enervadora i quieta!... Aquella llenca de pla amb sa verdor movedissa; les renegrides cases del poble, tancant l'horitzó per la banda de baix, totes petites, com aclofades al pes dels anys; el campanar de l'església quadrat i feixuc, alçant-se només d'uns quants pams per sobre les teulades, fins les figures solitàries que de tard en tard transitaven plana amunt o plana avall, tota aquella Naturalesa, tant viva i palpitant com era, tenia un no sé què d'enervador, com un regust de tristesa en mig de la claror enlluernadora del sol que l'amargava. I la Madrona se'l sentia entrar fins al moll dels ossos aquell ensopiment afalagador, aquella tristesa apagada... poc a poc s'anava trobant tota lassa... ses idees es movien peresosament com si volguessin adormir-se... gronxant-se com semblava que s'havia de gronxar aquell aire tebió... i poc a poc també els cops del picador s'adormien,... s'adormien fins a ressonar tots apagats, en mig de la soledat, on les cigales xerricaven... La petita Agneta, cansada de buscar créixems, se'n anava a l'ombra del bosc a tapar nius de formigues... I el rellotge del poble anava desgranant l'enfilall de les hores; una darrera l'altra se'n anaven desprenent i amb la vibració del metall s'esbombaven pels camps i s'esvaïen. Vora migdia, la Madrona s'havia d'alçar cada dematí per deixar passar a l'avi Teiu, -un pobre vell abandonat, sense fills i sense casa, que es guanyava la vida a l'estiu portant llenya del bosc, al hivern captant per les masies. Cada dia a aquella hora, tornava el pobre vell encorvat, sota el pes dels anys i de la fusta seca... i tenia quelcom de brutal l'espectacle d'aquell home decrèpit, d'aquella deixalla de la vida, rebatent-se i lluitant encara pel miserable mos de pa. -I doncs, l'avi... vos sempre amb la llenya!... -Què hi vols fer, filla! com tu amb la roba!... d'una manera o altre hem d'esperar a la Seca! I passava i s'allunyava, caminet ençà, tot fent tantines... I era tan fonda la resignació que hi havia en aquelles paraules, que la Madrona, tot mirant-se'l, s'hi entristia... Com si la vista d'aquell home li despertés els sentits, cada dia al passar l'enfonsava en una penombra anguniosa, on triomfava de son ensopiment la visió de la misèria... El dia que la Seca arribés, aquell home es fondria... mai més tornaria a passar i ella seguiria rentant i els camps seguirien alegres com si res hagués succeït... i després li tocaria a n'ella... i els camps seguirien florint... i vagament, sense ni donar-se'n compte, sentia tota la desesperació, tota la impotència de l'home en la obra gran de la Naturalesa -en la obra que allà mateix, davant seu i en ella mateixa, s'anava complint a celobert i a sol batent, sense por ni vacil·lacions, amb la salvatge indepèndencia de lo que és perquè ha de ser. De sobte una ratxa d'aire fresc, d'un aire nou, li amarava la cara de frescor, fent-li encabritar els cabells folls, dessota del mocador que espategava, i aviat de tota la plana se'n alçava un revifament; la petita Agneta tornava del lluny, cantant i tota alegra; els blats-de-moro alçaven ses fulles tendres, com infants movent els braços... d'entre ells les cogullades se'n alçaven altes... altes i piulant; les orenetes passaven a escamots i dels boscos llunyans en venien els xisclets de les esquerpes garces i els tristos gemecs dels gaigs. Llavors, ratxada darrera ratxada, entre efluvis i frisaments, la marinada fresca i clara s'esbandia per tot el pla. A la segona o tercera ratxa, el campanar tocava l'Oració... La Madrona aplegava la roba, i amb la petita Agneta al davant com un cabridet fidel se'n tornava cap al poble -la banca sota el bras i el cove al cap, tota airosa i cimbrejant. II I els dies s'anaven escorrent amb la mateixa monotonia amb que l'aigua del rec anava avall... Aquell poble amb sos quatre carrers estrets i llargaruts, perduts en mig del pla, amb aquella plaça petita amb una acàcia al mig, morint-se de set, tenia la calma dels horitzons llunyans ficada fins a les escletxes de les pedres... i aquella calma s'entafurava per la fosca de les cases, n'omplia els recons més amagats i reposava en els ulls dels seus habitants, en sos moviments pausats, en sos sentiments i tot, tancats amb clau i forrellat en lo més fondo dels seus cors. I tota aquella bona gent, naixia, vivia i moria entre aquells murs renegrits, en sense que, pel defora, semblés sisquera que es dongués compte de la Vida... Sols la fam els movia a n'aquells homes de moviments pausats, curts de paraules, però llargs de fets... l'hivern era per ells el fantasma negre... per això només els feia somriure, veure, com allavores, la plana ben atapeïda; quan n'estaven segurs de passar l'hivern amb pans a la post i foc a la llar, tot el poble s'animava, rompia en una explossió d'alegria baladrera, de cops bestials dels uns als altres, de rialles i corredisses, sense to ni so... Després les cares tornaven a allargar-se, els ulls a mirar calmosament... i el poble es tornava a jaure, cansat d'haver estat alegre. I no obstant, al veure aquell posat de Déu n'hi do que feien aquells homes, tots totxos, tots ensopits, ningú hauria dit els vicis, les envejes, les ambicions que en el seu fons covaven... Sols de tard en tard una espurna que esclatava -l'escàndol d'una noia atrapada en els blats, la venjança que arrasava una horta en una nit,- somovien aquell llac encantat. I llavores per vuit dies ningú parlava de res més; en parlaven les velles a l'eixir de missa matinal; els homes, anant i venint dels camps; les dones, furejant per tot; la quitxalla a costura entre el cant de l'a-b-c; els ganduls a la taverna entre núvols de fum i fortor d'aiguardent...i en parlaven recalcant-s'hi... amb una rialleta freda, que tallava com una fulla de ganivet... Però passaven els dies, el llac es tornava a encalmar i del fet no en quedava més que un record llunyà; un altre, de tants com n'hi havien... I els homes tornaven a anar del camp al poble i del poble al camp, tots callats, tots ensopits, les dones feinejaven mandrosament, a l'aguait d'una altra passada, el cerraller picava poc a poc a l'enclusa com duent el compàs d'aquella vida adormida, mentre l'espardenyer, cama ací, cama enllà de la banqueta, fent el rotllo de cànem, que havia de ser la sola, rondinava una cançó insulsa, que les fadrines -un aplec de notes clares en la penombra de la botiga,- repetien a chor... I quan venia la tarda, com una invisible onada de blavor que s'estenia pel pla, les dones s'asseien pels portals, les unes fent mitja, sempre a l'aguait, les altres de cara a la paret, el coixí de fer puntes recolçat al caire del portal, i mentre a fora les cigales xerricaven sa cançó sempre igual, a dins del poble se sentia, com un altre cant, el tricoteig dels boixets, al saltar nerviosament d'un cantó a l'altre. Fins les orenetes, aquells llampecs de llibertat, semblava que hi entressin en aquell concert de vida tant natural, perdut en plena Naturalesa, i indiferents, sense cap mena de por, es despenjaven de llurs nius, penjats als relleus dels murs, passaven brunzint entre els grups i en graciosa ondulació, es remuntaven altra vegada al niu, on quedaven penjades, un moment, aletejant. Sols a entrada de fosc, quan els grills començaven a tritllejar i pel carrer començaven a destacar-se els blancais de les camises en l'acabament de la claror, a l'acoplar-se a l'era del Delma tota la quitxalla del poble, semblava que per un instant s'animés aquella vida, semblava que amb la nit hi entressin melangies, s'hi respiressin neguits... I la quitxalla cantava... cantava saltant, ballant, corrent d'un cantó a l'altre mentre allà baix l'estesa dels camps s'anava emboirant, emboirant solemnement en el misteri del cap-al-tard. Però venia la fosca, el cel s'omplia d'estrelles, la terra de remors, i el poble queia pesadament en la son amodorrada del cos romput i de l'ànima dormida. III Aquell dia, a l'obrir la porta del carrer, va sobtar a la Madrona la xafagor que es sentia... No passava ni un alè d'aire, allà baix l'horitzó es veia tot confós... -Bon dia, Ton- digué tot tancant-hi altra vegada, a un home que passava. -Bon dia i bona hora!... I va rompre a caminar carrer avall. La campana de l'església tocava a missa; al lluny els cops de mall de câl cerraller sonaven acompassadament. Al passar per la plaça, va veure dugues noietes que se'n anaven a costura tot trencant ametllons... -Tu, Mariagna...- digué a una, -digues a ta mare que allà a les deu em dongui una passada per casa... que tinc la Agneta al llit... -Ja ho diré jo! va saltar l'altra... -Oh, és a pagès, avui, la mare!... -Vaja, doncs, bona minyona... I va tombar pel carrer de Dalt. Davant de câl Lari es va tenir de parar. L'hereu enganxava l'euga i amb les mosques no volia estar quieta... -Xo... o... o!... malitsiga les mosques!... -I doncs, que no vol estar quieta?... -Ca... aquestes recondemnades de mosques, que senten canvi de temps! I va seguir caminant carrer de Dalt avall, fins a ser al Delma. -_Am_ Maria?... -Estones ha que t'esperava- cridà una veu des del fons. -Mira't, aquí a l'entrada trobaràs el cove. Tu mateixa!... -Vaja, doncs... Déu vos guard!... I amb el cove al cap, s'allunyà per la soleiada del de fora, camí del rec, com cada dia... D'un tros lluny ja va sentir la xerrameca de les dones i el patim-patam dels picadors, en mig del tritlleig dels pardals. Era un quadro alegre, una visió clara, aquell conjunt de la blancor de la roba, del moviment dels picadors, del xipolleig de l'aigua, tot enquadrat per aquell cel enorme de blavor i llibertat. Però la Madrona es senti contrariada; li agradava més estar-hi sola, ella, al rec... aquelles dones tenien unes llengues que tallaven i tot era batxillejar... -que si aquest i la fulana... que si aquell i l'altra... Va agafar el seu lloc i es posà a rentar... Com sobtades per sa presència, les dones varen callar... sols se sentia el patim-patam dels picadors. -No repareu quin dia tan enxuvat que es posa avui?- va dir una al cap d'una estona, traient-se el mocador del cap, -filles, jo suo a raig fet!... -Oh, i que com més va, més- saltà una altra. -Què ho deu fer? -Digues al Mariano que ho consulti al parnòstric!- va dir una de petita i grofolluda, tot fent l'ullet a les altres. Algunes varen riure dissimuladament però totes tornaren a callar de seguida... Hi havia quelcom d'anguniós aquell dia, en aquell aire, quelcom que s'hi anava infiltrant poc a poc; la xafagor s'aplomava cada cop més, els pardals varen anar fugint d'un a un, no se'n sentia piular cap... I de sobte va venir una ratxada d'un vent calent, que assecava la gola... Tres o quatre peces volaren arrencades dels coves, movent gran esvalot entre les dones. Quan tot es tornà a calmar, va quedar un silenci estrany, ple de tristesa i d'expectació. Semblava que la Terra escoltés. Els horitzons s'espessien més a cada moment. Va passar una altra ratxa; una dona va dir: -_Manyam_ si tindrem tempestat!... -Ai, no m'ho diguis pas, filla... tanta por que em fan els trons! saltà una altra, fent postures. -Ah, sí, la misenyora!... per ella se n'estarà!... Totes, varen riure, però d'una rialla espalmada, que trencà una altra ràfaga de vent. Aquesta vegada els blats-de-moro es varen agitar furiosament, alçant les fulles ben altes... Dues o tres dones se'n varen anar. Entre les altres hi quedà un silenci ple d'angoixa... semblava que una idea fixa les dominés a totes. -Quina en fora!- digué una, -ara que els blats ja són tan alts!... -Déu mos en guard!...- contestaren les altres precipitadament... I les ratxades anaren venint... venint sense parar, cada vegada més fortes. Les albes s'inclinaven per deixar-les passar, cruixint en les soques, xiulant en la brancada; i a cada ratxada una munió de fulles en fugien despreses, s'encabritaven enlaire i queien després, com papallones mortes, allà baix, desobre els camps de blat... Allí semblava que hi hagués una batalla, les mates s'abrassaven furiosament, brandant com si fessin força per atuir-se les unes a les altres, i d'aquella lluita se'n alçava un gemec profund, una burinor especial, que es confonia amb els udols del vent i els xiscles de les albes. I quan parava la ratxa, aquells camps tant simètrics, tant ben cuidats... quedaven abatuts, les plantes de gairell, les panotxes, mig granades, per terra d'ací d'allà... La Madrona s'havia quedat sola; tenia un nus a la gola, aquella collita que veia trossejar al seu davant, era la única esperança per l'hivern... la del blat se l'havia enduta la seca... aquesta la robava el vent... Cent vegades havia estat a punt de plorar però les ratxes li arrebassaven la roba dels coves, li revolcaven per terra i mentre davant d'ella s'aterrava la vida del demà, tenia de corre a collir aquelles peces, que volaven del seu costat, gonflades, com grans ocellots blancs i que collia de terra tacades d'un polsim vermell, com amarades de sang... A l'últim se'n va tenir d'anar, empesa per aquell vent, que al mateix temps la privava de caminar. A l'arribar al poble es va girar un moment... La ventada triomfava pels camps solitaris. Ja no eren ratxes, era un vent seguit el que li feia espetegar el mocador per la cara, estampint-li la roba al cos i cuitant a fer-la caure... I aquell mateix vent es revolcava pel defora amb més furia i udolava enroscant-se amb xiulets que semblava que s'enlairessin fins arran del cel. A terra, els blats ja no lluitaven, ja no aixecaven ses fulles com braços enfurismats, sinó que, esmaperduts, s'hi deixaven anar sense forces, inútils pel combat. I el que li va fer més mal, va ser veure'l sol, un xic espalmat, però il·luminant amb sa claror de vida aquella estesa que es revolcava sota la grapa de la Mort.