# Els sots feréstechs ## Part 9 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/els-sots-ferestechs-75701/index.md Y, ab aquesta deria dins del cap, passava las horas rumía que rumía, dançantli sempre per devant dels ulls la sombra de la bagaça, o la dels ermitans de Puiggraciós, o de la jovenalla luxuriosa y trista que convertía l'ermita en un bordell, o la dels vells xaruchs de las clotadas, bonyeguts d'ánima y nafrats de cos. Fins devegadas sentía com una mena de vergonya de veure que 'l seu esperit, qu'un temps tenía alas pera volar fins als cims lluminosos de la divina contemplació, ara 's trobava engorronit com una bestioleta de la terra que no pot alçar el cap d'entre la pols. ¡Quína angunia li feya, a certs moments, sentirse l'ánima encadenada a la mesquinesa de semblants cavil·lacions! --Després de no haver sabut redimir als esquerps montanyenchs, --deya 'l rector ab amargura-- no més me manca que restar presoner de la miseria d'esperit que 's respira en aquets sots! ¡Oh, Senyor! ¡Jo sento rencunias y voldría sentir pietat! En comptes d'ira per això que 'm volta, jo voldría sentir amor! Però, per més esforços d'ánima que feya, no podía endolcir el fel que li vessava del pit. Ell hauría volgut ser com aquell pare amorós que, com més desenganys té del seu fill, més pel fill se desentranya. Però a n'ell li semblava que no tenía prou cor pera tanta caritat... Els agravis y las befas que per sota má, y com vingudas de quí sap ahont, rebía tot sovint dels feligresos, en comptes d'apellarli las feridas vellas, encara las hi enverinavan més. Y aquella gent de las boscurias tristas no hi planyían pas res pera renovarli las llagas y pera ferlo pertenir. En bona fe que quasi bé ja no sabían quína malesa empescarse, en el silenci de la nit, a truco de mofar al rector y als vells sirvents. Uns cops, ja entrada la fosca, enviavan un bordegaç que s'enfilés al cloquer y amagués el batall de la campana, y aixís el jayo no pogués tocar a missa l'endemá. Una nit cavavan un sot al mitj d'un caminal, y després el cobrían d'herba y broça pera veure si 'ls de la rectoría 's descuydavan y s'estimbavan a dins. Una altra nit anavan a enjegar l'aygua del bassal de las vimeteras, y la giravan tot d'un plegat cap a la rectoría pera que l'hortet se 'ls negués y no poguessin cullir vianda. Cada maldat d'aquellas era una altra espasa de dolor que 's clavava en el cor de mossen Llátzer. Y no era pas el mateix mal que li feyan lo que li dolía més, sinó la tirria cega qu'aquellas malifetas designavan. ¡Sent, com ell era, tot exaltació y esplay, se las havía d'heure ab las més negras de las traydorías! ¡Sent, com era, tot amor, havía hagut d'anar a raure a mans de l' odi més ferotge! --Però ¿quín mal els he fet? --exclamava a voltas.-- ¿Quín mal els he fet, com no sigui volerlos tornar a la vida y volerlos curar las llagas del pecat? Altras vegadas rumiava que potser encara hi hauría remey si fes un derrer sacrifici, una derrera provatura. Pensava que lo que calía era enfilarse a Puiggraciós, quan tothom hi sigués aplegat per fer platxeria. Allí 's presentaría ell devant dels terrassans y pastors, dels pilers y llenyatayres; devant dels mateixos ermitans, devant de la mateixa Rodassocas... Allí 'ls predicaría ab tot fervor, fins a enternirlos, fins a tocarlos al viu de l'ánima, fins a ferlos trencar el plor... Allavors li semblava que sabría trobar aquell doll de paraulas dolças que no havía trobat may... "¡Germans! ¡Germanets! --els diría.-- Jo us haig de salvar, encara que no volgueu. Me feu pietat perquè, sense saberho, sou ceguets de neixement... Però jo he vingut pera obrirvos els ulls al resplandor de cels y terras... Me feu pietat perquè teniu el cor tot encongit y mústich; mes jo us el obriré a l'alegría y a la germanor." Però després se repensava y deya: "¡No! Jo no ho puch fer, d'anarlos a trobar... Jo soch el pastor, el sacerdot, l'ungit per Deu... Jo faig l'ofici de Majestat divina... Són ells qu'han de venir a penitencia... Són ells qu'han d'acotar el cap fins a cobrírsel de pols..." Y, encara no havía acabat de rumiar això, quan altra vegada tornava a mudar de pensament, tot recordantse dels actes d'humilitat que feya 'l Christ pera dur el perdó y la pau als homes. "¿No era Ell --exclamava-- qui surtía al pas dels pecadors pera trèurels las taras de la culpa? ¿No era Ell qui s'entregava als mateixos butxins que l'havían de martiritzar y dur al sacrifici?" En aquet etern teixir y desteixir del dubte, que migra las ánimas y decandeix els cossos, a mossen Llátzer se li escolavan per complert tots els instants de la vida... Perquè la mateixa deria que l'atormentava de día, a la nit li allunyava la sòn dels ulls, y ab el cap poblat pels fantasmas desficiosos que li havían restat com a reliquia dels passats desvaris, contemplava còm desfilavan entre la foscuria las horas silenciosas del repòs. Entremitj de la quietut que 'l rodejava, s' havía avesat a distingir els sorolls més desmayats, més febles... y aixís passava llargas horas escoltant, escoltant en las tenebras, com si volgués desxifrar el llenguatge ignorat dels milers de sers y cosas que parlan o sospiran, que glapeixen o ploran mansament dins del gran silenci de la nit. El cruixir de las fullas secas que s'arrossegan somogudas per las bestioletas del terrer; l'estremitut que fan las brancas dels arbres, esgarrifadas per l' oreig; la cantarella del reguerol, que 's va escorrent de gota en gota; la fressa llunyana del ramat, que 's remena de sobte dins del clos; el clam mitj apagat del malalt, que 's tomba dins del seu llit d'agonía... tot això plegat componía, al fons del sot, la canturia de la nit, trista y esporuguidora com una remor de l'altre món. Escoltant, escoltant en la quietut de las tenebras, mossen Llátzer havía arribat a distingir las veus dels feréstechs aucellots que s'ajocan pels relleus del cingle o per las brancas de sobre 'ls avenchs. Coneixía 'l crit llarch y esferehidor del duch, y sabía quín era 'l gemech enrogallat del siboch. A copia d'escorcollar en els abims del silenci, l'ánima se li enfebrava ab somnis estranys y raras exaltacions, y fins creya sentir a voltas sanglots inexplicables y ressons desconeguts, que retrunyían en el seu esperit com gemechs d'ánima en pena. Altras vegadas li sembla que, devallant desde 'l cim de Puiggraciós, li arribava fins a cau d'orella una rialla de dimoni que 'l feya estremir d'indignació. --Són els de l'ermita que se xalan... --barbotejava ayrat.-- Són els de l'ermita, que m'escarneixen, que 's mofan de mi com se mofan de la Missa y dels Sagraments... Es la mateixa rialla del mal esperit que va ressonar a l'esglesia després de l'excomunió. Y tot seguit se li figurava, com si 'l tingués devant dels ulls, l'espectacle que a n'aquellas horas deuría representarse a l'hostalet. Veya a la bagaça, asseguda a ne l'escon, provant d'aixeribir ab las sevas riallas tentadoras, ¡Hi, hi! ¡Hi, hi!, la luxuria trista dels dormilegas bosquerols. Y, guiats per l'ermitá o l'ermitana, anavan entrant tot xano, xano, els pastors y els terrassans, els pilers y els llenyatayres, els bovers y els bosquerols. Ara l'un y després l'altre, tots venían encongits y ab el cap cot a tall d'aucells estarrufats, y anavan passant per devant de la barjaula igual que si anessin a oferir. Era una professó muda y trista com una rengla de morts. Devant hi anava l'hereu de câl Janet, ab els ulls baixos, com si fes el bot; a unas quantas passas més enllá seguía 'l xicot Margueridó, més esquerp qu'un porch singlá; després el Cosme de la Rovira, groch de cara y tot pansit; acabat el Bepus de l'Uyá, roig de pel y malcarat... Y, derrera d'aquets, anava seguint tota la jovenalla de las clotadas, caterva de xicots y bordegaços, de posats vergonyosos y sorruts... Però la professó de las luxurias tristas no parava aquí, perquè després venían, ben emboçats en la manta pera no ser vistos, tota la corrúa de caps de casa y de padrins xaruchs, ensenyant cadascú l'estranyesa de la seva fatxa o bé la tara del seu cos nafrat. Hi havía en Pau Malarich, escardalench com una momia; el vell Sunyer, ab las galtas de barballera y els ulls negats d'aygua, a tall de bou; el jayo del Lladonell, una òliva feta y dita, ab la cara rodona, els ulls esverats y el nas menut; el Pere Mestre, ranquejant a saltirons, lo mateix qu'una granota; l'avi Pugna, ab el goll penjant y ab el cap bonyegut com un galápat... Encorvats o de gayrell, tots els monstres anavan passant ab posituras de condol, com si anessin a un enterro... Tan solament n'hi havía dos, en aquell lloch de platxeria fúnebre, que fessin cara d'alegroys. L'un era l'Aleix de las Tòfonas, que, cargolat com una serp, s'estava a un recó de cambra, boy rient per sota 'l nas, com si 's mofés d'aquella rècula de difunts lascius. L'altre era en Carbassot, el porquerol de l'Ensulcida, que, ab els seus estirabots y patotxadas, servía de comedia a tots els sots. Aquella nit l'havía donada per cantar unas coplas que s'havía empescat ell mateix pera fer riure a la bagaça. Y com qu'anava calçat d'esclops, ¡pot dicas! si 's duya 'l compás de la canturia, repicant ab els peus sobre 'ls rajols. "¡Troch, catatrach, catatrich, catatraca!... ¡Troch, catatrich, catatrich, catatroch! El Rector ja pert la feyna de dir missas y sermons, perquè tota la parroquia li ha fugit a Puiggraciós. ¡Troch, catatrach, catatrich, catatraca!... ¡Troch, catatrich, catatrich, catatroch!" Y la bagaça, allavors, vinga riure com una boja rematada, ¡Hi, hi! ¡Hi, hi!, fins que 'l cor li deya prou... Molts cops, mossen Llátzer se despertava esverat d'aquells mals somnis que 'l perseguían durant la nit com una corrúa d'anguniosas aparicions. Un vespre, després de l'últim reso, va restar ab el breviari als dits, tot somiós, contemplant desde la finestra de la cambra las estranyas clapas de llum freda que la lluna escampava pel defora. Ab el cap repenjat derrera 'ls vidres, semblava que cerqués entretenir el desvetllament que 'l perseguía, ovirant las tèrbolas imatges de la nit d'hivern. Uns cops se delitava mirant còm la claror blavosa argentava las feixas y els terrenys al ras, lo mateix qu'estanys de plata; altres cops s'embadocava contemplant còm la mateixa claror se fonía, igual que si caygués dins d'un abim, aixís que 's posava per sobre l'espessor de las boscurias y troços de terra enmatollats. Però devegadas succehía que a lo millor s'amagavan las fantásticas imatges lluminosas, esborradas de sobte pels núvols negres que solcavan l'espay a tall de corbs. Aquells misteris de la nit de lluna, ab els seus visatges fantasiosos, ara de fosca, ara de llum, ullprenían al rector com si fossin encantarias. Semblava qu'entre somnis entrobrís els ulls pera guaytar las tacas d'ombra que feyan, sobre la blancor marbrenca dels caminals, las creus negras del fossar. Després alçava un xich més la vista y anava resseguint la crestería de desiguals pináculs que dibuixavan sobre 'ls murs de l'esglesia las allargaçadas puntas dels xiprers. L'esperit de mossen Llátzer, perpetuament enfebrat de somnis y cavil·lacions, després de la derrera malaltía, s'havía quedat aquell vespre com sospès en èxtasis devant de l'ánima obscura y misteriosa de la nit... Com més anava, més sòpit restava, més postrat, igual que si anés a caure vençut per la força adormidora d'aquell estrany sortilegi... quan tot d'una va alçar el cap, boy deixondit, quasi esverat... S'acabava de sentir un udol de gos, fondo, molt fondo, que ressonava a través de cingles y montanyas com un gemech de dolor. ¡Guuuu... guuuu...! Era un d'aquells udols que se senten ab esgarrifanças en mitj de la fosca y la solitut, perquè portan la nova de las llargas agonías y de las reneras de la mort. ¡Guuuu... guuuu...! ¡Còm plorava aquella bestia! ¡Còm plorava! Y ¡quín condol feya aquell clam desolat mentre 's perdía en la pau de las montanyas, clapadas de fosca y llum! El rector, sotregat de cap a peus per una estremitut, parava l'orella, temerós, pera esbrinar de quín cantó venía aquell fúnebre presagi de las derreras angoixas. --Sembla que surti de derrera 'l cingle... --començava a pensar mossen Llátzer, mitj en dubte, quan va sentír els lladruchs llunyans d'uns altres gossos que responían a l'udol sinistre.-- No, --va exclamar allavors, com repensantse.-- De l'altra banda del coll de cân Ripeta, me sembla ara que ve 'l brugit... Però no, tampoch..., --replicava a l'acte:-- la cridadiça ve de Puiggraciós. Sí, era d'allí dalt d'hont devallava l'esvalot dels gossos, com rodolant a tomballons rostos avall. L'udol esferehidor ab prou feynas se sentía, igual que s'hagués esvahit en l'inmensitat... però, boy a mida que minvava 'l trist sanglot, redoblavan els lladruchs dels altres gossos, y tota la cridoria retrunyía cada cop més forta, com si s'acostés a correcuyta. Els cans que varen lladrar primer va semblar qu'eran els de l'ermita; després varen ajuntarshi 'ls de cân Coll; acabat els de la Rovira; al capdevall, fins els de l'Uyá varen engreixar el brugit. Alashoras mossen Llátzer va alçar els ulls, quasi il·luminats per una vaga lluhiçor, com si li acabés de passar per l'esperit una espurna d'esperança. Aquell brugit volía dir ben clar qu'algú del Serrat s'acostava a la parroquia. Y, com si se li deixondissin dins del cor mal adormidas confianças, sense poder dir còm ni per què, va començar a sospitar que aquell que s'acostava era un feligrès desvalgut que venía a demanar auxili al seu pastor, a implorar la divina gracia, a soldar la cadena d'amor trencada per culpa del pecat. La cridadiça cada vegada ressonava més aprop. Als gossos de la Rovira ja se 'ls sentía lladrar desde 'l bassal, com si haguessin acompanyat al vianant fins a la baixada de las vimeteras. --No pot ser lluny... --deya entre dents mossen Llátzer, tot guaytant per la finestra. No va trigar gayre a sentirse fressa per l'hortet... un soroll acompassat de petjadas que retrunyía en mitj de la quietut. --Ja es aquí... --mormolava el capellá, clavant el cap derrera dels vidres.-- Ja es aquí... Al cap d'un moment, escayentse 'l caminant a entrar en una clapa de llum, va esdevenir un instant il·luminat, y el rector el va poder veure com avençava a marxas doblas cap a la rectoría, tris, tras... tris, tras... Tenía 'ls ayres d'un home jove, resolut y desinvolt. Anava al dret, seguit, seguit, com qui de cor sap el camí y pot ferlo a las palpentas. Un cop acabat l'hortet, va atravessar el caminal, va trencar pel rengle de xiprers, va entrársen al cementiri, va passar de llarch devant l'esglesia, y va tombar tot decidit cap a la porta de la rectoría. Hi va haver una estona de silenci... L'home devía palpar un xich fins a trobar el pica-portas. Després va trucar. --¡Pum, pum...! ## XVII Camí del Calvari Quan el jayo va sentir trucar a la porta de la rectoría tan a deshora de nit, ab tot y las xacras que duya a sobre, va alçarse del jaç lo més llest que va poder. Y, tot ranquejant y tot vestintse, se va encaminar cap a l'entrada, mitj desconfiat, mitj temerós, perquè sempre tenía a la memoria las negras intencions dels bosquerols. Però, la veritat sigui dita, va quedar bona cosa tranquilisat quan, desde derrera la porta, va sentir las bonas paraulas de l'home que l'havía vingut a desvetllar. --¿Quí hi ha ací? --va preguntar el jayo. --Gent de pau, --va respondre 'l desconegut. --Diguèu quí sou... --Som el pastor del Lladonell, del Serrat de Puiggraciós. --Y ¿què volíau? --Me fan venir perquè la vella de casa está a la mort y demana a Nostramo abans d'anársen. --Donchs vaig a dirho a missenyor... --Fèume aquesta caritat... mentres jo corro a Figueró a dir al doctor que vingui desseguida... perquè 'm fa por que ja no hi sigui a temps... Y, mormolant aquets mots, sen va anar l'home camí avall, perdentse al cap d'una estona entre las ombras de la nit. El jayo, entretant, sen pujava a la cambra de missenyor pera donarli la nova; però al mateix cap d'escala se va trobar ab el capellá que, ab el rostre animat com per celestial somrís, va fer: --Ja ho he sentit tot. Aném al Serrat... Aném. Ensellèu l'euga a l'instant... Si vós tot sol no podeu, qu'us ajudi la Mariagna, o si no ja vindré jo... Y el jayo, carregat com sempre de paciencia y humilitat, va encaminarse a cumplir l'ordre, sense entendre prou bé aquell espurneig d'alegría fervorosa que il·luminava la cara de missenyor. --¡Ah, si aquesta nit pogués fer las paus ab els feligresos! --deya entre dents mossen Llátzer, tot obrint la porta de la rectoría pera anar cap a l'esglesia.-- Allí dalt, al Lladonell... --anava pensant-- trobaré als vehins reunits aprop del llit de la malalta... Allí 'ls parlaré fins a somòurels, fins a tocarlos el cor, si Deu m'ajuda ab la seva gracia... Quan va ser a traspassar el cementiri, una ratxada de vent glaçat va fer estremir a mossen Llátzer. La nit era freda, rúfola... l'ayre, humit... el cel, endolat y sense estrellas. Els núvols, que suara passavan com corbs per devant la lluna, l'havían tapada tota ab llurs alas de negror... El capellá va obrir la porta de l'esglesia y sen va entrar nau endintre, fins a arribar al presbiteri. Se va persignar, va agenollarse, va pujar els grahons de l'ara, va fer primer un acatament, tot seguit un altre de més fondo, acabat va enretirar la sacra grossa, després va obrir la portella del sagrari y va aparèixer el Santíssim Sagrament... Una genuflexió encara més fonda que las altras va fer allavors el sacerdot, y, mentres se tornava a alçar ab las mans posadas sobre 'l cantell de l'ara, pensava en las paraulas d'amor diví que diría a la moridora del Lladonell, prometentli la santa gloria, oferintli una eternitat de paradís... tot a fi de que ho sentissin els vehins qu'anirían al combregar y 's despertessin a las divinas promesas... Després va treure a Nostramo de dins del sagrari y el va posar ab tota unció en el fons del pyxis, mentres l'oració li movía els llavis ab fervorosos tremolors. Per fi va penjarse al coll el cordó del pyxis, y va baixar esglesia avall, esglesia avall, majestuós, estátich, com trasfigurat per la gloria de portar a sobre 'l Cos consagrat del mateix Christ. A l'arribar a la porta, ja va trobarhi al jayo que l'esperava ab l'euga guarnida y la campana a la má, y al costat seu a la vella encenent el llanternó que 'ls havía de guiar els passos per entre la fosquetat. --¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! --va fer el jayo brandant la campana ab gran delit, com si 's des brasa per fer a saber al món que tot un Deu se dignava surtir del seu palau pera anar a veure al pecador que 's moría. El sacerdot, entretant, pujava a demunt de l'euga, y després entonava a mitja veu els clamorosos versículs: --¡Apiádat de mi, oh Deu, segons la teva gran misericordia! --¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! --responía el jayo fent dringar la campana ab tota força, mentres la vella li abrigava ab una manta las espatllas pera lliurarlo del rellent fret de la nit. Després la marxa va començar. La vella, agenollada devant de l'esglesia, va veure com s'allunyavan traspassant el cementiri, com trencavan pel rengle de xiprers, com atravessavan el caminal. A devant marxava 'l jayo mitj ranquejant y pas a pas, perquè, embraçat com anava ab la campana y el llanternó, ab prou feynas podía dur l'euga del ronçal. Derrera venía cavalcant el capellá, ab el cap mitj caygut y las mans creuadas sobre 'l pit, com abraçantse ab el Sagrament que duya a sobre. Sols de tant en tant aixecava 'ls ulls enlayre y 's posava a cantar baixet, com si resés, un altre planyent versícul: --¡Réntam, Senyor, de la meva iniquitat més d'un cop y més de dos, y esbandeixme de pecat! --¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! --tornava a fer el jayo, com acompanyant ab els tochs de la campana las paraulas sagradas del rector. Però tant els mots del salm com el sò de l'acompanyament, se fonían, com un clam de dolor no escoltat per criatura viventa, dins de la gran fosquetat. Era tan freda la nit y tan boyrosa, que fins semblava que la gelor humida que surava arreu glacés el cant del rector y el dringar de la campana. Mes ells, per això, anavan cantant y tocant per dins del silenci y la soletat, com portadors agrahits del més enlayrat misteri. A bon pas, sempre a bon pas, anavan seguint las voras dels hortets que s'extenen per tot el fons de la clotada esquifida. Allí els camins son gayrebé planers y 's passan d'una estricada. Ranquejant o no, l'avi anava tirant al dret, el llanternó y la campana a l'una má y el cabestrell de l'euga a l'altra. Derrera venían capellá y cavalcadura, sempre a bon pas, sempre a bon pas... Mes, aixís que 'l pobre vell va ser a embestir la pujadeta de las vimateras, ab prou pena del seu cor va sentir que las camas li flaquejavan de sobte. Ab els reguerols que a tot'hora s'escorrían del bassal, el terrer allí era sempre humit y relliscós; però, endurit allavors per la glaçada, encara venía més a repel de traspassar. El jayo a cada dos per tres ensopegava, y l'euga s'havía d'aturar a estonas pera tornar a empendre la marxa cap amunt. Entre la fosca tan espessa com feya y el camí tan estret y costerut com venía, la pujada s'anava tornant cada cop més pesada y perillosa. Ab la tremolenca llum de la llanterna, l'avi no tenía prou claror pera veure ahont posava 'ls peus; y, com que s'entrebancava a cada punt, fins por tenía de caure dins de la torrentera que vorejava 'l camí. Per això entre dents resava, tot fent vía: --¡Deu mos guart de pendre mal! Quan, al cap d'un moment, varen arribar a la roureda de sota la Rovira, per ser a la vora de poblat, el capellá va alsar el to de la sagrada canturia. --¡Mira qu'entre iniquitats vaig ser engendrat, y en pecat me va tenir la meva mare! --va cantar ab greu sentiment. Y, com pera correspondre a la solemnitat del cant litúrgich, el jayo ja 's disposava a dringar ben fort, tan fort com pogués, quan, al deixar un moment el ronçal de l'euga pera agafar ab la má dreta la campana, va sentir que la terra li mancava a sota 'ls peus... y, per més que 'l rector li va allargar corrents la má pera aturarlo... la balançada del vell va ser més prompte... y... no hi va haver més remey... jayo, llanternó, campana, tot va anar de tomballons pendiç avall, no parant fins al fondo del torrent... --¡Senyor del cel... assistíume!... --va cridar el jayo ab un udol llastimós, mentres mossen Llátzer descavalcava ab un salt pera córrer en auxili seu. Mes, com arreu surava la més atapahida de las foscurias, el capellá no sabía per quín cantó baixar al pendiç. --¿Ahont sou? --cridava ab l'angunia a l'ánima.-- ¿Ahont sou, Joseph? ¡Diguèu, ahont sou!... --¡A... quí... mi... senyor!... --responía una veu quasi apagada desde 'l fondo del torrent. Y, guiat pels ays adolorits del jayo, el rector va anar cercant per aquells indrets fins a trobarlo. Lo primer per que va procurar va ser per llum, a fi de veure 'l mal que s'hagués fet el jayo; y, mentres ab el foguer encenía 'l llanternó, encoratjava al vell ab aquella dolçor de mots que tan bé li esqueya als llavis. --¡Pobre Joseph! ¡Germá meu! ¡No us espantèu pas, que 'l Deu del cel ve ab nosaltres! El vell, en compte de respondre, somicava, com si el panteix no 'l deixés parlar. S'estava estenallat a terra, al peu d'una arrelaça vella que treya 'ls braços torts y bonyeguts per l'argila descarnada del pendiç. Allí havía anat a topar el jayo y allí restava com baldat. Tenía las camas adoloridas, un peu com mort, la cara y las mans sagnantas. Ab prou feynas y dolors el rector va poder aixecarlo pera ferli pujar el pendiç. --¡Coratge, Joseph, coratge! --deya 'l capellá a ne 'l jayo.