Part 8

El Cerdà no es féu pas il·lusions: mentre la gravitació es mantingués en sentit vertical, l'alzinot, que apuntalava la soca, resistiria: altrament, si es decantava aquella, el veurien mig partir-se com un lluquet. Pensà en treure el noi.

S'esgarrifava, però, d'haver-lo de deixar sobre la neu encès de febre, amb la gola llagada. Per altra part havia caigut en una semiinconsciència.

Calia treure'l a la força, endur-se'l a pes de braços. A on? A can Patllari: no hi havia un altra refugi més a prop. El Cerdà reflexionava el que era caminar amb la neu fins a genoll duent una persona inerta. Si el bordegàs hagués tingut habilior d'arrapar-se-li al coll, el cerdà l'hauria transportat en vint minuts a la masoveria.

Entretant la neu davallava del cel a pleret a pleret, espessa, feixuga, inclement. Començà a bufar una ventolera de mal presagi, unas ratxes de ponentada intermitents. La capçada de l'arbre oscillà. Els torells que formaven el costellam de la barraca es desconjuntaren, i tota ella grunyí com una barca vella assotada per les ones. L'alzinot va decantar-se poc o molt. L'home, en notar-ho, es tornà pàl·lid d'espant, i s'hi abraonà amb tota la seva desesperació. Per si es rompia, apuntalà la seva espatlla a la biga, contragué els seus muscles esdevenint rígid com un soc. Ell no desdiria, no!

Féu la provatura d'esperonar el seu fill. L'escridassà que fugís, que esventrés la barraca per qualsevol indret; i obtingué de resposta un barboteig de malalt exasperat, una recrudescència de sospirs, de moviments desficiosos i de raneres asfíctiques.

Llavors, el Cerdà, horripilant-se amb l'ànima escruixida, sempre aferrant l'espatlla a la biga mestra, començà a demanar auxili. Eren crits instintius, irracionals, que li esqueixaven els pulmons, que eixien de l'espirall de la barraca com d'una sepultura, udolants de primer, roncs després, estridents, el mateix que de guineu, més tard.

Els suros del marge foren sacsejats per la ventada, esqueixats, esmicolats. Damunt la barraca del Cerdà, les branques i els massissos de neu hi rebotien amb patacs somorts i retrunys formidables. L'esquena d'ase formada pels torells arrimats a la soca s'anava aixafant. El tronc del suro, però, reaccionava com una ballesta. La mateixa empenta irresistible de l'huracà escombrava sovint la teulada d'aquell _inpace_, alleugerint-lo. Els seus habitants ja no eren persones d'aquest món ni vides d'aquesta vida.

Quan en Patllari, de bon matí, ajudat d'altres pagesos, aconseguí perforar aquell pilot de llenya i neu que cobria la trista barraca, veié el Cerdà apuntalant encara la biga mestra. Feia cinc hores que romania en la mateixa positura, sense afluixar els muscles, sense flectar les articulacions, sense desdir ni poc ni molt. L'arrabassaren a la faisó de qui arrabassa una cariàtide de sota una coronisa. Estava groc, no podia dir paraula, i mirava fit com si tingués per ulls dues bales de vidre.

El noi desvariejava. La marmanya seca de l'interior del barracó el cobria del tot i, per un atzar providencial, cap dels torells despresos li havia aixafat el cap.

Els conduïren a can Patllari amb tots els miraments. El Cerdà romangué tota una novena en el mateix estat d'idiotisme de quan el tragueren de sota la biga: continuava test, insensible, mut: seguia sent un puntal de fusta revessa. Quan va recobrar els sentits i l'enteniment, el noi era mort i soterrat. L'home no s'ho volia creure: no admetia la possibilitat que el seu heroisme de pare hagués sigut inútil. Començà a cercar el bordegàs per tots els paratges on havien treballat junts, apilant socs i destralejant branques. El cridava a grans crits, i així que esdevenia afònic li agafaven unes terribles rauxes de desesperació i es colpejava furiosament el cap amb els punys, fins a ensangonar-se.

Una matinada el sorprengueren regirant amb el magall la terra del cementiri: volia cerciorar-se de si mentien els que asseguraven que el seu fill era allí, sota una petita creu de llates.

A poc a poc anà entrant en raó. Una tristesa enorme substituí la primitiva follia. Va anar a Cerdanya a vendre's tot el que era d'ell, i retornà al bosc de casa. I no se n'havia mogut mai més.

* * *

-Fa anys que fustigueja sol i vern- digué en Patllari. -A nosaltres ens porta llei. S'arramba a la nostra llar quan se sent atrapat per la migranya. És el bosquerol de més bon faire que jo sóc conegut. L'hem fet padrí d'un mainatge nostre, i em pensi que li hem donat una alegria. De tota manera, no està pas bo. Rara és la nit que no vaga pel bosc fins que clareja. No l'hi esmenti pas que se n'avergonyeix. El no dormir i el no menjar l'acaben. És possible que algú l'hagi entabanat amb facècies de l'altre món, i (no haig pas de dir-li una cosa. que no sigui), ell creu de bona fe que se li apareix el bordegàs o, almenys, li enraona escondit en la foscor dels clotarals. Ara tindria l'edat de vostè. I estic cert (Déu me perdoni), que el nostre Cerdà fou ben ditxós, ahir, d'emmenar-se-l'en a vostè a la masia, i de servir-lo í vetllar-li el son. ¿No va notar de quina manera li _clavava els ulls?_

FI.