Part 5

Jo, en arríbar allí, experimentava sempre infantines avarícies. I, amb els dits ansiosos de frescors i suavitats, escapçava, tot passant, els tanys dels arbrissons; abastava les mores i cireres d'arboç, encara verdes; eixonava els brucs: les flors dels tomanyins, aspirant a grans nassades l'aroma llur.

La visió de la meva caseta blanca ombrejada per un plàtan ufanós sorgia a cada giragonsa del viarany, prometedora de repòs i benaurança.

En Busqueta duia la davantera, Produïa un cert goig el veure'l trascamar emmenant-se'n la sorra del cami sota la sola dels seus espardenyots i fent xiular el vellut de les seves calces. El sarró buit rebotia a cada passa en l'esquena del meu company, i una grossa llagosta s'hi arrapava amb un humorisme inconscient de bona llei.

Els cans acomboiaven, molt seriosos i disciplinats, el terrible estrateg. Un d'ells, extraviat, deixava oir un ahuc persistent i enyorivol.

Des del poble, escondit en la fronda d'un turonet, ens arribava, clar i solemne, el primer senyal de la missa major. -Veniu, veniu, veniu...- cridava la campana. Era una campana d'un bell timbre argentí, que fendia l'aire pur de la muntanya graciosament.

L'EGUA DEL JUTGE DE PAU.

Fou comprada la diada dels reis, a la fira d'Amer. Era llavors una poltra _tordilla_ de galant presència. Tenia els garrons peluts, les anques rodones, el pit ample i un ull jaspiat. Reposada, dòcil i discreta, trotava ras i llarg en oir l'espetec de la ficel·la, i li hauríeu pogut posar un got d'aigua en el regueró de la gropa sense que amb el traspàs de la marxa se'n vessés una gota.

El que més encaparrà la bèstia, així que instintivament hagué comprès que s'havia clos el tracte, fou si el prestigi social del seu amo novell desdiria o no dels seus mereixements. Havia pagat en or (sis unces de perruca), i no semblava pas un pelacanyes. Era un home d'una cinquantena d'anys ben portats, alt, de faccions voluminoses i gravat. Duia un vestit de vellut color de tórtora, gorra peluda del mateix color i espardenyes tapades.

A l'hostal d'Anglès va lligar-la a una reixa, junt a un ase vell, però eròtic. L'ase, una mica encalabrinat, la mirava de cua d'ull, i, per galanteria, arrebossava el llavi superior, mostrant les dents negres i el trenc de les genives, on, entre la bromera salival, s'encastaven alguns brins d'herba seca pasturada en la cuneta.

A la poltra li interessava més estudiar les accions de l'amo que no pas assabentar-se dels escarafalls del ruc. La reixa on havia sigut estacada corresponia a la finestra de la cuina; de manera que, sense escarrassar-se molt, podia esbrinar el que passava a dintre. El jutge hi era amb un aire de parroquià antic, autoritzat a servir-se ell mateix. Duia una enorme llesca de pa a la mà esquerra, i un ganivet de la _marca de l'ham_ a la dreta. Amb el dit xic fent de garfi, pescava la nansa de les grans tapadores de llauna, i estudiava atentament el contingut de les cassoles, ensumant el baf dels requisits. I el veié enastar una cuixa d'ànec ensafranada, posar-la damunt del pa, i, de seguida, pessigollejar el sota-aixella de la mestressa, qui, insensible al fred, reganyava un garrot de braços i unes sacsoneres de colzes capaces de pervertir un sant. Unes tals franqueses, en un tal establiment, ja eren, per elles soles, una indiscutible garantia. Aquell home podia ser molt bé el que se'n diu un personatge.

L'EGUA ÉS PRESENTADA A LA FAMÍLIA DEL JUTGE.

Fosquejava quan arribaren al mas: una gran casa de pagès amb porta adovellada, dues finestres ogivals i rellotge de sol.

La cort de l'egua era a dintre, a peu pla, al costat de l'entrada, sota mateix de la cambra de l'amo, enfront de la cuina: estatge distingit, que la separava del proletariat de les bèsties d'engreix i de treball. Bous, mules, ovelles, cabres, porcs, truges i aviram romanien, en una promiscuïtat horrenda, en un edifici anex.

En oir repicar les ferradures sobre l'enllosat de l'entrada, varen comparèixer quatre dones com quatre poms de flors. Eren la muller de l'amo i tres filles: na Cisa, na Mercè i na Gracieta. Totes quatre estaven roges i massisses, i sobretot les noies, vestien a estil de vila, amb certa petulància de riques per merèixer.

Al primer envit les dones varen fer-se enrera, obrint pas a la poltra, que rebufava i treia fum pels narius. L'amo, però, somrigué, i començà a estirar el plomall de crin que penjava al mig del front de l'egua, a rautar-li el morro, a netejar-la i a tocar-li les mamelles.

Llavors, na Cisa, na Mercè i na Gracieta acaronaren l'animal amb un desfici apassionat de col·legiales sàfiques.

La poltra, excitada per aquells palpaments, per aquella pluja d'insospitades manyagues, sacsejà el cuiro amb voluptuositat, deixant anar un dolç i enigmàtic sainet.

El jutge, home entès en temperaments de bèsties, estudià aquella nerviositat detingudament, sentenciant que dintre un mes admetria cavall i esdevindria fecunda.

MÉS SATISFACCIONS.

La cort de l'egua era neta i, en tot el que es veia, s'hi notava l'escrupulositat burgesa, auguri de bon menjar i bon beure. La menjadora de llates i barrons de carolina, i l'estable de roure, i les parets desenterenyinades, i el sòl amb palla nova, indicaven que se la rebia amorosament, amb tots els honors.

Era indubtable que havia entrat en una casa d'hisendats, on la vida seria fàcil i el treball lleuger.

Pàssà una mesada. No us podria pas dir quin de tots dos estava més cofoi: si l'amo de la poltra, o la poltra de l'amo. La bèstia havia format un alt concepte d'aquell pagès que li servia el pinso amb les seves pròpies mans i que, àdhuc a la nit, la vigilava per una trapa oberta en el trespol, a través de la volta.

Li havia comprat una serreta nova, una sella abacial que recobria amb una pell de moltó, i unes alforges de vellut; i no la feia llaurar ni rodar la sínia, ni batre, ni tirar el carro.

A la primavera, amb la rebrollada de les sangs, l'ociositat i la bona teca, l'egua s'enjogassà poc o molt. Perfectament: això es curava _menant-la a cavall:_ ja era de preveure.

Li posaren una manta als lloms, i (oh, el mirament per les seves entranyes somogudes!) l'amo es disposà a guiar-la a peu, mudat com per a una festa. L'acomiadaren les noies, i l'haurien guarnida el mateix que una núvia si no hi hagués intervingut severament el pare.

A la vesprada, na Cisa, na Mercè i na Gracieta esperaven, assegudes a l'era, el retorn de l'egua. En veure-la arribar, lenta i lassa, pujant el camí de la masia, es redreçaren anhelants i encuriosides. A les tres verges, recloses en aquella casa, en mig de la bravada de fortitud de la terra i del bestiar, el pròleg d'una maternitat qualsevulla les interessava i pertorbava.

Amb l'esguard inquisidor, varen resseguir l'egua des dels ulls a les illades, estranyant-se de trobar-la tal com havia partit, sense un relleix del seu sacrifici i del seu goig.

¡Oh, quin tumulte espiritual, en adonar-se que era possible el secret i la hipocresia!

Després l'acaronaren amb una ardència tímida, així com a una amiga retornada de Montserrat en plena lluna de mel.

DE COM EL PORTAR SOVINT UN JUTGE A LES COSTELLES ARRIBA A FER CAPIR EL QUE PUGUI ÉSSER LA JUSTÍCIA.

L'egua anà familiaritzant-se amb la vida d'aquella família. Sense moure's de l'estable oïa les converses, i, sols girant el cap, llucava els anants i vinents i tot el que pogués succeir en aquella espaiosa entrada que feia la servitud de vestíbul, de menjador de mossos i criades, de dipòsit d'eines, i del que fos convenient a les diferents necessitats de l'amo, jutge, hisendat, terrasà, administrador de finques, cobrador de censals, usurer, polític, curandero i negociant. Per això allí es debatien qüestions greus i futeses indignes d'atenció, que l'egua escoltava sense voler. I allí tingué lleure, per primera vegada, de contemplar aquests subjectes anomenats civils, que ella considerava com una varietat estrafolària del gènere humà. Els civils entraven i sortien sovint en aquella masia; i, tan bon punt arribats, l'egua, admirada, plegava de menjar i, enlairant les orelles i revirant la testa, no els treia la vista del damunt. Na Cisa, na Mercè i na Gracieta no se'n sabien avenir, d'una dèria tal; si bé elles, sempre que tenien ocasió, no feien pas altrament que l'egua, atretes per la jovenesa dels braus agents de la justícia i per llur encís marcial.

Usualment, el jutge muntava l'egua per anar al poble cap de partit a exercir el seu altíssim ministeri: un viatge de tres quarts d'hora de camí planer entre rierals oratjosos i alzinars ombrius. L'egua, d'indubtables condicions intel·lectuals gens ni mica vulgars, arribà a compendre el que hi havia d'honorífic en aquelles anades i vingudes, com abans havia comprès la significació, també honorífica, de les visites dels civils.

Així mateix, a força de traginar el jutge d'una banda a l'altra, d'oir-lo conversar sentenciosament, de participar dels saluts respectuosos que li dedicaven els pagesos, d'observar les bones rebudes que arreu li feien, de gaudir ella mateixa d'atencions poc usuals en fermes particulars i públiques, acabà per enorgullir-se de ser qui era, tocada d'una pregona admiració per son amo i senyor. Àdhuc arribà a capir la gran i formidable investidura sota la qual aplicava la llei, mentre ella, en el pati del jutjat municipal, amb el morralet al morro i la cingla fluixa, esperava el sentenciador.

A dalt, en l'únic estatge del rònec edifici, darrera la sutzeria del mosquer enclòs entre els vidres i la fusta d'un porticó barrat, expandint-se per l'altre a mig obrir, tronaven les discussions litigioses. A voltes arribaven a les seves oïdes les condormidores lectures del secretari, les rèpliques zitzaguejants dels procuradors, el fil de veu d'un testimoni fals, el sermonejar lent, descolorit, hipòcrita d'un _home bo_, el plany divagador d'una dona acusada, i, a intervals, la parla grossa, rotunda, invicta del petit Salomó, son cavaller.

Oh! ¡aquella veu era un prodigi de gravetat i ressonància! Sense esforçar-la gaire, dominava les altres, car tenia el poder de despertar les vibracions de les coses pregones; i us la sentieu repercutir a les plantes dels peus com una trontollada sísmica. Irrespectuosament, algú, intentant explicar aquesta sonoritat desmesurada, començà a fer córrer la brama que el jutge s'havia engolit un corn.

L'egua solia presenciar la davallada de reus, testimonis, perits, advocats assessors de secà, guardaterres, i tota mena de gents interessades en aquells afers. Formaven dues colles: la dels que estaven segurs de guanyar, i la dels que tenien la fonamentada sospita de perdre. Aquests compareixien primer mústics, amb el seny tèrbol de sant horror a la injustícia, amb una mena de vel cendrós als ulls, amb les mans creuades sobre el ventre (discreta actitud dels que fluctuen entre la resignació i la revolta), silents darrera el procurador, els dits del qual encara s'obiraven enclosos entre les planes del codi, si és o no és crispats, com els del malaventurat caçaire de guineus en l'instant precís de desparar-se-li el braó que destinava a la faïna.

Els altres baixaven bulliciosos, insultadors, acompanyats del jutge, qui deixava a dalt, sota la litografia del Sant Crist de Velàzquez, damunt la polsosa _luda_ de l'escriptori, tota mena de hieràtiques actituds. En aquestes ocasions, quan dins la llei trobava maneres de donar la raó als seus amics o compares en política, sense vexar massa els contrincants, es tornava campetxano. Discutia procediments; criticava sentències, ni que fossin del Tribunal Suprem; es mofava dels jurisconsults amb títol, de les pretensions del seu superior, el jutge de primera instància; esbroncava el conseller, adversari del seu protegit, ja en plena fugida: tot era mal agafat, mal portat i mal sostingut: la seva egua ho faria millor. L'egua, present, s'estarrufava, endevinant l'elogi en el gest de l'amo; el secretari assentia, i els oients admiraven.

El secretari era un sergent retirat de l'exèrcit. Havia fet la guerra de Cuba, i l'esporuguien els gossos folls, contra les possibles escomeses dels quals anava armat d'un bastó d'espasí.

Tenia un cabell molt espès, les celles juntes i grosseres, la barba llarga, plana, massissa; un bloc de pel quadrangular que li penjava del mentó i campanejava damunt la pitrera marcant el ritme de les paraules. Aquella testa, en conjunt, era xocant per la seva serietat inexpressiva. L'hauríeu confosa amb aquests caps de fusta de pim-pam-pum, excitadors de tírries, a qui tothom apunta i que tothom encerta, que reben fins les pilotes destinades al veí; tan bon punt drets, tan bon punt estenallats.

I certament que, de totes les malvestats i artimanyes del jutge de pau, atribuïdes o veritables, se n'emportava la culpa el dolç sergent: servia de parallamps al seu superior.

I no obstant, ell hauria pogut dir quelcom ben fonamentat referent a l'inexplicable motiu de perdre's les causes defensades pels homes de carrera i guanyar-se les altres dirigides per advocats margeners.

Els comiats, els judicis de faltes, les reclamacions de salaris, executius de menor quantia, i el que fos, es substanciaven per endavant, damunt la cort de l'egua, en llargues rumiades noctürnes, en la intimitat del coixí jurídic. I era natural que el que es sabia guanyador no fes pas despeses endebades enviant a cercar un lletrat a vila.

No sempre s'hauria pogut acusar de parcialitat el bon jutge. En aquest cas sortós, el litigi moria en un arreglo, «cosa prudent i econòmica» No hi havia vençuts ni vencedors: el que hi havia era una espantosa degollada de pollastres a l'hostal.

Ah! aquell jutge de pau mai era tan just ni tant de pau com en les ocasions en què no volent fer agravi a cap de les dues parts, es decidia a ordenar les esmentades hecatombes.

Els seus llavis molsuts, d'un color agitanat, en les juntures dels quals els excessos d'eloqüència deixaven una ratlla de xerigot fastigós, no sols eren gormands de les exquisideses del Dret civil, sinó també de la samfaina i del rostit, del pa blanc i del vi negre.

L'EGUA S'ESTRANYA DE TRES COSES.

De l'ètica particular del jutge, l'egua, naturalment, no en sabia mitja paraula. Tres coses, emperò, la induïen a cavil·lar un xic: el jutge no anava mai de nits; s'abstenia de passar per certs tocoms, encara que hagués de fer molta marrada; i trencava de camí en obirar una dona jove, vestida de dol, de posat trist i ulls fulgurants.

Hi havia un altre fet que tampoc se l'explicava, l'egua. Un matí la guardia civil havia entrat, segons costum, a casa el jutge, duent, lligat com un Crist, un brau minyó quasi adolescent. El jutge, així que el veié, es posà engallat. Féu cridar el Triadó i el Roquet, dos jornalers que cavaven blat de moro en unes feixes més enllanic del porxo, i els encarà amb el pres. Aquest se'ls mirava de fit a fit, i el jutge feia igualment. Els jornalers, per no mirar ni l'un ni l'altre, capjups, desencastaven la terra de les espardenyes arronçant el peu i sacsejant-les de punta contra el llindar de l'entrada. Indubtablement esperaven una pregunta enutjosa. El seu amo la formulà amb aquell to despòtic usat sempre que volia coaccionar els testimonis; i ells la respongueren alhora, amb un -Sí, senyor- sec i contundent de comparsa, sense alzinar els ulls ni deixar de sacsejar les espardenyes.

El jutge, els civils i el minyó eixiren a l'era. Després d'una breu conferència, partiren junts. El jove caminava al davant, roig com un perdigot. El Triador i el Roquet se'n tornaren a cavar blat de moro, i la casa del jutge restà silenciosa, basardosament silenciosa.

En tot el sant dia l'egua no va veure ni na Cisa, ni na Mercè, ni na Gracieta. Sols la muller del jutge traspassava per l'espaiosa entrada feinejant i sospirant, entre el mosquer brunzidor.

A la nit, el jutge comparegué, es ficà a l'estable, donà d'esma un copet a l'anca de l'egua, li estoveí el jaç trasbalsant la palla a cops de peus, li'n posà un braçat a la menjadora, forfollà uns mots incomprensibles, eixint malhumorat, i altra volta sobrevingué aquell silenci dramàtic.

L'endemà, de bona hora, l'egua portava na Mercè camí de Sils. Abans, dintre el casal, en alguna cambra alta, havia esclatat una ploradissa formidable; una d'aquestes ploradisses femenívoles sorolloses, complicades i estridents.

El jutge, que feia de mosso de peu, no pronuncià un sol mot en tota la llargària del trajecte.

Na Mercé gravitava en el costellam de l'egua com un sac de farina, talment atuïda i insensible. Arribaren a l'estació: hagueren d'esperar el tren una mitja horassa.

L'egua, estacada en el rastell de la via, tingué un gros èxit. Mossos i sagals, tartaners i negociants comentaven la seva estampa i el seu preu, mirant-la i remirant-la.

Després, així que el jutge hagué embarcat na Mercè i una monja que l'havia anada a recollir, ja trotant pel camí ral, l'egua seguia rebent més homenatges.

El cas era que tots els admiradors s'aturaven palplantant-se al peu de la cuneta i, com si s'haguessin conjurat, llançaven, en passar, un mateix crit per fer avinent una mateixa cosa.

-Gorgals, oidà! la tens prenys!

I el jutge, encaparrat amb el seu drama íntim, pensant només en aquella filla que acabava d'acomiadar a l'estació, s'ho prenia malament, com una sarcàstica referència.

QUI ERA EN BÓTA.

En Bóta, més que un trist hortolanet del poble, més que un pobre dimoni que no tenia un pa a la post, era l'enemic acèrrim d'en Gorgals, el jutge.

El seu ofici era el pledejar amb ell, esbatussar-s'hi seguidament, aprofitant totes les conjuntures. S'atribuïa una missió venjadora, i estava disposat a morir-se de gana a truc de retopar una sola vegada la infal·libilitat jurídica del terrible victimari. Se les havia amb tots els amics i protegits d'en Gorgals, amb raó o sense. Després s'apel·lava de les sentències del jutge només pel gust de fer-li regruar la victòria, sabent que li carregarien les costes. I avui la vinya, demà el campot, demà pàssat la mula i l'altre la casota, havia finit per ofrenar-ho tot a la voracitat dels curials, la «murrialla de vila», com deia ell. Els lots de la seva petita hisenda li feien la servitud de projectils, i en aquesta estima els tenia. Si li recaven en perdre'ls, era perquè no en tenia prou pel coratge que l'arborava. I, com els cartutxos un soldat, en el fort d'una batalla no s'abstenia pas d'engegar-los per consideracions econòmiques.

Mes es tractava d'un adversari sotil, qui, el mateix que certs fantasmes, s'engolia els trets, i, en, lloc d'occir-lo, l'engreixaven. En canvi a en Bóta els trets li eixien per la culata. En Bóta era un de tants advocats de secà que no saben de lletra; i el sapastre del jutge de pau, en tractant-se d'ell, finí per estalviar notificacions al secretari i passos a l'agutzil.

Dos testimonis de la confiança de Gorgals firmaven per en Bóta, i en Bóta restava ignorant de tot el que _legalment_ li comunicava en Gorgals.

I cantin papers i mentin barbes.

Així es donà el cas que en Bóta plantà, conreà, gemà i enasprà unes tomaqueres en un hortet que ja no era d'ell, venut dos mesos abans judicialment; i no cal anomenar el personatge que es cruspí els tomàquets.

Per això en Bóta es trobà insolvent amb certa joia. La idea de frustrar la terrible gasiveria d'en Gorgals, l'engrescava.

A desgrat de tots els fracassos, era un pou inexhaurible d'optimisme. Coneixia lleis imaginàries segons les quals li serien retornades les propietats venudes a l'encant, i es disposava a perdre-les, de bell nou, entusiàsticament.

I (el que són les coses!), en Bóta sols encertava en tractar de lladre al jutge de pau, i sols era discret quan, en dir-li això, feia per manera que hi haguessin testimonis.

En Bóta esdevenia perillós a certes hores i en certs dies, sobretot durant les tardes dominicals, després de fer malla. Llavors la seva vèrbola adquiria una convicció i una lògica especial. Bescantava en Gorgals retraient-li històries velles, citant fets i malifetes duts a terme amb refinada perversitat, àdhuc amb individus de la seva pròpia família. ¡En volguéssiu d'homes honrats que purgaven en la presó una paraulada dirigida al jutge, de viudes i menors espoliats, de gent tirada a la misèria, de trampes i despotismes, d'hipocresies i prevaricacions audacioses!

L'atzar, més sovint del que hauria desitjat en Gorgals, els posava a curta distància. En Bóta, en atalaiar el jutge, s'enfutismava com una salvatgina acorralada. En públic en Bóta es limitava a vocalitzar amb sordina la seva cançó horripilant. El jutge, però, l'entenia sols en veure el moviment dels llavis i la contracció dels punys. Si es topaven a camp ras, en Bóta començava a escridassar-li coses per l'estil: -¡Ah, mala negada de murriot! ¡Espera't, que t'arreglaré els comptes! On vas a rampinyar? ¿Què has fet de la teva filla? En quin hospici has ficat el teu nét? O potser l'hagis donat a les truges! I, els diners de la teva cunyada ¿amb quina maturranga te'ls has polits?

Arribava fins al morro de l'egua encirat, furient, espantós. -Et dic lladre!... sents? ¡et dic lladre! lladre!!... Apa, fica'm a la presó! ¿No ho feres amb el pobre fadrí extern de can Barrot? Botxí!

En Bóta era vell i magristó, mes ple d'agilitat agressiva. Brandava els punys, i feia molinets amb els seus braços llargs i durs, brunzents com unes batolles. I les paraules eixien de la seva boca, desdentegada i verinosa, amb un tumultuós espetegar de roba molla. El jutge es limitava a dir-li: -Feu el vostre camí; feu el vostre camí...- Però l'egua, espaordida pel gesticular d'aquell energumen, sentia com els talons d'en Gorgals li tustaven les illades i com tot ell tremolava.

L'ASSASSINAT.

L'egua va pollinar, assistida pel manescal més entès de la comarca. Les angoixes de la maternitat i la gelosia del pollinet varen esborrar-li el record desagradable d'en Bóta, a qui ella, admiradora incondicional del seu amo, hauria tapat la boca amb un raíg de guitzes.

En una casa com la d'en Gorgals, un fet d'aquesta mena té prou lloc per a ser celebrat. Per això na Gracieta ho escrigué a na Cisa, dipositada judicialment a instàncies d'un famós procurador representant de l'hereu Pous, un molineret que no molia gaire.

L'estrella del jutge començava a eclipsar-se. En el poble no s'enraonava d'altra cosa que del contratemps de l'infal·lible Gorgals. Com tres i dos fan cinc, hagué d'amollar la noia. Era el primer cop que un home de lleis vilatà li posava les peres a quarto. Havia trobat, a la fi, sabates de son peu, i això feia posar greix als seus enemics. En Bóta estava radiant. ¡I ara, que procurés per l'altra!

Na Gracieta també tenia el seu tripijoc amb un galant foraster, ben plantat i fatxendós, inacceptable però, ateses les exorbitants pretensions d'aquell pare repatani.

Oh! les tres filles del jutge, isolades en aquella masia, sense esbarjo ni tracte de cap mena, regimentadas a la vella usança, s'enamoraven d'un papalló.

El tedi de veure com el gall empaitava les gallines i el boc les cabres; com s'emmenaven la vaca a bou i la truja a marrà, i com el pastor tirava escarrotxes de síndria a la pastora; neguitejava llur jovenesa, fent-los desitjar la dolça inquietud d'un encontre casual, d'una breu conversa clandestina, amb un galant mudat, de gorra de seda i corbata virolada.

Cada tarda, del melonar a l'horta, de l'horta a la font, davallaven al rieral somogudes per un delit aventurer. Allí s'enjogassaven elles amb elles, esdevenint escarafalloses en atalaiar algú molt més si es tractava de jovencells. Els del poble i de la vila, així que conegueren l'engranall, anaven a fer-los pampallugues jorn per altre. Sobtar-les enfilades en el cirerer, o abastant mores en les bardisses, esgarriades entre vidielles i ridortes, en mig de les exuberàncies de la verneda afrodisíaca, plena d'olors i de cantúries, no podia ser més engrescador. En ocasions les perseguien un poc bàrbarament; altres vegades amb certa mònita, atemperant les impulsions faunesques a la possibilitat d'aconseguir alhora llur dot i llur formosura.