Part 2

Corria d'açí i d'allà inspeccionant el color del fum que eixia dels espiralls. Un cop informat de la decantada del foc, del grau de carbonització de la llenya, de seguida començava a manipular estranyament. L'hauríeu vist resseguir d'un a un aquella sèrie de forats rodons, negres i misteriosos; l'hauríeu vist fustiquejar-hi amb estelliscons i trossets de rusca, obstruint aquest, desembossant l'altre; mentre deixava anar, a la boca de tots, el mateix reguitzell de frases comminatòries i d'imprecacions furients. Més que el feinejar d'un pobre bosquerol, era allò un seguit de conjurs i de maniobres cabalístiques.

El braser subterrani obeïa o deixava d'obeir; però, segons com, el corbo adoptava una actitud desesperada. D'un salt es plantava al bell cim de la carbonera.

Els cops metàtlics del seu tràmec incansable ressonaven, entre el traüt de l'aiguat, basardosament, com si provinguessin de la taleia d'un sepulturer foll.

En Quimet bitllava la pila, mal que pesés a tots els elements desencadenats. Però la pila era un fetge: els esclops hi relliscaven; el tràmec s'hi encastava, aixecant enormes pans de terra molla, que calia treure a grapats; i el corbo, amarant-se, enllordant-se, pataquejat per l'huracà, aconseguia, amb repetits esforços, destapar el foc. Als seus peus restava obert una mena de cràter guspirejant. El corbo, a fi d'emplenar-lo, prenia un feix de branquillons; mes aquella llenya molla, freda, agressiva, després d'esgarrinxar-lo amb els seus estarlocs, repetellejava espantosament en contacte amb les roentors internes. Una glopada de fum espès, agrós, picant, que un bufarut li rebotia per la cara, li escaldava els ulls.

Un reguitzell de blasfèmies passaven, sibilants i horrísones, per entre les dents serrades d'en Quimet, com un raig de vapor per la vàlvula disparada d'una locomotora a massa pressió.

Aquest desfogament, no obstant, era sols una manera indirecta d'afalagar el maligne. I, ja ben segur d'haver guanyat la seva atenció i de tenir-lo a l'aguait, el corbo l'invocava.

Imagineu-vos-lo al bell cim de la pila, encirat, vibrant de ràbia, entre fumeroles i escaldufaments, envermellit per unes flames d'escotilló, amb el cremall del fanalic als peus, en mig de totes aquelles boscúries tempestejades i d'aquell terratrèmol catastròfic, i no caldrà pas que us ponderi la seva grandesa infernal.

* * *

Penseu bé el que significava donar-se al dimoni en aquella situació i en aquells paratges. I en Quimet s'hi donava de tot cor. Ell, almenys, ho afirmava així, i cap dels actes d'en Quimet ens autoritza a posar en dubte la seva sinceritat, com no sigui la dèria comprovada de fer honor al seu bigoti herètic.

De tota manera, el diable feia el sord a les formidables invocacions del tràgic bosquerol. Ell, però, les repetia sempre amb una desesperada insistència. Ja no calien grans contrarietats ni grans fatigues. Així que les coses no sirgaven com cal, ja el teníeu oferint l'ànima tranquilament, amb la mateixa sang freda que hauria ofert un per-beure a un altre carboner a canvi de feinejar per ell durant un jorn de galvana.

En Quimet, no obstant, tenia el convenciment que no oferia gran cosa: un escaig de l'obra divina, contrafet i grotesc com el mateix cos, això que n'havia ja abandonat pels deserts de la terra com una fallida vergonyosa de la seva inspiració i del seu art.

De vegades, en Quimet, reincidia en les seves ires: tornava als seus procediments de violència així que tornaven les grans penalitats.

Se les havia amb la seva mare i després amb l'àngel custodi. Ella per haver-lo concebut a salt de mata, i l'altre per la seva protecció temerària, els ajuntava en uns mateixos insults, acusant-los de la seva dissort.

El _Caiman_, que no era pas massa beat ni escrupolós, en oir el seu amo s'agemolia sota una estepa amb un bell tremolor, acabant per fugir a quatre peus junts.

En Quimet arribà a sospitar si aquella bèstia tindria un bon esperit al cos, i en més d'una ocasió estigué a frec de passar-ne els taps d'un tret d'escopeta. No es recordava que el _Caiman_, oint una lletania per l'estil, hagué de suportar uns banys d'infusió de llentiscle que el deixaren net de pel com una pota de vedella escaldufada.

Demés, sempre que en Quimet es desvetllava massa per la salut del gos, etzibava aquell reguitzell de blasfèmies, i tant com mai en les aplicacions minucioses i terribles dels remeis heroics.

En veritat, però, que ningú del món fóra prou aciensat per a dir- nos si el cor d'un irracional és susceptible de compendre el que hi havia d'imposant i temerari en aquell desig de mort i damnació expressat a gola plena en la llobreguesa d'una nit tempestuosa, entre la violència dels elements destructors, al cor d'unes boscúries sense límits, a l'hora fatídica de les aparicions, de les llumenetes misterioses, dels contactes vellutats i hòrrids i dels averanys satànics.

V

En Quimet, termenada una campanya, solia pendre's alguns jorns de repòs. Davallava a la masoveria del seu germà. Passaven comptes, es rentava, es mudava, i, el dilluns, amb la camisa neta i les espardenyes noves, trico-trico, acomboiant-se amb les colles de gent del poble que seguien el mateix camí, se n'anava a un mercat a vila. A cal Pinxo es feia coure una terça de costelles de moltó, es bevia un mitjot de vi (un vi de la terra, un poc tocat d'escaldadura, que picava al paladar i desentumia la llengua), i ofrenava son gep als concurrents, el contacte del qual duia bona astrugança.

Els marxants de gra, les polletaires, els sagals, els carreters... en fi, tots els qui al migdia es reunien a l'hostal i eren jugadors de la rifa, desembutxacaven el paperots i els refregaven per l'esquena del corbo. Alguns per millor obligar la sort, apuntaven els dècims amb agulles, o els hi ficaven entre la pell i la camisa, prolongant la saturació miraculosa. En Quimet, molt seriós, sarcàsticament seriós, contribuïa a la gatzara amb la seva pacient actitud. Cap al tard muntava altre cop al poble, i es ficava altre cop a l'hostal. Jugava al cau, sopava d'una torrada, i es bevia un segon mitjot de vi. Llavors començava a fer gala del seu esperit fort.

Els pagesos l'oïen escruixits, uns pocs l'animaven amb riallades i assentiments; però el corbo sabia que, quan se n'anirien a casa llur, mirarien amb desconfiança les vagaroses ombres dels fondals.

El corbo era el darrer a eixir de la taverna. Apel·lava el _Caiman_, que en anar a vila havia acomiadat a cops de roc, i, tot fent camí, queia, per a no aixecar-se ja fins que el sol li burxava els ulls a través de les parpelles.

* * *

Allà a mitja tardor en Quimet arreplegà un cadarn. Els plats de vi calent no li estoveïen pas aquella tos ressonant, dura, i maligna. Es passava els jorns a l'hostal, vora el foc. Quan li parlaven d'anar a veure un doctor, en Quimet somreia. Ell no era pas construït com els altres i cap savi de la terra tindria prou coneixement per endevinar la disposició de les seves entranyes desviades esquena amunt. Dintre el gep, pla bé s'hi encabiria alguna cosa: aneu a saber el què!

Un vellet, sagristà de la parròquia, llaminer de la mistela, conversava llargament amb l'empiocat. Era, el tal vellet, mig per convenciment, mig per càlcul, un fervorós devot i un incondicional addicte del rector. Llevat de les estones que la seva afició a la mistela el portava a l'hostal, no es movia mai de la rectoria. Conreava l'hort, ajudava la majordona i feia d'espieta. Durant les vesprades de l'hivern, mossèn Ramon solia llegir-li passatges d'un llibre de missions a la Xina. Al sagristà l'embadalien aquestes lectures. Admirava la constància i l'heroisme dels missioners bregant amb aquells heretges, els més fanàtics i cruels que hagin existit. Es sentia desitjós d'imitar-los, si bé no deixava de compendre que la seva condició de pagès mancat de lletra i sobrat d'anys era un obstacle dels més grossos. Però...! bon Déu!... ¿per què, deixant-se dels xinesos, no podia intentar quelcom respecte al carboner, esmerçant-hi, tal com fos, la seva condició sagrada i el seu gran entusiasme a fer prosèlits?

Els dies feiners ningú els destorbaria: la llar i l'escó deserts de parroquians, serien un lloc avinent per a iniciar, amb calma, aquella obra magna. El corbo estava mig atuït per una cadarn, i el sagristà acabaria d'atuir-lo amb la visió horrenda de l'infern, procurant de seguida entendrir-lo amb el retret de la gran misericòrdia del Senyor. I...qui sap!

-¿És cert, burrangot, que t'has donat al diable?

-No em parleu pas del diable! Jo sí, que us el vendria per quatre sous!

-Que no t'ha fet cabal?

-Jo pensi, si fa o no fa, com a vós Sant Isidre. Són pla bé uns janfúmeres, i no es traussen pas per gent de mala mort com nosaltres. Vós i jo som virosta... enteneu?.. virosta.

En Quimet parlava amb visible amargura, a la faisó del qui ha sigut traït impensadament. El diable venia a representar un d'aquests amics poderosos que es reserven per a les situacions desesperades. L'humiliava el pensar que la seva animeta de miserable no fos aprofitadora ni per a ser bullida en les calderes de Perebotero.

El sagristà veié la flaca del bosquerol, i pensà escometre'l per l'indret de l'amor propi. Tragué la seva pipota amb tapador de llauna i broc de canya, hi atapeï el tabac infecte, l'encengué esgratinyant amb l'ungla del dit gros el cap d'un misto de cartró, i començà a ponderar-li la bondat de Déu. Tanmateix es comportava altrament que el banyut, i s'hi podia confiar. Rei de reis, Senyor de cel i terra, acudia allí on el cridaven, si el cridaven amb el cor net, fervorosos i necessitats.

-Pas que et cregui!- li responia en Quimet. -¿Voleu jugar que mai vindria a rescaldar les meves piles ni a traginar els meus boscalls?

-Si tan ple de la seva gràcia estiguessis... potser sí, home, potser sí!

-I, al ruc negre- (el ruc negre era el rector) -que l'ajuda a cavar les seves cols?

-Ja l'ajudarà a guanyar la glòria eterna.

-Pels afers d'ací dessús, jo el voldria!

I trencava l'enraonament pagant la mistela, cosa que animava el sagristà a recomençar la conversació el dia proper.

Sobre un punt insistia especialment el missionista: que Déu, totpoderós, no fes cabal d'un miserable descregut que seguidament se'l posava a la boca enllordant-lo i escarnint-lo, era just i no tenia res d'estrany; però, ésser rebutjat de Llucifer després d'anar-hi al darrera complaent-lo i ofrenant-li el míllor de l'home, era tanmateix una vergonya!

Per dignitat s'imposava un acte de contrició, una revirada de conducta. Res: mofa per mofa. No és pas tot u ésser despreciat d'un sobirà o d'un pelacanyes. Més malament del que li havia anat amb l'un no podia pas anar-l'hi amb l'altre. Costarà gaire de fer la provatura?

En Quimet, amoïnat per la lògica del brau servidor de Sant Isidre, se'n tornà a bosc. Eixí de l'hostal, una matinada de fred viu, escandalitzant els tres o quatre veïns del poble amb la seva tos de simbomba.

VI

Un jorn, els traginers que havien pujat a muntanya a carregar les sàrries del carbó, s'aturaren a l'hostal. Tornaven de buit. En Quimet no havia pas rescaldat les piles ni, per tant, ensarrionat la mercaderia. Fato, eines i atuells, tot restava escampat sense mirament. Guiats pel _Caiman_, l'atalaiaren ajaçat de boca terrosa en un gran pilot de fulles de roure. Per entre la borra del cabell apareixien les orelles de color de cera verge. Més enllanic del jaç trobaren un plat de sopes de vi, intactes. Comprengueren que en Quimet tenia una mala peça al teler, com se sol dir.

Compadits, intentaren endur-se-l'en a casa del seu germà.

-No em toqueu: tinc això d'aquí dintre tan primparat,- (es rautava la sina) -que el brandar del matxo ho esmicolaria per sempre més.

-Què vols, del poble?- li digueren els traginers rodejant-lo afectuosos.

-Pas res. Aneu-vos-en, si teniu pressa.

-Qui es cuidarà de tu, sant cristià!

-No ho sé pas del cert: Nostre Senyor o el diable. Que s'ho facin a cara o creu.

* * *

Els traginers hagueren de donar raó al germà d'en Quimet d'aquella contrarietat. Havien fet l'anada per la vinguda, i això no era pas cosa de ocultar a un amo. Un d'ells va tòrcer de camí. Trobà el negociant a taula bo i dinant, rodejat de la seva família.

-Veies, que el vostre corbo deixarà l'ossada allà dalt. ¡Bon negoci has fet, amb el carbó de Serra Fosca! Encara crema dins les piles. ¡Un xafarranxo!...

I explicà el què, i, segons ell, en Quimet no tenia pas vint-i-quatre hores de vida.

El pagès acabà d'engolir-se el seu plat d'escudella, menjotejà de pressa unes quantes patates del bullit, begué una llarga tirada del vi de la porrona, demanà el tapaboques a la seva muller, i, punyint la mangala de sanguinyol, va encaminar-se a Serra Fosca. Abans, però, hagué d'aturar-se al poble a fi de trobar algú que volgués donar-li ajut, pagant el que fos. Es tractava de salvar la mercaderia, el poc o molt carbó que no s'hagués recremat dintre aquelles piles abandonades. Després mirarien de fer quelcom pel pobre bosquerol en cas d'atrapar-lo amb vida.

L'únic home disponible era el sagristà de Sant Isidre. No desaprofità pas aquella ocasió de guanyar un bon jornal i, de passada, molt probablement, de redimir l'ànima escadussera del renegat, percaçada de temps.

Partí amb el germà del corbo, encabint un llibre d'oracions dins les alforges del patifell.

De mitja hora lluny oïren els ahucs del _Caiman_. Un núvol negre tapava el sol, arranat a la muntanya; i entre les clarianes dels suros es percebia una rojor d'incendi. Tot plegat no presagiava res de bo. Caminaren més de pressa. Per fi dominaren una vall on s'arrossegaven mandrosament unes llargues filagarses de fum blavós. Flairaren la bravada característica de les piles enceses, i davallaren per entre un brucater atapeït, deixant el camí per guanyar temps. En arribar al lloc de la tragèdia, el núvol negre havia envaït el cel. El fred era intens, i l'aigua dels reixorcs, glaçada, cruixia sota les plantes llurs. D'en Quimet, ni rastre. Trobaren el magall, l'aixada, la destrala, unes saques apedaçades, el fanal amb el dipòsit de l'oli buid, i àdhuc el plat fondo de les sopes de vi sense vi i sense sopes, amb el rústec vidriat de floretes grogues tan net i lluent com si acabés d'eixir de casa el terrissaire. En el pilot de fulles de roure, els dos jaços del bosquerol i del _Caiman_, l'un ben a prop de l'altre, eren perfectament obiradors. En front d'aquest misteri, els dos pagesos es sentiren més embasardits que si haguessin topat amb el cadàver del corb. El cridaren esgargamellant-se, fent amb les mans una mena de botzina que enfocaven per tots indrets, i deixant, entre veu i veu, un espai de temps per escoltar atentament.

A jutjar pels ahucs anteriors, el gos del bosquerol devia rondar per la serra, i l'apel·laren amb tota l'ardidesa que els restava. Els xiulets reglamentaris, els esgarips furibunds de guerra, tan enardidors per a coniller de la voluntat del _Caiman_, no aconseguiren altra cosa que desvetllar les ressonàncies dels clotarals. La nit se'ls tirà al damunt: una nit fosca, brújola, amenaçadora. Passà contra cel un duc batent les ales amb lentitud sinistra. El germà d'en Quimet resseguí les carboneres planyent-se del seu estat; d'haver d'esperar el dia vinent per a rescaldar-les. Sota l'espessor dels suros ja no s'obiraven els dits de la mà, i hagueren de basquejar-se a fi de pernoctar en mig de la boscúria.

* * *

Explicar-vos que l'enigmàtica desaparició d'en Quimet donà molt que dir i que pensar, seria perdre el temps.

El seu germà, un cop recollida la mercaderia, va lliurar-se a una minuciosa recerca; l'autoritat despatxà missatgers per a tots els pobles dels encontorns; i es donà una batuda general, sense aconseguir heure el més petit indici del bosquerol. Ningú dubtava ja que el dimoni se l'havia emportat en cos i ànima.

Això, francament, no era pas mica honorífic per a aquell veïnat de gent pietosa. El poble en massa restà com estabornit de la gosadia del maligne i de la mala anomenada que li pervindria del fet.

-¡Ah, fills de l'Esparra, que us en aneu, vestits i tot, cap a l'infern!

Preveien l'ofrentosa dita que burlescament els escridassarien els vilatans en places i camins.

De tota manera restava un punt sense aclarir: i el _Caiman?_ Sobre si un gos pot fer peça al diable, es formularen diverses opinions.

Un jorn, però, el _Caiman_ va ser vist per uns artigaires. L'amoixaren. Estigué amb ells el temps just per a afanar-los la cansalada del cistell. Des de llavors, el terrible coniller, de temps en temps, apareixia per les masies, robant el que trobava audaciosament, tornant-se'n al bosc amb tal lleugeresa que fracassaren tots els intents de seguir-lo. De bell nou la fantasia dels pagesos fou esperonada. I de quina manera!

* * *

Una vetlla, la cunyada del bosquerol damnat passava farina. La mainadota dormia; i ell, el marit era absent, a mercadejar un escamot de pins. Bufava el migjorn i queia una gotellada. Fresses estranyes sorollaven la casa, i la masovera sentia un acorament feixuc, inexplicable.

De sobte suspengué la taleia: immobilitzà el sedàs per escoltar millor.

Li semblava haver oït el trucar d'un bastó a la porta forana. Afinà les oïdes, i -Toc, toc... toc, toc, toc...- ja no era possible dubtar-ne. «El de casa» tenia una altra manera d'anunciar-se: pegava un cop de peu i la cridava pel seu nom. Qui podia ésser, en aquelles hores?

-Toc, toc... toc, toc, toc...- Demostrava el visitant una certa impaciència, repetint els trucs més violents i ardits.

-Qui hi ha?

La veu que respongué darrera la porta hauria esglaiat el més coratjós. Era la veu d'en Quimet, rogallosa velada, tranquila, ferma talment com la d'una ànima que ve a reclamar un deute. Alhora es percebien uns esbufecs satànics. Després, pel forat de la gatonera, aparegué un morro de bèstia apocalíptica, la fosforescència d'uns ulls, unes barres enceses eriçades de queixals punxeguts, i la pregonesa d'una gola grinyolant.

En això, la porta, mal tancada o empesa per una força sobrenatural, cedí, esbatanant-se. En la llobreguesa del defora, il·luminat pel llum de ganxo que sostenia entre tremolins la masovera, es destacà la forma corporal d'En Quimet.

Era el mateix que en vida, més esquàlid, més marcit de cara, amb una rostollada de pèl negre que li cobria les galtes i el mentó, i el bigoti herètic espantosament esborrifat. Davant l'esglai de la seva cunyada, romangué quiet, enciriat, mirant-la de fit a fit amb aquell relleix sarcàstic que el distingia de tothom.

El _Caiman_ entrà festós i lleuger, en actitud gens espectral, apressant-se a ensumar la pastera i els fogons. Ella ni el veié. Sangglaçada, ni parpellejava ni es movia.

-¡Recolliment per aquesta nit, germana!- El faceciós bosquerol feia veu d'olla i avançava dreturer, solemnial, arrossegant el corn de la manta que el cobria de dalt a baix com un sudari.

Amb la mateixa parsimònia de fantasma, es ficà a la cuina, rugí en veure el foc apagat, es desempallegà de l'abrigall i aixecà els braços. Moment d'horror! La pobra dona cregué que anava a maleir-los per llur descuit en les oracions, per llur mesquinesa a no haver-hi fet dir el bé, com era de consuetud entre famílies cristianes. Res d'això: en Quimet, apaciblement, tirà un braçat de gatoses al caliu, abastà el pa d'una lleixa, i, quan el foc fou ben encès, llesca darrera llesca, començà a fer torrades.

Una ànima agreujada que s'atipa de suca-mulla, sempre resulta inconcebible mal que sigui als ulls d'una pagesa superticiosa. De tota manera, la dona del marxant no pogué familiaritzar-se gaire de pressa amb en Quimet rediviu. Experimentà per alguns dies aqueixa esgarrifança íntima que produeix el retorn imprevist d'un animalet casolà portat ben lluny amb intent de no veure'l patir i d'estalviar-se la seva pudor cadavèrica.

VII

En aquesta mateixa llar on en Quimet va satisfer la seva fam de convalescent i perdé el seu prestigi de fantasma, jo vaig parlar-li per darrera vegada.

En Quimet va jurar-me i perjurar-me que ni ell mateix podia explicar com va refer-se del seu cadarn ni com visqué durant aquella mesada que el cregueren difunt ni com abandonà el jaç de fulles de roure, ni qui l'alimentà, ni qui el guarí. Creia de bona fe en la seva mort. El que era, que la trista animeta rebutjada del cel i de l'infern cercà altre cop recolliment en la gepa. I això encara es repetiria sis vegades: el cas dels gats.

I s'expressava així amb un dolç murmuri d'estoic, acceptant aquelles set vides dels felins com un nou flagell, sense gran interès en fer-m'ho creure, amb una perfecta indiferència per si allò hagués pogut _ésser_ altrament.

Ens havíem quedat sols vora el foc. Acabàvem de sopar, i tota la família del seu germà, xics i grans, cansats del treball i avesats a acotxar-se amb les gallines, dormien feia estona. Jo prolongava expressament la vetllada, desitjós de recollir tota s'estrafolària psicologia d'aquell bosquerol.

Per als llegidors espantats i sols per a ells, jo he de terminar aquesta narració amb unes quantes consideracions tranquilitzadores.

O jo sóc un detestable observador, o el cinisme impietós d'en Quimet no era altra cosa que fatxander.

El traïen els seus ulls d'infant i un deix cordial i efusiu en l'expressió. Demés, podia raure sense gaire temença entre els cremallots de l'infern, car encenia la meva pipa agafant les brases enceses amb els dits. Encara una altra cosa: les consideracions catequitzants del sagristà no havien pas deixat de perforar-li la consciència. Esmentem la més punyidora: -No és pas tot u ésser despreciat d'un sobirà o d'un pelacanyes.

A la llarga faria una provatura, i deixà entendre la possibilitat d'humiliar-se, de recórrer a la magnanimitat de Déu, rei de l'univers.

Va estenallar-se en l'escó. Coneixent-lo, ningú s'havia preocupat de preparar-li un llit. Jo vaig romandre una bella estona mirant les flames i mirant-lo a ell. Realment tènia tot l'aspecte d'un home dissecat, amb entranyes de borres cobertes de pell estireganyosa, on la dalla de la mort s'esmussaria percudint-la en va.

Havia començat a regirar-se neguitós com qui no arriba a trobar la jeia. Tragué el tou del tapaboques, que devia destorbar-lo, i s'acomodà sobre la fusta. Ni així. Per últim va aixecar-se ensunyat però resolt; i, fent tentines, ensopegant amb l'abrigall, traspassà el llindar de la cuina...

El foc s'apagava, i la gebrada del defora envaïa amb el seu alè l'interior.

En les espatlles començava a sentir-hi la impressió desagradable d'una mullena subtil.

Calia decidir-me a cercar l'escalforeta del llit. Vaig pendre el llumet d'oli que parpellejava oscil·lant en el suport ensutjat de la xemeneia. En travessar l'entrada haguí d'estrompassar una mena de farcell que obstruïa el pas. Era el bosquerol ajagut, terra enllà, en la inclement duresa de les llosanes que empedraven la casota: unes llosanes naturals de pedra rústega vulcanitzada, amb juntures com precipicis, amb desigualtats torturadores on lliscava el griso garrativant de la nit, acarrerat per dessota la porta.

No el cobria més que l'efímer tapaboques espelligat, i dormia com un soc i roncava com un orgue.

EN CARXOFA

I

-Tinc el gust de presentar-vos en Carxofa.- En oir això l'hauríeu vist quadrar-se, aixecar la seva mà bruna i renuada al nivell del front, de caire al doblec de l'airosa barretina empordanesa (talment un casquet frigi), i restar així, com un mariner del rei, fins que la vostra suposada autoritat marcial li digués prou.

Davant vostre teníeu un home d'anys, cepat, alt i test com una antena de nau, nas ferm i aguilenc el mateix que el timó d'una fragata, cara terrosa i celles espesses, sota l'ombra de les quals brillaven, platxeriosament, uns ulls vius, d'esparver domesticat. Mentre us contemplava se li accentuaven els nobles solcs facials, iniciant un somriure de plaga empedreït, mostrant-vos un rengle de dents blanques, desgastades per cinquanta anys de rosegar el pa moreno del seu sarró de pescador.