Part 1

Produced by Ricard Samarra

INDEX.

Pòrtic. En Quimet o el rebuig del Diable. En Carxofa. En Busqueta. L'egua del jutge de pau. La masovera se'n va al mercat. El Cerdà.

PÒRTIC.

Herois, com Proses bàrbares, és un llibre fervorós i sincer. Ningú ha de cercar-hi enginy ni fantasia. Us dono una obra viscuda i no pas una oriflama literària. Austerament he recercat entre les meves enyorances d'aventurer humil.

Dintre la urb nerviosa, segueixo amant com sempre la Naturalesa apacible i fecunda. Sóc ple d'agraïment per Ella, car ha guarit els meus dolors donant-me fermesa corporal i serenor anímica. La crec perfecta, dreturera, santa!

Cal pensar que l'home va traïr Déu tot just creat, mentre s'enfredoria, damunt la seva bellesa perfecta i immortal, l'excelsa alenada de l'Artífex. Ella, altrament, serva, amb fidel gelosia, les lleis rebudes de l'Etern: és pura, és beneïda, un paradís encara.

Per això el seu contacte divinitza; i, per això també, els homes que s'han criat en el seu si, en mig de la seva impassibilitat maternal, tenen dret a la nostra reverència. Són així com uns personatges evangèlics; i ningú, en els temps presents, gosarà discutir-los el dictat d'Herois. Almenys no s'oposarà massa formalment que un escriptor de la meva modèstia, gaiament democràtica, els qualifiqui de tals, atorgant-los però, ben entès, una jerarquia inferior a la que es mereixen ells, atenent-me a l'admiració que els professo.

Mes cap respecte humà podria fer de mi un ingrat, ni cap esplendidesa de progrés, cultura o civisme fóra prou abassegadora perquè jo els tingués en oblit.

Jo els ofreno, per tal motiu, aquestes Planes. La glòria, si n'hi ha, és d'ells. Sols desitjo, per a mon goig, ésser un bon historiador de les gestes llurs. També em fóra grat que tu, lector benèvol, tinguessis el meu tarannà. Així esdevindria possible que jo i els meus Herois caminéssim triomfalment pels viaranys de ton esperit com ho férem pels deserts de la terra.

EN QUIMET O EL REBUIG DEL DIABLE.

I

El poble de L'Esparra és un poblet de quatre cases situat entre dues afraus en mig d'un bé-de-Déu de serres emboscades.

Només es fa obirador pel seu campanar banal, restaurat estúpidament, que sobresurt amb petulància, dins la frondositat de les suredes, com el coll d'una oca blanca en un camp d'userda.

Un gros lladorer ombreja la plaça, on plana el mateix silenci de les boscúries veïnes. A l'estiu, però, els pardals xeriquen en els ràfecs de les teulades, i els papallons revolen, entre els fonolls del cementiri, pel cim de les xamoses campanetes blanques. També l'esclopeter, en cos de mànegues, fa anar la seva gúbia a la porta de casa seva, i el rector conrea l'hortet amb la verdosa sotana arrebossada pel cim dels malucs, congestionat i lluent. A l'entrada de l'hostal, les mosques ennegreixen l'enrajolat i el caduc fustam de la porta mig closa, on el sol cau de ple a ple, fent plorar la reïna dels nusos. De tant en tant passa un carro; un d'aquests carros de muntanya lleugers i desballestats, amb grans bosses de cordam i sàrries velles que escombren el camí, rodes primes de llanta esmussada, galga de roure i mula pacient i escardalenca. Dels guarniments, plens d'afegits i lligadures, pengen uns quants branquillons de boix o ginestell que fan la servitud d'esquivamosques, a desgrat de la protecció dels quals la panxa grisa de la mula, solcada de venes tumefactes, degota sang.

El diumenge el poble s'anima. A l'ombra del lladoner, els pagesos morigerats amb la brusa nova al muscle, esperen la missa, comentant la saó de les terres. A l'hostal hi ha el jovent i els vells intemperants, que es juguen el beure a la bescambrilla. Les cartes, ensutjades i enganxadisses, acanalades i repugnants, reboten damunt la taula amb un espetec somort com el que produiria en saltar una llagosta.

Sovint se'n desvia alguna, anant a raure entre les potes del banc, d'on la cull una manassa deforme, d'ungles revingudes i ferestes el mateix que la cornamenta d'un brau.

Tres campanades argentines vibren i es perden al lluny en la majestuosa calma de la serra. Els jugadors fineixen la partida. Tant els que han guanyat com els que han perdut, traguegen del vi comú i van a ajuntar-se amb els del lladoner. Lentament, mandrosament, uns i altres acoblats, tot posant-se els gecs i les bruses, pugen la rampa de l'església, i s'hi endinsen arrossegant els peus.

El menjador de l'hostalot és desert. El vidre blau dels porrons reflecteix la parra i les carabasseres del celobert; les cartes simulen una escampadissa de teules revellides; les mosques s'aquieten aferrant-se, goludes, a les engrunes de pa blanc; i el gat es situa a l'ampit de la finestra, lluca mandrós al defora, s'arrupeix i s'adorm.

Tots els parroquians ouen, entretant, la missa, refrigerant-se en l'ambient penombrós de la petita nau, uns dient parenostres i altres pesant figues.

Sols a vegades, de tard en tard, n'hi resta un, a l'hostal; un que es desentén de la comminació de la campana sonora. Roman de colzes a la taula, enlleït i sòpit. S'entreté aixafant les cendres de les pipes i cigars amb el dit xic i esgrafiant-les amb l'ungla, ajuntant els bassiots de vi, combinant les palletes i llobins, que havien servit per als jugadors, en belles agrupacions decoratives; o bé inicia un solitari, o bé, aixecant-se els pantalons, s'esgratinya el ventre de la cama.

Des del banc on seu, obira una llenca del camí que puja per darrera de l'hostal. Sovint una noia ressagada travessa el greser refulgent, amarat de sol. Porta la caputxa plegada sota el braç, i tresca ferm, fent retrunyir el sol amb l'empremta de les seves espardenyes noves. Llavors el mal cristià es redreça, s'aboca a la finestra seguint-la amb l'esguard; un esguard cobejós que s'emmotlla en el turmell de la minyona i en el balandreig de la faldilla de percalina, sota els plecs de la qual trontollen exuberàncies bàrbares.

Un gos roig, bordissot, dorm enroscat als peus del bosquerol. Es el _Caiman_, i té tanta anomenada pels seus lladronicis com per les seves empaitades als conills.

Està gras, cosa que resulta inversemblant en un coniller de pagès; però el seu pelatge és un mostruari de nafres i cosits. Ha sofert tota mena d'agressions i botxineries. El pal, el ganivet, la pedra, l'aigua bullent, el sofre encès, la metralla, els brians, la sarna, els banys i les untures càustiques han assenyalat el seu pas imborrable en aquell cuiro heroic, fent-ne un tapís policromat, absurd.

Tan curiós com el ca és el seu amo. Es diu Quimet, Quimet a seques. Prou té germans i germanes; però, si pel cognom d'aquests intentéssiu conèixer el de l'altre, us erraríeu de mig a mig. En Quimet no sabria pas on anar a cercar la seva fe de baptisme, i diu que és fill d'una conversa casual que la seva mare va tenir amb un adobacossis. I s'envaneix del seu origen com un noble dels seus blasons. La veritat del fet no la sap ningú; i, entre la família, aquesta qüestió és la que menys interessa de totes les qüestions.

* * *

En Quimet escassament amida el que amiden d'alçària els homes més xics sense arribar a pigmeus. Es bastant corbo; el clatell se li emmotlla a les espatlles, i la barba li toca al pit, un pit amb quilla, arlequinesc. Adorna la seva cara, seca i de migrades fesomies de raquític, un superb mostatxo de gavatx. El serva çom a record d'una campanya de carboner al Conflent. En honor d'aqueix bigoti, únic en el llogarret, on són mirats amb prevenció com un senyal herètic, el corbo s'absté d'anar a missa. En Quimet s'emplena la boca del que ha après a França, de les excelències del cuixot rossellonès i de la bella despreocupació de la gent gavatxa.

És el més formidable jugador de cau i el que trascola més vi i fuma més caliquenyos dels que concorren a l'hostal. Les dones casades el miren com un perniciós exemple per a la jovenalla, i les solteres procuren evitar la seva encontra en els camins i en la solitud dels camps; sense, però, fonamentar en res la temença llur. El corbo, per tal atreviment, sol dir-los una platxèria bilingüe, que les fa enriolar per dintre.

-¡Quina reïra de Déu de _garbo_ que em tragines, Anneta! Deixes un oratge!... ¡_Malerús_ de jo, que tinc d'acontentar-me amb ensumar-lo!

O bé:

-Ànsia, Rosó! Amb una _vuatureta_ com tu, jo pla n'aniria, de descansat!

I així sempre, expressant, amb una malícia gens agressiva, els seus anhels, segur d'un refús, conscient de la seva pobra estampa i dels seus pocs mereixements.

* * *

El corbo era un bon jornaler; però els propietaris de terres no el llogaven tement que la seva participació en els conreus maleís les viandes.

Començà a córrer la brama que, feina que feia el corbo, feina que s'enduia el diable. Si sembrava fesols, se'ls menjaven els gaigs i les perdius, o es bromaven abans de granar; si batia el blat, es pollava en el graner; si cavava vinya, la pedregada se'n portava els raïms...

En Quimet es refugià en el bosc. El bosç és generós i pròdig per als qui s'hi donen en cos i ànima. Ningú es mor de fam si sap manejar un magall, un tallant o una picassa. En Quimet era fet per a manejar-los. Les seves mans curtes, amples i feixugues semblaven haver nascut arrapades al mànec de les eines i ser mesell com la mateixa fusta. Aterrant suros, estassant bardisses, capolant soques, arrabassant arboços, treballava com un mal esperit. Tot el que fos destruir, esmicolar i encendre, ho feia amb goig, amb pitrades furients, serrades les dents, exhalant el coratge amb un -Oohà!- estentori cada cop que enfonsava el magall en el llècol, o la destral en l'encetadura d'un torell, d'on feia saltar estellicons brunzents que l'estrompassaven. Era aquell treballar una mena de combat: el corbo esbravava la seva ira de pària; trobant, en el repós, la satisfacció d'una venjança justa, realitzada indirectament.

Damunt la seva trista esquena de contrafet, els boscalls s'hi assentaven a meravella.

Ses cames de garrell no desdeien pas per una arrova d'excés, i eren prou elàstiques per a saltar córrecs i redreçar-se com una molla d'acer en les inevitables caigudes, baldament s'haguessin enfonsat fins al genoll en els pendissos de greda somoguda o en els tous de fullaraca dels obacs.

El cos del corbo, rabassut i àgil, era la nata per travessar les maleses. Es ficava en mig dels embardissaments i dels gatossars més espantosos. Si no podia trascamar-hi a força d'enginy, s'hi llançava furient, caragolat com un eriçó. Llavors hi obria un trau amb la mateixa facilitat que l'hauria obert una roca de deu quintars estimbada.

Les agressivitats del bosc no podien res contra la seva pell bruna i mesella, on les pues dels arns, de les argelagues i dels esbarzers amb prou feines, en esgarrapar-la, deixaven senyal: un ratllat blanquinós, talment el d'un pissarró en una pissarra.

II

En Quimet, si tenia amics, ho devia al _Caiman_. El gos completava l'amo. Junts, ficats en una vall, feien bona feina. Allí on ells passaven no hi havia salvatgina segura, per entaforada que estigués. Totes les proteccions, tots els murallars de vegetació, totes les catabaumes d'espines, tots els timbarros atapeïts de brosta, tots els xaragalls entravats de romagueres, no hi servien de res.

Per això els caçadors associaven en Quimet en les grans batudes. En Quimet tenia una escopeta que sempre feia figa. Havia passat per totes les ferreries de la contrada, i, en cada una, els martells feixucs, les llimes grofolludes, els mandrins grossers, les fornals de trempar relles i la força bruta del manyà li causaren un nou estropell. Això no vol pas dir que aquella arma no es disparés tota sola en el moment més inesperat. En Quimet, però, la idolatrava. La idolatrava perquè era una arma xica de damisel·la, una joguina; i Déu sap de quins enigmes d'entendriment són susceptibles, els tristos contrafets.

En canvi, el que mai fallava, en les mans d'en Quimet, era el magall. Conill encauat, conill al sarró. Durant el meu tracte amb el bosquerol, ni una sola vegada he vist desvirtuada aquesta sentència. Bé n'érem, de lluny de veïns! i bé n'hi havien, de serres i turons interposats entre el lloc de la peripècia i la masoveria més propera on poguéssim manllevar un magall! En Quimet no tenia pas mandra. Es desempallegava del sarró, la brusa i l'escopeta, i partia boscos a través. ¡O belles i plaents esperes assolellant-me en els fondals de la Trencada, flairant les molses del brucater, oint els tords en l'arboçar, i veient el desesperat _Caiman_, rauta que rautaràs, grinyolant, esbufegant, queixalejant les arrels que no havia pogut rompre amb les ungles, i etzibant un brollador de terra humida entre les seves potes del darrera eixancarrades!

Llavors m'enervaven: ara, el record, tan sols m'omple d'agraïment retrospectiu pel brau i temerari desencauador.

Ell revenia més prest del que suposàveu. El cansament cornava dins aquell pit contrafet, i la suor li rellentia al front. El primer Déu-vos-guard era una puntada de peu al _Caiman_ que el rebotia contra els matolls. Després llançava la gorra i el magall. Una estranya maniobra emprenia, en Quimet, abans de començar la tasca. Consistia a trencar un manat de brucs i a introduir-los dins el catau tant com el braç en podia haver. Així que el braç curtejava, el corbo, ajagut, estiragonsant-se, fent el cap enrera, seguia empenyent amb gemegoses estremituds. Quan la galta, el muscle i el gep se li havien emmollat en la terra fresca del catau, esventrat pel _Caiman_, el bosquerol es redreçava, desembrussant-se l'orella, escopint llot i eixugant-se les fesomies de rajoler amb la mànega de la camisa.

Tot seguit, en la clotarada, retrunyien els cops isòcrons, persistents, somorts, del magall, i l'esbufec de les pitrades del brau minaire. ¿Durarà molt, aqueix treballar de negre? Durava el que havia de durar. Si el conill s'hagués entaforat a les entranyes de la terra l'hauria percaçat en Quimet.

Arribava un moment que les gleves, les pirroces de bruc, les llenques de molsa i els matolls arrabassats formaven un munt, soterrant les cames del bosquerol; i, en aquella catastròfica confusió, ningú hauria sigut capaç de trobar la seguida del catau.

Llavors compreníeu la servitud del ramàs. En trobar-lo esgratunyant, en Quimet tornava a ajaçar-se, tornava a empènyer fins que la boca de la cavorca era un buidat exacte del seu tors, un contramotllo de mènsula grotesca.

El moment solemnial esdevenia més tard, després de repetir diverses vegades aqueixa maniobra i d'esventrar, a cops de magall, mitja muntanya.

Dins el fossar, en Quimet furgava amb un estaquirot. Així que treia pèl, una resquícia de pèl com fil de teranyina, llançava un crit de victòria.

Desenganyeu-vos; les excavacions mai deixaran de ser emocionants. Tant li fa que es tracti d'un conill ple de vida com d'un egipci mort i embalsamat: el misteri i el dubte hi són, i la troballa us exalta.

Per això el bosquerol, aconseguit el pèl, pegava les darreres magallades amb un braó de trenta mil diables. De seguida, braç nu, les dents apretades, boca terrosa, el vèieu maldar per punyir la víctima. El _Caiman_, oblidant ressentiment, pretenia ajudar l'amo. Encirada la cua, dretes les orelles, allargassat també, introduïa el morro pel sotaixella d'en Quimet. Els gemecs de l'home es barrejaven amb els grinyols del ca. En les profunditats del cau repercutia un trepeig violent.

Àdhuc la mateixa naturalesa participava de la nostra expectació. Els pinsans emmudien en les branques, el Montseny nevat s'aguantava l'alè, el sol empal·lidia, i el cor de la terra panteixava.

Una immobilitat absoluta del caçador i uns tremolins en les anques de l'ajudant precedien el desenllaç.

De sobte, una estremitud, una bursada, un xoc subterrani, uns mots amorosos d'infinita tendresa, com -¡Vina'm aquí, pobric, estimat de la mare!, i el corbo es redreçava d'un salt. L'instint satisfet li birbillejava en les nines, xiques i cruels com les d'un aligot. Alzinant el braç pel cim de la tanyada del brucater, ens mostrava la presa. El conill era un remolí, d'espeternecs i revinclades, cabdellant-se i descabdellant-se. La seva gràcia elàstica i el seu pelatge suau, fi, llustrós, net, immaculat, contrastaven amb la figura massotera del caçador, tenyida de fang roig, amb pegats de terra a les genolleres, sobre el pit, pels cabells i celles. Veritablement el desencauat, segons apariència, era en Quimet.

Glapint i claquejant les dents, el _Caiman_ feia bots formidables amb la pretensió d'abastar el conill.

-Marxa! marcha, dic!... Llamp te parteixi! marxa!

El càstig a tanta impertinència no es feia esperar. Un ahuc horripilant somovia l'afrau. El gos, amb el ventre ensorrat, la cua tocant-li el llombrígol, amb cara de basqueig, eixancarrant-se, es perdia bosc endins. Alhora, la manassa d'en Quimet queia de cantell, a l'esbiaixalla, entre cap i orelles del conill: un cop sec, violent, escruixidor, que hauria esnucat un gegant. I mai havia de repetir-lo.

III

Jo vaig conèixer el corbo a casa un seu germà, un pagès llest i d'empresa que vivia en una casica de fam i set, però que l'ase em flic si hauria baratat els seus guanys de negociant de llenyes i carbons amb les meves rendes.

Aquest germà va ensinistrar-lo en el negre ofici de carboner donant-li a carbonejar els suros de les seves trafiques.

Així l'allunyava de l'hostal i de la gent del poble, que començaven a mirar-se'l amb mals ulls.

Els tocoms on en Quimet realitzava les seves campanyes eren la cosa més feréstega que us pugueu imaginar.

En ple dia, batent-hi el sol, us hi sentiríeu acovardits, propicis a la superstició i les inquietuds sobrenaturals. Els mateixos pagesos, amb la sensibilitat esmussada i la imaginació entumida, no deixen d'experimentar-hi vagues paüres. -Són indrets que no fan goig- diuen ells. Generalment es tractava de verals desconeguts del mateix propietari; reclots fantàstics on les soques cauen de vellúria, rosegades pels banyarricends, cobertes de molsa blanca i de nafres infectes enormes que suquegen podridum; córrecs pregons, emmalesats, on fosqueja a mitja tarda, on hi ha cavorques de ramatge d'una llobreguesa perennal, on s'atura la gosadia dels caçadors, que s'acontenten amb estimbar-hi pedruscalla. A voltes, però, en Quimet carbonejava a l'obac d'un cimal abrupte; un d'aqueixos cimals que s'obiren de lluny perduts en la maror selvàtica, el mateix que illots inabordables, assiluetats de penyalars ingents i vegetació torturada. O també en el flanc d'una serra immensa, entre valls intransitables, rodejat de pinedes laberíntiques, d'embardissaments com catedrals i rocasses de configuració monstruosa, disseminades arreu, com un ramat ciclopi.

¡Imagineu-vos el corbo, sol, ben sol, vivint en aquells mons de Déu lo pare!

Esdevenia el veritable esperit familiar de les grans brolles inexplorades, de les cofurnes dels roqueters i dels troncs balmats. Negre de mans i cara, el gros bigoti marcit, els cabells llargs abrigant-li el clatell, amb son tricot gris esfilegassat, com la faixa, les calces i la gorra (cosa que el feia semblar pelut), us compareixia impensadament d'un aire matusser i sarcàstic, amb tot l'aspecte d'un nan sobrenatural.

* * *

En Quimet convivia, amigablement amb les salvatgines. Em contà que havia sigut veí d'un gamarús tota una hinvernada. L'animal arribà a agrair-li que no li hagués aterrat el suro en l'escalaborn del qual passava les hores d'enlluernament diürn. i en Quimet i el gamarús s'entenien i expressaven la simpatia llur, trucant la rusca, com dos veïns separats per un embà.

Els teixons, les guineus i els porcs senglars no feien pas cabal de la presència del bosquerol. Ell n'estava encisat, i ho retreia amb urc, a la faisó de certs polítics de províncies en omplenar-se la boca del tracte familiar que han rebut dels cortesans.

En Quimet us narrava pintorescament la seva vida de solitari; us ponderava el seu gaudi misantròpic; la pau de les boscúries, el repòs que dóna l'absència de camins i carreteres, la certesa de tenir el germà de raça més proper a sis o set hores lluny, el no existir ni per al rei ni per al papa, i la il·lusió de saber-se oblidat, perdut, com una bèstia inclassificada en un desert.

Solia ponderar també els goigs materials que li proporcionava la seva vida humil: la gana que desperta el baume de l'olla penjada en una forqueta, bullint al sol; el coratge que es rep d'un plat de brou de sagí ranci barrejat amb el vi de la boteiola, el gust especial de la cansalada sofregida amb llenya de pinetell, i el sabor del pa de vida guardat dintre la saca, torrat per les ventades i estellat a cops d'ullera de destral.

Us parlava, demés, del bell humorisme de les sargantanes que se li ficaven als esclops; dels catifets amb les xutes, el flauteig de les quals escarnia fins a menar-les al cim d'una branca morta a tret d'escopeta, i de la fraternitat aconsoladora que l'unia amb el _Caiman_, que es desvivia per distreure'l i complaure'l empaitant esquirols i lladrant a les serps, fent altres manifestacions platxerioses, i esdevenint honrat i frugal, Déu sabés si per virtut o per manca de temptacions.

I en Quimet, per no perdre l'ús de la paraula, s'habituà a enraonar amb el gos. Tots els carboners, mentre les piles cremen, tenen algunes estones desvagades; i era llavors que el corbo apel·lava el _Caiman_, s'asseia terra enllà, el feia jeure entre les seves cames, i, amb una horrible ostentació d'impietat, li ensenyava doctrina.

En tractar-se dels manaments de la Llei de Déu, suprimia el sisè com una concessió especial que creia de justícia no sols per al gos, sinó també per a l'amo.

IV

En Quimet, amb aquella vida, havia arribat a un grau d'enduriment corporal i espiritual insuperable. Els altres bosquerols solen construir una sòlida barrera de boscalls i gleves, un estoig de la seva còrpera amb palla per jeure, una petita llar i una porta de feines, que barra el pas al gebre i al vent-pluig. El corbo no perdia el temps en coses supèrflues: una rusca, una saca, un feix de ginestells, combinats enginyosament segons el seu instint de nòmada, li servien d'escut contra les agressivitats del cel i la muntanya. En les bonances, passava la nit allí on coincidia la son i el lleure. Ell i el _Caiman_ s'esternellaven junts entre l'arrelamenta d'un suro, sota els brancatges, que els protegien de la serena. Si el temps era desapacible o amenaçador, es tiraven una sàrria per damunt i dormien angelicalment, com una damisel·la entre matalassos i edredons de plomes.

-El jaç dur és un remei contra la mandra.- afirmava en Quimet; -i una pila encesa no en vol, de mandra: vol ser vetllada com un malalt; i això obliga al carboner a dormir amb un sol ull i amb una sola orella.

Quan la disposició del foc en les carboneres exigia aquesta cura i assiduïtat, començaven les penes del bosquerol. Amb lluna o fosca, amb tramuntanes o gebres, amb pluja o neu, ell havia de fer la seva ronda nocturna, barranquejant pels sots i entaforant-se per les brolles a fi de vigilar aquelles combustions subterrànies, que eren els seus camps i vinyes.

Sovint bramulava el llevant, i els núvols donaven l'aigua per amor de Déu. Els pins i les sureres eren rebregats per l'oratge, i les branques rajaven amb fúria de canals sobre l'esquena del corb. (-El gep se m'anava estoveint- deia ell pintorescament.) Els córrecs esdevenien torrenters, i les fondalades estanys, que calia travessar amb aigua fins a la cintura: aquella aigua bruta i escumosa la fredor de la qual penetra fins al moll de l'os. Entretant, la marmanya de la serra, xopa i empagueïda, se li arrapava al vellut de les calces, privant-lo de trascamar; i el gotellar del xàfec li assotava el rostre, li anegava la visió, se li escorria pel clatell, esquena avall, i la llumeneta del fanalic, darrera els vidres entelats, fumosa i esgrogueïda, agonitzava per moments.

Amb una tempura així és quan les piles fan el boig, i en Quimet mai deixava d'atrapar-ne alguna en camí de recremar-se.

A la flagel·lació contínua i amoïnosa de l' oratge venia a ajuntar-se la inquietud de perdre la mercaderia. Llavors el gnom s'enfurismava.