# Els habitants de la lluna ## Part 6 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/els-habitants-de-la-lluna-52673/index.md Per cert que també hi tenía quelcom la Carme dintre d’aquell aparador... ¡Oh prou! Ja feya estona qu’a n’en Bernat li semblava vèureho, y ara, fixantshi be, se n’acabava d’assegurar... Sí, sí, no n’hi havía dubte... Aquell cor de peluix hont hi havía clavades les agulles de corbata, ell l’havía vist un día a casa seva... Y ara comprenía per que no hi treballava al seu devant la murria de la seva filla... --¡Míratela la gata moxa!--va exclamar entre sí. Y, tot satisfet de reconèxer que la Carme havía heredat la vivor d’ell, va entrar resolt a l’argentería. Justament en Barrabola acabava de baxar del obrador, y varen toparse tu per tu al mitx del establiment. --¡Ola, gendre!--va dir l’un. --¡Ola, sogre!--va respondre l’altre. Tots dos estavan afectats, sense saber què fer ni què dir..... En Bernat guaytava a dreta y esquerra, y, veyent l’ayre de cosa nova que tenía la botiga, pensava que no dexavan pas de ser trempats els companys del seu gendre; en Barrabola guaytava a n’en Bernat, y somreya satisfet, endevinant la bona disposició en que venía. Per últim, el vell va rompre’l glas. --¡Noy, axò es una maravella! --S’hi ha fet lo que s’ha pogut... --¡Ay, llampsis de Rafel! Y ¿va be’l negoci? --¡Tot va be!...-- Sí, tot anava be, fòra la conversa. Per que en Bernat lo que volía era convidar a dinar a n’en Rafel, y’l mal era que no sabía còm entaularli’l convit. Y encara volía una altra cosa: parlarli del nen. Y tampoch sabía còm comensar. Per axò va acabar fent les dues coses alhora, atropelladament, com si les paraules li exissin de la boca jugant a quína correría més. --Be, be... Ja m’ha dit lo del fill, la Carme... Y ¡noy! m’ha fet riure molt... Estich més content que si hagués tret la rifa..... Y axò que m’heu ben carregat els neulers entre tots... Emprò la cosa té gracia y s’ha de reconèxer... Ah, també m’ha dit la Carme que tu volías que’s digués Bernat... ¡S’estima, noy! Aquesta delicadesa t’honra y’t fa merexedor del meu agrahiment..... De manera, que ja m’estàs abrassant y després seguintme, per que cal celebrarho tot axò... ¡Ansia, apréta fort! --Sou un gran home... ¡pare!-- Y tots dos ploravan... y tots dos reyan, com plorava y reya la Carme al vèurels arribar tan ben avinguts a la espardenyería, pera dinar junts. * * * * * Al vespre d’aquell mateix día, els habitants varen anar a fer la serenata a n’en Bernat, estrenanthi el _vals-jota_ conjuminat expressament per el Cedassayre y en Pepis: Ay, Bernat, no’ns fassis riure; ay, Bernat, qu’ets beneytó; te la fan y no ho conexes, te l’han feta y no sabs còm. Has pujat d’ofici, ignocent Bernat: d’espardenyer qu’eras, sabaté’has tornat. Però’l vell, avisat desde’l mitxdía pel mateix Barrabola, va fer un punt dels seus, y en lloch d’enfaristolarse com hauría fet en altres ocasions, va agafarho alegrement. Veusaquí per que, axís que varen ressonar els primers compassos de la orquesta, va sortir al balcó disposat a escoltar tot el programa ab el somrís als llavis... Y encara va fer més qu’axò, per que, al final, quan ja la colla’s disposava a retirarse, la va aturar ab un crit: --¡Ep! ¿que no hem de refrescar?-- Y, baxant a obrir la porta ab tanta pressa com li varen permetre’ls anys, va obligarlos a tots a entrar a la rebotiga, hont els esperavan dues grans safates de dolsos, mitja dotzena de llangonisses, cafè, licors, y fins _puros_ de l’Habana. Y també’ls hi esperavan la Carme y en Barrabola, mudats com dos nuvis y somrient de felicitat. XV DE COM TOT SE’N VA ANAR EN ORRIS. La Societat s’escrostonava. En Fresques, desde la mort de la seva dòna, no s’hi havía acostat més; en Terratrèmol, a punt de casarse ab la Marieta vanitosa, havía acabat per donarse de baxa, ab gran riota de tots els companys, que _l’havían tractat de tot_; en Barrabola, bo y esperant el fill, passava les vetlles a casa en companyía de la seva Carmeta, a la que duya més amor cada día... Y els altres socis, ara l’un, ara l’altre, seguían el mal exemple, dexant de cumplir el reglament massa sovint pera que la Societat dexés de rebren un gran dany... Com que les penyores ja no eran en ús, cada hu llaurava pel costat que volía... Ni tan sols s’arribava a fer may cap serenata... En Pepis prou deya que tot allò s’havía de reorganisar axís qu’en Fresques hagués acabat el dol rigorós y en Barrabola la mena de lluna de mel en que vivía..... Però, passavan els mesos, y ni en Fresques tornava, ni en Barrabola’s movía del costat de la seva muller. --¡Quíns companys!--solía dir el Cedassayre:--¡valdría més que haguessin nascut dònes! --Be, home, la familia...--apuntava ab timidesa en Fidel. --¡Què familia!... L’home qu’es home, no s’ha de casar... Y si’s casa, no ha de dexar portar les calses a la dòna... ¡Familia!... ¡familia!... ¡Que m’ho plantin al clatell axò de la familia!... Després: en Barrabola no hi té dret a abandonar els companys de la manera que ho fa, per que al cap d’avall els companys som els que varem renovarli la botiga. --Axò no ho retreguis més, tu,--obgectava en Pepis,--per que ja sabs que’l seu sogre ha pagat de sobres el treball...-- Tenía rahó en Pepis... En Bernat, comprenent que les obres fetes pels habitants a l’argentería podían ser un lligàm qu’estaqués al seu gendre a la Societat, havía tingut punt en pagar a cada hu’l treball qu’hi havía fet y en tornar a n’en Pepis els diners qu’havía avensat... Y justament aquell acte del vell espardenyer, havía estat causa de que hi comensés a haver dissencions dintre la junta y de que’s donguessin de baxa mitja dotzena de socis, enfaristolats per que havían disposat de la moma’ls qu’havían pres part en les obres, contra la opinió dels que, no havent intervingut en rès, sostenían a peu y a cavall que la caxa de la Societat era l’única que debía gaudirse de la ganga. Ab tot, havía estat ben be per ganes, qu’havían cercat bronquina’ls dissidents, per que, a fi de comptes, si’ls diners no varen anar a la caxa, no varen pas dexar de ser esmersats en una gresca colectiva, de la qu’encara avuy parlan els infants com de l’adveniment més gros que hagin sentit esplicar als seus pares. Figurèus que varen anar a Barcelona a cercar el Carnestoltes. Y varen arribar a ser tants els que varen formar en la expedició, que tant a l’anada com a la tornada varen fer anar desballestat el servey de trens. Llevats en Fresques, en Rafel y en Terratrèmol, no solament hi havía tots els socis, sinó que cada hu havía fet seguir una parella. Els tres díes de Carnestoltes varen ser tres díes de bacanal... Les dònes planellenques n’estavan escandalisades, y’l mateix Barrabola, parlantne vuyt díes després ab la Carmeta, ja comensava a donarli tota la rahó... Tan mateix era massa escàndol el que’s va armar. --¿Veus, tu que deyas que tenía maníes quan me veyas gelosa?--mormolava ella. --Be,--replicava ell,--allavores no s’hi havía arribat a una cosa axís. Y pots estar certa que, si jo hi hagués estat, ho hauría impedit. --Júram que no hi tornaràs més ab aquella colla de perduts... --¡Si m’he donat de baxa!...-- ...En Barrabola mentía, fent obra del pensament; per que, de pensament, sí que s’hi havía donat, però d’obra no encara... Li feya por el què diràn, y donava temps al temps... ¿Quí sab? potser la Societat, mancada del valiós concurs d’en Fresques y d’en Terratrèmol, s’aniría morint per si sola, cayent en desús el reglament ò transformantse en Societat d’esbarjos lícits..... Potser també qualsevol día, els dissidents formarían un altre centre y aleshores ell se’n podría prevaldre y donar la excusa de que, sent industrial com era, no li convenía estar malament ab ningú... Y axís passavan els díes, passavan les setmanes, passavan els mesos... Y’ls Habitants, be que de tomballons, anavan fent el seu camí... Y en Barrabola no gosava presentar la baxa. Però, va arribar la Primavera y en Pepis va haver de marxar de Planells, pera anar a Barcelona a trobar metges que’l visuressin y seguessin la ventatja a un mal crònich que’l comensava a minar per dins. Y lo que va passar va ser qu’en Pepis va estarhi una temporada a Barcelona, y’l Cedassayre y en Fidel moltes nits varen trobarse sols al domicili social, jugant pera matar l’aburriment. --Ens han ben abandonat,--deya en Fidel. --Y ¿no sabs per què? Donchs, per que, fòra tu, en Pepis y jo, no hi hà cap dels fundadors que sigui home!--afirmava’l Cedassayre. --Ja ho pots dir, ja. --Barrèja... --Escàpsa... --Trumfos copes. --Home, ja que parlas de copes... ¿què’t sembla si beguessim un cop? --Bevèmhi. --A la teva salut. --Té, còbra... ¡A la teva!-- En Fidel refusava’ls cèntims ab dignitat... --Déxa estar, ¡home!... --Vatja, donchs, grans mercès... A n’aquest preu, cómpta que seré parroquià.-- Y reprenían el jòch... Y després d’una partida de bescambrilla, n’emprenían una de cau, y acabat el cau feyan la manilla de rector y vicari, y quan estavan tips de jugar a cartes, agafavan el dòmino, y quan ja tenían prou de dòmino les emprenían ab les dames... Y axís passavan les nits, sense conseguir distreures. Lo pitjor de tot era que passava’l temps y s’acostava Sant Joan y no sabían còm ferho pera pagar la mitja anyada de lloguer de pis. --Estich per escriure a n’en Pepis!--va dir un día en Fidel. --Escríuli, per que si ell no torna, axò no pot anar. --Ja pots dirho que nó... Ningú paga les quotes, ningú ve a fer consumacions, y les existencies s’acaban qu’es una pena..... El marrasquí l’haig d’anar a comprar a petricons, el rom igualment, de cervesa no n’hi hà una gota... --¡Si en Pepis ens enviés la clau de la caxa!...-- Aquesta observació va sofocar a n’en Fidel... No’n feya pochs de díes qu’era escurada la caxa... Y qui l’havía escurada havía estat ell, un día qu’havía hagut de pagar un compte de cafè... Y no era sols la escurada de la caxa lo que’l feya tornar vermell, sinó’l recordar que, pera treuren els diners, havía hagut de desbotarla. --Jo trobo--va acabar per dir--qu’hauríam d’anar a demanar ajuda a n’en Barrabola, ara que l’establiment li marxa. --¡May!--va cridar el Cedassayre.--S’ha portat massa malament... Val més qu’escriguis a n’en Pepis.-- Y axís ho va fer en Fidel, però en Pepis no va contestar, per que ja no era a Barcelona, d’ahont havía sortit, cansat d’anar a trobar metges y més metges, sense que cap d’ells hagués conseguit aturarli la malaltía... Per axò havía decidit arribarse a París... Y a París ja va trobarnhi de metges que li varen entendre’l mal, però també va trobarhi unes costums que no eran pas del tot propies pera ajudar a la tasca dels metges..... Y com que lo que guanyava per un cantó, ho perdía per l’altre, va arribar a veures cara a cara ab la mort, y aleshores se va espantar y va tornar a Planells a fer vida reposada. Mes tothom, al vèurel arribar tan flach y ullerós, ja va dir que tenía mala pessa al teler... Y ell, que s’ho conexía y qu’havía escoltat la seva sentencia de boca del derrer metge qu’havía anat a trobar, va sentirse sense habilior de revifar els «Habitants de la lluna.» --Si viviu ab regla, encara teniu vida per anys,--li havía dit el metge;--sinó, no teniu remey.-- Y aleshores va comensar a posarse y a estalviar energíes, pera veure si’s rescabalava un xich de les que havía malgastat. * * * * * Y, per Sant Joan, hi havía paper als balcons. TAULA PÀGS. I.--De com va ser discutit y aprobat un important article del Reglament interior dels «Habitants de la lluna», 5 II.--De Planells, dels voltants de Planells y de Planells mateix, 17 III.--Dels planellenchs, de llur tarannar y de la germanor que’ls unía en certs casos y determinades coses, 28 IV.--Pluja, anyorament, amor, somnis, serenata, sorpresa y esguerradures, 35 V.--De la secció lírica y de les particularitats que reunían certs instruments y’ls socis que’ls tocavan, 46 VI.--Un qu’anyora la dòna, un que se’n vol separar, rahons que n’esdevenen y triomf final del companyerisme, 55 VII.--De les tristeses d’en Barrabola y de lo que li va passar al cementiri de Planells, 65 VIII.--De com el ser viu moltes vegades no vol dir rès, 73 IX.--Unes rahons matrimonials, un cedassayre cedasser, una discussió, y una serenata interrompuda, 83 X.--De com en Pepis Calau va ferse seu al batlle y de com el batlle va ser nomenat President honorari dels «Habitants de la lluna», 94 XI.--Les nits dels «Habitants», la expulsió d’en Requena y les rahons d’en Terratrèmol a favor del culpable, 105 XII.--De lo que pot el sentiment paternal, de còm va desvetllarse en el cor d’en Barrabola, y de còm s’ho varen pendre’ls seus companys, 115 XIII.--De la rahó que tenía aquell que va dir: «O creure a la dòna, ò anar al diable», 125 XIV.--Un avi que se’n sent, una argentería revifada y una cansó que no ve al cas, 135 XV.--De com tot se’n va anar en orris, 145 End of Project Gutenberg's Els habitants de la lluna, by Josep Morató i Grau