# Els habitants de la lluna

## Part 5

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/els-habitants-de-la-lluna-52673/index.md

--No tinguis por que falti al reglament;--ajusta en Fresques.

--Prou té qui l’en guarda!--referma en Fidel, pensant ab el pare de la Carmeta.

--Ja ho sabem axò, emprò m’agradaría esbrinar ahont tanca.

--Y ¿què n’has de fer tu?--pregunta en Terratrèmol.

--Rès.

--Donchs, no t’hi fiquis.--

Però’l Cedassayre, una mica ofès, li diu ab gran formalitat:

--¡Ja sé per que parlas!... Y també sé per que has defensat a n’en Requena!

--¡Ets molt sabi tu!

--Sí senyor, sí... Parlas per que tens por que se’t descobrexin els furts, y has defensat a n’en Requena per que tu també hi vols tirar per marit pacient y per pare de familia... ¿Que’t creus que no t’hi han vist als vespres festejant ab la Marieta vanitosa?--

Sentir axò en Terratrèmol, axecarse indignat, y arborar la crossa en actitut d’amenassa, va ser tot hu, com va serho l’exclamar, ab la crossa enlayre y fent prodigis d’equilibri:

--Si no reculas aquesta paraula, t’esberlo’l tupí. ¡S’ha acabat axò de Marieta vanitosa! ¡Y pobre de tu que te la tornis a posar a la boca si no es per alabarla! ¿Ho has entès?

--¡Sí, home, sí!... No t’hi enfadis.

--Donchs, ja ho sabs.--

Y aquí hauría acabat la conversa, anantsen cada soci a les seves diversions nocturnes, si en Pepis, prenent peu de les paraules del Cedassayre, no hagués obligat a n’en Terratrèmol a dir la veritat del fet.

Y la veritat era qu’en Terratrèmol havía conseguit vèncer la resistencia de la minyona, ab la que tenía l’intent de casarse per la primavera.

XII

DE LO QUE POT EL SENTIMENT PATERNAL, DE CÒM VA DESVETLLARSE EN EL COR D’EN BARRABOLA, Y DE CÒM S’HO VAREN PENDRE’LS SEUS COMPANYS.

¡Pare! Ell, en Barrabola, ¡sería pare!... ¡Quína ventura la seva! ¡Y ab quín dalè l’esperava aquell tros de si mateix que la Carme li havía anunciat una nit a cau d’orella!

¡Pare! Per fi, després de tants anys de desesperada espera, li arribaría la ocasió de poder petonejar un fill... Per fi, en la seva vida hi hauría un obgecte, una missió enlayrada... Per fi, la Carme, qu’havía fugit d’ell com una ovella del llop, hi tornaría sumisa y obedienta, despreciant les amenasses d’en Bernat, qu’eran les que la havían detinguda fins aleshores...

¡Pare! Sembla rès aquest mot: total, dues sílabes... Donchs, en Barrabola... nó, en Rafel...--li esqueya més el nom de Rafel en aquella ocasió;--donchs, en Rafel les hi trobava tots els gustos a n’aquelles dues sílabes... En tots els diccionaris de totes les llengües, no n’hi havía per ell de més armonioses...

¡Pare! ¡Que’n volía dir de coses axò de pare!... Volía dir un bocí del propi cor destinat a perpetuarvos, a continuar sigles amunt el vostre nom, a benehirvos en la vostra vellesa, a encoratjarvos quan vingués l’hora de la mort, a pregar per la vostra ànima quan ja no fossiu d’aquesta vida...

¡Pare!... ¡pare!... ¡Sería pare!..... ¡Tindría la sòrt immensa de ser pare!... ¡Còm li somreya tot a n’en Rafel!... ¡Quín alè li donavan aquelles fianses de tenir un fill!..... ¡Y quín coratge pera’l treball! ¡Y quína afició a axecar la botiga decayguda!... Per que, a no trigar gayre, havía de tornarhi la Carmeta a n’aquella botiga... Y ben segur que ja hi hauría tornat si no hagués estat el desitx d’ell de rèbrela a tall de reyna, com se merexía... ¡Sí, sí! la botiga s’havía de renovar de cap y de nou, pera cridar la parroquia que n’havía desertat.

El mal era qu’hi mancavan moltes reformes a la botiga. Y’l pobre Rafel no sabía còm conjuminarho pera ferles... Les cadires anavan coxes y n’hi havía més de dues d’esbotzades; el taulell era tot despintat; els armaris no tancavan be:--¡per lo que hi havía!... Tot tenía un ayre de pobresa... Més encara: ¡de miseria! Fins el gran vidre del aparador era esviaxat de dalt a baix per una esquerda llastimosa, tapada ab trossets de paper enganxats ab osties... ¿Y’l rètol? Tenía més forats qu’un garbell, y més escletxes qu’un cove... La serena y els corchs l’havían atuhit de tal manera, que no podía servir sinó pera cremar.

...¿Y a n’aquella botiga havía de rebre a la Carmeta? ¿Y a n’aquella botiga havía de ferhi les primeres rialles l’infant que venía?... ¡Oh, cà! La botiga havía de renovarse y repintarse..... ¿Renovarse y repintarse?... Aviat estava dit axò... Però, de les dites a les fetes hi havía bon tros de camí... Y ab tot, la cosa era necessaria, y s’havía de fer y’s faría... ¿Que nó?... ¡Encara que s’hagués de matar els ulls treballant!

Veusaquí per que d’algun temps ensà passava tantes hores com podía al obrador... Veusaquí per que no’s torbava al local de la Societat sinó’ls moments precisos pera pendre cafè... Veusaquí per que anava y venía de les cases dels antichs parroquians, procurant atràuresels de nou y complaventlos ab la puntualitat més escrupulosa en el cumpliment dels encàrrechs.

Li donava un gran coratge allò de pensar que tindría un fill... Mirèu si n’hi donava, que fins una vetlla’n va tenir prou pera anunciar solemnialment als companys la resolució ferma de fer les paus ab la dòna. Y els companys, enterats de tot lo que feya al cas, fins varen celebrarne’ls detalls ab forts esclats de riure, assaborint per endevant la enrabiada que tindría’l pare de la Carme.

--¡Vatúa l’hereu!... Es capàs de ferirse;--deya en Fresques, tot aguantantse ab les dues mans les sotragades que li feya la panxa.

--El día del cop, hem d’anarnhi a cantar un rengle;--proposava en Fidel.

--Y fins podríam confeccionar una pessa adequada;--indicava en Terratrèmol.

Y’l Cedassayre, que ja hi havía atinat abans y que feya estona que se la rumiava en un recó, va saltar al mitx del rotllo y va recitar la primera estrofa que s’havía empescat.

Ay, Bernat, no’ns fassis riure; ay, Bernat, qu’ets beneytó! te la fan y no ho conexes, te l’han feta y no sabs còm. Has pujat d’ofici ignocent Bernat: d’espardenyer qu’eras, sabaté’ has tornat.

--¡Tòcala, noy!... ¡Es de primera axò!

--Y mereix una música ben rexinxolada.

--Ansia, Pepis, a veure si hi conjuminas un _vals-jota_ d’aquells que farían giravoltar un mort.

--Ho probarèm... Ho probarèm;--va mormolar en Pepis ab ayre de modestia.

Y tan be va probarho, qu’aquella matexa nit ell y’l Cedassayre, després de passar un parell d’hores davant del armonium, varen dexar llesta la composició.

En Barrabola... ¡ay! en Rafel, no cabía en pell, d’alegría. Y aprofitant la que veya relluhir en els ulls dels seus companys, va exposar el seu temor de que, abans de poder estrenar el _vals-jota_, caldría que passessin alguns mesos.

--Per que ¿sabeu? jo no puch pas tornar a dur la dòna a casa fins qu’hagi reformat la botiga... Y ¡la veritat! no tinch diners.

--¡Quína llàstima!--va apuntar en Terratrèmol.

--Axís sí que tant se valdría dexarho córrer;--va afegir en Fidel.

--No sé per què;--va obgectar en Pepis.

--Per que ab aquets mesos en Bernat tindrà temps d’adonarse de tot, y quan vingui’l cas ja la sàtira no li farà efecte.

--¿Y si fessim una cosa?--va preguntar algú.

--¿Quína?

--Renovarla nosaltres la botiga... Sà com llà, ara a les nits, ens aburrim de mala manera... Donchs, podríam aprofitarles ananthi a treballar.--

Y tot seguit varen sortir un fuster y un cadirayre voluntaris... Y al cadirayre y al fuster els va seguir en Fresques, oferintse a fer el treball de mestre de cases..... Y’l Cedassayre’s va brindar al moment a fer tots els treballs d’esculptura... Y en Fidel va encapsalar una suscripció pera pagar els vidres romputs y’ls materials que s’haguessin de menester... Y en Pepis--¡que sabía molt de dibuix!--va dir qu’ell, ademés d’executar el decorat ab l’ajuda del mateix Barrabola, arribaría ab els seus cabals allà hont no arribés la suscripció... Y al endemà’s varen posar tots a la tasca, com ajudants d’en Fresques.

Abans d’empendre’ls treballs de fustería y pintura ¡es clar! calía que s’haguessin fet els de paleta. Y per axò en Fresques s’havía posat al devant de la colla, entre la que maniobrava a tall de quefe, ordenant a tòrt y a dret, demanant morter al Cedassayre, rejoles a n’en Fidel, aygua a n’en Barrabola... Ni may s’havía trobat ab tants manobres que’l servissin, ni may havía treballat ab tanta afició.

--Ab quatre díes--afirmava--ho tindré llest.

--¿No’ns aparedaràs pas a dins, com a ca’n Llansa?--va preguntarli en Terratrèmol.

Al sentir axò, una corrent de glas va planar demunt les testes de tots els de la colla, temerosos d’un esclat d’ira d’en Fresques.

Però, en Fresques va callar y va seguir la feyna ab més brahó, mentres en Pepis, ab la seva autoritat reconeguda de President perpètuu y hereu de casa bona, reptava de baix en baix al imprudent.

Al endemà en Fresques ni va ombrejarse al domicili social, ni va comparèxer a l’argentería... Tota la nit els companys varen esperarlo inutilment, ab gran disgust d’en Terratrèmol, acusat per tots d’haver estat l’esca del pecat.

--¿Què farèm sense mestre de cases?--deya l’un.

--Valdría més que t’haguessis mossegat la llengua, quan vares dirli allò;--afegía un altre.

--¡Sempre seràs criatura!--recalcava un tercer.

Y en Terratrèmol, sentint el pes de la culpa, va dexar per primer cop a la vida de protestar sorollosament y d’imposarse per medi de la lley del més cridayre. Arraulit a un recó, se’l veya trist, ab la vista baxa y el cap cot, com si l’acusació que pesava al seu damunt l’hagués aclaparat. Però ¡no era axò, nó, lo que’l feya estar trist! sinó la conversa qu’havía tingut el mateix vespre ab la xicota. Per que ¿sabeu què li havía dit la Marieta? Que si no’s donava de baxa dels Habitants, no comptés ab el casori. Y axò’l tenía concirós, fentli sostenir una lluyta íntima entre les seves aficions y l’amor d’aquella dòna, que ja de solters comensava a dominarlo sense qu’ell se n’adongués.

--¿Què fem, noys?--va preguntar en Pepis, després de consultar el rellotge y veure qu’eran dos quarts d’una.

--Jo, _plegaría_;--va proposar en Fidel.

--Donchs, jo nó;--va replicar el Cedassayre. Y, donantse un cop al pit, va ajustar:--Si voleu, jo faig la feyna de mestre de cases. Els homes son per les grans ocasions.--

Y després d’una llarga discussió, va acordarse que qui havía sabut fer un contrabaix ab la caxa d’un rellotge, era capàs de posarse a fer qualsevol ofici.

Y’l Cedassayre va pendre possessió del càrrech de paleta, en el que va mostrar tantes aptituts com en tots els que s’havía proposat desempenyar... Per que ja era cosa sabuda que’l Cedassayre entenía en tot..... Ell, gavies; ell, posarse mitges soles y talons; ell, historia; ell, francès; ell, solfa; ell, geografía; ell, figures de pessebre; ell, qualsevol cosa que convingués. Per axò era pobre, com tot home de molts oficis.

XIII

DE LA RAHÓ QUE TENÍA AQUELL QUE VA DIR: «O CREURE A LA DÒNA Ò ANAR AL DIABLE.»

No era pas la broma d’en Terratrèmol lo que havía privat a n’en Fresques de comparèxer a la llista... ¡Oh, cà! Justament feya una temporada que tenía’l propòsit de no enfadarse ab rès. Y com que, separat de la dòna, vivía tranquil y sense angunies, ja no botava com abans al més petit retret d’allò de ca’n Llansa... Havía posat corretja’l bo del home. Y si algú volía _rifarlo_, comensava ell per rifar al rifador, dexantlo sense contesta.

El motiu de no dexarse veure a la argentería d’en Barrabola, era molt més gros de lo que creyan els seus companys.

Veurèu qu’a les onze del matí, quan va llevarse, va agafar el cabàs de les eynes y’s va disposar a sortir, pera anar a posar uns rejols que mancavan a una de les cases d’en Pepis, qu’era’l seu parroquià més fort. Però, axís que va anar per sortir de la dispesa, solitaria a n’aquella hora, se va topar ab la dispesera, que tornava de comprar.

--Us haig de dir una cosa:--va fer la dòna, bo y posant el cistell damunt d’una cadira y dexant caure en un’altra la seva pesada còrpora.

--Diguèu;--va demanar en Fresques.

Y la dispesera, pantejant de fadiga y d’emoció, va exclamar:

--¡Ay, Fresques! ¡Quína desgracia més grossa!

--¡Vatúa l’hereu! ¿Què hi hà?

--Que..... que..... la vostra dòna s’està morint... Y diu qu’us vol veure.....

--¡Vatúa l’hereu!... ¡Vatúa l’hereu!... ¡Vatúa l’hereu!--va comensar a mormolar el paleta, acotant el cap y dexant caure’ls brassos al llarch del còs...

--¡Vatúa l’hereu!--

Y’l cabàs de les eynes li va escapar dels dits...

--¡Vatúa, vatúa!--

Y, sense fer cas de les paraules de consol que li endressava la dispesera, va tirar escales avall y va dirigirse cap al pis hont vivía solitaria la seva dòna, aconduhida per les vehines.

--¡Vatúa, vatúa y revatúa!...--Quan va empènyer la porta, sortía’l capellà ab qui acabava de confessarse la malalta, y ell, qu’en altre temps hauría saludat al sacerdot ab una morrada, va descobrirse respectuosament y’s va ficar pis endins, fent grans esforsos pera aguantarse les llàgrimes.

--¡Vatúa l’hereu! Podé’sí que ploraré com una criatura!--

Y va travessar el menjador, aquell menjador petit però sempre nèt, sempre endressat, sempre emblanquit de fresch.

Y del menjador va passar a la cambra de dormir, y va caure de genolls en terra, bo y llensant un clam de perdó, que va toparse ab un altre de la seva dòna... Tots dos se veyan culpables a n’aquell instant de la suprema despedida... Ella, en un moment de claretat del seny, se deya que si no hagués estat el seu mal geni, el seu home hauría portat un’altra vida més reposada, més suau, més de casa; ell, contemplant el rostre embofegat de la malalta, sentint clavats en els seus aquells ulls vidrosos--¡abans tan vius!--y escoltant aquella veu enfarfegada per la inflor de la llengua, deya entre sí que, si no haguessin estat els disgustos, hauría allargat molt més la pobra dòna. Y veusaquí que tots dos s’acusavan ab una gran tossudería.

--Jo t’he amargat la existencia... ¡Perdónam!--pregava ella.

--¡Vatúa l’hereu! ¡No diguis axò, que’l cor se’m núa!--replicava ell.

--Tu eras de natural bonatxàs, y si jo t’hagués sabut dur...

--Nó, nó... Jo soch l’únich que tinch culpa... Si no m’hagués dexat arrossegar pels companys, hauríam viscut sempre com Joseph y María...

--Si’ls companys t’arrossegavan, senyal que jo no’t sabía retenir...

--¡O que jo era un mal ciutadà!

--Massa bo qu’eras, de soportar el meu mal gènit...

--Podé’jo te’l vaig fer empitjorar...

--Nó, nó... Tu no tens cap culpa...

--Tu ets la que no’n tens.

--Dòs, jo me la donch tota.

--Y jo me la donch a mi.

--Perdónam...

--Perdónam...--

Tots dos ploravan... Tots dos estavan sense consol..... Y la vehina que conduhía a la malalta, al anar per consolarlos, se va trobar ab un nus a la gola y sense esma de dir una paraula. Sòrt qu’aviat va arribar el combregar, y la moridora, axecant els ulls al Cel, va dexar de pensar en la terra... Y en Fresques també va enlayrarlos els ulls y, ¡vatúa l’hereu! fins va fer un esfors pera recordar el Pare Nostre y ab gran satisfacció va veure qu’encara’l sabía. Y tant com Nostramo va ser a la casa, inondada de claretats de sol y de flams de candela y d’atxa, va romandre de genolls en terra, mastegant parenostres y més parenostres y probant d’encabirhi entremitx altres oracions y caps d’oració que recordava de la seva infantesa.

Després, quan Nostramo va sortir, va posarse al cap dels seguidors, acompanyantlo al Sagrari, pera tornar tot seguit al capsal del llit de la moridora, qu’aquell mateix día, a posta de sol, va entregar l’ànima a Deu, tota contenta de haver estat perdonada y d’haver perdonat.

Els vehins de la escala eran tots al pis en aquella hora del trànzit... Y a n’el pobre Fresques li semblava veure una acusació en cada esguart y una sentencia contra seu en cada mot de condol..... Sí, ell l’havía morta... N’estava segur, seguríssim... Ell y no més qu’ell era’l culpable... ell y no més qu’ell era la causa de aquella mort... Y arrencantse’ls cabells, de desesperat qu’estava, va arribarsen a acusar a crits.

--¡Jo l’he morta!... ¡Jo, jo, jo!...

--Vatja, Fresques..... No us ho prenguèu axís...

--Soch un criminal... un _bandido_... ¡Jo! ¡jo! ¡jo!

--Nó, home... Si ella matexa ho ha negat...

--Dòs, jo dich que sí ¡vatúa l’hereu!... Y dexèume... Y no’m digueu rès... ¡Jo, jo, jo l’he morta!... Y ningú ho sab més be que jo...--

Semblava boig, ¡pobre Fresques! No hi havía paraula que’l consolés, ni reflexió que l’endolcís, ni consell que’l posés a la rahó... Y’ls remordiments varen torturarlo tota la nit... tota la santa nit...

Però, a la matinada, quan comensava a clarejar, un fet inesperat va calmar el seu desatent... S’estava l’home a un costat del llit, cara a cara ab la seva dispesera, qu’havía comparegut a derrera hora pera vetllar a la difunta, quan varen trucar a la porta del pis... La dispesera, que dormía ab la barba enclotada entre’l seu fexuch pitràm, va despertarse d’un surt... Ell, que tenía agafada una mà de la morta y la petonejava follament, se va redressar tot d’una pessa y va anar a obrir, convensut de que’s toparía ab algun esperit qu’aniría a demanarli comptes de la mort de la dòna.

...Nó, no n’era cap d’esperit..... Eran en Barrabola y en Terratrèmol que, al sortir de l’_obra_, havían sabut la desgracia pel _sereno_ y s’havían cregut en el dever de manifestar llur condol al company...

--¿Què hi faràs?... Es un camí que tots l’hem de fer;--deya en Terratrèmol.

--Resignació, noy... Ja sé lo que son aquets trànguls;--afegía en Barrabola.

Y ell se sentía confortat per l’acte d’aquells dos amichs... Y plorava silenciosament, ab aquella calma tan propia del seu tarannar... Plorava ab mesura, ab suavitat, ab prudencia.

De sobte, va tenir un rampell de inspiració. Y arrapant una mà d’en Barrabola y una d’en Terratrèmol, va acostarlos fins als peus del llit.

--¿La veyeu?... ¿La veyeu be?... ¡Es morta!... Dòs, pensèu qu’aquesta mort podé’m matarà a mi.

--Vatja, home... No siguis criatura...

--A veure si agafaràs maníes, ara...

--Be, be... El cas es que jo no estich tranquil... Y si jo hagués dut un altre comportament, n’estaría.--

En Barrabola y en Terratrèmol estavan tremolosos, tement que les paraules d’en Fresques encobrissin una acusació contra d’ells... Però, no anava a n’axò en Fresques... No volía llensar cap acusació; volía aconsellar. Per axò, dirigintse a n’en Barrabola, va mormolar solemnialment:

--Tu encara tens dòna... ¡Fés per manera de no vèuret en aquest trànzit!--Y dexantli anar la mà, va estrènyer ab totes dues la d’en Terratrèmol, pera dirli:--Tu’t casas aviat... Tu encara pots ser felís, ben felís, del tot felís... Pènsa ab lo que’t vaig a dir... ¿Veus aquesta dòna? Era la meva... Si jo me n’hagués portat be, ara estaría trist, emprò ab la conciencia tranquila... Fíxat be ab axò: «O creure a la dòna, ò anar al diable...» Havía de ser un sabiàs el que va empescarse aquesta sentencia.--

Y, dit axò, va caure atuhit en una cadira, mentres els dos companys s’esforsavan en retenirse les llàgrimes y la dispesera’s fonía en plors, que li feyan sotragar tota la carnadura.

XIV

UN AVI QUE SE’N SENT, UNA ARGENTERÍA REVIFADA Y UNA CANSÓ QUE NO VE AL CAS.

--¿Es de debò?... ¿Es ben de debò?

--Sí, pare, sí... No us he volgut dir rès fins que n’he estat ben segura... Emprò ara ja n’estich...

--Se dirà Bernat, ¿eh?... ¡Com jo!

--En Rafel be ho diu.

--¿Axò diu el teu home?... ¡Sí que ha cambiat!

--Com una mitxa..... Y ja fa temps... Més de mitx any...--

En Bernat va fer un bot... ¿Es a dir que feya més de mitx any que durava la reconciliació secreta de la seva filla y en Barrabola?... ¡Y tan confiat com vivía ell!... Li havían ben fregida, però se n’alegrava... Y, si be per una banda’l seu honor de tafaner se’n sentía malparat, per l’altra l’omplía de joya’l pensament de que aviat sería avi... Y era tanta la seva satisfacció, que les rialles li florían de la boca sense ell mateix ferhi esment... ¡Dimontri de xicot! ¡Vès quines unes de pensarsen!... Vatja: podía ser esbogerrat el seu gendre, emprò lo qu’es per graciós, no n’hi havía un altre en tot Planells... Es dir graciós: graciós y esquilat, per que ¡mirèu qu’axò d’arribarlo a enganyar a n’ell, qu’era la matexa vivesa!...

--Es el primer home que me l’ha feta sense que jo ho conegués... Y axò val un premi..... Hem de dir, perxò, que tu l’has ajudat... Y tu ¡ets filla meva!--

Seguint el fil del rahonament, va redressar el còs en Bernat. Y fent anar el cap endevant y enderrera y obrint els ulls ab ayre d’admiració, va exclamar convensut:

--¡Que’n serà de sabi’l nen!

--Deu us escolti;--va dir la Carme.

--¡Y sí, dòna!... No pot ser ruch de cap manera... Si’m retira a mi, no’n serà; si retira al seu pare, tampoch; y si’t retira a tu, lo mateix te dich... Després, la teva mare, al cel siga, no tenía pas rès de tonta... Y en quant als pares d’en Rafel, ben trempats qu’eran tots dos... ¡Ja veuràs, ja veuràs quin _talentarro_!..... Ah, t’aviso: rès de ferlo ser argenter ni espardenyer... Ha de seguir carrera... una carrera ben lluhida y ben senyora... ¿No ho trobas, tu?

--Veurèu, si arribés a ser un bon argenter...

--¡Fúig, noya, fúig!..... Pél cap baix, ha d’arribar a bisbe ò a general... Y podé’a ministre y tot... Ha de ser una cosa grossa’l teu fill..... Una criatura que ja abans de venir al món s’ha burlat de mi, anunciantse sense jo saberne rès, es capassa de qualsevol cosa... Crèume, Carme...

--Y... ¿si es una nena?--

Aquestes paraules varen glassarli’ls entusiasmes a n’en Bernat..... Vetaquí una cosa que no se li havía acudit a n’ell... Però, aviat va consolarse... Si era una nena, que ho fos: també sería sabia... Y després, prou que vindría un nen qualsevol altre día... Tot es comensar ab aquestes coses... Y ara, ja havían comensat... Ab tot, ell estava que sería un nen... Y ho sería, per que ell may s’hi errava...

--¿Veus la flequera? Tothom estava que tindría una nena..... Dòs, va ser nen, com havía dit jo... Y ab l’estanquera va passar igual..... Y sempre, sempre he tingut rahó..... Y també’n tindré ara. ¡No faltaría més!--

Parlant per aquest istil, va tocàlshi mitxdía a la Carme y a n’en Bernat... Y mentres ella entrava a la rebotiga pera endegar la taula, ell va dexar la feyna y va sortir a donar un tom, ab la escusa de posar gana.

Sense dexar l’acera, va tirar cap al passeig, va travessarlo de biaix y en poch més de dues avemaríes va plantarse al devant de l’argentería del seu gendre.

Renovat de nou, l’establiment resplandía de netedat y condicia..... Semblava mentida que, ab un mes, la colla dels habitants, no esmersanthi sinó les hores de nit, hagués pogut obrar aquella transformació... El rètol era una maravella... «Joyería del Sol» deya. Y cada lletra n’era un de sol, per que l’or ab qu’eran dibuxades resplandía fins al enlluernament. Però, lo més notable de aquell rètol era’l pà d’esculptura que li servía de march... S’hi havía lluhit el Cedassayre... ¡Ja ho crech! Fins hi havía qui afirmava rodonament qu’era la millor obra del seu autor, comptanthi la motllura del diploma de soci honorari regalat al batlle. ¡Vès si n’havía de tenir de mèrit...!

L’aparador era una maravella, no per les riqueses que hi hagués, sinó pel bon gust ab que les sabía presentar en Barrabola... Pera les agulles de corbata, hi havía un coxinet de peluix, formant un cor; pera’ls anells, dues mans de boix, fetes per un dels socis qu’era torner... Y cada una de les mans anava seguida de la corresponent munyeca, engalanada ab brassalets... Y aquí relluhía un rengle d’arracades, y allà un penjoll de cadenes de rellotge, y entremitx un adrés...

¿Còm s’ho havía fet en Rafel pera renovar les existencies? Treballant de ferm a totes hores, anant y venint de casa’ls antichs parroquians pera ferlos tornar, y esmersant tots els guanys en desempenyar les joyes qu’havía dut a treure taques... Y ab tanta afició s’havía posat a la feyna, qu’ara, ab el mes qu’havía calgut pera renovar la botiga y’l que s’havía escolat després de la renovació, el negoci tornava a agafar la marxa brillant del temps en que s’havía fet el casori d’en Barrabola y la Carme.