# Els habitants de la lluna

## Part 4

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/els-habitants-de-la-lluna-52673/index.md

--Una _màrtira_ haurías de dir.

--_¡Dios me libre de ella!_

--Aquestes son les bones.. ¡Que esgarrapin!

--_Imítala, si te parece._

--Encara no som allà hont anem.

--_¡Me gustaría!_

--Oh, prou... com que lo que vols es fer com en Fresques per poguer fer més el perdut... ¡Ay, Senyor! Me l’han ben cambiat a n’aquest home!--

Y la Paula plorava... plorava amargament, y en Requena, sentint també que se li trencava’l cor, fugía de casa y no s’hi acostava d’un reguitzell d’hores... Y axò passava cada día, y molts díes dues vegades... Y la salut d’en Requena se’n ressentía de mala manera, fins al punt de que anava perdent carns y tornantse ullerós y macilent... tan macilent y tan ullerós, que tots els companys se’n varen adonar y fins n’hi varen fer broma... Però’l que més va ferirlo, va ser el Cedassayre, que li duya votada de molt temps.

--¡Quín carrabiner, que’s dexa acoquinar per la dòna!... ¿Què s’ha fet d’aquell Requena que no dexava blexar als contrabandistes?... Haguessis de venirhi ara a pèndrem el _fardo_ que’m vares pendre aquella nit...

--_Esas son historias pasadas..._

--Sí, sí... Vés dient... El cas es qu’ara la dòna’t domina...

--_¡Quiá!_

--Com que no ho sabessim...

--_Pues precisamente no es mi mujer la que me tiene así, delgadito como un espárrago._

--¿Donchs quí, si’s pot saber?

--_No se puede._

--¡Confítatho!

--_Yo me entiendo._--

Al dir axò, va fer una guinyada a n’en Pepis, un’altra a n’en Barrabola, un’altra a n’en Fresques, y’s va despedir de la companyía _hasta la madrugada_.

--¡El seguexo!--va dir el Cedassayre de baix en baix.

--Mal fet;--va obgectar en Pepis.--Quan ell no diu ahont và, senyal que no li convé que ho sapiguem. Donchs, respectèmli la voluntat.

--Sí senyor, té rahó en Pepis;--va afegir en Barrabola, que d’alguns díes ensà també solía despedirse dels companys a les primeres hores de la nit y no s’hi ajuntava fins a la de despedirse pera anarsen cada hu a casa seva.

--Axò de fer les coses en secret, no es ser company,--va insistir el Cedassayre.--Y si en Requena ò en Barrabola tenen alguna gangueta, no hi hà per que amagarne la satisfacció als companys.

--Ah, noy, ab aquestes coses, cada hu va a la seva. Jo, dels meus actes secrets, no’n tinch de donar satisfacció a ningú. Cada hu que s’espavili.

--El cas es que les serenates se’n ressenten... Y vès si es lo qu’era la banda de guitarres y bandurries.

--Axò ja es tacar l’honor artístich y tacarlo sense rahó, per que no’m podràs citar una sola nit d’ensaig que jo no hagi comparegut a la llista, ni una nit de serenata que hagi dexat d’ocupar el meu lloch.

--¡Es veritat! El xicot compleix;--va afirmar en Terratrèmol donant un cop de crossa a terra.

--Trobo que sí;--va recalcar en Fidel.

--Té rahó en Barrabola;--va fallar en Fresques.

--No hi hà retop;--va confirmar en Pepis.

--Lo que hi hà--va acabar per dir en Barrabola,--es que aquest no’n té prou ab ser Cedassayre, sinó que vol ser cedasser y tot.

--¿Veus? ara ets tu que’m tacas l’honor professional.

--Donchs, ¿per què t’agradan tant les cedasseríes?

--Axò es fals. Lo que trobo es que’l fer les coses en secret, no es ser company.

--Be, vatja, val més no ferne cas de les teves ximpleríes... Adeussiau, noys... Fins a l’hora de la retreta...

--¡Ah, mano! ¡Ho sabés la Carme axò!--va dirli bromejant en Pepis. Y va afegir tot seriós:--Ben segur que’t treuría’ls ulls, encara qu’estigueu separats.--

Però en Barrabola ja devallava la escala y, rient tot sol dels supòsits dels companys, emprenía carrer amunt, pera trencar després a l’esquerra, girantse de tant en tant pera vigilar que no’l seguissin, y anant a raure, després d’una pila de giragonses, a sota la finestra de la Carme. Un cop va serhi, va fer un xiulet suau y va comensar a enfilarse per la rexa. Y quan va arribar al cap d’amunt, la finestra’s va obrir ab gran compte y va ressonar en la nit el soroll d’un petó.

Mentrestant els companys, a la sala de cafè, comentavan alegrement aquelles escapades d’en Barrabola y sobretot la d’en Requena.

--Podé’sí qu’a les seves velleses se desencaminarà;--deya en Pepis.

--Se coneix que no l’has conegut de jove;--afirmava en Fresques, convensut de que no calumniava al seu amich més íntim.

--Y cà, home... Prou que se li veu que sempre ha estat un tros de pa;--deya en Fidel.

--Sí, sí, anèu dient vosaltres..... ¡Sabessiu les coses que jo’n sé d’en Requena!...

--¡Y què has de saber, tu!--cridava’l Cedassayre.--Lo qu’ell t’ha contat sabs... Y lo qu’ell conta no son més que boles...

--Axò es faltar a un company. Y podé’no li dirías a la cara lo que dius al seu derrera.

--¡No li hauría de dir!

--¡Llengua!

--Demà ho veurèm.

--Prou qu’ho podrèm veure a la matinada.

--Si compareix.

--¡No ha de comparèxer! ¿Te pensas qu’es tan informal com tu?...

--¿A qui diràs informal?

--Vaja, noys, calma;--va saltar en Pepis, veyent que la discussió prenía mal ayre. Y per probar d’esbargirlo, va proposar que s’anés a fer una modesta serenata.

--Ja està dit.

--Ja està dit.

--¿Quí portarà l’armonium, no haventhi en Requena pera ajudar a n’en Fresques?

--No n’hi haurà: avuy farèm serenata a veus soles. Y tot lo més, jo agafaré una guitarra y’l Cedassayre’l contrabaix.

--Però ¿a quí obsequiarem?

--¡A la Marieta!--va tronar en Terratrèmol.

--¿Ab el xotis de sàtira?

--Nó, avuy hem de cantarli la habanera de la _xinita_.

--¡Massa trista!...

--No hi fa rès... A veure si axís se commourà.

--¿Sómhi, donchs?

--Sómhi.--

Y varen llensarse tots al carrer, y al cap de mitx quart, sota la finestra de la cambra hont dormía la Marieta a la casa hont servía, ja se les heyan ab el sereno y un municipal, que’ls exigían la presentació de permís pera cantar.

--¡No’n necessitem ni n’hem necessitat may!--deya en Terratrèmol, treyent foch pels ulls.

--Donchs, ara hi hà batlle nou y no vol dexar cantar sense permís;--remugava’l sereno.

--Ja s’hi acostumarà.

--_El primero que cante, ¡al cuartelillo!_--amenassava’l municipal.

--Vaja prou,--va concloure en Pepis:--¡A la una, a les dues!...

Ay chinita pronuncia el ¡sí! ¡ay chinita por compasión! ¡ay chinita, chinita, chinita! no me partas el corazón. Chinita mía, vén y verás, como en mis brazos feliz serás... ¡fe-liz... se-raaás!

--La veritat es que ho xafan be ¿fa tu?--va preguntar el sereno al final de la estrofa.

--_Eso sí que no hay por que negarlo_;--va observar el municipal.

Y l’un y l’altre varen restar embadalits fins al final de la cansó, en que unes veus de ¡foch! varen trencàlshi l’encís.

Però aleshores va plegar la serenata, per que’ls _habitants_, al sentir les veus, varen dexar tot seguit la tasca artística, pera dirigirse corrent a treure les bombes, guiats per en Fresques, qu’era bomber.

Y primer varen ser ells al lloch del sinistre, que no pas el sereno y el municipal.

X

DE COM EN PEPIS CALAU VA FERSE SEU AL BATLLE Y DE COM EL BATLLE VA SER NOMENAT PRESIDENT HONORARI DELS «HABITANTS DE LA LLUNA.»

Eran tres quarts de dotze del matí quan en Pepis sortía de casa. Anava tot seriós, ab l’ample barret més entregirat que de costum y ab l’ayre d’un home que va a cumplir una missió important.

Y ben cert que ho era la que duya. Cabalment anava a veure al batlle nou, pera parlarli d’allò dels permisos de cantar. Havía sabut que’l batlle volía cridarlo a comptes, y ell no hi passava. Y per axò havía decidit anarne a demanar, segant axís l’aventatge a la primera autoritat de la vila.

Resolt a fer d’acusador en lloch de resignarse a ser acusat, va entrar ab altivesa a la casa del comú.

--¿El senyor batlle?

--No hi es. Els díes de mercat té feyna a la botiga.

--¡Va be!--

Y va dirigirse a la botiga del batlle, situada al bell costat de la revendería d’en Requena... Era una botiga de llauner tota plena de lluhissors metàliques. Les olles de llauna, els cantis de llauna, les tapadores de llauna, totes les peses de llauna apilades a dreta y esquerra y penjades a rengles de les vigues del sostre, cantavan una sinfonía de tons esbojarrats y enlluhernadors.

--¿El senyor batlle?

--No hi es.

--Sembla un ministre aquest home. En lloch se’l pot veure.

--¿Què diu què?

--¿Que ahont el podría trobar?

--A la parada.--

Donchs, ¡cap a la parada s’ha dit! Allà sí que n’era de forta la sinfonía de llum. El sol batía de plè al demunt de les olles, que feyan la rateta als plats-giradors; els plats giradors, ferits també per l’astre, la feyan a les olles; els raigs exits d’un canti, se barallavan ab els que llensava una galleda; els de la galleda topavan de rebotintes ab els d’un feix de ratlladors que formava com una toya de diamants encesos; y olles y plats-giradors y cantis y ratlladors y galledes, estremintse al buf del ayre, dansavan entre un deliri de claretats encegadores...

--¿El senyor batlle?

--¡Ola, noy!... Pòsat el barret.

--Ab el seu permís...--

Y, fent una reverencia, en Pepis, qu’acabava de descobrirse, se va cobrir de nou.

El batlle era un home gras y roig y menut. Duya brusa llarga, se dexava bigoti y pèra, qu’eran d’un blanch grogós, y’s bellugava pesadament, fòra quan se tractava de despatxar.

--Y donchs, ¿què hi hà de nou?--va preguntar a n’en Pepis.

--Voldría que’m concedís cinch minuts d’audiencia per exposarli atentament una quexa relacionada ab el servey d’ordre públich.--

Ni la més lleugera sospita de rialla traía la formalitat d’en Pepis, que havía près una actitut digna y còmicament respectuosa.

--¿Vols qu’anem a beure un glop y axís podrèm parlar tranquilament?--va proposar el batlle, enternit per les bones maneres d’en Pepis.

--Com vulgui’l senyor batlle.

--Espérat, donchs, qu’iré a posarme’l gech, per ferte una mica de costat.

--¡Cà, home! El senyor batlle tant ho es ab gech com ab brusa. No s’ha de mirar el vestit.

--Ab axò tens rahó...

--¡Y sí, home!

--Vatja donchs, anèm.--

Y, tot orgullós de que’l vegessin anar en companyía del hereu Calau, el batlle va encarregar la parada al aprenent y va dirigirse ab en Pepis al Cafè del _Recreo_, qu’obría les seves portes a una banda del mercat. Però, al vèurel plè de gent, en Pepis va tenir una pensada:

--Veurà, senyor batlle, si m’ho permet, el convidaré jo... Aquí no hi estaríam be per tractar de lo que hem de tractar.

--Anèm allà hont vulguis; però, ab axò de convidar tu, no m’hi confronto... Y si’m vols fer un favor, no m’ho diguis més axò de senyor batlle... Dígam Xico y tràctam de vos, com sempre. Ja sé qu’ets demòcrata, y tu també sabs que jo’n soch.

--Es que jo no vinch a parlar a n’en Xico, sinó al senyor batlle.

--Be, tant li fa.

--De cap manera.

--¡Sí, home!

--¡Oh, cà!

--Donchs, tu mateix.--

Articulejant per aquest istil, s’havían apartat del Cafè del _Recreo_ y enfilavan ja’l carrer hont tenían el domicili social els _Habitants de la lluna_. Y veusaquí que, sense adonarsen, la primera autoritat de Planells va trobarse a la poca estona assegut en una de les otomanes de la sala de juntes, al costat d’en Pepis y davant d’una tauleta de marbre.

--¿Què vol pendre?

--Lo que prenguis tu.

--¿Cervesa?

--Vínga cervesa.

--¡Fidel! Cervesa pel senyor batlle y per mi.--

En Fidel, qu’era a la cuyna enllestint el dinar per ell y’l seu fill, va fer un bot de sorpresa y va córrer a servir lo que li demanavan, fent grans acataments a n’en Xico y sentint un impuls d’aprofitar la ocasió pera demanarli aument de sou en el càrrech de nunci de la vila. Però, va dexarho per un’altra ocasió, al veure l’interès ab qu’en Pepis entaulava conversa ab el vell llauner.

--Endemés sí, senyor batlle, tinch de comunicarli atentament una quexa. Hi hà un indivíduu del còs de municipals que no té gayres principis y anit volía dur a tots els _habitants_ al _violón_, com si fossim uns facinerosos. Y axò està molt mal fet, per que’ls habitants no’ns fiquem ab ningú.

--Be, entenèmnos--va interrompre’l llauner, sentintse autoritat:--es que’ls municipals y serenos tenen ordres meves.

--¡No hi hà rès que dir! Les ordres del batlle son sagrades per els _habitants_. Lo únich que volem es que se’ns trasmetin ab cortesía. Y axò es lo que no va fer el municipal.

--El faré amonestar pel quefe del _cuerpo_.

--Ja li serà difícil, per que justament era ell mateix... Y axò es lo que més va indignarnos. Per que si ell, qu’es el quefe, té tan mala criansa, ¿què faràn els cinch indivíduus que forman el còs?

--¡El suspendré de sou per un mes!--va exclamar indignat en Xico:--¿hont iríam a parar si’l que ha de donar llum, dona fum?--

Però en Pepis, sentint de sobte una mena de remordiment, va intercedir en favor del acusat.

--Nó, senyor batlle; ab una petita amonestació n’hi haurà prou per aquesta vegada... Es un pare de familia, y axò s’ha de mirar... Ell va portarse malament, tractant ab massa desconsideració una colla de ciutadans pacífichs, però axò no vol dir que la seva dòna y els seus fills n’hagin de tocar les encarregades. Jo mateix, qu’he formulat la quexa, soch el primer en demanarli perdó per l’interessat.

--¡D’axò se’n diu noblesa de sentiments!--va cridar en Xico, retenintse les llàgrimes.

Y en Pepis, comprenent que ja’l tenía a punt d’admetlla, va comensar a pledejar la causa dels _habitants_ en el sentit de que se’ls dispensés de permís pera dedicarse a les seves aficions filarmòniques.

--Veurà, senyor batlle, al cap d’avall els _habitants_ fem grans serveys a la població... Anit mateix, si no haguessim estat nosaltres, que varem acudir primer que ningú a apagar el foch de ca’n Verneda, tot Planells hauría cremat, per que allò era un infern. Feya horror de veure. Però nosaltres varem córrer a treure les bombes y, guiats per en Fresques, varem dominar el foch en mitj’hora escassa... Y lo mateix va succehir fa sis mesos ab el foch de ca’n Terrades, y lo mateix succehirà sempre. Per que, encara que’ns trobem engrescats en una serenata de compromís, si hi hà una necessitat a la vila, dexem els instruments al vocal de torn y correm com un sol home a donar auxili al que l’ha de menester..... Y axò no es pagat ab diners, senyor batlle... No cal més que fer una mica de memoria per ferse càrrech del be qu’ha fet la organisació dels _habitants_... Un any enrera, cada nit hi havía _robos_... Donchs, gracies a nosaltres, que al primer crit de lladres ens posavam en moviment, varen poderse axarpar els saquejadors de corrals y esbotzadors de pisos y, míri, oli en un llum: tots els delinqüents, un cop purgat el delicte, han desaparegut de Planells...

--Axò sí qu’es una rahó.

--¡Ja ho crech! ¡Vès si n’hi ha hagut may més cap de _robo_!... Y es que tots els lladres saben que hi hà qui vetlla, veliaquí.

--Oy, qu’es ben cert.

--Tan cert, que jo estich que, mentres els _habitants_ subsistexin, podría suprimirse la vigilancia nocturna.

--Podé’sí, ¡veyas!

--Donchs, lo que cal, es que no se’ns posin trabes, fentnos demanar permisos que no poden servir per altra cosa que per entrebancar les nostres lícites expansions..... Nosaltres, cantant y fent gresca, no fem mal a ningú y fem be a la població en pès, que pot dormir descansada, sense por de lladres ni de foch... Y axò es molt d’agrahir, senyor batlle.

--Es veritat; emprò, ¿què us costaría de demanar permís?

--Rès, ja ho sé... Lo que hi hà es que no hi pensem ab aquestes coses... Prou mals de cap ens dona la organisació dels nostres divertiments...

--¡Axò ray!... Ja ho arreglaré..... Us faré un permís per sempre.--

Al sentir axò, en Pepis va axecarse ab ayre commogut y va estrènyer les mans del batlle en doble encaxada.

--Aquest acte’l fa merexedor del agrahiment de tots els _habitants_..... Y mentres espero la ocasió de manifestarli el de tota la colla, rèbi la expressió del meu. ¡D’axò se’n diuen autoritats!

--¡Gracies, noy!--va replicar tot confós en Xico.

Y axecantse aleshores ell, va demanar a n’en Pepis que li ensenyés el local, del que va fer els més complerts elogis, afirmant que la sala de juntes hont acabavan de pendre la cervesa, tenía un ayre molt més senyor que la de sessions de ca’la vila.

Aquell día mateix a la tarde, va rebres al domicili dels _habitants_ el permís pera fer tantes serenates com volguessin. Y’l senyor batlle, fins va tenir la pensada de castigar indirectament al quefe dels municipals, fentli dur el permís a n’ell mateix.

Y com que de noble a noble no hi va rès, abans de vuyt díes en Xico va ser obsequiat ab una serenata de les més sorolloses. Però, no va acabarse ab la serenata l’obsequi, sinó que al endemà, de la serenata, una comissió presidida per en Pepis va dur al batlle’l diploma de president honorari de la Societat... Era un diploma gros, caligrafiat per el mateix Pepis y per en Barrabola y emmarcat per el Cedassayre, que va fer en la motllura un treball admirable. Mirèu si tenía importancia tot plegat, que’l vidre sol costava cinch duros... Tothom qui ha vist allò n’ha restat esmaperdut. Y encara avuy día--ab tot y fer anys qu’en Xico es mort--no arriba un sol foraster a Planells, que no vagi a veure tan extraordinaria obra, de la que n’es dipositari l’hereu del difunt.

XI

LES NITS DELS «HABITANTS,» LA EXPULSIÓ D’EN REQUENA, Y LES RAHONS D’EN TERRATRÈMOL A FAVOR DEL CULPABLE.

--¿Ja hi som tots?

--Sí.

--Donchs, cada hu a casa seva.--

Y al bell mitx del passeig, després de probar tots els socis ab llur presencia que a retirar tart no’ls guanyava ningú, se n’anavan a descansar... La llàstima era que molts se n’hi anavan cap-baxos y rumiosos, poch satisfets de les hores perdudes pera esperar la reglamentaria d’anar a joch.

Al istiu ¡encara! Les serenates que armavan per dintre la població y les gresques qu’anavan a fer pels pobles del voltant, els ajudavan a tots a passar distretament les hores de fosca. Però, al hivern ja eran figues d’un altre paner; al hivern se feyan eternes aquelles hores... Per que, desde mitx octubre a Pasqua florida, no calía pas comptarhi ab rodar l’olla per aquells carrers, escombrats per les bufades del tramontanal. Y axò feya que, durant les nits fredes, tots els socis se dividissin en colles pera anar a matar l’estona en diferents caus arrecerats. Els més rebogents d’entre’ls joves, ab en Terratrèmol de capitost, solían anar a raure cada nit a n’algun cau de vici dels carrers més apartats, hont feyan broma rompent mobles y pisa; en Fresques y dos ò tres més del seu tarannar, s’entafuravan a la cambra de jòch del Cafè del Sol; el Cedassayre anava al pastador d’un seu amich flequer, hont, després de fer riure als fadrins ab alguna historia alegra, feya petar una bacayna al damunt del forn... Els únichs dels qui no se sabía’l joquiner, eran en Barrabola y en Requena. Y axò que, fòra les nits d’ensaig ò de serenata, no havían dexat may de desaparèxer havent près cafè, pera no reunirse ab la colla fins a la matinada.

Però ¡es allò que diuen! per amagat que’s fassi’l foch, sempre treu fum; y’l Cedassayre, malgrat la opinió d’en Pepis Calau, va ficarse al cap de descobrir el misteri, comensant per en Requena... Y un vespre va seguirlo, y a la matinada, després d’haver donat en Pepis la veu de «cada hu a casa seva,» ell va aturar un moment als companys pera demanàlshi la celebració urgent d’una junta general.

--¿De què’s tracta?--varen preguntarli.

--D’expulsar un traydor,--va respondre.

Y, gracies a la fosca, cap dels habitants va notar la rojor qu’encenía la cara d’en Barrabola, cregut de que la indirecta anava per ell.

Per axò al endemà, quan, en plena junta, va sentir acusar pel Cedassayre a n’en Requena, va sospirar ferm y fins va tenir la poca latxa de posarse al costat del acusador, que probava ab arguments irrefutables la necessitat d’expulsar al delinqüent.

--Sí, companys, el ciutadà Requena ha mancat als estatuts... ¡Ha estat un Judes!... Per que ¿sabeu què feya ell, en lloch de retirar tart? ¡Llevarse dematí!... Jo, jo mateix, ahir vaig seguirli’ls passos..... A les dèu va sortir d’aquí, va fer una colla de giragonses per aquests carrers, y a un quart d’onze ja era a casa... La indignació que’s va apoderar de mi, no tenía límit, emprò vaig pensar: «¿quí sab? podé’s’ha descuydat alguna cosa...» Y vaig esperarlo que sortís... Y passa un quart, y no surt..... Y passa mitj’hora, y tampoch... Y passa una hora, y rès... _En fin, señores_, que’m vaig estar tota la nit prenent la serena, y fins a tres quarts de cinch de la matinada l’home no va sortir.

--¡Axò es indigne!--va cridar en Barrabola.

--¡Y mereix un escarment!--va afegir en Terratrèmol.

--Primer cal sentir al acusat;--va observar en Fresques.

--Tens rahó, company.--

Y en Pepis, trobant molt justa la observació, va donar un imperatiu cop de campaneta pera fer callar a tothom, dirigint després la paraula al infelís Requena, qu’estava avergonyit y hauría volgut amagarse dèu canes sota terra.

--¿Té alguna cosa per alegar en descàrrech seu, el ciutadà Requena?--

L’acusat va axecarse y, posantse la gorra, va mormolar foscament:

--_Ya... ya me iré... No se molesten... Veo que estoy de más aquí..... Dispensar, señores... No sirvo pa perdido ¡la verdad!... Soy padre de familia..._

--Té rahó, l’home;--va observar en Terratrèmol:--sent pare de familia, ja se’l pot perdonar.

--¡May!--va cridar el Cedassayre. Y va afegir ab energía:--al qui manqui al reglament tant temps seguit com ell, ¡coll a terra!

--¡Axò sí! Però, entench que la circunstancia de ser pare de familia, atenúa la falta. Y per axò estich que no se’l dèu expulsar.

--¡Fòra!

--¡Que calli’l sastre!

--¡Que se’ls tregui a tots dos!

--¡Al carrer!--

¡Gran esvalot! En Pepis vol posar ordre a cops de campana, y fa saltar el batall; el Cedassayre s’esgargamella disputant ab en Fresques, que defensa al seu amich; en Barrabola va d’una banda a l’altra procurant calmar a tothom y exaltantse ell; en Terratrèmol, al mitx de la sala, magestuós y imposant, aguanta’l xàfech, fins que, perdent la paciencia, dona cop de crossa y fa fer quietut ab un gran crit:

--¡Prou!--

Y quan els esvalotayres han callat, segueix en l’us de la paraula.

--Aquí no’s tracta de defensar a un culpable, sinó d’alleugerirli la pena en gracia a les circunstancies atenuants. Y axò es lo que anava a proposar quan se m’ha interromput tan desconsideradament..... En Requena ha pecat contra’ls estatuts; donchs, en Requena té culpa, y en aquest concepte merexería la expulsió ignominiosa que proposava’l Cedassayre. ¡No hi hà rès que dir! Però en Requena es pare de familia, y axò ja fa que’l delicte no resulti tan gros; donchs, tampoch ha de serho la pena, y en aquest concepte jo proposo que no se l’expulsi, sinó que se li demani atentament que’s dongui de baxa...

--Axò està be;--observa en Fresques.

--No hi tinch rès que dir;--afegeix el Cedassayre.

Y en Requena, saludant ab molta finura, se retira cap a la porta tot mormolant:

--_Adiós, señores... Y dispensar... La familia... Los hijos... La esposa..._

--Perxò, tan amichs com abans ¿eh?--li crida en Pepis.

--_Sí, eso siempre... Los amigos son los amigos... Y si en algo puedo ser útil, mandar._--

Dit axò, s’axeca’l coll de la americana, se cala la gorra fins a les orelles, se fica les mans a les butxaques de les calses, y devalla l’escala tot content, pensant ab l’alegría que donarà a la Paula quan li digui que s’ha donat de baxa dels Habitants de la lluna.

Mentrestant en Barrabola consulta’l rellotge, veu que tot just son les onze y cinch minuts, y pensa que, abans de l’hora de trobarse al passeig ab els companys, han de passarne prop de sis.

¡Sis hores! ¿Quí les aguanta no haventhi ensaig?..... Lo qu’es ell no s’hi veu pas ab cor. Y, malgrat l’envit que li fa en Pepis d’armar una partida de barrotada, s’abriga’l coll ab una bufanda, s’abotona’l jaqué, dedica interiorment un recort a la capa que té penyorada desde l’hivern passat, y’s llensa resolt al carrer.

--A n’aquet _mano_ també l’hauríam de cassar al agoyt;--proposa’l Cedassayre.

--¡Aquet ray!--diu en Pepis.