# Els habitants de la lluna ## Part 3 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/els-habitants-de-la-lluna-52673/index.md --Veuràs, la teva dòna no dexa pas de saber que no som els companys sols els qu’armem gresques a les nits. --Podé’sí que tens rahó... Y sobretot, ab lo gelosa qu’es la Carme.-- Dit axò, va posarse a rumiar en Barrabola... Y en Pepis, per la seva banda, va abaxar els ulls, fixantlos en l’esquerda d’un rejol, com si esperés veuren sortir la solució del problema que tant encaparrava al seu amich. De sobte, l’un y l’altre varen axeribirse, sentint els truchs acompassats que, desde l’escala, anunciavan la vinguda d’en Terratrèmol. --Muxoni,--va dir en veu baxa en Barrabola, fent l’acció de cloures els llavis ab el dit pols y l’índex de la mà dreta. --Veurèm,--va amenassar en Pepis. --¡Per amor de Deu!--va insistir l’un. --Cumpliré com amich,--va recalcar l’altre. --¿De què’s tracta, si’s pot saber?--va dir entrant el monumental Terratrèmol, bo y apuntalant el capset de la crossa a tres pams dels dos amichs, y plantantshi ell d’un sol bot. Y en Pepis, sense fer cas de les mirades suplicants d’en Barrabola, va descobrir en dues paraules el secret, del qu’en Terratrèmol va mostrarse indignat y escruxit... tan indignat y tan escruxit, que, prenent l’ayre solemnial d’un pare que maleheix a un fill dolent, va dir ab veu fosca: --Si fas axò, no’m miris may més la cara.-- Y’s va asseure magestuós, cridant a n’en Fidel que li portés un doble. No havían passat tres minuts quan va arribar en Fresques, y ¡vatúa l’hereu! també va trobarho molt mal fet allò de qu’en Barrabola volgués ajuntarse de nou ab la costella... --Crèume a mi, que’t vuy be... Ab dònes no’s va enlloch... Son l’entrebanch més gròs per un home. --Y donchs, ¿per què estàs ab la teva tu? --Ja no hi estaré més, per que avuy he decidit separarmen. --¡Axò son homes!--va esclafir en Terratrèmol. --¡Vínga una encaxada!--va exclamar en Fidel, qu’acabava d’abocar cafè al Cedassayre, entrat de totjust. Però en Fresques, una mica concirós, va aygualir l’entusiasme que la seva decisió havía sotsllevat entre’ls concurrents. --Oh, ¡vatúa l’hereu! es que no sé si desdirmen ara, devant del mal exemple d’aquest.-- Sentir axò’ls companys y dirigirse tots a n’en Barrabola pera dissuadirlo del seu propòsit, va ser tot hu. L’un li parlava suplicant, l’altre prenía una actitut tràgica, el de més enllà feya ús del ridícol. --No siguis axís, home. Mal no sigui sinó per salvar a n’en Fresques, t’has de sacrificar. --Dexèulo fer, que de les seves pells se’n faràn les tiretes... Ja ho sentirèm a dir... --¡Anyorar a là dòna! ¡Pobre angelet!-- Y ¡vínguen comentaris!... Y en Barrabola ¡vínga callar! Estava avergonyit, confós, no sabent com ferho pera sortir d’aquell mal pas... Hauría volgut fondres y fondre d’una mirada a n’en Fresques, a qui interiorment donava la culpa de tot. Per axò, axecantse sobtadament, va tirarli a la cara aquestes senzilles paraules: --¿Que’m necessita a mi per fer lo que li acomodi? ¿Que’m va necessitar per ventura quan va aparedar les obertures de ca’n Llansa?... Si aleshores no hagués mort el gos, ara s’hi podría aconsellar. --¡Axò no m’ho dirías al carrer!--va cridar indignantse en Fresques. Y sòrt qu’en Pepis y’l Cedassayre’l varen detenir, sinó ¡vatúa l’hereu! prou hauría fet un _exemplar_, per que allò de que li retrayessin lo de ca’n Llansa, ho considerava com un insult dels més forts. Justament se tractava d’una feta que li tacava l’honor professional y a la vegada removía tots els seus dintres ab les fiblades del remordiment. Y no dexava de tenir rahó l’home... Tots hauríam fet lo mateix al seu lloch... Figurèus qu’en Llansa era un granayre que, després d’una vida de treball, havía arreconat una fortuneta, ab la que va volerse fer una casa als afores de Planells. Però, un cop axecades les parets mestres, se va adonar de que no tenía prous cabals pera acabar l’edifici y va haver de sospendre les obres, encarregant a n’en Fresques qu’aparedés les obertures. Y en Fresques va complir l’encàrrech ab tota conciencia, comensant de bon matí per la porta forana y dexant llestos al mitx día’ls balcons del segon pis. Però, vèus aquí qu’axís que donava’l darrer cop de paleta ¡vatúa l’hereu! va sentir la veu de la seva dòna que’l cridava. Y aleshores se va adonar de que s’havía aparedat de part de dins. Fins aquí, la cosa no tenía cap importancia, per que ni ell ni la seva dòna l’havían d’esbombar per Planells... El mal va ser que la seva dòna havía fet seguir el gos; y’l gos, sentint la veu del seu amo y no veyentlo, va posarse a lladrar desesperadament; y entre’ls seus lladruchs y’ls crits de la dòna, varen despertar la curiositat d’alguns baylets que feyan pedrades per allí aprop; y al sortir tot confós en Fresques, després d’esbotzar la porta, va ser rebut per un gran aldarull de rialles; y, indignat contra la seva dòna y contra’l gos que l’havían compromès, va esbravar la seva ira a les costelles de l’ignocenta bestiola, dexantla morta y estassada a cops de cayrut; y al endemà tot Planells anava plè de la feta y fins el setmanari carlí, _El Reducto_, va publicarne un solt a la secció de _variedades_. Lo que va cremarse en Fresques, no tenía fi ni compte... ¡Dexèus d’un escàndol com aquell!... En més de dos anys, no va poder sentir parlar d’en Llansa que no se’n trobés tot regirat. Y encara ara, que ja n’havían passat aprop de sis, el retret de tot allò l’encalabrinava de tal manera, que li hauría fet fer qualsevol follía. Per axò, si be en Pepis y’l Cedassayre’l varen sotjogar, no varen poder impedir que digués tres vegades _calsasses_ a n’en Barrabola. --¡Calsasses! ¡calsasses! ¡calsasses!-- Després, va redressarse magestuós, va extendre’l bras y va afegir tot formal: --Y ara ¡may més amichs!-- Y l’un y l’altre varen romandre sorruts. Però, matinada enllà, després d’haver anat a cantar un _xotis de sàtira_ sota la finestra d’una criada qu’havía despreciat l’amor d’en Terratrèmol, en Pepis, afalagant a n’en Fresques ab elogis de la seva veu de tenor y vantant molt a n’en Barrabola la seva de baríton, va conseguir que fessin les paus, convidantlos a derrera hora a beure junts un canet de cervesa al Cafè de l’_Ensopegada_. Y tan contents varen estarne tots dos de tornar a ser amichs, que ja tota la colla era a joch y encara ells corrían de brasset per Planells, entonant a duo’l xotis de la criada. Marieta vanitosa, per les plasses y cantons, no surtis a la finestra que ets la _risa_ dels minyons. Volta d’aquí, volta d’allà, desgraciat el que t’haurà; ¡sí! Ja les estrelles se fonían, quan varen encaxar pera anar cada hu a casa seva. --Vaja, adeu, Barrabola. --Adeu, Fresques... Y lo qu’hagi estat, hagi estat. --No hi tornaràs ¿eh? ab la Carme... --Me sembla que nó. --Donchs, axís, demà seré dels teus.-- Y’s varen dexar, més amichs de lo qu’ho eran a les nou del vespre. VII DE LES TRISTESES D’EN BARRABOLA Y DE LO QUE LI VA PASSAR AL CEMENTIRI DE PLANELLS. Ja ho havía dit que no hi tornaría ab la Carme... Y lo promès, promès... Y’ls homes han de ser homes... Y l’home que no es home, no es ningú... ¡Y ben nèt que sí! ¡Prou, prou!... De rahons, moltes, però’l rau-rau del cor ningú li treya... Era un rau-rau perfidiós, que de nits li llevava’l sòn y de díes la gana, tenintlo sempre nerviós y agitat... Se’l veya córrer per la vila ab el barret al clatell, no adonantse de ningú, xiulant de baix en baix tonades tristes ò mormolant tot sol com si s’hagués tornat tarumba. L’argentería, regentada per l’aprenent, anava de mal borràs... Els parroquians ne fugían com d’un cau de pestilencia... Y va arribar un día, que pera poder pagar el deute que havía fet al hostal, va haverse de vendre a cap preu algunes joyes. Cabalment quan venía de vèndreles va trobar a n’en Fresques, qu’anava tot content ab el cabàs de les eynes a coll, cosa que va estranyarlo bon xich. --Y donchs, ¿que treballas ara? --Sí, noy, per forsa. --¿De quant ensà? --Avuy comenso. Sense la dòna s’ha d’espabilar un... Ja veuràs: ara no tinch qui m’ho guanyi. Emprò, axò sí, estich com el peix a l’aygua ¡vatua l’hereu!... Déxat d’un sach de verí com la meva dòna. --Y ¿no l’has anyorada gens? --Axò sí que nó. Més m’estimo treballar y viure sol, que no pas matar l’aranya y viure ab aquella mala arna. --Vatja, que sigui la enhorabona. --S’estima, noy... Y ara, fins al vespre.-- Y l’un trist com un mort y l’altre alegre com una engingolada d’esquellerinchs, varen tirar cada hu per la seva banda. En Fresques, ab tot y la pesantor de la seva còrpora, caminava picat y lleuger; en Barrabola, ab tot y la seva magror, caminava pausat, ab la testa baxa, com si’l pes del seu nas de tarota l’hi fes acotar. Però no era pas el del nas el pes que l’atuhía, sinó’l de les seves reflexions..... Y era tant lo abstret qu’anava, que’s va trobar fòra vila sense donarsen compte... Guaytava a terra y no veya rès més enllà del rotllo d’acció dels seus peus. Y encara molts cops, un tel de llàgrimes li enterbolía la vista y aleshores, encara que s’hagués trobat davant de un avench, no hauría reculat per que no l’hauría vist... ¡La dòna! ¡la dòna!... Li feya molta falta la dòna. Sobtadament, va trobarse sense terra ferma pera assèurehi el peu, però l’acció ja era feta y’l balans del còs va ferlo tamborellar endevant... Per fortuna, el dipòsit d’aygua hont va caure no era més que a mitx, y ab la remullada sola’s va sortir del pas. Y encara va ser una sòrt que caygués, per que la matexa cayguda va axeribirlo, posantlo una mica a tò. Una mica no més, per que del tot, no s’hi posaría may si no tornava a ajuntarse ab la dòna... Y com que la dignitat el privava de ferho, vèusel aquí desgraciat per tota la vida... ¡La dòna! ¡la dòna!... ¡Li feya molta falta la dòna!... --Per viure axís, valdría més morirse d’una vegada;--va acabar per dirse. Y un mal intent li va creuar per la testa... Y, com un estadant que va a inspeccionar la casa hont ha d’anar a viure, va dirigir els seus passos cap al cementiri, qu’axecava els seus xiprers y desmays cap a la esquerra, a poch més d’un tret de fona. Quan hi va ser, va comensar a seguir els rengles de ninxos, reflexionant sobre lo estret que a dins se debía estar... «Ni dèu haverhi lloch per axamplar els dits» va reflexionar tot d’una... Y va aturarse davant d’una làpida que duya gravat el seu nom: PROPIEDAD DE RAFAEL VILAR Y FAMILIA ¡Vès! ja hi tenía casa ell al cementiri... Casa y familia... Per que allí hi descansava la Llucia, la seva primera dòna. --¡Ay, Llucia!--va exclamar:--me sembla qu’aviat vindré a ferte companyía.-- Y va caure de genolls y va anar pera mastegar un pare-nostre. Però, per esforsos que va fer, no va conseguir recordarne un borrall. En cambi’s va recordar d’una cansó tota trista ab la que havía calmat molt sovint les primeres anyoranses de la viudetat y’s va posar a cantarla en veu baxa: Desde el fatal momento que te perdí ¡ay! esposa miiiiía siento cruel tormento que me ha robado que me ha robado la alegría... La cansó era cansonera y l’ayre ab que la cantava en Barrabola encara la n’acabava de fer... Per que la veu sortía mandrosament de la gola del cantador, no arribant a surar del rondineig de les cigales que, a n’aquella hora esplendent del matí, s’afanyavan a cantar entre la verdor dels xiprers del cementiri y la grisor dels olivets que s’hi ageyan al entorn. El sol enlluhernava, lluhint en mitx d’un cel ras, sense un parrach de núvol... En tot el cementiri--un cementiri ab tot de jardinets, com els de Barcelona--no hi havía ningú més qu’en Rafel, les cigales, tres ò quatre pardals, mitja dotzena d’avespes, una munió de tàbechs, una papallona que volava de roser en roser, y un ardat de llagostes y pregadeus de rostoll que saltavan d’una banda a l’altra com si juguessin a juli ò a saltar y parar. Y entre’l zumzeig de tantes ales d’insecte y el piular feble dels tres ò quatre pardals, el cant d’en Barrabola ressonava somort y cuydava fondres en la pesada sinfonía: Ay, dulce amada esposa en mi dolor ¡ay! me desespeeeeéro... mi pecho hiel rebosa lleno de angustia, lleno de angustia, y me muero... Y’l cant s’afeblía... s’afeblía... Y semblava que fos de debò que s’anés morint en Barrabola... Y vèus aquí que, de cop sobtat, al home va entrarli com una mena d’ensopiment... El sol, axecantse magestuós cap a la mitxdiada, li batía al cim del cap, entaforantli’ls seus raigs de foch clepsa endins, com si li volgués fiblar el such del cervell... Però, ab tot y la pesantor de la calda, ell seguía ferm al devant del ninxo de la seva primera dòna, com si ab el cant volgués resucitarla. Axò sí, a cada vers del cant, li crexía l’ensopiment de tal manera, que la veu se li abaxava sense ferhi esment y’ls ulls li feyan pampallugues y’l cap li esdevenía fexuch y se li balancejava com el d’aquelles tortugues que vènen per les fires. Per fi, va ser tot ell que’s va balancejar, y a la poca estona, el pes del cap va vèncer al del còs, y el còs va caure esternellat a terra. Hi estava tan poch fet a tractarse ab el día, que la soleyada l’havía reprès. Ventura que l’enterramorts va entrar a la poca estona, se va adonar d’ell y’l va arrossegar a l’ombra, hont va conseguir retornarlo ab penes y fatichs. Mes, tot aquell día va romandre com boig, aclaparat per una visió qu’havía tingut al moment de perdre conexensa y que desde aleshores el perseguía... ¡Oh, la torturadora visió!... Se li havía clavat al cervell y al cor ab tota la forsa d’un remordiment... La seva primera dòna li havía comparegut amortallada, demanantli compte dels disgustos que d’ell havía sofert en vida, dientli ab un gran crit qu’aquells disgustos eran els que l’havían morta y profetisantli pera abans de gayre la mort de la nova muller, qu’acabaría fonentse com ella de passió d’ànima. VIII DE COM EL SER VIU MOLTES VEGADES NO VOL DIR RÈS. En Bernat, el pare de la Carme, era un home molt viu. Petit y rodanxó, passava’ls díes assegut derrera’l banch, fent espardenyes y més espardenyes, posanthi la matexa atenció que si brodés. Però no calía fiarsen massa d’aquella atenció, per que per molta que n’esmersés en la tasca, n’hi sobrava prou pera enterarse de tot lo que passava al carrer. Anèm a dir que’l carrer era curt, però lo mateix tenía... Encara que hagués estat més llarch que un día d’angunia, ell hauría estat al corrent de la gent que passava, de les entrades y sortides de tots els vehins, de les pastes que tirava a l’olla la Marieta del estanch, del sopar que feya la flequera, dels volts que donava’l fill del jutge fent l’os a la filla del batlle... Rès se li escapava a n’en Bernat. Per axò tots els que’l conexían deyan qu’era curt d’estatura però llarch de vista... Y l’home, quan sentía semblant alabansa, se’n trobava tot afalagat y pensava que sí, que tenían rahó els que tal deyan... Y es nèt que’n tenían! Lo qu’es el que volgués atraparlo a n’ell, ja calía que’s calsés be y’s tregués la sòn de les orelles. Ab tot, feya alguns díes qu’era ell qui havía de trèuressela la sòn... Del matí al vespre se’l veya donar caparrades, treballant mandrosament, com si’s sentís llassat per un reguitzell de nits de vetlla. Y justament d’aquí li venía’l mal: d’haver passat totes aquelles nits sense aclucar els ulls, tement que en Barrabola volgués intentar una nova serenata... ¡Pobre Barrabola qu’ho hagués probat! Lo qu’es de una escaldada que li botllofés tota la còrpora, l’ase’m toch si hauría pogut escaparsen. L’hi duya votada en Bernat. Y per axò cada nit, quan estava segur de que la Carme ja dormía, baxava a la rebotiga per la escala interior, encenía la llar, hi posava una olla plena d’aygua y se n’entornava al pis, posantse al aguayt derrera la finestra, esperant veure l’ombra d’en Barrabola y sentir un punteig de guitarra pera anar a cercar l’olla y abocar l’aygua bullenta al demunt del atrevit. Però si ell vetllava, la Carme dormía de conill y no dexava pas de vigilarli les maniobres, pensant avisar d’una manera ò altra a n’en Barrabola, en cas de que’l vegés en perill... Separada d’ell, be; volerli mal, de cap manera. Y axís anavan passant els díes, y en Barrabola no donava senyals de que al món fos... Y quan ja se n’havían descapdellat una quinzena, en Bernat va convèncers de que’l seu gendre ja n’havía tingut prou ab l’escàndol d’aquella nit de la serenata, y va dexar de vetllar. La que no’n va restar convensuda de que no hi tornés, va ser la Carme que, pensant ab el seu Rafel, no podía aclucar els ulls y cada nit passava llargues estones abocada a la finestra, sorprenentla molts cops allí les primeres lluhissors de l’auba y el concert dels galls cridant al sol. Y fins se’n sentía amargada la dòna d’aquell allunyament del seu marit... Li semblava un despreci insofrible... Mes, una matinada, ja entrat l’octubre, va veure avensar desde’l cap del carrer la tossa d’un home y tota se’n va estremir... ¡Era ell! ¡ell mateix!..... El barret tirat enrera y el bandereig dels faldons del jaqué ho testimoniavan ab prou claretat... ¡Quín salt va ferli’l cor! Semblava qu’anés a esbotzarli’l pit... Per un instant, va restar esmaperduda... Y vèus aquí que, al anar pera tancar la finestra, no va gosar, donant temps a n’en Rafel pera arribar al bell dessota y dirli ab veu trencada: --No tanquis, Carmeta... T’ho prego, t’ho demano ab les llàgrimes als ulls... ¡Compadèixte de mi!-- La Carme no va respondre, però tampoch va tancar. --Escólta, Carmeta..... He estat malalt... T’he anyorat molt...-- Axò ja va interessarla, obligantla a treure tot el còs enfora pera preguntar ab emoció: --Y ¿què has tingut? ¡Dígues! --No ho sé... Va entrarme’l sol al cap... Diu que tot me va venir d’axò... Emprò jo estich que d’ahont va venirme, va ser del anyorament que’m consum. --Y ¿quí t’aconduhía? --L’aprenent. --Ja’t planyo. --No gayre no’m planys... Ja tornarías ab mi si’m planyías. --Tu t’ho has perdut axò. --¡Tórna a casa, Carmeta!... --¡May de la vida!... Ja me n’has donat prou de disgustos. --El teu gènit te’ls ha donat... ¡Com que tot ho prens a la valenta! --Senyal que t’estimo. --¿De debò, Carmeta? --No... Vuy dir que t’estimava. --¿Y ara nó? --Ara nó. --¿Ni una mica? --¡Ni una mica! --Que sí... --Que nó... --¡A que no ho juras! --No haig de jurarte rès. --Per que tens por de jurar fals. --Axò sí que nó... M’he tornat molt diferenta ara. --Donchs, axís ¡adeu per sempre! --¡Còm!... nó... ¡Atúrat!... ¿Què vols fer? --Jo, rès... Ja ho farà’l disgust... Per que jo estich qu’aquest disgust me matarà. --Prou que’t distreuràn els amichs... --No hi hà distracció que valgui... Si tu no tornas a casa, soch mort. --Y si hi torno, soch morta. --Te prometo que no’t donaré un que sentir... --Oh, es que no serías pas tu qui’m mataría. --¿Donchs quí? --El pare. Sempre m’ho diu que abans de tornar ab tu m’esberlarà la clepsa d’un cop de pal. --¡Quín gènit! --Ja té rahó, per xò, el pare. --Lo que té es molt mal cor. --¡Pobre pare! --¡No me’l defensis! --¡Dret hi tinch! --També’n tinch jo de demanar lo qu’es meu. --T’haguessis portat be quan era hora. --Ja m’hi portaré d’ara endavant. --Es massa tart, ara. --Nó que no ho es... Tórna ab mi y ho veuràs. --¡May més! --¡Míra que te’n penediràs!... --Més me’n penediría si tornés ab tu. --¿Es dir que no hi ha remey? --¡Nó! --Donchs, tiraré per justicia. --Tu mateix. --Adeu. --Adeu.-- Y en Barrabola va tirar carrer amunt y la Carme va tancar la finestra. Però al cap d’un moment va tornarla a obrir, y en Barrabola, sentint el grinyol de les frontisses, va recular unes passes. --¿Que’m cridavas, Carmeta? --Sí,--va fer la dòna. Y ab ayre de llàstima, va ajustar: --_Cúydat_ be, ¿sents? --¡Vés a la...!-- No va poder acabar la frase en Rafel, per que en Bernat, despertat de un surt pel grinyol de la finestra, va obrir sobtadament la de la seva cambra y va cridar: --¿Quí hi hà aquí?-- Mes ningú va respondre. En Rafel, lleuger com un gat, havía tingut temps d’amagarse... Justament sota la finestra de la seva dòna n’hi havía una de rexada que venía gayrebé a peu pla y feya prou buyt a la paret pera que’l còs d’en Barrabola podés dissimularshi. Y allí, tot quiet, arrapat als barrots, va estarhi llarga estona, mentres la Carmeta, entrant ab faldillots a l’habitació del seu pare, li preguntava de què se les havía. --De rès,--va respondre en Bernat. --Ja no s’ho val l’espant que he tingut... ¡Tan ben agafat que tenía’l sòn! --Oh, es que’m semblava qu’havía sentit aquell brètol. --Ho debeu haver somiat. --Podé’sí... --Ben segur, home... --Es qu’es molt atrevit aquell. Y a mi ningú me la fa... --¡Cà!... Jo no crech pas que gosi tornar, després de les que li vareu dir l’altre día. --Podé’nó. --Vatja, bona nit, pare. --Bona nit...-- Y l’home va tornarsen a geure... En Barrabola, endevinantho, va probar d’enfilarse rexa amunt... Y quan la Carme, ab gran compte, va tornar a obrir la finestra, va haver de reprimir un crit de sorpresa, al trobarse la cara a dos pams de la del seu marit, que se la contemplava suplicant. --¡Vésten! ¡fúig!... Si’l pare t’axarpés... --No’m treguis, Carmeta... Enrahonèm una mica... --Nó, no pot ser... --Sí que pot ser... ¿M’estimas? --Sí... Però vésten... --¿De debò m’estimas? --Te dich que sí. --Donchs, tórna a casa... --No pot ser... --Axís, dígas que no m’estimas. --No ho merexes pas gayre... --Perdónam, Carmeta... --Sí... ja’t perdono... Y ara, vésten... --Enrahonèm una mica més... --De cap manera..... Has estat malalt y l’ayre de la nit pot empitjorarte... --¡Axò ray!...-- Y, encamallantse al antpit de la finestra, en Barrabola va escórrers suaument cap a dintre. IX UNES RAHONS MATRIMONIALS, UN CEDASSAYRE CEDASSER, UNA DISCUSSIÓ, Y UNA SERENATA INTERROMPUDA. La revendería d’en Requena anava una mica de cap per avall. L’home feya la joventut, y la seva dòna’s morfonía, com se morfonían la d’en Fresques y la del Cedassayre y les de tots els _habitants_ casats. --¡Aquets companys t’han de perdre!--solía dir ella. --_¡Quíta, mujer! Déjame en paz_,--replicava ell. --Es que’ls teus companys ens han robat la nostra. --_El hombre debe expansionarse._ --Ara mateix te serà hora. ¡Vell y boig! --_¡Pauleta!_... _¡No insultes!_ --No me’n donguis motius... La botiga va malament. --_Y ¿tengo yo la culpa?_ --Sí que la tens, per que no tancas may y tot va de _riba-revuelta_. Ets un mal pare, un mal marit y un mal ciutadà. --_¡Pauleta!..._ --¿Què?.. ¿Què vols dir? --_¡Míra, Pauleta!..._ --¿Què faràs? ¿Què?... No més faltaría axò: que’m peguessis. --_Yo no digo tanto._ --Emprò m’amenassas. --_No es eso, mujer... Es que con tus insultos se me sube la sangre a la cabeza..._ --A mi ja no m’hi puja per que me l’has recremada a disgustos... ¡Ay, Senyor! ¡quí m’ho havía de dir qu’a les seves velleses el meu home’s tornaría el _verdugo_ de la familia!... ¡Tan pacífich y reposat que era!... Tant com estimava’ls fills abans... --_También les quiero ahora, mujer..._ --Si’ls estimessis, no farías lo que fas. Vès si està be qu’un home que ja podría ser avi, corri la _tuna_ com ho fas tu... --_¡Y dale con tus trece!_ --No fossis tan perdut... --_Si eso no es ser perdido... El hombre..._ --Ja sé què vols dir: _debe expansionarse_... Y la dòna treballar per l’home... Te la dèu haver ensenyada en Fresques aquesta doctrina... --_Peró, mujer..._ --No hi hà _mujer_ qu’hi valgui... En Fresques ne té la culpa de tot axò... Emprò véstel escoltant, que ja la pujaràs ben dreta la paret... --_Te digo que Frescas es un buen chico._ --Sinó que no’n fa. --_Cualquier santo haría lo que él con una mujer como la suya._ --¡Critícala, encara! --_Si es un basilisco, mujer._