Part 2

Manel. I plorarà la nostra ausencia. Hem sigut uns mals fills, Alfred... Hem abandonat a la mare quant més necessitava de nosaltres, per seguir al Tomás.

Alfred. Per éll hem fer vils accions; per éll hem robat a la nostra mare!

Manel. I no voliem ser manats per ella!.

Alfred. Més ara paga la culpa. (Pauseta)

Manel. Amagem-nos que vé gent. (Sen tornen al mateix lloc)

### Escena V

Quica amb Magdalena; aquesta s'apuntala amb un bastó i se sosté del braç de la Quica.

Mag. Ja hi som, Quica.

Quica. Si; ja som a la Ermita. (Pauseta)

Mag. Quica, te'n recordes que promte farà dos anys que els nostres fills varen marxar de casa?

Quica. (Plorant) Si; ja me'n recordo, ja.

Mag. No ploris, Quica, dona, no.

Quica. Que serà d'ells! Quin càstic més gros que tenim Magdalena.

Mag. Després resulta per a el bé nostre.

Quica. Pot ser que no'l veigi més jo ja.

Mag. Si, dona, que Déu els guia i guarda també.

Quica. Tu quin consol que tens, jo no'l puc tenir.

Mag. Posa confiança en Déu i veuràs com el tens; empró que fem aqui paradas, entrem a l'Ermita. (Hi entren)

### Escena VI

Alfred i Manel, mirant si ja algú.

Manel. Alfred, tinc ganes de veure a la mare...

Alfred. I jo també, fins de demanar-li perdó.

Manel. Entrem i pregarem pel mal que'm fet.

Alfred. No que vindran a agafàns.

Manel. Oh! Mare nostra, que desgraciats som!

Alfred. Si nosaltres t'haguéssim cregut...

Manel. Ara no podem presentar-nos a ella.

Alfred. Perquè hem sigut uns mals fills, uns ingrats. No'ns voldrà veure potser... aon anirem?

Manel. No ho sé, no ho sé. Si seguim aquesta vida, ja sabem lo que'ns espera... una presó, el cadals potser... ves el Tomás.

Alfred. Mira, veuràs, demanarem concell a Mn. Geroni. He? Que hi dius tu.

Manel. No; tampoc voldrà veure'ns, ens entregarà als Guardes.

Alfred. Amb llàgrimes li direm que'ns perdoni lo que li hem fet. Que venim arrepentits de totes veres.

Manel. Jo no goso entrar en aquest santuari... No tinc atreviment.

Alfred. Ni jo tampoc. Hem sigut tan malvats, que ni esma d'arrepenti'ns tenim. El mateix pecat ens carrega l'ànima i no deixa que aixequem el cap amb honra. Pobres de nosaltres.

Manel. Oh! Bon Déu, dona'ns forces i empeny-nos al arrepentiment. Tú que ets poderós per fer-ho!

Alfred. Entrem! Sento en mi una nova voluntat que m'enpeny i em crida aquí dins. (Van per entrari i surt Mn. Geroni.)

### Escena VII

Dits i Mn. Geroni.

Alfred. Oh!

Geroni. Ells!

Manel. Si, Mn. Geroni, nosaltres!

Geroni. Que veniu a fer aqui? No veieu que vos cerquen els Guardes?

Alfred. Ah! Mn. Geroni! Venim amb un gran pes al cor... Salveu-nos de la presó.

Manel. Si, venim a confesar-nos, arrepentits ja de tot el mal que'm fet.

Geroni. (Alsant les mans) Mercès, bon Déu! que escoltes les oracions dels humils.

Alfred. Hem sigut uns mals fills, Mn. Geroni, No som dignes del respecte, tan sols ho som del despreci.

Geroni. Si; però entreu, entreu.

Manel. No podem. No gosem mirar aquella imatge que ha mort per nosaltres... som uns vils.

Geroni. I el Tomás, no anaba amb vosaltres?

Alfred. L'han agafat els Guardes.

Geroni. Com! ell pres?

Manel. Si, hi fa pocs moments.

Geroni. I per que?

Alfred. Ell ens impulsava a cometre un altra vilesa aqui al poble...

Manel. I els Guardes l'han agafat.

Geroni. Com heu escapat.

Manel. Corrent com el vent.

Alfred. A on es la mare.

Geroni. Es aquí, que prega per els fills pròdics.

Manel. (Amb arrepentiment) Sempre estimant-nos!

Geroni. Si, i pregant per ells, perdonant-los el mal que han fet els fills ingrats.

Manel. (Mirant dintre l'Ermita) Que bona que'ts mare.

Geroni. I que ho es de bona una mare.

Alfred. Ella si que's una martre del seu deure. Ah! Si tots els fills comprenguéssim lo que vol dir la paraula "Mare"...

Manel. Ningú l'abandonaria com fem molts que l'abandonem.

Geroni. La voleu veure?

Alfred. Si, si, que'n tenim ganes.

Geroni. Espereuse. Una mica de calma, que prompte sortirà. Amagueu-se aqui. (Els amaga darrera l'Ermita) Aixis la podreu veure sense que ella se'n adongui de vosaltres.

Alfred. Si, amaguem-nos. (Al moment de amagar-se surten la Quica i Magdalena)

### Escena VIII

Dits més Magdalena i Quica.

Geroni. (Anant vers a Magdalena) Apuntaleu-se a mi.

Mag. (Fent-ho) Mercès Mn. Geroni.

Geroni. Esteu més consolada?

Mag. Oh! si. Molt.

Geroni. Es l'esperit diví que il·lumina el vostre cor.

Mag. Si; empró hi ha moments, que sento una gran tristor,(Plorant) jo que sempre prego per ells, sembla que Déu no vulga escoltar-me. Tinc ganas de que vingan, sempre tinc els braços oberts per ells.

Geroni. Ai St. Antoni gloriós! Que dieu. Ara més que mai, estic segur de que Déu respondrà als vostres precs. Ell no deixa mai als desvalguts, protegeix als desgraciats, i consola als afligits, mentres no's perdi la confiança en ell! Doncs no dupteu.

Mag. Si; però mai m'escolta.

Geroni. Jesús, Maria i Josep? Quines coses de dir. (Amb amor) Bé, bé, per això no ploreu. Prompte tindreu resposta de Déu.

Quica. No ploris, veus jo. desde que M. Geroni ha dit tot això; que jo, tinc més resignació.

Geroni. I aixís se te de fer, carau.

Mag. Deu-me forces, Déu meu, per poguer soportar els teus designis.

### Escena IX

Dits, Manel i Alfred apart.

Alfred. (Surt de darrera l'Ermita) Oh! la mare!

Manel. (També) Si! Mare meva!

Mag. (Plorant) Déu meu! Torneu-me els fills!

Quica. (També) Que sense ells no podem viure.

Alfred. Mareta! Mareta nostra!

Manel. No la podem abraçar!

Geroni. Déu ja dic que escoltarà els vostres precs, tingueu fé amb ell.

Alfred. (Va amb els brassos oberts vers a Magdalena, però Mn. Geroni amb una mirada els detura.) Oh! Mare! Ah! (Es deixa caure en un dels troncs.)

Geroni. Anem, Magdalena, anem.

Quica. Si marxem que ja's fa tard.

Geroni. (Fins que dasapareixen) No dupteu que Déu vos escoltarà, vol veure fins aon arríva la vostra flaquesa, doncs confiança amb ell, no desmaieu

### Escena X

Alfred i Manel.

Manel. Pobre! Com sofreix per culpa nostra.

Alfred. Hem sigut uns ruins.

Manel. Si. Uns ingrats que no mereixem perdó.

Alfred. Que farem? no tinc esma per anar-hi.

Manel. Ni jo, ni jo. Creu Alfred.

Alfred. Esperem que vingui Mossen Geroni.

Manel. Si, ell ens aconsellarà.

Alfred. Situació dificil es la nostra. (Pausa)

### Escena XI

Dits i Mossen Geroni.

Geroni. I vosaltres que penseu fer?

Alfred. Volem tornar a la llar. (Toquen dins les campanes cridàn a sortir la gent.)

Geroni. Jo parlaré amb la vostra mare i aixís tornareu amb ella. (Surten de dins l'Ermita, i marxen per diferents punts suposant camins.)

Manel. Que bó sou Mossen Geroni.

Geroni. Jesús quant vingué a la terra també'n fou de bó; més els homes no ho reconeguèren i el mataren.

Alfred. Teniu raó.

Geroni. Ara, entreu a l'Ermita, que us diré lo que teniu de fer. Ella sempre us està esperant.

Manel. I ens rebrà?

Geroni. Quin dupte, ja? I amb els braços oberts. Que faria una altre mare que'ls seus fills l'abandonessin? Pregar perque s'arrepentissin i tornessin a la llar. Doncs això ha fet ella, i fa. I quant tornin, els braços oberts té, per rebre'ls.

Alfred. Si, ella es mare i sap lo que costem.

Manel. I nosaltres, els mals fills, no més som bons per dar disgustus, sense compendre lo que es, i lo que fa una mare per nosaltres.

Geroni. (Pensatiu.) Mireu, escolteu-me. (Se va fent de nit poc a poc.)

Alfred. Parleu, parleu, que estem impacients.

Geroni. Jo, ara aniré a veure la vostra mare i li diré que os heu arrepentit de tot i que voleu demar-li perdó de genolls als seus peus.

Manel. Si, Mossen Geroni, si; i depressa, digueu-li que la volem venerar tots los seus jorns de vida.

Alfred. I també digueu-li que ens dixarem humiliar, fins trepitjar; i podrà dir a tothom: "Han vingut els mals fills, més ara seràn, son els més bons del poble"

Geroni. Aixís me plau, que tot lo que li conti sigui dit primer per vosaltres. Entreu, entreu i espereu el meu retorn de la missió.

Alfred. Esperem-lo aqui dins, ara ja puc mirar-hi. (Entren Alfred, i Manel a l'Ermita)

### Escena XII

Mossen Geroni, sol

Geroni. Ara me toca a mi. Que Déu m'ajudí a preparar el retorn dels fills pròdics. Aniré a cercar la Magdalena per dar-li la bona nova. Quina alegria causa l'arrepentiment dels fills, quant comprenen les faltes que han comès. Jo de content no se'l que faig, me'n vaig, me'n vaig. (Sen va. Pausa llarga, es tot de dit, un raig de lluna il·lumina la porta de l'Ermita.)

### Escena XIII

Alfred, despues d'una pausa surt de l'Ermita.

Alfred. (Sentant-se) No puc estar allà dins; no se lo que'm passa. Al fons de l'Ermita, dalt del altar, veig a Jesús crucificat que baixa de la creu ensenyant-me les mans, i dins meu sento una veu que'm diu; "Mira per tú perque t'arrepenteixis." Més enllà veig a una Verge que plora mirant-me i també sembla que'm digui. "Canteu, canteu, vosaltres àngels que'ls fills que n'eren perduts ja'n son trobats." I baix, baix del altar veig a una dona agenolloda que plora dient: "Bon Jesús; feu que'ls fills tornin a casa, que s'hagin arrepentit de tot el mal que han fet" "Jo també els perdono, perdona'ls tú també" Oh! si, mare, si, i venim per caure als teus peus i venerar-te com una santa. (Va per entrar amb els braços oberts dins de l'Ermita, més al ser al portal, se sent lluny molt lluny un cant de monjos i de tant en tant alguna campanada) Oh! canten l'arrepentiment! (Va reculant)

### Escena XIV

Dits i Manel.

Manel. Ai! Alfred! (Surtint de l'Ermita.)

Alfred. Germà, meu! (Se abrassen.)

Manel. Aquest cant fa vessar llàgrimes amargues al cor meu.!

Alfred. Es l'arrepentiment! Canteu! Canteu, que 'l nostre cant es el plor,que ens alleugera 'l pit, que va transforman-nos en un nou ser! (Queden amb èxtasi fins que paren de cantar)

Manel. Ja no canten! El bàlsem que queia gota a gota dins del nostre sér, ja s'ha acabat!

### Escena XV

Entra Mossen Geroni.

Geroni. Ja'n som aqui.

Alfred. (Impacient anant vers ell) Si? I que? Que dieu?

Manel. (També hi va) Conteu depressa M. Geroni.

Geroni. Ella no estava allí.

Manel. No? Que haveu fet?

Alfred. Aon donç? Aixis no l'heu vista?

Geroni. Si, estava a casa la Quica.

Alfred. No li heu parlat de res?

Manel. (Impacient) Digueu, digueu.

Geroni. Mitj, mitj, aixis, aixis.

Manel. I que hi diu?

Geroni. Deixeu-me reposar homes. No li he parlat clarament de vosaltres, demà hi anirem i tot s'arreglarà. No he dit res concret perque la Quica no's desesperés. ¡Pobre mare!

Alfred. No'ns voldrà veure, la mare, no!

Manel. Que desgraciats que som!

Geroni. Si; i ben contenta que estarà. Anem, anem a dins, i fins demà. Esperem un jorn més.

Manel. (Amb desesper) No'ns voldrà veure, no'ns voldrà veure!

Alfred. (També) Oh! Mareta! Ah si sapiguessis l'amor que capeix dins dels nostres pits! Volem vindré als teus braços, si; si que ho volem!

Geroni. No sigueu desconfiats, homes. Anem a reposar, anem. (Els empeny cap dins l'Ermita) Oh! Déu! Tú il·lumina'ns!

SE CLOU LA CORTINA RÀPIDA

## ACTE TERCER

DISPOSICIÓ

La mateixa decoració que l'acte primer.

Alfred i Manel tant en aquest acte com l'anterior aniran molt bruts, estripats i pedaçats en draps de colors.

### Escena I

Magdalena, estarà sentada prop la taula.

Magda. Déu meu, quant me tornareu els fills? Quant tornaran a la llar que abandonaren? Oh, si! Feu que jo encara pugui veure'ls, la meva vida sento que se me acaba. No tindré el plaer de veure'ls avans de morir? Bon Déu, feu, feu que pugui estrenyels contra mon pit. Mossen Geroni m'ha dit que ha tingut una visió, i era que els fills tornaven a casa i demanaven perdó. Serà un avís això? Oh! fes que se compleixi com més haviat millor. Encara que només fos veure'ls Senyor! El cor me diu que els veuré, si, que els veuré. (Riu i plora) Que tonta soc, que boja soc, no se realitzarà lo que demano, ho espero amb massa dalit. Senyor, escolta els precs d'una mare!

### Escena II

Dits i Mossen Geroni.

Geroni. Déu vos guard, Magdalena.

Magda. Éll ens guardi a tots. (Pauseta) Quins vents porteu per aqui; quelcom de bó?

Geroni. Un vent que, si ho es molt de rebó.

Magda. Si? Porteu noves de mos fills? Que fan? Aon son? Digueu, digueu depressa.

Geroni. No puc parlar tant, no puc respondre a totes les preguntes que'm feu l'hora.

Magda. Però digueu quelcom que estic ansiosa.

Geroni. Calma, calma i reposeu-se, Magdalena.

Magda. Està bé, està bé; però parleu.

Geroni. Jo vinc ha dir-vos que els vostres fills...

Magda. (Interrompent-lo) Que'n es dels meus fills? Parleu, parleu desseguida. Apa home. No vos pareu...

Geroni. Que volen abraçar a la mare i demanar-li perdó.

Magda. Ah! (Com ferida, pausa) I aon son?

Geroni. Estan a punt de vindre.

Magda. Aqui? A casa?

Geroni. Si, dona, si.

Magda. (Caient agenollada) Oh, Déu sant! Te remercío per haver-me escoltat. (S'aixeca plorant d'alegria) Estic ansiòsa per abraçar-los, que vinguin, que entrin, els vui veure; aon son? Com ho heu sapigut, conteu, conteu.

Geroni. Jo ahir anava a sortir de l'Ermita quan veig...

Magda. (Veu entrar a la Quica)

### Escena III

Dits i Quica.

Magda. Entra Quica, entra; tinc gran goig en el cor.

Quica. A si? I quina alegria es aquesta.

Magda. No ho endevines? Que'ls meus fills tornen arrepentits a casa.

Quica. (Amb alegria) I el meu també?

Geroni. (Movent el cap) No, Quica, no.

Quica. (Amb deseper) No? Ah! que s'haurà fet d'ell?

Magda. Quica no ploris aixis, potser que també torni... Conteu Mossen Geroni, conteu... Quica seu que sentiràs l'història dels meus nois. Potser que ell també vingui, dona.

Quica. No vindrà ell, no vindrà, ja ho sé jo.

Geroni. Confieu en Déu i espereu. Doncs com deia, al sortir de l'Ermita veig dos joves que anaven a entrar, podeu comtar quina alegria no fou la meva al reconèixer que eren ells. Vaig preguntar que volien i me varen dir: "Venim a confesar-nos, venim per veure si hi ha perdó per nosaltres" Plorant ho demanaven, com jo ara. (Se aixuga els ulls amb el revés de la mà)

Quica. El meu no 'l podré vèure, no.

Geroni. Després preguntaren per la mare. (Magdalena i Quica ho escòltan ploràn) Si; per ella i vindré a agenollar-se als seus peus i demanar-li perdó, de tot lo que l'han fet sofrir; i jo he vingut a dar-vos la grata nova, que Déu consola als afligits i perdona als mals fills.

Quica. Per mi no n'es de grata la nova.

Geroni. No ho digueu això, Quica.

Quica. No tindré el goig de veure 'l meu.

Magda. Oh! Déu meu! Te dono mercès perque has complert el meu desitg.

Geroni. I força que ni teniu de dar.

Magda. Però no venen.

Geroni. Espèran que jo els vagi a cercar.

Magda. Aneu-hi, aneu-hi desseguida.

Geroni. Vaig, vaig; però primer tinc de saber si els rebreu bé.

Magda. Als fills arrepentits se'ls rep amb els braços oberts; correu, estic ansiosa, ploro d'alegria, si, vui confondre les meves llàgrimes amb les d'ells. Quica, no estiguis trista, que també vindrà'l Tomás

(Mossen Geroni, marxa.)

### Escena IV

Magdalena i Quica, solas.

Quica. (Plorant) Tu pots estar contenta, jo no. Déu sap aont es el meu fill, potser en alguna presó.

Magda. No, això no. Jo passo lo mateix que tu i ja tornen, docs ara ja no duptis.

Quica. Quan consoladores son aquestes paraules; però no per a mi. Magdalena.

Magda. També ho deia jo, i ja veus com no ens tenim de desesperar, sols confiar amb el que pot més.

Quica. Tu ja tens lo que volies, jo encara no.

Magda. No te desesperis, dona, potser que mentres Mossen Geroni estava aqui ell se hagi reunit amb els meus, espera havèure quant vinguin.

Quica. Ho dupto; però que aixís fos. (Pausa llarga)

Magda. Que triguen; potser que tinguin por.

Quica. Potser que si. Ja podria ser lo que dius.

Magda. Esperem. (Pausa) Ja podrien haver vingut amb el temps que esperem.

### Escena V

Dits i Mossen Geroni.

Geroni. Ja torno a esser aqui.

Magda. Oh! Tot sol? No volen venir!

Geroni. Si, dona, si; estan aqui fora.

Magda. Que entrin... Perquè no 'ls feu entrar.

Geroni. No gòsan, espèran que...

Magda. Que surti jo? Vaig.

Geroni. No; que jo els ho digui.

Magda. Doncs promte, que entrin, me feu sofrir molt.

Geroni. Aqui els teniu. (Cridant-los) Alfred! Manel!

### Escena VI

Dits Alfred, i Manel.

Alfred. (Corrent vers a ella) Mare! Mare meva!

Manel. (Lo mateix) Mare! Mare! Mareta!

Magda. Fills meus! Fills del meu cor!

Quica. (Plorant) Jo no puc veure això, el cor se'm parteix, i me fa força de mal dins del pit.

Alfred. (Abraçant-la) Mareta meva!

Magda. Fills del meu cor!

Manel. Perdó, mare, perdó.

Alfred. Oblidi tot lo que la hem fet sofrir.

Magda. Oh, si! Ja vos perdono; si. Res ha passat.

Quica. (Ploràn) Me'n vaig; no puc veure això.

Geroni. (També) Anem Quica, anem, que aqui no hi fem rés. Pregueu a Déu amb fé hi tindreu resposta.

(Sen van Quica i Mossen Geroni)

### Escena última

Magdalena, Alfred i Manel, sols.

Magda. Que heu fet fins are, fills meus?

Alfred. Molt de mal, mare.

Manel. Hem sigut molt dolents.

Magda. Are no ho sereu, oi? (Estarà sentada. Alfred i Manel de genolls als seus peus, que ella amanyagarà)

Alfred. No mare, no.

Magda. (Amb crit) Ai!

Manel. (Se posa dret) Mare! Que li passa, mare.

Magda. Ai! Una punxada aqui, al costat.

Alfred. Que estàs malalta.

Magda. Si; desde que marxàreu de casa no he fet rés de bó; però ara ja prompte me posaré bona... Dixèu que arrulli la vostra carona, com els ocellets ho fan amb els seus petits, envolcallàn-los amb les seves ales, aixis; aixis, fills, fills meus, que les carícies de la mare son les úniques que valen. Oh! fillets meus, fillets meus. Conteu-me tot lo que heu fet durant aquest temps.

Alfred. No, sofriràs massa.

Magda. Ho vui saber, conteu'm-ho, conteu'm-ho.

Alfred. Doncs escolta. Nosaltres vàrem marxar de casa induïts per el Tomás, ell va venir a dir-nos que la seva mare l'havia renyat, i per això vàrem marxar de casa. Estàvem compromesos amb ell...

Manel. Nosaltres volíem treballar; però ell no ho volgué i ens dedicàrem a robar.

Magda. Oh! Vosaltres fer això.

Manel. Si, mare, si. Som uns vils indignes.

Alfred. Un jorn en que pregava per nosaltres, els mals fills entraren furtivament a casa...

Magda. I me vàreu robar també. Ja vos perdono.

Manel. I aixis anàvem per el camí del vici...

Magda. Ara ja heu tornat al camí del bé, procureu seguir sempre amb éll i sereu beneïts mentres viureu.

Manel. Nosaltres volem venerar-la mentres visqui.

Magda. I el Tomás aont es? No anava amb vosaltres?

Alfred. Ahir també anàvem a cometre una nova vilesa, i els Guarda-boscos ens sorprengueren agafanlo per massa confiat de sí mateix.

Magda. Pobre Quica! Mare desgraciada!

Alfred. Ell paga el pecat d'haver-nos enganyat.

Magda. (Queixant-se) Ai! Ai!

Alfred. Que tens, mare.

Magda. Res; no res...

Manel. Per que plores? Que no estàs contenta?

Magda. Si. Ploro d'alegria que tinc al veure-us, fins sembla un somni. (Queixan-se) Ai! Ai!

Alfred. Però que tens. No te trobes bé? Digues.

Magda. (Queixant-se) Ai! No ho sé, acompanyeume.

(Alfred i Manel l'agàfan dels braços acompanyan-la)

Manel. Vas bé d'aquesta manera?

Magda. Si;... no (No poguent dar un pas se deixa caure en la cadira) Ai! Fills meus, no us aparteu, acosteu-se; més, més, aixis, aixis, ben aprop meu. (Com ferida de la parla) Alfred!... Manel!... més acos... tats...

Manel. Que te passa.

Alfred. Que tens.

Magda. Me... trobo.... molt... mala... ment,.. jureu... me... que... sereu... bons... fills... i que... no... me... deixareu... ja... mai... mes

Manel. Mai la deixarem, mare.

Alfred. Encara que la gent se mofi de nosaltres.

Magda. La... meva... mis... sió... ja... s'acaba, ja 'ls he... vist... Bon Dé...u! Ara guarda'ls... tú... ja que... tornen... arre... pentits... Si... gueu... bons... estimeu... a tots... Que...mossèn Ge... roni... vos fas... si de... pare...

Manel. (Desesperat) Mare! No't moris no ho volem.

Alfred. (Lo mateix) No podrem complir el jurament.

Magda. Si; si... gueu... ferms... a ell... No... puc... més. (Cau desplomada en la cadira)

Manel. (Amb desesper) Mare, mareta nostra.

Alfred. (Igual) Mare, mare!

Manel. Morta. Oh! Morta!

Alfred. (Sacsejant-la i plorant) Morta, dius? No! No! Mare! Mare! Parla! Escolta'ns, no'ns sents? (Com il·lusionat) Si, obre la boca! Vol parlar! No pot! No pot... (Amb desconsol) No pot parlar; no pot parlar... Ja ha mort! Ja es morta!

Manel. Si; i que farem sense ella?

Alfred. No podem viure aixís, no; nosaltres l'hem morta, nosaltres!

Manel. Oh Déu! Pietat per nosaltres! (Se deixan caure abatuts agenollats, als peus de Magdalena, ploràn fort)

SE CLOU LA CORTINA RÀPIDA

Ciutat, Juliol, 1916