# Els Deu Mil And Vida D'artaxerxes, Per Plutarc ## Part 8 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/els-deu-mil-and-vida-d-artaxerxes-per-plutarc-19664/index.md Quan ja va ser tard, va ser per als enemics l'hora de retirar-se, perquè els bàrbars no s'acampaven mai a menys de seixanta estadis de l'exèrcit grec, tement que de nit els grecs no els escometessin. Perquè és dolent de nit un exèrcit persa. Fermen els cavalls, i la majoria de les vegades els traven i tot, per tal que no fugin si es deslliguen. Si té lloc cap alarma, el soldat persa ha de posar la sella i la brida al cavall, i muntar-lo després d'haver revestit la cuirassa. Maniobres totes difícils de nits, i en un moment de tumulte. Per això s'atendaven lluny dels grecs. Quan els grecs conegueren que volien retirar-se, i que es trametien ordres entre ells, el pregó crida als grecs de plegar bagatges, talment que els enemics ho sentissin. Durant una estona, els bàrbars difereixen la retirada; però com que es feia tard, s'allunyen: perquè no creien útil de marxar i de fer cap de nit baix al campament. Llavors els grecs, veient clar que se n'anaven, enganxen ells també, es posen en marxa, i avencen com a seixanta estadis. I va haver-hi llavors una tal distància entre els dos exèrcits, que l'endemà no va aparèixer cap enemic, ni l'altre dia tampoc; però el quart dia, els bàrbars havent avençat de nit, ocuparen una altura per on els, grecs havien de passar, la cresta d'un puig, sota el qual hi havia el camí que duia a la plana. Quan veié Quirísof aquesta altura presa per endavant, crida Xenofont de la cua i li ordena de pendre amb ell els peltastes i de col·locar-los al front. Xenofont no duu pas els peltastes: perquè acabava de veure Tissafernes que apareixia amb tot el seu exèrcit; i avençant al galop cap a Quirísof, pregunta: -Per què em crides? Quirísof li respon: -Tu mateix pots veure-ho: La cresta que domina la davallada ha estat presa abans nostre, i no hi ha manera de passar si no fem a trossos aquella gent. Però, ¿per què no duus els peltastes? Llavors Xenofont diu, que no li ha semblat bo descobrir la reraguarda en presència dels enemics. -Però és hora- afegeix -de decidir la manera de treure aquells homes de l'altura. Xenofont veu llavors, al cim del puig que domina el seu exèrcit, un camí que mena a la cresta on són els enemics; i diu: -L'essencial, Quirísof, és que anem com més de pressa millor dalt d'aquella altura: perquè si la prenem, no podran mantenir-se damunt del nostre camí. Doncs, si vols, roman ací amb l'exèrcit: jo, prou m'és grat de marxar; però si més t'ho estimes, vés tu al puig, i jo romandré ací. -Jo et dono a triar el que vulguis- fa Quirísof. Xenofont respon que essent el més jove, prefereix marxar; i li prega de donar-li uns quants homes del front: perquè seria massa llarg de pendre'n de la saga. Quirísof envia amb ell els peltastes del front, i els substitueix per les tropes del centre del quadre: el fa seguir a més a més dels tres cents homes escollits que ell mateix tenia en el front del quadre. El destacament avença tan de pressa com pot. Els enemics de dalt la cresta, en adonar-se que duu la direcció del cim, prenen tot d'una embranzida cap la l'altura, per disputar-la-hi. Llavors un gran crit munta de l'exèrcit grec, que exhorta els seus, i un gran crit de les tropes de Tissafernes, que exhorten els llurs. Xenofont, galopant, al llarg, els anima des del cavall: -Soldats, penseu que ara lluiteu per reveure Grècia, els vostres infants, les vostres mullers: una mica més d'esforç, i fem la resta del camí sense combat. Llavors Sotèrides de Sició diu: -No som pas iguals, Xenofont: perquè tu vas a cavall, i jo m'esbufego qui-sap-lo per portar el meu escut. Xenofont el sent, salta del cavall, treu el soldat del rengle, li pren d'una revolada l'escut i es llança tan de pressa com pot. S'esqueia a dur una cuirassa de cavaller, i el pes l'aclaparava. Amb tot exhorta els de davant a avençar, i els de darrera, que seguien lentament, a moure's més. Els altres soldats esbatussen Sotèrides, li tiren pedres, l'injúrien, fins que l'obliguen a rependre l'escut i a tirar endavant. Xenofont torna a muntar, i mentre el camí és avinent, va a cavall; però quan cessa de ser-ho, deixa el cavall i s'escarrassa a peu. Per fi arriben a l'altura, guanyant per mà els enemics. (1) La companyia, de 100 homes, a les ordres d'un capità (lochagos), es dividia en dos grups de 50 homes (pentecòsties) manats pels pentecontarques dividits al seu torn en enomòties, o escamots de 25 homes (24 i l'oficial o enomotarca). CAPÍTOL V ARRIBADA A LES MUNTANYES DELS CARDUCS Els bàrbars giren l'esquena i fugen cadascú per on pot: els grecs són amos de l'altura. Tissafernes i Arieu es decanten llavors per un altre camí. Pel seu costat, Quirísof davalla amb les seves tropes, i s'acampa en un poble abundant en béns. Hi havia molts altres pobles plens de béns en el mateix pla, al llarg del riu Tigris. En ser la tarda, de repent l'enemic apareix en el pla, i destroça uns quants grecs que s'havien dispersat pel pla a la rapinya. Perquè hi havia molts ramats de bestiar, que foren presos en el moment de passar a l'altra vora de riu. Llavors Tissafernes i la seva gent provaren d'incendiar els pobles. Alguns grecs es desesperen de debò, cridant que no tindrien d'on pendre els queviures, si els bàrbars ho cremaven tot. En aquest moment Quirísof i els seus tornaven de portar auxili. Xenofont davalla al pla, es posa a recórrer els rengles, i diu als grecs que venien de portar auxili: -¿Veieu, grecs, els bàrbars com es retiren del país, com si fos nostre? Havien estipulat, en fer-se la treva, que nosaltres no incendiaríem el territori del Rei, i ara són ells que l'incendien com un país que els és estrany. Però si almenys en alguna banda deixen queviures per ells, ens veuran marxar-hi. Anem, Quirísof- afegeix, -sóc del parer de portar auxili contra aquests incendiaris, com en país nostre. Llavors Quirísof diu: -Doncs jo no soc d'aquest parer: Sinó que incendiem també nosaltres, i acabaran més aviat. Havent tornat a les tendes, mentre els altres s'ocupen de cercar queviures, els generals i els capitans es reuneixen. Les dificultats eren grans: a l'una banda hi havia muntanyes d'allò més altes; a l'altra banda el riu, tan pregon, que les llances no en sobressortien gens, quan se n'escandallava la fondària. En aquest mal pas, un rodenc es presenta i diu: -Jo m'encarrego, companys, de fer passar quatre mil hopltes d'un cop, si em procureu el que necessito, i em concediu un talent de recompensa. Li pregunten què necessita. -Necessitaré- diu, -dos mil bots. Veig aquí molts de ramats, de cabres, de bous i d'ases: escorxeu-los, bufeu-ne les pells, i ens forniran fàcilment un passatge. Tindré també necessitat de les corretges que feu servir per a les atzembles. Amb elles, junyiré els bots, i els adaptaré els uns amb els altres; hi penjaré pedres, que deixaré anar a tall d'àncores dins l'aigua; i en tenir-los agafats així de totes dues bandes, llavors, per atènyer l'altra riba, tiraré damunt brancam i hi escamparé terra. Veureu de seguida com no us enfonsareu. Cada bot sostindrà dos homes, de manera que no s'enfonsin, i el brancam i la terra evitaran que rellisquin. En sentir aquesta proposició, els generals troben la idea enginyosa, però l'execució impossible. Perquè hi havia a l'altra banda de riu tot de cavalleria per impedir-ho, la qual tot d'una no hauria deixat pendre terra als primers que ho provessin. L'endemà es repleguen en direcció contrària a la de Babilònia, cap als llogarrets que no havien estat incendiats, i incendien els que deixen. Els enemics no ataquen; només s'ho miren, amb un aire tot esbalaït, no sabent cap a on es giraran els grecs, ni quina en duen de cap. Els soldats es captenien dels queviures; mentrestant els generals i els capitans es reuneixen de bell nou, es fan dur els presoners, i els interroguen sobre el país del voltant. Els presoners diuen que existeix, cap a migjorn, el camí que mena a Babilònia i a Mèdia, el mateix per on havien vingut; que cap a llevant, hi ha l'altre que mena a Suses i Ecbatana, on el Rei passa l'estiu i la primavera; que travessant el riu del costat de ponent, es va cap a la Lídia i la Jònia; que en fi, a través de les muntanyes i girant cap a l'Ossa, es va cap als Carducs. Afegeixen que aquests habiten muntanyes amunt, i que són bel·licosos i no obeeixen al Rei; que en altre temps els envaí un exèrcit lleial de dotze miríades, i no en tornà ningú, a causa de les dificultats del terreny; que, no obstant, quan estaven en pau amb el sàtrapa de la plana, hi havia perses que feien comerç amb els carducs, i carducs amb els perses. En sentir aquestes clarícies, els generals posen de banda els presoners que asseguren conèixer el país arreu, i no deixen traspuar res del camí que van a empendre. Amb tot, judiquen necessari ficar-se a través de les muntanyes dels Carducs. Perquè els havien dit que travessant-les es feia cap a Armènia, país vast i fèrtil, sotmès a Orontas; i d'allí feien compte d'avençar fàcilment cap a on els abellís. En esguard d'això, sacrifiquen, pet tal d'empendre la marxa en el moment que els semblés, perquè temien que les cimes de les muntanyes no fossin ocupades abans. Fan córrer l'ordre que després del sopar, tothom plegui bagatge i es retiri per partir tot d'una que es faci el senyal. LLIBRE IV [Tot allò que s'esdevingué durant l'expedició cap a les terres altes fins a la batalla, i després de la batalla, durant la treva que pactaren el Rei i els grecs, companyons de marxa de Cirus, i per fi, la lluita sostinguda pels grecs després que el Rei i Tissafernes violaren les treves i que l'exèrcit persa es posà en llur persecució, ha estat exposat en els llibres precedents.] CAPÍTOL PRIMER ARRIBADA AL PAÍS DELS CARDUCS. DIFICULTATS Quan van haver arribat a l'indret on el riu Tigris esdevé impossible de passar per l'amplada i la fondària que té, sense que tampoc es pugui vorejar, ja que les muntanyes Carduques s'aboquen a pic sobre el riu, els generals decidiren avençar puigs a través. Sabien pels presoners que, en havent passat les muntanyes Carduques, podrien travessar, si volien, les fonts del Tigris, a Armènia, i si s'ho estimaven més, tombar-lo. I deien també que les fonts de l'Èufrates no eren lluny de les del Tigris: i així és. Els grecs fan d'aquesta manera la invasió del país dels Carducs. Procuren de passar d'esmunyedís, i guanyar per mà l'enemic abans que s'apoderi de les altures. Cap al moment de la darrera vetlla, que no restava de la nit sinó el temps just per a travessar la plana a favor de les ombres, s'aixequen a un senyal donat i marxant arriben a trenc d'alba als puigs. Quirísof anava al cap de l'exèrcit, amb la seva divisió i tots els gimnetes, Xenofont seguia amb els hoplites de la reraguarda, sense tenir cap gimneta amb ell: perquè no semblava haver-hi cap perill, en anar amunt, que ningú ataqués per darrera. Quirísof puja al cim, abans que cap enemic se n'adoni; després continua; i la resta de l'exèrcit el segueix, d'altura en altura que va franquejant, fins als pobles situats dins les valls i dins els fondals de la serra. Els Carducs abandonen llavors les cases, enduent-se dones i infants, i fugen cap a les muntanyes. Els queviures s'hi troben a dojo. Les cases estaven proveïdes de molts utensilis de bronze. Els grecs no se'n porten res, ni persegueixen els habitants, abstenint-se, per si els Carducs consentirien potser a deixar-los passar com a través d'un país amic, vist que ells eren enemics del Rei. Quant als queviures, prenen tot allò que els ve a les mans: perquè hi havia urgència. No obstant els Carducs no escolten a qui els crida, ni mostren cap disposició amical. Així quan la rerassaga dels grecs davalla del cim als pobles, que ja era fosc (perquè el camí essent molt estret, la pujada i la davallada els havia pres tot el dia), llavors uns quants carducs es reuneixen, es llancen damunt dels endarrerits, en maten alguns i en fereixen d'altres a cops de pedra i de fletxa, pocs com eren; perquè l'exèrcit grec els havia caigut damunt d'improvís. Si se n'haguessin reunit més, una gran part de l'exèrcit hauria corregut el perill de ser destroçada. Aquella nit s'acantonen així en els llogarrets. Els carducs encenen tot de focs entorn damunt les muntanyes, i hom s'espia mutuament. A punta de dia, els generals i els capitans dels grecs reunits, decideixen de marxar no duent més atzembles que les indispensables i més vàlides, abandonant les altres; i de deixar anar tots els presoners fets darrerament i retinguts esclaus a l'exèrcit. Perquè el gran nombre d'atzembles i de presoners retardava la marxa; molts soldats, encarregats de captenir-se'n, esdevenien inútils per al combat; i calia procurar-se i portar el doble de queviures, amb tanta gent. Acord és pres; l'herald proclama de fer-ho així. Després de dinar, l'exèrcit es posa en marxa. Els generals, aturats en un freu, si troben alguna de les coses dites que no ha estat abandonada, la lleven: tothom creu, llevat de si algú passa d'amagada algun minyó bonic o alguna bonica dona que els hagués enamorat. Tot aquell dia marxen així, ara combatent, ara reposant. L'endemà esclata una gran tempesta. Amb tot, és necessari d'avençar: perquè no hi ha prou queviures. Quirísof mena, Xenofont és a la reraguarda. Els enemics ataquen vigorosament, i, essent el terreny estret, poden aviar els arcs i les fones de prop. Talment que els grecs, obligats a perseguir-los i a recular de bell nou, avencen lentament. Sovint Xenofont donava ordre d'aturar-se, quan els enemics estrenyien fort. Per la seva banda, Quirísof, quan se'n transmetia l'ordre, s'aturava; però aquesta vegada, en comptes d'aturar-se, es posa a marxar més de pressa i comandant de seguir-lo. Era clar que passava alguna cosa. Com no hi havia lleure d'anar-hi per veure la causa de la pressa, la marxa de la reraguarda esdevingué quasi una fuga. Allí es va perdre un valent soldat, Cleònim de Lacedemònia: una fletxa li travessà l'escut i la casaca fins a les costelles; a Bàsias d'Arcàdia una altra li foradà el cap de banda a banda. En haver arribat a l'etapa, Xenofont va tot d'una, tal com estava, a trobar Quirísof, i li fa retret de no haver-lo esperat, i d'haver-los obligat a combatre fugint: -Dos soldats bons i valents han mort sense que hagim pogut endur-nos-els ni sepultar-los. Quirísof li respon: -Mira-, diu -aquestes muntanyes, i veges com totes són inaccessibles: aquest camí és únic, ja veus, i dret: i pots veure-hi al cim aqueixa multitud d'homes que guarden el pas per on ens podriem escapar. Vet aquí per què he cuitat i per això no m'aturava, per si podia guanyar-los per mà abans que s'apoderessin de l'altura: els guies que tenim no diuen pas que hi hagi altre camí. Xenofont diu: -Jo també tinc dos homes. Mentre els enemics ens donaven feina, hem armat una emboscada, la cual cosa ens ha donat temps de respirar, i n'hem mort alguns i desitjàvem d'agafar-ne de vius, per això mateix, per fer-los servir com a guies coneixedors del país. De seguida fan dur els dos homes i els interroguen per separat, si coneixien cap altre camí que aquell que es veia. L'un diu que no, malgrat tota mena de pors que se li fan: i com que no diu res d'útil, el degollen a la vista del company. Aquest respon que l'altre havia dit de no saber res, per tal com per allí s'esqueia a haver-hi una filla d'ell casada; i el que és ell, promet de conduir l'exèrcit per un camí practicable fins per a les atzembles. Li pregunten si no hi ha pas algun indret de mal travessar; respon que hi ha una altura, que, si no és presa per endavant, fa el passatge impossible. Llavors s'acorda de reunir els capitans dels peltastes i dels hoplites, de dir-los de què es tracta, i de preguntar-los, si n'hi ha que vulguin mostrar-se gent de cor, i presentar-se per marxar com a voluntaris. Es presenta, dels hoplites, Aristònim de Metídria, Arcadià, i Agàsias d'Estimfal, Arcadià també. Una disputa té lloc entre ells i Cal·límac de Parràsia, Arcadià... El qual diu que vol marxar amb voluntaris de tot l'exèrcit. -Perquè jo sé- diu -que seguiran molts de joves, si jo em poso al cap. De seguida hom pregunta si hi ha entre els gimnetes cap taxiarca que vulgui ser de l'expedició. Es presentà Aristeas de Quios, que sovint, en ocasions semblants, havia estat preciós per a l'exèrcit. CAPÍTOL II PRESA DE L'ALTURA I MARXA A TRAVÉS DE LA SERRA Vesprejava. Es donà ordre als voluntaris de sopar i partir tot d'una; i havent lligat el guia, hom els el remet. Es convé amb ells, que, si prenen l'altura, guardaran la posició tota la nit; a punta de dia sonaran la trompeta; llavors els de dalt marxaran contra els enemics que ocupen l'eixida visible, i l'exèrcit anirà en llur ajuda enfilant-se el més de pressa possible. Acordat això els uns avencen, en nombre com de dos mil. Queia un xàfec; Xenofont, seguit de la reraguarda, condueix la seva gent cap a l'exida visible, a fi què els enemics hi decantin l'atenció i els que feien el tomb passin com més desapercebuts. Tot just la reraguarda és vora un barranc que calia travessar per pujar pel dret, quan els bàrbars comencen a fer rodolar daltabaix pedres rodones, cada una per omplir un carro, les unes més grans, les altres més petites, però que en rebotre damunt els penyals, s'espargien com trets de fona: i era absolutament impossible ni d'acostar-se al camí. Alguns capitans, no podent pendre aquest, proven per un altre, i continuen així fins a entrada de fosc. Quan creuen poder retirar-se sense ésser vistos, tornen per sopar: i la reraguarda ni tan sols havia dinat. Amb tot, els enemics no cessen en tota la nit de fer rodolar bocins de roca: es podia calcular el soroll. Els voluntaris que tenien el guia amb ells, havent donat la volta, sorprenen la guàrdia enemiga seguda al voltant del foc; n'occeixen una part, acacen els altres, i resten allí com si fossin amos de l'altura. No n'eren pas amos: sinó que hi havia un mamelló damunt d'ells, vora el qual passava l'estret camí on era apostada la guàrdia. Amb tot, des d'allí hi havia accés cap a l'indret ocupat pels enemics, sobre el camí obirador. Hi passen la nit. Tot d'una que el dia llustreja, marxen en silenci i en ordre contra els enemics: com que feia boira, els arriben a prop sense ser reparats, però en veure's els uns als altres, sona la trompeta; els grecs criden alalà! i es llencen damunt els homes; els quals no els esperen, ans abandonen el camí i fugen. En moren pocs, perquè anaven armats a la lleugera. Quirísof i la seva gent, en sentir la trompeta, pugen tot seguit pel cami obirador: els altres estrategues avencen per senderons no fressats, cadascú per on s'escau a ser, i s'enfilen com poden, hissant-se els uns als altres amb les piques. Són els primers que s'ajunten amb els que s'havien apoderat de la posició. Xenofont, amb la meitat de la reraguarda, avença pel mateix camí que els qui duien el guia. Era el més avinent per les atzembles. L'altra meitat l'havia col·locada darrera els bagatges. Avençant troben un pujol dominant el camí i ocupat per enemics, els quals calia destroçar, o bé estar descompartit dels altres grecs. I haurien pres el mateix camí dels altres; però era l'únic per on podien passar les atzembles. S'exhorten mutuament, i es llancen cap al pujol, en columnes de companyia (1), no en cercle, però deixant una retirada a l'enemic, si volia fugir. I mentre els veuen pujar, cadascú per on pot, els bàrbars els tiren fletxes i pedres; però en comptes de rebre'ls de prop, fugen i abandonen la posició. Els grecs n'havien passat més enllà, i atalaien un altre pujol ocupat per enemics; són del parer de marxar-hi. Però Xenofont havent-s'hi pensat, tement que si deixa desguarnit el pujol que acaba de pendre, l'enemic l'ocuparia de bell nou i cauria damunt les atzembles que desfilen, (i les atzembles per un camí tan estret avencen en llarga corrua), deixa al cim del pujol els capitans Cefisodor, fill de Cefisofont, atenès, Amfícrates fill d'Amfidem, atenès, i Arcàgoras, refugiat d'Argos. Ell mateix, amb la resta, avença cap al segon pujol, i el pren de la mateixa manera. Restava encara un terç mamelló, que era de molt el més dret: dominava la posició on els voluntaris, la nit, havien sorprès la guàrdia vora el foc. En acostar-se els grecs, els bàrbars abandonen aquest pujol sense combat; la qual cosa admira a tothom. Es sospita que la por d'ésser voltats, i assitiats els l'ha fet deixar. Però el fet és que els Carducs, atalaiant des del cim el que s'esdevenia a la cua, s'havien retirat tots per atacar la reraguarda. Xenofont, amb els més joves, puja dalt del cim, i mana a la resta d'avençar lentament, a fi que les darreres companyies puguin aconseguir-los: i els diu que reposin les armes, tot d'una que, seguint el camí, arribin en un terreny igualat. Al mateix instant, Arcàgoras d'Argos arriba, escapat, i conta que han estat copats del pujol, que li han mort Cefisodor i Amfícates i tots els altres que no han saltat daltabaix de la roca i aconseguit la reraguarda. Obtingut aquest èxit, els bàrbars vénen a ocupar un altre pujol en front del mamelló. Xenofont els proposa un armistici per via d'un intèrpret, i reclama els morts. Ells prometen tornar-los, a condició de no incendiar els llogarrets. Xenofont hi consent. En aquest moment, mentre que la resta de l'exèrcit desfila, i que ells discuteixen les condicions, tots els enemics acudeixen del cim del pujol, i es concentren en un mateix punt. I així que els grecs comencen a davallar del mamelló per ajuntar-se amb els altres a l'indret on havien reposat les armes, els enemics avancen en gran nombre i en tumulte. En ser al capdamunt del mamelló d'on Xenofont davallava encara, es posen a fer rodar pedres i trenquen la cuixa d'un. L'escuder de Xenofont, que li portava l'escut, l'havia abandonat. Euríloc de Lusos, arcadià, hoplita, corre cap a ell i cobrint-lo amb el seu escut, tots dos es retiren així mentre que els altres es repleguen cap a les tropes formades en batalla. Llavors tot l'exèrcit grec trobant-se reunit, s'atenda en nombroses i belles cases, on els queviures abunden. Hi ha molt de vi, que tenen dins les cisternes arrebossades. Xenofont i Quirísof obtenen els morts a canvi del guia; i fan a aquests morts, dins el possible, tots els honors que s'acostumen per als homes valents. L'endemà marxen sense guia: els enemics combatent i allí on el lloc era estret ocupant-lo per endavant, no cessen de barrar el pas. Quan deturaven els primers, Xenofont, a la reraguarda, enfilant-se cap als puigs, dissipava per als primers l'entrebanc del camí, procurant col·locar-se més amunt dels obstaculadors. Quan la reraguarda era atacada, Quirísof, enfilant-se amunt, i procurant posar-se més amunt que els obstaculadors, dissipava per als de darrera l'entrebanc del camí: i així s'ajudaven sempre mútuament, i vetllaven atentament els uns sobre ets altres. Hi havia moments que els bàrbars donaven molt a fer a les tropes que havent pujat tornaven a davallar perquè eren tan àgils, que s'escapaven àdhuc fugint de prop: perquè de fet no portaven sinó arcs i fones. Eren uns excel·lents arquers: tenien un arc de vora tres colzes, i fletxes de més de dos: per engegar-les tiraven la corda cap a baix de l'arc, emparpalant-hi el peu esquerre. Les fletxes travessaven els escuts i les cuirasses. Els grecs, quan ne recollien, les feien servir de javalines adaptant-hi corretges. En tots aquells terrenys els Cretesos van ser d'alló més útils: els comandava Estràtocles de Creta.