Part 7

-Estava dient que tenim moltes i belles esperances de salut. De primer, perquè nosaltres mantenim ferms els juraments fets en nom dels déus, i els enemics han perjurat i han violat la treva i els juraments. Essent així, és possible que els déus seran contraris als nostres enemics, i aliats nostres, ells que són capaços, quan volen, de fer de cop i volta petits els grans, i de salvar els petits, fins en mig dels perills. En segon lloc, jo us recordaré els perills dels nostres avant-passats, a fi que vegeu com us convé d'ésser valents, ja que els valents, amb l'ajuda dels déus, se salven fins dels perills més grans. Quan els Perses i els que anaven amb ells vingueren amb un exèrcit nombrosíssim, per fer desaparèixer Atenes, els atenesos gosaren resistir-los i els venceren. I havent fet vot a Àrtemis que tants enemics com matarien, tantes cabres immolarien a la dea, com que no pogueren trobar-ne prou, decidiren de sacrificar-ne cinc centes cada any, i encara avui dia les sacrifiquen. Més tard quan Xerxes, havent aplegat tropes incomptables, marxà contra Grècia, els nostres avis desferen els avis d'aqueixos per terra i per mar. De les quals coses podem veure'n com a proves els trofeus; però el més gran testimoniatge és la llibertat de les ciutats on heu nascut i heu estat criats: perquè no us hi inclineu davant de cap home senyor, sinó davant dels déus. D'aquests avis heu sortit. Jo no diré pas, que vosaltres els avergonyiu: ans no fa gaires dies que, arrenglerats en batalla davant dels descendents d'aquells mateixos, heu vençut tropes molt més nombroses que vosaltres, ajudant els déus. I aleshores éreu homes valents per amor de la reialesa de Cirus; però ara, que la lluita és per la vostra salvació, convé sens dubte que sigueu molt més valents i animosos: i és, val a dir, natural, que ara fins mostreu més seguretat davant dels enemics. Perquè llavors, que no n'havíeu fet la prova, tot i veure'n la munió incommensurable, heu gosat, amb l'ànima que heu rebut dels vostres pares, llançar-vos damunt d'ells. ¿I ara que ja teniu l'experiència que, per nombrosos que siguin, no tenen cor per esperar-vos, us escauria de témer-los? Ni us sembli tampoc que esteu en pitjors condicions, si les tropes de Cirus, abans arrenglerades al vostre costat, avui us han fet defecció. Perquè són encara més covardes que les que nosaltres hem vençut; i ens han abandonat a nosaltres per fugir cap aquestes. Val molt més veure la gent que vol començar a fugir en els rengles enemics que no pas en els nostres. Si algú de vosaltres es descoratja perquè no tenim cavalleria, quan els enemics ne tenen tanta, feu esment que deu mil genets no són més que deu mil homes. Perquè ningú, en una batalla, no ha mort mai d'una mosegada ni d'una coça de cavall: són els homes qui fan tot el que s'esdevé a les batalles. ¿No som per ventura nosaltres damunt d'un suport molt més segur que el dels qui van a cavall? Perquè ells, penjats damunt dels cavalls, tenen por no solament de nosaltres, sinó també de caure: mentre que nosaltres, anant damunt terra, colpim molt més fort a qui ens escomet, i encertem molt més allí on apuntem l'arc. En una sola cosa ens guanya la cavalleria: és a fugir molt més a la segura que nosaltres. Si animats al combat, us afligiu perquè Tissafernes no ens guiarà més ni el Rei ens fornirà més mercat, considereu què és millor: si tenir per guia un Tissafernes, que és evident que conspira contra nosaltres, o fer-nos conduir per homes que agafem, els quals sabran que, si falten envers nosaltres, és envers llur ànima i llur cos que faltaran. Quant als queviures, ¿val més comprar, en el mercat que ens forneixen, unes poques mesures per molts diners, no tenint ja ni diners, o bé pendre'n nosaltres mateixos, en ser vencedors, servint-nos de la mesura que cadascú voldrà? Si reconeixeu que això és preferible, potser creieu que els rius són impossibles de passar, i teniu per un gran engany d'haver-los travessat: considereu llavors si els bàrbars no han fet també la més gran bogeria. Perquè tots els rius, si lluny de les fonts són difícils de travessar, avençant cap a les fonts esdevenen passadors i no mullen ni el genoll. Però ni que els rius no ens deixin passar, ni que no se'ns presenti cap guia, no cal ni amb això que ens descoratgem. Perquè sabem que els Misians, que no diríem pas que fossin més valents que nosaltres, malgrat del Rei, habiten en terra del Rei, ciutats grans i pròsperes. I sabem altre tant dels Písides; i quant als Licaons, nosaltres mateixos hem vist que en els plans ocupen els llocs forts, i recullen els fruits del país dels Perses. El que és jo, doncs, us diria, en aquest cas, de no demostrar massa embranzida per tornar a casa nostra, ans de preparar-ho tot com si volguéssim acasar-nos en algun indret per aquí. Perquè estic segur que als Misians el Rei els donaria molts de guies, i molts d'hostatges per reconduir-los sense cap parany; i que fins els aplanaria el camí, si volien partir en carros de quatre cavalls. I per a nosaltres jo sé que també ho faria, i ben content, si ens veia preparar-nos, per romandre. Però tinc por, si una vegada apreníem de viure ociosos, de passar la vida en l'abundància, de fer-nos amb les cepades i belles mullers i filles dels Medes i dels Perses, que, a tall dels menjadors de lotos, no ens oblidéssim del camí de la pàtria. Em sembla, doncs, enraonat i just, que provem primer que tot, de tornar a Grècia amb les nostres famílies, i un cop allí fer veure els grecs que si són pobres és perquè volen, ja que els és permès de transportar aquí els ciutadans que ara a casa d'ells viuen sense recursos, i veure'ls-hi rics. Perquè tots aquests béns, companys, és evident que són de qui venci. Ara he d'exposar-vos, com marxarem de la manera més segura, i, si cal combatre, com combatrem amb més èxit. De primer -diu- sóc del parer de cremar les carretes que ens segueixen, a fi que no siguin les bèsties que regulin els nostres moviments, sinó que avencem per on ho exigeixi el bé de l'exèrcit. En segon lloc, cremar les tendes: perquè és un enfarfec de dur-les i no serveixen ni per combatre ni per haver queviures. Desempalleguem-nos encara dels bagatges sobrers, llevat del que és necessari per a la guerra, per a menjar o beure: a fi de tenir com més gent sota les armes millor, i tan pocs bagatges com sigui possible. Perquè vençuts, sabeu que tot queda per als altres: i si vencem, cal creure que els enemics esdevindran els nostres bagatgers. Resta per dir el que jo crec més important. Ja veieu que els enemics no han gosat rependre la guerra amb nosaltres fins a haver-se apoderat dels nostres generals, convençuts que, mentre hi haguessin cabdills i nosaltres els obeíssim, estaríem en condició de guanyar la guerra, però havent-nos agafat els cabdills, creien que l'anarquia i la indisciplina ens perdrien. Cal, doncs, que els nous caps siguin molt més vigilants que els d'abans, que els soldats siguin molt més disciplinats i obedients als caps d'ara que als d'abans. En cas de desobediència, si decidiu que qualsevol de vosaltres que s'escaigui a ésser-hi present, ajudarà el general en la repressió, des d'aleshores enganyareu completament l'enemic. Perquè aquell dia veuran deu mil Clearcs en comptes d'un de sol, no permetent a ningú de ser covard. Però ja és hora d'acabar; perqué tal vegada l'enemic compareixerà tot d'una. Que aquell que trobi bé aquestes coses, que les ratifiqui com més de pressa, a fi d'acabar-les d'obra. Però si algú troba millor alguna altra cosa, que gosi fer-nos-la avinent, encara que sigui un simple soldat, perquè tots freturem la salvació comú.

De seguida Quirísof diu:

-Doncs bé, si cal fer alguna altra cosa a més a més de les que diu Xenofont, es podrà fer tot d'una; però crec que el millor és, de posar com més aviat a votació les que acaba de dir. I qui li sembli bé, que aixequi la mà.

L'aixeca tothom. Xenofont, dret, confirma:

-Oh companys, escolteu el que em sembla encara útil; És evident que hem d'anar on tinguèm queviures. Ara, sento a dir que hi ha bells pobles a no pas més de vint estadis d'ací. No m'estranyaria que els enemics, a tall d'aquests gossos covards que empaiten i mosseguen, si podien, la gent que passa, però que fugen si els empaiten a ells, que els enemics doncs, ens perseguissin en retirar-nos; Potser, doncs l'ordre més segur per a la marxa és de formar amb els hoplites un quadre, a fi que els bagatges i tanta munió com ens segueix s'hi trobi en més seguretat. Si designeu doncs des d'ara qui ha de dirigir el quadre i arranjar el front, després qui ha d'anar a cada flanc i a la reraguarda, no hauríem de deliberar quan l'enemic sobrevingués, i podriem fer servir tot d'una les tropes ja formades. Si algú altre hi veu cosa millor, que es faci altrament; Si no, Quirísof comandi el front, ja que ell també és Lacedemoni; que dos dels generals més vells curin dels flancs; i els més joves, jo i Timasió, anirem de moment a la reraguarda. Més endavant, quan haurem assajat aquesta formació, escatirem el que sembli cada vegada més eficaç. Si algú hi veu altra cosa millor, que la digui.

Com que ningú pren la paraula en contra, continua:

-Qui li sembli bé així, que aixequi la mà.

Sembla bé així.

-Ara -diu- cal partir i fer el que ha semblat bé. I qui de vosaltres desitgi reveure la família, que es recordi de ser un home valent: perquè no hi ha altra manera d'aconseguir-ho; i qui desitgi viure, que provi de vèncer: perque qui venç, mata, i qui és vençut, és mort. En fi, qui tingui delit de riqueses, que provi de guanyar: perquè qui venç salva les seves i pren les dels vençuts.

CAPÍTOL III

PARTENÇA DELS GRECS: SÓN PERSEGUITS

Això dit, s'aixequen, i van a cremar els carros i les tendes: del sobrer, si a algú mancava alguna cosa, se la reparteixen entre ells i la resta la tiren al foc. Fet això, dinen.

Durant el dinar, arriba Mitrídates amb una trentena d'homes a cavall i cridant els generals a l'abast de la veu, parla així:

-Jo també, grecs, era fidel a Cirus, com vosaltres sabeu, i ara tinc bones intencions envers vosaltres. Per altra banda sóc ací que passo tota mena de pors. Si us veia, doncs, que preníeu un partit saludable, jo vindria a vosaltres amb tots ets meus servidors. Digueu-me, doncs, què dueu de cap, com a amic que us sóc, ben intencionat, i que té ganes de fer la marxa en vostra companyia.

Els generals deliberen, i acorden de respondre així: i diu Quirísof:

-Nosaltres hem decidit, si ens deixen tornar a la nostra pàtria, de travessar el país fent-hi tan poc dany com podrem: però si algú s'oposa a la nostra marxa, de combatre fins a la fi contra ell, tan fort com ens serà possible.

De seguida Mitrídates prova de fer-los veure que és impossible, si el Rei no vol, d'escapar-ne. Llavors es va conèixer que era un enviat de sota mà: i en efecte, un dels familiars de Tissafernes l'acompayava, per estar segur de la seva fe. Des d'aquell moment, els generals convingueren que el millor partit era de fer una guerra sense heralds, mentre estiguessin en país enemic: perquè amb conversades espatllaven els soldats: i fins ja havien fet malbé un capità, Nicarc d'Arcàdia, que havia desertat de nit amb una vintena d'homes.

Després d'això l'exèrcit dina, passa el riu Zapatas i avença en bon ordre, duent les atzembles i la munió al centre de la columna. No havia fet gaire camí, quan reapareix Mitrídates duent si fa no fa dos cents homes de cavall i cap a quatre cents arquers i foners, d'allò més lleugers i ben retrossats. Avença cap als grecs amb aire d'amic; i en ser a la vora, de sobte la seva gent de cavall i de peu els uns llencen les fletxes, i els altres avien les fones, i cop de ferir. Els grecs de la reraguarda són els que reben més dany, sense poder tornar-s'hi: ja que els arquers cretesos tiraven més curt que els perses, i al mateix temps, anant armats a la lleugera, els havien tancat en el centre dels hoplites. Per altra banda, els javaliners no arribaven prou lluny per encertar els foners enemics. Xenofont es decideix llavors a perseguir: i es llança a la persecució amb els hoplites i els peltastes que s'esqueien amb ell a la reraguarda: però tot i perseguir no agafen cap enemic. Perquè els grecs ni tenien cavalleria, ni els homes de peu podien en un curt espai aconseguir la infanteria persa, que fugia de lluny: perquè no era cosa d'apartar-se gaire del gros de l'exèrcit.

Per altra banda la cavalleria bàrbara feria, fins i tot fugint, tirant per darrera des de dalt els cavalls. Tant de camí com els grecs feien en persecució de l'enemic, l'havien de refer per retirar-se combatent. De manera que en tot el dia l'exèrcit no avençà pas més de vint-i-cinc estadis, i no arribà als pobles fins al vespre.

Allí el decandiment recomençà. Quirísof i els generals de més edat acusen Xenofont per haver-se posat a perseguir apartant-se de la falanx, i per haver-se posat en perill sense haver pogut fer cap mal als enemics. En sentir-los, Xenofont diu que l'acusen dret a llei, i que l'esdeveniment testimona per ells.

-Però jo- afegeix -he estat obligat a perseguir, perquè veia que estant-nos quiets preníem mal, sense poder fer-ne. Quan ens hem posat a perseguir hem vist -diu- la veritat del que dieu: perquè ni podíem fer més mal als enemics que abans, i ens replegàvem amb totes les dificultats del món. Cal, doncs, donar gràcies als déus, que els enemics no hagin vingut amb molta força, sinó amb poca gent: que sense grans danys, ens hagin revelat el que ens manca. Perquè ara els enemics tiren l'arc i la fona a una distància a què els cretesos no poden respondre amb llurs arcs, ni els qui tiren a mà atènyer-hi. Quan els perseguim, no és cosa tampoc d'allunyar-nos gaire tros de l'exèrcit: i en un tros petit, un home de peu, per ràpid que sigui, no atrapa un home de peu que li porti un tret d'arc d'aventatge. Si hem, doncs, d'impedir als enemics que puguin venir a fer-nos mal, ens calen com més aviat millor foners i cavalleria. Sento dir que hi ha en el nostre exèrcit Ròdencs, dels quals diuen que la majoria saben manejar la fona, i les pedres que tiren arriben doble lluny que les dels perses. Aquests, en efecte, tirant amb pedres grosses com el puny, atenyen poc lluny; però els Rodencs saben també usar bales de plom. Si revisem, doncs, quins són que posseeixen fones; i, qui en tingui li'n donem diners, i paguem també amb diners a qui vulgui trenar-ne d'altres, i trobem algun privilegi per als qui vulguin allistar-se com a foners, potser se'n presentaran alguns d'aptes per a aquest servei. Jo veig també que hi ha cavalls dins l'exèrcit: alguns son meus, d'altres han estat deixats per Clearc, n'hem agafat també molts a punta de llança que serveixen per als bagatges. Escollim doncs els millors, substituint-los per atzembles, aquipem els cavalls de manera de portar genets i potser ells mateixos inquietaran els fugitius.

El parer semblà bé. Aquella mateixa nit es formà un cos de prop de dos-cents foners; l'endemà es van provar cap a cinquanta cavalls, i altres tants genets, i se'ls van fornir casaques i cuirasses, i Lícios, fill de Polístrates, fou posat al cap de la cavalleria.

CAPÍTOL IV

CONTINUA LA MARXA DELS GRECS, PERSEGUITS PER TISSAFERNES

Havent romàs un dia en aquell indret, l'endemà parteixen, llevant-se de més bona hora: perquè calia passar un barranc i es temia que els enemics no ataquessin durant el passatge. Tot just s'havia passat, quan reapareix Mitridates, amb mil cavalls, i sobre quatre mil arquers i foners. Els havia demanat a Tissafernes, i els havia obtingut sota promesa que, en obtenir-los, li remetria els grecs, els quals menyspreava, perquè en la darrera picabaralla amb tants pocs homes com duia, no havia patit cap pèrdua, i es pensava qui sap el mal que havia fet.

Els grecs havien travessat el barranc i n'eren vuit estadis lluny, quan Mitrídates el travessa amb les seves forces. S'havia ordenat a un cert nombre de peltastes i d'hoplites, de perseguir l'enemic, i s'havia dit a la cavalleria d'empaitar els fugitius amb confiança, que la sostindria una força suficient. Quan Mitrídates els va haver aconseguit i estant ja a tret de fona i de fletxa, la trompeta dóna el senyal als grecs: tot d'una corren a llur encontre com els havia estat dit, i la cavalleria es llança. Els bàrbars no els esperen, i fugen cap al barranc. En aquesta derrota, els bàrbars perden molta d'infanteria, i els agafen vius, dincs el barranc mateix, fins a divuit genets. Occits que van ser, els grecs, sense ordre de ningú, els mutilen, perquè els enemics s'esfereixin més de veure-ho.

Així malmenats els enemics s'allunyen. Els grecs, marxant sense inquietud la resta del dia, fan cap a la vora del Tigris. Allí hi ha una ciutat gran, deserta, el nom de la qual és Larissa. Antigament l'habitaven Medes. La gruixària del seu mur és de vint-i-cinc peus, i l'alçaria de cent; el seu contorn fa dues parasangues. És construït de maons de terra cuita, però els fonaments són de pedra fina a una alçària de vint peus. Quan els perses arrabassaren l'imperi als medes, el rei dels perses que l'assitiava no podia pendre-la de cap manera; però un núvol tapà el sol i l'enfosqueí, fins que els assitiats desdigueren i així fou presa. Prop de la ciutat hi havia una piràmide de pedra, d'un pletre d'amplada i dos pletres d'altura. Un gran nombre de bàrbars s'hi havien refugiat dels pobles veïns.

D'allí fan una jornada, sis parasangues, i arriben a una gran muralla abandonada que s'estén vora d'una ciutat, el nom de la qual és Mespila. En altre temps l'habitaven Medes. La base, feta d'una pedra polida incrustada de petxines, té cinquanta peus de gruixària i d'altura cinquanta. Damunt aquesta base ha estat construïda una muralla de maó, d'un gruix de cinquanta peus i una alçària de cent: el seu contorn fa sis parasangues. Conten que Medea, dona del Rei, s'hi refugià, quan l'imperi dels Medes fou destruït pels perses. El rei dels perses assitià aquesta ciutat i no podia pendre-la ni pel temps ni per la força: però Zeus esfereí amb el seu tro els habitants, i així fou presa.

D'allí fan una jornada, quatre parasangues. Durant la jornada Tissafernes apareix, seguit de la cavalleria amb la qual havia vingut, de les tropes d'Orontas, que s'havia casat amb la filla del Rei, dels bàrbars que Cirus duia en pujar cap a terres altes, dels que el germà del Rei havia dut en auxili del Rei, i, a més a més, de tots els reforços que el Rei li havia donat: talment que l'exèrcit apareixia d'allò més nombrós. Quan va ser prop, n'arrenglera una part a reraguarda dels grecs, i l'altra a mena de biaix; però no gosa carregar ni vol arriscar-se: només ordena un atac de foners i d'arquers. Però quan els rodis, disseminats pels rengles comencen a aviar les fones, i els arquers escites les fletxes, i ningú no erra el seu home, perquè ni que ho hagués desitjat de fet no hauria estat fàcil, Tissafernes es retira de pressa fora de tret i les altres formacions així mateix retiren. La resta del dia els uns avencen i els altres segueixen; però els bàrbars ja no podien fer més mal en aquesta mena de picabaralla: perquè les fones dels rodis arribaven més lluny que les dels perses, i que la major part dels arquers. Per altra banda els arcs perses són grans, de manera que totes les fletxes que es recollien eren útils als cretesos, els quals continuaren fent servir les fletxes dels enemics, i s'exercitaven a engegar-les verticalment a una llarga distància. Es van trobar així mateix dins els pobles d'allò més cordes i plom, que serviren per a les fones.

Aquell mateix dia, els grecs s'acantonen dins els llogarrets que encontren, i els bàrbars es retiren, havent tingut la pitjor part en la darrera picabaralla. Els grecs, hi sojornen l'endemà i s'hi proveeixen: perquè hi havia molt de blat en els llogarrets. El dia següent travesen la plana, i Tissafernes els segueix escaramusant.

Els grecs reconeixen llavors que un batalló quadrat de costats iguals és un mal ordre de marxa quan els enemics van seguint. Perquè és necessari, quan les ales del quadre s'ajunten, sigui perquè el camí s'estreteix, sigui perquè les muntanyes hi obliguen, o un pont, que els hoplites s'atapeeixin, marxin amb pena, s'esclafin i es trasbalsin: de manera que fatalment són de mal servir-se'n, estant desordenats. Quan les ales reprenen llurs distàncies, necessàriament els hoplites que llavors estaven atapeïts, es separen, es fa un buit en el centre, la qual cosa descoratja el soldat que sent l'enemic darrera seu. Quan calia passar un pont o operar algun altre passatge, cadascú s'apressava volent travessar el primer i la columna era de bell atacar pels enemics. Reconegudes aquestes coses, els generals formen sis companyies de cent homes cadascuna, i nomenen per comandar-les capitans, pentecontarques i enomotarques (1). Durant la marxa, quan s'ajuntaven les ales, els capitans romanien enrera, a fi de no fer nosa a les ales, i després remuntaven seguint els flancs del batalló. Quan, al contrari, els flancs s'apartaven, el buit s'omplia, si era més estret, per les companyies; si era més ample, per les pentecòsties; si era molt estès, per enomòties: de manera que sempre el centre era ple. Si calia travessar un freu o un pont, no hi havia trasbalsament: els capitans passaven per torn: i si per ventura calia formar-se en falanx, tothom era al seu rengle.

D'aquesta manera es van fer quatre jornades.

Al cinquè dia, durant la marxa, hom obira una mena de palau, i al seu voltant tot de llogarrets. El camí que hi duia travessava uns comellars elevats, que davallaven d'una muntanya, al peu de la qual hi havia un poble. Els grecs veuen aquestes cimes amb satisfacció, com és natural, ja que els enemics eren genets. Quan, en sortir de la plana, van haver pujat el primer turó, i davallaven per pujar l'altre, sobrevenen els bàrbars i des de l'altura comencen a aviar fones i arcs, d'abocada, sota un raig de cops de fuet. Així van ferir molts de grecs, venceren les tropes lleugeres i les tancaren entre els rengles dels hoplites; de manera que en tot aquell dia els foners i els arquers restant amb la turba, no van servir de res.

Els grecs, estrets, proven de carregar; però amb les armes pesants que duien els costa d'arribar a la cima: els enemics es retiren, de pressa; els grecs tornen a patir igual per fer cap de bell nou al gros de l'exèrcit. Al segon turó s'esdevingué el mateix; talment que al tercer, es decideixen a no destacar els hoplites, que no haguessin obert el flanc dret del quadre i fet sortir els peltastes cap a la muntanya. En ésser al dessobre dels enemics que seguien, aquests no els inquieten més en davallar, de por de ser copats i voltats. Així avencen la resta del dia, els uns seguint el camí del comellar, els altres prenent per la muntanya, fins que arriben als llogarrets i hi estableixen vuit metges: perquè els ferits eren molts.

Hi sojornen tres dies a causa dels ferits i perquè hi tenen molts de queviures, farina de froment, vi, i molt d'ordi replegat per als cavalls. Tota aquesta provisió era per al sàtrapa del país. El quart dia, davallen al pla. Tissafernes havent-los aconseguit amb la seva força, la necessitat els ensenya d'acantonar en el llogarret que primer veuen, i de no avençar més combatent: perquè eren molts els fora de combat, els ferits i els qui els portaven, i els qui havien carregat les armes dels portadors. Un cop acantonats i havent emprès els bàrbars una escaramussa contra ells, avençant cap al poble, els grecs obtenen un gran aventatge: perquè hi havia una gran diferència entre fer una sortida per rebutjar un atac i resistir bo i marxant l'encalç dels enemics.