# Els Deu Mil And Vida D'artaxerxes, Per Plutarc

## Part 6

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/els-deu-mil-and-vida-d-artaxerxes-per-plutarc-19664/index.md

Com hi ha qui rumbeja la seva pietat, la seva franquesa, la seva dretura, així Menó rumbejava de saber enganyar, de forjar mentides, de burlar-se dels amics: i considerava sempre la gent sense murrieria com a gent mal educada.

Quan emprenia de ser el primer en l'afecte d'un altre, calumniava els primers ocupants, convençut que així havia de fer-se'l seu. Per fer-se obeir dels soldats, ho arranjava esdevenint el còmplice de llurs maleses. Pretenia fer-se honorar i fer-se fer la cort, mostrant que tenia més que ningú el poder i la voluntat de danyar. S'apuntava com un benifet, si algú s'allunyava d'ell, que no l'hagués perdut després d'haver-se'n servit.

Hom pot enganyar-se sobre ell en fets que no són visibles; però el que tothom sap, vet-ho aquí. Era encara en la flor de l'edat, quan obtingué d'Aristip un comandament de tropes estrangeres; i era encara en la flor de l'edat, quan va viure íntimament amb Arieu el bàrbar, que s'abellia dels xicots bonics: i ell mateix, sense barba encara, tingué per amic Taripas, també sense barba. En morir els seus companys de generalat, per haver marxat contra el Rei amb Cirus, havent fet ell el mateix no va morir; sinó que després de la mort dels altres generals el Rei va condemnar-lo a morir no com Clearc i els altres generals, que van ser escapçats, mort que sembla la més ràpida, sinó que diuen que va viure tot un any, havent sofert el suplici dels malfactors, i que aquesta va ser la seva fi.

Àgias d'Arcàdia i Sòcrates d'Acaia moriren així mateix; i d'ells ningú no se'n va riure mai com a covards a la guerra, ni els va titllar de traïdors a l'amistat. I estaven tots dos vora els trenta-cinc anys de llur naixença.

LLIBRE TERCER

[Tot allò que feren els grecs durant l'expedició a les terres altes amb Cirus fins a la batalla, i tot allò que, després de mort Cirus, s'esdevingué en retirar-se els grecs amb Tissafernes durant la treva, ha estat exposada en els llibres anteriors].

CAPÍTOL I

DESCORATJAMENT DELS GRECS. DISCURS DE XENOFONT I ELECCIÓ DE NOUS GENERALS

Quan els generals van haver estat presos, i els capitans i soldats que els havien seguit, van haver mort, els grecs es trobaren en un gran mal pas, pensant que eren a les portes del Rei i que per tots cantons els voltaven qui sap les nacions i ciutats enemigues, sense ningú que els hagués de fornir mercat, a una distància de Grècia de no pas menys de deu mil estadis, sense cap guia per al camí, amb rius intravessables al mig que els barraven el camí de retorn; que els havien traït els mateixos bàrbars que havien pujat amb Cirus; que eren sols i abandonats, no tenint gens de cavalleria auxiliar; de manera que era evident que, vencedors, no matarien ningú, i, vençuts, ni un d'ells no sobreviuria.

En mig d'aquests pensaments, pocs d'entre ells aquell vespre tastaren menjar, i pocs encengueren foc, i molts aquella nit ni vingueren vora les armes. Reposaren cadascú on s'esqueia, sense poder dormir, del pesar i de l'enyorament de la pàtria, dels pares, de les dones, dels fills, que ja feien compte de no tornar a veure més. En aquesta disposició d'esperit tothom reposà.

Doncs hi havia a l'exèrcit un tal Xenofont, atenès, que no el seguia ni com a general, ni com a capità, ni com a soldat; sinó que Pròxenos, que era hoste seu d'antic, l'havia enviat a cercar del seu país, prometent-li, si venia, de fer-lo amic de Cirus, del qual ell mateix deia que n'esperava més aventatges que no pas de la pàtria. Xenofont, havent llegit la carta, consultà Sòcrates atenès sobre aquest viatge. Sòcrates, sospitant que no fos alguna cosa de culpable en la consideració de la ciutat això d'esdevenir amic de Cirus, ja que semblava que Cirus havia ajudat de valent els lacedemonis en la guerra contra Atenes, aconsella a Xenofont d'anar a Delfos a consultar el déu sobre aquest viatge. Xenofont hi va i pregunta a Apol·ló a quin és dels déus que ha d'oferir sacrificis i pregueres, per fer de la manera més bella i millor el camí que medita, i per tornar bo i sà en haver reeixit bé. Apol·ló li respon a quins déus calia sacrificar. En venir altra vegada, diu l'oracle a Sòcrates. Aquest, en sentir-lo, li fa retret de no haver començat per preguntar què era millor per ell, que partís o que restés; ans, determinat ja d'anar-se'n, d'haver-se assabentat tan sols de com faria millor el viatge.

-Però ja que l'has interrogat així- diu -cal fer tot allò que el déu ha manat.

Xenofont, doncs, havent sacrificat a qui el déu li havia respost, s'embarca i aconsegueix a Sardes Pròxenos i Cirus, ja a punt d'empendre el camí cap a les terres altes. És presentat a Cirus. Als desigs de Pròxenos, Cirus hi ajunta els seus de retenir-lo al seu costat: li diu que, tan aviat com finirà l'expedició el farà tornar de seguida. Es pretenia que l'expedició era contra els Písides.

Feia, doncs, la campanya enganyat així, però no per Pròxenos, perquè aquest no sabia que l'embranzida anés contra el Rei, ni ho sabia tampoc cap altre dels grecs, llevat de Clearc. Quan van haver arribat a Cilícia, ja apareixia clar per tothom que l'expedició anava contra el Rei. Esfereïts del trajecte i mal disposats amb tot els demés, per vergonya els uns envers els altres i envers Cirus, havien seguit: i Xenofont era un d'ells.

En mig del capficament general, s'afligia amb els altres i no podia dormir. Amb tot, havent agafat una mica de son, va tenir un somni. Va semblar-li com, si en mig d'una tronada, un llamp caigués sobre la casa pairal, que s'en va abrandar tota. Esverat, es desperta amb un surt, i judica el somni per una banda bo, ja que, en mig de les penes i dels perills li havia semblat de veure una gran llum de Zeus; i per altra banda tenia por, el somni semblant-li venir de Zeus Rei, i el foc havent semblat abrandar-se en cercle, que no podria sortir del territori del Rei, ans s'hi trobaria tancat de tots costats per obstacles.

De quina natura era un somni tal, és permès d'esbrinar-ho pels esdeveniments que seguiren el somni. Perquè va passar això. Així que es va haver despertat, el primer pensament que se li presentà és:

-Per què jec? La nit avença; i amb el dia és probable que els enemics arribin. Si caiem en poder del Rei ¿què impedirà que, després d'haver vist tot el que hi hagi de més espantós, i de sofrir tot el que hi hagi de més cruel, no morim amb ignomínia? De la manera de defensar-nos ningú no s'hi prepara ni se'n preocupa; ans jaiem com si tinguéssim temps d'estar tranquils. Jo, doncs, ¿de quina ciutat espero el general que obri en conseqüència? ¿A quina edat faig compte d'arribar jo mateix? Perquè el que és jo poc arribaré a vell, si avui m'abandono als enemics.

Després d'això s'aixeca i convoca de primer els capitans de Pròxenos. I en tenir-los reunits, diu:

-Jo, oh capitans, no puc dormir, com tampoc vosaltres, em penso, ni jeure més, quan veig en quina situació estem. Perquè és evident que els enemics no ens haurien declarat una guerra oberta abans de creure haver-s'ho preparat tot bé: i amb tot, de nosaltres ningú no es preocupa de com podríem lluitar millor. I la veritat, si afluixem i caiem en poder del Rei, ¿què ens pensem que hem de sofrir? Un home que després de tallar la testa i la mà del seu germà ja mort, del fill del seu mateix pare i mare les penja en una creu? I nosaltres, que no tenim ningú que ens prengui interès, que hem marxat contra ell per a fer-lo de Rei esclau i per a occir-lo, si haguéssim pogut, què ens pensem que hem de patir? ¿Per ventura no arribarà a tot, per a tractar-nos amb la ignomínia més extrema, i fer entrar així a tots els homes la por de moure mai guerra contra ell? Sí, per no caure en poder d'ell, cal fer qualsevol cosa. Jo, mentre ha durat la treva, no he cessat mai de plànyer-nos i de tenir per feliços el Rei i la seva gent en considerar l'extensió i la mena del país que posseïen, i com tenien a dojo les provisions, i quants d'esclaus, i quant de bestiar, i quant d'or i de vestits. I en canvi quan pensava en els nostres soldats que no podien tenir part en cap d'aquests béns si no els pagàvem, i del que compréssim sabia encara que en trindríem poc, i que els nostres juraments ens impedien tot altre medi d'adquirir el necessari que no fos comprant-ho: en rumiar aquestes coses, de vegades em feia més por la treva que no pas ara la guerra. Amb tot, ja que ells han romput la treva, em sembla que han posat fi a llurs ultratges i a les nostres inquietuds. Perquè aquests béns jeuen ara en mig, com un premi per a aquells de nosaltres que seran més homes de cor: i els jutges dels jocs són els déus que, cóm és de creure, estaran amb nosaltres. Perquè els enemics han perjurat davant d'ells; i nosaltres, que tants de béns vèiem, ens en hem abstingut fermament, per respecte als juraments fets als déus: de manera que em sembla que podem marxar al combat amb una confiança molt més gran que no pas ells. Endemés, tenim uns cossos més bregats que els d'ells a suportar freds i calors i fatigues; i tenim també, amb l'ajuda dels déus, unes ànimes més valentes: i llurs homes són més fàcils de ferir i de matar que no pas nosaltres, si els déus, com abans, ens donen la victòria. Però potser també n'hi ha d'altres que tenen el mateix pensament. En nom dels déus, no esperem que altres vinguin a nosaltres per exhortar-nos a les més belles accions: ans comencem nosaltres a abrivar els altres pel camí de la virtut. Mostreu-vos els més valents dels capitans, i més dignes de ser generals que els generals mateixos. Pel que fa a mi, si vosaltres, voleu marxar on jo us dic, vull seguir-vos; i si vosaltres m'ordeneu de conduir-vos, no pretexto per res la meva edat; ans em considero de tenir tota la vigoria per rebutjar de sobre mi els mals.

Així parla Xenofont. Els capitans, després d'haver escoltat aquests raonaments, el preguen tots de conduir-los, llevat d'un tal Apollònides, el qual, amb un accent beoci, pretén que és una ximpleria qui proposés cap altre medi de salvació que no fos de convèncer el Rei, si és possible. I comença llavors a parlar del mal pas. Però Xenofont interrompent-lo diu:

-Home admirable, tu ni comprens el què veus, ni et recordes del què sents. No obstant, tu eres amb nosaltres, quan el Rei, després de la mort de Cirus, tot enorgullit de la seva obra, ens envià la intimació de rendir les armes. Però com que nosaltres no les hem rendides, ans hem vingut armats a atendar-nos vora d'ell, ¿què és que no ha fet, enviant emissaris, sol·licitant treves, fornint els queviures, fins que la treva tingué lloc? Llavors els generals i els capitans, tal com tu demanes, van venir a parlamentar amb ells, sense armes, refiats de la treva; i ara colpits, agullonats, injuriats, no poden almenys obtenir la mort, els mesquins, i tant, n'estic segur, que la desitgen. ¿I tu, sabent tot això, tractes de ximples els qui inviten a defensar-se, i exhortes a tornar a conciliar-nos el Rei? El que és a mi, companys, em sembla que no s'ha d'admetre aquest home entre nosaltres: llevem-li la capitania, carreguem-lo de bagatges, i que serveixi de bagatger. Perquè un home deshonra la pàtria i tota la Grècia, quan, essent grec, és com aquest.

Llavors Agàsias d'Estimfal, prenent la paraula, diu:

-Però aquest home no té res a veure ni amb la Beòcia ni amb enlloc de Grècia. Perquè jo l'he vist, que té les dues orelles foradades com un lidi.

I així era. El tragueren, doncs: i els altres, recorrent els quarters, allí on el general vivia, cridaven el general; I, on havia desaparegut, el sotsgeneral; on vivia el capità, el capità. Quan tothom és reunit, s'asseuen davant les armes: i els reunits eren, entre generals i capitans, al voltant d'una centena. Al moment que això passava, era prop de mitjanit.

Llavors Hierònim d'Elis, el més vell dels capitans de Pròxenos, comença de parlar així:

-Generals i capitans, en vista de les circumstàncies presents, ens ha semblat bo de reunir-vos i de convocar-vos, per pendre, si podem, un bon determini. Parla- digué -també tu, Xenofont, repeteix el que ens has dit a nosaltres.

Llavors Xenofont diu:

-Tots sabem que el Rei i Tissafernes han fet agafar els que han pogut de nosaltres; pel que fa als altres, és clar que conspiren contra ells per fer-los morir, si poden. Al meu entendre, doncs, hem de fer-ho tot per no caure mai en poder dels bàrbars, ans més aviat, si podem, perquè caiguin ells en el nostre. Ara, sapigueu bé tots, tants com ara sóu reunits, que esteu en una avinentesa decisiva. Perquè els soldats tots us tenen els ulls a sobre, i si us veuen descoratjats, tots seran covards; però si vosaltres pareixeu els primers disposats a anar contra l'enemic, i a animar els altres, sapigueu bé que us seguiran i s'escarrassaran a imitar-vos. I tal volta també és just que vosaltres us distingiu d'ells: perquè vosaltres sóu generals, taxiarques, capitans: quan hi havia pau, vosaltres fruíeu de més part de riqueses i d'honors: ara també, doncs, ja que estem en guerra, heu de trobar just vosaltres mateixos que hàgiu de ser més valents que la turba, i que hàgiu d'adelantar-vos-li a prevenir i a passar fatic allí on calgués. I ara de primer jo crec que fareu un gran servei a l'exèrcit, si us ocupeu a reemplaçar, com més aviat millor, els generals i els capitans que han mort. Sense caps, res de bell, res de bo, en suma, res absolutament no es fa, a la guerra sobretot. Perquè la disciplina fa l'efecte que és la salut; i la indisciplina ha perdut a molts. Quan haureu elegit tants de caps com calgui, si reunim els altres soldats i els encoratgem, jo crec que farem una cosa absolutament en saó. Perquè sens dubte també ja haureu reparat amb quin decandiment han acudit a les armes, amb quin decandiment han muntat les guàrdies. Mentre estaran així, jo no sé quin partit se'n pot treure, sigui que calgués res de nits, sigui de dies. Ara, si algú els gira les idees cap a un altre cantó, de manera que no pensin solament en el que han de sofrir, sinó també en el que han de fer, estaran molt més animats. Perquè sabeu que no és la multitud i la força que a la guerra fan la victòria; sinó que aquells que, ajudant els déus, van amb una ànima més vigorosa contra els enemics, els d'enfront poques vegades els resisteixen. I el que és jo he reflexionat també, companys, que aquells que en els combats s'esforcen a salvar la vida de totes maneres, fan gairebé sempre una mort covarda i vil, i aquells que saben que la mort és comú i necessària a tots els homes, i que combaten per morir bellament, jo veig que són més aviat aquests que arriben a la vellesa, i mentre viuen, s'ho passen més feliç. Convençuts d'aquestes màximes, ens cal avui, ja que estem en tals circumstàncies, ser nosaltres mateixos homes de cor i excitar-hi els altres.

Dit això, calla. Després d'ell, Quirísof pren la paraula:

-Abans, Xenofont, solament et coneixia per haver sentit a dir que eres atenès. Però avui et lloo pel que dius i pel que fas, i voldria que els demés fossin com tu: perquè seria un bé general. I ara- diu -no triguem, companys, separem-nos ja, i elegiu cabdills els que no en tingueu, i feta l'elecció, veniu al mig del campament i dueu els elegits; després convoqueu ací els altres soldats i que estigui prop de nosaltres -diu- l'herald Tòlmides.

I dient aquests mots, s'aixeca, perquè no hi hagi cap retard i s'executi el que s'ha de fer. Tot seguit s'elegeixen els caps: en el lloc de Clearc, Timasió de Dardània; en el lloc de Sòcrates, Xànticles d'Alcaia; en el lloc d'Àgias, Cleanor d'Arcàdia; en el lloc de Menó, Filesi d'Acaia; en el lloc de Pròxenes, Xenofont d'Atenes.

CAPÍTOL II

ASSEMBLEA DELS SOLDATS I PREPARATIUS PER A LA MARXA

Després de l'elecció, que el dia a penes clarejava, els caps vénen al mig del campament, i acorden d'establir guàrdies avençades i de convocar els soldats. En ser els altres soldats reunits, s'aixeca de primer Quirísof de Lacedemònia i parla, així:

-Soldats, les circumstàncies són difícils, d'ençà que hem estat privats d'uns generals com aquells, i dels capitans, i dels soldats; a més a més, Arieu i la seva gent, que abans eren aliats nostres, ens han traït. Com sigui, cal sortir d'aquestes circumstàncies com a valents, i no arrupir-nos, ans provar de quina manera, sí podem, ens salvem per una bella victòria; i si no, morim almenys bellament, que mai no caiguem vius en mans dels enemics. Perquè estic segur que sofriríem coses, que els déus les reservin als nostres enemics.

Després d'això, Cleanor d'Orcomen s'aixeca i diu:

-Sí, vosaltres veieu, companys, el perjuri i la impietat del Rei, veieu la perfídia de Tissafernes, ell que, després de tant de dir que era veí de Grècia i que allò que més preava era de salvar-nos, després d'haver fet els mateixos juraments que nosaltres, i d'haver-nos donat ell mateix la mà dreta, ell mateix ens enganya, i agafa els nostres generals i ni tan sols ha respectat Zeus Hospitalari, sinó que havent segut amb Clearc en una mateixa taula, per millor enganyar-los amb això, els ha fet morir. I Arieu, que nosaltres hem volgut establir Rei, al qual hem donat i del qual hem rebut fermances que no ens traïríem, aquest home, sense por dels déus, ni respecte per la memòria de Cirus, ell que vivint Cirus tants d'honors n'havia rebut, ara es passa als enemics més aferrissats d'ell, i prova de fer-nos mal, a nosaltres, els amics de Cirus. Però que els déus els ho facin pagar! Que nosaltres, testimonis d'aquestes coses, no ens hem de deixar enganyar més per aquesta gent: ans combatrem amb tota la força que podrem, i sofrim allò que als déus sembli bé.

Llavors Xenofont s'aixeca, revestit per a la guerra amb la més bella armadura que havia pogut, convençut que si li donaven la victòria els déus, el més bell agenç convenia al vencedor, i que, si calia morir, era llei que, havent-se cregut a ell mateix digne de les més belles armes, revestit d'elles havia de trobar la seva fi; i comença així el seu parlament:

-El perjuri dels bàrbars i la perfídia de què us parla Cleanor, els coneixeu bé, jo crec. Si doncs escatim un nou pacte d'amistat amb ells, per força ha d'apoderar-se de nosaltres un gran descoratjament, en veure el què han arribat a patir els generals, que, de bona fe, s'havien remès en llurs mans. Però si teníem intenció d'imposar-los per les armes la pena del que ens han fet, i d'ara endavant fer-los la guerra en tot i per tot, tenim, amb l'ajuda dels déus, moltes i belles esperances de salut.

En el mateix moment que Xenofont deia aquestes paraules, un grec esternuda: i en sentir-ho els soldats, tots d'un sol moviment s'inclinen davant del déu. Llavors Xenofont continua:

-Em sembla, companys, que, ja en el moment que escatim la nostra salut ha aparegut un pressagi de Zeus Salvador, cal fer vot d'oferir a aquest déu sacrificis de gràcies, tot d'una que haurem arribat en país amic: i alhora fem vot de sacrificar als altres déus, segons les nostres possibilitats. I a qui li sembli bé- afegí, -que aixequi la mà.

Tots l'aixequen. Llavors pronuncien el vot i canten el pean. Una vegada s'ha complert amb els déus com pertany, Xenofont torna a començar en aquests mots: