# Els Deu Mil And Vida D'artaxerxes, Per Plutarc ## Part 4 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/els-deu-mil-and-vida-d-artaxerxes-per-plutarc-19664/index.md Quan foren a l'altura de l'ala esquerra dels grecs, temeren els grecs que no els ataquessin de flanc, i que envoltats de tots cantons, no els fessin a trossos: i els semblà que valia més de plegar l'ala i arredossar-la al riu. Mentre deliberen, el rei, reprenent la mateixa posició, estableix la falanx en front d'ells, tal com la tenia al començament de la batalla. En veure els grecs que els bàrbars eren a prop i arrenglerats, canten de bell nou el pean i carreguen, encara amb més daler que a la primeria. Per llur cantó els bàrbars no els esperen, sinó que fugen més de pressa que abans; els grecs els empaiten fins a un llogarret on s'aturen. Part damunt d'aquest llogarret hi havia un turó, al cim del qual la tropa del rei havia donat el tomb; no hi havia infanteria; però el turó era ple de cavalls, talment que no es distingia el que passava: deien que es veia l'estandard reial, una àguila d'or damunt l'asta d'una pica, amb les ales esteses. En dirigir-s'hi els grecs, la cavalleria abandona aquest turó no pas en massa, sinó els uns per aquí, els altres per allà; el turó resta nu de cavalls: a la fi tots es retiren. Clearc doncs no puja al turó, sinó que fent aturar la tropa al peu envia Lici de Siracusa i un altre al cim amb l'ordre de veure el que hi ha dalt del turó i de reportar-li-ho. Lici s'hi arribà i en haver vist, reporta que fugen corrents. Ara, això s'esdevenia gairebé al pondre's el sol. Els grecs s'aturen i posen les armes en terra per reposar. Amb tot, s'admiren que Cirus no aparegui enlloc, ni que ningú de la seva banda es presenti, perquè no savien que fos mort, ans conjeturaven que havia partit en persecució de l'enemic, o que s'havia adelantat per pendre alguna posició. Escateixen doncs entre ells si romanent allí hi faran venir els bagatges, o bé si se'n tornaran al campament. Els sembla millor de tornar-se'n i arriben cap a l'hora de sopar a les tendes. Tal va ser la fi de la jornada. Troben llurs efectes la major part rampinyats, així com res tenien de menjar o de beure; i els carros curulls de farina i de vi que Cirus havia preparat, a fi de distribuir-los als grecs si mai cap fretura s'apoderés de l'exèrcit, i que es deia que eren cap a tres cents carros, també els havien rapinyat les tropes del rei. De manera que la majoria dels grecs van estar-se sense sopar, i ja no havien dinat: perquè abans que l'exèrcit desenganxés per dinar, el rei havia aparegut. Així és, doncs, com van passar aquella nit. LLIBRE SEGON. [La lleva de tropes gregues feta per Cirus quan va empendre la seva expedició contra el seu germà Artaxerxes, tot el que va fer-se durant la marxa, com va esdevenir-se la batalla, com Cirus finà, i com els grecs tornaren a llur campament per dormir, creguts que havien vençut del tot i que Cirus vivia: tals són el fets exposats en el llibre precedent.] CAPÍTOL PRIMER DELIBERACIÓ DELS GRECS: AMBAIXADA DE FALINOS A punta de dia, els generals reunits s'estranyen que Cirus ni enviï algú altre per indicar el que calia fer, ni comparegui ell mateix. Decideixen, doncs, de plegar els bagatges que tenien, i prenent les armes tirar endavant fins ajuntar-se amb Cirus. Ja es posaven en marxa quan, a sortida de sol, arriben Procles, governador de la Teutrània, descendent de Demarat el Lacedemoni, i Glos fill de Tamos. Aquests diuen que Cirus és mort, i que Arieu, fugitiu, és amb els altres bàrbars a l'etapa d'on havien partit la vigília; que diu d'esperar-los-hi tot aquell dia, si havien de fer-hi cap, però que l'endemà declara que se'n tornarà cap a la Jònia, d'on havia vingut. En sentir els generals aquestes noves, i en assabentar-se'n els altres grecs, tots ne van tenir un pes al cor. I Clearc digué: -Tant de bo que Cirus visqués! Però ja que és finat, anuncieu a Arieu que nosaltres hem vençut el Rei, i, com veieu, ningú ja no ens planta cara, i que si vosaltres no haguéssiu sobrevingut, marxàriem contra el Rei. I prometeu a Arieu que, si ve ací, l'asseurem en el tron reial: perquè són els vencedors de la batalla que han de disposar de l'imperi. Això dit, envia els missatgers, i amb ells Quirísof de Lacedemonia i Menó de Tessàlia; perquè el mateix Menó ho havia volgut, essent amic i hoste d'Arieu com era. Els enviats parteixen, i Clearc els espera. Per altra banda, l'exèrcit es procura queviures com pot, dels equipatges, degollant bous i ases; i pel que fa a la llenya, adelantant-se una mica de la falanx, a l'indret on havia estat la batalla, feien servir els trets, que eren molts, que els grecs havien obligat als desertors del rei a llançar, i els _gerres_ i els escuts de fusta dels egipcians: i hi havia també per emportar-se'n qui sap les astes i els carros buits. Tot plegat ho fan servir per coure la carn, i així mengen aquell dia. I ja era cap a l'hora que la plaça és plena, quan arriben uns heralds de part del Rei i de Tissafernes: bàrbars, si no és un d'ells que era un grec, Falinos, que s'esqueia a estar vora de Tissafernes, del qual era considerat, perquè es feia passar per entès en la tàctica i en el maneig de les armes. Els heralds s'acosten, criden els caps dels grecs, i diuen que el Rei, considerant-se vencedor i havent mort Cirus, invita els grecs a rendir les armes i venir a les portes del Rei a obtenir el que puguin de bo. Vet aquí el que diuen els heralds del Rei. Els grecs ho senten amb recor. Amb tot, Clearc s'acontenta de dir, que no són pas els vencedors que han de rendir les armes. -Però vosaltres- diu, -oh generals, doneu-los la resposta millor i més honorable que sapigueu: jo torno de seguida. I de fet un dels seus assistents el cridava per veure les entranyes arrencades: perquè s'esqueia a estar sacrificant. Llavors Cleanor l'Arcadià, que era el més vell, respongué que abans moririen que no rendirien les armes. I Pròxenos de Tebes: -El que és jo, Falinos- digué -em pregunto si és com a vencedor que el Rei demana les armes, o com amic, a tall de presents. Perquè si és com a vencedor, ¿per què li cal demanar, i no les ve a pendre? I si les vol haver per la persuasió, que digui què tindran els soldats, si li fan aquesta graciositat. A això Falinos respon: -El Rei es creu vencedor, ja que ha mort Cirus. Perquè, ¿qui hi ha, si no, que li disputés l'imperi? I us mira com a seus, tenint-vos com us té en mig del seu país, entre rius que és impossible de travessar, i podent tirar damunt vostre una munió d'homes tal, que ni que us els abandonés no podríeu matar-los. Després d'això Teopompos, atenès, diu: -Falinos, ara, com tu veus, no tenim altra cosa de bo sinó les armes i el coratge; mentre tindrem les armes, pensem que del coratge també ens en servirem; però si les rendim, seria privar-nos de la persona. No creguis doncs, que us remetem l'unic bé que tenim, sino que amb aquestes armes hem de combatre fins pels vostres interessos. En sentir aquests mots, Falinos esclafeix la rialla i diu: -La veritat, em fas l'efecte d'un filòsof, oh jove, i dius coses que no els manca pas la gràcia; sàpigues, però, que ets boig si t'afigures que el vostre coratge pot sobrepujar les forces del Rei. D'altres que fluixejaven una mica, conten que observaren que, tal com havien estat fidels a Cirus, també podien esdevenir força útils al Rei, si volia ésser-los amic: i que si feia compte d'esmerçar-los en alguna altra cosa, o en una expedició contra Egipte, el vinclarien amb ell. En això Clearc arriba i pregunta si ja han respost. Falinos reprèn i diu: -Aquests, oh Clearc, l'un diu una cosa l'altre una altra: però tu, digues-nos el que penses. I ell diu: -Jo, Falinos, he estat content de veure't, i tots els altres em penso que també. Perquè tu ets grec, i nosaltres també, tants com en veus. En la posició en què ens trobem, et consultem a tu què cal fer sobre el que dius. Tu, doncs, en nom dels déus, aconsella'ns el que et sembli millor i més honorable, la qual cosa t'ha de portat honor temps a venir, quan diran que «una vegada Falinos, enviat pel Rei a invitar els grecs a rendir les armes, ha aconsellat tal cosa.» Perquè tu saps que per força es parlarà a Grècia del que hauràs aconsellat. Amb aquestes insinuacions, Clearc volia que el mateix ambaixador del Rei aconsellés de no rendir les armes, a fi que els grecs fossin més ben esperançats; però Falinos l'esquivà, i digué contra el que ell es creia: -Jo, si de deu mil probabilitats n'hi ha per vosaltres una de salvar-vos fent la guerra al Rei, us aconsello de no rendir les armes; però si no hi ha cap esperança de salut a despit del Rei, us aconsello de salvar-vos com podreu. Llavors Clearc respongué: -Doncs, això és el que tu dius: bé, anuncia de part nostra que nosaltres creiem que si hem de ser amics del Rei, serem uns amics més útils tenint les nostres armes que no pas havent-les remès a un altre. Falinos respon: -Ho anunciarem: però el Rei m'ha encarregat encara de dir-vos, que, romanent aquí, hi haurà treva, i avençant o reculant, guerra. Respongueu doncs sobre aquest punt: si romaneu i que hi hagi treva, o si he d'anunciar de part vostra que hi ha guerra. I Clearc digué: -Anuncia sobre aquest punt, que a nosaltres ens sembla bé el que li sembla al Rei. -Què vols dir amb això?- digué Falinos. Respongué Clearc: -Si restem, treva; guerra per qui avenci o reculi. Falinos tornà a preguntar: -És treva o guerra que he d'anunciar? I Clearc respongué de bell nou: -Treva per qui resti, per qui avenci o reculi, guerra. Ara, del que faria, no en traspuà res. CAPÍTOL II COMENÇAMENT DE LA RETIRADA Falinos partí amb els que l'havien acompanyat. Els que havien anat al camp d'Arieu, tornaren, Procles i Quirísof: Menó havia restat allí amb Arieu. Aquests reporten que Arieu ha dit que hi havia molts perses més distingits que ell, que no el sofririen mai per Rei: -Però si voleu fer la retirada amb ell, us invita a venir ja, aquesta nit; si no, diu que partirà de bon matí. Clearc respon: -Doncs així cal fer: si venim, tal com dieu; si no, feu el que creureu més aventatjós per a vosaltres. El que ell faria, tampoc no els ho diu. Però després, a posta de sol, convocant els generals i els capitans, els diu: -Senyors, he sacrificat per anar contra el Rei, i les entranyes no m'han estat favorables. I és natural que no ho fossin: perquè jo ara m'he informat, que entre nosaltres i el Rei hi ha el riu Tigris, que es passa amb embarcacions, i nosaltres no podríem travessar-lo sense barques: i de barques no en tenim. Romandre ací no és possible: perquè de queviures no hi ha manera d'haver-ne. Però per anar a ajuntar-nos als amics de Cirus, les víctimes ens han estat favorables del tot. Vet aquí doncs el que cal fer: separem-nos i que cadascú sopi amb el que té. Quan el corn farà el senyal com per dormir, plegueu el bagatge; al segon toc, carregueu les atzembles; al tercer, seguiu el vostre cap, l'atzembleria al llarg del riu, i els hoplites al defora. Havent sentit aquestes ordres, els generals i els capitans es retiren i fan tal com s'ha dit. Des d'aquest moment Clearc comanda i els altres obeeixen no pas que l'haguessin elegit, sinó veient que era l'únic que tenia el cap que ha de tenir qui mana, mentre que els altres eren sense experiència. El compte del camí que havien fet des d'Efes de Jònia fins al camp de batalla, era en noranta tres jornades, cinc centes trenta cinc parasangues o setze mil cinquanta estadis. I del camp de batalla fins a Babilònia deien que hi havia tres cents seixanta estadis. Quan va haver-se fet fosc, Miltocites de Tràcia, amb els homes de cavall que duia, fins a quaranta, i com tres cents d'els de peu, tracis així mateix, desertà per anar-se'n amb el Rei. Clearc es posa al cap dels altres, com ho havia anunciat; els altres segueixen: i cap a mitjanit arriben a la primera etapa, on és Arieu i la seva tropa. En haver posat les armes davant les files, els generals i els capitans grecs se'n van a trobar Arieu. Llavors els grecs i Arieu i els principals dels que eren amb ell juren de no trair-se, i de ser aliats. Els bàrbars juren a més a més de guiar sense falsia. En jurar, degollen un brau, un llop, un senglar i un moltó; reben la sang dins un escut, i els grecs hi suquen l'espasa i els bàrbars la llança. Després de donar-se aquestes penyores, Clearc parla així: -Vejam, Arieu, ja que vosaltres i nosaltres tenim el mateix camí a fer, digues ¿quina és la teva opinió sobre la marxa: ens en tornem per on hem vingut, o creus haver ideat alguna altra ruta millor? Arieu respon: -Si ens en tornem per on hem vingut, morirem tots de fam: perquè ara no tenim gens de queviures. En les disset jornades darreres fetes per arribar ací no hem trobat res en el país, o allí on hi havia alguna cosa, nosaltres ho hem consumit passant. Ara pensem en una ruta més llarga, però en la qual no ens mancaran queviures. Hem de fer les primeres jornades tan fortes com poguem, a fi d'allunyar-nos com més millor de l'exèrcit del Rei. Perquè un cop li durem un aventatge de dos o tres dies de camí, el Rei ja no podrà aconseguir-nos; amb poques tropes no gosarà encalçar-nos, i si en té moltes no podrà anar de pressa; i potser també li escassejaran els queviures. Vet aquí- diu Arieu -el parer que jo tinc. Aquest pla estratègic no podia dur a altra cosa sinó a escapolir-se o a fugir del Rei: però l'atzar dirigí millor l'exèrcit. Perquè en ser de dia, tot d'una es posaren en marxa, tenint el sol a la dreta, comptant d'arribar a posta de sol a llogarrets de la Babilònia: en això no s'enganyaven. Cap a la tarda, els sembla de veure cavalleria enemiga: i aquells dels grecs que es trobaven fora dels rengles, corren a formar-hi. Arieu, que per haver estat ferit s'esqueia a anar en carro, davalla i es posa la cuirassa, així com els que eren amb ell. Mentre s'armen, els exploradors que havien enviat endavant, tornen dient que no és cavalleria, sinó atzembles que pasturen. De seguida tothom va conèixer que el Rei s'havia atendat per alli prop: i de fet, s'obirava fum en els llogarrets no pas lluny. Clearc, però, no marxa contra l'enemic: perquè veia que els soldats estaven rendits i en dejú: i que també ja era tard. Amb tot, no es decanta tampoc d'allí, guardant-se que no semblés que fugia; sinó que mena la seva gent dret endavant i a posta de sol s'atenda amb el cap de la columna en els llogarrets més pròxims, dels quals l'exèrcit del Rei havia arrapinyat fins la fusta de les cases. Els primers, doncs, s'acampen d'una manera o altra; però els segons, arribant a nit fosca, s'allotgen cadascú on s'esqueia, i fan un gran aldarull cridant-se els uns als altres, talment que fins els enemics els senten, i les avençades més pròximes dels enemics fugen de llurs tendes. Això va ser evident l'endemà: perquè no va aparèixer més pels voltants ni cap atzembla ni campament, ni fum. El Rei mateix, pel que sembla, es va esbalaïr de l'atansament de l'exèrcit i es va veure clar l'endemà pel que va fer. Més avençada la nit, una terror semblant s'apoderà dels grecs: brogit, tumulte com sol haver-hi quan sobrevé una de aqueixes terrors. Clearc, que s'esqueia a tenir prop seu Tolmides d'Elea, el millor pregó de seu temps, li dóna ordre de cridar silenci i de proclamar tot seguit que els caps fan a saber, que aquell que denunciarà qui és que ha deixat anar un ase entre les armes, rebrà per recompensa un talent d'argent. En haver-se fet aquesta crida, els soldats comprenen que l'alarma ha estat vana, i que els caps estan bons i sans. A trenc d'alba, Clearc ordena als grecs de posar les armes en fila, talment com en dia de batalla. CAPÍTOL III TREVA AMB EL REI I AMB TISSAFERNES El que més amunt he escrit, que el Rei es va esbalaïr de l'aproximació de l'exèrcit, llavors va ser evident. Perquè ell que la vigília enviava l'ordre de rendir les armes, ara a la sortida del sol envia uns heralds a proposar treves. Aquests, arribats a les avantguardes, demanen els caps. Les sentinelles havent fet el report, Clearc, que en aquell moment s'esqueia a inspeccionar les files, diu a les sentinelles d'invitar els heralds a esperar-se fins que ell tingui lleure. Disposa llavors les tropes de manera que ofeireixin a l'ull el bell aspecte d'una falanx atapeïda de pertot, i que cap dels soldats sense armes no estigui en evidència; després fa venir els missatgers, i ell mateix els surt a l'encontre, amb els seus soldats més ben armats i més ben plantats, i diu als altres generals de fer el mateix. En ser davant dels missatgers, els pregunta què volen. Ells diuen que vénen per una treva, amb missió d'anunciar als grecs les intencions del Rei, i al Rei les intencions dels grecs. Clearc respon: -Anuncieu-li, doncs, que de primer cal combatre, perquè no tenim de què dinar: i ¿qui gosarà parlar de treves als grecs si no els procura dinar? Havent sentit aquests mots els missatgers es retiren, i tornen tot d'una, la qual cosa prova que el Rei era per allí prop, ell o algú altre encarregat per ell de la negociació. Diuen que el Rei troba raonable la petició i que tornen amb guies que, si la treva es conclou, els conduiran en un indret on tindran queviures. Clearc pregunta si la treva es fa per aquells que van i vénen per les negociacions, o si també hi haurà treva per als altres. I ells: -Per a tots- responen -fins que les vostres proposicions hauran estat anunciades al Rei. Després d'aquesta promesa, Clearc els fa allunyar i celebra un consell: i s'opina de fer la treva tot d'una i d'anar en tranquil·litat a l'indret on són els queviures i proveir-se'n. -També és el meu parer; però no ho comunicaré tot seguit, sinó que ho diferiré fins que els enviats temeran que no hagim refusat de fer les treves; i fins jo crec bo- afegí -que els nostres soldats tinguin la mateixa por. Quan li sembla el moment oportú, anuncia que accedeix a la treva, i tot d'una prega de ser conduït on són el queviures. Ells el condueixen. Clearc es posa, doncs, en marxa després d'haver conclòs la treva, amb l'exèrcit en ordre de batalla, i ell mateix a l'avantguarda. Topen amb fossats i canals, tan plens d'aigua, que és impossible de travessar-los sense ponts; però fan passeres amb palmeres caigudes, i amb altres que les tallen. Allí es va poder veure quin general era Clearc. Amb la mà esquerra tenia la pica, amb la dreta un bastó: si algun soldat dels destinats a aquesta feina li sembla que ronseja, li venta cop i en tria un de capaç: ell mateix posa mans a l'obra, entrant dins el llot, talment que hauria estat una vergonya per tots de no escarrassar-se amb ell. Havia destinat a aquesta feina els que tenien fins a trenta anys: però en veure's l'escarrassament de Clearc, s'hi posen també els més vells. I Clearc s'escarrassava molt més, sospitant que els fossats, no eren sempre tan plens d'aigua: perquè no era pas el temps que es rega el camp; però presumia que, a fi de fer veure des d'aleshores als grecs que hi hauria qui sap les dificultats per a la marxa, el Rei havia deixat anar aquella aigua pel pla. Bo i marxant, arriben als llogarrets on els guies havien indicat de pendre els queviures: hi havia blat a balquena i vi de palmera i un vinagre cuit que es treu també de les palmeres. Pel que fa als dàtils mateixos, els que s'assemblen als que es venen a Grècia, els deixaven pels esclaus; als senyors en servien de triats, que enamoraven per la bellesa i la grandària: llur color no es desassembla en res de l'ambre. En fan assecar també, que els reserven com a llamins: i són deliciosos durant el beure, però fan mal de cap. Allí també els soldats menjaren per primera vegada el «cervell de palmera»: molts s'admiraven de la forma i del gust tot particular que té: però feia també un mal de cap terrible. La palmera, així que li han arrencat el cim de la tija, s'asseca completament. Allí hi sojornen tres dies. De part del Gran Rei, arriba Tissafernes amb el germà de la dona del Rei, i tres perses més, i un gran seguici d'esclaus. Els generals grecs els surten a l'encontre, i Tissafernes els parla el primer així, per medi de l'intèrpret: -Jo, oh grecs, habito un país veí de Grècia: veient-vos caiguts en mals nombrosos i sense sortida, he considerat com una troballa, si podia obtenir del Rei que em concedís de dur-vos salvats a Grècia. Perquè penso que no em serà malagraït ni per la banda vostra ni per la de tot Grècia. Sabent-ho, he fet la requesta al Rei, dient-li que era just de concedir-me aquesta gràcia, havent estat jo el primer d'anunciar-li que Cirus emprenia una expedició contra ell, i d'acudir portant-li un socors juntament amb la nova; que l'únic de tots els que han estat oposats als grecs, no he fugit, sinó que m'he obert pas i m'he ajuntat amb el Rei en el vostre campament, on el Rei havia fet cap després d'haver occit Cirus, i he empaitat els bàrbars a sou de Cirus amb les tropes que veus ara presents amb mi, i que li són les més fidels. Ell m'ha promès de deliberar sobre aquestes coses: però m'ha encarregat de venir-vos a preguntar, per què haveu pres les armes contra ell. I us aconsello de respondre amb mesura a fi que em sigui de més bon fer, si és que puc fer alguna cosa de bo per vosaltres vora del Rei. A aquestes paraules, els grecs s'aparten, escateixen i responen, per boca de Clearc: -Nosaltres no ens hem pas reunit per fer la guerra el Rei, ni hem marxat contra el Rei; sinó que Cirus ha trobat molts pretextos, com tu bé saps, per agafar-vos a vosaltres desprevinguts i dur-nos a nosaltres fins aquí. Amb tot, quan el veièrem en perill, ens avergonyírem davant dels déus i dels homes, de trair-lo, nosaltres que el temps abans ens havíem prestat a tot el bé que ens havia fet. Després que Cirus és mort, ni disputem al Rei la sobirania, ni hi ha de què hàgim de voler fer cap mal a les terres del Rei, ni tenim intenció d'occir-lo; i ens en tornaríem al nostre país, si ningú ens inquietés: ara, que a qui ens faci tort provarem, amb l'ajuda dels déus, de rebutjar-lo; però si hom és generós amb nosaltres, farem tot el que sigui del nostre poder per no ésser vençuts en generositat. Així parlà Clearc. Després d'haver-lo sentit, Tissafernes diu: -Jo transmetré aquestes paraules al Rei, i a vosaltres tot seguit les seves intencions; i fins que jo tornaré, que subsisteixi la treva: nosaltres us proporcionarem un mercat. L'endemà, no vingué: de manera que els grecs ja s'hi encaparraven. Al tercer dia vingué, dient que venia havent obtingut del Rei permís per salvar els grecs, malgrat que molts s'hi oposaven del tot, pretenent que no era digne del Rei de deixar anar una gent que havia fet armes contra ell. I acabà dient: -Ara podeu rebre de nosaltres la fermança que us procurarem un país amic, i que us tornarem sense paranys cap a Grècia, fornint-vos mercat; i allà on no hi hagi manera de comprar, us deixarem pendre del país els queviures. Però vosaltres, per la vostra banda, cal que ens jureu, de passar de debò com per país amic, sense fer dany, prenent menjar i beure només quan no us fornirem mercat: i quan us fornirem mercat, comprant els queviures. Aquestes condicions semblaren bé; juren, i Tissafernes i el germà de la dona del Rei donen la dreta als generals i als capitans dels grecs, i la prenen dels grecs. Després d'això Tissafernes diu: -Ara me'n torno amb el Rei: quan hauré acabat el que he de fer, tornaré amb els meus bagatges per endur-vos-em cap a Grècia i tornar jo mateix a la meva província. CAPÍTOL IV MARXA AMB ARIEU I TISSAFERNES: NEIX LA DESCONFIANÇA Després d'això, els grecs i Arieu, atendats els uns al costat dels altres, esperen Tissafernes més de vint dies. Durant aquests, vénen a visitar Arieu els seus germans i altres parents. Altres perses igualment visiten els que eren amb ell, i els encoratgen, i alguns fins els donen fermança de part del Rei, que el Rei no els en servarà mal record per l'expedició que han fet amb Cirus ni per res del que ha passat. Estant les coses en aquest punt, es va veient clar que la gent d'Arieu te menys miraments envers els grecs, de manera que els demés grecs no abellint-se'n, van a trobar Clearc i els altres generals i els diuen: