Part 3

-Oh Grecs, no us duc pas d'aliats perquè em manquin bàrbars, sinó perquè crec que sou millors i més forts que molts dels bàrbars, i per això us he pres amb mi. Vegeu doncs de ser dignes de la llibertat que posseïu, i per la qual jo us dic feliços. Perquè, sapigueu-ho bé, jo pendria aquesta llibertat a canvi de tot el que tinc i encara més. A fi que conegueu a quin combat aneu, jo que el conec vull fer-vos-en sabedors. La munió és immensa, i arremeten amb una gran cridòria: però si sosteniu ferm, jo estic segur d'avergonyir-me quan veureu quins homes tenim en el nostre país. Però vosaltres sigueu homes i porteu-vos com a valents, que aquell de vosaltres que voldrà tornar a la seva pàtria, jo li faré tornar envejat de tothom: però espero fer de manera que molts s'estimaran més el que trobaran vora meu que el que trobarien a casa.

Llavors Gaulites que era allí, refugiat de Samos i fidel a Cirus, digué:

-Cirus, n'hi ha que diuen que ara promets molt perquè et trobes en un perill imminent, però que si tot te va bé, diuen que no te'n recordaràs més. D'altres diuen que ni que te'n recordessis i volguessis no podries pagar el que promets.

En haver sentit aquestes paraules, Cirus digué:

-Però, companys, l'imperi dels meus pares s'estén cap a migdia, fins a uns països inhabitables a causa de la calor; i cap a la banda de l'Ossa, a causa del fred; de tot el que hi ha al mig, ne són sàtrapes els amics del meu germà. Si nosaltres vencem bé cal que en fem senyors els nostres amics; talment que no temo pas de no tenir què donar a cadascun dels meus amics si la cosa reix bé, sinó de no tenir prou amics a qui donar. I a vosaltres, Grecs, us donaré a més a més una corona d'or a cadascú.

Els que sentiren aquestes paraules posaren molt més delit i les reportaren als altres. Els generals i fins alguns altres grecs entraren on era Cirus, demanant per saber què tindrien, si eren vencedors; i ell els acomiadava a tots amb el cap omplert.

Tots els que conversaven amb ell li aconsellaven de no combatre ell en persona, sinó d'estar-se a la reraguarda. I en aquella avinentesa Clearc preguntà si fa no fa a Cirus:

-¿Es que penses, Cirus, que el teu germà voldrà combatre en persona?

-Per Zeus- digué Cirus, -si és de debò fill de Darius i de Parisatis i germà meu, jo no li pendré pas el lloc sense brega.

Llavors, durant l'armament, es va fer el recompte dels grecs: deu mil quatrecents escuts i dos mil cinc cents peltastes; i els bàrbars que anaven amb Cirus, deu miríades i com a vint carros armats de falç. Els enemics diuen que eren cent vint miríades i dos cents carros, armats de falç, sense comptar sis mil cavalls comandats per Artagerses i arrenglerats davant del rei. L'exèrcit del rei era comandat per quatre caps, estrategues o generals, cadascun tenint a les seves ordres trenta miríades, Abròcomas, Tissafernes, Gòbrias, Arbeces. I d'aquests ne foren presents a la batalla noranta miríades, i de carros armats de falç cent-cinquanta; perquè Abròcomas féu tard de cinc dies a la batalla, arribant de la Fenícia. I tot això els desertors enemics vinguts de la banda del Gran Rei ho feren avinent a Cirus abans de la batalla; i després de la batalla, els enemic agafats reportaren el mateix.

D'allí Cirus fa una jornada, tres parasangues, amb totes les tropes formades, les gregues i les bàrbares: perquè creia que el rei atacaria aquell mateix dia. Cap a mitjan d'aquesta jornada troba en efecte un fossat cavat, pregon, de una amplària de cinc brasses i una fondària de tres. El fossat s'estenia per la plana amunt, en una llargària de dotze parasangues, fins a la muralla de la Mèdia. Allí hi ha els canals que deriven del Tigris: són quatre, d'una amplària d'un pletre, i força pregons; i hi naveguen barques que duen blat. Es llencen dins l'Èufrates, i deixen entre l'un i l'altre una distància d'una parasanga; i els travessen ponts.

Vora l'Èufrates, entre el riu i el fossat, hi havia un passatge estret com d'una vintena de peus. Aquest fossat el Gran Rei l'havia fet fer a tall de trinxera, en assabentar-se que Cirus avençava contra ell. Cirus i el seu exèrcit passen aquest freu, i es troben a l'altra banda del fossat. En tot aquell dia el Rei no presenta batalla; però es veuen moltes petjades de cavalls i d'homes que es retiren. Cirus llavors fa venir l'endevinaire Silanos d'Ambràcia, i li dóna tres mil darics, perquè onze dies abans d'aquell li havia dit, mentre sacrificava, que el Rei no presentaria batalla en deu dies. I Cirus li havia dit:

-Ja no hi haurà batalla, si no n'hi ha aquests dies: si dius la veritat, et prometo deu talents (1).

I era aquest or que ara li pagava, perquè s'havien escolat els deu dies.

Com que el rei no havia destorbat que l'exèrcit de Cirus travessés el fossat, Cirus va creure, i els altres també, que havia desdit de combatre; de manera que l'endemà Cirus marxava amb més descurança. El tercer dia avença, segut en el seu carro, amb molt poca gent davant d'ell: la majoria marxava a la desbandada, i molts fins es feien portar les armes en els carros i adzembles.

(1) El talent valia 6,000 dracmes, o sigui uns 5,560 francs.

CAPÍTOL VIII

BATALLA DE CUNAXA l MORT DE CIRUS

Ja era cap a l'hora que la plaça és plena, i ja s'éra vora l'indret on es feia compte de desenganxar, quan de sobte Patègias, senyor persa, un dels fidels de Cirus, apareix corrent a galop desfet, amb el cavall tot suat, i crida tot d'una a tothom que ensopega en llengua bàrbara i en grec, que el rei avença amb un exèrcit nombrós, aparellat com per una batalla. Llavors hi hagué un gran batibull: els grecs i tothom pensen de seguida que el rei els caurà damunt sense estar formats. Cirus salta del carro, revesteix la cuirassa, puja a cavall, agafa les javalines, i dóna ordre a tothom d'armar-se i de col·locar-se cadascú en el seu rengle.

Es formen a correcuita: Clearc, a l'ala dreta, i recolzant en l'Èufrates; Pròxenos el continua seguit dels altres generals, i Menó i les seves tropes ocupa l'ala esquerra de l'exèrcit grec. De l'exèrcit bàrbar, la cavalleria paflagònia, cap a un miler d'homes, es col·loca vora Clearc a la dreta, amb el cos de peltastes grecs, i a l'esquerra Arieu, lloctinent de Cirus, amb la resta dels bàrbars. Cirus es posa al centre, amb els seus cavallers en nombre de sis cents, armats de cuirasses, de cuixeres i d'elms, tots llevat de Cirus. Cirus es col·locava per a la batalla amb el cap nu. Es diu, en efecte, que és costum dels perses d'anar amb el cap nu quan afronten els perills de la guerra. Els cavalls que seguien Cirus portaven tots frontals i pitrals; els genets tenien sabres a la grega.

Ja era migdia i els enemics no es mostraven enlloc; però cap a la tarda, apareix una polsaguera com un núvol blanc, que en poca estona esdevingué una negror que cobreix bon troç del pla. Quan són més a prop, aviat el bronze lluenteja, i es fan obiradores les llances i els rengles. Era la cavalleria de cuirasses blanques pertanyent a l'ala esquerra de l'enemic: Tissafernes diuen que la comandava. Vénen de seguida els gerròfors (1), després els hoplites amb escuts de fusta fins als peus; els quals diuen que eren egipcians: i altres cavallers, i altres arquers, tots formats per nacions, cada nació avençant en columna plena. Davant, deixant grans distàncies entre ells, anaven els carros anomenats portafalç; i tenien les falç agafades al fusell, les unes esteses de biaix, les altres sota els seients, mirant a terra, per tallar de cap a cap tot allò que encontressin. El pla era de llançar-los contra els batallons grecs, i de rompre'ls.

El que Cirus havia dit, quan havent convocat els grecs recomanava de resistir la cridòria dels bàrbars, fou desmentit: perquè avençaven no amb crits, sinó en tant de silenci com era possible, tranquil·lament, a un pas igual i calmós.

Llavors Cirus, passant al llarg de la línia amb Pigres, el seu intèrpret, i tres o quatre més, crida a Clearc de conduir la seva tropa cap al centre mateix dels enemics perquè allí era el Rei:

-Si vencem aquí, diu, tot és nostre.

Clearc, veient el cos del centre, i sentint a dir a Cirus que el Rei era enllà de l'esquerra dels grecs: perquè el Rei tanta més munió tenia, que el seu centre desbordava l'esquena dels grecs: Clearc doncs no volgué desagafar la seva ala dreta de les vores del riu, per por de ser voltat pels dos flancs; però respongué a Cirus, que vigilaria que tot anés bé.

En aquest endemig l'exèrcit bàrbar avençava en bon ordre; El cos dels grecs, romanent en el mateix lloc, es completa amb soldats que arriben encara a llurs rengles. Cirus, passant al llarg de la línia, a no gaire distància del front, contemplava els dos exèrcits, ara girant els ulls als enemics, ara als amics. Quan un soldat de l'exèrcit grec, Xenofont d'Atenes, en veure'l pica al seu encontre i li pregunta si té cap ordre a donar. Cirus s'atura, i li mana de dir a tothom que els sacrificis han estat bons i les víctimes bones. Això dit, sent una remor que corre a través de les files, i pregunta quina remor és. Xenofont diu, que és el mot d'ordre que passa ja per segona vegada. Cirus s'estranya que l'hagin donat, i pregunta quin és aquest mot d'ordre. Xenofont respon que «Zeus Salvador i Victoria». I Cirus en sentir-ho:

-Doncs bé, l'accepto- diu -i que així sigui!

Havent això dit, mena cap al seu lloc. No hi havia ja més que tres o quatre estadis de l'una falanx a l'altra, quan els grecs canten un pean i surten cap a l'encontre dels enemics.

Una part de la falanx avença com una maror; la resta segueix a pas de carrera: i aviat tots els grecs, llançant el crit ordinari de «Helelen» en honor d'Eniàlios (2), arriben corrents. I n'hi ha que diuen que feien soroll amb els escuts contra les piques per esverar els cavalls. Abans d'arribar a tret d'arc, els bàrbars giren cua i fugen; els grecs els persegueixen amb totes les forces, i es criden els uns als altres de no córrer en desordre, sinó de seguir en formació. Per altra banda, els carros eren duts els uns a través dels mateixos enemics, els altres a través dels grecs, buits de conductors. Els grecs, però, en veure'ls venir de lluny, obren les files; només n'hi hagué un que, embadalit com en un hipòdrom es deixà agafar; i tot i això diuen que no va pendre cap mal; ni cap altre dels grecs en aquesta batalla, no va pendre cap mal tampoc, si no és a l'ala esquerra; un que va ser ferit per una fletxa, diuen.

Cirus, veient els grecs vencedors i perseguint tot allò que tenien davant, s'omple d'alegria i ja és saludat com a rei pels qui el volten; amb tot no es deixa dur a perseguir, sinó que manté en columna atapeïda la seva tropa de sis cents cavallers, i observa què farà el rei. Perquè sabia que estava al mig de l'exèrcit persa. Tots els caps dels bàrbars comanden estant-se al bell mig de llurs tropes, creient així que són en més seguretat si tenen forces a cada costat d'ells: i si tenen una ordre a donar l'exèrcit pot haver-ne esment en la meitat del temps. El rei, doncs, col·locat al bell mig de les seves tropes, quedava fora de l'ala esquerra de Cirus. Així, com que ningú el combatia de front ni a ell ni a les tropes arrenglerades al seu davant, fa un moviment de conversió com per voltar l'altre exèrcit. Cirus, tement que no agafi els grecs per l'esquena i els destroci, li pica a l'encontre, i carregant amb els sis cents homes venç els que estaven arrenglerats davant del rei i llança en fuga els sis mil: fins diuen que occí amb la seva pròpia mà Artagerses, que els comandava.

Un cop iniciada la desfeta, els sis cents cavallers de Cirus s'esbarrien i es llancen a la persecució, llevat d'uns quants, molt pocs, que romanen entorn d'ell, gairebé únicament els anomenats comensals. Estant amb ells, obira el rei i el batalló que el volta: i tot d'una no es pot contenir, sinó que dient: «Veig l'home!» es precipita damunt d'ell, li venta cop al pit i el fereix a través de la cuirassa, com diu Ctèsias el metge, que fins diu que ell mateix li curà la ferida; però al mateix moment de ventar el cop, algú l'encerta sota l'ull amb una javalina tirada amb força. I allí en aquell combat entre el Rei i Cirus i els que els voltaven, de l'un costat i de l'altre, Ctèsias diu quants són els que moriren entorn del Rei, perquè ell era a la seva vora. Cirus mateix hi va morir, i sobre el seu cos jeien vuit dels principals del seu seguici. Artapates, el més fidel dels portaceptres, pel que diuen, en veure Cirus caigut, salta del cavall i s'abraça al seu cos. I els uns diuen que el rei manà a algú que el degollés sobre el cos de Cirus; d'altres, que es degollà ell mateix, arrencant-se de la simitarra; perquè en tenia una d'or, i portava també un collaret, braçalet i les altres joies com els més nobles dels perses; perquè Cirus l'estimava per la bona voluntat i la fidelitat que li tenia.

(1) Portadors de _gerron_, petit escut persa, rectangular, de vímet cobert de pell, que podia ser plantat a terra mitjançant un puntal per cobrir el soldat mentre llançava les seves fletxes.

(2) Apel·latiu d'Ares o Mars.

CAPÍTOL IX

ELOGI DE CIRUS

Així finà Cirus, dels perses que visqueren després de Cirus l'Antic, l'home més reial i més digne de l'imperi, com ho confessen tots aquells que semblen haver-lo tractat. De primer, era encara un nen, educat amb el seu germà i amb els altres infants, que ja se'l tenia com el millor de tots en tota cosa. Perquè els fills dels perses més distingits són educats a les portes del rei: allí tothom hi observaria un gran seny, allí no s'hi sent a dir ni s'hi veu res de vergonyós. Les criatures veuen com els uns són honorats pel rei, i ho senten a dir, i com d'altres incorren en la seva desgràcia: de manera que tot d'una, bo i criatures aprenen de comandar i de ser comandats.

Cirus semblà ser d'antuvi el més respectuós dels de la seva edat; obeïa als vells fins millor que els de naixença més baixa que ell; després era molt amic dels cavalls i els manejava amb la més gran habilitat del món; se'l judicava en els exercicis guerrers, el tir a l'arc i el llançament de la javalina, com el més amic d'apendre i el qui més s'hi practicava. Quan la seva edat li ho va permetre, fou el més amic de la cacera i el més apassionat dels perills que es corren amb les bèsties. Un ós un dia se li va tirar damunt, sense que ell tremolés sinó que va abraonar-s'hi, i l'ós havent-lo fet caure del cavall, en rebé ferides de les quals duia ben visibles les cicatrius; però al capdavall l'occí i va fer ric i feliç el primer que l'havia vingut a socórrer.

Enviat pel seu pare en qualitat de sàtrapa a la Lídia, la gran Frígia i la Capadòcia, i designat així mateix general de totes les tropes que tenen obligació de reunir-se en el pla del Castol, mostrà d'antuvi que allò que més preava, si pactava amb algú i si feia amb algú cap contracte, i si prometia res a algú, era de no enganyar en res. I així tenia la confiança de les ciutats, que li eren sotmeses, i la confiança dels particulars; i si algú li havia esdevingut enemic, un cop havia tractat amb Cirus tenia la seguretat de no haver de sofrir res contra els pactes. En conseqüència, quan va fer la guerra a Tissafernes, totes les ciutats es decidiren de bona gana per Cirus en comptes de Tissafernes, llevat dels Miletencs; i encara aquests el temien, perquè no volia abandonar els refugiats. En efecte, demostrà, com havia dit, que no els abandonaria mai, després que una vegada havia estat llur amic, encara que llur nombre minvés i encara que els anessin més malament les coses.

Se'l veia, si algú li havia fet res de bo o de dolent, afanyar-se per vèncer ell: i reportaven d'ell aquest desig, que dessitjava de viure prou temps per vèncer a beneficis aquells que li havien fet bé, i a venjança aquells que li haguessin fet mal. Per això doncs tothom volia confiar-li, a ell més que a ningú del nostre temps, la seva fortuna, la seva ciutat, la seva persona. No és pas tampoc que ningú pugui dir, que es deixés enriure pels malfactors i els injustos, ans els castigava més sense consideració que ningú. Sovint es veien per les carreteres gent a la qual mancaven els peus i les mans i els ulls: de manera que, dins la província de Cirus, tothom, grec o bàrbar que no fes tort a ningú podia viatjar sense por, anar on volia i portar el que li venia bé. Era un fet reconegut que honorava amb preferència els valents a la guerra. La seva primera guerra fou contra els Písides i els Misians; dirigint ell mateix en persona la campanya en aquests països, a aquells que veié afrontar de bon delit els perills, els féu governadors de les províncies conquistades i els honorà amb altres presents; de manera que semblava pretendre que els valents havien de ser els més feliços, i els covards els esclaus dels valents. En conseqüència, eren a dojo els qui volien córrer per ell al perill allí on es podia pensar que Cirus ho reparés.

Pel que fa a la justícia, si algú li apareixia com volent assenyalar-se per la seva, ho feia tot per enriquir-lo més que no pas els qui amaven els profits injustos. Així és com tot li era administrat equitativament i com tenia un veritable exèrcit. En efecte els generals i els capitans venien a ell per mar, no amb vista als diners, sinó perquè sabien que era més profitós d'obeir bé a Cirus, que no pas la soldada de cada mes. Quan un el servia bé en alguna cosa que ell encomanés, mai no deixava aquest zel sense recompensa. Per això s'ha dit que Cirus tingué en tot els millors agents.

Quan veia algun intendent que s'assenyalava per la seva justícia, que millorava el país que regia, i que es feia rendes, no li llevava mai res, sinó que encara li'n donava més: de manera que treballaven de gust i adquirien amb confiança, i per altra banda el que un hagués menjat ho amagava a Cirus. Perquè no es veia que envegés les riqueses clares, però provava de servir-se dels tresors amagats. Tots els amics que s'havia creat, dels quals coneixia l'afecte i judicava auxiliars aptes per a empendre el que s'escaigués a voler empendre, és cosa reconeguda per tothom que no hi havia ningú que sapigués afalagar-los com ell. I com que de vegades ell mateix es creia en necessitat d'amics per tal de tenir auxiliars, també ell provava de ser per als seus amics un auxiliar excel·lent així que remarcava el que desitgés cadascú.

Era l'home del món, jo penso, que rebia més presents, per moltes raons; però també més que ningú els distribuïa entre els seus amics, mirant els gustos de cadascú i el que veia que cadascú necessitava més. Tot el que li enviessin d'agenç del cos, ja fos per a la guerra, ja fos per a l'ornament, conten que deia que el seu cos no podia portar-ho pas tot, i que uns amics ben agençats els considerava com el millor ornament d'un home. Que hagués vençut els seus amics en magnificència i en benifets no és res d'estrany, perquè era més poderós; però que els sobrapassés en atencions, i en desig de fer-los plaer, això el que és a mi em sembla més admirable. Perquè Cirus sovint els enviava gerres, mig plenes de vi, quan ne rebia de bo, dient que feia molt de temps que no havia trobat un millor vi que aquell: «Te n'envia doncs i et prega de beure-l avui amb els que més estimes.» Sovint enviava oques a mig menjar i meitats de pans i altres coses així, encomanant al portador de dir: «Cirus ho ha trobat exquisit: i vol, que tu també ho tastis.» Quan el farratge era d'allò més rar, i que ell pels vailets i per la cura que tenia se n'havia pogut procurar, enviava a tots cantons a dir als seus amics de pendre aquell farratge per a llurs cavalls de sella, a fi que el dejuni no els privés de portar els seus amics. Si mai anava per algun indret on l'haguessin de veure molts ulls, cridava els seus amics i conversava amb ells sèriament, a fi que es veiés clar quins era que estimava.

De manera que el que és jo, pel que sento a dir, no crec que ningú entre els grecs ni entre els bàrbars hagi estat més amat que ell. Vet-en-aquí una prova. Tot i que Cirus era sotmès del rei ningú no es passà d'ell a Artaxerxes; Orontas sol va provar-ho, i aviat va trobar que l'home que havia pres per confident, era més afeccionat a Cirus que no pas a ell. En canvi quan els dos prínceps esdevingueren enemics, molts es passaren del Rei a Cirus, i d'aquests la gent que el Rei estimava més, però que creien que en ser valents trobarien una recompensa més digna vora Cirus que no pas vora del Rei. A la mort de Cirus va haver-hi una gran prova que ell era personalment bo, i que sabia destriar bé els fidels, afeccionats i segurs. Ell mort, tots els amics i comensals que el voltaven moriren combatent per Cirus, llevat d'Arieu: el qual es trobava format a l'ala esquerra, manant la cavalleria: i en saber que Cirus havia caigut, fugí amb totes les tropes que duia.

CAPÍTOL X

SEGONA PART DE LA BATALLA

En el lloc mateix fou tallada la testa i la mà dreta de Cirus. El Rei i els seus, perseguint els fugitius, entren dins el camp de Cirus. La gent d'Arieu no fa ja cap resistència, sinó que fugen a través de llur camp cap a l'etapa d'on havien partit, i que era, diuen, a quatre parasangues de la carretera. El Rei i la seva tropa ho barregen tot i agafen la concubina de Cirus, una focea que diuen que era discreta i bella. Una milesiana més jove, agafada pels soldats del rei, fugí nua cap a la banda dels grecs armats que guardaven els bagatges; formen per resistir, occeixen bona colla dels rapinyadors i uns quants d'ells també hi moren: però no fugen, i salven no solament la dona sinó que tot allò altre que hi havia en llur quarter, efectes i homes, també ho salven.

Llavors el Rei i els grecs eren com a trenta estadis lluny els uns dels altres: els uns, perseguint el que els era davant com si haguessin vençut a tothom; els altres barrejant com si ja tots haguessin vençut. Però en adonar-se'ls grecs que el Rei amb el seu exèrcit era entre els bagatges, i el Rei pel seu cantó sentint a dir a Tissafernes, que els grecs després de vèncer l'ala que tenien enfront, avençaven en persecució dels fugitius, llavors el Rei aplega la seva gent i la forma; Clearc, per la seva banda, crida Pròxenos, perquè era el que tenia més a la vora, i deliberen si enviaran un destacament o bé si aniran tots al campament per defensar-lo.

En aquest punt, el Rei es veu clar que vol atacar de bell nou, pel que sembla, per reraguarda. Els grecs, girant en rodó, es disposen a rebre'l si ataca per allí. però el Rei pren una altra direcció, i torna les tropes pel camí que havia seguit quan desbordava l'ala esquerra. Duia amb ell els desertors que s'havien passat als grecs durant la batalla, i Tissafernes amb la seva gent. El qual Tissafernes no havia pas fugit al primer encontre: al contrari, havia penetrat al llarg del riu a través dels peltastes grecs: i en penetrar no havia occit ningú, mentre que els grecs, que s'havien obert, colpien i disparaven contra ell. Al cap d'aquests peltastes era Epístenes d'Amfípolis, que passava per home prudent. Tissafernes doncs, duent la pitjor part, s'havia retirat, no pas que tornés enrera, i, pervingut al camp dels grecs s'hi havia encontrat amb el rei; i ara tornava amb les tropes reunides.