Part 20

Tenia al seu servei una dona fiada, de moltíssima influència sobre ella, que es deia Gigis, la qual escriu Dinó que va ajudar-la en l'emmetzinament; però Ctèsias afirma que només Gigis estigué en el secret, i que fou contra la seva voluntat. Quant al qui donà les metzines, Ctèsias l'anomena Belitaras, i Dinó, Melantas. Les dues reines s'havien reconciliat de les sospites i enemistats d'abans, i es visitaven i menjaven a la mateixa taula; però tenien por i es guardaven, i no menjaven sinó de les mateixes viandes i dels mateixos plats. Hi ha a Pèrsia un ocellet, que no té excrements, sinó que és tot ple de greix per dins: de manera que la gent creu que viu de vent i de rosada: en diuen _ rintaces _. Ctèsias conta que Parisatis n'agafà un i el tallà pel mig amb un ganivetet untat de metzina per una sola banda; es posà de seguida a la boca la part neta, i oferí la infectada a Statira. Dinó, però, diu que no va ser Parisatis, sinó Melantas qui tallà amb el ganivet, i posà davant de Statira la vianda emmetzinada. Les dolors i les convulsions en mig de les quals morí la dona, no li deixaren cap dubte sobre el seu mal, i donaren al Rei sospites contra la seva mare, de qui coneixia el carácter ferest i de mal endolcir. Per esbrinar-ho, féu agafar de seguida els servidors i els oficials de taula de la seva mare, i sotmetre'ls a la tortura. Gigis, amb tot, Parisatis la tingué molt de temps tancada a la seva cambra amb ella, sense voler remetre-la al Rei, que la demanava. Al capdavall però, ella mateixa demanà que la deixés anar a la seva cambra, de nit. El Rei, que n'hagué esment, li armà una emboscada, i arrabassant-la la condemnà a mort. Els emmetzinadors a Pèrsia son castigats amb el següent suplici: hi ha una pedra plana, sobre la qual els fan posar el cap, i amb una altra pedra els el van picant i estrenyent, fins que els esclafen el cap i la cara. Gigis fou executada així. Quant a Parisatis, Artaxerxes no li va dir ni li va fer cap altre mal, sinó l'envià a Babilònia, lloc que trià ella mateixa, dient-li que mentre ella hi seria, ell no veuria Balbilònia. Tal era l'estat de les qüestions domèstiques.

El Rei no desitjava pas menys tenir en les seves mans les tropes gregues que havien desitjat vèncer Cirus mateix i conservar la corona; però no pogué sortir-se'n. Després d'haver perdut Cirus, que els tenia a sou, i els altres generals, els grecs es salvaren poc menys que de dins el palau d'Artaxerxes, demostrant per experiència, que tota la grandesa de Pèrsia i del Rei consistia en molt d'or i luxe i dones, i la resta no era més que fum i fanfarroneria. Així tota Grècia agafà seguretat, i començà a tenir els bàrbars en un gran menyspreu; sobretot els lacedemonis sentiren que si ara no alliberaven de la servitud persa els grecs habitants d'Asia i no posaven fi als vituperis que sofrien, seria una vergonya. Ja havien portat la guerra a Àsia, de primer amb Timbró, després amb Deríl·lides; però no havent fet res que valgui la pena de parlar-ne, donaren la direcció de la guerra al Rei Agesilau. El qual passant a Àsia amb vaixells, es posà de seguida a l'obra i adquirí una gran nomenada: vencé Tissafernes en batalla campal, i aixecà contra ell les ciutats.

Després d'aquests fets, Artaxerxes imaginà una nova manera de dur la guerra contra els espartans; envià a Grècia Timòcrates Rodi, portant sumes considerables d'or, amb orde de distribuir-les i corrompre els que tenien més crédit a les ciutats, i promoure una guerra de tota Grècia contra Lacedemònia. Timòcrates va fer-ho així; les ciutats mes poderoses formaren una lliga i tot el Peloponès trontollà. Els magistrats d'Esparta cridaren Agesilau d'Àsia: en partir, conten que digué als seus amics que el Rei el llançava d'Àsia amb trenta-mil arquers: perquè la moneda persa porta un arquer gravat.

Desbancà així mateix els lacedemonis del domini del mar, servint-se de Conó, general dels atenesos, que s'ajuntà amb Farnabazos; perquè després de la batalla naval d'Egos-Pòtamos, Conó s'havia quedat a Xipre, més que per amor de la seva seguretat, per esperar un canvi en la situació de Grècia, com qui espera un canvi de vent per fer-se a la mar. Veient que els seus projectes demanaven un gran poder i el poder del Rei un home capaç de dirigir-lo, enviá al Rei una carta sobre el que tenia pensat; i encarrega sobretot al qui la portava, que la presentés per conducte de Zenó cretés o de Polícrit de Mendes; dels quals Zenó era el seu ballarí, i Polícrit el seu metge; i si no hi eren, per conducte del metge Ctèsias. I es diu que Ctèsias, en tenir la carta a les seves mans, afegí al que havia escrit Canó, que li enviés Ctèsias, com a home molt útil en les qüestions de marina. Però Ctèsias diu que el Rei li confià aquesta missió pel seu propi impuls.

Però després que Artaxerxes per entremig de Farnabazos i de Conó va haver guanyat la batalla naval de Cnido, i desposseït els lacedemonis del domini del mar, atragué tot Grècia al seu partit, talment que donà als grecs aquella pau cèlebre de la qual dictà les condicions i que porta el nom de pau d'Antàlcidas. Antàlcidas era un espartiata, fill de Leont; es prenia tan a cor els interessos del Rei, que li féu cedir pels lacedemonis totes les ciutats gregues d'Àsia, i les illes adjacents a la costa d'Àsia, perquè se'n gaudís i els fes pagar tribut a voluntat seva. Tal va ser la pau conclosa entre els grecs, si es pot anomenar pau un oprobi i una traïció de tot Grècia, tan ignominiosa que cap guerra del món ha tingut una fi tan infame per als vençuts.

Per això Artaxerxes, que sempre havia detestat els espartiates, i els tenia, segons escriu Dinó, pels més imprudents de tots els homes, donà a Antàlcidas, quan anà a Pèrsia, proves d'una estimació singular. Un dia, estant a taula, prengué una corona de flors, la submergí dins una esència de gran preu, i l'envià a Antàlcidas, favor que meravellà a tothom. La veritat és que era l'home que calia per viure en les delícies de Pèrsia, i per pendre aquella corona, ell que en un ball havia estrafet davant dels perses Leònidas i Cal·licràtidas. Sembla que en aquella ocasió algú digué a Agesilau:

-Pobra Grècia, on els lacedemonis meditzen.

-Digues més aviat- replicà Agesilau -que els medes laconitzen.

La subtilesa d'aquesta resposta no esborrà la vergonya de l'acció; perquè al cap de poc temps els lacedemonis, a la desfeta de Leuctres, perderen l'hegemonia, com abans havien perdut la glòria en una pau com aquella.

Mentre Esparta ocupà el primer lloc, Artaxerxes donà a Antàlcidas el nom d'hoste i amic; però quan vençuts a Leuctres i reduits a una extrema feblesa, necessitaren diners i enviaren Agesilau a Egipte, i Antàlcidas acudí a ell en demanda d'ajuda per als lacedemonis, Artaxerxes va fer-ne tan poc cas, el va tractar amb tants pocs miraments, traient-se'l per dir-ho així de davant, que Antàlcidas se'n tornà a la seva pàtria, on esdevingut la riota dels seus enemics, i temerós dels èfors, es deixà morir de fam.

Ismènias Tebà i Pelòpidas, que ja havía guanyat la batalla de Leuctres, anaren també a la cort del Rei. Pelòpidas no va fer-hi res de vergonyós; però Ismènias, en manar-se-li que fes la reverència al Rei, deixà caure el seu anell als seus peus, i ajupint-se tot d'una, el collí i aparegué en la positura d'un home que adora.

Timàgoras atenès envià un dia al Rei, per entremig del secretari Beluris, un avís secret. Artaxerxes en agraïment li donà deu mil darics; i com estant malalt tingués necessitat de llet de vaca, li regalà vuitanta vaques, que el seguiren per tot, i de les quals prenia la llet: a més a més envià un llit amb els seus matalassos i els criats per a fer-li, dient que els grecs no hi entenien, i, en fi, esclaus per portar la seva llitera fins al mar, a causa del seu estat de decandiment. Mentre va ser a la cort, li féu servir una taula magnífica; tant, que un dia Ostanes, germà del Rei, li digué:

-Timàgoras, recorda't d'aquesta taula; perquè no deu ser pas per poc que te la guarneixen tan esplèndidament.

Aquestes paraules eren més aviat un retret de traïció que un record de cap gràcia rebuda. Així els atenesos condemnaren Timàgoras a mort, per haver acceptat diners del Rei.

Però Artaxerxes, en compensació de tot el mal que havia fet als grecs, els donà una alegria, quan féu morir Tissafernes, l'enemic més implacable que tenien. Parisatis contribuí a la seva mort, agravant les acusacions que pesaven damunt d'ell. Perquè el Rei no havia perseverat gaire temps en la seva rancúnia, sinó que s'havia reconciliat amb la mare i l'havia tornada a cridar vora seu, veient en ella l'enteniment i l'esperit que calien per governar; per altra banda no hi havia ja cap motiu que els impedís de viure junts, i que donés ocasió de sospites o de disgustos l'un de l'altre. Des d'aleshores ella es posà a servir i a complaure en tot el Rei, i a no trobar malament res del que ell feia; adquirint així un tal ascendent sobre el Rei, que n'obtenia tot allò que volia.

S'adonà que estava desesperadament enamorat d'una de les seves pròpies filles, Atossa; ell amagava i reprimia la seva passió, sobretot per mirament d'ella; si bé diuen alguns, que ja havia tingut amb Atossa un comerç secret. Així que Parisatis n'hagué sospita, començà a fer més carícies que mai a la noia, i parlant a Artaxerxes tot era fer-li elogis de la seva bellesa i del seu caràcter, reial i ple de majestat. A la fi, el va convèncer de casar-se amb la noia, i fer-ne la seva muller legítima, enviant a rodar les opinions i els costums dels grecs, ja que Déu l'havia donat als perses com a llei i com a jutge per definir el que era viciós i el que era honest.

Alguns historiadors, entre ells Heraclides de Cime, diuen que Artaxerxes no sols s'amullerà amb aquesta filla, sinó amb una altra, Amestris, de la qual parlarem aviat. I estimà tant Atossa, després de casada amb ell, que havent-se-li cobert el cos de llebrosia, ni així li posà repugnància; anava contínuament al temple d'Hera, es prosternava de mans en terra davant l'estàtua, i la implorava per la salut de la reina. Per orde seva, els seus sàtrapes i els seus amics enviaren a la deessa una quantitat tan prodigiosa d'ofrenes, que tot el camí que hi havia des del seu palau fins al temple, que eren setze estadis, rebotia d'or, d'argent, de robes de púrpura i de cavalls.

Havent declarat la guerra als egipcis, hi envià de generals Farnabazos i Ifícrates; però no en va treure res, per les diferències que sorgiren entre ells. Després anà en persona a la conquesta dels cadusis, amb tres-cents mil homes de peu i deu mil de cavall. Entrà en llur país, que és aspre, difícil i sempre cobert de boires, que no produeix cap fruit de llavor, i alimenta els seus bel·licosos i ardits habitants amb peres, pomes i altres menes de fruita. No se n'adonà, que va caure en la més espantosa manca de queviures, i per tant en el més gran perill. No es trobava res per menjar, i era impossible de fer venir queviures d'enlloc; els soldats vivien de les atzembles que mataven, de manera que amb prou feines si per seixanta dracmes es podia tenir un cap de ruc. Fins la taula del rei mancà; i quedaven molt pocs cavalls, perquè els altres ja havien estat menjats.

En aquesta ocasió Tiribazos, que per la seva valentia havia ocupat moltes vegades el primer lloc, però sempre la seva lleugeresa el n'havia fet caure, i aleshores no tenia ni crèdit ni consideració, salvà el Rei i l'exèrcit. Hi havia en aquell país dels cadusis dos reis, que acampaven per separat; Tiribazos, després d'haver parlat a Artaxerxes i d'haver-li comunicat el que projectava de fer, anà ell mateix a trobar l'un i envià el seu fill en secret a l'altre. Tots dos enganyaren el rei que havien anat a trobar, dient-li que l'altre havia enviat embaixadors a Artaxerxes, per tractar de la pau i fer aliança amb ell sol:

-Per tant, si ets home de seny, cuita a passar-li davant, i tracta amb Artaxerxes, que jo t'ajudaré en tot allò que pugui.

Tots dos s'ho van creure, i convençut cadascú que l'altre li tenia enveja, enviaren embaixadors, l'un amb Tiribazos, l'altre amb el seu fill. La duració d'aquest pas, començà a fer venir sospites a Artaxerxes i corrien calúmnies sobre Tiribazos; el Rei ja estava amb neguit i es penedia d'haver-li tingut confiança, i donava oïda a les acusacions dels envejosos. Però a la fi arriba, ell per una banda, el seu fill per l'altra, duent els embaixadors cadusis; s'acorden les treves, i es fa la pau amb els dos reis. Tiribazos estigué en una situaçió més elevada i brillant que mai, i partí amb el Rei.

Artaxerxes demostrà aleshores, que la covardia i la mollesa no són, com pensen molts, filles del luxe i de les delícies, sinó d'una naturalesa baixa i viciosa, que es deixa endur per mesquines opinions. Ni l'or ni la púrpura ni totes les joies que el Rei portava sempre sobre el cos, i que valien dotze mil talents, no l'impediren del suportar el treball i les fatigues com els soldats rasos. Baixava de cavall i caminava el primer a peu pels senderons costaruts de muntanya, amb el buirac a l'espatlla i l'escut al braç: de manera que els altres, veient la seva força i el seu coratge, anaven tan lleugers que semblava que tinguessin ales: perquè feia dos-cents estadis i més cada dia.

Arribaren a una de les seves residències reials, que tenia uns jardins admirables, agençats esplèndidament en mig d'una plana sense un sol arbre, pelada com la mà. Com que feia fred, Artaxerxes permeté als soldats que tallessin els arbres del jardí, i en fessin llenya, sense perdonar ni un pi ni un xiprer. Com els soldats vacil·lessin, recant-los aquella grandària i bellesa dels arbres, ell mateix agafà la destral i aclaparà el més gran i ufanós que hi havia. Aleshores tots feren llenya, encengueren unes grans foguerades, i passaren una nit còmoda.

Artarxerxes tornà a la capital havent perdut un bon nombre dels seus soldats, i la majoria dels seus cavalls. I pensant que la mala fortuna i la fallida d'aquesta expedició li atraurien el menyspreu dels seus, començà a entrar en sospites i féu morir a molts, uns per despit, d'altres per por. Perquè la por és la passió més sanguinària dels tirans; en canvi la confiança els fa benignes, dolços i inaccessibles a la sospita. Per això les bèsties tímides i porugues són les més difícils d'amansir i de domesticar, i en canvi les generoses, a les quals la valentia dóna confiança, no fugen de les carícies dels homes.

Artaxerxes, ja essent vell, s'adonà que hi havia dissensió entre els seus fills per la successió de l'imperi: i això tenia dividits els seus amics i persones de qualitat. Els més raonables creien convenient que deixés la corona a Darius, com ell mateix l'havia rebuda per dret de primogenitura. Però el seu fill més petit, Ocos, que era impetuós i violent, tenia també no pas pocs partidaris a la cort, i esperava sobretot fer-se seu el pare per mediació d'Atossa: li feia una cort assídua, i li havia promès d'esposar-la i fer-la reina després de la mort del pare; i fins es murmurava que vivint Artaxerxes, s'havia acostat a ella d'amagada. Però Artaxerxes no va saber-ne mai res; i volent derrocar aviat les esperances d'Ocos, i impedir que imitant l'audàcia de Cirus, no sobrevinguessin noves discòrdies i guerres dins el reialme, declarà rei el seu fill Darius, que tenia cinquanta anys (3), i li concedí de portar la tiara dreta.

És costum a Pèrsia que qui acaba de ser declarat hereu de la corona, demani una gràcia, i qui l'ha declarat la hi atorga, mentre sigui una cosa possible. Darius demanà Aspàsia, que Cirus havia estimat més que cap altra dona, i aleshores era concubina del Rei. Era nascuda a Focea de Jònia, de pares lliures, i havia rebut una educació honesta. Un vespre fou duta a Cirus que estava sopant, amb altres dones, les quals s'assegueren al costat d'ell, sense fer-se les estranyes, i acceptaren els seus jocs i les seves plasenteries. Però Aspàsia es quedà dreta vora la taula, sense dir un mot; i quan Cirus la cridà, no obeí. Els oficials volgueren dur-la per força.

-Se'n penedirà- digué ella -qui em posi les mans damunt.

Els convidats la tractaren de grollera i esquerpa. Però Cirus, encantat, va riure, i digué al qui li havia dut aquelles dones:

-Ja veus que de totes les que m'has dut, aquesta és l'única lliure i no corrompuda.

Des d'aquell dia Cirus començà a sentir-se atret per ella, l'estimà més que cap altra, i li deia la plena de seny. Va ser presa quan Cirus morí a la batalla i el seu campament fou saquejat.

Darius la demanà, doncs, al seu pare, el qual se n'afligí; perquè la gelosia dels bàrbars pels objectes de llur amor és tan terrible, que no solament qui escometés o toqués una concubina del Rei, sinó qui per un camí s'atansés al carro que la porta, o li passés davant, incorreria en la pena de mort. Tot i que Atossa, que havia esposat per amor i contra la llei, vivia encara, mantenia a més a més tres centes seixanta concubines d'una bellesa perfecta.

No obstant, quan Darius li demanà Aspàsia, va respondre que ella era lliure; que la podia pendre si ella volia, però que no la obligués per la violència. Enviada a cercar, Aspàsia, contra l'esperança del Rei, preferí Darius. Artaxerxes la donà, per la força de la llei, però aviat tornà a pendre-la-hi, i la consagrà sacerdotessa del temple d'Artemis Anitis, a Ecbatana, perquè hi visqués en castedat la resta dels seus dies. Creia amb això pendre del seu fill una revenja no dura, sinó moderada, i fins mesclada de plasenteria; però Darius no ho soportà amb resignació, ja fos que estimés apassionadament Aspàsia, ja fos que es sentís burlat i ultratjat pel seu pare.

Tiribazos, adonant-se del ressentiment de Darius, encara l'exasperà més, reconeixent en la seva ofensa la que ell mateix havia rebut. I fou així. Artaxerxes tenia vàries filles, i havia promès de donar per esposa a Farnabazos, Apama; Rodogune, a Orontas, i a Tiribazos, Amestris. Donà les dues als altres dos, però enganyà Tiribazos i esposà ell mateix Amestris, prometent-li en comptes d'ella la més petita Atossa; de la qual també s'enamorà i l'esposà com hem dit. Tiribazos posà un odi terrible a Artaxerxes: no que fos un home de mena inclinat a la revolta, sinó més aviat desigual i precipitadís. Per això, tan aviat era tractat com els primers, com derrocat del cim dels honors i menyspreat de tothom, sense portar-se com calia ni en l'una ni en l'altra fortuna: perquè honorat, es feia odiós per la seva insolència, i rebaixat, incapaç com era d'humiliar-se ni de cedir, esdevenia més aspre i arrogant que mai.

Tiribazos, doncs, per les seves relacions amb el jove, no va fer més que afegír llenya al foc: sempre li burxava l'orella, que no serveix de res portar la tiara dreta damunt del cap, si no es mira de fer anar dretes les coses que un té entre mans; que era un babau si, mentre el seu germà s'insinuava per medi d'una dona, i el seu pare era tan variable i xaruc, ell es creia asegurada la successió a la corona. ¿Aquell que per una doneta grega havia faltat a la més inviolable llei que existia a Pèrsia, havia de mantenir-se fidel a les seves promeses en coses més importants? No era pas la mateixa cosa, que Ocos no arribés a la reialesa, o que ell ne fos destituït. Perquè a Ocos ningú li impedia de viure feliç com un particular; en canvi ell, que ja havia estat declarat rei, havia per força de ser rei o de morir.

És universalment veritat el que diu Sòfocles:

_La persuasió del mal camina amb passa ràpida._

perquè el camí que ens duu on volem és llis i pla; i la majoria volen el mal, per inexperiència o per ignorància del bé. A més a més d'això, la vastitud de l'imperi, i la por que Darius tenia a Ocos, donaren força a les raons de Tiribazos; i la dea nascuda a Cipre hi tingué no poca part de culpa, vull dir el rapte d'Aspàsia.

Darius s'abandonà, doncs, enterament a Tiribazos. Hi havia ja un gran nombre de conjurats, quan un eunuc descobrí al Rei la conspiració, i la manera com havia d'ésser executada; perquè sabia exactament que es proposaven entrar de nit a la cambra d'Artaxerxes, per matar-lo dormint. En sentir-ho, Artaxerxes cregué una imprudència menysprear un tal perill no fent cas d'aquella denúncia, però li semblà encara més imprudent creure-la sense cap prova. Procedí, doncs, d'aquesta manera: demanà a l'eunuc que estigués amb els conjurats i els seguís els passos; després féu obrir una porta a la paret de la seva cambra, darrera mateix del llit, i la cobrí amb un tapís.

Arribada l'hora que havia indicat l'eunuc els esperà al llit, i no s'aixecà fins haver vist la cara i conegut ben clarament cadascú dels que venien. Quan veié que es treien les espases i se li llençaven damunt, aixecà ràpidament el tapís, es retirà a la cambra interior i tancà la porta cridant auxili. Veient-se descoberts pel Rei, i que el cop els havia fallit, els assassins emprengueren la fuga i aconsellaren a Tiribazos de fugir també, perquè havien estat coneguts. Els altres s'escaparen, l'un per ci, l'altre per lla; però Tiribazos, sorprès per les guardes del Rei, n'occí molts i no sucumbí fins que l'encertà una javalina tirada de lluny.

Darius va ésser fet presoner amb els seus fills; i el seu procés fou instruït pels jutges del consell reial. Artaxerxes no assistí a la causa; pero nomenà acusadors del seu fill, i ordenà als escrivents que posessin per escrit la sentència de cadascun dels jutges, i la hi portessin. Totes les sentències foren unànimes, i Darius condemnat a mort. Els agutzils l'aferraren i el dugueren a la cambra veïna, on el botxí fou cridat; vingué portant a la mà el raor de què es servia per tallar el coll als criminals; però a la vista de Darius s'esfereí i reculà cap a la porta, apartant els ulls, sense poder posar les mans sobre una persona reial. Els jutges, que eren fora la cambra, li ordenaren amb amenaces, d'executar la sentència; torna a entrar, doncs, l'aferra amb una mà pels cabells, fent-li ajupir el cap, i li talla el coll amb el seu raor.

Alguns diuen que el juí tingué lloc en presència del Rei i que Darius, veient-se convençut per les proves, es tirà de cara contra terra implorant i suplicant; però Artaxerxes es redreçà ple d'ira i arrencant-se de la cimitarra li en ventà cops fins a deixar-lo al seti. Després, entrant al palau, hi adorà el Sol i digué als seus cortesans:

-Torneu a casa i alegreu-vos, oh perses, i digueu a tothom que el gran Oromazes ha fet justicia d'aquells que havien maquinat contra mi la més impia i criminal de les traïcions.

Tal va ser la fi d'aquesta conjura.

Ocos, sostingut per Atossa, pujà aleshores al cim de les seves esperances; amb tot, temia encara Ariaspes, l'únic vivent del seus germans legítims, i dels bastards Arsamas. No perquè Ariaspes fos més gran que ell: sinó perquè essent dolç, senzill i humà els perses el desitjaven per Rei; Arsamas, per altra banda, era home de seny i Ocos no ignorava que el seu pare l'estimava tendrament. Armà, doncs, paranys a l'un i a l'altre; i com era de mena arterós i sanguinari, es valgué de la crueltat contra Arsamas i de la malícia i de l'astúcia contra Ariaspes. Enviava per sota mà a Ariaspes eunucs i amics del Rei, que li reportaven sempre amenaces, i frases espantoses, dient-li que el seu pare havia decidit fer-lo morir d'una mort ignominiosa i cruel. Aquestes coses, que cada dia li eren reportades com si es tractés d'un gran secret, anunciant-li que el Rei anava a fer això, que més tard faria això altre, li ficaren una tal por al cos, una tal torbació i un tal desesper, que el pobre home es preparà ell mateix una metzina i bevent-se-la s'alliberà de la vida.

En saber el Rei la manera com havia mort Ariaspes, el plorà molt, i en sospità la causa; però la seva extrema vellesa li impossibilità d'investigar-la i de coneixer-ne els autors; però es posà a estimar encara més Arsamas, i era evident que li tenia més confiança que a ningú, i que li comunicava tots els seus secrets. Llavors Ocos no diferí més la seva empresa: i havent-se fet seu Arpates, fill de Tiribazos, li féu occir Arsamas.