Part 2

-Soldats, Cirus es porta evidentment amb nosaltres, tal com nosaltres amb ell: perquè ni nosaltres som ja els seus soldats, puix que no el seguim, ni ell és ja qui ens dóna la paga. Que ell es creu damnificat per nosaltres, jo ho sé: així, quan ell m'envia a cercar no vull anar-hi; sobretot de vergonya, perque conec al fons de mi que l'he enganyat, i després perquè tinc por que no m'agafi i no m'imposi un càstig pels torts que es creu que li he fet. No em sembla pas, doncs, que sigui hora d'adormir-nos, i de no passar cap ànsia per nosaltres, sinó d'escatir el que cal fer després de tot això. I mentre romandrem aquí, em sembla a mí que cal veure quina és la manera més segura de romandre; si s'acorda de partir, de quina manera més segura partirem, i com tindrem els queviures: perquè, sense, ni el general ni el simple soldat no són bons per a res. Cirus és un home preciós per a qui li sigui amic, i un enemic dificilíssim per a qui li mou guerra, i té forces de peu i de cavall i navals, que tots veieu i que tots coneixeu, perquè no sembla pas que estiguem establerts gaire lluny d'ell de manera que és hora que cadascú digui el millor que sàpiga.

Havent dit això, callà.

Tot d'una uns quants s'aixecaren, els uns espontàniament per dir el que pensaven, els altres alliçonats per Clearc, per demostrar quin mal pas era de romandre o d'anar-se'n sense l'assentiment de Cirus. Un, fent veure que tenia pressa per tornar com més aviat a Grècia, digué que, si Clearc no sabia conduir-los, calia com més aviat millor elegir altres generals, comprar queviures, ja que el mercat era al camp dels bàrbars, i plegar els bagatges: i després anar a demanar vaixells a Cirus per fer-se a la vela: i si no els donava, demanar a Cirus un guia que els dugués per territori amic.

-I si no ens dóna el guia, formem-nos en ordre de batalla com més de pressa, i enviem a ocupar les altures, a fi que prenent-nos per mà no les ocupin ni Cirus ni els Cilicis, els quals tants de presoners tenim i tants de cabals hem arrabasat.

Així parlà aquest. Després d'ell Clearc digué aquests mots:

-El que és de comandar jo aquesta expedició, que ningú no me'n parli; perquè hi veig molts de motius pels quals no ho he de fer. Ara, l'home que escollireu jo l'obeiré fins on més se pugui: perquè veieu que sé deixar-me anar com el qui més.

Després d'ell se n'aixeca un altre, fent veure la innocència d'aquell que aconsella de demanar vaixells, com si Cirus no hagués de continuar el viatge, i fent veure com seria innocent de demanar un guia a aquell «al qual espatllem l'empresa»:

-Si ens fiem del guia que Cirus ens doni, què ens impedeix d'enviar Cirus a ocupar les altures pel nostre compte? Perquè jo vacil·laria de pujar als bastiments que Cirus ens donés, de por que no ens volgués enfonsar amb les seves trirrems. I temeria de seguir el guia que ens donés, de por que no ens dugués en algun indret d'on no hi hauria manera de sortir. Jo voldria, si me n'anava contra la voluntat de Cirus, anar-me'n d'amagat d'ell: cosa que no és possible. Jo dic doncs que tot això són xerrameques. Jo sóc del parer, que vagin a Cirus uns quants homes, que siguin a posta, amb Clearc, per preguntar-li, en què vol servir-se de nosaltres. Si es tracta d'una empresa semblant a aquella, en la qual ja s'ha servit de tropes estrangeres, seguim-lo també nosaltres, i no siguem pitjors que els que abans han anat amb ell terra amunt. Si l'empresa sembla més gran, més treballosa i més plena de perill, cal que es determini o a endur-se'ns convençuts nosaltres o a deixar-nos anar de bones en bones convençut ell. Perquè així si el seguíem el seguiríem amics d'ell i amb delit, i si ens en anàvem, ens en aniríem en seguretat. I el que digui d'això, que sigui anunciat aquí; i en haver-ho sentit, deliberarem segons.

Això semblà bé. Havent triat uns quants homes els envia amb Clearc; els quals pregunten a Cirus què té decidit sobre l'exèrcit. Cirus, respon, que ha sentit a dir que Abròcomas, enemic seu, és a dotze etapes vora el riu Èufrates; i diu que fa compte de dur-los contra ell; que si ell és allí, diu que desitja imposar-li el càstig; però si ha fugit «allí deliberarem què cal fer».

En haver sentit això, els elegits ho reporten als soldats; aquests sospiten que els vol dur contra el rei: amb tot, els sembla bé seguir-lo; Però demanen més paga; i Cirus promet de donar a tots una meitat més del que abans es feien, en comptes d'un daric tres mitjos darics al mes per soldat.

Que marxés contra el rei, fins allí no ho havia sentit a dir ningú; almenys d'una manera oberta.

CAPÍTOL IV

MARXA FINS A L'ÈUFRATES

D'allí fa dues etapes, deu parasangues, fins al riu Psaros, que té d'amplària tres pletres. D'allí fa una etapa, cinc parasangues, fins al riu Píram, que té d'amplaria un estadi (1). D'allí fa dues etapes, quinze parasangues fins a Issos, última ciutat de la Cilícia, vora el mar, poblada, gran i rica. Hi romangueren tres dies, durant els quals arribaren a Cirus els trenta-cinc vaixells del Peloponès, amb Pitàgoras el Lacedemoni d'almirall. Tamus d'Egipte els conduïa des d'Efes, tenint amb ell altres vint-i-cinc naus de Cirus, amb les quals havia assitiat Milet, quan era amiga de Tissafernes, i fet la guerra amb Cirus contra ell. Venia també dalt de les naus Quirísof de Lacedemònia, enviat a cercar per Cirus, seguit de set-cents hoplites que comandava al servei de Cirus. Les naus fondejaren tocant a la tenda de Cirus. Allí els grecs mercenaris que eren amb Abròcomas desertaren d'ell i passaren a Cirus: quatre-cents hoplites, que s'uneixen a l'expedició contra el rei.

D'allí fa una etapa, cinc parasangues, fins a les Portes de Cilícia i de Síria. Eren dues muralles: la de la banda de dins, davant de Cilícia, era ocupada per Siènnesis i una guarnició de Cilicis; la de la banda de fora, davant la Síria, es deia que era guardada per una guarnició del rei. Entre mig de les dues s'esmuny un riu anomenat el Carsos, ample d'un pletre. Tot l'espai entre les dues muralles és de tres estadis; i poc és possible de passar-hi per la força, perquè el pas és estret, i les muralles davallen fins al mar, i per damunt hi ha tot de roques malpetgeres. I és en aquestes dues muralles que s'obren les Portes. Per amor d'aquest pas Cirus fa venir les naus, a fi de desembarcar hoplites part d'ençà i part d'enllà de les Portes, i de passar a despit dels enemics que guardessin les Portes Sirianes; cosa que Cirus creia que faria Abròcomas, que tenia un nombrós exèrcit. Però Abròcomas no va fer-ho, sinó que en sentir a dir que Cirus era a la Cilícia, es retirà de la Fenícia i marxà cap al rei, duent, pel que es deia, un exèrcit de tres-cents mil homes.

D'allí Cirus fa a través de la Síria una etapa de cinc parasangues fins a Mirianda, ciutat poblada per Fenicis, vora el mar. És un lloc comercial, i hi fondegen molts de bastiments de transport. Hi romanen set dies; durant els quals Xènias d'Arcàdia, general, i Pasió de Megara, pujant en un bastiment i posant-hi dins el que tenen de més valor, es fan a la mar, picats, pel que semblava a la majoria, perquè Cirus deixava tenir a Clearc els soldats d'ells que s'havien passat a Clearc per tornar a Grècia i no pas anar contra el rei. Tot d'una que hagueren desaparegut corregué la veu que Cirus els perseguia amb les seves trirrems: uns feien vots perquè fossin agafats, com a traïdors que eren; d'altres els compadien si els atrapessin.

Cirus convocà els generals i digué:

-Xènias i Pasió ens han abandonat. Però sàpiguen bé que no s'han salvat pas com uns esclaus fugitius. Sé bé on van, i no se m'han escapolit pas. Tinc trirrems per poder agafar el bastiment llur. Però, pels déus, el que és jo no els perseguiré pas. No dirà ningú que jo, mentre algú és amb mí me'n serveixo, i quan se'n vol anar l'agafo, el malmeno i l'expolio dels seus cabals. Que se'n vagin doncs, sabent que es porten més malament amb mi que no pas jo amb ells. I més: jo tinc en el meu poder llurs fills i llurs dones, custodiats a Tral·les: però no les en privaré pas, sinó que les recobraran per amor de llur passada virtut envers mí.

Així parlà Cirus; i els grecs, si algun no tenia gaire delit per l'expedició, en sentir la bondat de Cirus el seguiren amb més gust i amb més daler.

Després d'això Cirus fa quatre etapes, vint parasangues, fins al riu Chalos, que té d'amplària un pletre, i és ple de peixos grans i mansuets, que els sirians tenen per uns déus i no permeten que se'ls faci cap mal, com tampoc als coloms. Les viles on van atendar eren de Parisatis, donades per a la seva cintura (2).

D'allí, fa cinc etapes, trenta parasangues, fins a les fonts del riu Dardes, l'amplària del qual és d'un pletre. Allí hi havia el palau de Bèlesis, governador de la Síria, amb un jardí tot gran i bell, que tenia tot el que cada estació produeix. Cirus l'arrasà i cremà el palau.

D'allí fa tres etapes, quinze parasanges, fins a les vores de l'Èufrates, que té quatre estadis d'ample: i s'aixeca allí una ciutat gran i rica, Tàpsac per nom. Hi romanen cinc dies. Cirus, havent enviat a cridar els generals grecs, els diu que el camí serà contra el Gran rei, cap a Babilònia i els dóna ordre de fer-ho saber als soldats, i de convèncer-los de seguir-lo. Els generals convoquen una assemblea i ho anuncien. Els soldats s'enfurismen contra els generals, i diuen, que sabent-ho feia temps, els ho han tingut amagat. Es neguen a anar endavant, si no els donen tants de diners com als grecs que precedentment havien acompanyat Cirus en el viatge cap al seu pare, i això no anant pas a combatre, sinó quan Cirus havia estat cridat pel seu pare. Els generals ho reporten a Cirus, el qual promet de donar a cada home cinc mines (3) d'argent, a llur arribada a Babilònia, i la soldada sencera fins a deixar-los de bell nou aposentats a Jònia.

La majoria dels grecs són convençuts així. Però Menó, abans que es vegés clar el que farien els altres soldats, si seguirien Cirus o no, convoca el seu exèrcit separadament dels altres i diu:

-Soldats, si em creieu, sense perill ni fatiga us fareu estimar més de Cirus que els altres soldats. Què us mano de fer? Ara Cirus suplica als grecs de seguir-lo contra el rei. Jo doncs us dic que ens cal passar el riu Èufrates abans que no es vegi clar el que els altres grecs respondran a Cirus. Si voten per seguir-lo, vosaltres semblareu la causa, havent començat a passar, i com als més zelosos Cirus us en sabrà grat i us ho pagarà: i sap pagar millor que ningú. Si els altres voten que no, refarem tots plegats el camí: i com a únics que haureu obeït, com a més fidels, us farà servir per a les guarnicions, i per als comandaments de companyies, i en qualsevol altra cosa que li demaneu jo sé que trobareu en Cirus un amic.

Havent sentit aquestes paraules obeeixen i travessen, abans que els altres hagin respost. Cirus, en adonar-se que passen, se n'alegra tot, i envia Glos a dir a l'exèrcit:

-Des d'ara jo tinc de què lloar-vos, soldats: però vosaltres també tindreu de què lloar-me a mí, jo m'hi basquejaré, o creieu que no sóc ja Cirus!

Els soldats, plens de grans esperances, li desitgen una bella fortuna. A Menó, diuen, li envià presents esplèndids. Això fet, Cirus travessa, seguit de tota la resta de l'exèrcit.

Dels que passaren el riu, ningú no es mullà més amunt del pit. Els Tapsaquesos deien que mai aquell riu no havia estat passador a peu fins aleshores, sinó en barques; les quals Abròcomas adelantant-se les havia cremades, a fi que Cirus no pogués passar. Semblava doncs que era cosa dels déus, i que clarament el riu s'havia enretirat davant de Cirus, com davant del rei futur.

D'allí travessa la Síria, en nou etapes, cinquanta parasangues, i arriben a les vores de l'Araxes. Hi havia en aquell indret tot de pobles curulls de blat i de vi. Hi romanen tres dies i hi fan provisions.

(1) Sis pletres, o poc més de 180 m.

(2) Els reis de Pèrsia concedien a llurs dones la propietat de països i viles perqué amb les rendes es mantinguessin i es vestissin. Sovint cada feu d'aquests es designava amb el nom de la peça de vestit que era destinat especialment.

(3) La mina pèrsica valia 125 dracmes, l'àtica 100. Una dracma equivalia a poc menys del franc.

CAPÍTOL V

MARXA A TRAVÉS DE L'ARÀBIA DESERTA

D'allí travessa l'Aràbia, tenint l'Èufrates a la dreta, i fa cinc etapes en un desert, trenta-cinc parasangues. En aquest país la terra és una plana, tota igual com un mar, i plena de donzell. Si hi ha res més de planta o de canya, tot és benolent, com aromes: però d'arbre no n'hi ha cap. Els animals són de tota mena sobretot ases salvatges, molts estruços dels grossos, ostardes i gasel·les. Els genets perseguien aquests animals. Els quals, quan algú els perseguia, s'adelantaven corrents i s'aturaven: perquè corrien molt més de pressa que els cavalls; llavors, quan els cavalls els atrapaven de bell nou, tornaven a fer el mateix i no hi havia manera, d'atrapar-los, sino que els genets, escalonant-se a distàncies, els cacessin rellevant-se els cavalls. La carn dels que van agafar s'assemblava a la del cèrvol, però més fina. D'estruç ningú va agafar-ne; els genets que en perseguiren algun, aviat desdigueren: perquè se'ls allunyava escapat, corrent amb totes les cames, i aixecant les ales que les feia servir a tall de vela. Ara, les ostardes, si un les fa aixecar llestament, és fàcil d'agafar-les; perquè tenen la volada curta, com les perdius, i de seguida es rendeixen. Llur carn era exquisidíssima.

Després d'haver travessat aquesta contrada, arriben a les vores del Mascas, ample d'un pletre. Allí hi ha una ciutat deserta, gran, anomenada Corsota: i el Mascas la banya tot al voltant en cercle. Hi resten tres dies i hi fan provisions.

D'allí fan, en tretze etapes, noranta parasangues de desert, tenint sempre l'Èufrates a la dreta, i arriben a les Portes. En aquestes jornades moltes atzembles moriren de fam; no hi havia ni farratge ni arbres: tot el país era pelat. Els que hi habiten desenterren al llarg del riu unes pedres moleres, que faisonen i porten a Babilònia: les hi vénen, i en canvi compren blat, del qual viuen.

El blat mancà a l'exèrcit, i no era possible de comprar-ne sinó al mercat lidià, en el camp bàrbar de Cirus a quatre sigles la càpita de farina de forment o d'ordi (1). Ara, el sigle val set òbols i mig i la càpita feia dues quènices àtiques. Els soldats, doncs, es mantenien de carn.

Hi havia etapes, d'aquestes que es feien d'allò més llargues, quan es volia arribar a l'abast de l'aigua o del farratge. I vet aquí que un dia es presenta un lloc estret i fangós, impracticable per als carros. Cirus s'hi atura amb els primers i els més rics del seu seguici, i dóna ordre a Glos i a Pigres de pendre un destacament de bàrbars per desentollar els carros. Com que li semblen fer-ho amb calma, mana, amb un aire d'ira, als senyors perses que el volten, de posar-se també a tirar dels carros. Llavors es pogué veure un exemple de disciplina. Cadascú de seguida llença la seva sobre-roba de púrpura al mateix indret on s'esqueia i com un que corre per un premi s'engega per un turó tot pendent, amb aquelles túniques sumptuoses i aquelles calces brodades que duien, i fins alguns amb collarets al coll i anells als dits en un moment salten tots dins el fang, més de pressa del que ningú s'afiguraria; solleven els carros i els desentollen.

En suma, era evident que Cirus apressava la marxa sense perdre temps, i sense aturar-se sinó per amor de l'aprovisionament o d'alguna altra cosa necessària, pensant, que com més llest aniria, més poc preparat estaria el Rei per combatre, i com més a pleret, més tropes reuniria el Rei. Perquè era de veure, per qui reflexionés, que l'imperi del Rei és poderós per l'extensió del país, i per la població, però feble per la llargària dels camins i per la dispersió de les forces, si algú fes la guerra amb promptitud.

A l'altra riba de l'Èufrates, i a l'endret del campament en el desert, hi havia una ciutat rica i gran anomenada Carmanda. Els soldats hi compraven els queviures, travessant el riu en raigs, de la següent manera. Omplien de fenc lleuger les pells que tenien per cobertors, després les ajuntaven i les cosien ben estret perquè l'aigua no toqués l'herba seca: damunt d'elles, travessaven el riu i s'enduien els queviures, un vi fet de la mena de gla que lleva la palmera, i grans de mill: perquè era el que més abunda en aquest país.

En aquest lloc es barallaren dos soldats, un de Menó i un de Clearc: i Clearc, judicant que el de Menó no tenia raó, li venta vergassada. El soldat, en tornar al sen campament, ho conta: en sentir-lo els soldats s'indignen, i es posen furiosos contra Clearc. El mateix dia, Clearc, havent anat al pas del riu per vigilar-hi el mercat, tornava a cavall cap a la seva tenda, a través del campament de Menó, i amb pocs homes al seu voltant. Cirus no havia arribat encara, però era pel camí. Un dels soldats de Menó, que asclava llenya, veu Clearc que passa, li tira la destral, i l'erra; un altre li tira una pedra, i un altre, i de seguida molts, per la cridòria que s'aixecà. Clearc es refugia al seu campament, i tot seguit crida a les armes: ordena als hoplites de romandre amb els escuts davant dels genolls, i ell, seguit dels Tracis i dels genets que tenia el seu campament, que eren més de quaranta, la majoria Tracis, arrenca contra la gent de Menó, talment que aquesta, colpida d'astorament, i el mateix Menó, corren a les armes; d'altres resten immòbils, sense saber què fer. Llavors Pròxenos, que s'esqueia a arribar endarrerit, al cap d'un batalló d'hoplites, fa avençar els seus homes entre els dos bàndols, ordena d'abaixar les armes, i suplica a Clearc de no fer aquelles coses. Clearc, que de poc li havia anat que no fos lapidat, s'indigna de sentir que Pròxenos parlés tan tranquilament del seu afront. El commina a sortir del mig. En això arriba Cirus, i s'assabenta de la cosa; empunya tot d'una les javalines, es llença entremig seguit dels seus fidels que allí eren, i exclama:

-Clearc i Pròxenos, i els altres grecs presents, no sabeu el que us feu. Perquè ara us abraoneu els uns amb els altres, penseu que des d'aquest dia jo seré aclaparat i vosaltres ho sereu també al cap de no gaire. Perquè si les nostres coses es giren malament, tots aquests bàrbars que veieu seran més enemics nostres que els que van amb el Rei.

En sentir aquests mots, Clearc entrà en el seu seny; els dos bàndols s'apaivaguen, i deixen les armes a lloc.

(1) La cápita així equivaldria a uns 2'19l, i el sigle a uns 1'20 francs. Es tracta doncs d'un preu d'usurers. Cada home consumint una quènice de blat diària, hauria gastat 2'40 fr., quan la seva consignació per queviures no era sinó de 31 c.

CAPÍTOL VI

TRAICIÓ D'ORONTAS

Avançant des d'aquí, apareixien tot de petjades de cavall, i fems: hom conjectura que és el rastre ben bé de dos mil cavalls. Aquest destacament, guanyant la davantera, cremava els farratges i tot allò altre que pogués ser útil.

Orontas, persa de nissaga reial, i que se l'anomenava com dels millors guerrers perses, forma el projecte de traïr Cirus; i ja abans li havia fet la guerra, havent-s'hi reconciliat. Diu a Cirus que si li dóna mil cavalls pararà una emboscada a la cavalleria que li crema la davantera, i la destroçarà, o agafarà molts presoners, impedirà els incendis, i farà que l'enemic no pugui anunciar al rei que hagi vist l'exèrcit de Cirus. A Cirus, en sentir-lo parlar així, li sembla que és aventatjós, i li mana de pendre un escamot de cadascun dels generals.

Orontas, pensant-se que els genets eren a punt de marxa, escriu una lletra al rei, que ve portant tants de cavalls com pot: i l'invita a dir als seus que el rebin com un amic. En la lletra li retreia el record de la seva antiga amistat i de la seva fidelitat. Dóna aquesta lletra a un home fidel, almenys lo hi tenia: però aquest l'agafa i la dóna a Cirus. En llegir-la, Cirus fa agafar Orontas, convoca a la seva tenda set dels principals perses del seu seguici, i dóna ordre als generals grecs de dur els hoplites, i de disposar-los en armes al voltant de la seva tenda. Així ho fan, duent prop de tres mil hoplites. Crida igualment al consell Clearc, que li semblava a ell com a tots els altres, el qui més consideració mereixia dels grecs. En sortir, Clearc contà als seus amics com havia tingut lloc el jutjament d'Orontas, perquè no era cap secret.

Diu que Cirus començà amb aquest discurs:

-Us he convocat, amics, per asistir amb vosaltres el que sigui just, davant dels déus i dels homes, que jo faci d'Orontas. Aquí el teniu. De primer, el meu pare me l'ha donat perquè em donés oïda, a mi; després ell, obeint, com diu ell mateix, al meu germà, ha fet armes contra mi, i s'ha apoderat de la ciutadella de Sardes. Llavors jo li he fet la guerra, de manera de fer-li desitjar la fi de les hostilitats, i li he pres la mà dreta i li he donat la meva. Després d'això- diu, -oh Orontas, ¿és que t'he fet cap tort?

Orontas respongué que no. I Cirus tornà a preguntar:

-Amb tot, més tard, com tu mateix confesses, sense haver rebut cap ofensa de mí, ¿no t'has passat als Misians i has fet tant de mal al meu territori com has pogut?

Orontas digué que sí.

-Quan has conegut- continuà Cirus -on arribava la teva potència, ¿no has vingut a l'altar d'Àrtemis a dir-me que t'havies penedit, i un cop m'has tingut enternit no m'has donat la teva fe i has pres la meva?

Orontas hi convingué igualment.

-¿Quin tort has rebut, doncs, de mi- continuà Cirus, -per començar evidentment per tercera vegada a conspirar contra mi?

I en dir Orontas que no havia rebut cap tort, Cirus pregunta:

-¿Confesses, doncs, que has estat injust amb mi?

-Sí, cal confessar-ho- respongué Orontas.

Llavors Cirus tornà a preguntar:

-¿Podries, doncs, encara, esdevenint l'enemic del meu germà, ser per a mi un amic fidel?

I l'altre respongué:

-Ni que ho fos, oh Cirus, no t'ho semblaria mai.

Llavors Cirus digué als presents:

-El que aquest home ha fet, ho reconeix. Tu el primer, Clearc, pronuncia el teu parer què et sembla.

Clearc digué:

-Jo aconsello de treure'ns d'entre peus aquest home, com més aviat millor, a fi de no haver-nos-en de guardar més, i de tenir quietud, pel que respecta a ell, per fer bé als qui ens vulguin ésser amics.

I diu que els altres s'adheriren a aquesta opinió. Llavors, a una ordre de Cirus, tothom, fins els seus parents, s'aixecaren i agafaren Orontas de la cintura, que era condemnar-lo a mort; i tot seguit se l'endugueren els que en tenien l'ordre. En veure'l sortir els que abans s'agenollaven davant d'ell, també llavors s'agenollaren, tot i saber que el duien al suplici.

Després que va ser introduït a la tenda d'Artapates, el més fidel dels portaceptres de Cirus, ningú no ha tornat a veure mai Orontas ni viu ni mort, ni ha dit ningú, per haver-ho vist, com va morir. Els uns, feren unes conjectures, els altres unes altres; i no ha aparegut mai enlloc la seva tomba.

CAPÍTOL VII

ARRIBADA A BABILÒNIA

D'allí fan, a través de la Babilònia, en tres jornades, dotze parasangues. A la tercera jornada cap a mitja nit, Cirus passa en mig de la plana revista dels grecs i dels bàrbars: perquè li semblava que l'endemà a trenc d'alba el rei vindria amb el seu exèrcit a presentar-li batalla. Encarrega a Clearc el comandament de l'ala dreta, a Menó el Tesalià el de l'ala esquerra, i ell mateix arrenglera les seves pròpies tropes. En acabat de la revista, a punta de dia, uns desertors vinguts de la banda del Gran Rei porten al Cirus notícies sobre l'exèrcit reial. Cirus convoca els generals i els capitans grecs, escateix amb ells com faria la batalla, i els exhorta encoratjant-los amb aquestes paraules: