Part 19

Cirus avançava, quan li aribaren rumors i avisos que el Rei havia decidit de no combatre tan aviat, i de no dur pressa a arribar a les mans amb ells; que romandria a Pèrsia fins que hi tingués reunides forces de tot arreu. En conseqüència Artaxerxes, que havia obert a través del pla una trinxera ampla de deu braces per altres tantes de fonda, en una extensió de quatre cents estadis, negligí que Cirus la passés, i avancés fins a no gaire lluny de Babilònia. Tiribazos, conten, fou el primer que gosà dir-li, que no calia fugir de la batalla i abandonar la Mèdia, Babilònia, fins Suses per anar-se a amagar al fons de la Pèrsia, quan el seu exèrcit era molt més nombrós que el dels enemics, i els seus deu mil sàtrapes i generals superiors a Cirus pel consell i per l'acció. Llavors Artaxerxes es posà en camí per donar com més aviat millor la batalla. I així que de cop i volta aparegué amb un exèrcit de nou cents mil homes equipats èsplèndidament, esfereí i desconcertà els enemics, que plens de confiança i de despreci marxaven en desordre i sense armes. Cirus amb prou feines pogué formar-los en batalla, i no sense renou i cridòria. El Rei féu avençar els seus amb un silenci i una calma, que omplí els grecs d'admiració per aquell bon, ordre: ells que en una multitud tan gran esperaven crits confusos, salts, un gran desori i rompiment de files. Artaxerxes cobrí prudentment el front de la seva falanx amb els més poderosos carros armats de falçs, i els oposà als grecs, a fi que abans d'arribar a les mans ja haguessen enfondrat els rengles amb la força de llur embranzida.

Diversos autors han descrit aquesta batalla; especialment Xenofont, que ens la fa veure amb els ulls, amb les coses que semblen no passades, sinó que estiguin passant, i apassiona el llegidor com si es trobés en mig del perill, per la claredat i la vivesa del seu estil. Seria no tenir seny, voler contar-la després d'ell, llevat dels detalls que ell ha omès per ventura, i que valen la pena de ser contats.

El lloc on es donà la batalla, es diu Cunaxa, i és a cinc cents estadis de Babilònia. Abans de la batalla, Clearc exhortà Cirus, que s'estigués darrera els combatents i no es posés en perill; conten que Cirus exclamà:

-Què dius, Clearc? quan aspiro a la reialesa, vols que me'n mostri indigne?

Cirus va cometre una gran falta, tirant-se en mig de la brega a l'esbojarrada i sense guardar-se del perill; però Clearc faltà igualment si no més, no volent oposar el seus grecs a Artaxerxes, i recolzant la seva dreta en el riu per por de ser voltat. Si tan absolutament perseguia la seva seguretat, si total la seva cura era per no sofrir cap dany, el millor era quedar-se a casa. Però després d'haver fet en armes desenes de milers d'estadis des del mar, sense que ningú l'hi obligués, només per asseure Cirus sobre el tron reial, cercar un indret de la batalla, no des d'on pogués salvar el cabdill que el tenia a sou, sinó posat en el qual pogués combatre a la segura i a pler, era sacrificar els interessos generals per por del perill present, i deixar córrer el fi de l'empresa. Que dels batallons que voltaven el Rei cap no hauria resistit l'escomesa dels grecs, i un cop aquells empesos, i el Rei fugitiu o caigut, Cirus hauria estat vencedor i Rei, la manera com va anar la batalla ho demostra. Cal, doncs atribuir més a la circumspecció de Clearc que no pas a la temeritat de Cirus la culpa de la pèrdua d'aquesta batalla i de la mort de Cirus. Perquè si el Rei hagués estat amo de col·locar els grecs en un terreny on poguessin ser-li més innocents, no hauria pogut trobar-ne un altre de més a propòsit que aquell que era el més allunyat d'ell i de les seves tropes i des del qual ni Artaxerxes s'adonà de la seva derrota, i Cirus fou mort abans que pogués aprofitar-se de la victòria de Clearc. La veritat és que Cirus no ignorà el qué calia fer, perquè donà orde a Clearc de col·locar-se el centre; i Clearc, després de respondre que tindria cura que tot reeixís bé, ho espatllà tot.

En efecte, els grecs venceren els barbres com volgueren, i els perseguiren molt lluny. Cirus muntat en un cavall de sang, però que tenia mala boca i era rebec, que es deia Pasacas, -així ho conta Ctèsias- va ser vist per Artagerses, governador dels Cadusis, el qual llençà el cavall contra ell, cridant amb força:

-Oh el més injust i el més insensat dels homes, que deshonres el nom més il·lustre que hi hagi a Pèrsia, el nom de Cirus, has dut aqueixos maleïts grecs en una expedició ben desgraciada, amb l'esperança de saquejar els béns dels perses i de matar el teu senyor i germà, que té deu mil vegades més servidors que tu, i més valents! I aviat ho provaràs: perquè hi hauràs perdut el teu cap abans que hagis pogut veure la cara del Rei.

Dient aquestes paraules, li tirà la javalina; però la cuirassa de Cirus l'aturà sòlidament: Cirus no va ser ferit; només vacil·là per la violència del cop. Artagerses gira tot d'una el seu cavall: Cirus li tira el seu dard, l'encerta, i li travessa el coll pel costat de la clavícula.

Que Artagerses va ser mort per la mà de Cirus, gairebé tots els historiadors hi convenen; ara, respecte de la fi de Cirus, com que Xenofont ne diu pocs mots i de passada, com a qui no va ser-hi present, res per ventura no priva que reportem separadament la manera com la descriuen Dinò i Ctèsias.

Dinó conta, doncs, que Cirus, havent tombat Artagerses, llençà el seu cavall furiosament contra el batalló que cobria el Rei, i li ferí el cavall; Artaxerxes rossolà en terra; però Tiribazos el féu muntar de pressa en un altre cavall, dient-li:

-Oh Rei, recorda't del dia d'avui: perquè no mereix que s'oblidi.

Cirus precipità un altre cop el seu cavall i tombà Artaxerxes. Però a la tercera escomesa el Rei no podent-se contenir més digué als que el voltaven «que més s'estimava perdre la vida» i llançà el seu cavall contra Cirus, que amb el cap jup i sense cap precaució anava a l'encontre dels trets. El Rei li tira la javalina, i la hi tiren tots els que el voltaven. Cirus cau, uns diuen si ferit pel Rei, els altres si colpit per un soldat de Cària, al qual en premi d'aquesta feta el Rei concedí de portar en totes les batalles, davant del primer rengle, un gall d'or al capdamunt d'una pica; perquè els perses donen als carians, el nom de _galls_, a causa de les crestes amb què es guarneixen els cascos.

La narració de Ctèsias, per reportar-la en poques paraules, és aquesta. Després d'haver mort Artagerses, Cirus llançà el cavall de dret contra el Rei, i el Rei contra ell, tots dos en silenci. Arieu, l'amic de Cirus, tira el primer al Rei, i no el fereix. El Rei engega la pica, i no encerta Cirus; però toca Satifernes, home fidel a Cirus, i d'un gran valor, i el mata. Cirus llavors tira contra ell, li travessa la cuirassa i el fereix al pit, enfonsant-li la punta dos dits dins la carn. El Rei, d'aquest cop, cau de cavall; les tropes que el volten s'esveren i fugen; però ell s'aixeca, i amb uns quants, entre els quals també era Ctèsias, es retira en un turonet prop d'allí, i reposa. Mentrestant el cavall de Cirus, que era molt fogós, se l'emporta entre un embull d'enemics; ja era fosc i ningú el va conèixer; els seus amics el cercaven. Exaltat per la victòria, i ple d'embranzida i d'ardidesa travessava la munió cridant:

-Aparteu-vos, desgraciats!

A aquests mots, que repetia en llengua persa, la majoria s'apartaven, fent-li la reverència; però li cau del cap la tiara, i un jove persa, per nom Mitrídates, que passà pel costat d'ell, el ferí amb la javalina al pols, vora l'ull, sense conèixer qui era. Traient molta sang per la ferida, Cirus va tenir un rodament i caigué desmaiat. El seu cavall fugí, i anava errant pel pla; la gualdrapa que el cobria se li escorregué de damunt, i un patge del qui havia ferit Cirus la plegà tota xopa de sang. Cirus havent tornat amb penes i fatigues del seu desmai, uns quants eunucs que eren allí provaren de fer-lo pujar en un altre cavall, a fi de salvar-lo; però no tenia forces per tenir-s'hi, i mirà d'anar a peu, sostingut pels eunucs, que l'ajudaven a caminar. El cap li pesava, i a cada pas s'entrebancava; amb tot creia haver guanyat la batalla, en sentir els fugitius que cridaven: «Visca el Rei Cirus!» i el pregaven d'apiadar-se d'ells. En això alguns caunians, gent pobra i miserable que seguien l'exèrcit del Rei per fer-hi els serveis, més baixos, s'ajuntaren per atzar amb els enemics de Cirus pensant-se que eren amics. Però havent-se adonat, al capdavall, dels alcotons vermells -tota la gent del Rei els portava blancs- van conèixer que eren enemics. Un d'ells tingué la gosadia, sense conèixer-lo, de ferir Cirus per darrera amb una caulina, i li tallà la vena del garró. Cirus cau; en caure el pols ferit li pega contra una pedra, i mor. Tal és el relat de Ctèsias, que sembla talment que li talli el coll amb un ganivet esmussat, de tant com li costa fer-lo morir.

Mort ja Cirus, Artasiras, «l'ull del Rei», encertà a passar a cavall per allí; havent conegut els eunucs que es lamentaven, preguntà al més fidel d'entre ells:

-¿Qui és que plores, Pariscas, segut vora el seu cos?

Pariscas respongué:

-Oh Artasiras, no veus que es Cirus mort?

Artasiras, sorprès, aconsola l'eunuc, i li recomana de guardar el cos de Cirus; i ell corre a galop estès cap a Artaxerxes, el qual desesperava ja, aclaparat per la set i per la ferida. Ple d'alegria, li fa saber que acaba de veure Cirus mort. El primer impuls del Rei és d'anar-hi ell mateix, i ordena a Artasiras que el dugui al lloc; però la veu que corria, que els grecs, vencedors, ho perseguien i dominaven tot, li va fer por, i s'estimà més d'enviar-hi gent a asegurar-se'n; i féu partir trenta homes amb antorxes. L'eunuc Satibarzones mentrastant corria d'ací i d'allà cercant aigua pel Rei, al qual faltava poc per morir de set: perquè al lloc on s'havia retirat no tenia gens d'aigua, i el campament era molt lluny. A l'últim ensopegà un d'aquells pobres caunians que portava en un mal bot una mica d'aigua corrompuda, cosa de vuit còtiles: la prengué, i portant-la al Rei la hi oferí. Un cop la va haver begut, li preguntà si aquella beguda no li havia fet fàstig. El Rei jurà pels déus que no havia begut mai amb tant de gust ni vi, ni l'aigua més lleugera i neta. I afegí :

-I si jo no puc descobrir i recompensar l'home que te l'ha donada, prego als déus que el facin feliç i ric.

En aquell momemt tornaren els trenta homes amb les antorxes, que tots, amb cara alegre, li confirmaren la inesperada notícia; i encoratjat per un gran nombre de gent de guerra, que havien acudit i anaven formant-se al seu entorn, baixà del turó amb moltes antorxes fent-li llum. Arribat vora el cadàver, li féu tallar la mà dreta i el cap, seguint la llei dels perses; després manà que li portessin el cap, i agafant-lo per la cabellera, que era llarga i espessa, la mostra als que encara dubtaven i als fugitius. Esbalaïts, li fan la reverència, i aviat s'ajunten al voltant seu setanta mil homes, amb els quals torna al seu camp.

Artaxerxes, segons Ctèsias, havia anat en aquesta batalla amb quatre cents mil homes. Però Dinó i Xenofont diuen que n'hi van combatre molts més. Pel que fa al nombre dels morts, Ctèsias diu que en reportaren a Artaxerxes nou mil; però a ell li semblà que no n'hi havia pas menys de vint mil d'estesos. Aquest punt és discutible. Però el que afegeix Ctèsias, que ell mateix fou enviat als grecs amb Falinos de Zacint, ja és una manifesta mentida. Xenofont sabia perfectament que Ctèsias estava adscrit a la persona del Rei, perquè el menciona, i és evident que havia llegit els seus llibres. No és, doncs, creïble que si hagués anat com a intèrpret del Rei per a proposicions de tal importància, Xenofont hagués deixat d'anomenar-lo, quan anomena Falinos de Zacint. Però Ctèsias, pel que sembla, era un home extraordinàriament ambiciós, i parcial pels lacedemonis, sobretot de Clearc, i en els seus escrits sempre s'ho fa venir bé per parlar d'ell mateix amb honor, així com de Clearc i de Lacedemònia.

Després de la batalla, Artaxerxes envià presents magnífics al fill d'Artagerses, que havia caigut mort per Cirus, i recompensà Ctèsias i els altres amb lliberalitat. Descobrí aquell caunià que li havia donat el seu bot, i d'obscur i pobre el féu honorable i ric. Usà de moderació en el càstig dels culpables. Arbares, un meda, havia fugit durant la batalla a l'exèrcit de Cirus, i en sentir que aquest era mort, s'havia tornat a passar al del Rei; atribuint-ho a covardia i a mollesa, més que a perfídia ni a mala voluntat, el condemnà a passejar-se tot un dia per la plaça pública, portant una cortisana nua a coll-i-bè. A un altre que a més a més d'haver desertat bravejava falsament d'haver mort dos enemics, li va fer foradar la llengua amb tres cops d'alena. Convençut que era ell mateix, qui havia mort Cirus, i volent que tothom ho pensés i ho digués així, envià presents a Mitrídates, que l'havia ferit el primer, i manà als qui li'ls portaven, de dir-li:

-El Rei t'honora amb aquests presents, perquè havent trobat la gualdrapa del cavall de Cirus, la hi has portada.

El carià que havia fet caure Cirus tallant-li el garró, havent demanat un present, Artaxerxes féu dir als qui li'l portaren:

-El Rei et fa aquest do, perquè has estat el segon d'anunciar-li la bona nova: perquè Artasiras ha estat el primer, i tu el segon que li heu fet saber la fi de Cirus.

Mitrídates es retirà en silenci, baldament afligit; però el desgraciat carià es deixà endur per la seva bajaneria a una passió molt comú als homes. Corromput sens dubte per la seva fortuna present, i persuadit que podia aspirar de seguida a coses superiors al seu estat, no volgué rebre els presents com una recompensa de la bona notícia, ans començà a enfellonir-se, innovant els déus per testimonis i escridassant-se, que ningú més que ell havia mort Cirus, i que li'n prenien injustament la glòria. El Rei en saber-ho s'irrità una cosa de no dir, i manà que li tallessin el cap; però la reina mare, que era present:

-No castiguis així aquest miserable carià, oh Rei;- digué -deixa'm fer a mi, que rebrà la digna paga d'haver parlat tan temeràriament.

I permetent-li-ho el Rei, Parisatis féu agafar l'home pels botxins i manà que el turmentessin durant deu dies, després que li arrenquessin els ulls i li aboquessin bronze fos dins les orelles, fins que morís.

Poc temps després, Mitrídates finà miserablement per la mateixa imprudència. Convidat a un sopar, al qual assistiren els eunucs del Rei i els de la seva mare, hi anà guarnit amb la roba i l'or de què el Rei li havia fet present. Quan van arribar a l'hora de beure, el més considerable dels eunucs de Parisatis li diu:

-Quína roba més bella t'ha donat el Rei, oh Mitrídates; quins collarets! quins braçalets! quina cimitarra tan rica! Tothom te mira, tothom et té per feliç, gràcies a ell.

Mitrídates, que ja estava embriac:

-I què és això,- digué -oh Sparamizes? Aquell dia jo me'n vaig merèixer de més grans i de més belles, als ulls del Rei.

I Sparamizes, somrient:

-No et duc enveja, oh Mitrídates;- replicà -però ja que en el vi hi ha la veritat, com diuen els grecs, ¿una feta tan brillant o tan gran és, amic meu, d'haver trobat la gualdrapa d'un cavall i haver-la portat al Rei?

L'eunuc, tot i parlar així, no ignorava la veritat, però volia que s'obrís davant dels presents, i provocava la lleugeresa d'un home que amb el vi s'havia tornat xerraire i havia perdut tot domini. Respongué, doncs, sense contenir-se:

-Vosaltres parleu tant com volgueu de gualdrapes i de falòrnies; jo el que us dic de cert, és que Cirus ha estat occit per aquesta mà. Perquè jo no vaig donar un cop en fals, com Artagerses, sinó que li vaig errar de ben poc l'ull, que el vaig encertar en el pols, i li'l vaig travessar, i el vaig tombar en terra i va morir de la ferida.

Els altres, veient ja la ruïna i la mort de Mitrídates, abaixaren els ulls a terra; però el que donava el festí:

-Amic meu, Mitrídates- exclamà -beguem i mengem, ara com ara, adorant la fortuna del Rei, i deixem-nos de paraules més altes del què ens correspon.

En aixecar-se de taula, l'eunuc reporta a Parisatis les paraules de Mitrídates, i ella n'informa el Rei; i el Rei s'indignà de veure's desmentit, i despullat de la part més bella i més dolça de la victòria; perquè volia que bàrbars i grecs fossin tots igualment persuadits que en els atacs i en el fort de l'encontre, ell i el germà s'havien ferit mútuament, però ell havia mort Cirus. Condemnà, doncs, Mitrídates al suplici de les pasteres. El qual suplici és d'aquesta manera. S'agafen dues pasteres de la mateixa grandària, que ajusten l'una amb l'altra: en l'una, el condemnat és ajagut d'esquena; llavors tapen amb l'altra i l'ajusten ben bé, de manera que només tregui fora el cap, les mans i els peus, quedant la resta del cos tancada. Donen de menjar a l'home, i si no en vol, l'hi obliguen punxant-li els ulls. Quant ha menjat, li fan beure mel amerada amb llet, abocant-la-hi dins la boca, i li n'escampen també per la cara. Llavors el giren sempre amb els ulls de la banda del sol, de manera que té la cara tota coberta d'un vol de mosques. Fent dins la pastera totes les necessitats que l'home que beu i menja ha de fer, la podridura i la fermentació d'aquests excrements engendren cucs que se li fiquen al cos fins a les entranyes. Quan ja veuen que l'home és mort, aixequen la pastera de sobre, i troben la carn menjada, i eixams d'aquests cucs arrapats a les entranyes que encara roseguen.

Restava a Parisatis un sol objecte a aconseguir: Masabates, l'eunuc del Rei que havia tallat el cap i la mà de Cirus. Però com Masabates no donava per on agafar-lo, ella li armà aquest parany. Parisatis era dona de gran enginy, i habilíssima a jugar als daus; per això abans de la guerra hi jugava sovint amb el Rei; i després de la guerra, i reconciliada amb ell, no defugia aquestes relacions d'amistat, sinó que jugaven junts i passava el temps amb ell, fins a saber els secrets dels seus amors i ajudar-lo a fruir-ne. Sobretot amb prou feines el deixava veure a Statira, perquè a part que la odiava entre totes les persones del món, volia tenir la màxima autoritat sobre el Rei. Un dia, doncs, que Artaxerxes, no tenint res a fer, estava amb delit de distreure's, li proposà de jugar deu mil darics: es deixa guanyar expresament, i paga l'or. Fingint-se picada i amb ganes de fer la revenja, l'invita a tornar-hi, jugant-s'hi un eunuc. El Rei acepta; fan un pacte, que cadascú exceptuarà els cinc eunucs més fidels; que el que guanyi tindrà dret d'escollir-ne un d'entre els altres, i el que perdi haurà de donar-lo. Juguen amb aquesta condició. Apassionada en la cosa, i posant en el joc tota la seva habilitat, per altra banda caient-li bé els daus, la reina guanya la partida i escolleix Masabates: el qual no era dels exceptuats. Abans que el Rei tingui cap sospita del seu propòsit, el fa a mans dels botxins, i els ordena que el pelin viu, i després que clavin el cos entravessat en tres creus, amb la pell estesa de banda.

Fet això, el Rei se'n va afligir molt, i li manifestà la seva indignació; però ella s'ho va pendre en burla, i digué, amb una rialla:

-Ja ets ben feliç d'indignar-te per un pobre eunuc vell; jo he perdut mil darics als daus, i callo i prenc paciència.

El Rei es penedí d'haver-se deixat enganyar d'aquesta manera, però ho dugué amb calma. Ara, Statira, que en totes les altres coses li era obertament contrària, no s'estava de dir, que era molt mal fet de fer morir tan cruelment i tan iníquament, per amor de Cirus, els eunucs de més confiança del Rei.

Quan Tissafernes va haver enganyat Clearc i els altres generals, faltant a la fe jurada, i els va haver fet agafar i conduir al Rei lligats de peus i mans, Ctèsias diu que Clearc li demanà que li procurés una pinta; que havent-la obtinguda, trobà tant de gust a pentinar-se, que li donà el seu anell, a fi que, si mai anava a Lacedemònia, li servís de penyora d'amistat envers els seus parents i amics: i a la pedra, hi havia gravada una dansa de Cariàtides. Ctèsias diu també, que els altres soldats que eren presoners amb ell li prenien la major part dels queviures que li enviaven, deixant-ne a Clearc només una mica; i que ell va posar-hi remei, procurant que n'enviessin més gran quantitat, i que els altres soldats fossin servits de banda; la qual cosa la feia, diu, a gratcient i per consell de la mateixa Parisatis; i que, com hi havia cada dia, amb les provisions, un pernil, Clearc li insinuà que no havia de fer sinó amagar-hi dins un punyalet i enviar-li, a fi que la seva vida no estigués a discreció de la crueltat del Rei; però ell, temerós, no va voler. Afegeix, que el Rei prometé i jurà a la seva mare, que li ho pregava afectuosament, de no fer morir Clearc; però després, a persuasió de Statira, els féu matar tots, llevat de Menó; i que, des d'aleshores, Parisatis començà a posar paranys a Statira, i a preparar-li la metzina. Però Ctèsias al·lega una raó absurda; perquè no és verosímil que Parisatis gosés una acció tan terrible i tan perillosa com matar la dona legítima del Rei, de la qual tenia fills que un dia heretarien la corona, només per la bona cara de Clearc. És evident que Ctèsias inventa tota aquesta tragèdia per honorar la memòria de Clearc. Diu encara, que morts els generals, els cosos dels altres foren estripats pels gossos i pels ocells; però el cos de Clearc, un remolí de vent hi apilotà tot de pols al sobre, cobrint-lo; del damunt ne sortien unes quantes palmeres, i en poc temps va crèixer-hi un bosc meravellós que ombrejava l'indret; de manera que el Rei es penedí vivament d'haver fet morir Clearc, que tan estimat era dels déus.

Parisatis, doncs, per l'odi i la gelosia que des del començament li havia concebut, veient que la seva autoritat sobre el Rei procedia només del respecte i de la veneració filials, i en canvi la de Statira era segura i forta, com a fundada sobre l'amor i la confiança, es posà a insidiar, convençuda que s'hi ho jugava tot.