Part 17

Després d'això, Xenofont li prega de remetre-li els ostatges, i de marxar amb ell a la muntanya si vol; i si no, de deixar-l'hi anar a ell. L'endemà, Seutes remet els ostatges, homes ja vells i els més considerables, pel que es deia, entre els muntanyencs: i ell mateix arriba amb el seu exèrcit.

Ja Seutes tenia el triple de forces que abans. Molts odrises, en sentir el que Seutes havia fet, havien davallat a posar-se al seu servei.

Ara, els tins, quan veuen de la muntanya estant tants d'hoplites, tants de peltastes, tants de cavalls, baixen i imploren la pau. S'avenen a fer-ho tot, i demanen que acceptin llurs penyores. Seutes crida Xenofont i li comunica aquestes propostes, afegint que no es compromet a res, si Xenofont vol pendre revenja d'aquell atac. Xenofont respon:

-Jo, per mi, considero avui una satisfacció suficient si de lliures esdevenen esclaus.

Amb tot, aconsella a Seutes de pendre en endavant per ostatges els qui estan en condicions de fer mal, i deixar els vells a casa d'ells. Tots els habitants del país consenten en aquest tractat.

CAPÍTOL V

XENOFONT ESDEVÉ SOSPITÓS A SEUTES

Pasen després cap als tracis de sobre Bizanci, en el país anomenat Delta. Aquest ja no era senyoria de Mesades, sinó de Teres, antic rei dels odrises. Heraclides era allí amb els diners de la venda del botí. Seutes fa dur tres cobles de mules, perquè no n'hi havia més, alguns altres de bous; envia a cridar Xenofont i l'invita a pendre per ell el que vulgui i a distribuir la resta entre els generals i capitans. Xenofont respon:

-Jo m'acontento de tenir la meva part una altra vegada; ofereix-los a aquests generals i capitans que t'han acompanyat amb mi.

Dels cobles de mules, ne pren un Timasió de Dardània, un Cleanor d'Orcomen i un Frinisc Aqueu: els de bous són repartits entre els capitans. De la soldada, baldament havia transcorregut ja un mes, Seutes no en paga més que vint dies. Heraclides sosté que no ha pogut treure més de la venda. Xenofont, irritat, li diu, amb un jurament:

-Em fas l'efecte, Heraclides, que no basqueges pas com cal per Seutes; perquè si basquegessis per ell, hauries tornat amb la paga sencera, o prenent a manlleu, si d'altra manera no podies, o venent-te els teus propis vesits.

Heraclides s'hi va picar; i tement perdre la bona amistat de Seutes, a partir d'aquell dia es posa a calumniar Xenofont tant com pot vora Seutes. Els soldats, per altra banda, retreuen a Xenofont de no tenir la paga; i Seutes s'enutja amb ell perquè li reclama amb fermesa la paga dels soldats. Fins aleshores sempre li havia repetit que, quan arribessin al mar, li donaria Bisante, Ganos i Neon Tichos; però a partir d'aquest moment no li torna a esmentar res d'això; perquè Heraclides, per fer-li mal, havia dit que no era segur de confiar fortaleses a un home que tenia un exèrcit.

En conseqüència, Xenofont comença a rumiar què havia de fer, d'això de continuar l'expedició país amunt; però Heraclides presenta els altres generals a Seutes, i els invita a assegurar que ells conduiran l'exèrcit tan bé com Xenofont; els promet que dintre pocs dies rebran la paga de dos mesos sencers, i els exhorta a marxar endavant.

Timasió respon:

-El que és jo no, ni que fos una paga de cinc mesos no marxaria sense Xenofont.

Frinisc i Cleandre convenen amb Timasió.

Seutes llavors fa retret a Heraclides de no haver fet venir Xenofont: en vista d'això, el criden tot sol. Xenofont, adonant-se de la trapelleria d'Heraclides, que volia posar-lo malament amb els altres generals, es presenta acompanyat de tots els generals i capitans. Seutes els convenç a tots: emprenen l'expedició, i tenint a la dreta el Pontus, travessen el país dels tracis anomenats menjadors de mill, i arriben al Salmidès. Molts de bastiments que entren al Pontus s'hi embarranquen i són llençats a la costa: perquè tot el mar és ple de bancs de sorra i de seques. Els tracis que habiten aquells paratges, els han afitat amb columnes, i cadascú rapinya el que naufraga en el seu tros. Diuen que abans de posar aquestes fites, molts d'aquests rapissers es mataven entre ells. Allí per tant s'hi troben molts llits, moltes arques, molts llibres, i altres coses que els patrons duen en caixes de fusta.

Sotmès aquest país, tornen enrera. Seutes tenia ja un exèrcit més nombrós que el dels grecs: perquè havien baixat molts més odrises que mai, i els que anava reduint es posaven també al seu servei. S'acampen en un pla, més amunt de Selíbria, a una trentena d'estadis del mar.

De paga no se'n veien cap. Els soldats estaven furiosos contra Xenofont, i Seutes ja no el tractava amb la privadesa d'abans. Cada vegada que Xenofont venia per tenir una assentada amb ell, li sortien qui sap les ocupacions.

CAPÍTOL VI

RUPTURA ENTRE ELS GRECS l SEUTES

Mentrestant, al cap d'uns dos mesos, arriben Carminos de Lacedemònia i Polínic de part de Tibró, i anuncien que els lacedemonis han acordat de fer la guerra a Tissafernes; que Tibró s'ha embarcat per començar les hostilitats, i que tenint necessitat d'aquell exèrcit ofereix a cada soldat un daric per mes, als capitans el doble i als generals el quàdruple.

Tot d'una d'haver arribat aquells lacedemonis, Heraclides, informat que vénen per l'exèrcit, diu a Seutes que allò és una ocasió magnífica per a ell:

-Els lacedemonis necessiten l'exèrcit, i tu ja no: cedint-los-el, els seràs agradable, i els soldats no et reclamaran més la paga, ans sortiran del país.

En haver sentit aquests mots, Seutes fa conduir els enviats a la seva presència. Diuen que vénen per l'exèrcit; ell respon, que els el cedeix, que vol ésser amic i aliat d'ells. Els invita a un àpat d'hospitalitat, i els tracta esplèndidament. No invita Xenofont ni cap dels altres generals. Els lacedemonis pregunten quina mena d'home és Xenofont: ell respon que altrament no és un mal home, però és massa amic dels soldats: i això li fa mal. Els enviats diuen:

-Es popular, doncs, entre la seva gent?

I Heraclides:

-I tant- diu.

-Llavors- tornen ells -¿no s'oposarà pas que ens enduguem l'exèrcit?

-Vosaltres- respon Heraclides -convoqueu els soldats i prometeu la paga: poc cabal faran d'ell, aleshores, i correran amb vosaltres.

-Però ¿com els convencerem, nosaltres?- repliquen.

-Demà de matí- diu Heraclides -us presentareu a ells; i estic segur- afegeix -que quan us veuran, correran amb vosaltres de bon grat.

Així acabà aquell dia.

L'endemà, Seutes i Heraclides condueixen els lacedemonis al campament, i l'exèrcit es reuneix. Els dos lacedemonis prenen la paraula:

-Els lacedemonis han decidit de fer la guerra a Tissafernes, el qual també us ha ofès a vosaltres. Si veniu amb nosaltres, doncs, us revenjareu d'un enemic i cadascú de vosaltres guanyarà un daric per mes, cada capità el doble, i cada general el quàdruple.

Els soldats els escolten amb alegria. Immediatament un dels arcadians s'aixeca per dir mal de Xenofont:

Seutes era present: volia saber què en sortiria, i estava a tret de la veu, amb un intèrpret, a més a més que ell entenia gairebé tot el que es deia en grec. L'arcadià comença així:

-Doncs nosaltres, oh lacedemonis, ja faria temps que estaríem amb vosaltres, si Xenofont no ens hagués convençut de dur-nos ací on hem passat un hivern terrible, en campanya de nit i de dia, sense descansar; però ell es gaudeix de les nostres fatigues; i Seutes que l'ha enriquit particularment, ens nega a nosaltres la paga. Per mi, ja que parlo el primer, si el veia apedregat i castigat pels mals a què ens ha arrossegat, em faria l'efecte que ja tinc la meva paga, i no em recaria el que he sofert.

Després d'aquest se n'aixeca un altre, en el mateix to, i un altre. Llavors Xenofont s'expressa així:

-Sí, un home ha d'esperar-ho tot, quan jo ara em veig acusat per vosaltres del que jo considero, dins meu, com la prova més gran del méu zel per vosaltres. Jo estava en camí de la pàtria, i si he tornat enrera, per Zeus! no ha estat pas per haver sabut que éreu feliços, sinó per haver sentit a dir que estàveu en un mal pas, i per ésser-vos útil si pogués. Arribo, i Seutes aquí present m'envia nombrosos emissaris, prometent-me qui-sap-lo si us convencia d'anar amb ell; però jo ni provo de fer-ho, com vosaltres mateixos sabeu. Us condueixo al port des d'on jo m'afiguro que passareu més de pressa al l'Asia: perquè això era el que jo creia millor per vosaltres, i sabia que vosaltres ho volíeu. Llavors arriba Aristarc amb les seves trirrems i ens impedeix de travessar: tot seguit jo us convoco, com era ben natural, a fi que delibereu sobre el què cal fer.

»Vosaltres escolteu Aristarc que us mana de fer cap al Quersonès; escolteu Seutes que us invita a empendre la campanya amb ell: i tots dieu que us n'aneu amb Seutes, tots voteu per aquest projecte. ¿Quin tort us he fet jo, aleshores, conduint-vos on tots heu decidit d'anar? D'ençà que Seutes ha començat a enganyar-vos en la qüestió del sou, si jo ho hagués aprovat, tindrieu raó d'acusar-me i d'avorrir-me. Però si jo que he estat el millor amic d'ell, ara li sóc el més odiós, ¿com pot ser just que després de preferir-vos a Seutes m'acuseu per les mateixes coses que han estat causa de la vostra ruptura? Però direu per ventura que bé puc fingir, després d'haver rebut de Seutes allò que és vostre. Però ¿no és evident que si Seutes m'ha pagat alguna cosa, no m'ho ha pagat pas per perdre el que em donés i restar devent-vos encara? Penso jo, que si m'ha donat res, ho ha donat amb la intenció que, donant-me a mi menys, pogués estar-se de donar-ne a vosaltres més. Si creieu que és així, podeu ara mateix desfer tot aquest complot ordit entre nosaltres dos, demanant-li els vostres diners. Es clar que Seutes, si jo he rebut res d'ell, m'ho reclamará, i m'ho reclamarà amb justícia, si jo falto al pacte segons el qual ho he rebut.

»Però bon tros se'n falta, em fa l'efecte, que jo tingui res del que és vostre. Us juro per tots els déus i deesses, que ni tan sols tinc el que Seutes m'havia promès en particular: i ell és aquí que m'escolta, i sap bé si perjuro. Per admirar-vos més juro encara que ni he rebut el que han rebut els altres generals, i fins alguns dels capitans. Per què ho he fet? Jo creia, soldats, que com més compartiria amb ell la seva pobresa, més amic me'l faria per quan fos poderós. Però avui que el veig prosperar, conec la seva ànima.

»I si algú digués: ¿no se'n dóna vergonya que l'hagin enganyat tan estúpidament? sí, per Zeus, jo m'avergonyiria si em vegés enganyat per un enemic: però entre amics, em sembla més vergonyós d'enganyar que d'ésser enganyat. Fora d'això si amb els amics també cal pendre precaucions, jo sé que les heu preses totes, sense deixar-li cap pretext just de no donar-vos el que us té promés: perquè no li hem fet cap tort, ni per negligència amb les seves coses, ni per covardia davant cap empresa a què ens invités.

»Però, direu per ventura, calia exigir seguretat, perquè aleshores ni volent-ho no hauria pogut enganyar-nos. Quant a això, escolteu el que jo no hauria dit mai en presència de Seutes, si ara no em demostressiu la vostra absoluta irreflexió o la vostra excessiva ingratitud. Recordeu en quines circumstàncies us trobàveu, quan jo us vaig treure per dur-vos a Seutes. ¿No és veritat que si us dirigíeu a la ciutat de Perint, Aristarc de Lacedemònia, havia tancat les portes per impedir-vos d'entrar-hi? Vau acampar-vos fora, al ras; era el cor de l'hivern; havíeu de recórrer al mercat per viure, veient per una banda escassedat de coses venedores, per altra banda tenint pocs diners per comprar-ne. Havíeu de romandre per força a la Tràcia: les trirrems a la fonda ens impedien la travessia; i romanent allà, érem en país enemic, amb tot de cavalleria i de peltastes contra nosaltres. Teníem hoplites, sí, per assaltar en massa els llogarrets i poder pendre potser forment, i no pas en abundància: però no per posar-nos a perseguir i arrabassar bestiar o presoners, això no; perquè no vaig trobar entre vosaltres ni cavalleria, ni un cos de peltastes organitzat.

»Si, doncs, quan estàveu en aquesta necessitat, jo us hagués, sense exigir cap sou, procurat per aliat Seutes, que tenia la cavalleria i els peltastes que us mancaven, ¿creieu que jo hauria servit malament els vostres interessos? Units amb ells, heu trobat forment en més abundor als caserius, per la necessitat en què s'han vist els tracis de fugir més de pressa: heu tingut la vostra part de bestiar i d'esclaus. Ni hem vist cap més enemic, així que la cavalleria se'ns ha ajuntat, mentre que fins aleshores els enemics ens perseguien ardidament amb llur cavalleria i llurs peltastes, impedint-nos absolutament de dispersar-nos en petits escamots i procurar-nos queviures més abundants. Si aquest que us ha subministrat aquesta seguretat, no us ha pagat, a més d'aquesta seguretat, un sou del tot esplèndid, ¿es això una desgràcia tan dura, i creieu que per això cal llevar-me la vida?

»Avui, ¿com us retireu? ¿o teniu com excedent, després de l'hivern que heu passat amb abundor de queviures, el que hàgiu rebut de Seutes? Heu viscut a despeses de l'enemic; i en aquest temps no heu vist un sol home dels vostres mort ni agafat viu. Després, si alguna cosa de bell heu fet contra els bàrbars d'Asia, ¿no us en veieu ara la glòria, i no n'hi afegiu una de nova, la d'haver vençut a Europa els tracis contra els quals heu fet la guerra?

»Jo us ho dic amb raó, d'aquestes coses que us irriten contra mi hauríeu de donar-ne gràcies als déus, com de benifets.

»Tal és la vostra situació actual. Ara, en nom dels déus, considereu la meva. Quan la primera vegada feia vela cap al meu país, me n'anava cobert dels vostres elogis: i per vosaltres els altres grecs em feien una bona fama: tenia la confiança dels lacedemonis, que si no, no m'haurien enviat altre cop amb vosaltres. Avui, me'n vaig calumniat per vosaltres als lacedemonis, avorrit, gràcies a vosaltres, de Seutes, vora qui jo esperava, havent-li fet servei en companyia vostra, aparellar-me un refugi feliç per a mi i per als meus fills, si en tenia. I vosaltres, per amor de qui m'he fet tants enemics, molt més poderosos que jo, i ni fins ara desisteixo d'ocupar-me a fer-vos el bé que pugui, vet aquí l'opinió que de mi teniu. Però em teniu en el vostre poder: no m'heu agafat ni fugint ni intentant d'escapar-me; però si feu el que diuen, sapigueu que matareu un home que ha vetllat molt per vosaltres, que ha passat amb vosaltres molts de treballs i molts de perills, quan li tocava i quan no li tocava; que essent-li els déus propicis, ha plantat molts de trofeus en terra de bàrbars; que per impedir-vos d'esdevenir enemics de cap grec, m'he combatut sovint amb vosaltres amb totes les meves forces. Ara podeu, sense retret, anar on bé vos sembli, per terra o per mar. ¿Però quan se us mostra una gran ventura, quan aneu a embarcar-vos cap al país a què tant de temps aspireu, quan el poble més poderós us sol·licita, quan us ofereixen un sou, quan els lacedemonis, que són considerats els més forts, vénen a fer-vos de guies, ara trobeu que és l'avinentesa per fer-me morir tot d'una? No era pas això quan estàvem en aquelles angúnies, oh prodigis de memòria! ans em dèieu vostre pare, i prometieu de recordar-vos sempre de mi, com del vostre benefactor. Però no son pas estúpids aquests que venen a cercar-vos! No, jo en responc, no els semblareu pas millors portant-vos d'aquesta manera amb mi.

Dit això, cessà de parlar. Carminos de Lacedemònia s'aixeca i diu:

-No, per Càstor i Pòlux; no crec que tingueu raó d'enfellonir-vos amb aquest home. Jo puc ser testimoni per ell. Seutes, quan jo i Polínic li hem preguntat quin home era Xenofont, no ha tingut altra cosa a retreure-li sinó que diu que era massa parcial dels soldats: i amb això ell hi perdia, tant per part de nosaltres els lacedemonis, com per part d'ell mateix.

S'aixeca aleshores Euríloc de Lusos, arcadià, i diu:

-Em sembla, lacedemonis, que heu de començar a ser generals nostres exigint a Seutes la nostra soldada, de grat o per força, i no endur-nos fins que hagi pagat.

Polícrates d'Atenes s'aixeca i parla alliçonat per Xenofont:

-Veig aquí present, oh soldats- diu -Heraclides: el qual ha rebut el botí guanyat amb les nostres fatigues, l'ha venut, i ni a Seutes ni a nosaltres ha dat el que n'ha tret. Ho ha fet córrer i ara se'n gaudeix ell. Si tenim gens de senderi, l'hem d'agafar; perquè- afegeix -aqueix home no és traci, sinó grec que malmena grecs.

En sentir aquestes paraules, Heraclides s'esfereix tot. S'acosta a Seutes i li diu:

-Si volem tenir seny, anem-nos-en d'aquí, on aqueixa gent són els amos.

I saltant sobre els cavalls, parteixen al galop cap a llur campament.

D'allà, Seutes envia a Xenofont Abrozelmes, el seu intèrpret, i l'exhorta a romandre al seu servei amb mil hoplites, comprometent-se a donar-li les places de la costa i el restant que li havia promès. I fent-ne un secret, afegeix que ha sabut per Polínic, que si mai cau en mans dels lacedemonis, Tibró el farà evidentment morir.

Moltes altres persones li envien així mateix a dir, que és calumniat, i que es guardi. En sentir aquests mots, Xenofont pren dues víctimes i sacrifica a Zeus Rei, per saber si serà per ell millor i preferible de restar amb Seutes, sota les condicions que Seutes diu, o d'anar-se'n amb l'exèrcit. El déu li respon d'anar-se'n.

CAPÍTOL VII

ELS GRECS PARTEIXEN DESPRÉS D'HAVER REBUT LA SOLDADA

Des d'aleshores, Seutes va a acampar-se més endavant; els grecs s'acantonen en els poblets d'on, un cop ben aprovisionats havien de baixar cap al mar. Aquests poblets havien estat donats per Seutes a Medòsades. Veient, doncs Medòsades que els grecs consumien tot el que hi havia d'ell als poblets, li recava. Pren amb ell l'home més considerable entre els odrises que havien baixat de la muntanya, i una trentena de cavalls, va i crida Xenofont que surti del campament grec. Xenofont, prenent amb ell uns quants capitans i altres homes de confiança, s'acosta a Medòsades. Llavors aquest diu:

-Feu mal fet, Xenofont, de barrejar els nostres pobles. Us intimem, doncs, jo de part de Seutes, i aquest home de part de Mèdoc, rei del país de dalt, que buideu aquest territori; si no, no us ho comportarem: i si malmeteu la nostra terra, us rebutjarem com a enemics.

Xenofont, havent sentit aquestes paraules, diu:

-Mentre parlis d'aquesta manera, és difícil respondre; amb tot ho faré, per aquest jovenet, a fi que sàpiga qui sou vosaltres i qui som nosaltres. Nosaltres- diu -abans de fer-nos amics vostres, travessàvem aquest país com volíem: si ens abellia rampinyàvem, incendiàvem, i tu mateix, quan ens vingueres d'embaixador, feres nit entre nosaltres al ras sense por d'enemics. Vosaltres no hi veníeu en aquest país, o si mai hi entràveu, hi acampàveu com en país de més forts, amd els cavalls embridats. Ara que sou amics nostres, i que gràcies a nosaltres i a l'ajuda dels déus domineu aquest país, ara ens traieu d'aquest país, el qual heu rebut de nosaltres que l'hem conquerit per la força. Perquè tu mateix bé saps, que els enemics no són capaços de treure'ns-en. I no és pas que creguis just d'acomiadar-nos amb presents i beneficis pels beneficis que de nosaltres has rebut; sinó que quan partim no permets, en quant depèn de tu, ni que ens acantonem. Parlant així, ni t'enrojoles davant dels déus, ni davant d'aquest home que ara et veu ric, tu que abans de ser amic nostre vivies del lladruny, com tu mateix has confessat. Però, per què em dius, això?- afegeix.-No sóc jo, ja, que mano aquí, sinó els lacedemonís, als quals vosaltres heu lliurat l'exèrcit perquè se l'enduguessin sense ni tan sols consultar-me, oh gent admirabilíssima; com que els he indignat duent-vos l'exèrcit, temíeu que no me'ls congraciés tornant-los-el, ara.

Quan l'odrisa sentí aquestes coses:

-Jo- diu, -oh Medòsades, voldria estar colgat sota terra, de vergonya que em fa sentir aquest discurs. Si ho hagués sabut, no t'hauria acompanyat: me'n vaig. El rei Mèdoc no m'aplaudiria, si jo tragués fora els vostres benefactors.

Dit això, salta a cavall i parteix al galop, i amb ell els altres genets, llevat de quatre o cinc.

Medòsades, afligit de veure el seu territori devastat, prega a Xenofont de cridar els dos lacedemonis. Xenofont pren amb ell els homes més capaços, se'n va a trobar Carminos i Polínic, i els diu que Medòsades els envia a cercar per dir-los com a ell, de retirar-se del país.

-Jo penso- diu -que obtindreu per a l'exèrcit la paga deguda, si dieu que l'exèrcit us ha demanat que treballéssiu amb ell per haver-la, de grat o per força, de Seutes; que obtingut això, consent a seguir-vos de bona gana; que la seva pretensió us sembla justa: i que us heu compromès, a no fer-lo partir fins que s'haurà fet aquesta justícia als soldats.

Els lacedemonis, en haver sentit aquestes raons, prometen de fer-les valer i d'afegir-n'hi d'altres, les més eficaces que puguin. Després d'això, parteixen, seguits de tothom que convenia que hi fos. Quan han arribat, Carminos pren la paraula:

-Si tens res a dir-nos, Medòsades, digues-ho; si no, nosaltres sí que tenim.

Medòsades, en un to tot sumís:

-Jo per mi dic- respon -i Seutes també, que us preguem de no malmenar aquells que han esdevingut amics nostres; tot el que els feu de mal a ells, ens ho fareu a nosaltres: perquè són nostres sotmesos.

-Doncs bé- diuen els lacedemonis -nosaltres ens allunyarem quan hauran rebut la paga aquells que us han, ajudat en aquesta empresa; si no, començarem des d'ara a prestar-los ajuda, i castigarem els homes que els han fet tort, contra la fe dels juraments. Si sou d'aqueixos, començarem per vosaltres a pendre'ns justícia.

Xenofont afegeix:

-¿Voleu, Medòsades, ja que dieu que la gent del país on som són vostres sotmesos, fer-los votar la qüestió de saber si sou vosaltres o som nosaltres que hem de sortir del país?

Medòsades diu que no; però aconsella abans que tot als dos lacedemonis o d'anar a trobar Seutes sobre la qüestió de la paga, i creure que Seutes ne restaria convençut; o almenys enviar amb ell Xenofont, prometent de cooperar. En tant, suplica de no cremar els pobles.

Envien, doncs, Xenofont, i amb ell els qui semblaven més adaptats a l'afer. I ell, arribat a presència de Seutes, diu:

-Poc per demanarte res, oh Seutes, sóc ací, sinó per demostrar-te, si puc, que no has tingut raó d'enutjar-te contra mi, quan et reclamava vivament, en nom dels soldats, el que tu els vas prometre. Jo creia que no t'interessava menys a tu de donar-ho, que a ells de rebre-ho. Primerament, sé que després dels déus, ells t'han posat en evidència, fent-te rei d'un gran país i d'un poble nombrós: de manera que no pot passar d'amagat res del que facis, ni bo ni dolent. Essent tu qui ets, em sembla molt important que evitis la opinió d'haver despedit sense recompensa uns homes que t'han servit bé, molt important, que obtinguis els elogis de sis mil homes, i més important encara, que no quedis com un mentider en res del que has dit. Jo veig, en efeçte, que la paraula esgarriadissa de la gent sense fe, és vana, sense força i sense valor; en canvi la paraula dels que són coneguts com a professionals de la veritat, si una cosa pretenen, no els ajuda pas menys a obtenir-la que la violència dels altres. Si volen fer tornar algú a la raó, observo que llurs amenaces no són pas menys convincents que els càstigs precipitats dels altres; i quan aquests homes permeten alguna cosa, no compleixen pas pitjor que d'altres que ho donen tot d'una.