Part 16

Tals eren les seves preocupacions.. Els generals i els capitans venint de casa d'Aristarc, reporten que, per aleshores, els ha despedit, amb orde de tornar a la tarda: amb la qual cosa es feia encara més evident la insídia. Però Xenofont, semblant-li que els sacrificis eren de bon auguri per a ell i per a l'exèrcit, de poder anar-se'n en seguretat amb Seutes, pren Polícratesi atenès, capità, prega a cadascun dels generals, llevat de Neó, que li doni l'home en qui té més confiança, i a la nit parteix cap a l'exèrcit de Seutes, que era a seixanta estadis.

Però quan hi són prop, troba fogueres abandonades. De primer creu que Seutes ha canviat de lloc. Sinó que havent sentit fressa i els advertiments recíprocs dels soldats de Seutes, coneix que aquest ha degut fer encendre fogueres endavant de les guàrdies nocturnes, a fi que en la foscor no es pugui veure les sentinelles quantes són ni el lloc on són, i en canvi no es pugui acostar ningú d'amagat, que la resplandor no el delati. Això reparat, envia l'intèrpret que se n'havia endut, amb orde de dir a Seutes que hi ha allí Xenofont desitjós de conferenciar amb ell. La guàrdia pregunta si és l'atenès de l'exèrcit. Ell respon que sí. Els soldats salten a cavall i cuiten a portar l'embaixada. Poca estona després, arriben uns dos cents peltastes, que duen Xenofont i el seu seguici a la presèncía de Seutes. Aquest s'estava en una torre ben guardada, i voltada de cavalls embridats: per la por d'una sorpresa, de dia els feia pasturar, i de nits els feia fer la guàrdia embridats i a punt. Perquè es deia que en altre temps Teres, avi de Seutes, en el mateix país i amb un nombrós, exèrcit, havia tingut molta gent occida pels habitants, que li havien arrabassat els bagatges. Aquests pobles són els tinis, que tenen fama de ser els més experts a combatre, sobretot de nit.

Quan són prop, Seutes ordena que entri Xenofont amb els dos que ell triï. En ser dins, comencen per saludar-se i seguint la costum de Tràcia, beuen plegats uns quants corns de vi. Amb Seutes hi havia també Medòsades, que era per tot arreu el seu embaixador. Llavors Xenofont prenent la paraula:

-Seutes,- diu -de primer m'has enviat a Calcedònia aquest Medòsades aquí present, per pregar-me que jo, conforme al teu desig, fes passar d'Àsia aquí l'exèrcit, prometent-me, si efectuava això, de recompensar-m'ho. Vet aquí el que va dir-me Medòsades aqui present.

Dient aquests mots, pregunta a Medòsades si és veritat. Ell diu que sí.

-El mateix Medòsades, quan ja vaig haver fet novament la travessia de Pàrion a l'exèrcit, va tornar, prometent-me, que si et duia l'exèrcit, podria valer-me de tu com d'un amic i d'un germà en tot i per tot, i que em cediries les places que posseeixes al llarg de la costa.

Pregunta novament a Medòsades si havia dit això. Medòsades hi convé.

-Doncs ara- continua -repeteix a Seutes el que vaig respondre't a Calcedònia.

-De primer vas respondre que l'exèrcit anava a passar a Bizanci, i que per això no calia pagar res ni a tu ni a ningú; que si tu travessaves, te n'aniries; i així va ser, tal com havies dit.

-¿I què et vaig dir- torna Xenofont -quan vingueres a Selíbria?

-Digueres que era impossible, però que us n'anàveu a Perint per tornar a l'Àsia.

-Doncs ara- replica Xenofont -vet-em aquí amb Frinisc, un dels generals, i Polícrates, un dels capitans; i fora hi ha els homes en qui cadascun dels generals, llevat de Neó de Lacònia, té més confiança. Si vols, doncs, que el nostre pacte resulti més autèntic, crida'ls, també. Tu, Polícrates, ves a trobar-los, digues-los que jo els mano de deixar les armes, i tu mateix deixa l'espasa abans d'entrar.

A aquells mots, Seutes diu que no es malfia de cap atenès: sap que li són parents, i diu que els té per amics benèvols. Després d'això, introduïts els altres que cal, Xenofont comença per preguntar a Seutes en què pensava esmerçar l'exèrcit. Seutes respòn:

-Mèsades era el meu pare, i eren domini seu els melandites, els tinis i els tranipses. Expulsat d'aquesta terra, quan les coses dels odrises van començar a anar de mal borràs, el meu pare mor de malaltia, i jo, orfe, era educat per Mèdoc, el que ara és rei. Quan vaig ser un jove fet, jo no podia viure d'ulls a una taula forastera; segut en una cadira al seu costat, li suplicava que em donés totes les tropes que fos possible, per fer tot el mal que pogués als qui ens havien expulsat, i no viure amb els ulls fits a la seva taula com un gos. Llavors em dóna els homes i els cavalls que veureu quan serà de dia. I ara visc amb ells, barrejant la terra meva pairal. Si us ajunteu a mi, jo espero, ajudant els déus, reconquerir fàcilment la senyoria. Això és el que necessito de vosaltres.

-Doncs bé- replica Xenofont -si venim, ¿què pots donar a l'exèrcit, als capitans i als generals? Digues-ho, a fi que aquests ho anunciïn.

Seutes promet un cizicè als soldats, el doble als capitans, el quàdruple als generals, de terra tanta com ne vulguin, cobles de bous, i una plaça fortificada vora el mar.

-Però- diu Xenofont-¿si escometeu l'empresa i no poguéssim realitzar-la per alguna por dels lacedemonis, acolliràs en el teu país a qui volgués refugiar-se prop de tu?

Seutes respon:

-Sí, i els consideraré germans meus, seuran a la mateixa taula que jo, i compartirem tot el que poguem conquerir. I a tu, Xenofont, et donaré la meva filla; i si tens cap filla la compraré seguint el costum de Tràcia, i us donaré per habitació Bisante, que és la ciutat més bella que tinc vora el mar.

CAPÍTOL III

FESTÍ DE SEUTES; COMENÇA L'EXPEDICIÓ DE TRÀCIA

Després d'haver sentit aquestes coses, i de donar-se recíprocament la mà dreta, es retiren. Abans del dia, arriben al campament, i cada u dóna compte de la missió a qui l'ha enviat. En ser de dia, Aristarc crida de nou els, generals i els capitans: però aquests acorden, en comptes d'anar a trobar Aristarc, convocar l'exèrcit. Tothom concorre, llevat dels soldats de Neó, que són uns deu estadis lluny. En ser reunits, Xenofont s'aixeca, i enraona en aquests termes:

-Companys, anar per mar on voldríem, Aristarc ens ho impedeix amb les seves trirrems: talment que no és segur d'embarcar-se. Ell mana que entrem al Quersonès, travessant per la força la Muntanya Sagrada. Si després d'haver vençut aquest pas, hi arribem, diu que ni us vendrà més com a Bizanci, ni us enganyarà més, sinó que rebreu una soldada, i hom no es descuidarà més, com ara, de fornir-vos les vitualles que us manquen. Vet aquí el que diu aquest. Ara, Seutes diu, que si aneu a ell, us farà bé. Ara, doncs, vosaltres examineu si voleu escatir-ho aquí mateix, o quan haureu fet cap on hi ha queviures. Quant a mi, el meu parer és que, no tenint diners aquí per comprar en mercat, i sense diners no deixant-nos pendre res, ens en tornem als caserius on els habitants, inferiors a nosaltres, ens deixaran pendre, i allí, tenint queviures, escoltem el que demanen de nosaltres, a fi de triar el partit que ens semblarà millor. I a qui -diu- li sembli com a mi, que aixequi la mà.

L'aixequen tots.

-Doncs- afegeix -aneu a plegar bagatge, i quan rebreu l'orde, seguiu el vostre cap.

Després d'això, Xenofont pren la guia, i els soldats segueixen. Neó i d'altres emissaris d'Aristarc volen persuadir-los de tornar-se'n: però ells no se'ls escolten. Quan han fet una trentena d'estadis, els ve a l'encontre Seutes. Xenofont, en veure'l, el prega d'acostar-se, a fi que el major nombre possible sentís el que s'ha de tractar en interès de tots. S'adelanta, i Xenofont diu:

-Fem via, on l'exèrcit pugui trobar de què menjar; allí, t'escoltarem a tu i als emissaris dels lacedemonis, i triarem el partit que ens semblarà més profitós. Si ens menes on hi ha abundància de queviures, ens considerarem hostatjats per tu.

Seutes respon:

-Però jo conec tot de caserius tocant-se l'un amb l'altre, que tenen tota mena de provisions, i no hi ha, des d'on som nosaltres, sinó la caminada necessària per dinar de gust.

-Guia'ns-hi doncs- replica Xenofont.

Hi arriben a la tarda. Els soldats es reuneixen i Seutes parla en aquests termes:

-Soldats, demano que vosaltres feu la guerra amb mi, i us prometo de donar-vos als soldats un cizicè, i als capitans i als generals el que és costum. Fora d'això, honoraré qui s'ho mereixi. El menjar i el beure, el traureu, com avui, del país. Però el botí, reclamo que sigui meu, a fi que jo el pugui vendre per procurar-vos la soldada. Tot allò que fugi i s'escapi, estareu en condicions de perseguir-ho i de trobar-ne la petja: i si algú ens resisteix, amb vosaltres assajarem de posar-li les mans a sobre.

Llavors Xenofont pregunta:

-¿A quina distància del mar pretens que t'ha de seguir l'exèrcit?

Seures respon:

-Mai a més de set jornades; i sovint a menys.

Després d'això, s'autoritza per parlar a qui vulgui. Molts diuen que Seutes ha fet proposicions acceptables: són a l'hivern; ni es possible que ningú, volent-ho, faci la travessia a la pàtria, ni és possible tampoc de passar-lo en país amic, si calia pagar-se la vida; i acantonar-se i mantenir-se en país enemic seria més segur amb Seutes que no pas sols. Sobretot, amb tantes comoditats, cobrar encara una paga, els sembla una troballa. Sobre això, Xenofont diu:

-Si algú té cap objecció a fer, que parli; si no, posem-ho a vots.

Com que ningú contradiu, es posa a vots, i s'acorda. Tot seguit anuncia a Seutes que l'exèrcit és al seu servei.

Després d'això, els soldats s'atenden per divisions. Els generals i els capitans són invitats a sopar a casa de Seutes, que ocupava un poble veí. Quan són a les portes per assistir al sopar, hi havia un tal Heraclides de Maronea. Aquest home, escometia a tothom que li semblava tenir alguna cosa per donar a Seutes, començant per uns habitants de Pàrion que venien a negociar una aliança amb Mèdoc, rei dels odrises i duien presents per a ell i per a la reina. Els diu que Mèdoc és terra amunt, a dotze jornades del mar, i que Seutes, amb l'exèrcit que acabava de pendre al seu servei, aviat serà amo del litoral.

-Esdevingut veí vostre, tindrà tots els medis possibles per fer-vos bé i per fer-vos mal. Si sou gent de seny, doncs, li donareu el que porteu, i ho esmerçareu millor que no pas si ho donàveu a Mèdoc, que habita tan lluny.

Amb aquest discurs, els convenç. Escomet de seguida Timasió de Dardània, perquè ha sentit dir que té copes i tapissos bàrbars. Li assegura que és costum, quan Seutes convida a sopar, que els convidats li facin un present:

-Quan ell tindrà un gran poder aquí, estarà en condicions de reintegrar-te a la pàtria, o de fer-te ric aquí mateix.

Així sol·licitava a tothom a qui s'acostés. Escomet també Xenofont i li diu:

-Tu ets d'una ciutat grandíssima, i prop de Seutes grandíssima és la teva anomenada. Potser mereixeràs de posseir en aquest país, com d'altres dels vostres n'han posseït, castells i terres. Es just, doncs, que rendeixis homenatges magnífics a Seutes. T'ho aconsello per bona voluntat que et tinc: estic segur que com més donaràs, més benifets obtindràs de Seutes.

En sentir això, Xenofont es troba en un mal pas: perquè havia passat de Pàrion sense res més que un esclavet i els diners necessaris per al camí.

Entraren per sopar els principals caps dels tracis, els generals i els capitans grecs, i tots els embaixadors de ciutats que hi havia a la cort. S'asseuen en cercle; llavors porten trespeus per a tothom, cosa d'una vintena, curulls de carn tallada, amb uns grans pans fermentats, units per medi d'astos als talls de carn. Les taules són sempre col·locades de preferència davant els forasters: és costum. Seutes el primer fa això: agafa els pans servits davant d'ell, els trenca a bocins i els tira qui millor li sembla, i igual fa amb la carn, de la qual no es reserva sinó el just per tastar-la. Els altres, davant de qui havien estat col·locades taules, fan el mateix. Un arcadià, Aristas per nom, menjador terrible, enviant a passeig això de tirar bocins als altres, empunya un pa que feia ben bé tres quènics (1) es posa la carn sobre els genolls, i sopa.

Serveixen a la ronda corns de vi, i tothom els accepta. Aristas, quan el coper amb el corn arriba a ell, diu, veient Xenofont que ja no menjava:

-Dona'l a aquell- fa -que ell ja està en vaga i jo encara no.

Seutes, que el sent parlar, pregunta al coper què diu; i el coper li ho diu, perquè sabia el grec. I llavors tothom vinga riure.

Mentre continuava el beure, entra un traci duent un cavall blanc. Agafa un corn ple, i diu:

-Bec a la teva salut, oh Seutes, i et regalo aquest cavall, muntat en el qual podràs perseguir i aferrar a qui vulguis, o retirant-te no temeràs l'enemic.

Un altre duu un esclavet i el regala així mateix bevent a la salut de Seutes; i un altre vestits per a la seva dona. Timasió, bevent a la salut, li ofereix una fiola d'argent i un tapís que valia deu mines. Un tal Gnesip, atenès, s'aixeca i diu que era un bellíssim costum antic que els qui tenen regalin al rei per fer-li honor, però que per la seva banda el rei dóna als qui no tenen res.

-Així- diu -jo tindré per donar-te i fer-te homenatge.

Xenofont no sabia què fer. Per honor, s'esqueia a seure en la cadira més pròxima a Seutes; i ja Heraclides havia manat al coper que li presentés el corn.

Xenofont, que ja havia begut una mica, s'aixeca, pren ardidament el corn, i diu :

-Jo, oh Seutes, te'm dono a mi mateix, amb aquests companys meus, per ésser els teus amics fidels: i ni un de mala gana, sinó tots encara més desitjosos que jo de ser teus amics. I ara vet-els-aquí que no et demanen res més, només desitgen consagrar-se a passar fatigues i perills per tu. Amb ells, si els déus volen, recuperaràs l'ample país teu pairal, i n'hi afegiràs més, i conquistaràs molts de cavalls, i molts d'homes i dones belles; que no et caldrà rapinyar-los, sinó que la gent mateixa te'ls vindrà a dur en present.

Seutes s'aixeca, amb Xenofont, i escampa tot seguit damunt seu el vi que restava en el corn.

Després d'això, entra una gent que sonava uns corns semblants als que l'exèrcit fa servir per als tocs, i unes trompetes de cuiro cru amb les quals marcava la mesura com qui sona una màgadis. Seutes mateix s'aixeca, llança un crit de guerra, i salta com si esquivés una javalina, d'allò més lleugerament. Llavors entren albardans.

El sol anava cap a la posta. Els grecs s'aixequen i diuen que és hora d'establir les guàrdies nocturnes i de donar el mot d'ordre. Preguen a Seutes d'ordenar que no entri de nit cap traci al campament grec:

-Perquè els nostres enemics són tracis com vosaltres que sou amics nostres.

Surten, i s'aixeca també Seutes, sense que tingui en res l'aire d'un embriac. En sortir, crida de banda els generals i els diu:

-Companys, els nostres enemics fins ara no saben res de la nostra aliança. Si marxàvem contra ells abans que no s'hagin posat en guàrdia contra una sorpresa, o no s'hagin preparat per rebutjar-nos, farem un enorme botí de riqueses i de presoners.

Els generals aproven aquest parer, i li demanen que els guiï; però ell afegeix:

-Prepareu-vos i espereu, que jo, quan serà el temps oportú, vindré a vosaltres, pendré els peltastes i a vosaltres mateixos, i us conduiré amb la cavalleria.

Xenofont aleshores diu:

-Considera, doncs, si hem de marxar de nit, si el costum grec no val més; perquè de dia, en les marxes va al cap l'arma que convé més cada vegada a la natura del terreny: hoplites, peltastes o cavalleria; però, de nits, el costum grec és que vagin al cap les tropes més pesades. Així és com els exèrcits s'esbarrien menys, i com els soldats s'allunyen menys els uns dels altres sense que hom no se n'adoni. Sovint, tropes esbarriades d'aquesta manera corren les unes sobre les altres, i, no coneixent-se, es fan mal recíprocament.

Seutes diu:

-Teniu raó, i jo m'atindré al vostre costum. Us daré per guies, alguns dels vells més coneixents del terreny, i jo mateix seguiré a la cua amb els cavalls: així, quan calgui, podré ser tot d'una a les primeres files.

Prenen per mot d'ordre _Atenea_ a causa del parentiu; i acabada la conversa, se'n van a reposar.

Cap a mitja nit, Seutes compareix amb la cavalleria acuirassada i els peltastes en armes. Quan ha donat els guies, els hoplites obren la marxa, els peltastes segueixen, la cavalleria forma la reraguarda. En ser de dia, Seutes cavalca cap al davant de la columna, i lloa el costum grec.

-Sovint- diu -de nits m'ha passat, marxant amb un petit exèrcit, que m'he separat dels peons amb la cavalleria. Ara, a punta de dia, ens retrobem com cal, tots junts: Però vosaltres espereu-me aquí i descanseu; jo tornaré en haver reconegut el país.

Dient això, es llença per un camí a través de la muntanya. Arribat en un indret ple de neu, examina si hi havia petjades d'homes anant cap endavant o venint cap a ell. Veient que el camí no és fressat, torna enrera tot d'una i diu:

-Tot anirà bé, companys, si Déu vol. Caurem sobre la nostra gent de sorpresa. Jo vaig a posar-me al cap de la cavalleria, a fi que si veiem algú, no fugi i adverteixi els enemics. Vosaltres, seguireu: si us endarreriu, seguiu les petjades dels cavalls. En havent passat les muntanyes, arribareu a poblets nombrosos i rics.

Al migdia ja eren als cims, i veient baix els poblets, Seutes ve al galop cap als hoplites i els diu:

-Ara faré davallar corrents la cavalleria a la plana, i els peltastes cap als poblets. Vosaltres seguiu tan de pressa com pogueu, a fi de sostenir si hi ha resistència.

En sentir aquests mots, Xenofont desmunta de cavall. Seutes demana:

-Per què desmuntes quan és hora de cuitar?

-Jo sé,- respon Xenofont -que no em necessites pas a mi sol: els hoplites correran més de pressa i més a pler, si jo els condueixo a peu, com van ells.

Sobre això, Seutes s'allunya, i amb ell Timasió seguit d'una quarantena de cavalls grecs. Xenofont per la seva banda ordena als soldats lleugers fins a trenta anys que surtin de les companyies i amb ells es llança a pas de càrrega. Cleanor duu els altres grecs. En ser als poblets, Seutes amb una trentena de cavalls els corre a l'encontre i diu:

-Ha passat, Xenofont, el que deies. Aquesta gent és nostra: però els cavallers m'han plantat i se m'han posat tots sols a perseguir per ci per llà. Tinc por que els enemics no tornin a ajuntar-se en alguna banda i no els facin mal. I després, cal que alguns de nosaltres es quedin als poblets, perquè són plens d'habitants.

-Doncs jo- diu Xenofont -amb la gent que tinc, ocuparé les altures. Tu mana a Cleanor que s'estengui en falanx per la plana al llarg dels caserius.

Fet això, recullen ben bé mil esclaus, dos mil bous i deu mil caps de bestiar menut: i fan nit al ras, allí mateix.

(1) Es a dir, fet de tres quènics de farina, o siguin uns tres litres i mig.

CAPÍTOL IV

EL FRED. SUBMISSIÓ DELS ODRISES

L'endemà Seutes incendia damunt davall els poblets sense deixar-hi ni una casa, a fi d'inspirar als altres el terror del que els toca patir, si no es sotmeten. En acabat parteix, i envia Heraclides a Perint amb el botí a fer-ne diners per a la paga dels soldats; ell mateix, amb els grecs, estableix el campament en el pla dels tins, els quals ho abandonen tot i fugen cap a la muntanya.

Hi havia tanta de neu i feia tant de fred que l'aigua que portaven per dinar es glaçava, fins el vi dins les gerres. A molts de grecs se'ls gelaven el nas i les orelles. Llavors van veure ben clar per quin motiu els tracis porten pell de guineu sobre el cap i sobre les orelles, i túniques que no sols els emboliquen el pit, sinó també les cuixes, i per què a cavall, porten unes capes fins als peus, i no clàmides.

Seutes amolla uns quants presoners, els envia a la muntanya i diu que si els habitants no davallen a llurs estatges i es sotmeten, incendiarà els caserius i el blat, i moriran de fam. Llavors les dones, les criatures i els vells davallen: però els joves s'acampen en els caserius al peu de la serra. Seutes, en assabentar-se'n, dóna orde a Xenofont de pendre els hoplites més joves i de seguir-lo. S'aixequen durant la nit, i a punta de dia ja són als llogarrets. La majoria dels habitants fuig: perquè la muntanya era prop; però tots els que agafen, Seutes els fa morir sense pietat a cops de fletxa.

Hi havia a l'exèrcit un tal Epístenes d'Olint, pederasta, el qual veient un jovenet bonic, a penes púber, ja armat de pelta i condemnat a mort, corre a Xenofont i el conjura d'intercedir per aquella criatura avinent. Xenofont va a trobar Seutes i el suplica de no fer matar aquell minyó, explicant-li al mateix temps els gustos d'Epístenes, que en formar en altre temps la companyia no havia mirat res més sinó que els soldats fossin bells; a part d'això, era un home valent. Seutes li pregunta :

-¿Consentiries per ventura, Epístenes, a morir en el seu lloc?

I l'altre, estenent el coll:

-Fereix- diu -si ho mana aquest minyó i si ha de saber-li grat.

Seutes pregunta al minyó si vol que colpeixi l'altre en comptes d'ell. El minyó no ho permet, i el suplica de no matar ni a l'un ni a l'altre. Llavors Epístenes abraçant el minyó, exclama:

-Ara, Seutes, hauràs de combatre't amb mi per haver-lo: perquè no el deixaré anar.

Seutes esclafint a riure, no se'n preocupa més.

És del parer d'acampar-se en aquell lloc, a fi que els que s'han refugiats a la muntanya no puguin mantenir-se dels caserius. Baixa ell mateix al pla i s'hi atenda. Xenofont, amb la seva tropa escollida s'acantona en el poblet més alt, al peu de la serra; els altres grecs paren les tendes a poca distància, entre els tracis anomenats muntanyencs.

Després d'això no passaren gaires dies, i els tracis de la muntanya davallen a Seutes a tractar d'ostatges i de treves. Xenofont ve així mateix a Seutes i li diu que s'ha acantonat en un mal indret; que els enemics són prop: que més a pler s'acamparia en un lloc fortificat naturalment, que no pas en aquelles cofurnes, on corria perill de ser desfet. Seutes l'invita a estar animat, i li ensenya els ostatges que li han remès. Uns quants homes davallats de la muntanya preguen també a Xenofont de negociar una treva. Ell hi consent, els exhorta a animar-se, i assegura que no patiran cap mal si obeeixen a Seutes. Però aquesta gent no ho havien dit sinó per poder espiar.

Vet aquí el què va passar de dia. La nit següent, els tins vénen de la muntanya a atacar el poble. L'amo de cada casa feia de guia: perquè per als altres hauria estat difícil, sent fosc, d'encertar les cases en els poblets: totes tenien un estacat a l'entorn, amb uns gran pals per amor del bestiar. Quan són a la porta de cada casa, els uns llancen javalines, els altres colpeixen amb les maces que porten, diuen, per rompre les puntes de les llances: alguns hi calen foc; després, cridant Xenofont pel nom, l'intimen a sortir fora a morir: si no, el cremaran allà dins.

Ja la flama sortia pel sostre: Xenofont i la seva tropa s'estaven dins coberts de la lloriga amb escuts, sabres i cascos. Llavors Silanos de Macist, minyó de divuit anys, dóna un toc de trompeta: tot d'una s'arrenquen dels glavis i salten fora, al mateix temps, que els de les altres cases. El tracis fugen, seguint llur costum, tirant-se l'escut a l'esquena. Alguns són agafats en voler saltar les estaques, per haver-se'ls enganxat l'escut als pals i haver quedat penjats; d'altres moren per haver errat la sortida. Els grecs els empaiten fora del poble.

Mentrestant, alguns dels tracis tornen enrera en l'obscuritat, i emparant-se en la tenebra, llancen les javalines a la llum contra uns grecs que corren al voltant d'una casa abrandada: fereixen Hierònim, Evòdias, capità, i Teògenes Locri, també capità. Però no va morir ningú: només es va cremar algun vestit i algun bagatge.

Seutes arriba en auxili amb set genets, els primers que troba, i un trompeta traci; i en adonar-se del que passa, ordena que, durant tota l'estona que duri l'ajut, no pari de sonar el corn vora d'ell, i d'esfereir així els enemics. A la seva arribada, allarga la mà als grecs, i diu que havia cregut trobar-ne molts de morts.