Part 15

Entretant, arriba Cleandre amb dues trirrems, i cap bastiment de transport. En ell arribar, l'exèrcit s'esqueia a ser fora: alguns havien partit a la presa cap a la muntanya i havien agafat molt de bestiar menut; però tement que no els fos confiscat, ho diuen a Dexip, el mateix que s'havia escapat de Trapezunt amb un vaixell de cinquanta rems i li demanen de salvar-los aquell bestiar, prenent-ne una part i tornant-los la resta. De seguida ell rebutja els soldats que volten aquesta presa dient que ha de ser del comú; va a trobar Cleandre i li diu que pretenen d'arrabassar-li el bestiar. Cleandre mana que duguin davant seu el lladre. Dexip aferra un home i li'l duu. Agàsias, que s'escau a passar per allí, li'l pren: perquè era de la seva companyia. Els altres soldats presents llavors comencen a apedregar Dexip, dient-li traïdor. Molts dels trirrems agafen por i fugen cap al mar. Cleandre també fuig.

Xenofont i els altres generals contenen els soldats i diuen a Cleandre que allò no és res, que el decret de l'exèrcit té la culpa de tot. Però Cleandre, atiat per Dexip i picat ell mateix d'haver tingut por, respon que es farà a la mar amb les naus, i publicarà que cap ciutat no els aculli, com a enemics.

Llavors els lacedemonis comandaven a tots els grecs. La cosa es presenta greu als ulls de tothom, i el supliquen que no ho faci. Ell respon que no desistirà si no li remeten el primer que ha tirat pedres i el que ha arrabassat el soldat pres. El que així reclamava era Agàsias, amic de Xenofont de tota la vida: motiu pel qual Dexip l'acusava. En aquesta situació sense sortida, els comandants reuneixen l'exèrcit: alguns d'ells no donaven importància a Cleandre; però Xenofont, no semblant-li que es tractés de cap brollerila, s'aixeca i diu:

-Soldats, jo no veig que sigui cosa de no res, si Cleandre se'n va en una disposició envers nosaltres com diu. Les ciutats gregues ja són prop de nosaltres i els lacedemonis són amos de Grècia, de manera que un sol d'entre ells a les ciutats pot fer el que bé li sembla. Si, doncs, aquest home ens tanca de primer les portes de Bizanci, i després adverteix als altres harmostes de no acollir-nos a les ciutats, com a infidels als lacedemonis i contraventors de les lleis, aquesta anomenada nostra arribarà a orelles d'Anaxibi, comandant de l'estol. Llavors ens serà difícil de restar i de navegar, ja que avui dia els lacedemonis comanden per terra i per mar. No convé, doncs, que per un sol home o dos els alres siguem rebutjats de Grècia, és cosa d'obeir al que ens manin: també les ciutats d'on som els obeeixen. Per la meva part, com sento que Dexip assegura a Cleandre que Agàsias no hauria fet res d'això sense orde meva, jo us absolc d'aquesta culpa, a vosaltres i a Agàsias, si Agàsias mateix afirma que jo sóc l'autor de res d'això: i jo mateix em condemno, si he començat a fer tirar pedres o a cometre qualsevol altra violència, com a digne de l'última pena, i em sotmeto a la pena. Només afegeixo, que si en algú més recau culpa, ha de remetre's al jutjament de Cleandre: perquè així vosaltres sereu absolts de la culpa. En el present estat de coses, seria trist que, esperant obtenir a Grècia honor i glòria, en comptes d'això no hi fóssim tractats com els altres, ans exclosos de les ciutats gregues.

Agàsias s'aixeca i diu:

-Jo, companys, poso els déus i les dees per testimonis, que ni Xenofont m'ha donat ordre de sotstreure aquell home, ni ningú més de vosaltres. Sinó que veient un dels homes valents de la meva companyia endut per un Dexip que tots ho sabeu, us ha traït, la cosa m'ha semblat massa forta: i li l'he arrabassat, ho confesso. Però no em remeteu: jo mateix, com diu Xenofont, em presentaré al jutjament de Cleandre, perquè faci de mi el què vulgui. Per això no us poseu en guerra amb els lacedemonis, salveu-vos en tota seguretat, on cadascú de vosaltres desitgi. Solament elegiu alguns de vosaltres que vinguin amb mi davant de Cleandre, i que, en cas d'omissió meva, parlin i obrin per mi.

Llavors l'exèrcit li permet d'elegir amb qui prefereix d'anar: ell elegeix els generals. Després d'això Agàsias i els generals van a trobar Cleandre amb l'home que Agàsias havia arrabassat; i els generals parlen així:

-L'exèrcit ens envia a tu, oh Cleandre, i et prega, que si acuses tot l'exèrcit, tu mateix judiquis i en facis el que vulguis: si acuses només un home, o dos, o uns quants que siguin, l'exèrcit creu just que ells mateixos es presentin al teu jutjament. En conseqüència, si acuses alguns de nosaltres, aquí ens tens, si és algú altre, digues-ho: perquè no se t'escaparà ningú que vulgui obeir-nos.

Llavors Agàsias, fent-se endavant:

-Sóc jo,- diu -Cleandre, qui ha arrabassat a Dexip l'home que duia, qui ha excitat a colpir Dexip. Jo coneixia aquest soldat per un valent; i de Dexip sabia que, elegit per l'exèrcit per comandar la galera de cinquanta rems demanada al trapezuntins, i per reunir bastiments a fi de salvar-nos, aquest Dexip va fugir, traïnt els soldats amb els quals s'havia salvat fins aleshores. Ha robat la galera als trapezuntins, nosaltres hem semblat uns belitres per ell, i en quant depenia d'ell ens hauria perdut a tots. Perquè havia sentit a dir, tant com nosaltres, que era impossible de tornar per terra, de travessar els rius i d'arribar bons i sans a Grècia. Aquest és l'home a qui he pres el meu soldat. Si te l'haguessis endut tu o algú altre dels teus, i no un dels nostres desertors, ten per segur que no hauria fet res d'això. Considera ara, que, si m'occeixes, per un home covard i vil ne fas morir un de bé.

Això sentit, Cleandre respon que no aprova Dexip, si tals coses ha fetes; solament afegeix que, baldament Dexip hagués estat vilíssim, no creia que per això hagués de sofrir cap violència:

-Calia judicar-lo, com avui vosaltres mateixos trobeu just, i provocar el seu càstig. Ara, doncs, retireu-vos, i deixeu-me aquest home: quan us cridaré, veniu al judici. Jo ja no acuso ni l'exèrcit, ni ningú, ja que ell mateix confessa d'haver arrabassat el soldat.

Llavors aquest soldat diu:

-Jo, Cleandre, encara que tu creguis que em duen a tu com a reu d'alguna injustícia, no he pegat a ningú, ni he tirat pedres, només he dit que el bestiar pertanyia al comú; perquè havia estat decretat per l'exèrcit, que si algú, quan l'exèrcit sortia, feia alguna presa pel seu propi compte el botí era pel comú. Això he dit jo: i per això Dexip m'ha agafat i se m'enduia a fi que ningú enraonés, i que, ell, amb això de la presa, pogués quedar-se'n ell una part i deixar la resta als apresadors contràriament al decret.

Lavors Cleandre:

-Ja que tu ets l'home en qüestió -diu- roman, per deliberar sobre tu.

Cleandre i els seus aleshores dinen. Xenofont convoca l'exèrcit i li aconsella d'enviar a demanar a Cleandre la gràcia dels presoners. S'acorda d'enviar els generals, els capitans, Draconti d'Esparta, i tots aquells que semblen més en estat de decidir Cleandre a posar en llibertat els dos homes. Xenofont hi va igualment i diu:

-Tens, oh Cleandre, aqueixos homes; l'exèrcit t'ha donat llibertat per fer el que vulguis d'ells i de tots els altres. Ara et prega i et suplica de donar-li aquests dos homes i de no fer-los morir. Moltes fatigues han sofert per l'exèrcit. Si aquest obté de tu aquesta gràcia, et promet en canvi que, si vols ésser el seu comandant i els déus hi són propicis, et mostrarà uns soldats disciplinats i capaços, per llur submissió, de no témer, amb l'ajuda dels déus, cap enemic. Et supliquen, un cop seràs el nostre cap, de posar-los a prova a ells, a Dexip i a tots els altres, perquè vegis cadascú com és i assignis a cadascú segons el seu mèrit.

En sentir aquests mots, Cleandre:

-Per Càstòr i Pòllux- exclama -us respondré tot d'una. Us dono aquests dos homes,i jo mateix em faig dels vostres; i si els déus ho atorguen, us conduiré a Grècia. Aqueixos discursos són molt diferents del que algú m'havia dit de vosaltres, que cercàveu de rebel·lar l'exèrcit contra els lacedemonis.

Aplaudeixen a aquestes paraules, i es retiren enduent-se'n els dos homes. Cleandre, per la seva banda, sacrifica sobre la partença, fa amistat amb Xenofont i contreuen vincles d'hospitalitat. En veure les tropes executar els comandaments amb aquell bon ordre, desitja encara més d'ésser-ne el cap. Amb tot, després de tres dies de sacrificis les víctimes no havent-li estat favorables, convoca els generals i diu:

-Les entranyes no em consenten de posar-me al vostre cap; per això no us descoratgeu: a vosaltres, pel que sembla, pertoca de conduir els vostres soldats a terme. Aneu, doncs; quan sereu allà baix, nosaltres us hi rebrem tan bé com podrem.

En acabat d'això, els soldats acorden d'oferir-li tot el bestiar menut del comú. Ell l'accepta, els el torna i es fa a la mar.

Els soldats, després de vendre el blat que havien replegat, i l'altre botí pres, es posen en marxa a través de la Bitínia. Però com no troben res seguint el camí dret, i volen entrar en país amic amb les mans plenes, acorden de tornar enrera un dia i una nit. Ho fan així, i prenen qui sap els captius i el bestiar menut. Al cap de sis dies arriben a Crisòpolis de Calcedònia; hi romanen set dies venent el botí.

LLIBRE VII

[Tot allò que feren els grecs durant l'expedició a les terres altes amb Cirus, fins a la batalla, i després de mort Cirus, durant la marxa fins l'arribada al Pontus; tot el que feren sortint del Pontus per terra i per mar fins a haver passat l'estret i fer cap a Crisòpolis d'Àsia, ha estat exposat en els llibres precedents.]

CAPÍTOL PRIMER

ELS GRECS A BIZANCI

En aquest moment Farnabazos, tement que l'exèrcit no porti la guerra cap al seu domini, envia emissaris a Anaxibi, almirall de l'estol que aleshores era a Bizanci, pregan-lo de transportar aquelles tropes fora d'Àsia, i li promet, en canvi, de fer per ell tot que li demani. Anaxibi aleshores crida a Bizanci els generals i els capitans, i ofereix una paga als soldats si volen travessar l'estret.

EIs altres diuen que deliberaran i enviaran la resposta; però Xenofont diu que vol des d'ara separar-se de l'exèrcit i embarcar-se. Sinó que Anaxibi l'exhorta a passar amb l'exèrcit i després separar-se'n. Xenofont hi consent.

Seutes el Traci envia Medòsades i prega Xenofont que es captingui de fer passar l'exèrcit, i li diu que si se'n capté no se'n penedirà. Xenofont respon:

-L'exèrcit passarà sens dubte; que Seutes no em pagui res per això, ni a mi ni a ningú; quan haurà passat, jo em retiraré: que s'adreci aleshores als qui restaran i estaran en situació de tractar amb ell com a ell li sembli.

Després d'això, tots els soldats passen a Bizanci. Anaxibi no els dóna cap paga, però fa cridar per un herald, que prenguin armes i bagatges i surtin, com per acomiadar-los després d'haver-los passat en revista. D'això els soldats s'afligien, perquè no tenien diners per comprar queviures durant la marxa: i feien els preparatius amb lentitud.

Xenofont, esdevingut hoste de l'harmosta Cleandre, va a trobar-lo i l'abraça com si ja s'anés a embarcar. Cleandre li diu:

-No ho facis; sinó- diu -et faràs acusar: ara mateix ja alguns t'acusen que l'exèrcit s'arrossegui amb aquesta calma.

Xenofont respon:

-Però la culpa no és pas meva, els soldats necessiten queviures i no en tenen: per això estan desanimats de partir.

-Amb tot- replica Cleandre -jo t'aconsello de sortir d'aquí com per marxar amb ells: després, quan l'exèrcit serà fora, llavors separa-te'n.

-Anem, doncs, a trobar Anaxibi- diu Xenofont -i tractem-ne amb ell.

Hi van, i li expliquen la cosa. Anaxibi els ordena de fer com havien dit, que com més aviat facin sortir les tropes amb els bagatges, i els diguin, a més a més, que qui no es presenti a la revista i al recompte, ell se'n tindrà la culpa. Els generals surten els primers i després els altres. Ja tots eren fora, llevat d'uns quants, i ja Eteònic s'estava a les portes a fi de tancar-les quan tothom sigués fora, i passar-hi la barra.

Anaxibi, convocant els generals i els capitans, els parla:

-De queviures- diu -preneu-ne en els llogarrets de Tràcia: hi ha ordi i blat i vitualles a dojo. Quan ne tindreu, entreu al Quersonès, on Cinisc us donarà la soldada.

Alguns soldats ho sentiren, potser algun dels capitans i tot ho escampa a l'exèrcit. Els generals prenien clarícies sobre Seutes, si era enemic o amic, si calia travessar la Muntanya Sagrada (1) o bé fer-hi un tomb per mig de la Tràcia.

Estant en aquestes converses, els soldats s'arrenquen de les armes i corren furients cap a les portes, a fi de tornar a entrar dins els murs. Però Eteònic i els que eren amb ell, en veure els hoplites corrent en aquella direcció, tanquen les portes i hi passen la barra. Els soldats truquen a les portes i diuen que és la injustícia més gran del món de tirar-los així a la mercè dels enemics; i amenacen d'esbotzar les portes, si no els les obren de bon grat. D'altres corren cap al mar i es fiquen a la ciutat per l'escullera de la muralla, mentre els soldats que encara eren dins, en veure el que passa a les portes, tallen les barres a cops de destral i obren els batents: l'exèrcit es precipita dins la ciutat.

Xenofont, quan veu el que s'esdevé, tement que l'exèrcit no es decantés a la rapinya i no en resultin mals irreparables per a la ciutat, per a ell mateix i per als soldats, corre, i es precipita dins les portes amb la multitud.

Els Bizantins, quan veuen l'exèrcit irrompre a viva força, fugen de la plaça, els uns als vaixells, els altres a les cases: els que eren a casa en surten, d'altres avaren les trirrems per salvar-se: tothom es considerava perdut, com en una ciutat presa. Eteònic es refugia cap al promontori; Anaxibi corre cap al mar, fa el tomb de la ciutat en una barca de pesca, puja a la ciutadella, i envia de seguida a cercar la guarnició de Calcedònia: perquè no creia que els homes que hi havia a la ciutadella bastessin per contenir el tumulte.

Els soldats, en veure Xenofont, es precipiten cap a ell en gran nombre i li diuen:

-Ara és l'hora, Xenofont, de ser home. Tens una ciutat, tens trirrems, tens diners, tens tantes de tropes. Ara, si vols, pots fer-nos bé a nosaltres, i nosaltres et farem gran a tu.

Xenofont respon:

-Dieu bé, i ho faré així. Ja que tal és el vostre desig, poseu les armes en formació de seguida.

Volia apaivagar-los amb aquesta orde; i exhorta els altres a donar la mateixa orde i fer posar les armes. Els soldats, formant-se per ells mateixos, en poc temps els hoplites es disposen a vuit de fons, i els peltastes corren a les dues ales. El lloc era dels més còmodes per desplegar-hi un exèrcit: en diuen la Plaça de Tràcia, és sense cases i pla. Les armes deixades en terra, i els ànims més tranquils, Xenofont convoca l'exèrcit i parla en aquests termes:

-Que us indigneu, soldats, i cregueu que us han enganyat ignominiosament, no m'admira. Però si ens abandonem al nostre ressentiment, si castiguem per aquesta canallada els lacedemonis que són aquí, i barregem una ciutat que no en té cap culpa, reflexioneu quines seran les conseqüències. Serem declarats enemics dels lacedemonis i de llurs aliats, i la guerra que en sortirà és fàcil de preveure-la, considerant i recordant el que no fa gaire s'ha esdevingut. Nosaltres, els atenesos, entràrem en guerra amb els lacedemonis quan teníem trirrems, les unes al mar, les altres a les drassanes, no pas menys de tres centes, les riqueses abundaven a la ciutat, les rendes anuals del país i de les contrades més enllà de les fronteres, pujaven més de mil talents: érem amos de totes les illes, posseïem moltes ciutats a l'Asia i moltes altres a Europa, entre elles aquesta mateixa Bizanci on ara som: malgrat d'això hem estat derrotats, com tots vosaltres sabeu. ¿Què creieu que ens passaria, avui que els lacedemonis tenen no sols llurs antics aliats, sinó també els atenesos i tots els pobles que aleshores eren aliats d'aquests; quan vosaltres mateixos teniu per enemics Tissafernes i tots els bàrbars de la costa, i més enemic que ningú el Rei de les terres altes, al qual vam anar a llevar-li el regne i la vida si haguéssim pogut? ¿Amb tanta gent unida contra nosaltres, hi ha ningú tan ximple per creure que serem vencedors? En nom dels déus, no siguem boigs, no ens perdem vergonyosament fent la guerra a la nostra pàtria, als nostres amics, als nostres parents. Perquè tots són a les ciutats que s'armaran contra vosaltres: i serà just. No hem volgut retenir una sola ciutat bàrbara, tot i essent vencedors, i en la primera ciutat grega on entrem la devastem. Jo per tant una sola cosa desitjo, és que abans de veure tals coses de vosaltres, sigui a deu mil braces sota terra. I us dono aquest consell, que obeïnt com a grecs a les autoritats gregues, procureu obtenir el que sigui just, i si això no és possible, cal que, injuriats i tot, almenys. no ens fem bandejar de Grècia. De moment, sóc del parer d'enviar a dir a Anaxibi, que no hem entrat a la ciutat per cometre cap violència: ans per obtenir, si podem, algun aventatge de vosaltres; si no, almenys per manifestar-vos que no ens en anem de Bizanci enganyats, sinó obedients.

Així s'acorda, i envien Hierònim d'Elea per portar la paraula, amb Euríloc d'Arcàdia i Filesi aqueu. Parteixen per dir el que tenen encarregat.

Els soldats seien encara, quan els escomet Ceràtadas de Tebes, el qual anava d'ací i d'allà no com a exilat de Grècia, sinó per obtenir comandaments, i s'oferia a la ciutat o a la nació que necessités general. Ve a trobar els grecs i diu que està disposat a conduir-los a l'indret anomenat el Delta de Tràcia, on farien molt de botí: fins que hi hauran arribat, diu que els fornirà menjar i beure en abundància.

Els soldats sentiren aquesta proposta al mateix temps que els portaven la resposta d'Anaxibi; diu que no es penediran d'haver obeït, ja que en donarà compte als magistrats de la pàtria; i ell mateix mirarà què podrà fer-los de bé. Llavors els soldats accepten Ceràtadas per general i surten fora murs. Ceràtadas convé amb ells de trobar-se l'endemà al camp amb víctimes, un endevinaire, menjar i beure per a l'exèrcit. En ser aquest fora les portes, Anaxibi les fa tancar i fa fer una crida, que tot soldat que sigui atrapat dins serà venut. L'endemà Ceràtadas ve amb les víctimes i l'endevinaire; el segueixen vint homes carregats de farina d'ordi, altres vint carregats de vi, tres amb olives, un amb una càrrega d'all tan feixuga com podia portar, i un altre amb cebes. Ceràtadas fa deixar-ho en terra, com per repartir-ho, i comença el sacrifici.

Mentrestant Xenofont envia a cercar Cleandre, i li prega d'obtenir-li permís per entrar dins els murs, a fi d'embarcar-se al port de Bizanci. Cleandre arriba, i diu que amb prou feines l'ha pogut obtenir; que Anaxibi diu, que no és convenient que l'exèrcit estigui vora les muralles i Xenofont dins; que els Bizantins estan dividits en faccions i es són hostils els uns als altres.

-Amb tot- diu -et demana que hi vagis, a condició que t'embarquis amb ell.

Xenofont pren comiat dels soldats, i entra a Bizanci amb Cleandre.

Ceràtadas el primer dia, no obtenint averanys favorables, no distribueix res als soldats. L'endemà les víctimes estaven vora l'altar i Ceràtadas coronat, a punt de sacrificar, quan Timasió de Dardània, Neó d'Asine i Cleanor d'Orcomen se li acosten i li diuen que no sacrifiqui, que no comandarà l'exèrcit si no dóna les vitualles. Ell ordena la distribució, però com se li'n faltava molt perquè cada soldat rebés menjar ni per un dia, agafa les víctimes i se'n va renunciant al comandament.

(1) En la costa de la Propòntida, o Mar de Màrmara.

CAPÍTOL II

ELS GRECS ES LLOGUEN A SEUTES

Neó d'Asine, Frinisc d'Acaia, Xanticles d'Acaia i Timasió de Dardània, havien restat amb l'exèrcit: el condueixen fins als llogarrets tracis dels encontorns de Bizanci, i l'hi atenden. Els generals no estaven d'acord: Cleanor i Frinisc volien conduir les tropes a Seutes, que se'ls havia fet seus donant-los a l'un un cavall i a l'altre una dona; i Neó de Quersonès, persuadit que, quan estiguessin en territori lacedemoni, tindria el comandament de tot l'exèrcit.

Però Timasió desitjava passar de bell nou a l'Àsia, esperant de tornar al seu país: i això volien també els soldats.

Així s'engrunava el temps. Molts soldats es venen les armes per aquelles regions i s'embarquen com poden; d'altres es mesclen amb la població de les ciutats. Anaxibi està content de saber la dissolució de l'exèrcit: conveçut que això seria una grandíssima alegria per a Farnabazos.

Partit de Bizanci en un vaixell, Anaxibi es troba a Ciric amb Aristarc, successor de Cleandre com a harmosta de Bizanci: es deia també que Polos, designat com a successor en el comandament de l'estol, estava per arribar a l'Hel·lespont. Anaxibi encarrega llavors Aristarc de vendre tots els soldats de Cirus que per ventura atrapés a Bizanci perquè Cleandre no n'havia venut cap, ans per un sentiment de compassió havia curat els malalts i havia obligat els ciutadans a acollir-los a casa d'ells. Aristarc, així que arriba, en fa vendre més de quatre cents. Anaxibi, en tant, fa a la vela cap a Pàrion, i envia a Farnabazos segons el pacte. Però aquest, havent sentit que a Bizanci venia Aristarc com harmosta, i que Anaxibi ja no era almirall de l'estol, no es preocupa més d'Anaxibi, i concerta amb Aristarc, respecte a l'exèrcit de Cirus, el mateix que havia tractat amb ell.

Llavors Anaxibi crida Xenofont i li mana de posar en obra tots el medis, tots els ressorts per embarcar-se i fer cap a l'exèrcit el més de pressa possible, de reunir-lo, de concentrar totes les tropes dispersades que pugui i de dur-lo a Perint per passar al Àsia com més de pressa millor. Li dóna un vaixell de trenta rems i una carta, i envia amb ell un home per ordenar als perintins de fornir immediatament cavalls a Xenofont perquè faci cap a l'exèrcit. Xenofont fa la travessia i arriba a l'exèrcit. Els soldats l'acullen amb alegria, i cuiten a seguir-lo de grat, amb l'esperança de passar de Tràcia a l'Àsia.

Ara, Seutes, havent sentit que Xenofont tornava, li envia per mar Medòsades, pregant-lo que li dugui l'exèrcit i prometent-li tot allò que, al seu entendre, pot seduir-lo. Però ell respon que res d'allò era possible d'efectuar. Medòsades ho sent i se'n torna. Així que els grecs arriben a Perint, Neó es separa i s'atenda a part, amb uns vuit cents homes. Tot l'altre exèrcit resta en un mateix lloc, sota els murs de Perint.

Mentrestant Xenofont negocia bastiments per passar com més aviat a Àsia. En això Aristarc, harmosta de Bizanci, arriba amb dues trirrems, i, convençut per Farnabazos, prohibeix als patrons de transportar qui sigui; va a l'exèrcit, i prohibeix igualment als soldats de passar al Àsia. Xenofont aleshores respon que ho ha manat Anaxibi:

-I per això- diu -m'ha enviat aquí.

Aristarc replica:

-Anaxibi ja no és almirall de l'estol, i jo sóc l'harmosta d'aquest país: i a qui de vosaltres atrapi per mar, l'enfonso.

Això dit, se'n entra dins els murs.

L'endemà, envia a cercar els generals i els capitans. Ja eren vora el mar, quan algú adverteix a Xenofont que, si entra, serà pres i sotmès al suplici o fet a mans de Farnabazos. En sentir això, Xenofont deixa que els altres hi vagin, i ell diu que té un cert sacrifici a fer. Se'n torna, doncs, i sacrifica per si els déus li permeten que intenti de dur l'exèrcit a Seutes; perquè veia que ni la travessia era segura, tenint Aristarc trirrems per impedir-la, ni volia anar a tancar-se dins el Quersonès, on l'exèrcit patiria gran escassedat de tot, on seria necessari obeir a l'harmosta del país sense per això tenir res de vitualles.