Part 14

Els tracis que han pogut fugir, s'apleguen. Peltastes com eren, se n'havien escapat als hoplites molts d'entre mans. Un cop reunits, d'antuvi ataquen la companyia d'Esmicres, un dels generals arcadians que se'n tornava cap al lloc convingut amb qui sap el botí. Al principi els grecs combaten sobre la marxa: però, en el pas d'un barranc, són posats en fuga i el mateix Esmicres hi és mort amb tots els altres. D'una altra columna dels deu generals, la d'Hegesandre, en queden vuit homes sols: Hegesandre mateix es salvà. Les altres columnes, amb tot, es reuneixen, les unes amb botí, les altres sense botí.

Els tracis, afortunats en aquest primer encontre, es criden els uns al altres i es reuneixen de nit, en gran força. A punta de dia es formen en cercle al voltant del turó on els grecs s'havien atendat, molts de genets i peltastes, que augmenten a cada punt: i atacaven als hoplites a la segura: perquè els grecs no tenien un arquer, ni un javaliner, ni un cavall: en canvi els tracis, corrent o galopant tiraven la javalina, i quan els grecs avançaven contra ells, fugien a pler. Els uns assaltaven per un cantó, els altres per un altre: molts de grecs ja eren ferits i d'ells ningú. De manera que no es podien moure d'aquell lloc. A l'últim els tracis els barren el pas cap a l'aigua.

En aquella extremitat es parla de treva, i ja es convenen les altres condicions; però els tracis no volen donar els ostatges que demanen els grecs, i per això queden. Tal era la situació dels arcadians.

Mentrestant Quirísof, marxant a la segura per la vora del mar, arriba al port de Calpe. Xenofont, per la seva banda, travessa l'interior del país: i la seva cavalleria, destacada endavant de l'exèrcit, topa amb uns vells que per allí anaven. Duts a la presència de Xenofont, aquest els pregunta si per ventura han sentit parlar d'un altre exèrcit grec. Els diuen tot el que ha passat, i que ara els grecs estan assetiats al cim del turó, i els tracis els volten per totes bandes. Llavors Xenofont fa vigilar aquests homes rigorosament per servir de guies quan calgui i estableix guaites, convoca els soldats i diu:

-Soldats, una part dels arcadians ha mort: els altres estan assetiats al cim d'un turó. Jo penso que si aquests són destruïts, tampoc per a nosaltres hi ha salvació; tants són els enemics, i tan plens d'audàcia. El millor per nosaltres, doncs, és de socórrer com més aviat aquesta gent, a fi que, si són encara vius, nosaltres combatem amb ells, i no restem sols i no haver de córrer sols altres perills. Perquè nosaltres no tenim cap retirada: Heraclea- diu -és massa lluny per tornar-hi, Crisòpolis massa lluny per arribar-hi: i els enemics són prop. D'aquí al port de Calpe, on creiem que es troba Quirísof, si ha pogut salvar-se, és encara el camí més curt. Però no hi ha allí ni bastiments per embarcar-nos, i per restar-hi no hi ha provisions per un sol dia. Si moren els assetiats, és pitjor per nosaltres d'arriscar-nos amb les soles tropes de Quirísof, que no pas, salvats aquells, unir-nos tots i procurar la salvació comú. Cal, doncs, que marxem, amb la idea decidida d'acabar gloriosament, o de realitzar una bellíssima acció salvant tants de grecs. Déu tal vegada mena les coses així, perquè vol humiliar la fatxenderia dels que es creien més savis, i aixecar-nos a major glòria a nosaltres, que comencem pels déus. Sinó que cal seguir, i parar tota l'atenció a trobar manera de fer tot el que us sigui comandat. Ara, doncs, acampem-nos, avançant fins que ens sembli que és hora de sopar. Mentre marxarem, que Timasió es destaqui endavant amb la cavalleria, sense perdre'ns de vista, i explori el país a fi que no ens quedi res amagat.

Això dit, els posa al front. Envia al mateix temps els gimnetes més llestos cap als flancs i cap a les altures, a fi que si atalaien res des d'enlloc, facin senyal: i dóna orde de cremar tot el que ensopeguin de combustible.

La cavalleria, esbarriant-se tant com pot bonament, incendia per allí on passa, i els peltastes, avançant per les altures, cremen tot el que veuen de cremable: així mateix l'exèrcit quan ensopega alguna cosa deixada intacta; de manera que semblava abrandat tot el país i l'exèrcit qui-sap-lo nombrós.

En ser hora, pugen i s'acampen al cim d'un turó, d'on atalaien les fogueres dels enemics, a la distància d'uns quaranta estadis: i ells mateixos encenen tantes fogueres com poden. Però en acabat de sopar, circula l'orde d'apagar tots els focs.

Durant la nit, apostades les sentinelles, dormen; després, a punta de dia, havent suplicat als déus, es formen en batalla i avancen a pas accelerat. Timasió i la cavalleria, que tenien guies i s'havien destacat endavant, no se n'adonen que ja són al turó on eren asetiats els grecs; i no hi veuen ni l'exèrcit amic ni l'enemic (de la qual cosa n'envien avís a Xenofont i a l'exèrcit), sinó velletes i vellets i uns quants xais escarransits i bous abandonats.

A la primeria, es meravellen del que hagi pogut passar; després, pels romasos s'ennoven que els tracis s'havien retirat tots a entrada de vespre, afegint que els grecs havien partit a trenc d'alba; cap a on, no ho sabien.

Sentit això, els qui eren amb Xenofont, dinen, pleguen bagatge i es posen en marxa, amb la intenció d'ajuntar-se com més aviat amb els altres al port de Calpe; i fent via, veuen les petjades dels arcadians i dels aqueus al llarg del camí que va a Calpe. En ser-hi pervinguts, s'alegren de reveure's i s'abracen com a germans. Els arcadians pregunten als soldats de Xenofont, per què havien apagat les fogueres:

-Perquè nosaltres- diuen -al principi vam creure, no veient més els focs, que anàveu a atacar l'enemic de nit: i l'enemic, pel que a nosaltres ens sembla, tement-se també això, se'n va anar: perquè es va retirar precisament cap a aquell mateix temps. Però com no veníeu, i el temps s'escolava, vam creure que, informats de la nostra situació, i esfereïts, us havíeu retirat fugint cap al mar. Hem estat del parer de no restar darrera vostre, així és, doncs, que ens hem encaminat fins ací.

CAPÍTOL IV

ELS GRECS ATURATS AL PORT DE CALPE

Aquell dia, doncs, s'atenden allí mateix, damunt la platja, vora el port. Aquest lloc, que s'anomena el port de Calpe, és a la Tràcia asiàtica. Aquesta Tràcia comença a la vora del Pontus Euxí i va fins a Heraclea, a la dreta de qui entra en el Pontus. De Bizanci a Heraclea, per una trirrems hi ha un dia llarg de vogar. En l'interval, no es troba cap altra ciutat amiga ni grega, sinó solament tracis bitinians: i tots els grecs que agafen, o llançats a la riba, o per qualsevol altra causa, és fama que els tracten durament.

El port de Calpe és a mitjan camí per als qui salpen d'Heraclea a Bizanci. Es una punta que s'endinsa en el mar, de la qual, la part de la banda del mar és una roca espadada, alta, allí on la seva altura és menor, almenys de vint braces; l'istme que ajunta aquest promontori amb la terra té, tot lo més, quatre pletres d'ample: però en l'espai comprès part de dins de l'istme, hi cabria una ciutat de deu mil habitants.

El port és sota la roca mateix, i té la platja de cara a ponent.

Una font d'aigua dolça i abundant s'esmuny a la banda del mar, però dominada per la roca. Hi ha molta fusta de totes menes, així com moltíssima, i bella, per a la construcció de naus, vora mateix del mar. La muntanya que neix en el port, s'estén terra endins fins a una vintena d'estadis; és de terra, sense pedruscall; i pel cantó del mar, en una extensió de més de vint estadis, ofereix una espessor d'arbres grans, i de tota mena.

L'altre país és gran i bell, amb moltes viles ben poblades. Perquè la terra produeix ordi i blat i llegums de tota espècie i mill i sèsam i figues a bastament i molts de ceps i vins dolços; de tot, en fi, llevat d'oliveres. Tal és aquest país.

Els grecs s'acantonen a la platja, al llarg del mar. No volien atendar-se en un lloc que pogués esdevenir una ciutat: fins l'haver vingut allí els semblava per insídia d'alguns que tenien el projecte de fundar-hi una colònia. Perquè dels soldats, la majoria no havien estat induïts per la misèria a embarcar-se de mercenaris; ans havent sentit a parlar de la generositat de Cirus, els uns havien dut homes, d'altres s'hi havien gastat també diners, d'altres s'havien escapolit del pare i de la mare, o àdhuc havien abandonat els fills en l'esperança de tornar rics sabent per altra banda que d'altres prop de Cirus havien fet molta fortuna. Homes d'aquesta mena, desitjaven, doncs, tornar bons i sans a Grècia.

En ser l'endemà d'aquesta reunió, Xenofont sacrifica per saber si cal sortir del camp. Calia necessàriament anar per queviures: i pensava així mateix donar sepultura als morts. Les entranyes havent estat favorables, el segueixen fins els arcadians, i enterren la major part dels morts, cadascun en el lloc on havia caigut: perquè feia cinc dies que hi eren i llevar-los-en hauria estat impossible. Alguns, però, se'ls emporten fora del camí i els enterren com més sumptuosament permetien les circumstàncies. Per als que no poden trobar, fan un gran cenotafi i hi posen corones damunt. Això fet, tornen al campament, sopen i dormen.

L'endemà, es reuneixen tots els soldats: convocant-los principalment Agàsias d'Estimfal, capità, Hierònim d'Elea, igualment capità, i altres dels arcadians de més edat. Fan un decret, que si algú en l'esdevenidor proposava de dividir l'exèrcit, fos castigat amb la mort; que l'exèrcit partís ocupant cadascú el lloc que precedentment tenia: i que el comandament fos exercit pels antics generals. Però Quirísof ja era mort d'una medicina que havia pres per la febre: Neó Asinès el substituí en el càrrec.

Després d'aquestes deliberacions, s'aixeca Xenofont i diu:

-Soldats, és evident, em sembla a mi, que cal fer la marxa per terra, perquè no tenim bastiments. I és necessari de partir tot d'una, perquè si restem, no tenim queviures. Nosaltres, doncs- continua -farem un sacrifici; vosaltres, per la vostra banda, prepareu-vos a combatre com mai, perquè l'enemic s'ha refet de valent.

Això dit, els generals fan els sacrificis, estant present l'endevinaire Arèxion d'Arcàdia, perquè Silanos d'Ambràcia havia fugit d'Heraclea en un vaixell que va pendre a nòlit. Però en aquest sacrifici per la partença, les entranyes no donen bon averany. Aquell dia, doncs, no es mou ningú. Alguns s'atreveixen de dir que Xenofont, volent fundar una colònia en aquell indret, ha convençut l'endevinaire de dir que les víctimes no són favorables a la partença. Llavors Xenofont fa cridar per un herald, que l'endemà pot assistir als sacrificis qui vulgui; i havent manat que si hi ha cap endevinaire, assisteixi també per observar les entranyes, sacrifica davant d'una nombrosa assemblea. Immola fins a tres víctimes, sense que les entranyes surtin propícies a la partença: els soldats se n'afligeixen, perquè ja es van acabant les vitualles que havien dut, i no hi ha cap mercat.

L'assemblea es reuneix, i Xenofont els adreça encara aquestes paraules:

-Soldats, quant al viatge, ja ho veieu; les víctimes no són fins ara propícies; per altra banda, veig que us manca el necessari. Em sembla, doncs, urgent de sacrificar sobre aquesta altra qüestió.

S'aixeca un, i diu:

-I és natural que les entranyes no ens siguin propícies; perquè per un d'un vaixell que ahir va arribar, per atzar, he sabut que Cleandre, harmosta de Bizanci, està per arribar amb bastiments de transports i trirrems.

Aleshores tothom és del parer d'esperar; ara, que és essencial de sortir per queviures. En vista d'això es tornen a immolar fins a tres víctimes: i les entranyes no surten favorables. Ja els soldats van cap a la tenda de Xenofont, dient que no tenen per menjar. Però ell respon que no els farà sortir mentre les víctimes no siguin propícies.

L'endemà, recomença el sacrifici: gairebé tot l'exèrcit per l'interès que hi té tothom, fa rotllo al voltant de l'altar. Però les víctimes manquen. Els generals persisteixen a no voler sortir: convoquen l'assemblea. Xenofont parla:

-Sens dubte els enemics s'han reunit i caldrà combatre. Si, doncs, abandonant els bagatges en aquest lloc fort marxéssim com preparats a la batalla, potser ens reeixirien les víctimes.

Però en sentir això, els soldats exclamen que no hi ha necessitat de dur res en aquell lloc, sinó de sacrificar com més de pressa. Ja no hi havia més bestiar menut: compren bous de carro i els sacrifiquen. Xenofont prega Cleànor d'Arcadia que es cuidi del sacrifici, per si depenia d'això; però ni així és favorable.

Neó, que era general en el lloc de Quirísof, veient els homes com patien de necessitat, i volent ser-los agradable, s'aprofita d'un heracleota que troba, que assegura conèixer prop d'allí caserius on es poden pendre vitualles, i fa cridar per l'herald que qui vulgui anar als queviures, el guiarà l'heracleota.

Surten amb piques, bots, sacs i altres utensilis fins a dos mil homes. Però així que són als llogarrets i s'escampen a fer botí, els cau damunt la cavalleria de Farnabazos. El qual havia vingut a socórrer els bitinis, amb la intenció d'unir-se amb ells i evitar, si era possible, que els grecs entressin a Frígia. Aquesta cavalleria occeix almenys cinc cents grecs i els que queden fugen a la muntanya.

Un que s'ha pogut escapar porta la notícia al campament. Com que aquell mateix dia les víctimes no havien estat favorables, Xenofont pren un bou de carro -perquè no hi havia altres víctimes- el degolla, i corre en ajut dels grecs amb tots els soldats que no arribaven als trenta anys. Recullen les restes de la tropa, i tornen al campament. El sol ja era a la posta i els grecs, tots descoratjats, sopaven; quan d'improvís, a través d'uns espessoralls, alguns bitinis ataquen les avançades, maten uns quants soldats i empaiten els altres fins al campament. Hi ha una cridòria: tots els grecs corren a les armes; però sembla perillós de perseguir l'enemic i moure de nit el campament, perquè el país era tot boscat; així passen la nit sobre les armes, custodiats per guàrdies suficients.

CAPÍTOL V

PARTENÇA DE CALPE: VICTÒRIA SOBRE ELS TRACIS

Així pasen aquella nit. L'endemà a punta de dia, els generals condueixen l'exèrcit al lloc fortificat: els soldats segueixen portant-se'n armes i bagatges. Abans, de l'hora de dinar, atrinxeren per medi d'una fossa el costat que dóna accés a la posició, i en guarneixen amb estacats el talús, deixant-hi només tres portes. D'Heraclea arriba un bastiment carregat de farina, bestiar i vi.

Llevat de bon'hora, Xenofont sacrifica per saber si ha d'intentar una sortida: les entranyes són favorables des de la primera víctima. A la fi del sacrifici, l'endevinaire Arexió de Parràsia veu una àguila de bon averany, i recomana a Xenofont de conduir fora l'exèrcit. Travessen el fossat, posen les armes i fan cridar per l'herald que després de dinar els soldats surtin amb les armes, però que deixin darrera l'atrinxerament la turba i els captius.

Dels altres surt tothom, llevat de Neó: perquè sembla més aventatjós de deixar-lo a la custòdia dels qui resten al campament. Però quan els capitans i els soldats el van haver deixat, els soldats de Neó, avergonyits de no seguir quan els altres sortien, no deixen al campament sinó els homes que passen dels quaranta-cinc anys: aquests resten, i els altres es posen en marxa.

No havien fet quinze estadis, que ja troben morts: fan avançar la saga de la columna fins als primers cadàvers apareguts, i llavors enterren tots els que agafa la línia. Enterrats els primers, la marxa continua, la saga avança de nou fins als primers que tornen a trobar per enterrar, i enterren cadascun en el seu lloc; tots els que abraça l'exèrcit. Però en arribar el camí que ve dels llogarrets, n'hi jeien tants, que els donen la sepultura junts.

Ja era més de migdia, quan l'exèrcit avançà fora dels llogarrets, prenent tots els queviures que veien darrera la falanx. De repent, obiren els enemics que havien tramuntat uns turons en front mateix dels grecs. Anaven arrenglerats en falanx, amb molta cavalleria i infanteria: perquè Spitrídates i Ratines havien estat enviats per Farnabazos amb un destacament. En ser que els enemics atalaiaren els grecs, s'aturen a la distància d'uns quinze estadis.

Tot seguit Arexió, l'endeví dels grecs, degolla, i les entranyes són favorables des de la primera víctima. Llavors Xenofont diu:

-Jo sóc del parer, oh generals, d'arrenglerar darrera la falanx algunes companyies en cos de reserva, a fi que si cal hi hagi qui la sostingui, i els enemics en desordre topin amb tropes formades i fresques.

A tots els sembla bé.

-Vosaltres per tant- diu -feu avençar l'exèrcit contra els que teniu en front: no ens aturem, que l'enemic ens ha vist i nosaltres el veiem a ell. Jo vindré quan hauré disposat les companyies darrerenes, tal com haveu decidit.

Després d'això, els uns fan avançar l'exèrcit a pleret; i Xenofont, destacades les tres últimes files, que eren d'uns dos cents homes cada una, n'envia una cap a la dreta, per seguir a la distància d'un pletre. Sàmolas d'Acaia anava al cap d'aquest batalló; un altre té orde de seguir darrera els centres: Pírrias arcadià en té el comandament; el tercer escamot es posa a l'esquerra, i és confiat a Fràsias d'Atenes.

Avançant així, els que van al front havent arribat en una vall gran i difícil de passar, s'aturen, perquè ignoren si la vall és franquejable, i criden els generals i els capitans al cap de la línia. Xenofont, no comprenent què pot entrebancar la marxa, així que sent l'orde hi acut a galop desfet. En ser tothom reunit, Sofènet, que era el més vell dels generals, diu que no valia la pena de discutir per saber si s'havia de passar una vall com aquella. Llavors Xenofont, interrompent-lo amb una certa embranzida:

-Companys, bé sabeu -diu -que mai us he induït a cap perill de bon grat: veig, en efecte, que necessiteu no reputació de valentia, sinó salvament. Ara la nostra, posició és aquesta: no podem sortir d'aquí sense combatre. Si no marxem nosaltres contra els enemics, ells ens seguiran quan ens retirarem i ens cauran damunt. Examineu si val més anar contra aquests homes amb les armes endavant, o bé amb les armes a l'esquena veure els enemics que marxen darrera nostre. Ho sabeu, retirar-se davant l'enemic no s'assembla a res d'honorable, però perseguir-lo inspira valor als més covards. Jo, doncs, m'estimaria més perseguir amb la meitat de l'exèrcit, que retirarme amb el doble. Jo sé, per altra banda, que els enemics, atacant-los nosaltres, no us afigureu pas que ens esperaran: en canvi, si girem l'esquena, tots sabem que gosaran perseguir-nos. I després, ¿l'ocasió de travessar i deixar-nos a l'esquena una vall difícil, quan esteu per combatre, no val la pena d'aferrar-la? El que és jo, voldria per als enemics que tots els camins els apareguessin oberts a la retirada: però a nosaltres, el terreny mateix ha d'ensenyar-nos que no tenim salvació sinó en la victòria. M'admira, doncs, que ningú consideri aquesta vall més temible que els altres llocs que hem travessat. Perquè, ¿com és posible travessar aquest pla mateix, si no vencem la cavalleria? ¿Com passarem aquestes muntanyes, si tants de peltastes ens persegueixen? I si arribem bons i sans al mar, ¿quina vall no és el Pontus? Allí no trobarem ni bastiments per transportar-nos, ni blat per subsistir si restem, i si de pressa hi arribarem, de pressa haurem de tonar-ne a sortir per cercar queviures. Per això val més combatre ara havent dinat, que no pas demà en dejú. Companys, les víctimes ens són favorables, els auguris propicis, les entranyes bellíssimes. Marxem contra aqueixa gent: no és cosa que després d'haver-nos vist de totes maneres, sopin a pler i plantin les tendes on els vingui de gust.

Els capitans l'exhorten llavors de posar-se al cap, i ningú no li diu res. Ell es posa al cap, ordenant que cadascú travessi la vall marxant dret davant seu; li semblava que així en columnes compactes l'exèrcit seria més aviat a l'altra banda que no pas desfilant pel pont que travessava la vall. En haver travessat, Xenofont, recorrent el llarg de la línia:

-Companys- diu -recordeu-vos de quantes batalles heu guanyat amb l'ajuda dels déus marxant vosaltres a l'atac, i quins patiments esperen els qui fugen de l'enemic: penseu també que som a les portes de Grècia. Doncs, seguiu Hèrcules Conductor i exhorteu-vos els uns als altres pel nom. És dolç, quan es diu i es fa una cosa bella i baronívola, retreure en els que un estima la memòria d'un.

Així parla Xenofont, galopant al llarg de la falanx, que condueix al mateix temps; i havent col·locat els peltastes a les dues ales, avencen contra els enemics. Fa circular l'orde de portar la pica a l'espatlla dreta, fins que doni la senyal amb la trompa: llavors abaixar-la en rest, seguir lentament l'enemic i que ningú envesteixi corrents. El mot d'ordre és, Zeus Salvador, Hèrcules Conductor.

Els enemics, creient la posició bona, sostenen ferms. En ser prop, els peltastes grecs criden _alalà_ i arremeten l'enemic abans d'haver-ne rebut l'ordre. Els enemics es llancen a l'encontre, la cavalleria i la infanteria dels bitinis, i posen els peltastes en fuga; però aviat la falanx dels hoplites avança a pas ràpid: la trompeta sona, els soldats canten el pean, criden _alalà_ i abaixen les piques; llavors els enemics no els esperen i fugen. Timasió els persegueix amb la cavalleria, i maten tots els que poden matar essent tan pocs. L'ala esquerra dels enemics, col·locada en front de la cavalleria grega, tot d'una és dispersada: la dreta, que no és perseguida tan vivament, s'atura al cim d'un pujol. Els grecs, veient-la sostenir, els sembla més fàcil i menys perillós carregar-los tot d'una. Canten el pean i es llancen: l'enemic no té ferm; llavors el peltastes l'empaiten fins que la dreta també és dispersada. Però en maten pocs, perquè la cavalleria enemiga, essent molta, fa por.

Els grecs, veient que la cavalleria de Farnabazos encara està unida, i que la dels bitinis se li ajunta i miren del cim estant d'un pujol el que passa, creuen que, baldament fatigats, han d'arremetre contra aquelles tropes com puguin, a fi que amb el repòs no es refacin. Es formen i avancen. La cavalleria enemiga fuig per un rost avall igual que si una cavalleria els empaités: perquè havien de travessar una vall boscada, cosa que els grecs no sabien; però aquests ja havien desdit de la persecució, vist que era tard. Tornats al lloc del primer encontre, hi erigeixen un trofeu i davallen al mar cap a la posta del sol: tenien uns seixanta estadis fins al campament.

CAPÍTOL VI

ARRIBADA DE CLEANDRE : AFER DE DEXIP

Els enemics s'ocupen aleshores d'allò que els pertany i s'enduen tan lluny com poden les famílies i els béns. Els grecs esperen Cleandre, que ha d'arribar amb trirrems i bastiments de transport. Mentrestant, cada dia surten amb les atzembles i els captius, i porten tranquil·lament blat, ordi, vi, llegums, mill, figues: aquell país llevava de tot meys oli d'oliva. Sempre que l'exèrcit restava al campament per descansar, era permès als soldats d'anar a la rapinya: sortien i cadascú feia presa per ell. Però quan sortia tot l'exèrcit, el que cadascú prenia a part separant-se dels altres, es decretà que fos del comú. Ja hi havia molta abundància de tot: de totes bandes arribaven productes de les ciutats gregues, i els bastiments que vorejaven la costa atracaven de bon grat, per haver sentit dir que allí es fundava una ciutat i que també hi havia port. Els enemics mateixos dels encontorns, envien emissaris a Xenofont, en tenir notícia que ell és el fundador de la colònia, i li pregunten què han de fer per a ser els seus amics. Ell els presenta als soldats.