# Els Deu Mil And Vida D'artaxerxes, Per Plutarc

## Part 13

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/els-deu-mil-and-vida-d-artaxerxes-per-plutarc-19664/index.md

»El que han tret a cap aquests generals que s'han elegit ells mareixos, vegeu-ho. Zelarc, aquest curador de mercat, si ha comès cap injustícia, ha fugit per mar sense pagar-vos-en la pena; si no és culpable de res, fuig lluny de l'exèrcit, de por de morir injustament, sense procés. Els qui han lapidat els embaixadors han aconseguit que no pogueu, vosaltres els únics entre els grecs, venir en seguretat a Cerasunt, si no és per la força. Aquests morts, que no fa gaire els mateixos que els havien occit us invitaven a enterrar, ells han fet que ni amb un herald sigui segur d'anar-los a recollir. Perquè, ¿qui voldrà anar d'herald després d'haver occit els heralds dels altres? Per tant, nosaltres hem demanat als cerasuntins que enterressin ells mateixos els morts.

»Si aquests fets estan bé, aproveu-los amb un decret, a fi que, havent-se de repetir, cadascú per si es procuri una guàrdia, i cerqui de plantar la seva tenda en alguna posició forta i dominant. Ara, si us sembla que tals accions són de feres, però no d'homes, mireu de posar-hi algun fre. Si no, per Zeus! ¿com oferirem als déus sacrificis plaents, fent accions impies, o com anirem a combatre els enemics, si ens matem els uns als altres? ¿Quina ciutat ens rebrà com amiga, si veu entre nosaltres aquesta violació de les lleis? ¿Qui gosarà subministrar-nos mercat, quan serà notori que cometem els crims més grans? I aquelles lloances que pensem haver merescut de tothom, ¿qui ens les tributarà, si ens portem d'aquesta manera? Perquè nosaltres mateixos jo sé que titllaríem de miserables, aquells que fessin tals coses.»

Aleshores s'aixequen tots i diuen que els autors d'aquells delictes han de pagar-ne la pena, que en l'esdevenidor no s'ha de consentir més un desordre semblant, i que el primer que el renovellarà sigui condemnat a mort: que els generals instrueixin procés a tots, i dictin sentència, fins de qualsevol altra falta comesa d'ençà de la mort de Cirus.

Els capitans foren nomenats jutges. A proposta de Xenofont, i per consell dels endevinaires s'acordà de purificar l'exèrcit. I l'expiació tingué lloc.

CAPÍTOL VIII

ELS GENERALS DONEN COMPTE DE LLUR ACTUACIÓ

S'acorda també que els generals hauran de donar compte de llur conducta passada. En donar-lo, Filesi i Xanticles són condemnats a pagar vint mines de dèficit en el producte de les estibes a ells confiades. Sofènet, per negligència en el càrrec per al qual havia estat elegit, deu mines. Alguns acusen Xenofont dient que havien rebut cops d'ell, i l'inculpen de violència.

Xenofont s'aixeca, i invita el primer de plànyer-se, a dir on era que havia estat batut: aquell respon:

-En un lloc on ens moríem de fred, que hi havia qui sap la neu.

Xenofont replica:

-Però si feia l'hivern que dius, i el pa mancava, i de vi n'hi havia tan poc que ni olor se'n sentia, i molts desdeien de tantes fatigues, i els enemics ens venien a sobre, i jo en tal avinentesa vaig comportar-me violentament, confesso que sóc més insolent que els rucs: els quals, segons la dita, a còpia d'insolència no es cansen. Amb tot digues- continua -per què vas ser colpejat. ¿Et demanava alguna cosa i perquè tu no me la daves, et vaig pegar? O bé et reclamava res? O bé em vaig barallar amb tu per algun xicot? O tot bevent, et vaig ofendre estant embriac?

Com l'altre responia que res d'això, Xenofont li pregunta si era dels hoplites.

-No- diu l'altre.

-Dels peltastes?- torna Xenofont.

-Tampoc- respon -però jo, tot i ser lliure, duia un matxo per encàrrec dels companys de tenda.

Llavors Xenofont el reconeix, i pregunta:

-¿Per ventura ets tu un que transportava un malalt?

-Sí, per Zeus!- fa. -Perquè tu m'hi vas obligar esbarriant els bagatges dels meus companys de tenda.

-Però aquest esbarriament- diu Xenofont -vet aquí com va ser. Vaig repartir-los entre altres soldats, per portar-los, amb orde de remetre-me'ls a mi. Quan els vaig haver rebut tots en bon estat, te'ls vaig tornar a tu, després, però, que tu vas haver-me presentat el meu home. Però escolteu com va anar la cosa: perquè val la pena. Un home era deixat enrera perquè no podia caminar més. Jo, que d'ell no sabia sinó que era un dels meus, vaig obligar-te a dur-lo amb tu, a fi que no es perdés: perquè, si no m'erro, els enemics ens anaven a l'encalç.

L'home hi convé.

-Doncs no- continua Xenofont -havent-te jo enviat endavant, arribo amb la reraguarda i t'atrapo cavant una fossa com per enterrar el meu home; jo m'aturo i t'ho aprovo. Però mentre som allí, l'home plega la cama, i tots els assistents fan un crit que aquell home és viu. Llavors tu dius: Que visqui tant com vulgui: que el que és jo no el duré. Llavors jo et vaig pegar, dius veritat: perquè em feies l'efecte de saber que era viu.

-I què?- replica l'altre -¿és que va deixar de morir després que jo te'l vaig haver presentat?

-I nosaltres també hem de morir tots,- digué Xenofont: ¿però això vol dir que ens hagin d'enterrar en vida?

Llavors tothom exclama que encara li havia pegat poc. Després Xenofont invita els altres a dir per què havia estat colpit cadascú. I com que ningú no s'aixeca, ell mateix diu:

-Jo, soldats, confesso que he pegat per indisciplina a alguns homes, els quals s'acontentaven d'ésser salvats per vosaltres, que marxàveu en ordre i combatíeu on calgués, però ells, abandonant els rengles i corrent endavant, volien fer el seu botí i guanyar més que vosaltres. Si tots haguéssim fet això, tots hauríem mort. Ans, un que, reblanit, no volia aixecar-se i s'exposava als enemics, jo també vaig pegar-li i el vaig obligar a marxar. Perquè en aquell hivern tan dur, jo mateix una vegada que esperava uns que plegaven els bagatges, havent-me assegut una estona, vaig adonar-me que amb prou feines podia aixecar-me i estirar les cames. Per això, que ho havia experimentat en mi mateix, quan després ne veia un altre d'assegut i emmandrit, l'empenyia: perquè el moure's i l'animar-se donen escalfor i llestesa, en canvi l'estar-se assegut i el repòs jo veia que contribuïa a glaçar la sang i a fer podrir els dits dels peus, com sabeu que molts ho han sofert. Algun altre potser que romàs enrera per droperia us impedia a vosaltres, els de l'avantguarda, i a nosaltres els de la reraguarda, de poder avençar, jo l'he colpit amb el puny, a fi que els enemics no el colpissin amb la llança. És lícit, doncs, que aqueixos que s'han salvat gràcies a mi, si han patit de part meva alguna cosa contra justícia, me'n demanin esmena. Però si haguessin caigut en mans dels enemics, ¿quin mal tan gran haurien pogut sofrir, del qual haguessin cregut lícit de demanar satisfacció? Senzill- afegí -és el meu raonament. Si a fi de bé he castigat algú, trobo just de pagar l'esmena que els pares pagueu als fills i els mestres als minyons: perquè els metges també cremen i tallen a fi de bé Però si creieu que ho he fet per violència, reflexioneu que ara jo, gràcies als déus, tinc més confiança que aleshores, i soc més coratjós ara que aleshores i bec més vi, i amb tot no pego a ningú, perquè us veig a tots a port. Però quan fa tempesta i el mar s'infla i s'arrastella, ¿no veieu que per un sol moviment de cap el pilot s'enfurisma amb els de proa, i el timoner s'enfurisma amb els de popa? Perquè en aquells moments fins les faltes més petites basten per esclafar-ho tot. Que jo vaig colpejar aqueixos amb justícia, ho declaràreu vosaltres mateixos: perquè m'éreu a la vora, amb les espases, no amb els palets de la votació, i podieu socórrer-los si haguéssiu volgut. Però, per Zeus! ni els vau socórrer ni us vau unir amb mi per colpejar l'indisciplinat. Així vau donar llicència a aqueixos covards, deixant-los insolentar. Perquè, si voleu considerar-ho, jo penso que trobareu que els més covards d'aleshores són ara els més insolents. Boiscos, per dir-ne un, el pugilador tessalià, aleshores, fingint-se malalt, es resistia a portar l'escut, i ara pel que sento a dir, ha despullat no sé quants cotiorites. Per tant, si teniu seny, fareu amb ell el contrari del que fan amb els gossos. Els gossos difícils, de dia els lliguen i de nit els deixen anar; però aquest, si sóu prudents, de nit el lligareu i el deixareu anar de dia. Però en veritat- continuà -m'admiro que si he fet un desplaer a algú de vosaltres, us en recordeu i ho calleu; en canvi si he socorregut algú durant el fred o bé allunyat d'ell l'enemic, o estant malalt o necessitat li he fornit alguna cosa, d'això no se'n recorda ningú. Ni si he lloat algú que havia fet una bella acció, ni si he honorat tant com podia a qui s'ha portat com un valent, tampoc d'això no us en recordeu. I tanmateix, és bell i just i agradívol de recordar-se del bé més aviat que del mal.

Després d'aquestes paraules, s'aixequen i fan memòria. I el resultat fou, que tot havia estat ben fet.

LLIBRE VI

CAPÍTOL I

ALIANÇA AMB ELS PAFLAGONIS: GRAN FESTÍ. QUIRÍSOF GENERAL EN CAP.

Durant aquest sojorn, els uns vivien de les provisions del mercat, els altres, de la rapinya que feien a Paflagònia. També els paflagonis robaven força bé a qui s'allunyés de les tendes, i de nit provaven de fer mal als qui eren atendats lluny. D'aquí, una viva animositat entre els uns i els altres.

Però Corilas, que en aquell temps era governador de Paflagònia, envia als grecs ambaixadors, amb cavalls i vestidures magnífiques, disposat a no inquietar més els grecs, amb què no l'inquietessin més a ell. Els generals responen que ho consultaran amb l'exèrcit. En tant, els acullen com a hostes, i inviten a més a més d'ells, tots els altres que semblava més just. Llavors, després d'haver immolat uns quants bous de captura i altres víctimes, serveixen un banquet abundós: sopen recolzats damunt llits de fullatge, i beuen en copes de banya, de les que es trobaven al país.

Fetes libacions, i cantat el pean, s'aixequen de primer uns tracis, i al so de la flauta dansen i salten alt i amb lleugeresa i s'esgrimeixen amb els sabres. A la fi, un venta cop a l'altre de manera que sembla a tots que l'ha ferit: perquè l'home cau amb una certa traça. Els paflagonis fan un gran crit. El vencedor despulla l'altre de les armes, i se'n va cantant el Sitalcas (1). Els tracis en tant s'emporten el vençut com mort. Però no havia patit res de mal.

Després s'aixequen els enians i els magnesiencs, els quals comencen la dansa nomenada _carpea_, en armes. La qual mena de ball consisteix, que un posa les seves armes en terra, sembra i guia els bous ajovats, girant-se a cada punt com temorós. Un lladre ve. Així que l'altre el veu, s'arrenca de les armes, li va a l'encontre, i combat davant la seva parella. Tot això ho fan en cadència, al so de la flauta. A la fi el lladre agarrota el pagès i se li enduu la parella. De vegades és el pagès que guanya el lladre: l'ajova al costat dels bous i el fa tirar amb les mans lligades a l'esquena.

Després d'això entra un misià, que a cada mà porta un escut lleuger. I dansa tan aviat fent veure que planta cara a dos, tan aviat servint-se dels dos escuts contra un de sol, com tan aviat giravolta i fa la capitomba, sense deixar anar els escuts: de manera que dóna un bell espectacle a la vista. A la fi, balla la _pèrsica_, percudint els escuts: s'agenolla, s'aixeca, tot fet en cadència, al so de la flauta.

Després, surten els mantineïns i alguns altres arcadians, els quals s'aixequen, revestits de les més belles armes que poden, i avencen en cadència, conduits per la flauta que toca un aire guerrer. Llavors canten el pean, i ballen, com en les desfilades en honor dels déus. Els paflagonis s'admiren de veure que tots aquells balls s'executin en armes.

El misià, veient-los esbalaïts d'aquelles coses, convenç un dels arcadians que tenia una ballarina seva, i la fa sortir després d'haver-la agençada amb el millor que pot i de donar-li un escut lleuger. Aquesta balla la pírrica (2) àgilment. Hi ha llavors un aplaudiment gran. Els paflagonis pregunten si les dones combatien amb ells. Els grecs responen que són elles que han fet fugir el Rei del seu camp. Tal va ser la fi d'aquella vetllada.

L'endemà, duen els ambaixadors al campament. I sembla bé als soldats de pactar que entre ells i els paflagonis no hi hagués més injúries. Després d'això, els enviats parteixen.

Els grecs, semblant-los que hi ha prou bastiments s'embarquen i naveguen un dia i una nit amb un vent favorable, tenint la Paflagònia a l'esquerra. L'endemà arriben a Sinope i fondegen a Harmene de Sinope. Els sinopesos habiten en territori paflagònic i són una colònia de milesians. Envien als grecs, com a present d'hospitalitat, tres mil medimnes (3) de farina d'ordi, i mil cinc centes àmfores de vi.

Quirísof també hi fa cap, amb una trirrem. Els soldats s'havien imaginat que els duria altra cosa: però no duia res. Anuncia solament que Anaxibi, almirall de l'estol, i els altres, fan elogis de l'exèrcit; i que Anaxibi havia promès, si sortien del Pontus, que tindrien una soldada.

A Harmene els soldats romanen cinc dies. I sentint-se ja prop de Grècia, els entra més que mai la dèria de no tornar a casa amb les mans buides. Creuen, doncs, que si elegien un cap únic, un de sol podria més bé que molts manejar l'exèrcit de nit i de dia; si cal guardar algun secret, l'amagarà millor; si cal guanyar per mà l'enemic, perdrà menys de temps; no caldran tantes conferències, sinó executar el que ell sol haurà decidit: quan fins aleshores els generals ho havien fet tot per majoria de vots.

Amb aquests pensaments, es decanten per Xenofont. Els capitans se li presenten, dient que l'exèrcit ho entén així; i cadascú, manifestant-li el seu afecte, l'invita a encarregar-se del comandament.

Xenofont, per una banda, s'hi avenia, pensant que així li'n vindria més glòria entre els amics i el nom li creixeria dins la ciutat; tal volta fins podria ser ocasió d'algun bé per a l'exèrcit.

Aquestes consideracions el movien a desitjar d'esdevenir comandant en cap; però quan pensava si n'és d'obscur per a tothom l'esdevenidor, i que aquesta manera corria el perill de llençar la glòria guanyada abans, vacil·lava. En aquesta perplexitat, li sembla que el millor és consultar els déus. Condueix dues víctimes davant l'altar, i sacrifica a Zeus Rei, el qual li havia estat prescrit per l'oracle de Delfos. Per altra banda, d'aquest déu creia vingut el somni que havia vist, llavors que va començar a pendre la seva part en la conducció de l'exèrcit. I quan partí d'Efes per ser presentat a Cirus, recordava també que un àguila li havia fet un crit a la dreta, però aturada; l'endevinaire que l'acompanyava havia dit que això era un gran averany, i no pas per a un home particular, i revelador de glòria, baldament penible: perquè els ocells on més ataquen l'àguila és seguda. No era, amb tot, averany de riquesa: perquè l'àguila s'apodera de la seva presa al vol.

Méntre sacrifica, el déu li mostra clarament que ni ha de pretendre el comandament, ni d'acceptar-lo si és elegit. I és el que de fet tingué lloc. L'exèrcit es reuneix i tots diuen d'elegir un cap únic; aquest parer adoptat, el proposen a ell. Com era evident que l'elegirien, si es passava a votació, Xenofont s'aixeca i diu:

-Jo, oh soldats, sóc sensible a l'honor que em feu, com a home que sóc, i us en regracio i prego als déus que em donin l'avinentesa de ser-vos bo en alguna cosa. Amb tot l'elegir-me a mi per cap, havent-hi un lacedemoni, no em sembla aventatjós per a vosaltres, ja que per amor d'això n'obtindríeu menys, si necessitàveu res dels lacedemonis; i també per mi no sé si això seria del tot segur. Perquè veig que fins ara no han cessat d'estar en guerra amb la meva pàtria, fins que han reduït tota la ciutat a reconèixer que els lacedemonis tenen sobre ells l'hegemonia. I quan els atenesos ho han reconegut, tot d'una han cessat la guerra i no han continuat el setge de la vila. Si jo que aquestes coses he vist, ara semblava, en allò que jo puc, llevar senyoria a llur autoritat, temo que no em fessin tornar massa de pressa a la raó. Quant a això que vosaltres penseu, que hi hauria menys sedicions amb un sol cap que no amb molts, sapigueu bé que si n'elegiu un altre no em trobareu que aixequi cap partit. Perquè penso que qui a la guerra es rebel·la contra el cap, es rebel·la contra la seva pròpia salut. En canvi si m'elegiu, no m'estranyaria que trobéssiu algú irritat contra vosaltres i contra mi.

Quan hagué acabat de parlar, se n'aixequen molts més dient que és precís que ell comandi.

Agàsias d'Estimfal diu que seria ridícol que això passés:

-¿Per ventura s'enfadaran també els lacedemonis si uns quants es reuneixen per sopar i no elegeixen un lacedemoni per president? Si la cosa és així- diu -no ens és permès de ser capitans, sembla, ja que som arcadians.

Els altres, com si Agàsias hagués parlat bé, aplaudeixen amb un gran aldarull.

Llavors Xenofont, veient que calia insistir més, es fa endavant i parla:

-Doncs bé, soldats- diu -perquè ho comprengueu tot, us juro per tots els déus i deesses, que jo, quan he tingut notícia de la vostra decisió, he sacrificat per saber si era millor per vosaltres de confiar-me aquest comandament i per mi d'encarregar-me'n. Els déus en les víctimes m'han significat d'una manera que fins un idiota ho hauria entès, que he d'abstenir-me d'aquest comandament únic.

Llavors elegeixen Quirísof. Quirísof, un cop elegit, es presenta i diu:

-Però, soldats, sapigueu això, que jo tampoc no hauria excitat cap tumulte, si n'haguéssiu elegit un altre. Però quant a Xenofont,- diu -li heu fet un servei no elegint-lo: ja que ara tot just Dexip l'ha calumniat vora d'Anaxibi, tant com ha pogut, per més que jo m'he esforçat a tapar-li la boca. Ha dit que tenia entès que Xenofont s'estimaria més dividir el comandament amb Timasió Dardani, que és de l'exèrcit de Clearc, que no pas amb ell, que és lacedemoni. Ja que, però, m'haveu elegit a mi- afegeix -miraré de fer-vos tot el bé que podré. Vosaltres així prepareu-vos a llevar àncores demà, si fa bon temps. El rumb serà cap a Heraclea: cal doncs que tothom miri de fer-hi cap; Un cop allí, escatirem les altres coses.

(1) Probablement un cant de lloança a algun rei llegendari d'aquest nom.

(2) Dansa guerrera.

(3) Cada medimne feia uns 52 litres.

CAPÍTOL II

DIVISIÓ DE L'EXÈRCIT EN TRES PARTS

L'endemà es fan a la vela i naveguen amb un bon vent dos dies, al llarg de la costa. Vorejant la terra atalaien el cap Jasó, on diuen que la nau Argo fondejà, i les boques de diversos rius, primer del Termodont, després de l'Iris, després de l'Halis, en acabat del Parteni. Passada aquesta desembocadura, arriben a Heraclea, ciutat grega, colònia dels megaresos, situada en el territori dels mariandins. Fondegen vora la península Aquerúsia. Allí diuen que Hèrcules davallà a l'encontre del Cancerber: encara avui ensenyen, com a monument d'aquesta davallada, un avenc de més de dos estadis de profunditat.

Els heracleotes envien als grecs, en present d'hostatgia, tres mil medimnes de farina d'ordi, dues mil àmfores de vi, vint bous i cent ovelles. En aquell lloc s'esmuny a través del pla un riu anomenat Dicos, l'amplària del qual és de dos pletres.

Els soldats, havent-se reunit, deliberen sobre el restant del viatge, si val més sortir del Pontus per terra o per mar. Aixecant-se aleshores Licó d'Acaia, diu:

-M'admiro, oh soldats, dels generals, que no s'enginyen a procurar-nos menjar. Perquè dels presents hospitalaris l'exèrcit no en té per mantenir-se tres dies i no hi ha d'on treure provisions per al cami- diu. -Sóc del parer, doncs, de demanar als heracleotes no menys de tres mil cizicens.

Un altre diu que no menys de deu mil:

-I ara, sense aixecar la sessió, elegim ambaixadors i enviem-los a la ciutat a veure què ens responen per escatir-ho.

Llavors proposen ambaixadors, el primer Quirísof, que havia estat elegit comandant en cap: i alguns també Xenofont.

Tots dos s'hi resistiren enèrgicament. Perquè l'un i l'altre entenien que no s'havia d'obligar una ciutat grega i amiga a res que ells mateixos no volguessin donar. Apareixent aquests sense cap delit, envien Licó Aqueu, Callímac de Parràsia i Agàsias d'Estimfal. Arribats a Heraclea, exposen l'acordat: diuen que Licó fins amenaçà, si no feien el que se'ls demanava.

Després d'haver-los sentit, els heracleotes diuen que deliberaran. Repleguen de seguida tots els cabals del camp, transporten a l'interior el mercat de queviures, tanquen les portes i apareixen en armes dalt de les muralles.

Llavors els promovedors d'aquest disturbi acusen els generals d'haver espatllat l'afer. Els arcadians i els aqueus es reuneixen de banda. Al cap d'ells es posen principalment Callímac de Parràsia i Licó l'aqueu, amb aquests discursos: que era vergonyós que un atenès que no havia afegit cap fona a l'exèrcit, comandés als peloponesians i als lacedemonis; que les fatigues els havien tocat a ells i el profit als altres, i això quan eren ells que havien estat autors de la salvació comú, perquè eren ells que l'havien obrada, els arcadians i els aqueus, i la resta de l'exèrcit no havia fet res (i la veritat era que més de la meitat de l'exèrcit eren arcadians i aqueus). Si tenien seny, doncs, que s'unissin, es triessin generals d'ells i fessin camí a part, provant de fer alguna bona presa.

Així s'acorda: Si arcadians i aqueus hi havia al costat de Quirísof, l'abandonen, així com a Xenofont, i formen cos a part. N'elegeixen deu d'entre ells per generals: establint que aquests farien allò que s'acordés per majoria de vots. Així, doncs, el comandament suprem de Quirísof s'esfondra als sis o set dies d'haver estat elegit.

Xenofont, amb tot, volia continuar la marxa en companyia d'aquests facciosos, opinant que seria més segur que no pas encaminar-se cadascú pel seu cantó. Però Neó mira de convèncer-lo de marxar sol, havent sabut per Quirísof que Cleandre, harmosta de Bizanci, deia que vindria amb trirrems al port de Calpe; la intenció de Neó era que ningú se'n gaudís; volia que en aquestes trirrems s'embarquessin ells i els soldats d'ells. Per això havia donat aquest consell. Quirísof, descoratjat per tots aquests esdeveniments, i per altra banda avorrit de l'exèrcit, deixa Xenofont en llibertat de fer el que vulgui.

Aquest és encara temptat de descompartir-se de l'exèrcit i embarcar-se sol; però havent fet un sacrifici a Hèrcules guiador, per aconsellar-se si era preferible i millor de continuar l'expedició amb els soldats que li restaven, o bé de separar-se'n, el déu en les víctimes li significà de continuar l'expedició amb ells.

Així l'exèrcit es divideix en tres cossos. Els arcadians i els aqueus, més de quatre mil cinc cents, tots hoplites. Després, amb Quirísof, mil quatre cents hoplites, i una setcentena de peltastes: els tracis de Clearc. Per fi, amb Xenofont, uns mil set cents hoplites, i uns tres cents peltastes: i ell sol va tenir cavalleria, uns quaranta homes de cavall.

Els arcadians, havent obtingut bastiments dels heracleotes, s'embarquen els primers, per caure a l'improvís damunt els bitinis i fer com més presa millor. Desembarquen al port de Calpe, cap al mig de la Tràcia. Quirísof, en sortir de la ciutat d'Heraclea, marxa per l'interior del país; però un cop es fica dins la Tràcia continua vorejant el mar: perquè ja es sentia malalt. Xenofont, havent pres uns quants bastiments, desembarca a la ratlla de Tràcia i de l'Heracleòtida, i avença terra al través.

CAPÍTOL III

REUNIÓ DELS TRES COSSOS

Vet aquí el que va fer cada divisió.

Els arcadians desembarquen de nit al port de Calpe i marxen cap als primers pobles, a uns trenta estadis del mar. A punta de dia, cada general condueix la seva tropa cap a un poble: quan el poble sembla més gran, els generals n'hi envien dues. Es posen d'acord sobre un turó en el qual tothom haurà de reunir-se. Aquesta irrupció havent estat súbita, s'apoderen de molts presoners i volten una gran quantitat de bestiar.