Part 12

A Cotiora romanen quaranta-cinc dies. De primer sacrifiquen als déus; cada nació grega fa les seves processons i celebra jocs gímnics. Van a pendre queviures sigui a Paflagònia, sigui a les places dels cotiorites: vist que no volien subministrar mercat, ni acollir els malalts dintre llurs murs.

En això vénen embaixadors de Sinope, tement per la ciutat dels cotiorites (que depenia d'ells i els pagava tribut) i pel propi territori, el que sentien a dir que era pillat. Vénen, doncs, al campament i diuen per boca d'Hecatònim, tingut per destre en el bell parlar:

-Ens envia, oh soldats, la ciutat de Sinope, per felicitar-vos que, grecs com sóu, hàgiu vençut els bàrbars i també per alegrar-nos amb vosaltres que a través de tants de perills, com hem sentit a dir, feu cap bons i sans en aquesta terra. Creiem just que, essent nosaltres grecs, de vosaltres que sóu també grecs hàgim de rebre'n algun bé, i no cap dany: ja que mai no ens hem portat malament amb vosaltres. Ara, aquests cotiorites, són una colònia nostra, i nosaltres els hem donat aquest país despullant-ne els bàrbars: per la qual cosa ens paguen tribut fix, igual que els cerasuntesos i trapezuntins. De manera que, si els feu algun dany, la ciutat de Sinope creurà patir-lo. Avui hem sentit, que heu entrat a mà armada en aquesta ciutat, allotjant-vos alguns de vosaltres per les cases, i que del territori preneu a la força, sense consentiment, tot allò qus us manca. Això, doncs, no ho trobem just. I si ho feu, ens veurem obligats a recórrer a Corilas (1) i als paflagonis o a quisvulla que podrem fer-nos amic.

A aquests mots, Xenofont s'aixeca i parla en nom dels soldats:

-Nosaltres, oh sinopesos, hem fet cap aquí, contents d'haver pogut salvar la pell i les armes: perquè replegar botí per endur-nos i combatre al mareix temps l'enemic, no era possible. Però ara, que hem arribat a ciutats gregues, a Trapezunt, on ens han fornit mercat, ens hem proveït de queviures comprant-los: i els ciutadans havent honorat l'exèrcit i havent-li ofert presents d'hostatgia, nosaltres els hem pagat amb els mateixos honors; a més a més, si alguns dels bàrbars eren amics d'ells, ens n'havem abstingut: i en canvi, als enemics d'ells, contra els quals ells mateixos ens han conduït, els hem fet tant de mal com hem pogut. Pregunteu-ho a ells, quina mena de gent han ensopegat en nosaltres: perquè n'hi ha aquí de presents que la ciutat, per amistat, ha enviat amb nosaltres com a guies. Però on arribem i no tenim mercat, que sigui en terra bàrbara o grega, no per esperit d'injúria, sinó per necessitat, prenem els queviures. Els carducs, els tàocs i els caldeus, encara que no siguin sotmesos del Rei i siguin molt temibles, ens els hem fet enemics, per la necessitat de pendre els queviures, ja que no ens fornien mercat. En canvi els macrons, tot i que són bàrbars, com que ens suministraven el mercat que podien, els hem considerats com amics, i no els hem pres res per força. Així doncs, si hem arrabassat alguna cosa a aquests cotiorites, que dieu que són vostres, ells se'n tenen la culpa: perquè no se'ns han presentat com amics: ens han tancat les portes, sense acollir-nos dins ni enviar-nos mercat fora; després s'han excusat, dient que llur harmosta en tenia la culpa. Ara, d'això que dius que hem entrat per força a allotjar-nos, nosaltres hem demanat que acollissin els malalts sota cobert; i com que no obrien les portes, hem entrat per on la mateixa plaça ens acollia, sense fer cap altra violència; així els malalts s'allotgen en llurs habitacions, però a les pròpies despeses; i les portes les custodiem a fi que els nostres malalts no depenguin del vostre harmosta, sinó de nosaltres, per transportar-los quan voldrem. Els altres, com veieu, ens allotgem al ras, i en bon ordre, preparats a tornar bé a qui ens farà bé, i a defensar-nos de qui ens farà mal. Ara, d'això què ens amenaçaves, que si us sembla us aliareu amb Corilas i els paflagonis contra nosaltres, doncs bé, nosaltres, si és necessari, farem la guerra contra tots. Contra de més nombrosos que vosaltres ja hem combatut: i quan ens sembli, encara ens farem amic aquell paflagoni. Perquè hem sentit a dir que té desig de la vostra ciutat i de les places marítimes. Ajudant-lo, doncs, en allò que desitja, provarem de fer-nos-en amics.

Després d'aquest discurs es veu clarament que els companys d'embaixada d'Hecatònim li tenen quimera pel que havia dit. Un d'ells, avençant, protesta que no havien vingut a declarar la guerra, sinó a demostrar que són amics.

-Si veniu a la ciutat dels sinopesos, us hi rebrem amb penyores d'hospitalitat. Des d'ara, donarem orde a la gent d'aquí, de donar-vos el que puguin; perquè veiem que és veritat tot això que dieu.

Després d'això, els cotiorites envien presents d'hospitalitat; els generals grecs acullen com a hostes els embaixadors sinopesos, i enraonen molt els uns amb els altres amicalment, informant-se entre altres coses del camí a fer, i de tot allò que als uns i als altres podia convenir.

(1) El sàtrapa de Paflagònia.

CAPÍTOL VI

PROJECTES DE XENOFONT DESBARATATS

Tal va ser la fi d'aquell dia. L'endemà, els generals convoquen els soldats, i són de parer de deliberar sobre el camí a fer, prenent consell dels sinopesos. Ja que, si calia anar per terra, els sinopesos semblaven útils, coneixedors com eren de la Paflagònia; i si per mar, calia així mateix acudir als de Sinope; perquè eren els únics que semblaven en condicions de subministrar vaixells suficients a l'exèrcit. Havent cridat, doncs, els embaixadors, deliberen amb ells, i els demanen que, essent grecs, el primer favor a rebre de grecs era aquest, que els fossin benèvols i que els donessin millor consell.

Hecatònim s'aixeca, i de primer antuvi es justifica de tot allò que havia dit, de fer-se amics amb el Paflagoni: no havia volgut dir que haguessin de fer la guerra als grecs, sinó que, podent fer amistat amb els bàrbars, preferien els grecs. Després, com que li demanen consell, invoca els déus i parla així:

-¡Si us dono el consell que judico el millor, puguin sobrevenir-me tota mena de béns! ¡Si no, tot el contrari! Aquest consell, és dels que en diuen sagrats, i jo per tal el tinc; per això, si es que us hi he aconsellat bé, molts seran els qui em lloaran; si malament, molts sereu els qui em maleireu. Jo sé que tindrem molta més feina si us feu transportar per mar: perquè ens caldrà subministrar-vos navilis: i si partiu per terra, us caldrà a vosaltres combatre. Diré, amb tot, el que sé: com a pràctic que sóc del país dels paflagonis i de llur potència. El país té les dues natures: planes bellíssimes i serres molt altes. I de primer, jo sé per on és necessari ficar-s'hi; perquè no és possible, sinó per un indret on a banda i banda del camí s'aixequen dos corns de muntanya. Per a dominar-los, basten uns quants homes que se n'apoderin: però un cop ocupats, tots els homes del món no passarien. Jo us els ensenyaré, si voleu enviar algú amb mi. Més enllà, jo sé que hi ha planes, i una cavalleria que els bàrbars mateixos consideren millor que tota la cavalleria del Rei. Ara aquesta gent no ha acudit a la crida del Rei: el seu cap és massa orgullós. Però suposem que pogueu ocupar les muntanyes, d'esmunyedís o per un cop de mà, i que en el pla pogueu vèncer combatent aquesta cavalleria, sostinguda per una infanteria que farà més de cent-vint-mil homes: arribareu encara als rius; de primer el Termodont, ample de tres pletres; el qual jo crec difícil de travessar, sobretot havent-hi molts d'enemics en front, i molts darrera que us seguiran. El segon riu és l'Iris, també de tres pletres; i el tercer l'Halis, que no té pas menys de dos estadis, el qual no podeu travessar sense barques: però de barques, qui haurà que us en procuri? Igualment el Parteni, al qual arribareu, si travesseu l'Halis. Jo considero, doncs, que el viatge per terra ha d'ésser-vos no difícil, sinó impossible. Però si aneu embarcats, d'aquí fins a Sinope costegeu, i de Sinope a Heraclea: i llavors, d'Heraclea, ni per terra ni per mar no trobeu destorb: perquè a Heraclea hi ha molts de bastiments.

Quan hagué acabat de parlar, els uns sospiten que havia parlat per amistat envers Corilas, de qui era també cònsol: altres perquè esperava una recompensa per aquest consell. Alguns, en fi, sospiten que havia parlat d'aquesta manera de por que anant per terra no malmenin el territori dels sinopesos. Els grecs, no-res menys, voten de fer el trajecte per mar. Després d'això Xenofont diu:

-Sinopesos, els nostres homes han triat la ruta que vosaltres aconselleu. Però la cosa està així: si ha d'haver-hi prou naus perquè no hàgim de deixar un sol home dels nostres aquí, ens embarcarem: però si els uns hem de romandre i els altres hem d'embarcar-nos, no pujarem en nau. Ja que sabem bé, que pertot on serem més forts, podrem també salvar les persones i haver queviures: però si enlloc som atrapats més febles que els enemics, és evident que serem tractats com esclaus.

Sentida aquesta resposta, els embaixadors preguen d'enviar algú a Sinope. Els grecs envien Cal·limac d'Arcàdia, Aristó d'Atenes i Sàmolas aqueu: els quals parteixen tot d'una.

Mentrestant Xenofont, veient aquell gran nombre d'hoplites grecs, veient aquell gran nombre de peltastes, d'arquers, de foners i de gimnetes, capacitats per un llarg exercici, que hi havia a les vores del Pontus, on amb poca despesa no s'haurien pogut reunir mai tantes forces, pensà que seria bell d'afegir territori i potència a Grècia, fundant-hi una colònia; i li semblava que esdevindria considerable, tenint en compte el nombre de les tropes, i dels pobles que habiten entorn d'aquella mar. Amb aquesta intenció, ofereix un sacrifici abans de dir-ne res a cap soldat, i crida vora seu Silanos d'Ambràcia, que havia estat endevinaire de Cirus.

Però Silanos, tement de veure realitzat el projecte, i que l'exèrcit s'establís en aquell país, llença pel campament el rumor que Xenofont volia establir-hi les tropes i fundar una colònia i fer-se un nom i un poder. Aquest Silanos, per la seva banda volia arribar com més aviat millor a Grècia: perquè els tres mil dàrics que havia rebut de Cirus, llavors que després d'un sacrifici li havia predit la veritat deu dies per endavant, els havia salvat prou bé. Els soldats, en sentir aquest projecte, alguns creien que el millor era d'establir-se, però la majoria no. Timasió de Dardània i Tòrax de Beòcia diuen a uns mercaders d'Heraclea i de Sinope vinguts al campament, que, si no pagaven la soldada a l'exèrcit per a procurar-se queviures durant la travessia, hi havia perill que totes aquelles tropes romanguessin vora el Pontus.

-Perquè Xenofont és d'aquest parer; i ens encarrega, tot d'una que hauran arribat els navilis, de dir de cop i volta a l'exèrcit: «Soldats, ens veiem ara com ara en dificultats per tenir queviures durant la travessia, i per guanyar alguna cosa de profit per als vostres quan torneu a la pàtria; però si voleu ocupar algun dels països colonitzats al voltant de l'Euxí, trieu el que us abelleixi; llavors, qui vulgui, tornarà a la seva pàtria, i qui vulgui, romandrà aquí: teniu vaixells a mà, per deixar-vos caure d'improvís on volgueu.»

Els mercaders, en sentir aquest disçurs, l'anuncien a les ciutats. Timasió de Dardània envia amb ells Eurímac de Dardània i Tòrax de Beòcia, perquè diguessin el mateix. Els sinopesos i els heracleotes, en sentir-ho, envien a Timasió i li recomanen de posar-se davant del negoci, i de pendre els diners que creguessin perquè l'exèrcit es fes a la mar. Aquest, satisfet de la proposta, estant el soldats en col·lotge els parla així:

-No cal pas, companys, que ens enderiem a romandre, ni que preferim cap altre país a la nostra Grècia. Sento dir d'alguns, que sacrifiquen amb aquesta intenció sense dir-nos-en res. Jo us prometo, si us embarqueu, per lluna nova, de pagar-vos a cadascú un talent cizinès (1) per mes, i us duré a la Tròada, d'on jo sóc exilat: la meva ciutat serà per vosaltres: perquè m'hi rebran de bon cor. Jo mateix us conduiré en un lloc, d'on replegareu molt de botí. Perquè sóc pràctic de l'Eòlida i de la Frígia i de la Tròada i de tota la satrapia de Farnabazes: les unes, perquè en sóc, l'altra, perquè hi he fet la guerra amb Clearc i Dercílides.

S'aixeca tot d'una Tòrax de Beòcia que sempre havia disputat a Xenofont el comandament. Diu que a la sortida del Pontus trobarien el Quersonès, contrada bella i fèrtil, on, qui volgués, podria establir-se, i qui no volgués, tornar cap a la pàtria. Que era ridícol, quan a Grècia hi havia un territori gran i abundós, d'anar-ne a cercar per terres de bàrbars.

-Fins que hi sereu- diu -jo, també, com Timasió, us prometo la paga.

I deia això sabent el que els heracleotes i els sinopesos havien promès a Timasió si els grecs s'embarcaven.

Xenofont, en tant, callava. Però Filesi i Licó, tots dos aqueus, s'aixequen i diuen que és estrany que en privat Xenofont sol·liciti a romandre i fins ofereixi sacrificis sense comunicar-ho a l'exèrcit, i en públic no en digui un mot. De manera que Xenofont es veu obligat a aixecar-se i a parlar així:

-Jo, soldats, com veieu, ofereixo tants de sacrificis com puc, per vosaltres i per mi, a fi que les meves paraules, els meus pensaments i les meves accions s'escaiguin a ser les més belles i les més bones per a vosaltres, tant com per a mi. Suara, doncs, jo sacrificava per saber si valia més començar a parlar-vos jo d'aquest projecte i treballar per realitzar-lo, o bé no tocar absolutament la qüestió. Silanos, l'endevinaire, m'ha respost, punt essencial, que les víctimes eren favorables: i sabia que jo no soc pas inexpert, perque sempre assisteixo als sacrificis. Però ha afegit, que en aquelles entranyes es revelava no sé quin engany o insídia contra mi: i naturalment ho encertava, perquè ell mateix tramava de calumniar-me davant vostre. Ell és, en efecte, qui ha llançat el rumor que jo meditava d'executar aquests projectes sense el vostre consentiment. Jo, per la meva banda, veient-vos en un mal pas, examinava de quina manera seria possible que, apoderant-nos d'una ciutat, qui volgués, s'embarqués tot d'una; i qui no volgués, esperés solament a haver guanyat alguna cosa per fer bé als seus. Però, com que veig que els heracleotes i els sinopesos us envien les naus per embarcar-vos, i que hi ha homes que us prometen una paga des de la nova lluna, em sembla una ventura que poguem arribar bons i sans allí on volem i rebre encara les despeses d'un bon viatge. Desisteixo, doncs, d'aquest pensament, i a tots els que han vingut a trobar-me dient que calia realitzar-lo, jo els dic que desisteixin igualment. Per què aquesta és la meva opinió: essent molts com ara, crec que sou respectats i teniu queviures: ja que és una seqüència de la victòria, d'ensenyorir-se dels béns dels vençuts; però si us separeu, si la força s'esmicola, no podreu ni pendre la vostra subsistència, ni retirar-vos al vostre grat. Opino, doncs, com vosaltres, que cal partir cap a Grècia; i si a algú se l'atrapava desertant abans que tot l'exèrcit estigués en seguretat, se'l condemni com a traïdor. I a qui li sembli com a mi- diu -que aixequi la mà.

L'aixequen tots; però Silanos es posa a cridar, i s'esforça a dir que era just que partís qui volgués. Els soldats, però, no ho comporten, ans l'amenacen que si mai l'atrapen desertant, en pagarà la pena.

Llavors els heracleotes, sabent que era decidit d'embarcar-se, i que Xenofont mateix ho havia fet votar, envien les naus; però quant als diners que havien promès a Timasió i a Tòrax, queden en mentida. Així, aquests que havien promès aquesta soldada, es torben tots i agafen por de l'exèrcit. Prenen amb ells els altres generals, als quals havien comunicat els primers passos fets (i que eren tots, llevat de Neó d'Asinea, lloctinent de Quirísof -el qual encar era absent-), i vénen a trobar Xenofont. Diuen que se'n penedeixen, i que els sembla que el millor és de navegar cap al Fasis, ja que hi ha bastiments, i ocupar el territori dels fasians: un nét d'Eetes s'esqueia llavors, a ser-ne rei.

Xenofont respon, que no diria res d'aquestes coses a l'exèrcit.

-Però vosaltres- afegeix -reuniu-lo, i digueu-les-hi, si voleu.

Llavors Timasió de Dardània expressa el parer de no convocar-lo, sinó que cadascú de primer provi de persuadir els seus capitans; i separant-se, ho fan així.

(1) Equivalent a 28 dracmes àtiques, o sigui uns 25 fr.

CAPÍTOL VII

DISCURS JUSTIFICATIU DE XENOFONT

Els soldats s'assabenten del que s'ha debatut. Neó els diu que Xenofont, després d'haver seduït els altres generals, té la intenció d'enganyar els soldats i de dur-los altre cop cap al Fasis. En sentir-ho els soldats s'indignen, fan grups, formen rotllos, i es temia que no fessin el que ja havien fet amb els heralds dels colcs, i amb curadors dels mercats: que tots els que no s'havien escapolit per mar, havien estat lapidats.

En tenir-ne noticia, Xenofont és del parer de reunir com més aviat l'assemblea, i no deixar que es reuneixi espontàniament. Dona orde a l'herald de cridar a l'assemblea. Els soldats, tot d'una que senten l'herald, acuden i val a dir llestament. Llavors Xenofont, sense revelar que els generals haguessin estat amb ell, parla així:

-Sento que algú, oh soldats, m'acusa com si jo tramés de conduir-vos amb engany al Fasis. Escolteu-me doncs, pels déus: si apareixo culpable, no em deixeu partir d'aquí, que no n'hagi pagat la pena; però si apareixen culpables els qui m'acusen, tracteu-los com es mereixen.

»Vosaltres sabeu,- continua -jo em penso, d'on surt el sol i on es pon, i que si un ha d'anar a Grècia, ha de fer ruta cap a ponent; i si vol anar als bàrbars, a l'inrevés, cap a llevant. És, doncs, possible que ningú pugui enganyar-vos, fins al punt que el sol surti d'allí on es pon, i es pongui allí on surt? I una cosa encara sabeu, que el mestral porta de l'Euxí a Grècia, i el llebeig, Pontus endins cap al Fasis; i quan el mestral bufa, es diu bella travessia cap a Grècia. ¿És, doncs, possible que ningú us enganyi fins al punt de fer-vos embarcar quan bufi el llebeig?

»Però suposem que us faci embarcar quan hi hagi bonança. ¿És que jo no navegaré en un sol vaixell, i vosaltres almenys en cent? ¿Com podria jo obligar-vos a navegar amb mi no volent, o conduir-vos amb engany? Però suposem encara, que enganyats, i encantats per mi, arribeu al Fasis: i que ja desembarquem: llavors bé coneixereu que no sou a Grècia: i jo, l'enganyador, seré un, i vosaltres, els enganyats, vora deu mil, amb armes. ¿Quin home, doncs, estaria més exposat a pagar la pena, que un que de tal manera tramés contra ell mateix i contra vosaltres?

»Però això són enraonies d'homes insensats i gelosos de mi, perquè em veuen honorat de vosaltres. I no obstant, m'envejen sense raó: perquè, ¿impedeixo jo per ventura a ningú d'ells de parlar quan pugui dir entre vosaltres alguna cosa de bo, o de combatre si vol per vosaltres i per ell mateix, o de vetllar per la vostra seguretat, quan vulgui pendre's aquesta cura? I què? ¿Quan vosaltres elegiu els vostres capitostos, em fico jo entre peus a ningú? Em retiro, que comandi: només que faci alguna cosa de bo.

»Però ja em basta el que he dit: si algú de vosaltres pensa haver estat enganyat ell, o que un altre pugui ser induït a engany, que ho digui i que ho provi! Ara, ja que n'esteu satisfets, no us en aneu fins que us hauré parlat d'un fet que veig que comença a produir-se en el campament: el qual si arrela i arriba al punt que senyala, és hora de pendre mesures sobre nosaltres mateixos, a fi de no aparèixer els homes més dolents i més vils a la faç dels déus i dels mortals, tan amics com enemics.

En sentir aquestes paraules els soldats s'estranyen de què pugui ser, i l'exhorten a parlar; i ell comença de bell nou:

-Sabeu, jo crec, que hi havia a les muntanyes unes fortaleses bàrbares, amigues dels cerasuntins, d'on alguns habitants davallaven i venien a vendre'ns bestiar i altres coses que tenien. Alguns de vosaltres, pel que tinc entès, han anat a la més pròxima d'aquestes fortaleses i n'han tornat havent-hi fet fira. Ara bé, Cleàret, capità, havent sabut que aquesta fortalesa és petita i mal guardada, perquè es creia amiga nostra, surt de nit per barrejar-la, sense dir-ne res a ningú. I feia compte, si prenia aquesta fortalesa, de no tornar més a l'exèrcit, embarcar-se en un vaixell a bord del qual els seus companyons de tenda costejaven, i, posant-hi el botí que prengués, fer-se a la vela i sortir del Pontus. I d'això n'eren còmplices aquells seus companys ja embarcats, com acabo de saber. Cleàret crida amb ell tothom que pot seduir, i els mena cap a la plaça. Però durant la marxa se'ls fa de dia, la gent del lloc es reuneix, i de dalt de llurs fortificacions tiren i peguen tan bé, que occeixen Cleàret i una colla dels altres, alguns dels quals es retiren a Cerasunt.

»Això era aquell dia que nosaltres, partíem cap aquí per terra; i mentre alguns dels que havien de navegar encara eren a Cerasunt i no havien llevat àncores. Després d'això, segons diuen els cerasuntins, arriben de la fortalesa atacada tres homes d'els més vells demanant per presentar-se a la nostra assemblea; i no havent-nos trobat allí, diuen als cerasuntins que s'estranyen, que ens hagi vingut el pensament d'atacar-los; Aquests havent-los respost que la cosa no havia estat feta per acord comú, se n'alegren, i volen embarcar-se per venir aquí a contar-nos el que s'havia esdevingut, i a invitar-nos a pendre els morts i enterrar-los. Alguns dels grecs que havien fugit s'esqueien encara a Cerasunt. Sabent on anaven aquests bàrbars, gosen tirar-los pedres i a cridar-ne d'altres en llur ajut. Els embaixadors, que eren tres, moriren lapidats. Després d'això vénen a trobar-nos els cerasuntins, i conten la feta; i nosaltres, els generals, consternats del que sentim, deliberem amb ells sobre la manera de donar sepultura als grecs morts. Estant així en consell, fora del camp, de repent sentim un gran aldarull: _Pega! Pega! Tira! Tira!_ i aviat veiem una munió corrent cap a nosaltres, els uns amb pedres a les mans, el altres replegant-ne. Els cerasuntins, que ja havien vist l'esdevingut en llur ciutat, fugen esverats cap als vaixells. I fins per Zeus, alguns de nosaltres van agafar por. Però jo vaig a llur encontre i pregunto què passa. N'hi havia que no en sabien res, tot i tenint pedres a les mans; i quan n'ensopego un que ho sap, em diu que els curadors del mercat tracten de mala manera l'exèrcit. En això algú veu el curador Zelarc que es retira, cau al mar, i llança un crit; els altres el senten, i com si hagués aparegut un porc senglar o un cérvol, li corren damunt. Els cerasuntins, veient-los precipitar-se cap a la banda d'ells, i pensant evidentment que els escometien, fugen a la carrera i es tiren al mar. Hi cauen també alguns dels nostres, i qui s'escau a no saber nedar, s'ofega.

»Què en penseu dels cerasuntins? No ens havien fet cap tort, temien que la ràbia no ens hagués envaït com uns gossos. Si les coses continuen a aquest pas, mireu en quin desconcert caurà el nostre exèrcit: Vosaltres tots junts no sereu amos ni de declarar la guerra a qui voldreu, ni de desistir-ne; sinó que qualsevol s'endurà l'exèrcit per les seves i contra qui li passarà pel cap. I si us vénen embaixadors a demanar la pau o qualsevol altra cosa, qui voldrà els occirà sense deixar-vos sentir les paraules dels qui a vosaltres acudin. Després, tots aquells que vosaltres haureu elegit per comandants, no seran tinguts per res. Qualsevulla que s'elegeixi ell mateix general i vulgui cridar: _Tira! Tira!_, serà apte per occir el comandant o el soldat ras que li plaurà, sense cap procés, si hi ha qui li presti obediència, com suara s'ha esdevingut.