Part 10

Era el vuitè dia. Xenofont remet el guia a Quirísof, i deixa al comarca tota la gent de casa seva, llevat del seu fill, a penes adolescent. El qual és confiat a la guarda d'Epístenes d'Amfípolis, i, si el pare es comporta bé, el deixaran anar juntament amb el seu fill. Porten després a casa seva tot el que poden, i havent plegat bagatge, parteixen. El comarca els serveix de guia a través de la neu, sense anar lligat. Ja eren a la tercera etapa quan Quirísof s'enfurisma contra ell perquè no els mena a cap vila. Ell diu que no n'hi ha en aquella contrada. Quirísof el colpeja, i no el fa lligar. Llavors, a la nit s'escapa corrents, abandonant el fill. Aquesta va ser l'única diferència que hi va haver entre Quirísof i Xenofont durant la marxa, els maltractes i la negligència amb el guia. Epístenes es va enamorar del l'infant, se l'endugué al seu país, i va fer-se'n servir amb tota la fidelitat.

Després d'això fan set etapes, a cinc parasangues per dia, fins a les vores del Fasis, riu ample d'un pletre. D'allí fan dues etapes, deu parasangues. Damunt les altures que donen al pla, se'ls presenten Càlibs, i Tàocs i Fasians. Quirísof, obirant els enemics en els cims, detura la marxa a una distància de trenta estadis, per no atansar-se a l'enemic amb les tropes en ala: i dóna avís als altres de fer avençar les companyies de manera que l'exèrcit vagi en formació de falanx. En haver vingut la rerassaga, convoca els generals i els capitans i parla així:

-Els enemics, com veieu, ocupen els cims de la muntanya: es tracta d'escatir la manera de combatre amb més èxit. Per la meva banda, sóc del parer de donar avís als soldats de dinar, i de deliberar entre nosaltres si és avui o demà que s'acorda de passar la muntanya.

-Jo- diu Cleanor, -crec que cal dinar com més de pressa millor, córrer com més de pressa a les armes i marxar contra aquella gent. Plerquè si ens entretenim el dia d'avui, els enemics que ara ens veuen s'envalentiran més, i envalentint-se aquests és probable que n'atreguin més d'altres.

Després de Cleanor, Xenofont diu:

-Jo ho entenc així. Si és necessari de combatre, cal preparar-nos a combatre com més vigorosament: però si no volem sinó passar de la manera més fàcil possible, crec que cal examinar com fer-ho per rebre com menys ferides i per perdre com menys homes millor. La muntanya, pel que podem veure, s'estén a més de seixanta estadis, i no apareixen enlloc enemics que ens observin, excepte en aquest camí. Val doncs molt més provar de sorpendre d'amagat alguna posició desguarnida de la serra, i arrabassar-la guanyant per mà l'enemic, si podíem, que no pas atacar llocs forts i homes ben preparats. Perquè és molt més fàcil d'anar per un puig escarit, sense combatre, que no pas per un terreny pla, havent-hi enemics per tot. De nit, sense combatre, hom veu millor on posa els peus, que no pas de dia combatent. En fi, un camí esgalabrós és més favorable per als peus de qui no combat, que no pas un camí llis per a qui li tusten el cap. No crec doncs impossible una sorpresa, ja que ens és permès de marxar de nit, de manera de no ser vistos, i podem fer un tomb que no donariem lluc de nosaltres. I em sembla, que fingint un atac per aquest cantó, trobarem l'altra part de serra més desguarnida: ja que els enemics restarien ací en major nombre. Però, ¿què vaig jo a ficar-me en astúcies? Sento a dir, Quirísof, que vosaltres els Lacedemonis que pertanyeu a l'estament dels iguals, us exerciten des de petits al lladruny: i que no és vergonyós, sinó honrós de furtar tot allò que no priva la llei. Per furtar amb la major traça possible, i per assajar de fer-ho en secret, és de llei entre vosaltres que si us deixeu agafar robant, sóu fuetejats. Ara és doncs el moment de lluir la teva educació, i d'anar amb compte a no deixar-nos agafar robant la serra, a fi de no rebre una mà de cops.

-Però amb tot- diu Quirísof -jo sento a dir també que els atenesos sóu terribles en això de robar el tresor públic, i que, malgrat del terrible perill que corre el lladre, són els més distingits els que més roben, si tanmateix són els més distingits els que judiqueu dignes de les magistratures. De manera, que és també per a tu el moment de lluir la teva educació.

-Estic disposat- diu Xenofont -en ser que haurem sopat, a anar amb la meva rerassaga a apoderar-nos del puig. Tinc guies: els gimnetes han pres en una emboscada alguns dels lladres que ens seguien. I per ells sé que la muntanya no és pas impracticable, sinó que s'hi pasturen cabres i bous; de manera que, un cop siguem amos d'una part de la muntanya, hi haurà pasos fins per a les atzembles. Espero per altra banda que els enemics no resistiran, quan ens veuran al mateix nivell d'ells, dalt els cims; ja que ara no volen pas davallar contra nosaltres a igual terreny.

Quirísof digué llavors:

-Però ¿per què hi has d'anar tu i deixar la reraguarda? Envia-n'hi d'altres si no es presenten voluntaris.

Tot d'una Aristònim de Metídria s'ofereix amb hoplites; Aristeu de Quios i Nicòmac d'Eta, amb gimnetes. És convingut que, quan seran amos dels cims, encendran tot de focs. Fetes aquestes convencions, dinen. En acabat de dinar, Quirísof mena tot l'exèrcit a deu estadis si fa no fa de l'enemic, per millor simular una escomesa per aquell cantó.

Després de sopar, i vinguda la nit, el destacament parteix, s'apodera del puig, i la resta descansa. Els enemics, veient la muntanya ocupada, es desperten i encenen tot de focs durant la nit. En fer-se de dia, Quirísof, després d'haver sacrificat, mena pel camí, mentre els que s'havien apoderat de la muntanya carreguen per les altures. La majoria dels enemics havien restat al cim de la serra; i una part solament havia avençat a l'encontre dels grecs de dalt; però abans que el gros dels dos exèrcits s'encontrés, les tropes de les altures vénen a les mans, i els grecs vencen i persegueixen. Llavors els peltastes grecs de la plana corren a la carrera contra els que s'havien arrenglerat en batalla, i Quirísof segueix de pressa al pas amb els hoplites. Els enemics romasos al camí, veient vençuts els de dalt, fugen: i en mor un gran nombre. S'agafen molts escuts; els grecs, rompent-los amb els ganivets, els inutilitzen. Pujant a les altures, sacrifiquen, drecen un trofeu, tornen a davallar al pla, i fan cap a viles curulles de tota mena de béns.

CAPÍTOL VII

«EL MAR! EL MAR!»

D'aquestes, marxen cap al país els Tàocs, en cinc jornades, trenta parasangues. Els queviures manquen: perquè els Tàocs habitaven llocs forts, on havien transportat totes llurs provisions. Arribats en un indret on no hi havia ciutat ni cases, però on eren reunits bon nombre d'homes i de dones i de bestiar, Quirísof el fa atacar de seguida. La primera divisió es decandeix i n'avença una altra i després una altra. Perquè no era possible de voltar aquest fort amb tropes compactes, espadat com era per tot. Xenofont havia arribat amb els peltastes i els hoplites de la reraguarda. Llavors Quirísof li diu:

-Véns al punt. Cal pendre la posició; perquè l'exèrcit no té queviures si la posició no és presa.

Llavors deliberen, i preguntant Xenofont què priva d'entrar-hi, diu Quirísof :

-Aquell passatge que veus, és l'únic, i quan algú prova de passar per allí, fan rodolar pedres daltabaix d'aquell penyal que el domina: i qui és atrapat, mira com l'adoben.

I al mateix temps ensenya homes amb les cames i les costelles rompudes.

-¿Si acaben les pedres- diu Xenofont -hi haurà alguna altra cosa, o bé res que privi de passar? Perquè en front no veiem sinó aquells pocs homes, i encara, d'aquests, només dos o tres d'armats. És un espai, com veus, a penes de tres mitjos pletres, el que hem de travessar sota els cops. Un pletre sencer és cobert de grans pins espesos, darrera els quals, els homes que s'hi escudin, ¿què han de sofrir ni de les pedres que tirin ni de les que facin rodolar? Resta doncs mig pletre, si fa no fa, a travesar corrents, quan les pedres hauran cessat.

-Però- diu Quirísof -així que començarem a avençar cap al flotó, les pedres ens plouran damunt.

-Això precisament caldria:- respon Xenofont -perquè acabaran més aviat les pedres. Anem, avencem cap a un indret, des d'on hi hagi menys de tros a córrer per passar, si podem, i des d'on la retirada sigui més fàcil, si volem.

Això dit, Quirísof i Xenofònt avancen amb Cal·límac de Parràsia, capità: perquè ell tenia el comandament dels capitans de la rerassaga aquell dia. Els altres capitans resten a cobert. Llavors parteixen cap a sota els arbres una setantena d'homes, no en colla, sinó un per un, cadascun guardant-se tant com pogués.

Agàsias d'Estimfal i Aristònim de Metídria, que eren també capitans de la rerassaga, i d'altres, s'estan drets fora de l'arbreda; perquè no era segur d'estar-se entre els arbres més d'una companyia. Cal·límac imagina llavors un bon mitjà. Corre dues o tres passes de l'arbre sota el qual era: així que les pedres plouen, es retira llestament. A cada correguda, gasten més de deu carretades de pedres. Agàsias, quan veu Cal·límac el que feia, que tot l'exèrcit se'l mirava, tement que no arribés el primer a la posició, sense cridar a la seva vora ni Aristònim, que li era veí, ni Euríloc de Lusos, els dos amics seus, ni a ningú més, avença ell sol, i els passa davant a tots. Cal·límac, que el veu passar, l'agafa del vorell de l'escut: però al mateix temps Aristònim de Metídia corre i els ultrapassa, i després d'ell Euríloc de Lusos: perquè tots volien prevaler a valentia i es disputaven entre ells: i així rivalitzant, prenen la plaça. En efecte, un cop van fer irrupció dins, no va caure de dalt una pedra més.

Llavors va haver-hi un espectacle horrible. Les dones, llençant les criatures, s'estimbaven tot seguit elles mateixes, i els marits igualment. Eneas d'Estimfal, capità, veient que corria a estimbar-se un home vestit d'una bella túnica, se li agafa per retenir-lo. Però el bàrbar l'arrossega, i tots dos desapareixen rodolant de pedra en pedra, i moren. Molt poca gent va ser feta presonera allí: però s'hi van trobar molts de bous, i d'ases i de bens.

D'allí avancen, en set etapes, cinquanta parasangues, a través del país dels Càlibs. És el més bel·licós dels pobles pels quals hom va passar, i calgué arribar a les mans. Portaven cossets de lli fins a sota el ventre, i en comptes de faldars, una espessor de cordes entortolligades. Tenien també gamberes, cascos, i a la cintura un sabret de la mena del punyal lacedemoni, amb el qual degollaven els presoners que podien fer: i després de tallar-los el cap, marxaven portant-lo. Cantaven i dansaven, quan els enemics eren a la vista d'ells. Tenien també una pica d'una quinzena de colzades, amb una sola punta. Romanien dins les ciutats; després que els grecs havien passat, els seguien sempre a punt de combatre. Habitaven en els llocs forts, on havien transportat els queviures: de manera que els grecs no podent-ne pendre, visqueren del bestiar agafat als tàocs. D'allí els grecs fan cap al riu Hàrpasos, ample de quatre pletres; després fan quatre jornades a través del país dels Escitens, vint parasangues, per un pla fins a uns caserius: en els quals romanen tres dies i es proveeixen.

D'allí caminen quatre jornades, vint parasangues, fins a una ciutat gran, floreixent i poblada, que s'anomena Gímnias. Des d'ella el governador del país envia als grecs un guia, perquè els condueixi pel territori dels seus enemics. Aquest ve i diu que els durà en cinc dies a un indret des del qual atalaiaran el mar: si no, s'ofereix a morir. Guia en efecte, i en ser que ha fet entrar l'exèrcit en terra enemiga, exhorta a cremar-ho i destruir-ho tot: la qual cosa prova que havia vingut per amor d'això i no per bona voluntat envers els grecs.

Al cinquè dia arriben a la muntanya sagrada. El nom d'aquesta muntanya és Teques. Quan els primers són al cim, i obiren el mar, tot és cridòria. En sentir-los Xenofont i la reraguarda s'imaginen que la davantera, és atacada per altres enemics: perquè la cua era perseguida, per la gent del país incendiat. La reraguarda n'occeix alguns i n'agafa vius uns altres, havent parat una emboscada; i pren una vintena d'escuts de vímet, recoberts d'un cuiro de bou cru amb el pèl.

Ara, com que la clamadissa creix, i s'acosta, nous soldats s'ajunten continuament, a bell córrer, als que criden, i com més el nombre augmenta més augmenten els crits, sembla a Xenofont que deu esdevenir-se alguna cosa més greu. Munta a cavall, pren amb ell Lici i els cavallers, i s'adelanta a l'ajuda: però tot d'una sent que els soldats criden: El mar! El mar! i es feliciten ells amb ells.

Llavors tothom acut, rerassaga, equipatges i cavalls. Arribats tots a la cima, tothom s'abraça, soldats i generals i capitans, amb llàgrimes als ulls. I tot d'un cop, sense saber de qui ve l'ordre, els soldats porten pedres i aixequen un gran claper. Hi posen una munió de cuiros de bou, de bastons i d'escuts de vímet, presos a punta de llança: el guia mateix trosseja els escuts i excita els altres a fer-ho. Després d'això, els grecs acomiaden aquest guia, donant-li del comú un cavall, una copa d'argent, un agenç persa i deu darics. Ell demanava sobretot anells, i en va rebre molts dels soldats. Els indica llavors un poble on s'acantonaran, i el camí per anar fins als Macrons; després, en fer-se de vespre, parteix durant la nit i desapareix.

CAPÍTOL VIII

EL PAÍS DELS MACRONS: ARRIBADA A TRAPEZUNTA

D'allí, els grecs fan quatre jornades, a través del país dels Macrons, deu parasangues. El primer dia arriben al riu, que limita el país dels Macrons i el dels Escitens. Teníen a la dreta el terreny més rost que es pugui imaginar, i a l'esquerra un altre riu, amb el qual aiguabarrejava el que feia de frontera, i que calia travessar. La riba era plantada d'arbres minsos però espessos. Els grecs bo i avençant, anaven tallant-los, escarrassant-se per sortir d'aquell terreny com més aviat millor. Però els Macrons, armats d'escuts de vímet i llances, revestits de túniques de clin, s'havien arrenglerat a l'altra banda del gual. S'encoratjaven entre ells i tiraven pedres al riu: però no arribaven ni ferien a ningú.

Llavors un peltaste, que deia haver estat esclau a Atenes, es presenta a Xenofont, dient que sabia la llengua d'aquella gent.

-Jo crec- diu -que aquí és la meva pàtria: i si res no s'hi oposa, vull conversar amb ells.

-Res no te'n priva- diu Xenofont, -conversa-hi, i assabenta't de primer, qui són.

Ells responen, a la seva pregunta, que són Macrons.

-Pregunta'ls, doncs- diu Xenofont -per què s'han arrenglerat contra nosaltres i necessiten ser els nostres enemics.

Ells responen:

-Perquè vosaltres heu vingut a la nostra terra.

Els generals els fan dir que el que és de mal no els en faran:

-Hem fet la guerra al Rei, ens en tornem a Grècia i volem arribar al mar.

Pregunten ells si els en donarien penyores.

Els grecs responen que els abellirà de donar-ne i de pendre'n.

Llavors els Macrons donen als grecs una pica bàrbara, i els grecs als Macrons una de grega. Aquestes deien ells que eren les penyores: uns i altres prenen els déus per testimonis.

Després d'aquestes penyores, els Macrons ajuden a tallar els arbres, obren el camí, com per fer passar a l'altra riba; es mesclen amb els grecs, els forneixen tot el mercat que poden i els acompanyen durant tres dies, fins a haver dut els grecs a les fronteres dels Colcs.

Allí hi havia una muntanya alta, però accessible, al cim de la qual apareixen els Colcs, arrenglerats en batalla.

D'antuvi els grecs es formen en falanx per marxar contra el puig: però després, els generals són del parer de reunir-se i deliberar sobre la millor manera d'atac.

Xenofont diu que seria del parer de deixar córrer la falanx, i de marxar en columnes de companyia.

-Perquè la falanx es desllorigarà aviat: aquí trobarem la muntanya avinent, allí malavinent. Això produirà de seguit un descoratjament, quan ordenats en falanx es veurà que aquesta es descompon. Després, si marxem a molts homes de fons, els enemics ens desbordaran i faran servir les tropes que ens desbordin, per al que vulguin. Si al contrari, marxem a pocs homes de fons, no seria gens estrany que la nostra falanx fos tallada a trossos, per l'atapeïment de trets i d'homes que ens cauran damunt. Si això s'esdevé en un punt, tot anirà malament per a la falanx sencera. Però em sembla a mi que si fem columnes de companyia, deixant entre les columnes prou interval perquè les columnes extremes quedin fora de les ales de l'enemic, d'aquesta manera amb les companyies extremes quedarem fora de la falanx enemiga i al cap de les columnes de companyia avençaran els millors dels nostres, al mateix temps que cada columna marxarà per on el camí sigui més practicable. No serà fàcil, als enemics, de penetrar en els intervals, havent-hi piques a banda i a banda; no els serà tampoc fàcil de destroçar una columna que marxa en formació dreta (1). Si una de les columnes és oprimida, la més veïna la socorrerà; i així que una de les columnes haurà pogut pujar a la cima, ni un dels enemics no resistirà més.

Així s'acorda: es formen les columnes de companyia. Xenofont va de la dreta a l'esquerra i diu als soldats:

-Companys, aquesta gent que veieu és l'únic entrebanc que ens priva de ser ja allà on fa tant de temps que glatim d'arribar. Cal, si podem, menjar-nos-els crus.

Quan cadascú és al seu lloc i se són formades les columnes dretes, es troben una vuitantena de companyies d'hoplites, cada companyia de gairebé cent homes. Els peltastes i els arquers són dividits en tres cossos: els uns part de fora l'ala esquerra: els altres part de fora la dreta, els altres al mig: cada cos és de gairebé sis cents homes.

En acabat d'això, els generals fan circular l'ordre de fer pregueres: i havent pregat i cantat el pean, avencen. Quirísof i Xenofont, amb llurs peltastes, marxen desbordant la falanx enemiga. Els enemics, en veure'ls, corren a llur encontre, estenen la línia, els uns, cap a la dreta, els altres cap a l'esquerra: però descomparteixen llur falanx i deixen un gran buit al mig. En veure'ls esportellar-se, els peltastes arcadians, que comandava Esquines Acarnaniès, creguts que fugen, hi corren amb tota l'embranzida, i s'enfilen així els primers al cim del puig. Els segueix el cos d'hoplites arcadians, que comandava Cleanor d'Orcomen.

Els enemics, quan els grecs comencen a córrer, no es sostenen més i emprenen la fuga, l'un girant-se per un cantó, l'altre per un altre. Els grecs arribats dalt, s'atenden en diversos caserius proveïts de queviures abundosos.

No va haver-hi res que fos extraordinari, si no és que hi havia allí molts de ruscs, i que tots els soldats que van menjar bresques, van tenir desvarieig, vòmits i un escolament per baix, que no n'hi havia cap que pogués tenir-se dret. Els qui n'havien menjat poc, semblaven gent absolutament embriaga: els qui molt, boigs furiosos, d'altres fins moribunds. Així molts jeien per terra com després d'una desfeta: hi havia un gran decandiment. L'endemà però no havia mort ningú, i el desvarieig cessà cap a la mateixa hora. Al terç i quart dia, tothom es llevà com després d'una purga.

D'allí fan dues etapes, set parasangues í arriben a la vora del mar, a Trapezunta, ciutat grega, poblada, en el Pontus-Euxí, colònia de Sinope, en el país dels Colcs. Hom hi sojorna una trentena de dies en els pobles dels Colcs: i des d'allí, feien excursions de saqueig per la Còlquida. Els trapezuntins estableixen un mercat en el campament, acullen els grecs i els fan presents d'hostatgia, bous, farina d'ordi, vi. Negocien així mateix en favor dels Colcs del veïnatge, que habitaven la major part del pla, i de part d'ells vénen també bous com a presents d'hostatgia. Després d'això hom es prepara per a fer els sacrifics promesos: perquè havien vingut prou bous per oferir a Zeus Salvador i a Hèracles i als altres déus els sacrificis promesos per un feliç guiatge. Celebren igualment jocs gímnics damunt la muntanya on eren atendats: i trien Draconti d'Esparta, que essent infant havia fugit de la seva pàtria, per haver mort, sense voler, un altre infant d'una ganivetada, per tenir cura de la carrera i presidir els jocs.

Acabat el sacrifici, les pells són donades a Draconti, i hom li prega de conduir els grecs al lloc on havia estat feta la pista. Ell designa el mateix lloc on s'esqueien:

-Aquest turó- diu -és excel·lent per córrer en la direcció que hom voldrà.

-Però,- li diuen -¿com podran lluitar en un terreny tan aspre i boscós?

Ell respon:

-Es farà més mal qui caigui.

Infants, la majoria presoners, corren l'estadi, i més de seixanta cretesos la carrera llarga; altres s'exerciten a la lluita, al pugilat, al pancraci. Era bell de veure. Perquè havien davallat molts de lluitadors, i, com que els companys miraven, hi havia una gran emulació. Els cavalls també corregueren. Calia baixar al galop una costa, en havent arribat a la vora del mar tombar, i remuntar fins a l'ara. Costa avall, molts anaven de rodolons: costa amunt, els cavalls pujaven el pendís al pas, amb fadiga. D'aquí gran cridòria, i rialles, i encoratjaments.

(1) «Columnes dretes» és el nom amb que Xenofont designa literalment aquesta formació, que sembla ésser de invenció seva.

I N D E X

PRÒLEG

LLIBRE PRIMER

CAP. I.-Causes de la guerra. Preparatius. " II.-Marxa de Sardes a Tars. " III.-Revolta dels soldats. " IV.-Marxa fins a l'Èufrates. " V.-Marxa a través de l'Aràbia Deserta. " VI.-Traició d'Orontas. " VII.-Arribada a Babilònia. " VIII.-Batalla de Cunaxa i mort de Cirus. " IX.-Elogi de Cirus. " X.-Segona part de la batalla.

LLIBRE SEGON

CAP. I.-Deliberació dels grecs. Ambaixada de Falinos. " II.-Començament de la retirada. " III.-Treva amb el Rei i amb Tissafernes. " IV.-Marxa amb Arieu i Tissafernes. Neix la desconfiança. " V.-Traició de Tissafernes. " VI.-Semblança dels generals assassinats.

LLIBRE TERCER

CAP. I.-Descoratjament dels grecs. Discurs de Xenofont i elecció de nous generals. " II.-Assemblea dels soldats i preparatius per a la marxa. " III.-Partença dels grecs. Són perseguits. " IV.-Continua la marxa dels grecs, perseguits per Tissafernes. " V.-Arribada a la muntanya dels Carducs.

LLIBRE QUART

CAP. I.-Arribada al país dels Carducs. Primeres dificultats. " II.-Presa de l'altura i marxa a través de la serra. " III.-Pas del Centrites. " IV.-Marxa per l'Armènia. " V.-La neu. " VI.-Atac d'una posició dels Càlibs. " VII.-«El mar! el mar!» " VIII.-El país dels Macrons. Arribada a Trapezunta.

VOLUM SEGON.

ADVERTIMENT

[Tot allò que feren els grecs durant l'expedició a les terres altes amb Cirus, i durant llur marxa fins a la mar que s'anomena el Pontus Euxí; i com arribaren a Trapezunt, ciutat grega, i com oferiren els sacrificis que per llur salvació havien promès tot d'una que arribessin en terra amiga, ha estat exposat en els llibres precedents.]

LLIBRE V

CAPÍTOL PRIMER

PARTENÇA DE QUIRÍSOF; DISCURS DE XENOFONT

Després d'això es reuneixen i deliberen sobre el camí que resta. S'aixeca el primer Antileó de Túrion, i parla en aquests termes:

-El que és jo,- diu,-companys, ja desdic de plegar bagatges, d'anar, de córrer, de portar les armes, de marxar en formació, de muntar la guàrdia i de combatre: desitjo ja un repòs de tots aquests fatigs. Puix que som vora el mar, vull fer embarcar el que resta, i estès i dormint com Ulisses, arribar fins a Grècia.

En sentir això, els soldats exclamen amb un gran aldarull, que ha parlat bé. Un altre repeteix les mateixes paraules, i després d'ell tots els presents. Llavors Quirísof s'aixeca i parla així:

-Tinc per amic, companys, Anaxíbios, que s'escau en aquest moment a ésser cap d'un estol. Si m'envieu a ell, espero tornar amb les trirrems i els bastiments de transport que calen per dur-nos. I ja que tanmateix voleu embarcar-vos, espereu-vos fins que jo torni: i tornaré aviat.

En sentir aquestes paraules, els soldats s'alegren, i voten que Quirísof s'embarqui com més aviat millor.