Part 1

Produced by Ricard Samarra

ELS DEU MIL.

Traducció de Carles Riba.

VOLUM PRIMER.

INTRODUCCIÓ.

Xenofont era fill de Gril·los, i nasqué a Atenes cap a l'any 430 abans de J.C. Tota la seva vida gira al voltant de dos fets: el seu encontre amb Sòcrates i la seva incorporació a l'exèrcit de Cirus. Diògenes Laerci ens conta de quina manera Sòcrates es féu de Xenofont un deixeble. «Un dia, Xenofont havent trobat Sòcrates pel carrer, aquest li barrà el pas, i li preguntà on es compraven les coses necessàries per a la vida. Xenofont li ho digué. -I per esdevenir un home honrat, replicà Sòcrates, on cal anar?- Xenofont no sabé què respondre. -Segueix-me, doncs, li digué Sòcrates, i t'ho diré». L'anècdota, si no és certa és característica; respecte de Xenofont ens suggereix merament que el seu aire era el d'un jove noble i honrat, com afirma el mateix anecdotista; però respecte de Sòcrates, el veiem talment exercint aquell apostolat civil que tenia per objecte de fer reeixir en tota ànima ben nascuda totes les possibilitats d'inteligència i de virtut, al servei d'una funció adecuada dins la Ciutat.

El bé d'aquesta, i una necessitat absoluta de justícia condicionaven, per a Sòcrates, l'actuació de cadascú dins el seu lloc: des de l'humil sabater fins al cap del govern. Això, quan l'educació sofística afinava extraordinàriament les intel·ligències en vista d'un èxit personal que el règim democràtic no feia sinó facilitar. Xenofont romangué tota la vida un socràtic: potser el més fidel dels socràtics; del seu mestre deixà de banda les especulacions metafísiques i assajà no sols de fixar-ne, sinó de viure'n l'ensenyament moral. Els «Records», constitueixen, a més a més d'una defensa de Sòcrates, una mena de manual socràtic del ciutadà perfecte. El seu puritanisme polític, dugué lluny Xenofont; trobant-lo més ben realitzat a Esparta que a Atenes, no es limità a una admiració teòrica, sinó que acompanyà Ageisilau, l'idealista rei d'Esparta, en la seva expedició contra Farnabazos, i en la batalla que a Coronea lliurà contra Atenes i Tebes. Llavors els atenesos dictaren contra ell una sentència de bandejament. La seva presència a Coronea hi influí sens dubte; pèrò la malfiança dels atenesos vers Xenofont venia ja de la seva amistat amb Cirus, l'amic d'Esparta.

Xenofont mateix conta com aquesta amistat començà. Cal agrair-li la franquesa amb què ho fa: prou fina perquè no poguem titllar-lo de cínic; prou oberta perquè ens reveli que en el fons d'aquest socràtic piadós hi havia un Ulisses no ben adormit. Era en 401. Xenofont no tenia encara trenta anys. Cirus el jove, sàtrapa de Lídia, Frígia Major i Capadòcia, preparava en secret una expedició contra el seu germà Artaxerxes, el Gran Rei de Pèrsia, «el Rei», com deien simplement els grecs. Amb un pretext qualsevol, es feien lleves. Finides les guerres del Peloponès, moltes energies restaven ocioses i molts homes sense pàtria, en una època on més que per una ciutat es combatia per un partit. Tots els països, ademés, on un fort ideal nacional no ajunta i acarrera les energies, són fecunds en aventurers. Pròxenos, amic i hoste de Xenofont, l'invità a adherir-se a Cirus. Això era una perspectiva de riquesa, d'honors i d'aventures: Xenofont tenia la seva decisió presa segurament abans d'aconsellar-se amb Sòcrates. Aquest es limità a dir-li que es remetés a la voluntat dels déus, i consultés l'oracle d'Apol·ló. En el seu delit, Xenofont en comptes de preguntar si havia de partir o no, preguntà a quin déu calia fer sacrificis per dur a bon terme el viatge. Sòcrates el reptà dolçament, però el deixà partir i Xenofont s'agregà a l'exèrcit grec llevat per a Cirus, uns deu mil homes, en llur majoria espartans.

Les vicissituds d'aquesta expedició constituteixen la matèria de l'Anàbasi (literalment «marxa cap a les terres altes»), que hem assajat de traduir sota el títol més assequible de «Els Deu Mil». Xenofont l'escriví entre el 379 i 371, en la propietat d'Escillunt que els espartans li regalaren en premi al seu laconisme. És l'obra que ha fet popular el nom de Xenofont: una de les més agradables i pintoresques que ens hagi llegat el món antic; veritable epopeia del mercenari, de l'home que combat per un sou, i quan el sou li falleix combat pels seus afectes primaris: amor a la vida, al guany si encara pot ser, a la pàtria en quant pàtria vol dir el paisatge familiar, la dona i els infants, l'honor del nom col·lectiu.

Sembla que Xenofont la publicà sota el pseudònim de Temistògenes de Siracusa; podent parlar d'ell mateix en tercera persona, disposa d'una llibertat més gran per posar de relleu el paper que en la famosa retirada s'atribueix, i que altres memòries anteriors (per exemple l'Anàbasi del seu company d'armes Sofènet d'Estimfal) deixaven en la insignificància. Més tard, Diodur de Sicília pogué historiar la mateixa expedició sense anomenar Xenofont.

Però a nosaltres és l'Anàbasi de Xenofont que ens interessa; l'acceptar-la com a pura novel·la d'aventures, com a pur document humà encara que se'ns demostrés que no anà del tot com Xenofont ens conta una expedició que començà essent una de tantes lluites intestines del corromput Imperi Persa i acabà essent, amb el temps, una lliçó per al gran Alexandre. La qual cosa fa d'aquests Deu Mil aventurers, els «Pioners» de l'expansió de la cultura grega Orient endins.

NOTA.-Hem afegit a la fi del segon volum d'aquesta versió de «Els Deu Mil», la de la «Vida d'Artaxerxes», per Plutarc. Amb la qual el llegidor tindrà una visió de la revolta de Cirus, com si diguéssim des de l'altra banda, ensems que una pintura general de la cort del Gran Rei. El llegidor completarà profitosament aquesta amb la lectura del manual «L'Antic Orient» de D. G. Hogarth (Enciclopèdia Catalana), on trobarà així mateix mapes per seguir, baldament per sobre, l'itinerari dels Deu Mil.

LLIBRE PRIMER.

CAPÍTOL PRIMER

CAUSES DE LA GUERRA. PREPARATIUS.

Darius i Parisatis tingueren dos fills: el més gran, Artaxerxes; el més petit, Cirus. Darius havent caigut malalt i pressentint la fi de la seva vida, volgué tenir els dos fills vora seu. El gran s'esqueia a ser-hi; i Cirus fou enviat a cercar de la província de la qual l'havia fet sàtrapa, nomenant-lo també general de totes les tropes reunides en el pla del Castol. Cirus, doncs, puja, acompanyat de Tissafernes, a qui tenia per amic, i seguit de tres cents hoplites

(1) grecs comandats per Xènias parrasienc.

Darius mor, i Artaxerxes el succeix de rei. Llavors Tissafernes acusa Cirus al germà, dient que conspirava contra ell. Artaxerxes s'ho creu, i agafa Cirus per matar-lo; sinó que la mare, a força de súpliques, el fa enviar de bell nou a la província.

Cirus se'n va, havent passat per aquell perill i aquella deshonra, i medita com fer-ho per no haver de dependre més del germà, més aviat si podia per regnar en el seu lloc. De primer Parisatis, la mare, estava tota per Cirus, al qual duia més amor que no al regnant Artaxerxes. Després, qualsevol que vingués de part del rei a la seva província, ell se'ls disposava tots talment, que en donar-los comiat eren més amics seus que no pas del rei. Així mateix posava tota la cura perquè els bàrbars que eren al seu servei fossin bons per a la guerra i li tinguessin bona voluntat.

Per altra banda, llevava tropes gregues, tan d'amagat com podia; a fi de sorprendre el rei com més desproveït millor. I vet aquí com feia aquesta lleva. En totes les ciutats on tenia guarnició, ordenava als comandants que traguessin soldats del Peloponès, com més i com més valents millor, sota el pretext que Tissafernes li rondava les ciutats. Per tal com d'antic les ciutat jòniques eren de Tissafernes, que el rei les hi havia donades; però llavors s'havien passat a Cirus totes, llevat de Milet. Ara, a Milet, Tissafernes, pressentint que duien de cap si fa no fa el mateix, de passar-se a Cirus, occí els uns i bandejà el altres. Cirus acull els fugitius, aplega un exèrcit, assetja Milet per terra i per mar, i prova de fer-hi tornar a entrar els expulsats. I aquesta li era una altra excusa per ell llevar tropes. I després, enviant al rei, li demanava que, essent com era el seu germà, li donés a governar aquelles ciutats a ell més aviat que a Tissafernes: i la mare l'assistia en això. Talment, que el rei no s'adonava de l'insídia contra ell, i es pensava que Cirus despenia en tropes per fer la guerra a Tissafernes. De manera que no li sabia gens de greu que es fessin la guerra: mes, quan Cirus enviava al rei els tributs collits de les ciutats que Tissafernes havia tingut en el seu poder.

Un altre exèrcit s'aplegava per Cirus en el Quersonès, en front d'Abidos, de la següent manera. Clearc era un refugiat lacedemoni. Cirus, havent-se posat en relació amb ell, li posà admiració i li donà deu mil darics (2). Clearc, prengué l'or, reuní un exèrcit amb aquests diners, i sortint del Quersonès feia la guerra als Tracis que habiten al dessobre de l'Hel·lespont. I talment beneficiava als grecs, que les ciutats de l'Hel·lespont contribuint de bon grat amb diners, per al manteniment de les seves tropes. Aquest era així un altre cos d'exèrcit mantingut en secret per a Cirus.

Aristip de Tessàlia era un seu hoste. Oprimit a la seva terra, pels del partit contrari, es presenta a Cirus, i li demana cap a dos mil mercenaris i la soldada de tres mesos, amb l'esperança de prevaler així sobre els seus adversaris. Cirus li'n dóna fins a tres mil i la soldada de sis mesos, i li prega de no fer les paus amb els adversaris que no hagi conferenciat amb ell. I així també aquest exèrcit de Tessàlia era mantingut secretament per a Cirus.

Endemés d'això, donà ordre a Pròxenos de Beòcia, hoste seu, que prenent el major nombre d'homes possible acudís, amb l'excusa que volia posar-se en campanya contra els Písides, com fos que aquests Písides infestaven el seu territori.

Sofènet d'Estimfal i Sòcrates aqueu, que eren també seus hostes, reberen així mateix ordre de venir amb els més homes possibles, com per fer la guerra a Tissafernes amb els refugiats de Milet. I ells van fer-ho.

(1) Infanteria de línia; la seva principal arma ofensiva era una llarga llança.

(2) Moneda d'or persa: la seva equivalència seria d'uns 20 a 30 francs.

CAPÍTOL II

MARXA DE SARDES A TARS.

Ara, quan va semblar-li que ja era l'hora d'avençar cap amunt, adopta el pretext que volia treure completament els Písides del seu territori: i com per a aquest efecte, concentrava les tropes bàrbares i gregues que allí hi havia. Avisa a Clearc de venir amb totes les forces; a Aristip, d'arranjar-se amb els de la seva terra i de tornar-li l'exèrcit que té; i a Xènias l'Arcadià, que en les guarnicions li comandava les tropes estrangeres, li envia a dir que vingui amb tots els homes, llevat dels que fossin suficients per guardar les ciutadelles. Crida els que estaven assitiant Milet, i dóna ordre als refugiats d'ajuntarse-li per a la campanya, prometent-los, que si li sortien bé les coses, per les quals l'emprenia, no descansaria fins que no els hagués tornat a fer entrar dins la pàtria. Ells obeïren de gust; perquè li tenien confiança: i prenent les armes es presentaren a Sardes. Xènias es presentà a Sardes, amb els ben bé quatre mil hoplites que havia tret de les ciutats. Pròxenos ácudí amb ben bé mil cinc cents hoplites i cinc cents gimnetes(1), Sofènet d'Estimfal amb mil hoplites i Sòcrates l'Aqueu amb cinc cents; Pasió de Megara amb tres cents hoplites i tres cents peltastes (2). I ell i Sòcrates venien del setge de Milet. Aquestes són les tropes que li arribaren a Sardes.

Però Tissafernes, fent-ne esment, i judicant que aquells preparatius eren més del que calia contra els Písides, va a trobar el rei tan de pressa com pot, seguit d'uns cinc cents cavalls. El rei, assabentat per Tissafernes de l'armament de Cirus, es prepara per la seva banda.

Mentrestant Cirus, amb la gent que he dit, partia de Sardes i travessa la Lídia, en tres etapes, vint-i-dues parasangues (3), fins al riu Meandre. L'amplària d'aquest és de dos pletres (4); hi havia damunt, un pont junyit per set barques. Cirus el passa, i fa a través de la Frígia una etapa, vint parasangues fins a Colosses, ciutat rica i plena. Allí romangué set dies; i vingué Menó, el Tessalià, amb mil hoplites i cinc cents peltastes, Dàlops, Enians i Olintis. D'allí fa tres etapes, vint parasangues, fins a Celenes, ciutat de la Frígia, poblada, gran i rica. Cirus hi tenia un palau i un gran jardí, ple de bèsties salvatges, que caçava a cavall quan volia exercitar-se ell i els seus cavalls. Pel mig del jardí s'hi esmuny el riu Meandre, les fonts del qual són al sortint mateix del palau. Després s'esmuny a través de la ciutat de Celenes. Hi ha tambe a Celenes un palau fortificat del gran rei, damunt les fonts del riu Màrsias, sota la ciutadella. Aquest també s'esmuny a través de la ciutat, i es llança dins el Meandre; i l'amplària del Marsias es de vint-i-cinc peus. És allí, diuen, que Apol·ló, vencedor de Màrsias, el qual l'havia desafiat a talent, l'escorxà viu i penjà la pell a la cova d'on ragen les fonts: i per això el riu es diu Màrsias. Xerxes, quan tornava de Grècia vençut en batalla, diuen que construí el palau i la ciutadella de Celenes. Cirus hi sojornà trenta dies. Clearc, el refugiat Lacedemoni, vingué amb mil hoplites, vuit cents peltastes tracis i dos cents arquers cretesos.

Ensems es presentaren Sosis de Siracusa amb tres cents hoplites, i Sofènet d'Arcàdia amb mil. Allí Cirus va fer en el seu jardí una revista i el recompte dels Grecs; tots plegats eren onze mil hoplites i cap als dos mil peltastes.

Des d'allí, fa dues etapes, deu parasangues fins a Peltes, ciutat poblada. Hi romangué tres dies, durant els quals Xènias d'Arcàdia celebrà les licees amb sacrificis i jocs: els premis, eren estrígils d'or. Als jocs hi assistí el mateix Cirus.

Des d'aquí fa dues etapes, dotze parasangues, fins a Plaça dels Terrissers, ciutat poblada, l'última del territori de la Mèdia. I d'allí fa tres etapes, trenta parasangues, i arriba a Pla del Caistre, ciutat poblada. Hi romangué cinc dies. Hom devia als soldats la paga de més de tres mesos, i sovint venien a reclamar a les seves portes. Ell els entretenia amb esperances, i es veia clar que li sabia greu: perquè Cirus no era de mena de no pagar quan tenia de què. En això, Epiaxa, dóna de Siènmesis, rei de Cilícia, arriba a l'allotjament de Cirus; i corregué la veu que havia donat a Cirus qui-sap els diners. Cirus pagà a les tropes la soldada de quatre mesos. Aquesta reina tenia al seu voltant una guarda de cilicis i d'aspendesos: i va córrer que Cirus s'entenia amb ella.

Des d'allí fa dues etapes, deu parasangues, fins a Timbrios, ciutat poblada. Hi havia vora el camí una font, que porta el mom de Midas, rei de Frígia, i dins la qual diuen que Mides caçà el sàtir, amerant-hi vi. Des d'allí fa dues etapes, deu parasangues, fins a Tirieu, ciutat poblada. Hi romangué tres dies.

Diuen que la reina de Cilícia sol·licità de Cirus que li mostrés l'exèrcit. Volent-lo, doncs, mostrar, fa en el pla una revista dels grecs i dels bàrbars. Manà als grecs, que es formessin en ordre de batalla, segons llur costum, i que cada cap formés els seus. Es formaren doncs, de quatre en fons. Menó amb els seus soldats ocupà la dreta, Clearc amb els seus l'esquerra, i els altres generals el centre. Cirus passa de primer en revista els bàrbars, que desfilen formats per esquadrons i per batallons; després els grecs, passant davant d'ells en un carro i la ciliciana en una llitera. Tots tenien cascos de bronze, túniques de púrpura, gamberes i escuts ben lluents.

Quan hagué passat per davant de tota la línia, detura el carro davant la falanx i enviant Pigres, el seu intèrpret, als generals grecs, mana que la falanx tiri les armes endavant i avenci tota. Aquesta ordre és tramesa als soldats; i a un esclafit de trompeta, tiren endavant les piques i es posen en marxa; de seguida apressen el pas, amb cridòria, i els soldats, per un moviment espontani, es posen a córrer cap a les tendes. Els bàrbars ne van tenir un gran espant, sobretot la reina de Cilícia, la qual fugí de la llitera; i la gent de la plaça, abandonant la mercaderia, emprengué la fuga; mentre els grecs rient feren cap a les tendes. La cilicilana, veient la brillantor i l'ordre de l'exèrcit se n'admirà tota; i Cirus va estar tot content de veure l'espant que els grecs havien fet venir als bàrbars.

D'allí fa tres etapes, vint parasangues, fins a Icònion, l'última ciutat de la Frígia. Hi romangué tres dies. D'allí travessa la Licaònia, en cinc etapes, trenta parasangues. Permeté als grecs de barrejar aquesta contrada, com a enemiga que era. D'allí Cirus envia Epiaxa de bell nou a Cilícia, pel camí més ràpid, i amb ella les tropes de Menó, i Menó mateix. Cirus, amb la resta, travessa la Capadòcia, en quatre etapes, vint-i-cinc parasangues, fins a Dana, ciutat poblada, gran i rica. Hi romangueren tres dies: durant els quals Cirus, féu morir un persa, Megafernes, portaestendard reial, i un cert altre, oficial superior, acusant-los de conspirar contra ell.

D'allí, provaren de llençar-se dins la Cilícia: però s'hi entrava per un camí de carros, d'allò més ert, impracticable per un exèrcit si algú li posés obstacles. Fins es deia que Siènnesis era a les altures, guardant l'entrada: per això romangué un dia en el pla. L'endemà, arriba un missatger dient que Siènnesis havia abandonat les altures, perquè havia sabut que les tropes de Menó ja eren a Cilícia part de dins les muntanyes, i havia sentit a dir que les trirrems voltaven les costes de Jònia cap a Cilícia, comandant Tamó les dels Lacedemonis i les del mateix Cirus.

Cirus doncs, puja als cims sense que ningú el destorbi, i veu les tendes on els Cilicis havien fet la guarda. D'allí davalla en un pla gran i bell, arrosat, ple d'arbres de tota mena i de vinya; i lleva molt de sèsam i melina i mill i forments i ordis. Una serralada forta i alta el cenyeix de tots cantons, de mar a mar.

Cirus davalla, i travessa aquest pla, em quatre etapes, vint-i-cinc parasangues, fins a Tars, ciutat de la Cilícia, gran i rica. Allí era el palau del rei de Cilícia: pel mig de la ciutat s'esmuny un riu, Cidnos per nom, ample de dos peltres. Els habitants abandonaren aquesta ciutat, fugint amb Siènnesis cap a un lloc fortificat damunt les muntanyes, llevat dels hostalers. Restà així la gent de marina, habitants de Soli i d'Issos. Epiaxa, dona de Siènnesis, havia arribat a Tars cinc dies abans que Cirus. En el passatge de les muntanyes que menen al pla, dues companyies de l'exèrcit de Menó s'havien perdut. Els uns deien que havent-se posat a rapinyar, les havien destroçat els cilicis; els altres, que havent-se endarrerit, i no podent trobar ni la resta de l'exèrcit ni els camins, s'havien esgarriat i havien mort. Aquestes companyies eren de cent hoplites cadascuna.

Els altres, en arribar, barrejaren la ciutat de Tars, furiosos per la pèrdua dels companys, el palau reial i tot. Cirus, tot d'una d'entrar a la ciutat, envià a dir Siénnesis que vingués a ell. Siènnesis respongué que no s'havia fet mai a mans de ningú més fort que ell, i que no volia presentar-se per aleshores i tant a Cirus fins que la seva dona no el n'hagués convençut i ell no hagués rebut fermances. Després de les quals coses havent entrat en conferència, Siènnesis donà a Cirus molts de diners per a l'exèrcit, i Cirus a Siènnesis els presents que es consideren més honrosos de part del rei: un cavall amb el fre d'or, un collaret d'or, uns braçalets, una simitarra d'or, i una túnica persa. Li promet també que el seu territori no serà més barrejat, i li permet de rependre els esclaus arrabasats, onsevulla que s'escaigui.

(1) La infanteria més lleugera, armada només d'armes llancívoles.

(2) El nom de peltastes s'aplica sovint a l'infanteria lleugera en general; o mès especialment a unes tropes d'atac, intermitges entre els hoplites i els gimnetes, de les quals l'arma característica era la pelta, petit escut ordinàriament de vímet recobert de cuiro.

(3) Milla legal de l'imperi persa. Podria calcular-se'n l'equivalència en uns 5 quilòmetres i mig.

(4) Mida de longitud àtica, que valia 100 peus, o siguin uns 30 metres.

CAPÍTOL III

REVOLTA DELS SOLDATS

Cirus i l'exèrcit romangueren allà vint dies: perquè els soldats, es negaven a anar més lluny. Sospitaven ja, en efecte que anaven contra el Rei: i deien que no s'havien llogat per això. Clearc, el primer, vol fer marxar els seus per la força; però ells, començaren a tirar-li, a ell i a les seves adzembles, tot d'una que es posa en marxa. Clearc llavors de ben poc va escapar-se de ser apedregat. Tot seguit, coneixent que era impossible d'obligar-los per la força, reuní una assemblea dels seus soldats. D'antuvi, esclafí el plor, i s'estigué una bella estona sense dir res: tothom que el veia, se n'estranyava i callava. A la fi digué:

-Soldats, no us n'estranyeu que suporti difícilment les presents circumstàncies. Perquè Cirus era el meu hoste, i desterrat de la pàtria m'honrà i encara em donà deu mil darics. Els quals jo no els he pres i me'ls he desat per al meu ús particular, ni els he esmerçat en els meus plaers, sinó que els he despès per a vosaltres. I d'antuvi he fet la guerra contra els Tracis, i amb vosaltres els he castigat per amor de Grècia, traient-los del Quersonès quan volien pendre aquesta terra als colonitzadors grecs. Després que Cirus ens va haver cridat, us em enduc amb mí i parteixo a fi de servir-lo si necessitava res, en paga del bé que he rebut d'ell. Però ja que no voleu acompanyar-me, caldrà, o que traient-vos a vosaltres jo resti l'amic de Cirus, o que enganyant Cirus me'n vagi amb vosaltres. Si faig el que és just, no ho sé: però us trio a vosaltres; i amb vosaltres, qualsevol cosa que calgués, la patiré. I no dirà mai ningú que jo, havent dut grecs a terra de bàrbars, he traït els grecs i he preferit l'amistat dels bàrbars. Així, ja que vosaltres no em voleu obeir ni seguir, jo us seguiré a vosaltres i patiré el que calgués. Perquè us considero com la meva pàtria i els meus amics i els meus companys d'armes, i amb vosaltres jo crec que seré honorat per tot arreu on aniré; orb de vosaltres, sóc incapaç, jo crec, ni d'ajudar un amic ni de rebutjar un enemic. Com que jo, doncs, aniré on aneu vosaltres, vosaltres teniu de decidir.

Així parlà. Els soldats, tant els seus com els altres, en sentir que deia que no volia marxar contra el Rei, aplaudiren: i més de dos mil dels de Xènias i de Pasió, prenent armes i bagatges passen al camp de Clearc. Cirus, embarbesclat i afligit envia a cercar Clearc; el qual li diu que no hi vol anar, però d'amagat envia un missatger a dir-li que estigui tranquil, que tot s'arreglaria com cal: li encomana ensems d'enviar-lo a cercar: però ell cop de dir que no volia anar-hi. Després de la qual cosa, havent reunit els soldats, els seus i els que s'havien ajuntat a ell, i els altres que volguessin, digué: