# Els camins del paradís perdut

## Part 8

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/els-camins-del-paradis-perdut-18198/index.md

Mon pare me cercà per tot i sense esperança ja de trobar-me, rompé en plor inconsolable. El dia que feia vuit prenguí comiat de la viuda i vaig sortir al carrer. Vaig trobar un home, amb augusta diadema de senectud, que semblava estar aparellat per un llarg viatge. «On anau, bon vell?» -«Vaig on vulgues anar tu; jo conec tots els camins.»- Partírem. Fèiem nit a les cases avinentes: captavem el pa de cada dia. Arribàrem també al lloc de torments, al freu angost per on vosaltres sóu passats. Un dia, mentre reposàvem en col·loquis mutuals, descomparegué el vell company. Indecís, sense camí ni saber on pendre, vaig caure en terra i vaig esclafir en plor sense conhort. I vet aquí que em compareix dins una viva clariana de glorificació el vell de florida canície i me diu: -«No hages por! Jo som l'arcàngel Rafel enviat a ton adjutori i fins aquí t'he conduït per manament de l'Altíssim. El Senyor ha prosperat el teu camí. Passares el lloc de les tenebres, el lloc de turments i penes, arribares a la llum i a la font d'aigua i amb ulls mortals veres el lloc dels justos. Aixeca't i camina.»- I dit això, talment com havia aparegut, desaparegué.

Confortat, reprenc el camí. Lluny, molt lluny veig un onagre, ço és, un ase orat, i li dic: «Onagre, Déu te guard. Per Jesucrist Fill de Déu viu que et creà, jo te conjur a que em mostris el camí que tinc de seguir!» L'onagre adelerat ve cap a mi, m'adora i se n'entra per un caminoi entafurat. Dos dies caminàrem així en bona companyia l'onagre i jo. El dia que feia tres veiérem un cérvol de meravellosa grandària: l'onagre en tingué por i fugí. «Jo te conjur en nom de Déu viu que em mostris un camí!» L'animal acalà dòcilment, adorant, la corona arborescent de son front. Entrà dins una via estretíssima i tres dies caminàrem en gentil companya el cérvol i jo. El dia quart encontràrem un drac immens i terrible allargat en mig del camí. El cérvol en tingué por i fugí. Llavores, jo, armat amb el senyal de la santa Creu, vaig dir al drac: «Tèm Déu omnipotent i no em facis mal.» El drac s'adreçà terriblement i me digué amb veu humana: -«Avina sense temor, oh gloriós Macari, servent de Déu Altíssim: l'arcàngel Sant Rafel qui té encadenats els monstres dins abismes me va manar que et sortis a camí i et conduís a l'estatge que Déu t'ha preparat. Quatre dies fa ja que t'esper. Anit, damunt un núvol resplendent t'he vist, t'he vist en somni de monstre i he sentida una veu que deia: «Fes via i allibera Macari, servent de Déu, qui està per arribar.» Era la veu de tro armoniós de Rafel, el nostre pastor arcangèlic. Seguim. No hagues por. Vina i et mostraré el lloc on has d'alabar a Déu.» Això digué i em conduí fins aquesta cova i desaparegué.

Vaig entrar. Dedins vaig reparar dos cadells de lleó amb llur mare, morta en l'èxtasi salvatge de sa maternitat. Enterrí la lleona partera, alabant Déu qui en mi tals meravelles havia fetes. Amb fulles d'arbre vaig nodrir l'infantesa òrfena dels dos cadells com si fossin estats fills meus; i vivint així en santa pau, estiguérem per espai de dos anys.

VI

EN QUAL MANERA L'ENEMIC L'ENGANYÀ, SOTS L'ESPÈCIE D'UNA BELLA DONA; I DE LA PENITÈNCIA QUE EN FÉU, SOTERRAT FINS AL COLL.

Ai! Aquí el dimoni em va parar un llaç. Un dia -eren devers hora de nona,- vaig sortir fora de la cova; el sol era encara massa fort i vaig tornar a entrar. De prompte veig davant meu un vel blanc. Cóm així? ¿En l'esquivitat de tan aspre solitud, un vel? I creient que era un vel de veres, i oblidant-me, miserable pecador, de fer el senyal de la creu (ja que el senyal de la creu esbrava tots els esforços de l'enemic i romp sa trama astuta) me vaig acalar i vaig entrar el vel a la cova. ¡Mai tal cosa hagués fet; L'endemà, al mateix lloc i a la mateixa hora vaig veure dues sabates de dona. Malanat de mi! Ni amb això i tot vaig sospitar engany infernal i collint les sabates, les entrí a la cova i les posí devora el vel blanc. Al terç dia el dimoni, en forma de dona bellíssima, vestida amb vestiments preciosos, era allà, dreta. ¡Miserable de mi! Ni així i tot vaig caure en que allò podia ésser un parany libidinós. Tampoc me vaig senyar i creient de debò que era una dona li vaig dir: «D'on ets vinguda? ¿Qui t'ha menada a aquesta esquiva soledat?» Ella tot d'una es posà a plorar amb un plor amarguíssim. Jo mogut de malsana compassió vaig plorar amb ella, vaig plorar molt. Ella em va dir: «Jo, pare santíssim, som una miserable pecadora, filla d'un noble romà. Volien-me casar forcívolment amb un jove noble i bell, la flor de Roma. Vingué el dia de les noces, i entre el bull i l'alegria festosa del casament, el meu noble esposat desaparegué. Tothom se dolia de la fuita sigilosa; jo tota sola me n'alegrava íntimament. Me n'alegrava per la flor de la virginitat que volia conservar incorrupta dins el vas trencadiç de la carn. Altres noces humanes tocaren així mateix a ma porta. Jo contestava de part de dins: «El llaç primer se rompé i jo en fui lliberada. Mon cor ja està amuradat, i el meu pit és una torre». Per camins llargs i de mala petja, per terres desertes i sense aigua som arribada, jo no sé com, fins aquí. Fins aquí hi he duita la meva virginitat tremolosa i plena de sobresalts. Agombolau-la, confortau-la, i beneïu-la. Aquí en el desert, la regaré de llàgrimes, la rosaré de sang, perquè quan sia hora de collir-la, immaculada, puga perfumar les mans de Jesucrist qui se'n fa corona amb les flors eixutes del desert.» Jo, que ara us ho conto, jo, miserable pecador, tot, tot m'ho creia. Creient que era la meva virginal esposa, la vaig pendre per la mà i l'entrí dins la cova. Encara ella plorava, plorava en esclató inconsolable. Per son conhort la vaig fer seure a mon costat. Li vaig donar aglans perquè en menjàs; li vaig donar aigua fresca perquè en begués; un festí de monjo. Encara jo no recelava llaç parat; encara no vaig fer el senyal de la creu. Abans de això que us cont, la meva imaginació, com una viuda diaconissa, filava en somni, coses humils i castes, com el llí. El meu llit de terra nua era pur, vetlat per seixanta guerrers forts, els més forts d'Israel, trenta a la part esquerra i trenta a la dreta, tots amestrats a la guerra nocturna, tots amb espases enveinades al flanc: quan guaitava la temptació de les veines ne brollaven seixanta flames agudes: trenta a la part esquerra i trenta a la part dreta. La temptació fugia. Ai! El meu cor qui vetlava sempre com una llàntia, aquest vespre acabà l'oli, i s'adormí. Una son llefiscosa i feixuga m'encadenava el cos com si el cenyissin uns braços soporífers. La fantasía desfermada començà son treball tenebrós: somnis de coses que mai haguera sospitades; fantasmes i misteris d'iniquitat. Vaig despertar amb sobresalt. Vaig sentir dins mi com un estrèpit: era l'Esperit Sant qui hi esfondrava son temple. Vaig sentir dins mi com un trabucament: era el regne de Déu qui canviava de Monarca. Vaig obrir els ulls; la fembra ja no hi era: era fuita i jo vaig quedar amb el cos las i amb l'ànima amarga.

Ai! Massa tard coneguí la trama maligna. Ferit en el flanc incaut pel ferre astut de l'adversari, desconsolat vaig sortir de la cova i vaig llançar un bramul de lleó. «Virginitat, Virginitat, Virginitat, on vas? -«Me'n vaig, me'n vaig lluny per no tornar!» Amb un roc me feria el pit; els meus ulls eren torrents: les meus llàgrimes mon pa. Els lleons fugiren de mi, coneixent el meu pecat. I jo, veient que els feels lleons per mi nodrits amb entranya maternal m'eren fuits, comencí d'invocar la misericòrdia de Crist que em digués quina penitència havia de fer i que fes retornar els lleons. La misericòrdia de Crist em subvení; lentament, lentament i empegueïts tornaren els dos lleons: entraren dins la cova i començaren de cavar amb les urpes una fossa. Allà em vaig enterrar tai de coll per espai de tres anys. Les herbes creixien a mon entorn alimentades per la pluja voluntària que segregava Déu: jo allargava la mà i me'n mantenia.

VII

EN QUAL MANERA, COM DE LA FOSSA FOU EIXIT, REGRACIÀ DÉU I LI APAREGUÉ JESUCRIST, I REBÉ NOVES GRÀCIES. I COM ELS MONJOS SE PARTIREN, I RETORNAREN AL MONESTIR D'ON EREN SORTITS.

Després de tres anys tornaren els lleons i veient en torn de mi una clarandera meravellosa començaren a descavar el clot i jo en vaig sortir, amb força primera, gloriejant al Senyor Déu Jesucrist amb una oració de quaranta dies, immòbil, agenollat.

Vaig mirar dins la cova. Sos quatre angles resplendien amb claredat celestial: i dins ella mos ulls atònits veieren al Salvador, amb hàbit d'Emperador, tenint en les mans un ceptre d'or i brollant-li de la boca un cant dolcíssim com de mil orgues.

La melodia cèlica s'anava esvaint tremolosament; i distintament per tres voltes vaig sentir cantar: Amen! Dins la cova hi entrà una gran columna de foc qui es desfé en trons i en coruscacions immenses: tots els aucells del cel, amb llur béc d'or, començaren a cantar: Sant, Sant, Sant, Senyor Déu. La magnitud de la revelació m'omplí de paüra; i l'èxtasi m'arrabassà en son carro de foc, i vaig volar vuit dies damunt ses ales inflamades. Llavors vaig conèixer que al cap darrer, el Salvador en persona s'era dignat entrar, beneir i santificar ma cova palluïda. Quan això s'esdevingué feia set anys que jo l'habitava i d'edat ne tenia quaranta. Veieu aquí, fills meus, la meva vida. Ara tornau-vos-ne al monestir d'on sortíreu perquè amb la regla no s'hi pot fer divorci.

-Macari, pare beatíssim- li diguérem: -pregau al Senyor que poguem tornar al monestir d'on sortírem i donau-nos llicència per contar aquestes meravelles per tot arreu per edificació de les esglésies de Crist, ja que estem segurs que just per això la mà de Déu nos ha conduits.- Llavores l'august ancià féu sobre nosaltres efusiva oració, ens beneí, ens besà amb una besada santa, i manà als lleons que ens acompanyessin feelment fins al pas de les tenebres. Prenguérem comiat del sant vell: els lleons ens acompanyaren fins a la làpida d'Alexandre; ens saludaren inclinant la crinera reverent, i tornaren arrera envers del servent de Déu. Davall la protecció poderosa de Crist desférem el camí fet: arribàrem a terra de Perses: arribàrem al camp d'Asia on Mercuri màrtir ferí de mort Julià el renegat i entràrem a la ciutat de Kitissefodo on dormen els tres fadrins de Babilònia. Passàrem el riu Tigris, arribàrem a Jerusalem, adoràrem els Llocs Sants on Jesucrist prengué mort i passió, tot fent-li gràcies perquè havia guardada la nostra partença i prosperat la nostra tornada. Vet-nos aquí de retorn!

Els monjos qui sentien això, lloaven, gloriejaven i cantaven himnes a Déu Pare Omnipotent, a son Fill Unigènit, Senyor i Salvador nostre i a l'Esperit Vivificador, Poder i Dit de la Dreta del Pare, Alè qui fa florir el Desert.

FI

End of Project Gutenberg's Els camins del paradís perdut, by Llorenç Riber