# Els camins del paradís perdut

## Part 6

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/els-camins-del-paradis-perdut-18198/index.md

I encara digué més el procurador: -Jo vull esser el vostre companyó, i menar us vull i conduir a aquell lloc on teniu voluntat d'anar; car sense mi, no podríeu mai trobar la terra vertadera de la promissió dels Sants. En veritat, jo sé que a Déu plau que vengui amb vosaltres per donar-vos endreçament i portar-vos, d'ací d'allà, per aquell paradís de les delícies, lo qual Déu ordenà en la terra al bell mig del món i hi allotjà a Adam, el primer home, i féu-lo guardià i senyor de tot ço que hi havia dins, exceptat un arbre que Déu volia per Ell: tants n'hi havia donats dels altres, que bellament li hauria pogut guardar aquell per Ell, emperò, no ho féu.- Ço digué el procurador.

L'abad muntà a la nau amb aquest home i els seus monjos. I com ell entrava en la nau, el darrer de tothom, tots els aucells d'aquella illa, petits i grans, ajustaren-se a la ribera, per al comiat. D'una randa d'ales viva era plè l'aire, i d'una lleugera tremolor de vol; car els uns voleiaven, esquius i lleus, i no eren gosats de posar- se; altres, vinclaven els rams amb llur alada lleugeresa, espessos a manera de fulles, mig florint i mig volant, eixerits i brunzents i arraïmats. I tots començaren a cantar meravellosament i a la una; i d'aquella cantoria tothom n'era joiós i consolat, i no els bastava cor per abandonar la ribera alada i sonora. I el bon home insistia en dir: -Hissau veles i anem-nos-en a la bella ventura.- I com començaven a desplegar veles, arribà encara un gran esbart d'aucells blancs com la neu; i uns eren menuts menuts com a mosques, i altres una mica més grans com abelles i altres encara més crescuts com les buscaroles; i volaven i revolaven, i muntaven i davallaven, sense aturai ni repòs, i cantaven a manera d'homes i de dones i d'infants i suavíssimament deien aquests versets: _Dominus prosperum iter faciet illis in tempore et implebit desiderium illis; spes omnium finium terrae et in mari longe; laetamini in Domino et exultate, justi, et gloriamini omnes recti corde. Gloria Patri et Filio, etc._ (El Senyor prosperarà els llurs camins i complirà llur desig; esperança de tots els termes de la terra i en les llunyanies de la mar; alegreu-vos en el Senyor, els justos, i exulteu i gloriegeu tots els dreturers de cor).

I cantaven alternant aquests versets en tal manera que quan cantaven els uns romanien callats els altres. Finit aquest cant preciós, Sant Brandan i aquells qui amb ell eren, començaren de navegar fortment cap a Llevant; i quan els veieren partits, els aucells així mateix se n'anaren. I la nau errant tocà un dia la ribera i entrà en el port d'aquella illa, on sojornava el procurador. I en entrar-hi, tots començaren a cantar _Te Deum laudamus: Te Dominum..._ I el procurador fou el primer d'eixir de la nau i de saltar a terra, i detràs d'ell tots els altres monjos. Quaranta dies s'estigueren en aquella illa del procurador, el qual copiosament sadollà de totes coses bones i els acompanyà per totes aquelles riberes, d'on era el guardià, i els mostrà tota quanta cosa hi havia plaent de veure. La bella aigua decorrent, entre l'herba verda que s'abellia a sa carícia lliscant, passava cantant sa fresca cançó rodoladissa. El cel, aquí, més rioler i ample, vestia el camp d'una claror purpúrea. Enflairava l'ambient odor d'estepes i garriga i de terra flonja, humida i núbil. Mesclaven els balsàmics alens la sàlvia i el romaní, la menta i les violes, la murta i els lliris. Sospiraven perfum, adesiara, els tarongers deliquiosos. Els fruiters hi eren agegantats, esponerosos salvatgement, i de totes maneres; i en les branques llurs, en companya i pau regnaven ensems la primavera en flor i l'autumne d'or. Eren perennalment poncellats i fruitats i fullats, pruneres i pomers. A la vora dels torrents, codonys autumnals i cireres de maig mesclaven sang amb ivori. Els préssecs i els albercocs, mostraven entre la verdor, llurs galtes odorants i vellutades. Els garrofers rodons, sota la volta immensa de llur brancam, abrigaven els castanyers hirsuts, rodons felinament i estarrufats. Del pas dels monjos estranys en fugien esquivament les bestioles. Sospeses d'un fil d'or, espaumades de l'embriagament, dins la voluptat del sol tebi i dels aromes, gronxàven-se les tarantes, que en veure els viatgers s'enfilaven branca amunt. Corrien a amagar-se els grills, que amb llur monocordi nocturnal, fan la solitud sonora. Els rams eren plens d'aucells, qui dulcífluament cantaven. Si altre paradís no hi hagués, sinó aquest dels aucells cantant, ja a bastament seria per emparadissar i beatificar aquell qui els sentís. Les perles de música que esgrana el rossinyol, la veu d'argent i seda de la merla, ni el doll de notes roents de l'alosa, dard de llum, ni aquell càntic que fila subtilment, damunt un ram de bruc, la cadernera, al càntic d'aquests aucells paradisíacs, podia hom comparar.

XXIX

AQUÍ COMENCEN ELS MONJOS D'ENTRAR EN LA CONTRADA DEL TERRENAL PARADÍS.

Passats els quaranta jorns, quaresma de delícies, el procurador menà els monjos a la nau i els digué que hi entrassin i s'embarcà amb ells. Navegaren fins al sol post i sentiren-se envaïts i embolcallats d'una aubaïna tan densa que l'un no podia veure l'altre. En poca estona, aquella boira impalpable i subtil començà a estremir-se i s'esquinçà en mil vels flotants; dispersió de núvols llanosos davant la faç i l'aüc del Vent. Aquell cap d'oratge degué esbatanar les portes del Cel, qui, sobre els caps llurs, portejaven tronadores. D'un cinyell de llamps freqüents era cenyida la foscúria dels horitzons. I encara aquell crepuscle imaginós infantava follament núvols i més núvols, ciutat de foc, amb murs d'aram roent i amb torrelles de flama. Per arribar a la ribera benaventurada calia travessar aquell camp de foc on imperava l'Esperit de les Tempestes. I Sant Brandan endreçà a sos monjos aquest bell sermó: - En la profunditat d'aquell incendi és la illa preciosa que anam cercant, ara fa set anys complits. I per ço com sou estat ferms en la fe i amb paciència, i heu endurat tan llargues tribulacions, Déu vol consolar l'incansable desig i al nostre viatge errívol posar terme. Experimentat haveu com per moltes maneres de treballs i de malanances va hom al paradís, altrament anomenat, reialme de Déu. Per cap altre camí pot anar hom, sinó per aquest camí de les angoixes corporals i espirituals. Així hi anaren els sants i les santes de Déu. A saber haveu que les coses estranyes de veure i creure que fins ara plagué a Déu mostrar-vos, no són res en comparació d'aquelles que encara veureu, en la noble Terra de promissió dels Sants, que Déu ha promès donar a tots els feels qui moriran en estament de gràcia i en via de salvació. Per això escrigué Joan l'Evangelista: _Benaventurats els morts qui moren en el Senyor; per ço com les obres llurs meritòriament els segueixen i trobar-les han en l'altra vida, qui no haurà mai fi_. I aviat veureu la prova d'aquella dita que digué David en un verset: _Beati qui habitant in domo tua, Domine_ (Benaventurats són aquells qui en vostre casal habiten, o Senyor).

I Déu mateix va dir quan anava pel món, plè de gràcia i de veritat, vestit amb la tràbea d'aquesta mortalitat corpòrea: _En el casal de mon Pare, hi ha moltes mansions_.- Aquestes paraules digué el sant abad i encara moltes d'altres, puix per espai d'una hora durava el bell sermó. I la nau anava caminant cap a claredats sempre creixents i els monjos contemplaven un sol nou i unes estrelles noves, més grosses i més vives, com brillen els estels del nostre cel, després que els rentà la pluja. I veíeren els set planetes vagar pel cel, tots nets i clars. I veieren una gran clariana, en comparança de la qual, la llum del nostre sol, era dol i fosca. I com més anava la nau, més bell se mostrava el cel i l'aire era més clar i més lluminós el dia. Rítmicament, en ondes blanes, a l'olfacte dels argonautes sants, arribava l'efluvi dels vergers inviolats, i l'aucellada concordant de les intactes riberes próximes. D'aquell plaer errant cuidaven a defallir; i l'esperit més àgil, per gran amor de la Terra promesa, era anhelant d'eixir de la feixuga presó del cos. Quan la nau, amb son bec, tocà l'arena rossa de la illa de la Promissió dels Sants, els monjos amb gran reverència lloaren Déu i entraren cantant aquest himne: _Te Deum laudamus: Te Dominum confitemur_.

XXX

AQUÍ ELS MONJOS DESEMBARCATS TROBAREN ELS DOS PROFETES HENOC I ELIAS I PARLAREN AMB ELLS, EN EL PARADÍS DE DELÍCIES.

Vagant sota els ombratges odorants dels grans sapins i cedres, polsats per una aura melodiosa, com un vol d'àngels; per una praderia, dolça al peu, florida de safrà; en solaç i conversa, de dos en dos o de tres en tres, trobaren els monjos, Sants i Santes, qui els feien una graciosa salutació. Tots ells eren bells de veure i polidament abillats. Però ningun d'ells els va dir res, sinó Henoc i Elias, els quals eren vilment vestits, amb grosses vestedures de sac, a guisa d'ermitans. I de veure els monjos advinguts, molt s'alegraren, i els saludaren afectuosament i els demanaren de noves. Sant Brandan, el capitost de l'expedició, duc i guia dels monjos errants, els respongué i els va dir com eren partits del cenobi, per gran amor enyorívola de la Terra de promissió, i com en el viatge septennal havien trobades malanances i ventures. I el mateix abad els demanà qui eren ells ni qui era aquella altra gent qui per allà vagava. I el més ancià d'ells dos i el qui portava el sac més gros, sí obrí la boca a semblant parlament: -Nosaltres dos som profetes: aquest és Elias i jo som Henoc. Dret, enmig d'una plaça, abans que el diluvi fos, jo predicava al poble i el sermonava de la fi del món, i li explicava com Déu havia comanat a Noé que fes l'arca per ésser ell i sa família, escàpols de la pluja i del davassall de les catarates imminents. I moltes més coses bones encara deia. I veu's aquí que, arribat el temps, un jorn dementre al poble incrèdul predicava, foren sobtats de llampegueig i tronadissa; i jo, així vestit de sac, com me veig, oí sobre ma testa esclafir un tro fortíssim, i em vaig sentir abraonat no sé per qui, i em viu portat en aquest lloc, i fou-me dit: -Estigues aquí, fins a tant que vindrà l'Anticrist, el qual, voldrà raure de la faç de la terra la fe del Crist, amb sermons i amb miracles, amb benanances mundanals que prometrà, i amb turments que farà patir. Llavors tu novellament seràs tramès al món, i el convenceràs de falsedat i de pecat el reptaràs, i amb ell lluitaràs baronívolment i retràs a Déu testimoni, remembrant el Vell Testament.

Quan Henoc hagué dites aquestes coses, callà; i Elias digué: -Jo som aquell gran profeta, del qual, en molts indrets i bells, parla l'Escriptura. Ja feia temps que el món era estat renovellat, i eren ja ben eixutes les aigües del diluvi. Un dia jo predicava, voltat de poble, i sobtadament vingué del cel un llamp encegador i jo em sentí arrabassat per sa urpa de foc i emportat en el tro de ses ales acérrimes; i deixat en aquest paratge noble; i fou-me comanat que d'aquí no em departís, fins a tant que Déu trametrà el fill de la perdició, el Dragó de Babilònia, ço és, l'Anticrist; el qual molts profetes profetaren, i no res menys Sant Joan l'Evangelista en l'Apocalipsi. La qual és una visió que li aparegué, quan estava transportat i esbaleït la nit de la Cena del Senyor, per la greu fellonia que n'hagué quan oí que Judas lo traïria. Vius i sans nosaltres dos, amb aquestes mateixes vestidures de drap vil, aquí estarem fins que el dit temps de la vinguda de l'Anticrist sia arribat. I del temps ençà del nostre transportament, no hem menjat ni begut res, ni dormit; ni hem tornat a veure fosca ni hem tinguda malaltia ni qualsevulla altra cosa desplaent. Sempre és de jorn clar, com ara veis, i el temps sempre és temperat, ço és, primavera. I no ens reca gens d'estar-nos aquí tant n'és l'estatge delitós per l'aire pur, per les pedres precioses, per les herbes balsàmiques, per les flors odorants, per les aus cantadores qui mai callen. I tals serem el dia que d'aquí ens partirem, com érem el jorn que hi arribàrem. I no serem més vells ni més febles, i no perdrem un cabell del cap ni un pel de l'esquena. D'ençà que nosaltres som aquí, altres pelegrins són arribats i s'hi varen estar fins que a Déu va plaure. Vosaltres haveu d'estar-hi quaranta dies i no pus. Anau i vejau ço que us placia.- Els monjos se n'anaren, vagant sense camí cert, i trobaren velles fontanes molsoses que infantaven rius, i rius que en mil rierols se departien, trobaren frescors opaques i belles valls per on corrien, lliscant amb peus d'argent, els flumicells reguívols. El procurador acompanyava'ls per tot arreu. Però els monjos tenien desig molt viu de veure l'arbre d'on Adam collí la poma, ço és, l'arbre de la ciència del bé i del mal, l'arbre de la vida. A Déu no plagué que el veiessin. Ni fam ni set sentien, ni ninguna altra cosa que els fos desplaer ni enuig. Vera cosa és que un dels monjos volgué gustar, mes no per set que hagués, l'aigua d'aquelles fonts; i en trobar una font ja bevia de l'aigua. L'aigua que bevia de continent s'evaporava en suor, que per altre conduit corporal no eixia. I encara tocava aquelles herbes suaus qui li embaumaven les mans i palpava la seda viva de les flors i les fulles dels arbres meravellosos. Camina caminaràs trobaren una bella selva espessa d'arbres. Central i immens senyorejava aquella foresta un arbre insigne, de fulles blanques com la neu, daurat i carregat de fruites grogues. I en el cim d'aquest arbre hi havia un enorme plomall, ço és, un aucell grandiós semblant al paó en el coll i en la cua i en les ales; pero la grandària era deu voltes major. I cantava amb sobirana dolçor un càntic més dolç que la mel i la bresca. I el seu càntic era de veu humana i de versicles de salm: _Quis similiter tui, Domine Deus, quis similiter in virtute est qui faciat magna opera virtutis? Tu solus qui regnas in aeternum_ (Qui és semblant a Vós, Senyor Déu, qui és semblant a Vós en la virtut, qui fassi grans obres de virtut? Vós sol qui regnau eternament).

I aquest altre: _Beati qui te viderunt et electi sunt in salutari tuo_ (Benaventurats aquells qui us veieren i elegits foren en la vostra salvació).

I en havent finat el càntic, obrí la glòria fabulosa de ses ales i volà a l'altra banda del riu. Avençaren encara els monjos seguint el solc enlluernant que obrí amb son vol l'aucell, xipollejant de pedreria. I arribaren a un bosc fullat de púrpura i or, com les nostres hortes per l'autumne. I semblant era que aquest bosc era presa d'un incendi fresc i que l'aire era ple d'una combustió de llenyes i de reïnes precioses, ço és, encens i àloe, i almesc i bàlsam i ambre i roses i gessamí. I no feia l'incendi gens de fum ni feia ofensa a la verdesca gerda, ans la refrigerava, com l'aspersió gémmea del rou. I mentre amb els ulls perseguien la volada fugitiva de l'aucell, veieren que anava cap als monjos un gran àngel, les salvatgines ales teses, la vestidura rossegant. Era azalt i gentil, com un fadrí de quinze anys. ¿Sa formosor qui la recontaria? Al cap cimal d'un arbre aturà el vol, tremolós i harmoniós; i obrí la boca a un bell cant. Aquest cant fou de vint-i-quatre cobles i era cant d'amor així com de donzella enamorada. I quan l'hagué acabat de cantar, així digué: -Aquest càntic és de l'ànima justa la qual vol pendre per espòs el Fill de Déu, qui és un bell donzell, gentil, savi, prou i ardit, cortès, ric i ple d'alegria. I aquestes belles qualitats no poden tenir minva ni canvi. Avui se compleixen els quaranta dies del vostre adveniment; perquè cuitau de veure i oir ço que a Déu li plau que vejau encara i oigueu. Missatgeria us port de Nostre Senyor que Ell donarà salut, ço és, glòria de paradís a les vostres ànimes quan passin d'aquest món.- I alçà el vol i se'n tornà per allà mateix per on era vengut. Dins la soca d'una vasta alzina negrejant antiga de dies, dura com el pedreny, un gran eixam mel·lificava, incansable i brunzent; les abelles entraven i sortien, les ales d'acer, les cuirasses d'or; la remor que feien era més dolça que la remor mel·líflua d'un salteri. Sense paor dels monjos àdvenes, pasturadores lentament, veieren grans ramades d'ovelles, grosses com els bous, d'anyells i de cabrits, de cérvols i d'unicornis, de llebres i de cans, en segura i pacífica companya. Enguirlandats de flors els capets rulls, cantant i dançant, arribaren rosats estols infantívols. La veu era fresca per causa dels pocs anys, i clara i suau i alta, com la veu de les fontanes perennalment jovenils. En un altre indret, veieren set cavalls, d'una nival blancura, polidament guarnimentats; i set tendes blanques i set esglésies de set enormes pedres precioses. En cascuna d'elles, tallat dins una gemma, hi havia un dels Set Sacraments; la una era tota de crestall, l'altra era tota de rubí, la terça de safir, la quarta de topaci, la cinquena d'ametista, la sisena de maragda, la setena de coral. I en cascuna d'aquestes esglésies, havia-hi set altars i set llànties cremants; la greixor que cremaven era bàlsam. Davant aquestes set esglésiès obria's una plaça gran; i en mig d'aquesta plaça sí hi havia una gran columna de calcedònia, llavorada amb maestria, mostrant en relleu tot el Vell Testament i el Novell. I al cim d'aquesta columna hi havia una bella roda tota plena de campanelles. El so que sonava en aquesta roda era preciós, mesclament de timbal, d'arpa i de cítara, acord de viola i timpan, salteri, decacordi i flauta, veu d'orgue multiforme. Arribats a la vora d'un gran riu, Sant Brandan els digué: -Fills, aquest riu és tan gran per amplària, que no el podem passar, i per ço com migparteix aquesta illa preciosa, no podrem saber ço que hi ha a l'altra banda.- Acabava de dir això, quan els aparegué un hom bellament vestit i abillat, plaent de veure, el qual s'acostava cantant una cançó plaent d'oir. I duia un esparver en la mà. Molt cortesment saludà els monjos i després els abrassà i els besà en la boca i a tots els anomenà per son nom i no s'oblidà de ningun com si sempre fossen estats en companyia. I després digué aquest versicle del salm: _Beati omnes qui habitant in domo tua, Domine, quoniam in saecula saeculorom laudabunt te et exultabunt; et lauda habitatio Sion, quia magnus in medio tui Sanctus Israel_ (Benaventurats tots aquells qui en el vostre casal, Senyor, habiten; per segles de segles us lloaran i exultaran; enjoia't Casa de Sion, perquè en mig de tu hi ha el Gran, el Sant d'Israel).

I digué tot seguit a Sant Brandan: -Germà amic, servent de Déu; aquesta és la illa amorosa, que haveu cercada per molt temps, dies i nits, i mesos i anys; i per la qual heu endurat enyorances i fatics, perills i malanances. No la poguéreu trobar tan aviat, per tal com Déu volia, primerament, mostrar-vos diverses coses secretes i meravelloses, que Ell obrà en les partides del Ponent, per terra i per mar, de les quals algunes ja n'heu vistes. Però no és res ço que heu vist en esguard de ço que encara us roman a veure, quan sereu passats d'aquest món. Ara tornau-vos-ne arrera amb la vostra nau, cap al monestir d'on eixíreu. Allà compliu la vostra penitència, en honor del vostre Salvador qui us la guardonarà amb perpètues eternitats. Benaventurada l'hora que nasquéreu en aquest món; puix per mercè de Déu graciosa, sou estats en la Terra de promissió dels Sants, en aquell hort de delícies que Déu donà al prohom Adam, comanant-li que fruís de tota cosa a son franc arbitre i voler, exceptat un bell arbre carregat de pomes. El mateix jorn que Déu el meté en el paradís terrenal, el prohom Adam ja pecà, trencant el manament; puix més tost volgué abellir-se al prec que li feia sa muller, la profemna Eva, els quals no més mig jorn en el paradís s'estaren, ço és, tot un mati fins a hora de nona; i no pus. Arribada és l'hora del vostre departiment i retorn al monestir d'on eixíreu. Allà estareu fins a tant que Déu us cridi per via de mort. Molts anys, i encara molts segles després de la vostra fi, serà recontada aquesta gesta vostra i pelegrinació a la illa venturosa, que als vostres successors serà donada, quan començaran les persecucions de cristians per l'Antecrist. Jo som un dels Àngels de Déu; i m'ha tramès per ço que us veiés, i vosaltres a mi em veiésseu i per ço que us digués que partísseu.- I com una boira, blanca i flonja, l'Àngel s'esvaní.

Prengué Sant Brandan amb sos monjos el camí més dret de retorn i en quaranta jorns, arribava la nau a la illa monàstica. Tots eren sans i saus i bells i grassos i més joves que quan partiren. Tant tost com foren pervenguts a la ribera, començaren a cantar alegrement el salm: _Lauda, Jerusalem, Dominum; lauda Deum tuum Sion_ (Alaba, o Jerusalem, al Senyor; alaba, o Sion, ton Déu).

Tots els monjos del monestir, sobtats per la insòlita cantoria, sortiren llestament a veure qui eren aquells qui tan bellament cantaven. I conegueren l'abad llur i els altres germans monjos i els feren graciós recebiment i devotes reverències. I Sant Brandan donà la benedicció a tots, i després els donà pau i una besada a la boca. Que ell també, per la seua gran santedat pregui a Déu per mi i m'atorgui mercè de fer bona fi de l'ànima i del cos. I encara pregui a Déu per tots aquells qui aquesta llegenda sua llegiran i també per aquells altres qui volenters oiran aquesta història per honor de Déu i de mossenyer Sant Brandan qui fou sant hom i honest religiós, des de la seua infantesa ençà fins al jorn de la seu mort. Amén.

LES INCANSABLES PELEGRINACIONS DELS TRES MONJOS TEÒFIL, SERGI I HIGINI.

I

EN QUAL MANERA FOU MULTIPLICADA LA SEMENÇA DE L'ABAD ASCLEPIÓ, SOTA EL GOVERN DEL QUAL EREN TEÒFIL, SERGI I HIGINI, PELEGRINS DEL PARADÍS.

A hora de nona, llevats de terra, on seien, després de la refecció, tots els monjos del monestir de Mesopotàmia de Síria entre els dos rius, Eufrates i Tigris, anaven i venien piadosament en lentes converses espirituals. Allà on el patriarca Abraham havia plantada sa tenda, Asclepió hi plantà un esqueix de palmera; i devingué pare i abad d'una nombrosa descendència de monjos. Els camps de l'erm germinaren brostes d'olor. A la sement sembrada per la mà sol·lícita de l'abad, advingué la multiplicació del cedre del Líban, transplantat dins la casa del Senyor. Si qualque volta, una secreta carícia afalagava les fibres de sa espiritual paternitat, ell les trepanava amb el clau de la temor de Déu, perquè prou bé sabia que estava escrit: _Aquell qui planta no és res, ni aquell qui rega; sinó Déu qui hi dóna creixença_.

Un bell jorn, doncs, tots s'eren asseguts a la bella vora de l'Eufrates a l'entorn de tres monjos qui tot just arribaven d'un viatge de meravelles. Havien volgut anar a veure el Paradís terrenal fresc oasi del món, qui encara deu estar en flor i en son primaveral efluvi. La flora genèsica creix davant Déu, creix encara, immensa salvatgement i sense fi. Les mandràgores són arrupides felinament sots l'ampla copa meditativa dels sapins de cabellera olorosa, com aquella de la Magdalena; llurs fruites misterioses ningú no les cull. Els cedres multimilenaris, enyorosos, mediten els jorns antics, dins la inculta barba que els vesteix de dalt fins a baix, com als Vells del Desert.

El sol queia. Els monjos escoltaven boca closa i remugant un balbuceig d'estorament, baixes les testes dures com un roc, pelades com els caps del voltor, despullades per l'esglai de meditar sempre seguit els anys eterns: acalats els ulls sense fulgor de tant mirar els cingles tenebrosos per on se revinclen els camins de l'eternitat. L'onada de llurs barbes s'enderrocava, hirsuta i blanca, sobre el pit; i badant l'orella resseca com una flor eixuta, bevien la meravellosa infusió. Els monjos començaren de parlar així.

II

AQUÍ COMENCEN ELS TRES MONJOS A RECONTAR LLUR VIATGE DE MERAVELLES, I COM DESPRÉS D'ABUNDOSOS PERILLS, ARRIBAREN A LA LÀPIDA D'ALEXANDRE.