Part 5

Set dies anaren navegant per aquella vasta serenor de la llum i de l'aigua -llum diamantina, aigua de crestall,- quan petita i llunyana, sobre la planície equòrea, que començava a tremolar amb folleig d'onades, veieren una figura així com d'home assegut, dalt d'un penyal. I més enfora d'ell, havia-hi una vela, ampla com una xarxa la qual era penjada entre dues forques, aletejant i drapejant, a l'aura i al respir del mar desert. I semblant era que aquest home fos per les ondes bressolat, com una nau desemparada. Altres monjos deien que no era home allò, sinó que era un gran aucell. I d'altres pensaven que era una barca menuda. I l'abad, oint tantes coses i tal desavinença, els respongué i els va dir: -Deixeu-vos de raons, mos fills, i endreçeu allà la barca a aquell lloc que veim i sabrem què cosa és aquella.- I quan hi foren prop, veieren que allò era un home tot nuu i hòrridament pelós, i deformat dels altres homes, el qual estava assentat sobre una gran pedra. Les onades de la mar l'anaven tapant i destapant, i l'aigua-sal, per l'horror dels flancs peluts, regalimava. El drap, banderejant al pàlpit de l'oratge, vigorosament atupava els monjos, pels ulls i pel front. Molt se meravellaven tots d'allò que veien; i Sant Brandan començà a parlar i va dir: -En nom de Déu totpoderós i en nom de Jesucrist son Fill, i en nom de l'arcàngel Sant Rafel qui encadenà el dimoni en el desert, jo't conjur perquè em digues qui ets tu, i per quina causa aquí estàs. Semblant m'és que fas aquí molt aspra penitència i que gran mèrit ne deus haver. Dígues-me si ets viu o si ets mort i fins a quan aquí te cal estar.- Aquell monstre humà, enrocat i inundat pel ritme altern de les onades respongué en eixa manera: -Jo som mort i no viu. Jo som Judas de Karioth qui mon pare vaig occiure a cops de pedra, i tinguí ma mare per muller, més no ho sabia, i vaig jaure amb ella llarg temps i n'haguí d'ella molts fills. I fui gran mercader i falsejava totes les mercaderies, i atresorava diners i donava diners a usura, i draps i blat. I fui gran lladre i encara fui apòstol de Jesucrist, el qual me féu reboster de sa companyia i guardador de totes coses que li donava hom. I per ço que pogués mantenir mos fills que a una altra part tenia, Jesucrist m'atorgà potestat de pendre el deume de tota cosa, i que a mos fills lo trametés; i jo ho feia així. I per ço com Maria Magdalena féu tan pròdiga despesa de l'ungüent, amb el qual ungí el cos del Crist, embaumant-li el cap i els peus, un cap-al-vespre, en casa de Simó el llabrós on portà el dit ungüent que li havia costat tres cents diners d'argent, que havia contats un per un sobre el taulell del perfumer, jo en fui molt despagat i dolent pel deume que me'n pertanyia i no podia haver. I no em sabia resignar a la pèrdua d'aquest deume; i fiu resolució de cobrar-lo i fiu pensament de trair mon Senyor Jesucrist i lliurar-lo per trenta diners, i així cobraria el deume dels tres cents diners, el qual havia perdut en la despesa del dit ungüent. Mai no haguera cregut que aquest afer finàs de tan mala manera, ni que gens de mal n'hi hagués pogut esdevenir. Jo em feia aquest pensament: «Bé sabrà Ell, per la sua gran saviesa i virtut, esquivar-se gentilment de llurs mans». Aquest pensament m'enganà. D'on, quan jo viu de cert que Jesús era condemnat de tot en tot per Pilat i que tenia de pendre passió i mort, fellonia n'haguí i tristor greu de ço que li era esdevingut per ma causa. I llancí aquells trenta diners qui ja'm cremaven les mans, i, altes veus, vaig proclamar ma culpa. Veient que aquesta confessió no em donava conhort, així com home irat qui fuig a mal senyor, desesperat de perdonança, comprí una corda i a un arbre em pengí, així com hom amb els lladres acostuma. Aquesta, mica-mica de consol que veieu que tenc, no el tenc per mon mèrit, sinó per especial mercè que Déu m'ha feta; ni aquest roc és per mi lloc de penitència i càstic, sinó lloc de perdó i d'alguna apariència de refrigeri, la qual cosa Déu obra envés de mi cascun diumenge, segons la multitud de les seues misericòrdies. Avui és diumenge, i per això, m'haveu trobat aquí. I m'apar que quan estic dalt d'eixa seca, som en el paradís. Aquesta pedra rònega em dona més consolacions que no m'en donarien tots els delits mundanals junts, com ara, delicat menjar, jugar, ballar, cantar i bon beure i amb belles dones folgar i trobar tresors davall terra i ésser sublimat en honor i senyoria. I tot ço és per la grandíssima paüra que tinc de les cruels penes i dels turments que sofresc i que esper sofrir, ai las! aquesta nit mateixa, i tota la setmana qui ve, fins a l'altre diumenge i totes les festes de Nostre Senyor Jesucrist i de la seua Mare dolça. Per amor d'Ella, Ell fa moltes gràcies a tot hom, ço és, als vius i als morts. D'on sapiau que jo m'estic dalt d'aqueixa seca cascuna dominica i cascun Nadal fins al jorn festiu de l'Epifania; i al jorn sant de la Pasqua fins al compliment de la Cincogesma i en les quatre festes de Santa Maria, la qual és font flum i mar de pietat; ço és, el jorn de la sua Nativitat, i de la sua Anunciació, i de la sua Purificació i de la sua Assumpció; i encara, el dia de Tots Sants. I jatsia que sigui en aquesta figura que em veieu, sabreu que jo crem tot i som així com a plom roent en la fornal. I quan no som aquí, damunt aquesta seca, de jorn i de nit estic en el negre cor d'aquella muntanya negra, que veieu que endola de fum la festa de la llum. I encara sabreu que en aquella muntanya hi està Leviathan amb tots els seus cavallers i tots pateixen penes diverses. Jo hi era en aquell lloc quan fou engolit el monjo, vostre germà, qui amb vosaltres navegar solia. I quan va caure en l'infern, l'infern va fer demostració d'alegria gran; perquè el foc s'arborà més i eixí més fum i s'escampà la bavarada més pudenta. I així es fa cada vegada que hi entren les ànimes dels pecadors i el gran dragó bocabadant les devora. Ja sabeu, doncs, qui som i perquè aquí m'estic i m'hi tenc d'estar fins al jorn del judici, i en quina manera som infernat i cruciat amb Pilat i amb el rei Herodes, i amb Anàs i amb Caifàs els quals amb mi pateixen i em fan pagar el traïment que fiu del cos de Nostre Senyor Jesucrist. Per tal com sé que vosaltres sou amics de Déu, de part de Déu, us conjur, el qual és honrat Senyor omnipotent i redemptor del món, que us digneu pregar a Ell per mi, per ço que em vulgui deixar estar aquí fins demà; que els dimonis no em puguin menar a la llur heretat, que amb tan vil preu perdurablement he comprada.- Sant Brandan així li respongué: De ço que tu em pregues sia ço que Déu vol. Anit tu no sentiràs ninguna altra pena, fins a demà, al llevant del sol.- I encara més li demanà Sant Brandan: -Vulles-me dir ¿per què estàs damunt aquesta pedra? I ¿de què et val aquest drap qui et venta? Ni ¿per què ací estan aquestes dues forques de ferro?- Judas per semblant manera respongué: -Aquesta pedra és el guardó d'una bona obra que fiu. Aquesta pedra és aquella que jo vaig posar en un clot, ple de fang, que hi havia en mig d'un camí, per ço que sense perill hi poguessin posar els peus aquells qui passaven pel camí; això fiu ans que fos apòstol de Déu. Aquest drap que és aquí i em venta de lluny, és perquè jo en doní un de consemblant, a un pobre mesell, quan jo era camarlenc del Senyor, i per ço com el drap no era meu, més sí era del Senyor i dels apòstols, m'està una mica lluny; i el vent que fa no em refrigera, ans el seu bandereig m'assota sovint. Les forques de ferro que veieu són aquelles que vaig donar als preveres del temple de Salomó per... - Així parlava Judas quan la llum minvant del jorn qui sobre la mar s'aclucava, sobtosament s'entenebrí amb una espessa voladúria d'ales. Del lleig esbart nocturn, la pedra i el precit qui estava dalt la pedra, en foren de tot en tot coberts. La multitud alada, tota quanta, s'arremolinava entorn de Judas, i deia fort i amb veu de plant: -Allunya't de pressa de nosaltres, o servent de Déu, i del lloc on estàs; car, nosaltres per causa de la teua proximitat, no ens podem acostar a aquest companyó nostre, el qual és damunt aquesta seca, ni ens en podem anar, si tu no t'en vas prest. I no som gosats de comparèixer davant la faç del nostre Senyor Llucifer si no li presentem son gran amic Judas, el qual traí el Senyor dels Senyors. Ver és que tu ens has frustrada l'ocasió de fer presa en ell i de donar-li els cops de dent i mossegades que havem en costum de donar-li. No li sies aquesta nit ajut ni valença, jatsia que ell t'ho haja pregat.- L'abad féu de resposta: -Jo no el defens, però el Senyor havia consentit que ell aquesta nit tingués gràcia, i fos de vosaltres defensat de qualsevulla pena i mal que li vulguésseu fer. - I talment contestaren-li els dimonis: -¿Com pots tenir voluntat d'aidar-lo, enc que te n'haja conjurat en nom del Senyor, sabent que ell traí al Senyor?- L'abad digué amb imperiosa comanda: -En nom del Senyor Jesucrist jo us conjur que no li fasseu cap mal aquest vespre.- Sant Brandan tota aquella nit perseverà en oració; i els dimonis no gosaren tocar-lo. Passada la nit, a sol ixent, el sant abad comanà a sos monjos que arborassin i metessin vela alçada. I tan tost com recomençaren el camí, d'una gran multitud de dimonis, semblants a minyons, petits i tenebrosos, la faç de l'abim fou coberta. I tots cridaven i deien amb veu molt dura: -Veste'n en mala ventura, enemic nostre, servent de Déu. Maleït sia ton viatge; i la teua arribada i el teu departiment, i maleïts sien tots els teus camins per terra i per mar. Tots aquests blasmes et deim per ço com el nostre príncep, aquesta nit passada, fortament s'és enujat i ens ha fet turmentar molt asprament per ço com no li hem portat aquest maleït catiu, que la teua preguera defensava. I el sant abad així els respongué: -A mi no em podeu noure. Aquell qui us maleesca, sia beneït.- Respongueren-li els dimonis: -Sàpies que serà doblat el patir d'aquest Judas malaurat, durant set dies, per ço com tu li has valgut aquesta nit passada.- I l'abad talment respongué: -No teniu tal potestat ni vosaltres ni el vostre príncep; ans serà ço que Déu voldrà. Per la supèrbia vostra i per les vostres menaces us man, en nom del Senyor Jesucrist, a vosaltres i al vostre príncep, que no el fasseu patir més del que acostumau.- Així, manant el sant pare, i els dimonis repugnant, la barca s'allunyava, fins que es feren fonedisses, en la remota blavor, la pedra i Judas qui era dalt la pedra, al qual amb insolent gatzara i soroll a l'infern se'n menaven. I Sant Brandan seguia navegant cap al migdia, lloant Déu devotament.

XXVI

AQUÍ TROBAREN LA COVA DE SANT PAU EN UNA PETITA ILLA.

Al terç dia que navegaven, aparegué'ls una illa petita dins el migjorn. Tan tost com els monjos la veieren, començaren a remar fortament per arribar-hi. I quan ja hi eren prop, Sant Brandan, compadit del greu afany, els va dir: -Fills, no us vulgueu així fatigar ni els vostres membres cansar, que prou lassitud sofríreu des de que ens eixírem del monestir. A saber haveu que set anys seran passats, aquesta Pasqua qui ve, que començàrem el pelegrinatge vers la terra de veritat i de promissió, ço és, la illa dels Sants. Aviat veurem complit el nostre desig, perseguit amb tanta longanimitat i per tal enderivell i tan greus errors de navegació, per les senderes inescrutables de la mar; i després, sans i saus retornarem al monestir. Encara abans, s'és mester que trobem i vegem Sant Pau ermità, servent de Déu i home espiritual, el qual setanta anys fa que mora en aquesta illa, per fer penitència, i no ha menjat res cuit al foc de quaranta anys ençà, ni ha portat vestidura sobre son cos. A saber haveu, que els trenta primers anys fou meravellosament nodrit per un peix de la mar, que el Senyor cada tres jorns li trametia.

Inaccessible i esquerpa de ribaltes era aquesta illa, i en treball i afany s'estaven els monjos, cercant port per pendre terra. Aquesta illa era una muntanya alta, amugronada i rodona, el cim de la qual era nuu, sense herba i sense arbres. Tant i tant voltà la nau, que a la fi trobà una cala molt estreta; tan estreta que la nau a penes hi pogué enfonzar el bec. Anar per la dita muntanya era perillós; i Sant Brandan digué a sos monjos: -Esperau-me aquí i no us en aneu fins que jo sia tornat, que a vosaltres no és lícit venir-hi ni torbar la soledat inviolable d'un penitent, sense la seua llicència. És aquest Sant Pau que us he dit. D'ençà que ell s'està aquí mai no ha rebuda la visitació d'home nat; jo seré el primer; i, si tant és que sia possible, vosaltres amb mi també el veureu.- I començà a muntar, rost amunt del puig, i els monjos dins la nau l'esperaren. Quan el sant abad fou arribat al cim, començà a mirar per tot arreu, i veié dues esplugues, ço és, dues habitacions davall terra; i l'una espluga era orientada vers el llevant i l'altra vers el ponent. Davant l'espluga orientada a llevant n'hi havia una bella font; d'una clivella de penyal rajava el fil d'argent de l'aigua viva, gemegós i fràgil, el qual després d'alegrar un rierol brevíssim, s'escolava en la gola negra d'un avenc. Quan Sant Brandan fou prop de l'espluga de la banda de llevant, eixí a la boca de la caverna un ancià, qui li sortí a camí i li digué aquest vers de salutació: - _Ecce quam bonum et quam jucundum habitare fratres in unum_- Entengué Sant Brandan el misteri d'aquella salutació, i tornà arrera a la nau a cercar sos monjos per ço que ells poguessen veure aquelles estranyes coses i meravelloses, i de la penitència del servent de Déu en fossen exemplificats. I com tots foren al cim, davant la bauma on vivia el solitari, aquest eixí i un per un els donà pau a tots i a tots pel propi nom anomenà, i digué: -Siau els benvinguts!- En oir els monjos aquestes paraules, i en veure aquell ancià tan aspre de cabells i barba i de pels blancs i de pels llargs, fortament se'n meravellaren. Altre vestit no portava sinó la garrigosa horror d'aquesta cabellera i aquesta barba que, en ròssec de malesa secular, arribaven fins a terra, darrera de la qual només apareixia l'esguard viu, la punta diamantina dels ulls. La boca i el nas eren desapareguts en la selva salvatge. Ses mans eren ganxudes així com a peus de gall, per la horrorosa llargària de ses ungles. I a manera de les bèsties no portava sobre la pell sinó aquella vegetació de pel, hirsuta i blanca, com un roure nevat. De contemplar aquest magnífic solitari, Sant Brandan s'entristí i a si mateix amb muda veu parlava: -Ah, las, mesquí! I jo qui duc sobre ma delicada pell, hàbit tou de monjo, qui m'afalaga el cos i me l'escalfa! ¡I encara sota mi i sota mon manament hi ha monjos qui porten el mateix hàbit i professen la mateixa orde! I em creia, amb això, fer penitència i plaure a Déu. I ara he trobat aquí un veritable servent de Déu, el qual és home com els altres, mes és en divers estament dels altres, pel lloc on viu i per l'hàbit que porta. I jatsia que molt vell, per llargs anys ha viscut en el clivell d'una pedra, com l'eriçó, i no beu vi ni menja pa ni toca cap vianda al foc cuinada i encara és bell i fresc i està sa i net de cos i d'ànima, florit d'anys antics, com un ametller de gebre. I mentre aquestes coses d'humilitat pensava, el solitari li digué: - O Sant Abad i reverenciable, bé deus ésser alegre i consolat en Déu, veient i coneixent i remembrant tantes meravelles com Déu t'haurà mostrat en el tan llarg pelegrinatge i és ben segur que Déu t'haurà fet veure coses de prodigi singular que a ningú més del món haurà mostrades. De veure'm a mi, conceberes pensament que no eres digne de portar hàbit monegal. Aquest sentiment teu és de bondat i d'humilitat excessiva. Sàpies que tu ets monjo i encara més que monjo, puix la majoria dels monjos no treballen, però tu en treballs variats t'exercites, i endures aspres fatigues tot dia, amb les mans remant, amb el cor i amb la llengua orant, i amb el pensament sol·lícit abrigant els monjos qui amb tu naveguen per ço que arribin a port de salvació. ¿No saps que tu ets anat set anys complits per la mar, ara d'ací ara d'allà, sostenint paüres greus i tribulacions? D'on la teua vida és bona i útil i santa i justa. I jo, ai las catiu! aquí m'estic dalt d'aquest roc, com un aucell, com ha costum de fer el corb. I per tal com vaig nuu i no res em cobreix la carn sinó mos cabells i ma barba i les cerres de l'esquena, a manera d'un ors, és cosa de paüra veure'm.

Aquí Sant Brandan, amb humilitat graciosa, demana-li com havia nom i de quin ordre monàstica ell era estat ans de fer aquesta penitència. El solitari respongué talment: -Mon nom és Pau; i jo de ma minyonia ençà fui nodrit en el monestir de l'abad Patrici, el qual fo sant hom. En aquell monestir vaig estar-hi cinquanta anys i era mon ofici guardar el cementiri i el claustre dels monjos; com ells morien, jo els aidava a soterrar. Un dia s'esdevingué, com jo estava en aquell lloc i deia mes oracions, que em va venir a trobar el meu degà i em va dir que un dels monjos germans era mort, i que era mester que fes una sepultura per enterrar-lo i me mostrà el lloc on l'endemà havia de cavar-la. I com la nit fou vinguda, aparegué'm un hom ancià que jo no coneixia i me va dir: -Germà amic, jatsia que el degà t'haja manat cavar una fossa per sebollir un mort, tu no la cavis per ço com aquell lloc que t'assignà és d'altri, encara que tu ho ignoris.- Jo el mirava i no coneixia qui fos ell, i li vaig dir: -Mon pare, qui sou vós?- Ell me respongué: -¿I què és això que no em coneixes? No som jo Patrici, el teu abad?- Jo vaig respondre: -A mon abad bé el conec; i si fósseu vós, bé prou que us coneixeria! ¿Com sou Patrici, si no ho semblau?- I ell encara digué: -Sàpies que jo som Patrici; i tu no em coneixes per ço com som mort i no viu. Ahir vaig passar d'aquesta vida i ja no som d'aquest món. Bell estar hi fa en l'altra vida, perquè jo en som ben content. Bé ho saben tots els altres monjos. Albeu té d'ésser l'abad, i serà bon hom i de santa vida i amic de Déu.- I encara més em va dir: -Aquell lloc senyalat pel teu degà per cavar-hi ma fossa, sí és el meu i de mon cos; pèrò altres l'han de cavar i no tu. I dic-te ço, que als altres no ho digues. A saber has, que no plau a Déu que tu estigues més temps en aquest monestir ni en aquest ofici, i demà al matí faràs ço que ara et diré: Com matines seran resades, en nom de Déu ves-te'n a la vorera de la mar, i allà trobaràs una barca menuda amb tots sos aparellaments, i hi entraràs dintre en nom de Déu, i deixa-la anar on Déu vulgui. Ella, en pocs dies, te conduirà, per la virtut del Sant Esperit, a aquell lloc on tu deus fer aspra i dura penitència. Allà moriràs, quan Déu voldrà. Aquell lloc és molt solitari i estrany de veure, i té prop el paradís terrenal; i moltes coses del paradís terrenal veuràs que et seran de gran consol. Està segur de que hauràs final salvació. I tens apariat un lloc molt delitós i bell on seràs introduït en l'altra vida.- I quan m'hagué dit això, jo no el viu pus ni me'n recordo de com se departí ni a quina banda anava. Perquè jo romanguí tot consirós i pensiu, tota aquella nit; i l'endemà, en complir el manament de l'abad Patrici, no fui peresós ni lleguiós. Me n'aní a la vorera de la mar i hi trobí una barca molt menuda amb sos rems i amb ses veles teses. D'aquesta manera, en nom del Pare i del Fill i del Sant Esperit, així com m'havia comanat mossenyer l'abad Patrici, entrí en la nau, i cert de les paraules que m'havia dit, em vaig confiar a la mar incerta. La nau partí del port. Vaig pendre un rem en cada mà i comencí a vogar vers aquella part on la proa apuntava, ço és, vers les partides de llevant. I la nau, abandonada a noure i empelagada, em portà primerament per unes aigües verdes, després per unes aigües rojes i finalment per unes aigües traluzents de diamant. Tres dies fui com encegat per l'esplendor de les vastes aigües lluminoses. I trobí un puig rodó i alt, que arborava dins el cel serè l'arduïtat de sos flancs coberts de boscatge; ço és, aquest puig on som. Volenterosament la nau se n'entrà per una cala estreta, on prenguí terra. I a Déu m'encomaní, i doní un cop de peu a la barca, la qual partí, ben aviat, vers aquella part d'on era venguda. Jo em vaig posar a trescar l'illa, la qual en set jorns l'haguí trescada tota; i al jorn setèn muntí en aquesta cima, on hi ha el planell i l'alt bell-veure i les dues esplugues i la bella font. Jo vaig escollir, per habitació, aquesta balma oberta a llevant, i en pendre'n possessori en nom d'Aquell qui dóna un cau a les volpelles, vaig dir aquells mots del Salmista: «Aquest és mon repòs perdurablement; en aquesta cova habitaré perquè l'he escollida.» El primer dia que hi era entrat vaig estar-m'hi fins a l'hora nona; i com fos que tingués fam vaig sortir a fora i comencí d'esguardar a mon entorn. Llunyana i petita vaig veure que s'anava acostant una nau, la qual corria cap a la ribera, i allà s'aturà. Ningún mariner no la comandava; ans em donà de parer que hi havia dintre una bèstia; perquè jo, a grans gambades, davallant del cim, vaig córrer a la riba i coneguí que la bèstia era un peix el qual tenia quatre peus i estava dret sobre els dos peus de darrera; en la boca portava un foguer i amb els peus de davant un manat d'encenalls i d'herba, per esca del foc. Jo, veient això comencí a pensar aquella cosa què significaria. I mentre aquest pensament me tenia en treball i en perplexitat, el peix saltà a terra, àgil i viu, i començà a caminar per la vorera, pendís amunt, cap a l'espluga; i quan fou al davant de la porta de l'espluga, llançà totes les coses a terra, i començà a cuetejar, així com peix fora de l'aigua i a moure convulsivament el cap i la cua, i morí. Jo em vaig pensar que era Déu aquell qui em trameté l'estranya missatgeria; i em semblà que havia d'encendre foc i coure aquell peix i menjar-lo. Així com Déu me significà, així fou fet. Dels tres bocins amb què el peix fou partit, vaig menjar tres dies. Al dia quart, quan ja no tenia romanalles ni relleu del peix, a hora de nona, viu acostar-se aquella mateixa nau, la qual a ma fam com l'altra vegada puntualment proveí. D'aquesta manera, Déu, durant trenta anys m'alimentà. I en aquells trenta anys mai no haguí set, sinó al diumenge a l'hora de terça. En aquesta hora, sota el broll de l'aiguaviu, havia-hi una copa de crestai, la qual era plena d'aigua, que jo bevia, amb acció de gràcies. Aquell bé de Déu regava l'eixutor de mes entranyes àrides, qui no tornaren a sentir set fins a l'altre diumenge, a hora de terça, quan la copa novellament compareixia. Passats aquests trenta anys, Déu m'envià altre manteniment, del qual no us diré cap paraula.- I havent dit això, donà'ls comiat i afegí: -Seguiu, si us plau, el vostre viatge; car ben tost hauran compliment els vostres incansables desigs, qui del monestir us tregueren. Anau-vos-en que jo tinc de dir mes Hores i recitar les mies oracions. Déu sia amb vosaltres. Amen.

XXVII

AQUÍ ELS APAREGUÉ UNA ILLA EN LA QUAL CASCUN ANY CELEBRAVEN LA «CAENA DOMINI» I EREN VISITATS PEL PROCURADOR.

Com fossen totes aquestes coses passades, l'abad Brandan no volgué pus cercar aquella illa, ans tornà-se'n a la nau amb sos monjos i hi entrà dins i començà a navegar amb vigoria. I a Déu plagué que al cap de pocs jorns, un vent el conduí a una illa on ja eren estats altres vegades. Allà hi havia aquell fontanal tan bo, del qual havien costum de treure l'aigua i omplir-ne tots els vasos pel llarg viatge. I passades les festes pasquals, el procurador dels pobres, el qual era amb ells, segons l'anyal usança, talment parlà a Sant Brandan: -O senyer pare, entrau en nau ivassosament amb els vostres monjos i ompliu els vaixells d'aigua d'aquesta fontana.

XXVIII

AQUÍ EL PROCURADOR DELS POBRES DE CRIST S'AJUNTÀ ALS MONJOS I ELS MENÀ AL PARADÍS I S'HI VA ESTAR AMB ELLS.