# Els camins del paradís perdut ## Part 4 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/els-camins-del-paradis-perdut-18198/index.md I caminant i fent via per la mar, veieren una illa molt llunya encara d'ells. I l'abad els diu: -Veieu vosaltres aquella illa, lluny, que jo veig?- I ells respongueren: -Si fa.- I l'abad els demanà: -I què hi veieu?- Ells digueren: -Nosaltres hi veiem tres pobles, ço és, tres flotons o sien companyes de gent; i una companya és d'infants petits i la segona és d'homes joves i la terça és d'homes vells.- I l'abad els diu solemnialment: -Jo us faç a saber que un dels nostres germans romandrà en aquesta illa amb un d'aquests tres esbarts.- Els monjos començaren a demanar-li: -Vulles dir-nos, mossenyer, qual és aquell qui deu romandre en aquesta illa.- Sant Brandan els mostrà quin seria aquell monjo qui havia de romandre, endarrerit, amb una d'aquelles companyes; i aquell monjo en fou tot pensívol i consirós. El qual era un d'aquells tres germans qui darrerament anaren en seguici de Sant Brandan i eren fuits del convent amb peus clandestins i sigilosos. Acostaren-se a l'illa, la qual era planera, al nivell gairebé de l'aigua de la mar, sense pedres, sense arbres, sense herba, sense fulla i sense bri que el vent pogués moure. Molt gran i molt gentil era aquesta illa tota coberta d'uns com a grans de raïm madur; d'aquests grans uns eren de groga color, com el topaci; i altres eren vermells, com la magrana; altres eren blancs com la neu. D'una companya de gent a l'altra hi havia un espai buit, com un tret de pedra que llança hom. I cascuna de les companyes cantava amb una dolçor mel·liflua, i quan cantava la una callava l'altra; i ningú se movia del seu lloc. Quan una companya havia cantat un vers, l'altra reprenia cantant aquell vers mateix. I aquest és el vers que cantaven: _Ibunt sancti de virtute in virtutem et videbunt Deum deorum in Sion_ (Aniran els Sants de virtut en virtut i veuran el Déu dels déus a Sion). La companya dels minyons era vestida amb vestidures blanques, d'una suau blancura de vori o de llet; la companya dels fadrins era vestida amb vestidures vermelles com la magrana; la companya dels ancians era vestida amb vestidures qui havien l'apagada flama dolça dels topacis. I totes aquestes vestidures eren fetes a manera d'aquells induments que porten els diaques per cantar l'Evangeli. Quan els monjos errants foren a port, era la quarta part del dia; i una de les companyes començà de salmejar; i els salms que salmejaven eren aquests: _Deus misereatur nostri; Deus in nomine tuo salvum me fac. Credidi propter quad locutus sum. Laudate pueri, Dominum_ (El Senyor de nosaltres haja pietat; Déu, en el vostre nom salvau-me. He cregut i per això he parlat. Alabau, infants, al Senyor). Cantant alternament així s'estaven, quan s'en vengué un gran núvol, una aubaïna càndida i tendra, com el somni de la terra matinal, com la boira blanca qui entela sos grands ulls verds oberts a la llum nova. El qual núvol embolcallà les companyes cantadores i les sotstragué a l'esguard dels monjos meravellats. Vera cosa és que sentien el càntic aleshores aunat en un feix únic de veus melodioses, les quals cantaven: _Te Deum laudamus_, que muntava al cel deliquiós, malalt d'amor, entre l'encens allanguit d'aquella boira vaga. Quan fou de jorn, la calitja se va espargir i se va fondre i la illa romangué vestida de frescor i d'auba. I aleshores els tres chors començaren conjuntament a cantar: _Deus, Deus meus, ad te de luce vigilo_ (Déu, Déu meu, per Vós, des que el dia trenca, són oberts mos ulls). I fou semblant als monjos, que tenien un gran Anyell blanc el qual per ells era immolat. I el candor dels núvols matinals, del sol ixent s'enrogia. I per Ell foren beneïts i d'Ell combregaren. I com combregaven un per un, cantaven tots els altres: _Hoc sacrum corpus Domini et Salvatoris sanguinem sumite qui custodiat vos ad vitam aeternam_ (Preneu aquest Cos i aquesta Sang del Senyor i Salvador vostre, el qual us guardi per a la vida eterna). I quan tots hagueren combregat de l'Anyell; la companya dels joves homs aportaren als monjos un cove ple d'aquells grans que semblaven de raïm madur, i els digueren: -Portau d'aquests grans al bastiment, que us seran d'utilitat. Emporteu-vos-ne del fruit de la Illa dels forts homens, i deixeu-nos aquí el nostre germà, i els altres anau-vos-en en pau.- En aquella hora, Sant Brandan cridà aquell monjo a si i li deia: -Dóna'ns tu la pau a nosaltres, i després veste'n amb aquests joves homens qui et reclamen. Sàpies que en hora bona ton pare t'engendrà, puix ets estat digne de romandre entre els estols de gent benaventurada, pel gran mèrit de tes obres bones.- I aquell monjo amb devoció humil donà pau i comiat a sos companyons. I quan així ho hagué fet, dient: -A Déu us encoman- l'abad va dir: ¿No recordes, fill, quantes gràcies ens ha fetes Déu en aquest viatge? Veste'n en la pau de Déu i prega Déu per nosaltres.- I així fou que el dit monjo partí en la joiosa companya dels fadrins. Com fou hora de nona, l'abad comanà a sos monjos que aparellessin de menjar i li portassin un dels grans de raïm del cove, que volia veure aquella bella cosa acolorida. I veient-lo tan gros i tan feixuc, molt se'n meravellà i digué: -Mai no viu ni oí que en el món fos tal natura de raïms. L'un gra és tan gran com l'altre, i tan pesant; només hi ha diferència en la color de la pell de cascun gra.- Sant Brandan en rompé i n'encetà un, i la pell era dura com el cuiro, però contenia un suc, dolç com la mel, i de gran suavitat d'olor. I partí aquell gra en bocins i a cascún dels monjos n'hi tocà un bocí del pes d'una onça. I cascún el menjà i en tingué prou amb aquella onça, que no els va romandre talent de menjar res pus, en tot aquell dia. I així mateix hò feren per espai de dotze dies amb els dotze grans del raïm; i no menjaren neguna altra cosa ni begueren i n'eren sadolls i sentien sempre seguit en la boca una dolça saboria de mel. Consumits dotze dies, foren consumits tots els dotze grans. I feien via incansablement per la gran mar incerta. XIX AQUÍ VINGUÉ UNA AU, MÉS GRAN QUE NO EL PAÓ, PORTANT ALS MONJOS UN RAM D'ARBRE, FULLAT I FRUITAT. I s'esdevengué que les vitualles els falliren. Sant Brandan comanà els monjos que suportassin aquella abstinència en pau, segons el consell evangelical, no massa sol·lícits ni curosos de ço que menjarien l'endemà; i preceptuà un dejuni de tres dies. Passats aquells tres dies, a l'hora terça, sobrevengué un aucell, volant, el qual era gentil de veure més que el paó, i major encara. Semblava que vengués de la part de la illa, on ells eren estats, ço és, aquella illa de les tres companyes de gent tan gentilment abillades. Aquest aucell sí havia en el bec un ram d'un arbre meravellós per la formosor de la fulla, per la gerdor del ram i per la gentilesa del fruit, ço és un penjoll o manyoc de raïms molt grossos i cascun raïm tenia dotze grans, i l'un gran així com l'altre, i eren de clara color, a manera de pedres precioses. I arribat a la nau aquest aucell, deposà el ram en la falda de l'abad atònit; i aixecà novellament el vol. Devotament l'abad Brandan lloà mossenyer Jesucrist; i a sos monjos digué aquestes devotes paraules: -¿Veis aquest manyoc? Alegrau-vos i confortau-vos en el Senyor Déu, el qual no abandona sos amics. Veu's aquí que ric dinar ens ha tramès després del llarg dejuni. Lloau-lo doncs i regraciau-lo, com vosaltres sabeu.- Dotze eren els raïms, que l'abad repartí als monjos, els quals tingueren per menjar dotze dies. I al terme d'aquells dotze dies, l'abad comanà a sos companyons que dejunassen i pregassen. I tal com els fou manat, ells així ho feren. XX AQUÍ ELS APAREGUÉ UNA ILLA PLENA D'ARBRES FRUITERS I ABUNDOSA DE TOTES BENANANCES. Al cap de tres dies, no gaire lluny, veieren una illa, tota poblada d'arbres de tal frondositat que les branques s'agafaven i afrenellaven en gran i verda espessura, i tots eren carregats de raïms com aquells que havien menjat, d'odor i saboria inenarrables. Tots aquests arbres eren tombats cap a la terra, per la feixugor del gran esplet. Tot sol l'abad davallà a terra i digué a sos monjos que l'esperassin dins la nau. I vagà tot sol per la illa. Tants i tants n'hi havia d'aquests fruiters que aquella clausura era un paradís. Gaiament els ocells cantaven, i llur cant era un esgranall de perles pures; i de veure eren tan bells com no pot imaginar l'hom, ni dir-ho amb paraules. Embriagat per la suavíssima benanança del lloc, oblidava's Sant Brandan de tornar a sos monjos, els quals amb ànsia l'esperaven i alerta els ulls i llarg el coll, esguardaven si ja venia. I de tant en tant, a llurs narius, oberts i àvids, arribava, portada per l'oratjol, la carícia de la flaire errant de la illa benaventurada. Aquesta mica d'aura que els afalagava els sentits, els feia oblidadissos del dejunar i del menjar i encara de l'absència de l'abad llur, el qual s'era endinsat per la floresta: trobava belles fonts d'on belles aigües decorrien en riells musicals, vorejats d'herbes verdes, al tacte suaus, les quals tenien arrels llargues i blanques, amables al gust i de menjar precioses. Havent l'abad trescada tota la illa, per la verdesca odorant, volgué tornar a sos monjos i collí un ram amb totes les fulles i el fruit de la bella selva fructífera, i el donà a sos monjos dient: -Fills, bell estar fa en aquesta illa; perquè, davallau de la nau i atendau-vos i confortau-vos en Déu i fruïu de tots els bens d'aquesta illa preciosa a on Déu ens conduí.- I en ella romangueren quaranta dies i quaranta nits, passats els quals tornaren-se embarcar i s'emportaren dels fruits d'aquella illa tants com en pogué dur la nau. I, aquest viatge que ara comença, fou per ells de gran tribulació. XXI AQUÍ ELS APAREGUÉ AQUELL MONSTRE ALAT, GRIF PER NOM, I UNA ALTRA BÈSTIA, I N'HAGUEREN PAOR. I mentre feien camí, veieren un gran aucell, molt lleig de veure, el qual ha nom grif. Semblant era que vengués de lluny, contra la nau, i rabiós, que pareixia que els volgués devorar. Havia nom grif per ço com era meitat aucell i meitat bèstia. Tenia la boca oberta i els ulls oberts, i bufava. D'on, els monjos a l'abad amb gran temor digueren: -Pare, com ho farem, que semblant nos és que ve una mala bèstia alada per devorar-nos?- L'abad els diu: No hajau temor de res. Déu ens serà ajudable, i ens en podrem defensar si a Ell plau.- El bec del grif era tort i les ungles eren tortes i ses ales com els coltells eren tallants. Mentre s'estaven els monjos en aquest parlament, s'ajuntà al monstre un altre aucell, qui portava un ram en la boca, i com fou a l'endret de la nau, deixà caure el ram del bec, i anà a tombar dins la falda de Sant Brandan. I xisclava i s'arremia de lluita amb el grif. I tan dura fou la baralla, que el vencé i el matà, i anà caure no gaire lluny de la barca. I l'aucell vencedor endreçà el vol vers aquell verd paradís d'on era vingut. Un dia varen destriar la illa de l'abad Albeu on els calia celebrar Nadal i Epifania. Així ho feren. I tornaren tot seguit a navegar, car repòs no tenien mai, sinó en les dites festes, i quan, per atzar, tocaven a alguna de les illes delitoses. XXII AQUÍ TROBAREN UNA MAR CLARÍSSIMA, EN EL FONS DE LA QUAL HI HAVIA TOTA ESPÈCIE DE VOLÀTICS DEL CEL I BÈSTIES DE LA TERRA. Una vegada, Sant Brandan havia de cantar missa en la nau, en el jorn festival de mossenyer Sant Pere, l'apòstol de les mans clavígeres; i ensems amb sos monjos, veié una mar tan trasparent i clara que els era semblant que no hi havia gens d'aigua, com fos que clarament destriaven tot ço que hi havia en el fons: gran diversitat de bèsties qui anaven per ci per llà, de les quals unes eren grans i les altres eren petites i els semblava que haurien pogut abastar-les amb la mà. Encara els era semblant que veien una noble ciutat, amb palaus cristal·lins i torrelles arborades. Les bèsties semblava que eren ovelles i cabres, porcs, cans, llops, bous, ases, lleons, brúfols, onsos, muls, dragons, liofants, gaceles, cérvols. Veient els monjos que l'abad volia cantar missa, pregaren-li molt devotament que es volgués abstenir de cantar-ne, no fos que les bèsties malignes qui eren al fons del mar no ho sentissen i els fessen damnatge i tribulació. La faç de l'abad empedreïda, que mai no havia rigut, aquesta vegada s'amorosí del llampec vermell d'un somriure, tan fonedís, tan fugitiu, que aviat sa cara tornà a la pristina immutabilitat, i aquestes paraules els digué amb una gravetat lenta: -Molta meravella em do com sou tan necis i homes de tan poca fe. Apar que teniu més temor d'aquestes bèsties qui pasturen pels solatges de la mar profundíssima, que d'Aquell qui és Senyor del cel i de la terra i d'aquests avencs abismals i d'aquestes bèsties i d'aquests peixos. Si us esquivàreu d'aquella bèstia pèssima marina, que semblava que us volgués engolir, i del grif, i del peix Jasó en l'esquena del qual féreu flamada i ell s'estava quiet, i de la mala mar i de la maltempsada de quaranta dies; i encara d'altres perills molt grans: bellament sereu escàpols d'aquest ramat de bèsties submarines que són, lluny de vosaltres, més de cinc milles.- Ço l'abad els va dir. I començà a cantar tan fortament com pogué, i lloava a Déu santament. L'alta veu robusta, s'escampava pel mar solemnial, i feria els abims i arribava a les estrelles. I tan tost com començà a cantar, els monstres jussans alsaren el cap i anaren acudint a l'ofici, uns sota l'aigua, altres a flor d'aigua. Tan espessos eren com els mosquits que es posen sobre el vi. Cap d'ells no tocà la nau. Tants eren que on se vulla els monjos mirassen, no veien més que l'estesa de bèsties i l'estesa del cel: sota l'aplec monstruós l'aigua despareixia. Com la missa fou cantada, totes feren gest d'anar-se'n. I la desfilada dels monstres marins davant Sant Brandan i sos monjos astorats durà vuit dies. XXIII AQUÍ TROBAREN UN BOSC D'ARBRES QUI IXEN DE LA TERRA l TORNEN DINS LA TERRA, SEGONS EL SOL MUNTI O DAVALLI. Tan tost com hagueren passada la mar transparent, al cap dels vuit dies, l'abad cantà una missa. I encara navegaren tres jorns més; i al cap d'aquells tres jorns, trobaren una illa on era un bosc de plantes molt amargants, gentil de veure, i molt fullat, i molt florit i molt fruitat de diverses fruites, de les quals unes eren grenyals encara i àcides, i les altres eren madures i mengívoles. I aquest bosc tenia aital virtut, ço és, que al mati, tan aviat com el sol eixia, sortien els arbres de la terra i a poc a poc anaven creixent, amunt, amunt, fins a hora de nona. En aquell punt, els dits arbres, mantenien, esbandida a la llum i a l'amorosa voluptat del sol, llur cabellera; flonja, estarrufats i drets, sota el sol vertical ni pujant ni davallant, ni enclinant-se ni decantant-se a cap banda, consemblants tots ells en fulla i en flor i encara en fruit. I tan tost com el sol començava a tombar-se cap a Ponent, començaven també els arbres a enclinar-se cap a la terra, a poc a poc, seguint el curs del sol, el qual quan era desaparegut en la immensa gola vermella de l'occident, així mateix els arbres, ullpresos de la rossor del sol, ja eren desapareguts sota terra. I és de saber que mentre el sol va sota terra, els arbres hi van també; i la terra no en roman clivellada del soterrament d'aquells arbres, sinó closa com si res n'hagués eixit. Oi més, tota aquella illa és poblada d'herbes belles de veure, i ben olents. I en un altre indret de la dita illa hi ha arbres molt gentils i de color varia. I en el cimal de cascun arbre rumbeja un manyoc de fruites, rodones i llises, d'una color meravellosa d'ésser vista. I eren set aquells arbres en redol, i eren parlants. I llur parlar sonava suau i cantant com un cloquer amb set clotxes. I allà prop hi havia set muntanyes i cascuna era de metall diferent; i hi havia set fontanes i de cascuna d'elles eixia un rierol, i l'un rierol era d'aigua, i l'altre era de vi, i el terç era de sang, i el quart d'oli, i el cinqué de llet i l'altre de mel, i l'altre finalment era de baume. XXIV AQUÍ ELS APAREGUÉ UNA ILLA, SUTZA DE CARBONISSA I FUM, LA QUAL ILLA ÉS DE L'INFERN. Una volta esdevingué que, bufant l'oratge de la banda de l'Aquiló, veieren una illa, de prop, la qual tota era plena de una ruïna de còdols i de roquissar, lletja de veure. No hi verdejava cap bri ni el vent estival no hi movia l'alegre cabellera de cap arbre. Era tota negrejant i eixordadora de oficines de ferreria i tota encombrada de rodam i de martells i d'encluses i de falç i de seients de ferro i de trepans i de destrals. I dins de cascuna ferreria hi havia un hom mascarat i brut, com si en fos el mestre ferrer. I tots aquests ferrers batien l'enclusa amb cops eixordadors. Bategaven fort les fornals ardents d'un negre foc espaventable. Veient l'abad aquestes coses, que eren tristes de veure i temedores, així a sos monjos parlà: -Dolent d'estar, mos cars fills, és aquest lloc; perquè no voldria acostar-m'hi, tota vegada que Déu me'n fes mercè.- Havent dit això s'alçà un cap d'oratge violentíssim qui empengué la nau, incontrastablement, sobre la ribera desamable, d'aquesta illa, la qual era una gran muntanya, erecta i negra, sobre el mar. I oïren el buf de moltes manxes panteixants; i aquell bleixar conjunt sonava horrorós com un tro del cel. I oïren el batre espès de milia martells sobre les encluses sonores. El sant abad se signà i s'armà amb el senyal de la creu i va fer aquest prec humil: -O Senyor Jesucrist, feis-me escàpol d'aquesta illa, si en plaer us ve!- Havia dit això, quan arribà un home d'aquella illa, corrent cap a ells; era vell i tenia la barba molt llarga, i era tot ell negre, com la sutja, i era pelós i hirsut com l'erissó, i gitava fum pel nas i era tot pudent de sofre i de petroli. I tot d'una que descobrí aquells servents de Déu torna-se'n arrera cap a la negra oficina. L'abad senyà's encara devotament, se comanà a Déu i va dir a sos monjos: -Alçau, mos fills, més alta la vela i remau més fort i anem-nos-en d'aquesta illa, que mal estar hi fa.- I com va haver dit això, encara es presentà a la ribera un altre mal vell, barbat, el qual duia en les mans unes grans estenalles i una massa de ferro ablamat, la qual tota espurnejava, així com espurneja el ferro bullent, tret de la fornal i sebollit en l'aigua. I com fou arribat a la vorera, llançà la massa i les estenalles contra els monjos; però a Déu plagué que no els va fer mal, i el cop anà a caure devés una milla, més enllà, en l'aigua, sense naframent. I quan tocà l'aigua, començà l'aigua a bullir, com una olla al foc. I tantost comparegueren a la riba homens negres i més homens negres, brandant cascun semblants estenalles i sengles masses roents, que llençaren contra els monjos. I s'espandí una gran fumera, pudenta i feixuga, qui endolà i torbà l'aire. I la mar feia remor de bull singlotant, com una gran caldera. I l'aigua de la riba tota era abrandada i cremant, de manera que semblava que tota la illa feia flama i fum. Tres dies, aquest incendi tenebrós durà. I mentre els monjos anaven vorejant la illa eixordant i fumada, oïen udols i vasta cridadissa de molta gent, i infestava'ls el nas una intolerable pudor. L'abad confortava els monjos fugitius i els deia: -Hajau fiança, mos fills, i no temor, car les armes de Déu, són més poderoses que les armes del món. A saber heu, que som en les parts de l'infern i aquesta illa és una de les seues illes.- Encara l'abad parlava, quan sentiren una veu qui sonava molt planyívolament i deia: -¡O Sant pare, servent de Déu i son amic, prega per mi, miserable! Sàpies que jo som aquí per força i no de grat; i volenter amb vosaltres vindria, però no puc, ai las i dolorós! En mala hora fui nat en el món mesquí, el qual és ple d'enganys i tribulació. Estret so de tota part, i no sé qui és qui m'estreny; ni quina cosa! Turmentada serà ma vida d'ací en avant perdurablement.- Els monjos romangueren, d'aquests clams, enfellonits i consirosos i invocaren la divinal misericòrdia, que no els fassa anar mai al lloc de l'eterna dolor. Miraven vers la illa i descobriren l'home planyívol qui feia el dol i plant, el qual era menat al turment; i oïren unes veus qui deien: -Al foc, al foc!- I altres deien: -A l'aigua, a l'aigua!- I altres deien: -Pica, pica!- I altres deien: -Martell, martell!- I altres deien: -Corda, corda!- I altres deien: -Muira, muira! Muiren tots els nostres enemics, ço és, els servents de Déu.- I en aquell punt, tota l'aigua de la mar se començà a torbar i moure; i després s'ablamà i feia gran flamada i grans brases de foc. I l'olor de socarrim era gran, infecte mesclament de sofre encès i d'oli de pedra. I per aquest fum i per aquesta pudor no sabien els monjos on eren ni sabien on anar. I encara sentien veus que deien: -Rosteix, rosteix; bat, bat; talla, talla; sega, sega; estreny, estreny!- L'endemà, tot fent camí, aparegué als monjos una gran muntanya vers ponent, dreta en mig del mar, la qual, en la banda que mirava al Septentrió, se cobrí tota de núvols. I en aquesta illa, veien-s'hi diverses alimanyes, ço és, onsos, porcs, cérvols, cavalls, ases; i de la cuculla de la muntanya eixia gran fum. Volent així mateix esquivar aquest lloc, un cap d'oratge sobtosament, els empengué prop de terra. La ribera era escarpada i molt alta; i, del cim de la muntanya, decorria a la mar un riu de sang viva. Un dels monjos volgué eixír de la nau i saltà sobre una seca. I tan tost hi fou, se sentí pres, i començà, altes veus, a cridar i a dir: -¡Ai pare sant, en mala hora m'allunyí de la teua companya! Pres som i no sé per qui; i embargat de tornar a vosaltres!- L'abad sí, esguardava aquest monjo, i veia bé qui era que l'havia pres, i veia'l menat per un home negre, amb els dimonis, al lloc del turment. I veié encara com fou engolit per la boca d'un dragó qui havia vuit caps. I aquesta vegada l'abad digué: -¡Ah, malanat mon fill! I per què vares nèixer? ¡Par-me que a tal lloc ets vengut per culpa de tes males obres!- Un vent fort allunyà la nau de la visió dolorosa, la qual navegà vers migjorn. La ruta per estones s'anava asserenant. I al terme dels set dies, pogueren refrescar els ulls, sollats de les infernals negrures, en la blava regor puríssima del cel i de la mar. XXV AQUÍ ELS APAREGUÉ JUDAS, EN EL MAR, DALT D'UNA SECA.