Part 3

Després del devot lavatori, els menà al refetor, i amb gracioses paraules i gentils els digué que s'entaulessin. Companyia i fraternitat fou feta entre els monjos d'Albeu, i aquells de Sant Brandan. Sonà una campaneta; i a la curta estona, vengué un monjo del monestir amb pans molt blancs i amb arrels fresques d'herbes de sabor molt suau. Assegueren-se alternament a la taula els monjos del monestir i els monjos forasters, i a cada dos monjos fou donat un pa sencer, que menjaren ensems en el nom de Jesús, qui se donà a conèixer als pelegrins d'Emmaús, en la comunió de la taula i en la partió del pa. I encara el vell abad sonà la campaneta, i un monjo els portà aigua per beure. L'abad confortà amb alegra cara els monjos externs i els va dir: -Aquesta aigua és d'aquella font d'on vosaltres volíeu dur-vos-en furtivament: beveu-ne amb tota segurança que ella és de la font clara, i sadolleu-vos-en amb caritat i amb alegria i amb temor de Déu. En l'altra font tèrbola van a rentar-s'hi els peus cascun dia els monjos; i és calda, per natura. El pa, que haveu vist, tan bell i blanc, no és pastat en aquest monestir, ni nosaltres sabem on és pastat ni sabem qui sia aquell qui al monastir ens el porta; però sí sabem de cert que és do de Déu i gràcia que Ell ens fa per la seva bondat copiosa qui no vol abandonar els seus servents. Sapiau que nosaltres som vint-i-quatre monjos i tots dies havem XII pans, ço és, mig pa per hom. I cascun diumenge i quisvulla altra festa, ens en dóna un per hom, per tal que romanga per sopar de les miques que se'n recullen. Emperò avui, jatsia no sigui jorn festiu, Déu ens en tramet un per hom. Per tal com vosaltres sou aquí arribats, en plaer li ha vingut de multiplicar el recapte. D'aquesta manera, Nostre Senyor Jesucrist ens ha nodrits amb pa del cel d'ençà dels jorns de mossenyer Sant Patrici i mossenyer Sant Albeu, nostres pares, els quals vuit cents anys fa que passaren de la present vida a la glòria del paradís. Certa cosa és que de malaltia i de vellesa i de debilitat els nostres cossos són exempts. I saber us cal que en aquesta illa no tenim atalentament de menjar; i de cosa cuinada al foc mai no en menjem, ni tenim cald ni fred, per ço com l'aire és temperat i amorosit. I quan l'hora arriba de cantar vespres i completes la lluminària de la nostra església és encesa i no sabem qui l'encén; i crema tant com dura l'ofici; i mai l'oli no falleix.- Com hagueren els monjos begut tres vegades per reverència i honor de la santíssima Trinitat, l'abad, segons la seua usança, sonà la campaneta per senyal d'haver acabat el festí. I tots els monjos ensems, amb gran silenci, llevàren-se de la taula, i davant de tots anaven els sants abads, ço és, Sant Brandan i l'altre, cap a l'església. Quan anaven a entrar-hi, arribaren els altres dotze monjos, els quals s'agenollaren en terra, fent graciosa salutació a presència d'ambdós sants abads. -Don abad- digué Sant Brandan a l'abad Albeu, -¿per què no han menjat amb nosaltres aquests monjos?- I ell respongué per semblant manera: -No hi han menjat perquè no cabien en la taula amb nosaltres: ara ells hi aniran i se dinaran d'allò que a Déu serà plaent de trametre'ls. Nosaltres entrarem a l'església i cantarem vespres.- Quan les vespres foren cantades, Sant Brandan començà a esguardar l'església de primconte i veié que ella era quadrada, i que tots els altars, i encara tot el servei dels altars, eren de cristall traluzent. Vint-i-quatre eren les cadires per seure-hi els monjos, i el setial de l'abad estava en mig de les cadires repartides tantes a cada part. Hi havia, endemés, set llànties dins l'església, tres de les quals estaven devant l'altar major, i les altres quatre eren departides, dues a cada banda, ço és, devant cascun dels quatre altars. Ningú dels monjos gosava eixir de l'església sense la llicència de l'abad. En voler eixir de l'església, si tant era que els fos mester, el monjo escrivia-ho damunt una tauleta de cera, la qual tauleta mostrava a l'abad, i ell n'hi'n donava llicència. I sortia sigilosament el monjo, sense fressa ni remor de pas. Així en oració i silenci, fou santificat el dia que a la fi fou clos per un sopar de pa i d'arrels i aigua clara. Acabat el sopar, ajustaren-se els monjos per la lloança final de les completes que l'abad preludià amb les paraules rituals: _Deus, in adjutorium meum intende_ (Veniu, Senyor, en ma ajuda).

Sota la solemnial invocació i la presència de Déu imminent com sota l'impuls d'una ventada, doblaren les testes els monjos, per reverència de la Trinitat, i començaren a recitar aquest vers: -_Injuste egimus, iniquitatem fecimus: tu autem qui pius es pater nobis, domine, parce nobis: in pace in idipsum dormiam et requiescam, quoniam tu, domine, singulariter in spe constituisti me_ (Injustícia obràrem, iniquitat cometérem; però Vós qui piadosament ens sou Pare, perdonau-nos; en pau, en Ell mateix, dormiré i reposaré per tal com Vós, Senyor, en esperança singular em constituireu).

Després de la suplicant humilitat d'aquestes pregueres, començaven els monjos, dotze a dotze, a alternar en la recitació de l'ofici divinal el qual, quan fou finit, reberen els monjos tots la pau i la benedicció i retregueren-se cascun en sa cel·la estreta, de la qual els monjos del monestir amb els sants monjos àdvenes en compartiren l'hospitalitat; i ambdós abads romangueren en santa companya dins l'església per ço com l'abad del lloc volia mostrar a l'abad errant en qual manera meravellosa omplia Déu de llum aquella llanterna cristal·lina, que era el temple. I estigueren en vigilant oració fins a tant que l'església fo enllumenada en silenci i humilitat. I l'abad del lloc va dir a l'abad, notxer de l'expedició al Paradís, ço és, mossenyer Sant Brandan: -Són complits vuitanta anys que jo estic en aquesta illa, i en so l'abad, per fer penitència; i en tot aquest temps, ningú no hi havia tocat mai sinó vosaltres; i veu humanal no sentim mai sinó quan cantam les divinals lloances. Vint-i-quatre monjos som i ningú se comunica amb l'altre més que amb senyes dels dits i dels ulls, en tota la setmana; aquest silenci és trencat al jorn festiu des del dinar fins a hora de vespres, i no pus; I cap de nosaltres no està mai malalt, ni endura ningun patiment, ni sofreix nocturnal temor de cap mal esperit d'aquells qui vaguen d'ací d'allà, incerts i lleigs com els rats penats dins les tenebres.- Sant Brandan digué: -Com ens plauria estar-nos aquí tot un any.- I l'altre abad va respondre: -No podeu, no, romandre més temps aquí, car el vostre sojorn més llarg a Déu no plauria. ¿No us recorda que Ell us revelà ço que us calia fer i encara us revelà que venguésseu a aquesta illa? S'és mester que torneu arrera amb onze monjos, car un de vosaltres finirà sa mortal carrera en el camí, en una illa, Anacorita per nom; i un altre morirà de mala fi i la seua ànima serà perdurablement infernada.- Mentre així s'estaven bellament dialogant, un dardell de foc entrà per una finestra esbatanada i anà encenent totes les llànties de l'església, que eren devant els altars i tornà a sortir de l'església tot seguit, amb ses ales de flama acèrrima. I les llànties romangueren enllumenades amb un flam molt clar. -Veniu i veureu,- digué l'abad del lloc. Acostaren-se al misteri de la flamada septuple, encesa i tremolosa a la presència de Déu: flotava el flam en mig del llantió, gota viva de llum; i dintre no hi havia ni oli, ni cera ni res d'allò que sol nodrir el foc. D'on conegueren que aquell foc, espiritual era, i no corporal. Sant Brandan digué: -Com pot cremar corporalment allò que no té cos? Creatura espiritual als ulls corporals no és visible.- I l'abad del lloc féu de resposta: -No haveu llegit mai en l'Escriptura que quan Déu anà a Moisès en el Mont Sinaí, el qual és en l'Armènia, aquella gabarrera espinosa semblava que era tota cremant i veia's de nit de molt lluny, i l'endemà no s'hi trobava rastre de foc en la mata gerda?- L'endemà d'aquesta nit passada en diàleg sant i en meravelles, significà Sant Brandan a l'abad del lloc, el desig que tenia d'anar-se'n a rependre el camí errívol i vagabundejant. Mes l'abad li digué: -A Déu no plauria la vostra partença car haveu de fer amb nosaltres les festes de Nadal fins a l'octava de l'Epifania.- Passades totes aquestes festes, ompliren la nau de vitualles i prengueren el comiat i la benedicció d'aquells sants monjos. I arborant l'ala de la vela, prengué la nau el camí de ponent.

XIV

AQUÍ ELS MONJOS TROBAREN UNA FONT PLENA DE PEIXOS I D'ARRELS D'HERBES BONES DE MENJAR.

Arribat el temps de la quaresma, veieren una illa, no gaire lluny; de la qual cosa molt se n'alegraren i començaren a navegar vigorosament envés d'aquella illa. Mancava el pa i l'aigua, de manera que dejunaven tres dies, i menjaven una mica al dia quart. Quan després de llargues errors entorn de la illa, veieren a la fi un port, Sant Brandan el beneí i comanà als monjos que tots eixissen de la nau. Obeïren els monjos aquell manament, i trobaren per avinentesa, una font abundosa de belles aigues i de bella herba i de belles arrels i blanques dins la font, i encara peixos de diverses natures, els quals nedaven pel rierol que de la font colava i fins a la mar decorria. I en tal punt digué Sant Brandan als seus monjos: -A Déu plagué donar-nos consolació després de la gran fatiga; d'on, preniu dels peixos i de les herbes i de les arrels tantes com mester sien per sopar, i rostiu els peixos amb tota segurança, que Déu us els ha apariats, segons la seua bondat copiosa.- Així ells ho feren. I com fos que endemés anaven a treure aigua d'aquella font per beure, l'abad els va dir: -Guardau, mos fills, i beveu-ne poca d'aquesta aigua encara que ella tan clara sia i tan bona; no fos cosa que us fes mal, puix ella té propietat, ço és, de fer dormir més del que convé a una gent de penitència com som nosaltres. Aquesta volta, per la ràbia de la llarga sed, els monjos no adimpliren el consell de l'abad; i qualcú en begué una escudella, i qualcú altre, dues i encara tres. Aquells qui una escudella en begueren, no sentiren ubriaguesa; però aquells qui n'havien begudes dues, dormiren dos dies i dues nits; i aquells qui n'havien begudes tres, dormiren tres dies i tres nits. I veient l'abad aquell dormir tan llarg i tan fort, féu oració a Déu per aquells incauts dormilegues. I quan del llarg dormir se despertaren, Sant Brandan amorosament els reptà i els digué aquestes paraules paternals: -Moltes hores haveu perdudes, mos fills, en les quals no haveu alabat Déu, per ocasió d'aquest dormir sense mesura. Serà bo que abandonem aquesta illa i ens esquivem d'aquest perill de l'aigua letea, soporífera com el cascall, no sia que encara ens advengui cosa pitjor. Déu volgué aquí donar-nos vitualles per viure, i semblant és que vosaltres, per plaer i llepolia de beure, hàgeu volgut morir. Plau-me fugir d'aquesta illa; perquè, preniu dels fruits d'aquest lloc a bastament, ço és, dels peixos i de les herbes i de les arrels i encara de l'aigua, que ens basti fins al dijous sant. I de l'aigua no'n begueu més que una escudella tots dies, i així no'n sereu ubriagats ni condormits.- Els monjos ho feren, i partí, ben plena, la nau, devés les parts del Septentrió. I arribaren a un lloc on l'aigua del mar era quasi tota presa i glaçada. I l'abad digué: -Deixau els rems, i abandonem la nau a mercè de la vela. I l'Alè de Déu qui buf allà on vol, la porti on se vulla.- El vent impel·lí la nau vers les partides de Llevant. I ells feien camí i dejunaven çada tres dies.

XV

AQUÍ ELS MONJOS CELEBRAREN EL DIJOUS SANT I LA CAENA DOMINI I EL PROCURADOR ELS VISITÀ I ELS PORTÀ DONS.

I anant així, un bell dia aparegué a sos ulls un gran núvol, i l'abad digué: -Coneixeu, fills, aquell núvol? És aquella illa on fòrem l'any passat i hi festivàrem el Dijous sant. I és aquella on s'està aquell sant baró qui ha nom Procurador dels pobres de Crist.- I els monjos li respongueren: -Nosaltres no la coneixem, però sí que ens en recordam. Començaren els monjos a remar més vigorosament per la gran alegria que n'hagueren. Veient Sant Brandan aquell ímpetu va i aquell braó i empenta amb què remaven: -Homs de poca fe- ço els digué Sant Brandan -¿per què així us fatigau debades? ¿No sabeu que Déu és el nostre Notxer i el nostre Còmit? Deixeu quiets els rems i Ell faça ço que en vulla de la nau i de nosaltres; creença tenc que ens conduirà a bon port. -I ja foren a la ribera i de continent els eixí a rebre aquell mateix sant baró de l'altra vegada, ço és, el Procurador dels pobres de Crist, el qual, agafà la nau pel bec i graciosament la meté en port. I tots davallaren de la nau, amb joia gran i acció de gràcies. El sant baró besà els peus de tots, començant pels peus del sant abad; i mentre els besava, remugava les paraules d'aquell salm: _Mirabilis Deus in sanctis suis. Deus Israel ipse dabit virtutem et fortitudinem plebi suae. Benedictum sit nomen eius in sempiternum_. (Admirable és Déu en els seus sants. El Déu d'Israel, Ell serà qui donarà virtut i fortalesa a son poble. Beneït sia el seu nom sant perdurablement).

I quan finí de besar els peus, estengué un pavelló i aparià aigua calda per rentar els peus i els vestí tots amb dalmàtiques blanques com per l'eucarística solemnitat, i pel Sagrament de Candor convenia. I a la nit celebraren la Cena i encara l'ofici de la Passió de Crist l'endemà, amb molta devoció. Com foren finits tots aquests oficis, l'endemà, ço és el dissabte sant, el sant baró digué als monjos: -Cuitau, mos amics, de muntar a la nau i partiu d'hora, que us cal ésser, en aquesta vespra de Pasqua, allà mateix on fóreu antany, i us hi cal romandre fins a hora de sexta i no pus, i fer-hi tot allò que a fer haveu fins a la dita hora. I després tornau a embarcar-vos i navegau vers aquella altra illa, ço és, el paradís de les aus blanques, on fóreu, ara farà un any, lo dia sant de Pasqua. I allà us hi estareu fins a l'octava de Pentecostès. Portau-vos d'aquí tot ço que us serà mester per menjar i per beure, i jo tornaré a vosaltres l'altra dominica i us portaré vitualles a bastament: ara portau-vos-en per vuit dies.- Així ho feren els monjos, i el sant baró se partí d'ells. I després tornà com els ho havia promès, i carregà una petita nau de pa i d'aigua i de carn salada i d'altres coses bones. I Sant Brandan li donà la seua benedicció. I tots entraren a la nau i feren vela vers aquella illa, que els havia dit el bon home. Quan hi foren prop, encara veieren la olla que hi havien deixada l'altre any, quan fugiren per la sobtada paor del gran peix. I aquesta vegada, confiadament, l'abad i sos monjos baixaren de la nau, cantant l'himne dels tres fadrins Ananias, Azarias i Misael, ço és, aquell salm que diu: _Cuncta ei benedicite_ (Totes les coses beneïu-lo).

Havent finat de cantar aquest salm, Sant Brandan digué a sos monjos: -A pensar haveu que Déu ha feta humana aquesta bèstia monstruosa sota els vostres peus, que ella no us farà cap mal.- Escamparen-se els monjos per aquella selva viva, d'ací i d'allà, per l'oració; i així escampats estigueren fins a hora de matines, i després s'aplegaren tots i cantaren matines i encara prima. Després un prevere cantà una missa que durà fins a hora de terça. Entrà el sant abad en la nau i cantà la seua missa i beneí l'anyell i donà la benedicció a tots sos monjos i a la fi digué: -Ara abandonem-nos a l'arbitri de la nau, car Déu la governa.- Ja s'acostava la illa i colombrava's el port on havien d'arribar. Veieren la fontana i l'arbre dels aucells blancs, i tots ells cantaven a una veu, dient: _Salus Deo nostro sedenti super thronum_ (Salut al nostre Déu qui sobre el tron s'assenta).

I encara deien: _Dominus Deus illuxit nobis: constituite diem solemnem in condensis usque ad cornu altaris_ (El Senyor fou per nosaltres matinera llum: solemniejeu aquest dia amb enramades espesses que arribin fins al corn de l'altar).

L'abad i els monjos davallaren de la nau i en varen treure la vitualla i allotjaren-se sots els pavelló sota el qual estigueren l'altre any fins a l'octava de Pentecostés. I aquell sant baró, quan l'octava de Pentecostés fou arribada, vingué amb una nau plena de bescuit i altres coses. Mentre els monjos menjaven i a la presència de Déu se deportaven, posà's l'ocell blanc en la proa de la nau, les ales bategants esteses. I tots aquells aucells cantaven i llur cant sonava com un orgue. Veié l'abad que aquell ocell l'esguardava amb piadós esguardament i feia semblant que li volia parlar, i li va dir: -Veritat és que la providència de Déu us ha senyalats quatre llocs per les quatre tèmpores de l'any; i heu de complir set anys del vostre pelegrinatge: i cascun any teniu que estar allà on el Primer any estàreu, ço és, la vespra de Pascua sobre el peix Jasó, i aquí des de Pasqua fins passada la vuitada de Pentecostés; i Nadal colreu cada any fins després de l'octava de l'Epifania, amb la família monegal de l'abad Albeu, en son monestir. Quan haureu passats set anys, trobareu grans coses i meravelloses i passareu abundosos perills; i finalment, arribareu a la _Terra de la promissió dels Sants_. I quan hi sereu, us hi estareu quaranta dies i no pus, i passats aquests quaranta dies, Déu us retornarà prestament a la vostra terra d'on partíreu, ja complit el vostre desig.- Ço digué l'ocell; i Sant Brandan s'aixecà dret, devotament, i després se gità a terra amb tots sos monjos, retent gràcies a Déu, llur Creador. Complida l'oració, l'aucell se'n tornà a son ram i el sant baró procurador dels pobres de Crist, prengué de Sant Brandan, el comiat i la benedicció i se'n tornà a la seua illa. I el sant pare i sa família errívola navegaren vers ponent.

XVI

AQUÍ ELS APAREGUÉ ESPAVENTABLEMENT UNA BÈSTIA MARINA.

I s'esdevingué que navegant un dia a la bona de Déu els va aparèixer una gran bèstia marina, molt estranya de veure; un broll alt d'escuma sortia-li de la boca; i com fos que ella corria fort, l'aigua feia gran moviment; i semblava que anàs de dret a ells per engolir-los. Havent els monjos vist aquesta bèstia tan espaventable i tan gran, la qual venia cap dret a ells, amb l'esgarrifosa boca oberta, demostrant que els volia devorar, hagueren gran por i començaren a cridar fort i a dir: -Siau-nos ajudable, o Déu, i feis-nos escàpols d'aquesta bèstia mala, que no'ns pugui devorar!- Sant Brandan els confortà i els va dir: -Homs de poca fe, no hajau temor. Déu, qui és el nostre auxiliador, ens farà lliures d'aquesta bèstia i encara de molts altres perills.- En tant, la bèstia s'anava acostant i grans ondes bullien a son entorn, mogudes per l'ímpetu de l'envestida i de la vasta mole semovent. Tan gran era l'oneig que la nau en perillava. I més els monjos cridaven i major temença n'havien. L'abad Sant Brandan se posà en oració devotament i orà així: -Mossenyer Jesucrist qui els vostres amics no abandonau si a vós acorren amb fermesa inderrocable de fe, humilment us prec que deslliureu als vostres servents d'aquesta nau, així com deslliuràreu Noè del diluvi de l'aigua, i deslliuràreu el frèvol David, pastor bru i magrissó, com un grill del camp, de la mà enorme del gegant Golias, i deslliuràreu Jonàs del ventre de la balena, i deslliuràreu el ros fadrí Daniel de la fam i de les blanques dents terribles dels lleons de l'espluga, i deslliuràreu Joseph de l'enveja de sos germans i Moisès de la rapacitat violenta de Faraó, i encara la vostra santa verge Tecla, dels tres turments atrocíssims deslliuràreu.- Quan Sant Brandan hagué finada aquesta oració, fou vista venir de la banda de l'occident una altra grossa bèstia, menor sí, però no menys ferotge que aquella, la qual passà ben prop de la nau, empero no la tocà, i anà al encontre de la primera bèstia i l'escometé ardidament i va fer amb ella una forta brega i dura. I a la fi, aquesta bèstia, la qual darrerament era venguda, gità per la boca una gran flama de foc; i amb la ígnea violència d'aquesta flama, occí l'altra bèstia, la qual en tres peces fou partida i esberlada. I tot seguit, la bèstia qui vencé en la baralla monstruosa, s'allunyà vers la mateixa partida d'occident, per on era venguda. I Sant Brandan digué als monjos meravellats: -Vera cosa és que gran temor tenguéreu; més, ¿que us ne apar de ço que Déu us ha deixat veure? Escàpols sou del imminent perill i venjats d'aquella bèstia que us volia devorar. Gran és i copiosa la misericòrdia del Senyor, el qual per tots temps gloriejat sia i beneït.

XVII

AQUÍ ARRIBAREN A UNA ILLA ON S'ATURAREN TRES MESOS PER CAUSA DE TEMPS CONTRARIÓS.

Navega navegaràs, un jorn varen veure una illa, molt llunyana encara d'ells i molt plena d'arbredes, bella de verdor com una maragda, i gran. I quan s'acostaren a la costa i en terra hagueren desembarcat, veieren la terça part de l'alimanya marina, morta per aquell llampec de foc que fulminà per la boca, l'altra bèstia, menor que ella, venguda en auxili dels monjos temorosos de la part de l'occident, al conjur de l'oració de Sant Brandan. El qual els va dir: -¿Veis, fills, un bocí de la bèstia marina qui us volia devorar? Vosaltres sereu qui la devorareu a ella. A Déu plau que sia així, que per açò la mar a terra l'ha gitada. Sapiàu que tendreu que romandre llarg temps en aquesta illa. I ço serà per causa de temps contrariós que aviat se torbarà. I us dic que tregueu, més terra endins, la nostra nau i que cerqueu un lloc on atendarem, esperant la bonança que retorni.- Els monjos li digueren: -¿En qual manera, nosaltres podrem viure ni com podrem cuinar res, si no tenim aigua, i en aquesta illa no hi sabem cap font?- I l'abad els diu: -No us vullau queixar de res: ¿Creis que és cosa més difícil de fer a Déu donar-vos de beure que de menjar? Així com us ha donat menjar us donarà beure. Anau trescant per la illa, sempre cap a migjorn i trobareu una font clara de bona aigua, i herba al entorn i arrels mengívoles. Preniu-ne a bastament, tant com menester us sia, però no pus.- I se n'anaren els monjos per allà on l'abad els havia dit, i trobaren-ho així com l'abad els havia dit. Aquella nit mateixa el temps se torbà d'aigua i de vent-pluig i de soroll i tro d'onades vastes. Tres mesos, i encara més, durà la maltempsada, i passats aquells tres mesos, el sant abad digué a sos monjos: -Demà farà un bell temps, i també demà passat i l'altre dia; i serà la mar tan calma que podrem navegar en segurança, ontocom ens plaurà.- Tal com ho havia dit, aixímateix fou veritat. D'on, passats tres mesos i quatre dies, el sant donà ordre de carregar el bastiment de coses de menjar i d'aigua de beure; i per ell, féu provisió d'herbes i d'arrels, per ço com, d'ençà que fou ordenat prevere, no volgué menjar ni carn ni peix ni aucell. Ben estibada la nau de vitualles, alçaren vela i aquesta vegada prengueren el camí del Septentrió.

XVIII

AQUÍ APAREGUEREN ALS MONJOS TRES POBLES, ÇO ÉS, TRES COMPANYES DE GENT, I UN DELS MONJOS HI ROMANGUÉ VIU.