Part 2

Passats tres jorns, tornaren a muntar en la nau i seguiren llur viatge. I el sant pare digué a sos monjos: -Guardau que ningú de vosaltres no se'n porti res d'aquest castell.- Ells a chor respongueren: -Déu no vulga que ningú de nosaltres se'n porti res d'aquest castell, cometent furt i deshonorant el nostre sant viatge.- Encara el sant abad solemnement afegí: -¿Veieu aquest nostre germà, del qual ahir jo us parlava? Ell ha furtat una brida d'argent i en el si del diable l'ha amagada. El diable la hi donà i ell la prengué sens llicència mia. Vull que sapiau que per causa del pecat d'aquest nostre germà tots estam en risc de perir i perdre'ns.- Tan tost com el monjo hagué oïdes aquestes paraules se va treure el fre de davall l'hàbit i gità's als peus de l'abad, dient: -O pare sant, perdona'm. Sé que he pecat. Prega Déu per la mia ànima, que ella no's perdi per aquest furt.- I tots els monjos s'entristiren del falliment de llur germà, i se gitaren a terra molt humils i començaren a pregar Déu per la seua ànima. Amb la faç vestida de rubor i coberta de confusió, llevat en peus, sobre l'assemblea dels germans postrats, estava el monjo pecador. I de davall son hàbit de drap gros veié hom sortir un infant negre, el qual plorava i udolava, altes veus, i deia: -Pare sant, ¿per què amb tes oracions m'has foragitat de l'heretatge meu i del meu regne conquerit? -Mal feres, abad, d'obligar-me a cercar novell alberg! A saber has que set anys, tota hora, som anat amb aquest monjo, per enganyar-lo amb qualque pecat mortal; i mai no l'he pogut decebre, sinó aquesta nit passada.- Ço digué l'infant negre; i Sant Brandan, en semblant manera, li respongué: -Jo't man en nom del Pare i del Fill i del Sant Esperit que te'n vagis d'ací i no puguis noure a cap home fins al jorn del judici.- A ull vist de tots, l'infant negre se partí. I després, tombant-se Sant Brandan, vers el monjo furtador, li digué: -Decontinent, confessa't bé amb un prevere, per ço com morir has i departir-se la teua ànima del cos. Ton cos romandrà aquí, car aquesta és la teua sepultura.- El monjo prengué penitència amb esperit d'humilitat i amb ànima contrita, i rebé devotament el Cos de Nostre senyor Jesucrist, fiança de perdó, penyora de glòria futura, mentre l'abad i els monjos cavaven la fossana per ell. I havent el monjo penitent sumit els misteris sants, passà d'aquesta present vida a l'altra; i la seua ànima fou rebuda pels àngels i admesa en el regne de Jesucrist qui absolgué la Magdalena i el bon lladre exoí.

VI

AQUÍ ELS APAREIX UN BELL JOVE AMB UN COVE DE PA I AMB UNA GERRA D'AIGUA.

Finides les exèquies i la complanta del monjo mort i colgat en la terra piadosa arruixada amb aigua beneita i signada per la creu, anaren-se els monjos cap a la ribera. El darrer d'entrar-hi fou el capdill d'aquells argonautes sants, ço és, mossenyor Sant Brandan, al qual, ans que s'embarcàs, aparegué un donzell i digué-li aquestes gracioses paraules: -Vulles rebre aquesta fragància de caritat, aquesta aigua i aquest pa de les mans pobrissones d'un servent de Déu. Sabràs que és ben llarg el viatge que us cal fer. Aquest pa i aquesta aigua, us duraran fins al jorn festival de la Pasqua.- Rebé Sant Brandan aquesta gràcia de caritat amb mercès molt humils. De les mans que li havien donat el pa, volgué encara haver-ne la benedicció. La qual rebuda, començà a navegar vers Ponent. I dejunava cada tres jorns i cantava les set hores canonicals cascun dia: sèptuple fruit dels llavis, septiforme lloança de Déu.

VII

AQUÍ ELS NAVEGANTS CELEBRAREN LA FESTA DE «CAENA DOMINI», ÇO ÉS SABER, EL DIJOUS SANT.

Encara s'esdevingué que anant la nau incertament, per ci, per llà, els monjos embarcats columbraren, llunyana, una illa, i començaren de fer ruta vers aquella illa. Un bon vent propici els empenyia de tal manera, que els rems, alicaiguts, no res tenien de fer-hi; i la nau ben aviat fou entrada en port. Per manament de l'abad, tots els navegants eixiren de la nau i saltaren a terra. I ell començà d'explorar la illa ignota. Trobà molts flums d'aigua clara i pleníssima i abundosos de peix; trobà belles fonts intactes, netes de llim, amb una cançó rodoladora de cristall; no hi bevia cap aucell, ni hi queia a giravolts i groguejant cap fulla. La illa li plagué, i retornant a sos monjos, ordenà que allí restassin per celebrar-hi l'ofici i cantar-hi la missa i participar de la sagrada comunió, per ço com era el jorn de Dijous Sant. I així fou fet, i fou-hi feta així mateix la Cena. Hi romangueren fins al Dissabte Sant. Vagant per la illa, el sant abad trobà grans ramats d'ovelles, blanques com la neu i grosses a tall de bous, qui pasturant vagabundejaven. Cridà sos monjos el sant abad i comanà que per menjar n'agafessen només d'una; i, atresí que prenguessen un anyell per beneir. Tot ho tenia aparellat per solemniejar místicament la Pasqua, que era l'endemà, quan li aparegué un home portant una gran panera de pa, cuit sota la cendra, com aquell pa profètic de la vídua Thabita qui retornà la vigoria al profeta defallent i cansat; i posà'l devotament, com si fos una hòstia, als peus de Sant Brandan. Ell així mateix tres voltes s'inclinà fins a terra i tres voltes l'adorà i obrí la boca a paraules de semblant devoció: -O margarida de Déu, d'on m'és venguda aquesta mercè, que jo meresqués compartir amb un servent de Déu gloriós, en dia tan sant, el meu pobre pa, pastat per mes pròpies mans, i regat amb la suor de mon front servil?- Prengué'l per les mans el sant abad, i l'alçà de terra i li donà pau, i li va dir: -Bell fill, sies lo benvengut! Sàpies que Nostre Senyor Jesucrist, per merçè misericordiosa, endreçà aquí ma vela errant i vaga, per celebrar-hi el jorn festival de la Pasqua, qui és el de la seva Santa Resurrecció.- Aquell home respongué: -Pare Sant, vosaltres sereu aquí avui i fareu tot ço que haveu a fer el Dissabte Sant, qui és avui; però demà sereu, a temps, a aquella altra illa que allà es mostra; i allà sojornareu i cantareu la santa missa i direu les altres hores. Plau a Déu que tot ço sia fet en aquella altra illa, i no en aquesta.- Ço digué l'home de Déu. El sant abad ordenà que fossen meses en la nau totes coses, per ésser demà, a temps, a la dita illa. Com fos que la nau era ben estibada de càrrec, encara l'home afegí: -Anau en nom de Déu, i no passeu ànsia de res que us puga mancar. Passada la vuitena, jo us trametré tot ço que mester haureu per menjar i per beure i ço que us trameta, fins a l'altra Pasqua us durarà.- Sant Brandan digué: -¿I com saps tu que nosaltres restarem allà fins passats els vuit dies? L'home feu de resposta: -Anit, de bona hora sereu en aquella illa que pròxima veis i us hi estareu demà fins a hora de sexta. I després transfretareu a una altra illa, no gaire lluny d'aquella, cap a la banda del ponent, que hom anomena _el paradís de les aus blanques_. I allà romandreu fins a la vuitada de Cincogesma.- Llavors el sant abad demana-li de noves de les ovelles, i com així eren tan grans i tan blanques i tantes. I l'home de Déu li digué: -A saber haveu que en aquesta illa hi ha bones herbes i rou abundós, plè de manà; i l'aire és temperat i és bo i les ovelles vaguen a lloure. I ningú no les muny, quan els anyells se'n desmamen; ni hi ha hivern qui les fassa morir per gran fred; ni hi ha malaltia, ni hi ha carnicers, ni hi ha llops; allà on volen, elles s'estan de nit i de jorn; i per això són tan grans, i són tan blanques i són tantes.

VIII

AQUÍ TROBAREN EL PEIX JASÓ I DAMUNT ELL CELEBRAREN LA FESTA DE PASQUA.

I com hagué dit açò, prengué comiat d'ells, i tots muntaren a la nau i començaren a navegar vers aquella illa, senyant-se i dient la benedicció. Com foren a la illa, la nau s'aturà abans que poguessen pendre port. Comanà Sant Brandan als monjos que sortissen de la nau i entrassin a la mar segurament per pendre terra. Així ho feren. I com, a son torn, Sant Brandan hi fou, agafà les cordes i estirà la nau a port, i fortment l'amarrà. Aquesta illa era plena de pedruscall; però no hi havia arena; i tota era terra ferma. Escamparen-se els monjos per a l'oració i l'abad romangué en la nau. I ell bé sabia quina illa fos aquella, però no els ho volgué dir per tal que no cobrassin temença. A trenc de dia, comanà Sant Brandan als preveres que es preparessin per cantar cascún una missa. Ells compliren son manar. I com així mateix Sant Brandan hagué cantada la seva missa dins la nau, els monjos començaren a treure fora de la nau carn crua per a coure-la, que de l'altra illa havien duita; i encengueren foc i posaren-hi a sobre una caldera. Quan el foc fou abrandat i la caldera aixecà el bull, començà la illa a moure's a manera d'una onda. Els monjos presos de paüra, corregueren a la nau i ho deixaren tot, pregant devotament al sant abad que els donàs socors i valença. I l'abad, amb un somrís benévol, els prengué cascun per la mà i els entrà a la nau. I quan tots ja foren dins, i començaren a remar, la gran illa mòbil s'anava allunyant vers ponent, i hom veié en ella foc i un torterol de fum pàl·lid muntant al cel. Llavors el sant abad els va dir què cosa era allò, puix Déu en aquella nit li ho revelà, ço és, que aquella illa no era illa, sinó el peix primer i major de tots els altres peixos de la mar, i el més llarg, qui ha nom Jasó.

IX

AQUÍ ARRIBEN AL PARADÍS DE LES AUS BLANQUES.

Encara no s'era allunyada la illa monstruosa, viva i fumant, columbraren els argonautes sants una altra illa, no gaire lluny, dins el ponent, verdejant i sonora. Herbes i arbres, tot hi era florit. Un flumicell d'aigua dolça, rodoladiç i cansoner, portava fins a la mar sa queixa fràgil i clara. Aquí baixaren tots i Sant Brandan amarrà la nau, i digué: -¿Veieu en qual manera Nostre Senyor Jesucrist ens ha donat un lloc per festejar l'alegria de la seua resurrecció? Aquest és el dia que ha fet el Senyor: exultem i alegrem-nos en tal dia.- I encara afegí: -Mos fills, si la vitualla ens hagués fallit, amb l'aigua d'aquest flumicell n'haguéssem tengut prou per menjar i per beure, tanta és la seua bondat i la dolçura làctea que porta.- Damunt del petit riu escoladís, pontava el tronc, no gaire alt, d'un arbre, immens i vell, tot ell nevat d'aucelles blanques. Tantes eren que no hi havia fulla ni ram buid. Sant Brandan començà a pensar en si mateix què significava aquella gran nevada viva; aquella lilial blancura tèbia amb què floria l'arbre miraculós. I gitant-se a terra, amb llàgrimes devotes, talment orà: -O Déu, qui de totes coses sou coneixedor, i sou revelador de les secretes i encara d'aquelles que no es fan: Vós sabeu l'anguniós dubte de mon cor, i sabeu ma voluntat: perquè us prec, que segons la multitud de la vostra misericordia, em vullau revelar aquesta meravella, obrada per Vós, meravellosa als nostres ulls i de la qual no'n sabem l'adorable secret. Bellament sé, Senyor, que no'n som mereixedor per mos mèrits; però Vós sí ho fareu per la vostra bondat.

X

AQUÍ VOLÀ UNA AUCELLA A LA PROA DE LA NAU I PARLÀ A MOSSENYER SANT BRANDAN.

Finida aquesta oració molt humil, Sant Brandan s'assegué en terra, contemplant aquella aucellada nívea, posada dalt de l'arbre. Un d'aquests aucells, alçà el vol de l'arbre on els altres eren. Sonaven, com una campana, ses ales volant, i s'acostà al sant abad qui era assegut en terra, i acabà per posar-se en la proa de la nau. I començà a batre ses ales en festívol aleteig; i amb esguard, fit i amorós, contemplava el sant abad, el qual conegué, per aquests signes, que Déu se recordava d'ell i de la seua oració. I estant així l'aucell, el sant pare li adreçà aquestes paraules de conjur: -Si tu ets missatger de Déu, digues-me, si et plau, qui ets i d'on ets, i quins són i quals aquells altres aucells, i perquè n'hi ha tanta multitud aquí ensems aplegada.- L'aucell li va respondre talment: -O Servent de Déu, nosaltres som d'aquella companya d'esperits bandejats del cel; som de l'antiga ruina d'àngels enderrocada del cel, arrabassada en l'ímpetu de la caiguda de Llucifer, enemic de l'humanal llinatge; i no per pecat sinó per consentiment caiguérem; sí, hem estat foragitats del reialme, però ens segregà d'aquells qui greument pecaren la pietat de Déu qui és just i és veraç; i la seua misericòrdia ensems amb la seua justícia ens tenen exilats en aquest lloc, fins a tant que en duri son adorable voler. Vera cosa és que aquí no tenim pena ni glòria. Per la presència de Déu podem veure llum; i ens cal anar sempre junts i mai no ens podem departir un de l'altre. I anam vagant per l'aire d'ací i d'allà, sota el firmament, per damunt la terra, com els altres esperits qui per Déu són tramesos. Però en els jorns de festa colenda i en el dia del Senyor, rebem forma corporal alada, com és ara aquesta que veus; i aquí ens estam i lloam el nostre Creador. A saber has que un any s'és passat d'ençà que començàreu el viatge, i encara n'haveu d'errar altres sis abans que retorneu al cenobi; i cascun any aquí us cal festivar la Pasqua. A la fi dels set anys trobareu el lloc que anau cercant i teniu en cor de veure, ço és la _Terra de promissió dels Sants_.-

I havent dit això amb meravellosa veu, l'au angèlica abandonà la proa del vaixell i volà dalt de l'arbre, a ajuntar-se amb les altres en son propi ram. Com fou hora de vespres, tots els aucells de l'arbre començaren a cantar uníssonament, i llurs ales d'argent batien a tall de campaneig. El càntic que cantaven era d'una mel·líflua tristor i deia així: _Te decet himnus Deus in Sion et tibi reddetur votum in Jerusalem; exaudi orationem meam et clamor meus ad te veniat_ (A Vós, Senyor, us cal l'himne a Sion; I a Vós, a Jerusalem, serà complida la prometensa; exoiu la meua oració i el meu clamor a Vós arribi).

Tota una hora durava el salmeig d'aquest únic vers, acompanyat amb el batement de les innumerables ales melodioses. I semblava a Sant Brandan singlotant aquell cant com un plant. En tal punt, el sant abad digué a sos fills: -Menjau ara qui n'haveu lloc, i que el vostre cos sia pascut i sadollat, que ja les ànimes vostres de gràcia divinal són peixides.- I havent sopat i dites completes, ana-se'n a dormir, però la son nocturnal, volàtil i muda, papellona negra, rat pennat fosc, voleiava sota els estels, llunyana de sos ulls. I Sant Brandan s'alçà del jaç i s'agenollà en oració. A hora de matines, cridà els monjos i signant sos llavis, començà el res matinal: -_Domine labia mea aperies_ (Senyor, obrireu mos llavis).-

Melodiosament somniaven els aucells dormits, i llurs ales a penes trémoles, feien una dolça remor, com una corda de salteri, o com una campana aèria, percudida pels dits fluids de l'esperit del vent. La cançó vaga dels aucells feia així: _Laudate Dominum omnes angeli eius, laudate eum omnes virtutes eius_ (Alabau al Senyor tots els seus Àngels; alabau-lo totes ses Virtuts).

A l'hora clara, els àngels desperts alçaren al cel l'esclat argentí de la joiosa aucellada: _Timor Domini sit super nos et super timentes te, Domine, initium sapientia timor Domini_ (La temor de Déu sia sempre damunt nosaltres i damunt tots aquells qui us temen, o Senyor: la temor de Déu, començ de sabiduria).

Una hora durà aquella albada angelical. A tercia, el vers melodiós, clar i encrespat, com una blanca escuma sonora, feia així: _Salmegeu el nostre Déu, salmegeu el nostre rei, salmegeu amb saviesa_. I a l'hora nona, quan la claror començà a mancar i les ombres fosques declinaven, cantaven aquells esperits, flobies de neu, música dispersa: _Illuminet Dominus vultum suum super nos et misereatur nostri_ (Il·lumini el senyor la seva faç sobre nosaltres, i de nosaltres haja misericòrdia).

I a hora undècima, l'hora del recolliment de les abelles dins el rusc, i dels aucells en les branques i dels estels en la rossa assemblea del firmament, cantaven els àngels, conhortant-se en la fraternitat de l'enyorament de l'exili: _Ecce quam bonum et quam iucundum habitare fratres in unum_ (Vet aquí com és cosa bona i dolça que els germans visquin tots units).

I d'aquesta manera, els dits aucells, de jorn i de nit, retien alabances a Déu Nostre Senyor.

XI

AQUÍ VINGUÉ EL PROCURADOR AL LLOC ON ERA SANT BRANDAN AMB SOS MONJOS, AMB UNA NAU PLENA DE VITUALLES.

Amb les romanalles del pan-caritat que el Dissabte Sant havia rebut d'aquell procurador misteriós, alimentà encara Sant Brandan els seus monjos tota la vuitada de Pasqua. I quan foren consumides, digué a sos fills: -Pouarem l'aigua làctea d'aquesta font, com sia que fins ara l'hem emprada solament pel lavatori dels peus, que amb humilitat i dretura caminen per les vies del Senyor.- I tot just acabava de dir-ho, li pervingué aquell bon home que l'altra vegada l'havia proveït de menjar i de beure. El qual era arribat amb una nau plena de vitualles. I havent-la buidada, parlà a l'abad i sos monjos i els va dir: -Ara teniu a bastament, mos germans, per menjar i beure fins a la Pasqua de Pentecostés: no'n poueu, no, de l'aigua nectàrea de aquesta font, puix que és massa forta de beure. Sapiau que aquell qui en beu, és envaït d'una son tan invencible, que dorm un dia i una nit, que fan vint-i-quatre hores. D'on la llet té aquesta virtut dins la font; però si hom la poua, aigua és i no llet, jatsia que en servi la mantegosa blancura.- I havent dit aquestes paraules, prengué dels monjos el comiat i la benedicció, i anà son camí.

XII

AQUÍ L'AUCELL SE TORNÀ A POSAR EN LA PROA DE LA NAU I PARLÀ AL ABAD.

Com fos que els monjos volguessen novellament metre's en la nau, d'aquell bell arbre, trepidant d'ales harmonioses, desprengué's l'aucell i anà a posar-se altra volta en la proa de la nau, i davant els monjos ajustats, començà a sermonar talment, amb parleria humana: -A saber haveu que us cal estar aquí de retorn el jorn festival de Pasqua de cascun any per concelebrar-la en nostra companyia, i el Dijous Sant haveu de fer ço que enguany heu fet i al lloc mateix on ho haveu fet; i la vespra de Pasqua festivar-la allà on enguany la festivàreu, ço és, sobre l'esquena del peix Jasó. En ésser partits d'aquí, al cap de vuit dies tocareu a una illa que ha nom la illa de la família monegal de l'abat Albeu, gran servent de Déu. Amb ell us cal colre la festa de Nadal de Nostre Senyor Jesucrist.- Ço digué, i alçà el candor del vol i se posà en la branca. Entraren els monjos en la nau i desplegaren la vela, i agafaren els rems i començaren a navegar vers Ponent. I tots els aucells, a una veu, començaren a cantar dolçament i deien: _Exaudi nos, Deus salutaris noster; spes omnium finium terrae et in mari longe_ (Escolteu-nos, o Déu, salvació nostra; esperança de tots els termes de la terra i en les llunyanies de la mar).

I aquest vegada Sant Brandan, amb tota sa companya navegà errívol per la mar, per espai de tres mesos. I mai no pogué trobar port ni illa ni terra, i només cel i aigua. I dejunava cada tres jorns i alguna volta encara més.

XIII

AQUÍ TROBEN EL MONESTIR DE SANT ALBEU AMB VINT-I-QUATRE MONJOS I HI FAN LA FESTA DE NADAL.

Al cap de tres mesos, arribà un jorn en què, no gaire llunyana, una illa aparegué. I com fos que s'acostava a la ribera, sobrevingué-li un vent fort el qual lo en desvià i per espai de quaranta dies anà engirentornant aquella illa i no hi podia recalar. Al terme d'aquells quaranta dies, els monjos eren cansats, i fou entre ells feta convinença, ço és, que es posassin en oració i exorassin de la bondat de Déu que els en volgués treure d'aquest mal pas. Tant fadigats eren del treball estèril que ja no podien treballar més. I com fos que perseverassin en la dita oració, per espai de tres dies, i s'abstenguessin de tota paraula, la nau, volenterosament, empesa per una amagada força, se va metre dins un port estret on no hi cabia gaire més d'una nau. Allà, dues fonts vessaven en l'amargor de l'oceà, l'efusió de llur plor desert: la una era térbola i l'altra era clara. Els monjos en foren sobiranament alegres i volien portar-se'n d'aquella aigua i aparellaven ja les fustes per omplir-les. -Amables fills- ço l'abad digué,- no fasseu res que reprovable sia i no us en porteu aigua d'aquesta illa, ni ninguna altra cosa, sense llicència d'aquell ancià qui hi té el sojorn, pel servei de Déu; i no us dubteu que ell us en donarà a bastament; perquè jo us dic que no la robeu, ni vulgueu beure de l'aigua furtada.- I davallà de la nau, havent dit això, i esguardà quin camí li convindria pendre. I mentre s'estava així incert, sortí-li a carrera un ancià majestuós, blancs de la neu senil els seus cabells, bella la faç i acolorida, la barba fluvial i lilial, enderrocada fins a terra. Com li fou prop, s'agenollà devotament, ans que l'abad li pogués donar la pau. S'hi acostà Sant Brandan amb reverència i l'aixecà de terra, i benignament li donà pau i el va pendre per la mà; i així agafats per la mà fraternalment caminaren llarga estona, fins que foren pervenguts a un monestir. I Sant Brandan digué al vell abad reverenciable: -Pare, de qui és aquest monestir? I quin abad el comanda? ¿I on són aquells qui l'habiten?- I altres paraules encara li va dir i de moltes més coses li demanà. I el vell abad callava i no responia, i amb la mà feia-li gentilment gest i senyal de resposta i tornava a callar; per la qual cosa Sant Brandan conegué que servava abstinència de parlar i que no era sord; i cridant sos monjos, comanà'ls així mateix de guardar silenci, fins a tant que fos temps i lloc de parlar. I ço féu per tal que no donàs als monjos d'aquell monestir ocasió de rompre la penitència ni de trencar l'obediència. Poc temps després d'aquesta comanda, sortiren-los a camí onze monjos, en guisa de processó, portant creus i capses de relíquies de sants, himnejant i salmejant, ço és, un capítol del psaltiri que diu: -_Surgite Deo, sancti, de mansionibus vestris et proficiscemini obviam nobis: locum sanctificate et plebem benedicite et nos famulos vestros in pace custodire dignemini_ (Aixecau-vos, per Déu, els sants, de les vostres cel·les i sortiunos a camí; santificau el lloc i beneïu el poble i a nosaltres, servents vostres, digneu-vos servar-nos en pau).

Quan finiren de cantar aquest vers, l'abad del monestir donà pau a Sant Brandan i a sos monjos, i els menà amb ell dintre el monestir. Féu aportar aigua calda per rentar els peus dels monjos àdvenes, pelegrins del Paradís. I mentre els rentava els peus, amb veu devota i humil cantava allò de l'Evangeli: -_Mandatum novum do vobis ut quemadmodum ego feci vobis ita et vos faciatis_ (Un nou manament us don, ço ès, que així com amb vosaltres he fet, així també vosaltres ho fasseu).