Part 1

ELS CAMINS DEL PARADÍS PERDUT.

Dues narracions per Mossèn Llorenç Riber:

-Les meravelloses navegacions de Sant Brandan i els seus monjos. -Les incansables pelegrinacions dels tres monjos Teòfil, Sergi i Higini.

PRESENTACIÓ

Ajuntades en aquest volum, van dues llegendes d'origen ben distint, jatsia que l'orientació n'és una i la mateixa, ço és, la recerca del Paradís, del qual se'n llegeix en el Gènesi:

-I plantà Jahvé Déu un hort a Edem, a l'Orient, i allí posà l'home que havia format. I Jahvé Déu va fer brotar de la terra tota llei d'arbres, goig dels ulls, delícia de la boca, i al mig del Paradís, l'arbre de la vida i l'arbre de la ciència del bé i del mal. I un riu sortia d'Edem per regar el Paradís i d'aquí s'esbargia i feia quatre caps. Nom de l'un, Fissó, i ell cenyeix tota la terra d'Hevilà, allí on se troba l'or -i l'or d'aquella terra és el bo- i allí el bedeli i la pedra d'ònix. I el nom del segon riu, Geó, i ell cenyeix tota la terra de Cus. I el nom del riu terç, Tigris, qui va devés l'Orient d'Assur. I el riu quart, l'Éfrates.-

En qual manera Adam i Eva foren expel·lits de l'hort de l'Edem després de la desobediència, diu la Sagrada Pàgina:

-Llavors Jahvé Déu va fer per Adam i sa muller, gonelles de pell i els vestí. I digué Jahvé Déu: -Vet aquí, ja l'home s'és fet com un de nosaltres, coneixedor de bé i de mal. Ara, doncs, no sia que allargui la mà i culli també de l'arbre de la vida, i en mengi i visqui eternament... I el llançà Jahvé Déu de l'hort d'Edem, que colrés la terra de la qual fou pres. Va treure'n l'home i col·locà a l'Orient de l'hort d'Edem els Querubins, amb el glavi de foc brandant, per guardar el camí de l'arbre de la vida.-

¿On era la precisa situació de l'hort de l'Edem? ¿Què s'era fet, abandonat a ell mateix, sota la custòdia dels Querubins? ¿Com era l'arbre de la vida? Aquesta curiositat tempta les imaginacions, i el fruit n'és aquest doble llegendari, l'un, més tardà, d'origen cèltic, i l'altre bizantí qui ja figura en les Vides dels Pares de l'Erm.

La redacció de la primera llegenda, vull dir, _Les meravelloses navegacions de Sant Brandan i els seus monjos_, apareix per primera vegada, en llatí, devés mitjan segle onzèn. Aquesta argonàutida cristiana, aquesta odissea cèltica portada del mar nadiu a les costes franceses amb les invasions dels normands, impressionà fortament les imaginacions, i gairebé totes les llengües vulgars la copsaren. La nostra llengua no tingué aquesta sort: Tardanament jo don solta a la brandànica nau errant, per la mar de Roger de Llúria. Per l'anostrament de la dita llegenda, m'he valgut especialment d'una versió redactada en dialecte venecià, que forma part de la _Biblioteca Storica della Letteratura Italiana_ publicada i il·lustrada per Francesco Novati (Bergamo, 1896).

Més fàcil de trobar és l'altra llegenda _Les incansables pelegrinacions dels tres monjos Teòfil, Sergi i Higini_. La trobarà hom en el Voragine, en la Vida de Sant Macari, romà, d'on passà als Exemplaris en llengües vulgars. Crec que és la primera volta que és recontada en una llengua vulgar ibèrica.

Ll. R.

LES MERAVELLOSES NAVEGACIONS DE SANT BRANDAN I ELS SEUS MONJOS.

_El Senyor plantà les illes sobre l'abís. Aquells qui naveguen per la mar, recontin sos perills, i nosaltres, d'oirles, ens meravellarem. Allà insignes i admirables obres, diversa natura de bèsties i tota manera d'animals i monstres prodigiosos. (Eccli, XLIII, 95-27)._

I

EN QUINA MANERA VINGUÉ A SANT BRANDAN EL DESIG DE CERCAR EL PARADÍS PERDUT.

Mossenyer Sant Brandan fou home de gran penitència i d'estreta abstinència i de molta virtut; i regia, amb l'imperi de sa crossa abacial, una lenta ramada negrejant de tres milia monjos. Una volta s'esdevingué que a l'hora de vespres arribà al monestir que governava el sant abad, un monjo d'edat madura, i de bona vida i d'estranya terra, qui havia nom Barint, i era son nebot. El dit sant Brandan li demanà de moltes coses, ço és, què era estat, què li havia esdevingut; i si mai havia vista o oïda alguna meravella. Com fos que el sant oncle el pregàs molt carament i amorosa, llavors el dit Barint començà a plorar i se gità per terra i s'anegà en profunda oració, en la qual va romandre com esbalaït. Graciosament Sant Brandan el prengué en sos braços i l'aixecà, i li va dir, amb un besar mel·lifluent, aquestes gracioses paraules: -¿Quina és, fill, la causa d'aquesta tan greu fellonia? ¿Creus que el teu adveniment ens ha fet enuig? Certa cosa és que de la teva vinguda gran plaer n'haguérem. Per ço s'és menester que a tots nosaltres donis alegria i consolació, i ens diguis alguna bona paraula de Déu d'on la nostra ànima en pasturi; i que ens recontis les diverses meravelles que veieres en les partides i en les errors de la mar oceana per on navegares llargament.- A l'encariment d'aquesta petició poderosa com un conjur, s'abellí l'esquerp Barint, el qual trencant el silenci, començà a espandir-se en paraules abundants. I va dir:

-Mon fill Menoc era el procurador dels pobres del Crist. Com fos desitjós de major solitud, fugí del nostre cenobi, i camina, caminaràs, a la bella ventura, trobà una illa, no gaire lluny d'una muntanya, la qual hom anomena Lapifil. Embolcallada per un cel indulgent aquesta illa és sobiranament delitosa. L'amor del cel i la tendra verdor de la terra l'hi retingueren; i hi sojornà gran temps. Durant el qual, arribà fins a mi un novell ardit, ço és, que el monjo fugitiu comandava gran multitud de monjos sota la seva preladia i que Déu mostrava per ell grans signes i miracles. La qual cosa suscità en mon cor irrefrenable enyorament de veure'l; i en vaig pendre el camí. Com ja hi era prop, Déu li revelà l'arribada meva i prevenint-la de tres jorns, m'exí a carrera amb sos germans. Anàvem embarcats en nau. Quan la nau s'acostà a la dita illa, veiérem que de diverses partides, vestits diversament, eixint-nos a camí, venien companyes de monjos, contínues com un formiguer qui emigra; brunzents i denses com un eixam. Diversament vestits i arribant de contrades diverses, emperò combregaven en una fe i en una esperança i en una caritat. Tenien una església on s'ajuntaven per l'ofici divinal. I no menjaven altra cosa sinó pa i nous i arrels d'herba. Cantaven aquests monjos les completes ensems, i després se recloïen en llurs cel·les. Cascún tenia la seva, i allà s'estava en oració fins el prim-son. Al cant primer del gall reposaven una mica. Jo i mon fillol trescàrem tota la illa; i la trescàrem tant que arribàrem a la vorera del mar, a la banda d'occident. Allà tenia ell la nau on s'era embarcat; i me va dir: -Mon pare, muntau en nau i naveguem cap a Llevant, cap a aquella illa que és dita _Terra de promissió dels sants_, la qual havem de donar als nostres successors qui vindran després de nosaltres.

Muntàrem en la nau. Encara no hi érem, quan al nostre entorn, escampadissa, una boira s'espargí. Era humida i flonja, lleugera com la cendra, flairosa i blanca com un torterol d'aubaïna matinal. Tan espessa era que obturava l'esguard encaradís, i a penes podia veure hom la distància que hi ha de proa a popa. Per espai d'una hora durà aquesta blancura vaporosa. Traspassada la calitja, un esclat de llum ens inundà. I ens semblà veure, lluny, dins la claror viva, tremoladissa de besllums, una terra dilatada i verdejant. Vorejàvem la costa delitosa: ombra de penyals blaus, clara i fresca i regalant, com l'aigua clara; ombra perfumada de brancatges perfumats; el singlot de l'aigua musical en la por inviolada de les coves; volior d'unes grans aus, blanques i lentes, qui amb llur dolçura gutural amoixaven l'aire i coronaven la nau amb una viva garlanda d'ales. En el recés d'una cala, amorosa i rodona com un pit, pura i sonant com una cítara, en l'arena d'or blanca de lliris, posàrem el peu. I ens enfonsàrem en el misteri de la solitud. No hi havia herba sense rou, ni planta sense flor ni branca sense fruita. Per espai de quinze dies vagàrem per aquella deserta amenitat, i ens deixàrem perdre, sota les altes arcades vegetals, entre les soques, damunt l'herba viva intacta, que cruixia sota els nostres peus amb un petit gemec humà. Entre l'escampada verdor de l'herbei, les pedres suaus i llises, que eren gemmes, guaitaven amb pupil·la vària: enormes safirs que ens miraven amb la gran ullada blava; topacis, amb la ullada de foc amorós qui amoixa i no crema. Al terme d'aquells quinze dies ens trobàrem a la vora d'un gran riu. Decorria, ample i solemnial, amb profundes aigues mudes. Per anar més enllà, a l'altra riba, no hi havia enlloc gual ni passatge. Esperàrem el consell de Déu. Un bell home jove i resplendent se'ns mostrà, el qual ens saludà graciosament pel propi nom i després va dir: -¡Siau els benvinguts, servents de Déu, monjos germans! Gran mercè us ha feta el Senyor de mostrar-vos aquesta terra. És aquella terra que cercàveu, que donarà als seus sants. A saber haveu que el riu la migparteix. La meitat n'és aquesta banda on sou. Déu vos en guard però, de passar més envant. Preneu-ho en paciència i tornau-vos-en arrera, allà d'on sou vinguts.- ço digué el donzell; i aleshores un dels monjos qui amb nosaltres eren vinguts gosà demanar-li d'on ell era i quin nom havia. Ell li diu: -Per què em demanes d'on som ni quin nom he? Demana'm més tost noves d'aquesta illa i serà millor. I si ho vols saber, en la manera que ara la veus, és des del començament del món.- I llavors me diu a mi: -¿Tens fretura de menjar ni de beure ni de vestir? Sàpies que ço que et diré és veritat. No tens fam ni set ni t'és mester vestir ni dormir, jatsia que fassi un any que arribares en aquesta illa amb tos germans; i no has menjat ni begut ni la son agreujà tos ulls, ni has vist la nit arribada. A saber has que en aquest lloc no hi ha mai nit, ans sempre és dia; ni mai no hi plou ni mai el cel és entelat de núvol; la fam i la set, la son i la malaltia en són exilades. Aquí hi fa tot temps un bell i fresc estar. Aquí hom no hi envelleix ni hi mor. Una gran llum purpúrea vesteix tota la illa. Aquesta llum no és la rossa del sol ni la blanca i freda de la lluna, ni la celístia vaga dels estels; ans és la llum de Déu Nostre Senyor, del qual naixen tots els béns i totes les gràcies i totes les llums. Ell us ha feta gran mercè, car no tothom és digne de veure i sentir ço que vosaltres heu sentit i heu vist.

Així parlà; i encontinent demostrà gran desig de partir-se de nosaltres i encara afegí: -Anau-vos-en d'ací; i jo vindré amb vosaltres fins a la ribera i a la vostra petita nau.- Arribats a la vorera entràrem en la nau. I s'esvaní el donzell com una imatge de somni. Començàrem de navegar; i al cap d'una hora, ens tornà envair aquella aubaïna nuvolosa de l'altre cop, i avençant a la ventura de Déu tornàrem a trobar els nostres germans. Els quals ens havien esperat amb incansable enyorament, i mostraren gran alegria del nostre retorn. I per ço com la nostra absència era estada tan llarga havien plorat i fet molts de pensaments. I duien bé el compte del temps que forem absents, que era d'un any i divuit dies. I ens començaren a dir: -Mossenyers i pares nostres, ¿on sou anats i on sou estats tant de temps? I ¿per què ens haveu deixat sense guia ni pastor en aquesta selva obscura? Nosaltres bé sabíem que mossenyor el nostre abad, espesses vegades, sol partir, i se'n va algunes voltes tot sol, no sabem on, ni si és lluny ni si és prop; i a vegades s'hi està un mes i ha pics que s'hi està dues setmanes i tal volta una setmana o encara menys, i després retorna sa i sau. Però ara s'hi ha estat un any; no és cosa, doncs, de meravellar si nosaltres érem en ànsia i en congoixa.

Jo els vaig donar conhort i confort amb aquestes paraules: -Portador som de bones noves. En aquest viatge no m'ha advingut res que no sia per bé. A bon lloc sou. Sapiau que no és lluny d'ací aquella illa delitosa anomenada _Terra de promissió dels Sants_; i en aquesta illa no hi ha mai nit, ni mai el jorn s'hi acluca: llum rutilant i serenor sense núvol perdurablement imperen; no callen mai els aucellets de cantar la primavera; l'herba tota floreix; els arbres tots floreixen i fruiten. Un àngel de Déu, meravellós de veure, guarda la illa i ningú pot anar-hi si no en té llicència d'ell. Per l'olor dels nostres hàbits no coneixeu que som estats en Paradís? -Don abad- els monjos respongueren; -per l'olor del vostre hàbit coneguérem que haveu estat en lloc florent. Amb gust sabríem de vós on és aquest paradís, que nosaltres no el sabem i deim-vos que quaranta dies ha durat l'olor dels vostres vestits quan sou estats de retorn del lloc on éreu.- Ell respongué: -Amb mon car fill Menoc, en la illa delitosa, fórem tot aquest temps, sense menjar ni sense beure ni sense dormir; i érem tan alegres i consolats de ço que vèiem, que érem sadolls i plens com si haguéssim menjat a talent i voler. Passada aquella quarentena, rebí la bendicció dels monjos i prenguí comiat de mon car fill Menoc, i amb mos germans, retorní al cenobi i a l'estretura de ma cel·la.

Havent Sant Brandan sentides totes aquestes coses meravelloses, se gità a terra i lloant Déu va dir: -Beneït sia el Senyor Déu en tots sos camins, i santificat en totes les seues obres, puix a sos servents revelà tals coses i de tal meravella. I encara sia beneït en sos dons puix avui ens apeixí amb esperitual pastura i bevenda.- Finides aquestes paraules, Sant Brandan no res menys digué: -Anem ara a menjar, segons la nostra usança, coses corporals.- I així fou fet. Després donà la benedicció als monjos; donà comiat a son nebot Barint i ell se n'entrà, consirós, en sa cel·la.

II

AQUÍ SANT BRANDAN S'ACONSELLA AMB SET MONJOS.

Llavors Sant Brandan de tota la congregació s'escolli set monjos, els més bons, i es tancà amb ells dins el refetor; i obrí la boca a semblant parlament: -O, vosaltres, mos elets companyons de penitència, jo us deman la mercè graciosa d'un consell, com sia que mon cor i mos pensaments són tots aunats en un voler, sempre que aquest voler sia el voler de Déu. La terra de la qual ens parlà l'abad Barint, ço és, de la promissió dels Sants, tenc propòsit de cercar, i de no aturar-me mai fins a tant que hi sia arribat. ¿Què us ne par d'aço i quin consell us plau donar-me'n?- Els monjos, coneixent la seua voluntat, ço és, del dit sant pare, quasi tots a la una i amb veu concordant, digueren: -Don abad, aquest voler, puix que el teu és, el nostre també sia. ¿No saps tu que abandonàrem pare i mare i parents tots, i encara la benanança mundanal abandonàrem per servir a Déu? Nosaltres som aparellats d'anar amb tu a la mort o a la vida, si tant és que aquesta sia la voluntat de Déu.- Ço varen dir, i callaren. Sant Brandan s'acordà amb ells de fer un dejuni de quaranta jorns seguits, i mentrestant aguiar el passatge cap al verger de meravelles i el perdut Paradís de voluptat.

III

AQUÍ SANT BRANDAN ENTRA EN LA NAU.

Com aquella quaresma de dejuni fou acomplida, i hagué saludats sos germans, Sant Brandan se'n muntà a la nau i començà a fer la via de Ponent. Ventura i cas fou que arribà a una illa d'un sant pare qui havia nom Joan. I prengué d'ell la benedicció i encara la prengué de tots els monjos qui eren amb ell. I arribà fins al cap d'aquella contrada on tenia son parentiu i no volgué veure ningú de la seua sang; ans se'n pujà a una muntanya molt alta per veure com la mar oceana s'estenia. I descobrí una cala, corba com un arc, que de llavors ençà s'anomena _la cambra de Sant Brandan_. Aquest fou el lloc d'on després partí. I amb tots aquells monjos qui eren amb ell s'afanyà a l'obra, i féu un esquif molt fort i lleuger per anar per mar; el féu de llenyam i li donà la forma que tenien les naus d'aquella contrada, que hom anomena _coca_. I com fou ben acabada i afaisonada gentilment, de part de fora la cobrí tota de cuiro de bou i pintà-la de vermell i tapà bé les juntes del llenyam, i ho untà tot de mantega: nau i cuiro; per tal que fos més llisquívola; després hi posà vitualla per quaranta dies. I arborà en mig de la nau una antena i hi embarcà tot allò que s'és mester per navegar. I llavors comanà a sos germans que entrassen en la nau en lo nom del Pare i del Fill i del Sant Esperit. Ells així ho compliren. I Sant Brandan romangué sol, dret i fosc en la ribera.

Llavors Sant Brandan aixecà sos braços al cel per copsar-ne la benedicció, damunt la nau i aquells qui hi eren embarcats. La oració que digué, feia així:

«O Déu qui a través del mar roig obríreu un camí pregon als nostres pares, i sota l'aigua pontada els transportàreu, cantant la glòria gloriosa del vostre nom, atorgau a ma suplicant humilitat, que aquesta nau, escàpola de vents contrariosos, esquiva de pèrfids esculls i salva de les reülls ondes tormentoses, arribi al port de salut i toqui la ribera benaventurada.»

Encara no havia finida aquesta benedicció, quan arribaren tres monjos de son monestir, i gitaren-se a terra, i començaren de besar els peus del sant abad. -Pare, pare, deixa'ns venir amb tu on se vulla et plagui anar. Si no ens hi deixes venir, morir hem aquí de set i de fam. Sàpies que havem fet propòsit d'anar pelegrinant tot el temps de la nostra vida.- Veient el sant pare abad aquella suplicant congoixa, mana'ls així mateix que entressin en la nau, i els va dir: -Sia així com voleu, mos bells fills.- I encara afegí: -Ja sé en quina manera sou venguts. Bona obra ha feta aquell monjo. Certa cosa és que Déu li ha aparellat un bon lloc, i a vosaltres us ha tret de l'ermàs i de les tenebres per portar-vos a l'admirable llum.

Llavors finalment Sant Brandan s'embarcà i donà solta a la barca en nom de Déu. I amb la vela tesa començà a navegar cap al Migjorn. A la primeria tengué bon vent i no li calgué més que tenir la vela desplegada. Així caminà per espai de quaranta dies. I finats aquells quaranta dies, cessà el vent i fou mester avençar a empenta de rems. Tant caminaren i remaren tant, que llurs forces falliren. I Sant Brandan començà a confortar-los i sermonar-los: -No hajau paüra, mos germans. Puix en nom de Déu anam, havem fiança en Ell, que Ell nos guiarà.

Els rems cessaren de navegar, com ales lasses; però un vent inflà i arrodoní la vela, i la nau anà tallant les ones, llaurant la llisa planície eqüòrea. Déu agombolava amorosament aquella nau empelegada i aquells confiants en Ell embarcats en la nau empelegada. Menjaven una sola volta al jorn prop del sol post. La nau avençava sempre, car el velam era tan sensible i subtil que recollia tot alè de vent per imperceptible que fos. I així de jorn i de nit, avençava, fosca i espectral, sota els estels, blanca per les aigües blanques, en les nits de lluna.

IV

COM ELS APAREGUÉ UN CA I MENÀ SANT BRANDAN I ELS SEUS FINS A UN CASTELL.

Amb aquesta navegació de quaranta dies consumiren totes les vitualles. En les partides de la Tramuntana trobaren una illa àrida i plena de rocam. La costa que la cenyia era brava, monument de ruïnes fosques remogudes pels temporals. La ribalta era dreta i eriçada, inaccessible com un mur: riells d'aigua minsa, suada gota a gota per les clivelles del penyal, decorrien rost avall fins que el magre plor se perdia en les aigües vastes amargoses. Torbats de gran fam i de intolerable sed, els monjos ompliren tota quanta vaixella hi havia en la nau, de l'aigua plorosa i regalimosa. I veient Sant Brandan aquesta gran cobejança de beure, els va dir: -No ho fasseu, no que és cosa lletja de fer ço que vosaltres feis. Si a Déu no plau mostrar-nos port, ¿per què voleu vosaltres per força prevenir la seua providència? No em plau que us emporteu d'aquesta aigua.- Els monjos la llençaren tot d'una sens ni tastar-la ni mullar amb ella el llavi eixut; i per terra s'esbandí la creatura de l'aigua innocent, sacrificada. Al cap de tres dies plagué a Jesucrist mostrar-los un port. Allí Sant Brandan amarrà la nau i signà el port i el beneí devotament, i comanà als seus que no treguesen cosa ninguna de la nau. I caminant ran ran vorera, li sortí a l'encontre un ca i començà a fer-li falagueries i li llepà els peus, com han costum de fer-ho els cans amb llurs senyors. I a sos monjos digué Sant Brandan: -No us apar que Déu ens ha tramès, bon missatger? Seguiu-lo amb tota segurança on se vulla us meni, que a bon lloc us portarà.- Anaren darrera el ca i arribaren a un castell. Entraren-hi dedins. Allà hi havia molts llits per jeure, i setials per seure i aigua en brulloles per rentar els peus. I asseient-se Sant Brandan començà de parlar a sos monjos i els va dir: -Mos fills, guardau que Satanàs no us enganyi ni us induesca a temptació. Jo veig que en vol enganyar un d'aquells tres monjos qui darrerament del monastir ens arribaren. Aquest monjo maquina en son coratge un furt pèssim i mortal per la seua ànima, per ço com la seua ànima ja és lliurada en les mans del diable.- La casa, on s'estaven, tenia els murs quasi tapats de vaixella de diverses natures de metalls i de brides i de corns revestits d'argent. Sant Brandan va dir al monjo que solia donar el pa a sos germans: -Aparia el dinar que Déu ens ha tramés.- Anant pel castell trobà una taula tota parada de mandils i de pa blanc i de peix; i llençols molt blancs en cascún llit. Com se foren entaulats, veient Sant Brandan aquell bé de Déu i aquella màina, començà la benedicció amb els germans i retregué aquelles avinents paraules del psalm: _Qui dat escam omni carni, confitemini Deo caeli_ (Confessau el Déu del cel qui dóna menja a tota carn).

I començaren a menjar, alabant Déu devotament, i menjaren i begueren tant com varen voler. Havent finat de menjar, regraciaren Déu. I el sant abad digué a sos monjos: -Ara anau i orau fins a la nit. Després colgau-vos i reposau del llarg remar i del llarg navegar.- Quan els monjos dormien el sant pare era vigilant. I va veure un minyó negre com un fill d'Etiop, el qual jugava amb un parany i el posava prop dels peus d'un de sos frares. I redoblà l'insistent oració i més carament pregà a Déu, per aquell monjo qui havia de caure en pecat, i orà fins a trenc de dia.

V

AQUÍ UN DELS MONJOS FURTÀ UNA BRIDA D'ARGENT I MORÍ.