# Els aucells més útils a la agricultura de Catalunya ## Part 5 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/els-aucells-mes-utils-a-la-agricultura-de-catalunya-74159/index.md Aphis fava. Pugó de les faveres. Sobre les fulles y tronchs. Aphis radicum. Pugó de les arrels. Sobre arrels escarxofers. Ceroplastes rusci. Cotxinilla de la figuera. Cendrós. Dactylopius citri. Cotxinilla del poncemer. Moreno rogench. Eurydema oleraceum. Sobre les fulles de les cols y altres verdures. Eurydema ornatum. Roig y negre; abundant sobre les cols. Lecanium persicae. Cotxinilla del presseguer. Moreno. Lecanium amigdali. Cotxinilla del ametller. Moreno. Lecanium hesperidum. Cotxinilla del taronjer. Moreno. Psylla rubra. Psilla de la perera. Moreno. Devora les fulles de la perera. Psylla aurantiaca. Id. id.. Tyngis pyri. Forada les fulles de la perera. Dípters (10 espécies) Anthomya brassicae. Mosca del nap. La larva forada els tronxos de les cols. Anthomya furcata. Mosca de les llegúms. La larva devora les cebes. Anthomya radicum. Mosca dels rabes. La larva devora els rabes. Anthomya conformis. Mosca de la remolatxa. La larva forada les fulles. Anthomya lactuoe. Mosca del enciám. La larva devora les granes. Cephus compressus. Pica brots. La larva dintre les branques tendres de varis arbres. Cecydomia nigra. Cecidomia de les peres. La larva devora el fruyt. Ceratitis hispanica. Mosca de la taronja. La larva (blanca) devora el fruyt. Hortalis cerasi. Mosca de la cirera. La larva (blanca) devora el fruyt. Platipara dels espárrechs. Devora les tijes. Gasterópods Bulimus decollatus. cargola. Devora lo vert. Helix Hortensis. cargol de jardí. Devora lo vert. Llimach. Váries espécies. Id. id.. Un conjunt d'unes 75 espécies. Contra aquest exércit enemich hi ha la següent colla d'amichs defensors de les plantes. La Merla. El Xerroviu. El Pit-roig. La Aureneta de Xemeneya. La Aureneta de Finestra. El Sit d'istiu. El Rossinyol. El Tayarol de cap negre. El Bregadell ó Rossinyol bort. La Busqueta rossinyolenca. Els uns, com la Merla y el Xerroviu, s'hi troban tot l'any; els altres, com el Rossinyol, la Aureneta, etc., sols hi passan una temporada. Ademés, s'hi troba formant part entre els primers el Pardal, l'aborrer Pardal, el modest é infadigable obrer quins beneficis en res se tenen, y quines malifetes s'han portat á la exageració més extremada. Ell es pot ésser un dels obrers més importants de la Horta; més ens reservém sa história pera més endavant (V. Tots els conreus) com agent cosmopolita que es, travallant sobre els camps, vinyes, hortes y per tot arreu hont el vegetal se troba. #### La Merla La Merla, Merula vulgaris dels naturalistes, en francés le Merle y el Mirlo común en castellá, es una de les dos espécies de son género, la generalment coneguda. Se la troba, segóns l'esmentat naturalista Brehm, en Europa desde l'extrem Sur fins al 66°. Pochs serán els que no coneguin l'aucell; ningú que no n'hagi sentit parlar. La Merla es el representant més gran de la nombrosa tribu dels Bech-fins, insectívors y baccívors en sa major part, dotats d'instints enlayrats. Pot dirse que constituheixen la aristocrácia dels aucells. En aquesta tribu s'hi troban els més remarcables cantors, com el Tayarol de cap negre y el Rossinyol; aquest darrer excels músich-poeta, joya y orgull del vell Continent y á la vegada un dels més importants defensors de la Horta, com veurém més avall. Com tots els aucells d'una gran utilitat, la Merla se reprodueix molt, y es sapigut que arriba á fer uns 10 ous anyals en dos postes. Ella es l'aucell més abundant en nostres encontrades, exceptuant al Pardal, al Xerroviu ó Gafarró y al Verdúm. Son cant, que comensa ja en el mes de Febrer, es una nota alegre, dolsa, que ompla la quietut de la Horta quan cap més veu d'aucell se deixa sentir. Diu Mr. Lescuyer qu'el cant de la Merla es ple de bon humor y qu'el fa sentir dolsament al estil d'una flauta desde primers ó mitjáns de Febrer, quan l'aucell sembla que s'ensaja pel cant de la primavera, quan els demés aucells están callats. "La Merla es un aucell, prossegueix, d'una constitució robusta y dotat d'una finíssima vista. Li agrada la quietut y es molt desconfiada; més quan s'es convensuda de que se vol estar ab bona armonia ab ella, se mostra més confiada." La Merla es un gran destruhidor de cargols, y diu el B. D'Hamonville que es molt curiós contemplar el modo ab que procedeix l' aucell pera menjarsels. Agafantlos per un cantell, els bat ab fúria sobre una pedra; al rompres, l'animal retira ab molta habilitat el cargol, deixant vuyda la closca. Aixis es que es molt usual veure en els boscos y al voltant de les pedres de terme, cert nombre de closques dels dits cargols. Son restos deixats per la Merla, que á falta de pedres en el bosch, utilisa les fites pera la preparació de son aliment. No es estrany, donchs, veure en les hortes closques de cargol vuydades per la Merla, y sols pera aquest benefici, deuria dispensarse respecte al aucell. Destrueix ademés cargoles, llagostes y demés insectes d'alguna grandária y també les crissálides de papallones y altres y sobre tot orugues, que tan perjudican á les plantes de la horta; y aixó ho fa durant tot l'any, ja que no's mou de la horta á no obligarli uns frets molt rigurosos; llavors se'n va durant algunes setmanes, tornant després á la Horta. Es veritat que la Merla, qual alimentació insectal es alternada, sobre tot durant la tardor y primera part del hivern ab cireres d'arbós y altres fruyts pel istil (bayes), se permet menjar el rahím y en la primavera la cirera y algún altre fruyt. Més l'aucell que travalla tot l'any, sense demanarvos res ¿per ventura no té dret á que se li dongui alguna coseta de lo mateix que sens ell no tindriau pot ésser?... La Merla, donchs, deu ésser tinguda com un dels més importants aucells pera la Horta. Tingueu la seguretat de que si un cargol se posa en evidencia, l'aucell el veurá y el destruhirá. Lo mateix fará ab la llagosta de la vinya adossada á la vostra horta y ab la cargola posada á sobre de la verdura ó la oruga del arbre fruyter, y no contentantse ab els insectes que se li presentan á la vista, es molt usual véurela al peu dels dits fruyters, sobre el sembrat de farratge y per entre les verdures, inspeccionant el terrer cercant l'insecte ó la crissálida del mateix. Ella vetlla constantment de sol á sol, y son travall un dia y un altre dia, representa la destrucció de gran nombre d'enemichs de vostres plantes. Respecteula donchs: no permetau á ningú dels vostres que destrueixi son niu ni qu'en mati cap. Es vostre dever. Si's pot consentir que en mitx d'un gran bosch se'n cassi alguna pera no perdre la punteria ó pera posarla á taula (la Merla, sense ser dulenta baix el punt de vista culinari, no arriba á poderse considerar com á vianda pera una fina taula), no's pot aconsellar may á ningú la cassa de la mateixa. Més per lo que respecta á la horta, l'horticultor no deu consentir que ni una sola Merla sigui destruhida, si vol procurar la bona marxa de son conreu: n'hi ha prou que se'n mati una pera que les altres estiguin á punt d'anarsen de la Horta. La veu de la Merla es dolsa, pastosa, plena, de poca extensió, un poch amussada, més en cambi ¡com recorda la veu humana, com se destaca en ella un esperit seré, reflexiu y valent! Després de haver sentit á una Merla, no hauria d'ésser possible al home el matarne cap. El valor material de la carn del aucell no hauria de pesar tan com l'esperit del mateix. Dixeula viure tranquila; no permetau á cap dels vostres que toqui cap ou de son niu. Si arribat el mes de Setembre veyeu faltar algún gra en els rahíms de vostra vinya, ó allá pel Maig alguna cirera dels vostres cirerers: tanqueu els ulls y penseu en les closques de cargol vuydades, en les orugues devorades, en les cargoles destruhides y en la flautada veu de la Merla, que ha recreat vostre ohido y ha alegrat la soletat de vostra finca. #### El Xerroviu El Xerroviu s'anomena també el Gafarró y el canari bort ó de montanya, y es el Serinus meridionalis dels naturalistes; en castellá s' anomena el Verdecillo y el Cini y en francés, le Serin. El Xerroviu es un petit aucell de 11 y ½ centímetres de llargária, més valent contra els rigors del temps com cap altre, prescindint del Pardal y del Ull de bou. El Xerroviu es una de les dos espécies de son género; l'altra espécie es el canari, conegut de tothóm. Quan tots els altres son fora, el Xerroviu ab el Pardal y la Merla son els representants en nostres hortes del regne alat. La mateixa Merla, essent al cor del hivern y en anys de fret rigoros, fa, com havém dit, una escursió d'algunes setmanes á encontrades més calentes. El Xerroviu no's mou (no vol dir aixó que no hi hagi excepcións); es de véurel allavores al acostarse á la casa de camp, á la llar del hortolá com demanant unes engrunes pera no morirse de fam, engrunes que casi may se li donan, ab tot y meréixerles, ya que tot l'any no fa més que travallar en favor del agricultor. Diu Brehm qu'el Xerroviu es un aucell actiu y molt aixurit, y Hoffman diu que encara que son cant es molt uniform no deixa d'ésser molt agradable. Diu el primer que l'aucell se troba casi per tota la Europa y parlant d'Espanya, que sols deixa de viure en les terres altes de Castella la Vella. A Catalunya es abundantissim en la costa y en especial en ses hortes. Casi no se'n troba cap en que no hi hagin algunes dotzenes de parelles, y se'l veu fins en els petits jardins. L'arbre preferit pera ferhi el niu es el taronjer, agradantli molt també la perera y la pomera. Es un aucell d'instints dolsos que recordan els del canari y del Verdúm. Sembla que cerqui la companyia del home, y á ell se entrega sense rezel. Assegura Brehm que ha vist moltes vegades travallar en un arbre sense que l'aucell sen mogui, aixó principalment en el temps de la cova dels ous. Es un aucell ignocent, víctima dels de rampinya y del mateix home, qu'el agafa per millers. El cant del Xerroviu es una joguina, un seguit de notes brillantes, un xerroteix delicat, nerviós, finíssim, un microscópich cant de glória á la llivertat y al sol. Algunes vegades en les altes hores del dia, hauréu ohit en els ayres un cant especial, que se sent un moment al passar allunyantse rápidament: es el cant del Xerroviu, que á la manera de la Alosa, diu el B. D'Hamonville, li agrada ferlo sentir tot aixecantse en els ayres. El Xerroviu consúm, com tots els aucells d' arbre, un gran nombre d'orugues é insectes molls al temps de la cria de sos petits; després, y durant l'istiu, continua menjant indistintament orugues, petits escarabats, petites crissálides y llevors de herba de tota mena, estalviant al hortolá el travall d'arrencarles. No está provat qu'el Xerroviu s'arribi á les fruytes; més si per cas ho fes ab alguna figa, cirera ó bercoch ¿no se li pot dispensar en aquells pochs dies en que la fruyta es madura (l'aucell no menja més per lo general que la madura), aquella petita lleminadura que os porta un perjudici insignificant, part ínfima de la vostra cullita? Horticultors: estimeu al vostre petit hoste, al petit Xerroviu. Diu Brehm que en certs punts d'Alemanya hont el Xerroviu s'hi coneix tant sols desde uns 50 anys, se consideran els horticultors molt afortunats de poguer comptar ab el petit més eficás colaborador, amich fidel de la horta. Segóns el mateix autor, está provat qu'el Xerroviu no abandona el punt que ha escullit pera viurhi. Respecteulo donchs y estimeulo com un dels més importants servidors vostres. Si cada arbre de vostra horta pogués comptar ab una parella dels dits aucells, se veuria lliure de la major part de sos enemichs. #### El Verdúm El Verdúm, anomenat en castellá el Verderón y en francés le Verdier, es el Clora hortensis dels naturalistes. Aquests classifican al Verdúm com una espécie del género Clora, pertanyent á la família dels Pasérits (de la que n'es el género Pardal el típich) y formant part de la tribu dels Bech-groixuts. Després del Pardal y del Xerroviu, es el Verdúm l'aucell més abundant á nostra terra. Se'l troba sempre en les hortes é hi es molt útil tot l'any (el Verdúm no emigra) per la destrucció d'insectes y llevors d'herves. El Verdúm, com el Pardal, se fa pagar quelcóm per sos serveys en favor de la Agricultura: demana als conreus de naps, rabes y canem, alguna quantitat de llevor d'aquestes plantes, de modo que allavors sembla l'aucell de que tractém ésser perjudicial. Més en cambi d'aquell consúm de llevors útils ¡quantes llevors d'herbotes destruhides durant tot l'any, quants insectes eliminats, especialment durant la cria dels petits! El benefici reportat pel aucell á les hortes es molt superior al dany; es, donchs, útil, y mereix el respecte del horticultor. #### El Pit-roig El Pit-roig ó Rupit (Rubicola familiaris dels naturalistes) s'anomena en castellá el Petirrojo y en francés, le Rouge-gorge. El Pit-roig es, com la Merla, un dels Bechfins; pot dirse qu'es, com ella, conegut per tothóm. Sel troba, com ella, en els boscos, en les riveredes, en les torrenteres y en les hortes: per tot alli hont hi hant arbres. ¿Qui no coneix al gentil aucellet, un dels millors cantors del bosch, el primer en despertarse y el darrer en adormirse com diu Naumann, el més amich del home segóns Toussenel, valent y entussiasta, desafiant els rigors del hivern pera no deixarnos? Algúns posats en llivertat á la primavera, han tornat expontaneament á sa gavia al venir la tardor. El Pit-roig ha sigut anomenat pel naturalista Gerbe ab molt bon acert, Rubicola familiaris. La familiaritat ab l'home es sa dominant y l'instint popular ho ha comprés aixís. La noblesa y la ingenuitat units ab el coratge, son qualitats que tothóm ha sapigut veure en ell. Y més: se li ha reconegut un esperit de compassió, un sentiment de caritat envers del pobre, del travallador y del humil. Els ornitólechs os dirán qu'el Pit-roig en el bosch vé á posarse al costat del carboner y del llenyater, y els hi modula son cant com pera recrearlos en son dur travall. Més lo que demostra la convicció que en l'esperit popular existeix d'aquest sentiment de caritat, diguém d'amor, es la tradició bretona, llegenda d'aquest poble, bressol de la Germana de la Caritat, la que diu qu'el Pit-roig acompanyá á Jesús al Calvari y que, portat d'un sentiment d'amor al Diví Mártir, empleá totes ses forses pera arrancar del front de Jesús una espina. Y afegeix que fou recompensat ab el color roig de son pit, que la sanch de Jesús li marcá. El Pit-roig deuria ésser donchs, venerat per l'home. "Ell es un dels aucells del Bon Deu" diu Toussenel. Ell es qui al cor del hivern, y en dia de sol, canta, com parlantnos del temps de la primavera que ha de venir. A les primeres nevades, ell es qui s'acosta á la casa de camp, picant als vidres de la escalfada llar com demanant aculliment. ¡Quantes vegades l'aucell entraria si l'home li des acullida y s'habituaria á viure entre parets durant els dies de mal temps! El cant del Pit-roig es la expressió fidel de son esperit; se composa de varis trillos alternats ab notes de diferenta extensió llensades ab forsa; el so té l'esclat, la forsa y la dolcesa de la flauta. Toussenel ha dit que aquest cant havia entrat més en son cor qu'el del mateix Rossinyol. Dirias ésser el primer la cansó popular que fa vibrar les més íntimes fibres del cor, y el segón, la sinfonía del gran Mestre compositor que parla ab el llenguatge de la ciencia sentida, noble, més no expressió tant expontánea del ánima. En la Horta, si bé el Pit-roig no es sedentari com la Merla y el Xerroviu, es dir que's permet entrar y sortir d'ella, son travall no deixa de ésser important, per la eliminació de varies espécies d'insecte, enemigues del arbre fruyter, de la verdura y de les llegúms, y per la destrucció de llimachs y petits cargols. El Pit-roig --com casi tots els Bech-fins-- acostuma á cercar son aliment saltironejant per terra. Els petits cargols y cargoles son, pot dirse, el menjar predilecte del Pit-roig que cassa també la formiga, l'escarabat y la mosca posats sobre l'arbre, el fruyt ó la flor. Respecteu, donchs, al Pit-roig com un de vostres millors amichs y servidors de la Horta. #### Les Aurenetes La Aureneta de Xemeneya (Hirundo rustica dels naturalistes; en castellá la Golondrina de chimenea y en francés l'Hirondelle de cheminée) y la Aureneta de finestra (Chelidon urbica dels naturalistes; en castellá la Golondrina de ventana y en francés l'Hirondelle de fenêtre) son les dos espécies de son género conegudes á Europa y á nostra terra. La primera es de color negre ab la part inferior blanch-rogench; la segona la té enterament blanca. No creyém necessari extendrens aqui sobre cada una d' elles en particular (V. la Casa de Camp); sols dirém que en les hortes del camp, lluny de poblat, hi es la primera coneguda, y la segona ho es en les hortes properes á les poblacións. Com llurs costúms son molt semblantes, considerantles aqui com á obrers de la Horta, parlarém en nom de les dos. Elles son els eliminadors del insecte alat en regións més ó menys altes de la Horta. Ab les aurenetes entran els obrers temporals de la horta, es dir els que hi venen á passar una part del any, allavors que sa presencia hi es necessária. La Aureneta arriba á nostres hortes uns pochs dies aváns ó després de la tercera desena de Mars, allavors quan l'insecte alat comensa á deixarse veure. La Aureneta pot dirse qu'es, junt ab el Magay ó Falsiot, el més temible enemich de la mosca, mosquit, formiga alada y papallona. Heus aqui, donchs, un dels auxiliars més importants del agricultor, un dels més dignes de respecte y consideració. La Horta que li dona axopluch, se troba al cap-de-vall del any ab una porció de fruyts que haurian sigut devorats pel insecte. En el regne animal, la noblesa d'instints ha sigut donada á les espécies, pera utilitat del home. Entre els aucells, la Aureneta representa un tipo superior: l'instint de associació al home es pot ésser lo que sobresurt en ella, la qualitat que la caracterisa. La Aureneta representa junt ab el gos, la vigilancia de la casa de camp y la seguretat de les provisións: si el gos vigila la persona y la casa contra els malfactors y evita tota sorpresa, la Aureneta avisa á la virám quan l'Esparver s'acosta, y ella ab sa guerra als dípters (mosques y mosquits), perfidiosos asaltants de rebostos, cellers y estables, procura la conservació de llets y viandes, la tranquilitat del bestiar y el repós del mateix agricultor. A la Horta també hi acudeix. Si el hortolá li dona aculliment en sa casa, tindrá, ademés dels beneficis de la defensa de la mateixa contra l'insecte dípter, un destruhidor de la papallona diurna ó sigui de la mare de les larves ú orugues que rosegan ses plantes. La Aureneta fa un gran consúm d'insectes voladors. Son travall ó cassa al vol es sostingut per espay de moltes hores, y, després d'observacións repetides, ha dit Mr. Florent-Prévost que una sola Aureneta fa un consúm per dia, d'algúns centenars d'insectes alats. La Aureneta es un dels més remarcables dons del Creador al home, un ser ignocent, que's complau en travallar constantment en profit del mateix, sens demanarli res més qu'el respecte y consideració necessáries. La rahó natural indica, donchs, al home que deu procurar obtenir la companyia del esmentat aucell; més no succeeix pas que les cases de camp ó d' horta comptin ab un contingent suficient pera qu'el travall representat pel mateix pugui portarse á cumpliment. La Aureneta es generalment respectada per nostres horticultors. Saben de positiu que cap fruyt ni producte de la horta es sacrificat per l'aucell. Més no tots, pot ésser, haurán procurat l'aument de llurs Aurenetes privant á la gent que intervé en la Horta que destruheixi cap de llurs nius y que les matin. No es al horticultor á qui se pot dar la culpa del poch aument que en nostres hortes en general s'observa. La culpa la tenen certs cassadors, dotats de sentiments poch delicats, als qui res endonántselshi la Agricultura, tenen llur divertiment en agafar la Aureneta per centenars ó millers y matarles; per divertiment, es dir per dar satisfacció á llur gust, ab despreci de la Lley de cassa, sens que les Autoritats intervinguin pera privarho. #### El Sit d'istiu El Sit d'istiu, que algúns anomenan segóns Vayreda aucell de la pluja, es el Muscicapa grisola dels naturalistes; en castellá es anomenat el Papamoscas y en francés, le Gobe-mouches gris. El Sit d'istiu es una de les quatre espécies existents á Europa; les tres restants son molt rares á Catalunya ó son de pas. A mitjáns d'Abril, el Sit d'istiu arriba del Mitjdia y s'estableix fins á darrers de Setembre en les hortes y en els jardins y parchs de les capitals, cercant ab preferencia els punts en que abunda l'insecte alat. Es un aucell de formes llargarudes; sa talla es de 15 centímetres, ses ales son llargues y son vol, rápit y sostingut. Té semblansa ab les Aurenetes y ab la Pastoreta; son bech es pel istil del dels Bech-fins: més sa basa té més amplária. Com les Aurenetes, en aquesta basa hi té uns quants pels, que li facilitan sens dupte la cassa del insecte alat. Se posa al cim dels arbres; quant veu un papalló, una mosca, un mosquit, un burinot ó altre insecte alat, s' adressa á ell; si es petit com una mosca, sel menja tot volant; si es gros, s'entorna á son lloch y alli se'l menja á trossos. Es molt amich del home com la Aureneta y, com ella, molt atrevit contra l'Esparver y altres aucells de rampinya. Diu el B. D'Hamonville: ""Cada any torna al mateix punt. Pochs serán els jardins y parchs que no'n tinguin alguna parella. He observat tornar cada any al meu jardi una parella pel mateix temps. Els meus rosers son defensats del insecte y netejats de petites orugues, lo que m'ha obligat á respectar als aucells, privantme d'agafarne cap."" El Sit d'istiu es, donchs, un poderós eliminador del insecte alat y un company de la Aureneta en sa guerra al insecte que vola. Respecteulo y feulo respectar del tot. #### El Rossinyol El Rossinyol es el Luscinia vera dels naturalistes; s'anomena en castellá el Ruiseñor y en francés, le Rossignol. Hi ha una altra espécie de més grandária, el Rossinyol dels grossos (Luscinia major); més aquesta espécie per lo regular se la troba en els llochs solitaris. Es la primera espécie, donchs, quin cant es superior al de la segona, qu'es l'obrer de la horta. Ens referím, donchs, á ell, encara que podria dirsen lo mateix de la altra espécie. En la segona quinzena d'Abril, entrada ja la primavera, quan la vegetació se troba ja exuberanta de frescor y hermosura y les orugues devoran les plantes, arriba el Rossinyol pera demanar son lloch d'obrer en la Horta; més aváns de veure son travall, diguém alguna cosa del Rossinyol considerat com cantor.