Part 9
El pobre minyó estava desconsolat; es feia retret de la seva exclamació involuntària: -Comte de Nideck, què feu?- I s'arrencava els cabells de desesperació.
Vaig anar-me'n tot sol cap a la torre d'Huc, havent tingut amb prou feines el temps de pendre algun aliment; no en passava fretura.
Un bon foc brillava a la llar. Vaig tirar-me al llit sense desvestir-me i el son no va trigar de venir: aquell son feixuc, inquiet, que hom espera de veure interromput per gemecs o ploralles.
Així dormia, amb la cara girada cap a la llar, la llum de la qual regalava damunt les lloses.
Al cap d'una hora el foc es va ensopir, i com succeeix en aquests casos, la flama, reviscolant-se de tant en tant, batia la pared amb les seves roges alasses i afadigava les meves parpelles.
Perdut en una vaga somnolència, vaig obrir una mica els ulls, per a veure d'on provenien aquelles alternatives de claredat i de fosca.
M'esperava la més estranya sorpresa.
Damunt el fons de l'atri, amb prou feines il·luminat per algunes brases encara ardents, es destacava un perfil negre: la silueta de la Pesta!
Estava aclofada damunt un escambell, i s'escalfava en silenci.
A les primeries vaig creure que allò era una il·lusió, conseqüència natural de mos pensaments d'alguns dies a aquella banda; vaig aixecar-me damunt el colze, tot mirant, amb ulls arrodonits per la temença.
Era ben bé ella: tranquila, immòbil, amb les cames arrupides entre sos braços, igual com l'havia vista entre la neu, amb el llarg coll replegat, el nas de béc d'àguila, els llavis contrets.
Vaig tenir por!
¿Com era que fos allà, la Pesta Negra? ¿Com havia pogut arribar-hi a aquella alta torre, que dominava timbes?
Tot el que m'havia contat Sperver de la seva potència misteriosa em va semblar justificat!... L'escena de Lieverlé rondinant contra la pared em va passar davant els ulls com un llampec! Vaig arraulir-me dintre l'alcova, respirant amb prou feines, i esguardant aquella silueta immòbil, com un ratolí miraria un gat, del fons estant de son cau.
La vella no es bellugava gens més que el pabelló de la llar obrat a la roca; sos llavis barbotejaven qui sap què...
El meu cor galopava, la meva por redoblava de minut en minut, veient aquell silenci, aquella immobilitat de l'aparició sobrenatural.
Això feia ben bé un quart d'hora que durava quan, abastant el foc un bri d'avet, va haver-hi com un llampec: el bri va torçar-se tot xiulant, i alguns raigs lluminosos es dispararen fins al fons de la sala.
Amb aquest llampec vaig tenir-ne prou per a veure la vella revestida d'un antic vestit de brocat de fons de púrpura, tirant al violeta, i rígid com un cartró; duia un feixuc braçalet al puny esquerre, i una sageta d'or a la seva espessa cabellera grisa, retorta damunt la nuca.
Va ésser com una evocació dels temps passats.
Tanmateix, però, la Pesta no podia tenir intencions hostils: s'hauria aprofitat del meu son per a dur-les a compliment.
Aquesta idea començava de tranquilitzar-me una mica, quan de cop i volta ella va alçar-se, i, lentament... lentament... va acostar-se al meu llit, tenint a la mà una atxa que acabava d'encendre.
Vaig reparar aleshores que tenia els ulls fixos, esmaperduts!
Vaig fer un esforç per alçar-me, per cridar: ni un muscle del meu cos no es mogué, ni un alè no va venir-me als llavis!
I la vella, decantada al meu damunt, entre les cortines, em mirava amb un somriure estrany. Jo hauria volgut defensar-me, fer un crit... però el seu esguard em paralitzava, talment un ocell sota l'esguard d'una serp.
Durant aquella contemplació muda, cada segón tenia per a mi durada d'eternitat.
¿Què anava a empendre, ella? M'ho esperava tot.
De cop i volta, girà el cap, parà l'orella, i després travessant la sala a grans passes, va obrir la porta.
Al capdavall havia recobrat una part de la meva ardidesa. La voluntat em féu redreçar, com un ressort. Vaig precipitar-me sobre les passes de la vella, que amb una mà tenia l'atxa enlairada, i amb l'altra la porta oberta de bat a bat.
Anava a agafar-la pels cabells, quan al fons de la galeria, sota la volta ogival del castell que donava a la plataforma, vaig veure... ¿mai dirieu qui?
El comte de Nideck!
El comte de Nideck -que jo creia morent,- revestit d'una enorme pell de llop, la barra superior de la qual avançava, com a visera, damunt el seu front, amb les urpes posades a les espatlles, i la cua que, al darrera seu, s'arrossegava damunt les lloses. Portava grans sabates d'aquelles fetes d'un cuiro espès, cosit com una fulla enrotllada; una urpa d'argent fermava la pell al voltant del seu coll, i en la seva fesomia, llevat de l'esguard entelat, d'una fixesa glacial, tot anunciava l'home fort, l'home del comandament: el senyor!
Davant aital personatge, les meves idees van topar, van confondre's. La fugida no era possible. Vaig tenir encara presència d'esperit a bastament per a tirar-me al marc de la finestra.
El comte va entrar, tot mirant la vella, amb els trets ben rígids. Es parlaren en veu baixa, tan baixa que em va ser impossible de sentir-ne res, però llurs gestos eren expressius: la vella senyalava el llit! Van acostar-se a la llar de puntetes. Allà, a l'ombra del pabelló, la Pesta Negra va desenrotllar un gran sac, tot somrient.
Tot just el comte va haver vist aquell sac, amb tres bots va ésser a la vora del llit, i va recalcar-hi el genoll. Les cortines s'agitaren, el seu cos desapareixia sota llurs plecs, d'ell no en veia sinó una cama, encara plantada damunt les lloses i la cua de llop de dreta a esquerra.
Haurieu dit que era una escena d'assassinat!
Tot allò que la terror pugui tenir de més hòrrid, de més espaordidor, no m'hauria ferit com la representació muda d'un acte semblant.
La vella va corre-hi a son torn, tot desplegant el sac.
Les cortines van agitar-se encara, les ombres en bateren les parets. Però encara va haver-hi una cosa més horrible. Jo vaig creure, talment, que un bassiol de sang s'escampava damunt les lloses i lliscava lentament cap a la llar: era la neu aferrada als peus del comte i que es fonia amb l'escalfor.
Considerava encara aquell negre arrossegall, sentint que la meva llengua es glaçava fins a dins de tot de la gorja, quan un gran moviment es produí.
La vella i el comte entafuraven els llençols dintre llur sac, els hi empenyien amb la precipitació del gos que grata la terra; després, el senyor del Nideck es va tirar aquell objecte informe a l'espatlla i es va adreçar cap a la porta. El llençol s'arrossegava al seu darrera; la vella el seguia amb la seva atxa. Travessaren la cortina de muralla.
Jo sentia que els genolls em vacil·laven, s'entretopaven; vaig pregar en veu baixa!
No havien passat dos minuts que vaig llançar-me a llur seguiment, empès per una curiositat sobtada, irresistible.
Vaig travessar la cortina de muralla tot corrent, i anava a penetrar sota l'ogiva de la torre, quan una cisterna ampla i pregona s'obrí a mos peus; una escala s'hi capbuçava fent torterols, i vaig veure com l'atxa giravoltava, giravoltava a l'entorn del cordó de pedra, com una lluerna; esdevenia imperceptible, amb la distància.
Vaig baixar a mon torn els primers graons de l'escala, tot guiant-me per aquella llumeneta llunyana.
De cop i volta va desaparèixer; la vella i el comte havien arribat al fons del precipici. Jo, amb la mà contra la rampa, continuava davallant, segur de poder tornar a pujar a la torre, cas que manqués altra eixida.
Ben aviat els graons cessaren. Vaig passejar els ulls a mon voltant i vaig descobrir, a mà dreta un raig de lluna que s'ensopegava sota una porta baixa, a través de grans espines i d'esbarzers carregats de gebre. Vaig apartar aquells obstacles, empenyent la neu amb el peu, i em vaig trobar a la base de la torre d'Huc.
¿Qui hauria suposat que un forat com aquell pugés fins al castell? ¿Qui l'havia ensenyat a la vella?
En aquestes qüestions no vaig parar-m'hi.
La plana immensa s'estenia al davant meu, fulgurant de llum com en ple dia. A la meva dreta, la ratlla negra del Schwartz-Wald, amb sos penyals espadats, ses afraus i sos torrents, es descabdellava a l'infinit.
L'aire era fred, tranquil; jo vaig sentir-me desvetllat i fet com a subtil per aquella atmosfera glacial.
El meu primer esguard va ésser per a reconèixer la direcció del comte i de la vella. Llur alta estatura negra s'elevava lentament damunt la muntanyola a dues centes passes de mi. Es retallava sobre el cel, marcat d'innombrables eatels.
Els vaig atényer a la davallada del torrent.
El comte caminava a pleret, la mortalla seguia arrossegant-se... El seu posat, els seus moviments i els de la vella tenien quelcom d'automàtics.
Anaven, a vint passes davant meu, seguint el camí ensotat de l'Altenberg, tan aviat per l'ombra com en plena llum, perquè la lluna fulgurava amb un esclat soprenent. Alguns núvols la seguien de lluny, i semblava que estenguessin envers ella llurs braços gegantins per agafar-la; però ella se'ls escapava sempre, i sos raigs, freds com a fulles d'acer, em penetraven fins al cor.
Hauria volgut tornar-me'n: una força invencible, però, em duia a seguir el fúnebre enterrament.
En aquesta hora que som, veig encara el tirany que puja entre les brossalles del Schwartz-Wald, sento la neu cruixint sota les meves passes, la fulla que s'arrossega en alenar la tramontana; em veig jo mateix tot seguint aquells dos éssers silenciosos, i no sé compendre quina potestat misteriosa em menava dins llur corrent.
Finalment arribem als boscos, sota faigs de gran alçària, nus, despullats. Les ombres negres de llurs branques altívoles es trenquen sobre els branquillons inferiors, i travessen el camí tot curullat de neu. De vegades em sembla que sento com algú camina al meu darrera.
Giro el cap, de borsada, i no veig res.
Acabàvem d'atényer una filera rocosa a la cresta de l'Altenberg; darrera aquell rocam llisca el torrent del Schneeberg, però a l'hivern els torrents no es despengen, amb prou feines un rajolí d'aigua serpeja sota llur jaent espès de glaç; la solitud ja no té ni el seu murmuri, ni els seus refilets, ni el seu tro: la cosa més espaordidora és el silenci!
El comte de Nideck i la vella trobaren una clivella oberta a la roca, i hi pujaren de dret, sense vacil·lar, amb una seguretat increible; jo vaig haver d'agafar-me a la brossalla per a seguir-los.
Tot just vaig ser al cim d'aquella roca, que formava una agulla sobre l'abisme, vaig veure'm a tres passes d'ells, i a l'altre costat vaig reparar-hi un precipici sense fons. A la nostra esquerra queia el torrent del Schneeberg, aleshores glaçat i suspès en els aires. Aquell aspecte de l'aigua que salta, tot arrossegant en la seva caiguda els arbres veïns, aspirant les brossalles i descapdellant l'eura, que segueix la torta de l'aigua sense perdre l'arrel, aquell aspecte del moviment convertit en immobilitat de mort, i aquells dos personatges silenciosos continuant llur obra silenciosa amb la impassibilitat dels autòmates, tot renovellà les meves terrors.
La mateixa naturalesa semblava participar del meu espant.
El comte havia deixat en terra la seva càrrega; la vella i ell la gronxaren per un instant al caire de l'abisme; després, la llarga mortalla surà damunt la timba, i els assassins es decantaren.
Aquella llarga mortalla blanca que voleia, em passa encara davant els ulls. La veig davallar, davallar com el cigne, ferit al cim dels aires, que amb l'ala caiguda, la testa en avall, remolineja cap a la mort.
El llençol desaparegué a les fondàries del precipici.
En aquell moment, el núvol que de qui-sap-lo temps s'acostava a la lluna, la velà lentament amb sos contorns blavissos; sos raigs es retiraren.
La vella, agafant el comte per la mà i arrossegant-lo amb una rapidesa vertiginosa, no em fou visible sinó un segon...
El núvol estava de ple sobre el disc. No podia dar una passa sense arriscar-me a rodolar per l'abisme.
Al cap d'alguns minuts hi hagué una clivella en el núvol. Vaig mirar... Estava tot sol a la punta del penyal; la neu em pujava fins a genoll.
Colpit d'horror, vaig devallar per aquelles alterositats i vaig posar-me a córrer cap al castell, traspostat com si hagués comès un crim!...
X
Pel que fa al senyor del Nideck i a la vella, ja no els veia més per la plana.
Jo dava tombs a l'entorn del Nideck sense poder retrobar l'eixida per on havia sortit.
Tantes d'inquietuds i emocions successives, començaven de reaccionar damunt la meva testa; caminava a l'atzar, tot preguntant-me amb terror si la follia no jugava el seu paper en les meves idees, no podent resoldre'm a creure el que havia vist, i esgarrifat, però, de la viva claredat de les meves percepcions.
Aquell home que alçava una atxa en la tenebror, que udolava com un llop, que anava fredament a complir un crim imaginari, sense ometre'n un gest, una circumstància, el menor detall, que s'escapava finalment i confiava al torrent el secret del seu assassinat, em torturava l'esperit, anava i venia sota els meus ulls i em produia l'efecte d'un pesombre.
Jo corria panteixant, esgarrifat per la neu, no sabent a quin costat adreçar-me.
El fred esdevenia més viu en acostar-se el dia. Tremolava... Maleia Sperver que m'havia vingut a cercar a Friburg per a ficar-me en aquesta aventura repulsiva.
Finalment, atuït, amb la barba carregada de gebre, les orelles mig glaçades, vaig descobrir el reixat i vaig trucar de mala manera.
Eren aleshores, si fa no fa, les quatre de la matinada. Knapwurst es va fer esperar terriblement. La seva caseta, encastada a la roca, vora del portal gran, romania silenciosa. Semblava que el geperut no acabaria mai de vestir-se, perquè jo el suposava colgat al llit, i tal vegada en ple son.
Vaig sonar altra vegada.
En sentir-ho, la seva figura grotesca eixí bruscament, i em cridà de la porta estant, amb un accent furiós:
-Qui hi ha aquí?
-Jo... el doctor Fritz!
-Ah!... és diferent.
Va tornar a entrar a la seva caseta a cercar una llinterna, va atravessar el pati exterior, amb neu fins al ventre i, mirant-me de fit a fit, a través del reixat, va dir:
-Perdó, perdó, doctor Fritz, us creia ficat al llit, allí dalt a la torre d'Huc. Oh! i éreu vós qui sonava! Ves! ves! Vet aquí perquè Sperver m'ha vingut a demanar cap a la mitja nit si no havia eixit ningú. Jo he respost que no, i, tanmateix, no us havia pas vist.
-Però en nom de Déu, senyor Knapwurst, obriu d'una vegada! ja m'ho explicareu més tard, això!
-Anem, anem, una mica de paciència!
I el geperut, a pleret, a pleret, desfeia el cadenat i obria el reixat mentre jo petava de dents i tremolava de cap a peus.
-Teniu força fred, doctor- em digué aleshores l'homenic, -i no podeu entrar al castell. Sperver n'ha tancat la porta interior, no sé perquè; això no és pas cosa que hi hagi costum de fer; amb el reixat n'hi ha prou. Veniu doncs, a escalfar-nos a casa meva. No la trobareu pas meravellosa, la meva cambreta. No és, parlant amb propietat, sinó un reconet, però quan hom té fred, no fila tan prim.
Sense respondre al seu parloteig, jo el seguia ràpidament.
Vam entrar dins la caseta i, a desgrat del meu estat, de congelació gairebé total, no vaig poder estar-me d'admirar el desordre pintoresc d'aquella mena de niu. La teulada de piçarres, recalcada d'un costat damunt la roca i de l'altre damunt una pared de sis a set peus d'alçària, deixava veure les seves bigues ennegrides, esteses fins al cim.
L'estatge es componia d'una peça única, adornada amb un jaç que el gnom no es prenia el treball de fer cada dia, i de dues finestretes de cristalls hexàgons, on la lluna havia decolorat sos raigs nacrats de rosa i violeta. Una gran taula quadrada n'ocupava el bell mig. ¿Com havia entrat aquella taulassa d'alzina massissa per aquella porteta?... Hauria estat dificil de dir-ho.
Algunes tauletes o prestatges sostenien rotllos de pergamí, llibrots vells, grans i petits. Damunt la taula hi era obert un immens volum de majúscules pintades, relligat en pell blanca, amb fermall i angles d'argent. Li trobava tot l'aire d'ésser un recull de cròniques. Finalment dues cadires de braços, l'una de cuiro rogenc i l'altre guarnida d'un coixí de ploma, on l'esquena angulosa i l'anca matussera de Knapwurst havien deixat llur empremta, completava el parament.
Deixo de banda l'escriptori, les plomes, el pot de tabac, les cinc o sis pipes escampades per ci per lla, i en un recó, el fornell de fosa de porta baixa, oberta, ardent, que llençava de vegades una garba de guspires amb el xiulet estrany del gat que s'enuja i aixeca la pota.
Tot això era submergit en aquella bella tinta bruna d'ambre fumat que descansa la vista, i de la qual els vells mestres flamencs se n'han dut el secret.
-¿Vau sortir, doncs, ahir al vespre, senyor doctor?- em digué Knapwurst, quan estiguérem còmodament instal·lats, ell davant el seu volum, i jo davant la canonada de l'estufa.
-Sí, bastant d'hora- vaig respondre-li; -un llenyataire del Schwartz-Wald necesitava el meu ajut. S'havia dat un cop de destral al peu esquerre.
Va semblar que aquesta explicació satisfeia al geperut; va calar foc a la pipa, una pipeta de boix vell, tota negre, que li penjava damunt la barbeta.
-Vós no fumeu, doctor?
-Fumo.
-Doncs bé, atapeïu una de les meves pipes. Aquí m'estava- va fer tot estenent la llarga mà esgrogueïda damunt el volum obert, -bo i llegint les cròniques de Hertzog, quan heu trucat.
Vaig compendre aleshores la llarga espera que m'havia fet passar.
-Potser havíeu d'acabar un capítol- li vaig dir somrient.
-Sí senyor- féu ell, somrient també.
I vam riure plegats.
-Tanmateix,- afegí -si hagués sabut que ereu vós, l'hauria interromput, el capítol.
Va haver-hi alguns instants de silenci.
Jo reparava la fesomia verament extravagant del geperut, aquelles grans arrugues que li voltaven la boca, aquells ullets acanalats, aquell nas turmentat, arrodonit al capdavall, i sobretot aquell front voluminós de dos pisos. Trobava en la cara de Knapwurst quelcom de socràtic, i, tot escalfant-me, tot escoltant el foc com espetegava, reflexionava en l'estranya sort dels homes.
-Veu's aquí aquest nan- em deia, -aquest ésser diforme, disminuït, desterrat a un recó del Nideck, com el grill que sospira darrera la placa de l'atri, veu's aqui aquest Knapwurst que, al mig de l'agitació, de les grans caceres, de les cavalcades que van i vénen, dels lladrucs, de les guitzes i dels corns que anuncien la victòria, viu tot sol, capbussat en els seus llibres, no pensant sinó en els temps esvaïts, mentre que tot canta o plora al seu voltant, i la primavera, l'istiu i l'hivern passen i vénen a esguardar, l'un darrera l'altre, a través dels vidrets entelats de sa finestra, alegrant, escalfant, arraulint la naturalesa... Mentre que tants d'altres éssers es donen als entrenamens de l'amor, de l'avarícia esperen, cobegen, desitgen, ell no espera ni cobeja ni desitja res. Fuma la seva pipa, i, amb els ulls clavats en el vell pergamí, somnieja, s'entusiasma per coses que ja no existeixen o que no han mai existit, que ve a ésser igual! -Hertzog ha dit això... En Berenguera suposa un altra cosa!- I és feliç!... Sa pell pergaminenca es recargola, la seva esquena trapezoidal es trenca cada vegada més, sos grans colzes punyents fan un clot a la taula. Sos dits tan llargs li marquen les galtes, sos ullets grisos es fixen en caràcters llatins, etruscos o grecs. S'extasia, es llepa els llavis, com un gat que acaba de llaminejar un requisit. I després s'estén damunt el seu jaç, amb les cames creuades, tot creient que altra cosa no cal. Oh! Déu del cel ¿és a dalt o és a baix de l'escala que hom troba l'aplicació severa de tes lleis, el compliment del deure?
I mentrestant la neu es fonia al voltant de les meves cames, el dolç alè del fornell em penetrava i em sentia renéixer dins aquella atmosfera fumosa de tabac i de reïna perfumada.
Knapwurst acabava de deixar la pipa damunt la taula. I, amb un to greu que semblava eixir del fons de la seva consciència o si us ho estimeu més, d'una bota de vint-i-cinc mesures, digué tot recalcant de bell nou la mà damunt l'infolio:
-Veu's aquí, doctor Fritz, veu's aquí la llei i els Profetes!
-Què voleu dir, senyor Knapwurst?
-El pergamí, l'antic pergamí- digué, -això em plau! Aquestes fulles grogues, revellides, corcades, és tot el que ens resta dels temps passats, de Carlemany fins a avui en dia! Les famílies antigues se'n van, els antics pergamins romanen! ¿On fora la glòria dels Hohenstaufen, dels Leiningen, dels Nideck i de tantes altres races famoses... què foren llurs títols, llurs escuts, llurs altes gestes, llurs expedicions llunyanes a la Terra Santa, llurs aliances, llurs antigues pretensions, llurs conquestes realitzades i esborrades de qui-sab-lo temps!... ¿Què seria tot això, sense aquests pergamins? No res! Aquests alts barons, aquests ducs, aquests prínceps, fora com si no haguessin mai existit, ells i tot ço que els tocava de prop o de lluny!... Llurs grans castells, llurs palaus, llurs fortaleses cauen i s'esborren, són ruïnes, vagues recordances... De tot això, una sola cosa en subsisteix: la crònica, la història, el cant del Bard o del _minnesinger_; el pergamí!
Va haver-hi un silenci. Knapwurst va continuar:
-En aquells temps llunyans, aleshores que els grans cavallers anaven guerrejant, batallant, disputant-se un recó de bosc, un títol i de vegades menys, amb quin menyspreu no esguardaven el pobrissó escribentet, l'home de lletres i de càbales, vestit de rovell, amb els estres d'escriure a la cintura per tota arma, i les barbes de la seva ploma per senyera! Com no el menyspreuaven, dient: -Aquest no és sinó una bolva, un pugó; no és bo per a res, no fa res, no cobra els nostres impostos ni administra els nostres dominis, mentre que nosaltres, gosats, carregats de ferro, amb la llança al puny, ho som tot.- Sí,això és el que deien, tot veient com el pobre diable anava atrotinat, tremolava de fred, suava l'istiu i es floria a la vellesa. Doncs bé, aquest pugó, aquesta bolva els ha fet sobreviure a la pols de llurs castells, al rovell de llurs armadures! Per això em plauen aquests vells pergamins, els respecto, els venero. Igual que l'eura, cobreixen les ruïnes, impideixen que les antigues muralles s'aferrin i desapareguin del tot.
Tot dient això, Knapwurst semblava greu, recollit; un pensament tendre feia tremolar dues llàgrimes en sos ulls.
Pobre geperut, estimava els que havien tolerat, protegit sos avantpassats. I a més, deia la veritat, les seves paraules eren d'un seny pregon.
En vaig romandre d'allò més sorprés.
-Senyor Knapwurst- vaig dir-li, -heu après, doncs, el llatí?
-Sí senyor, tot sol- respongué no pas sense alguna vanitat. -El llatí i el grec; amb velles gramàtiques n'he tingut prou. Eren llibres del comte, tirats al rebuig; em caigueren a les mans, i vaig devorar-los!... Al cap d'algun temps, el senyor del Nideck, havent sentit per atzar com feia una cita en llatí va estranyar-se'n: -¿Qui t'ha ensenyat el llatí, Knapwurst? -Jo mateix monsenyor.- Em va fer algunes preguntes. Jo li vaig respondre bastant bé. -Per Déu!- va dir; -Knapwurst, en saps més que jo; vui fer-te el meu arxiver... I em va dar la clau dels arxius. D'aleshores ençà, d'això fa trentacinc anys, tot ho he llegit, tot ho he fullejat. De vegades, el comte, en veure'm damunt la meva escala, s'atura un instant i em pregunta: -Ei! què fas aquí dalt, Knapwurst? -Llegeixo els arxius de la família, monsenyor. -Ah! ¿i això et diverteix? -Molt. -Vaja, millor! Sense tu, Knapwurst ¿qui la sabria, la glòria dels Nideck?- i se'n va tot rient. Aquí hi faig tot el que vull.
-De manera que ell, senyor Knapwurst, és un excel·lent senyor?
-Oh! doctor Fritz! quin cor! quina franquesa!- va fer el geperut tot junyint les mans; -no té sinó un defecte.
-I quin és?
-No ésser prou ambiciós.
-Cóm s'enten?