Part 8

La pobre donzella era ben desgraciada. La seva negativa de casar-se havia irritat en tanta de manera el comte que ell suportava difícilment la presència d'ella; li feia retret, amargament, de la seva desobediència i parlava qui-sab-lo de la ingratitud dels fills. Devegades crisis violents i tot seguien a les visites d'Odila. Les coses van aribar a tal extrem, que vaig creure'm obligat a intervenir. Vaig esperar un dia la comtessa a l'avantcambra i vaig suplicar-li que renunciés a vetllar el comte, però en això presentà, contra la meva esperança, una inexplicable resistència. A desgrat de totes les meves observacions, volgué continuar vetllant el seu pare així com ho havia fet fins a aquell dia.

-És el meu deure- va dir amb veu ferma, -i no hi hauria cosa al món que me'n dispensés.

-Senyora- vaig respondre-li tot posant-me davant la porta del malalt, -la professió mèdica també n'imposa, de deures, i, per cruels que puguin ésser, un hom com cal no té més remei que complir-los: la vostra presència mata el comte.

Tota la vida em recordaré de com s'alteraren sobtadament el trets d'Odila.

En dir jo aquelles paraules, va semblar que tota la seva sang refluïa envers el cor; va esdevenir blanca com un marbre, i sos ulls blaus, tan grans, mirant els meus de fit a fit, hom diria que volien llegir en el fons de la meva ànima.

-És possible?...- barbotejà. -Me'n responeu amb la vostra honor... ¿és veritat, senyor?...

-Sí, senyora, amb la meva honor...

Va haver-hi un breu silenci. Després, amb veu ofegada, va dir:

-Està bé, que es compleixi la voluntat de Déu!

I decantant el cap es va retirar.

A l'endemà d'aquesta escena, cap a les vuit del matí, em passejava per la torre d'Huc, tot pensant en la malaltia del comte, el terme de la qual no prevèia, i en la meva clientela de Friburg, que estava en perill de perdre per la meva absència massa llarga, quan tres cops discrets, tustats a la porta, vingueren a arrencar-me d'aquests tristos pensaments.

-Entreu.

La porta es va obrir i Maria Lagoutte aparegué al llinder tot fent-me una profunda reverència.

L'arribada de la bona dona em contrariava molt; anava a pregar-li que em deixés tot sol, però l'expressió consirosa de la seva fesomia em va sorpendre. S'havia tirat damunt l'espatlla un gran xal vermell i verd; baixava el cap tot apretant-se els llavis, i el que em va estranyar més és que un cop entrada va obrir de bell nou la porta per a assegurar-se que ningú no l'havia seguida.

-¿Què voldrà?- pensava dintre meu. -¿Què cosa signifiquen aquestes precaucions?

Jo estava intrigat.

-Senyor doctor- digué al capdevall la bona dona tot avançant cap a mi, -us demano perdó de molestar-vos tant de matí, però tinc quelcom de seriós a fer-vos saber.

-Parleu, senyora, ¿què cosa és?

-És cosa del comte.

-Ah!

-Sí senyor. Sabeu, sens dubte que sóc jo qui l'he vetllat la nit darrera.

-Talment. Preneu-vos la pena de seure.

Ella va asseure's al meu davant, dins una gran cadira de braços de cuiro, i jo vaig reparar amb astorament el caràcter enèrgic d'aquella testa, que m'havia semblat grotesca el vespre de la meva arribada al castell.

-Senyor doctor.- afegí ella, després d'un instant de silenci, tot clavant en mi sos ullassos negres, -cal que us digui primer que tot, que no sóc pas dona temorenca; he vist tantes de coses a la meva vida, i tan esglaioses que ja no hi ha res que m'espalmi; quan hom ha passat per Marengo, Austerlitz i Moscou, per a arribar a Nideck, hom ha deixat la por pel camí.

-Us crec, senyora.

-No ho dic pas per cap gloriejament, sinó per fer-vos compendre ben bé que no sóc una llunàtica i que hom pot refiar-se de mi quan dic: «he vist tal cosa».

-Què diable m'innovarà?- vaig demanar-me.

-Doncs bé!- continuà la bona dona, -ahir vespre, entre les nou i les deu, quan anava a colgar-me al llit. Offenloch va entrar i em va dir: -Maria, cal vetllar el comte.- De cop i volta, la cosa em va estranyar. -I ara! vetllar el comte? No el vetlla la senyoreta mateixa? -No, la senyoreta està malalta. Cal que tu la substitueixis. -Malalta!... pobrissona criatura! N'estava segura que aquest trasbals acabaria així!- Li he dit a centes de vegades, senyor, però què hi voleu fer-hi? Quan hom és jove, hom no dubta mai de res, i després, ell és el seu pare! En fi jo que prenc la meva mitja, dic bona nit a Tobies i me'n vaig cap a la cambra de missenyor. Sperver, que m'hi esperava va colgar-se al llit. Bé! ja estic sola.

Aquí la bona dona va fer una pausa, després va aspirar lentament un pessic de tabac i va semblar que es recollís. Jo m'havia posat d'allò més atent.

-Era per allà a dos quarts d'onze- va continuar ella; -jo treballava a prop del llit, i de tant en tant aixecava la cortina per a veure què feia el comte: no es bellugava; tenia el son dolç com una criatura. Tot va anar bé fins a les onze. Aleshores, vaig sentir-me fatigada. Quan hom és a la vellesa, senyor doctor, per més que hom faci, hom cau a desgrat seu, i, altrament, no em malfiava de res; em deia: -Dormirà d'una tirada fins al dia.- Cap a mitja nit, el vent es va aturar; els finestratges que s'estremien van emmudir. Jo que m'aixeco per veure una mica el que passava a la part de fora. La nit era negre com una ampolla de tinta. Finalment, vaig tornar a instal·lar-me a la meva cadira de braços; miro altra vegada al malalt, i veig que no ha canviat de posició, i agafo de bell nou la mitja; però al cap d'alguns instants m'adormo... m'adormo... però allò que se'n diu ben dormida! La meva cadira de braços era tendra com un plomissol; la cambra era calenta... Què hi voleu fer?... Dormia feia gairebé una hora, quan una rauxada d'aire va despertar-me tota sobresaltada. Obro els ulls, i ¿quina en veig? La gran finestra del mig oberta, els cortinatges retirats i el comte en camisa, dret damunt aquella finestra!

-El comte!

-Sí.

-És impossible... amb prou feines es pot moure!

-No dic pas que no, però l'he vist així com us veig: tenia un atxa a la mà; la nit era ombrívola i l'aire tan tranquil que la flama de l'atxa romania tota dreta.

Vaig mirar María Anna amb un aire tot astorat.

-A les primeries- reprengué ella després d'un instant de silenci, -això de veure aquell home, amb les cames nues, en una posició com aquella, va causar-me un trontoll... un trontoll! Vui cridar... però tot seguit em dic: Potser és somnàmbul! Si crides... es desperta,... cau... està perdut...- Bé, jo que callo i miro, amb uns ulls!... Ja us ho podeu pensar!... I veu's aquí que ell aixeca l'atxa lentament, després la baixa... torna a aixecar-la i a baixar-la, en fi, ho repeteix tres vegades com un home que fa un senyal; tot seguit tira l'atxa als baluards, tanca la finestra, estira els cortinatges, passa davant meu sense veure'm i es colga barbotejant Déu sab què.

-N'esteu ben segura d'haver vist això, senyora?

-Si n'estic segura!...

-És estrany!

-Sí, massa que ho sé; però ¿què voleu que us digui? És com us dic! Ah! En nom de Deu! en el primer moment la cosa em va regirar..., després, en tornar-lo a veure colgat en el seu llit, amb les mans sobre el pit, com si res no hagués passat, jo que m'he dit: -Maria Anna, suara has tingut un pesombre, altra cosa no és possible,- i m'he acostat a la finestra, però l'atxa encara cremava, havia caigut dins un clap de brossa, una mica a l'esquerra de la tercera portella: hom la veia resplandir com una guspira, no hi havia manera de negar-ho.

Maria Lagoutte em va mirar alguns segons en silenci.

-Ja podeu pensar, senyor, que d'aquell moment endavant ja no he tingut més son en tota la nit. L'alarma em feia estar amatent, a cada punt creia sentir alguna cosa darrera la meva cadira de braços. No era pas l'esglai, però ¿què voleu fer-hi? estava inquieta, allò m'enguniava! Aquest matí, a trenc de dia, he corregut a despertar Offenloch i l'he fet anar vora el comte. Tot passant pel corredor, he vist que la primera atxa a mà dreta no era a la seva anella: he davallat i l'he trobada prop del senderol del Schwartz-Wald; veieu, és aquesta.

I la bona dona es va treure de sota el devantal un cap d'atxa que va dipositar damunt la taula.

Jo estava com a llampat.

¿De quina manera aquell home, que jo havia vist el dia abans tan feble, tan extenuat, havia pogut alçar-se, caminar, obrir i tornar a tancar una finestra feixuga? ¿Què volia dir aquell senyal en el cor de la nit?

Amb els ulls oberts de bat a bat, jo diria que em trobava en aquella escena estranya, misteriosa, i mon pensament es transportava, no pas a gratscient, envers la Pesta Negra. Al capdavall vaig despertar-me d'aquesta contemplació interior, i vaig veure que Maria Lagoutte s'havia aixecat i es disposava a eixir.

-Senyora,- vaig dir-li tot acompanyant-la, -heu fet molt bé d'avisarme i us en regracio. ¿No n'heu dit pas res a ningú d'aquesta aventura?

-A ningú, senyor. Aquestes coses no es diuen sinó al capellà i al metge.

-Vaja, veig que sou una persona ardida.

Aquestes paraules es bescanviaven en el llindar de la torre. En aquell moment Sperver aparegué el fons de la galeria seguit de son amic Sebalt.

-Ei! Fritz!- va cridar, tot travessant la cortina de muralla, -galants coses t'innovaré!

-Vaja... bé!- vaig dir-me, -encara més coses... Decididament el diable es fica en els nostres afers!

Maria Lagoutte havia desaparegut. El picador i el seu camarada entraren torre endins.

VIII

La cara de Sperver expressava una irritació continguda, la de Sebalt una amarga ironia. Aquell digne monter, que havia colpit la meva atenció el vespre de la meva arribada al Nideck amb la seva actitud melangiosa, era magre i sec, com un brocat vell; portava el gec de caça, apretat damunt les anques pel cinyell, d'on penjava el coltell de mànec de banya, altes polaines de cuiro li pujaven al damunt dels genolls, duia la trompa creuada a l'espatlla, i la conca sota el braç. Anava cofat d'un feltre d'amples ales, amb la ploma d'agró coronat fermada amb son coronet; i son perfil, que acabava en una barbeta rogenca, recordava el del cabirol.

-Sí- afegí Sperver, -t'innovaré galants coses.

Va tirar-se damunt una cadira tot agafant-se el cap entre les mans, amb un aire desesperat, mentres que Sebalt es passava tranquilament la trompa per damunt del cap, i la deixava damunt la taula.

-Bé doncs, Sebalt,- exclamà Gedeon -parla d'una vegada.

Després, tot mirant-me, va afegir:

-La bruixa roda pels voltants del castell.

Aquesta nova m'hauria estat perfectament indiferent abans de la confidència de Maria Lagoutte, però aleshores, em va colpir. Hi havia lligams, fossin els que fossin, entre el senyor del Nideck i la vella; i d'aquests lligams, jo n'ignorava la naturalesa. Em calia, a qualsevol preu, de conèixer-los.

-Un instant, senyors, un instant- vaig dir a Sperver i al monter amic seu; -abans que tot, voldria saber d'on ve la Pesta Negra.

Sperver em va mirar, tot esverat.

-Oh!- va fer, -Déu ho sab!

-Bé! ¿a quina època precisa arriba a l'envista del Nideck?

-Ja t'ho he dit: vuit dies abans de Nadal, cada any.

-I quan de temps hi roman?

-De quinze dies a tres setmanes.

-I abans un hom no la veu, ni que sigui de pas, ni en acabat tampoc?

-No.

-Aleshores, cal absolutament apoderar-se'n!- vaig exclamar; -això no és natural. Cal saber que cosa vol, què cosa és, d'on vé.

-Apoderar-se'n!- va fer el monter amb un estrany somriure -apoderar-se'n!

I va moure el cap amb aire melangiós.

-Mon pobre Fritz- digué Sperver, -el teu consell és bo, ben segur, però és més fàcil de dir que de complir. Si hom gosés de trametre-li una bala, aleshores, prou, hom podria acostar-s'hi de tant en tant, i prou a la vora, però el comte s'hi oposa; i pel que fa a agafar-la altrament...; com si volguessis agafar un cabirol per la cua! Escolta el que dirà Sebalt, i ja veuràs!

El monter assegut al caire de la taula, amb les llargues cames creuades, va mirar-me i va dir:

-Aquest matí, tot davallant de l'Altenberg, seguia el camí ensotat del Nideck. La neu hi era espadada damunt les vores... Jo caminava sense pensar en res quan un rastre va atreure mos ulls: era pregon, i agafava el camí de baix; havia calgut de baixar el talús, i després tornar a pujar a l'esquerra. No era ni el respallet de la llebre, que no s'enfonza, ni la forquilla del senglar, ni el trèvol del llop: era un clot pregon, un forat de bo de bo. Jo que m'aturo... trec noses per a veure el fons de la pista, i topo amb el rastre de la Pesta Negra!

-N'esteu ben segur?

-¿Cóm s'entén, si n'estic segur? Conec el peu de la vella millor que la seva cara, perquè jo, senyor, tinc sempre els ulls a terra, i reconec la gent, pel rastre que deixen... I després, que fins i tot una criatura no s'hi enganyaria.

-Doncs ¿què cosa té aquest peu que el fa tan especialment assenyalat?

-És tan petit que cabria dins una mà, ben fet, amb el taló una mica llarg, el contorn precís, el dit gros molt acostat als altres dits, que estan apretats com en un tapí. ¡És un peu verament admirable! Jo senyor, fa vint anys que me n'hauria enamorat d'aquell peu. Cada vegada que el trobo, em fa una impressió!... ¡Déu meu, és possible que un peu tan bonic sigui el de la Pesta Negra!

I el brau minyó, tot junyint les mans, es posà a mirar les lloses amb un aire melancòlic.

-I bé! ¿què més, Sebalt?- digué Sperver amb una mica d'impaciència.

-Ah! és veritat. Reconec, doncs, aquell rastre, i em poso tot seguit en camí per a seguir-lo. Tenia l'esperança d'atrapar la vella al cau, però ja veureu el camí que m'ha fet fer. Jo que m'enfilo damunt el talús del camí, a dos trets de carrabina del Nideck; davallo la costa, tot tenint sempre la pista a mà dreta: ella passava ran de la vorera del Rheethal. De cop i volta, la pista salta la fossa del bosc. Bé, jo que l'he seguit; però vet-aquí que mirant per atzar una mica a mà esquerra, jo que destrio un altre rastre, que havia seguit la Pesta Negra. Jo que m'aturo... ¿Havia estat Sperver, o bé Kasper Trumpf... o bé un altre? Jo que m'acosto, i figureu-vos la meva estranyesa; no era de ningú de la contrada! Conec tots els peus del Schwartz-Wald, de Friburg al Nideck. Aquell peu no s'assemblava pas als nostres. Devia venir de lluny. La bota,--perquè era una mena de bota elàstica i fina, amb esperons que deixaven una ratlleta al darrera,--la bota en lloc d'ésser rodona a l'extrem era quadrada; la sola, estreta i sense claus es doblegava a cada passa. La passa, ràpida i curta, només podia ésser que la d'un home de vint a vinticinc anys. Vaig reparar les costures de la canya d'una llambregada; mai n'he vist de tan ben feta.

-Qui podia ésser?

Sebalt aixecà les espatlles, separà les mans i callà.

-¿Qui pot tenir interès a seguir la vella?- vaig demanar tot adreçant-me a Sperver.

-Ah!- va fer amb un aire desesperat, -només el diable podria dir-ho.

Vam romandre consirosos per alguns instants.

-Jo que torno a agafar la pista- continuà finalment Sebalt; -tornava a pujar per l'altra banda, per l'alterositat del avets; després feia una torta al volt de la Roca-Fesa. Jo em deia dintre meu: -Oh, Pesta xaruga, si hi hagués gaire caça de la teva mena, l'ofici de caçador no seria pas comportable: valdria més treballar com un negre!- Vet aquí que arribem, les dues pistes i jo al cim de tot del Schneeberg. En aquest indret, el vent hi havia bufat de valent; la neu em pujava fins a les cuixes. És igual, calia que jo passés! Jo que arribo damunt les vores del torrent del Steinbach. I cap més rastre de la Pesta! Jo que m'aturo i veig que després de trepitjar a mà dreta i a mà esquerra, les botes del senyor han acabat per anar-se'n envers Tiefenbach: mal senyal. Jo que miro a l'altra banda del torrent: no res! La vella berganta havia pujat o baixat pel riu, passant per l'aigua per no deixar pista. ¿A on calia anar? A mà dreta o mà esquerra? Per ma fe! en la incertesa, me n'he tornat al Nideck.

-T'has oblidat de parlar del seu desdejuni- digué Sperver.

-Ah! és veritat, senyor. Al peu de la Roca-Fesa, he vist que hi havia foc... l'indret era tot negre. Hi he posat la mà al damunt pensant que fóra calent encara, la qual cosa m'hauria provat que la Pesta no havia fet gaire camí. Però era fred com el glaç. He reparat molt a la vora d'allí un llaç rapisser parat entre la brossa.

-Un llaç rapisser?

-Sí, sembla que la vella en sap de posar paranys. Una llebra s'hi havia agafat; hom encara en veia l'empremta damunt la neu, tota estirada. La bruixa havia encès foc per a coure-la: n'havia fet bella festa!

-Quan penso- exclamà Sperver furiós, dant un cop de puny a la taula, -quan penso que aquesta vella brètola menja vianda, mentre que en els nostres poblets, tanta de gent honrada es nodreix de trumfes! Això és el que em regira, Fritz... Ah! si jo l'atrapés!...

Pero no va tenir temps d'expressar el seu pensament; va esblaimar-se i tots tres romanguérem immòvils, mirant-nos l'un a l'altre bocabadats.

Un crit, aquell crit del llop, tan llòbreg en les diades fredes de l'hivern, aquell crit que cal sentir per a compendre tot ço que el plany de les bèsties salvatgines té de colpidor i de sinistre, ressonava prop de nosaltres! Pujava l'espiral de la nostra escala, com si aquella bèstia hagués estat al llindar,de la torre!

Hom ha parlat tot sovint dels braolaments del lleó que rondina, de nit, en la immensitat del desert; però si l'Africa roent, calcinada, plena de pedreny, té la seva veuassa tremolenca com la distant rodolada del llamp, les vastes planes nevades del Nord tenen també llur veu estranya, escaient a aquest fatídic escenari de l'hivern, on tot s'endormisca, on ni una fulla no brunz: i aquesta veu, és l'udolar del llop!

Tot just s'havia deixat sentir el paroxisme llòbreg d'aquella veu, una altra veu formidable, la de seixanta gossos hi responia en els baluards del Nideck. Tota la gossada s'engegava a l'hora: els feixucs bordaments dels flairadors, els clapits cuitosos dels _spitz_, els lladrucs cridaners dels cans espanyols, la veu melangiosa dels bassets que ploren, tot es confonia amb els dringaments de les cadenes, les estrebades dels gossals trontollats de ràbia; i, dominant-ho tot, l'udol continu, monòton del llop dominava sempre: n'era el cant d'aqueix concert infernal!

Sperver va botar del seu lloc, corregué cap a la plataforma i tot enfonzant la mirada al peu de la torre, va dir:

-No hi hauria pas caigut un llop, als fossats?

Però l'udol venia de la part de dins.

Aleshores, tot girant-se al nostre costat, exclamà:

-Fritz!... Sebalt!... veniu!...

Vam baixar els graons de quatre en quatre i vam entrar dins la sala d'armes. Allà no vam sentir altra cosa que el llop udolant sota les voltes sonores; la remota cridòria de la gossada esdevenia panteixant; els gossos s'enronquien de ràbia, llurs cadenes s'entrellaçaven, s'escanyaven potser.

Sperver es tragué el coltell de caça, Sebalt va fer el mateix; ells dos em prediren a la galeria.

Els udols ens guiaven cap a la cambra del malalt. Sperver, aleshores ja no parlava més... acuitava les seves passes. Sebalt estirava les cames llarguíssimes. Jo sentia un calfred de cap a peus; un pressentiment m'anunciava quelcom d'abominable.

Tot corrent cap a les cambres del comte veièrem tota la casa en peu. Els guardacasses, els monters, els cocs, anaven i venien a l'atzar tot preguntant-se:

-Què passa? D'on venen aquests crits?

Vam penetrar, sense aturar-nos, al passadís que precedeix la cambra del senyor de Nideck, i vam trobar al vestíbul la digna Maria Lagoutte, única que havia tingut l'ardidesa d'entrar-hi abans que nosaltres. Duia en sos braços la jove comtessa en basca, amb la testa cap per avall i la cabellera penjant, i se l'emportava ràpidament.

Vam passar prop d'ella tan depressa que amb prou feines entreveiérem aquesta escena patètica. Més tard m'ha tornat a la memòria, i la testa pàl·lida d'Odila tot caient damunt l'espatlla de la bona dona se'm mostra com imatge colpidora de l'anyell que para el coll al ganivet sense queixar-se, mort a l'avençada per l'esglai.

Finalment, erem davant la cambra del comte.

L'udol es feia sentir darrera la porta.

Vam mirar-nos en silenci, sense cercar d'explicar-nos la presència d'un hoste com aquell. No teniem temps de fer-ho, les idees s'entretopaven en nostre esperit.

Sperver empenyé bruscament la porta i, amb el coltell de caçador a la mà, volia precipitar-se a la cambra; però es va aturar al llindar, immòbil, com a petrificat.

Mai no he vist pintar-se una semblant estupor en cara d'home: semblava que els ulls li eixissin del cap, i son nas, llarg i magre, s'encorbava com una urpa damunt la seva boca badada.

Vaig mirar per damunt la seva espatlla i el que vaig veure em glaçà d'horror.

El comte de Nideck, aclofat damunt son llit amb ulls guspirejants, feia llòbregs udols!

El llop... era ell...

Aquell front aplanat, aquell rostre acabat en punta, aquella barba rojenca, eriçada damunt les galtes, aquella esquena llarga i magre, aquelles cames nervioses, la cara, el crit, el posat, tot, tot revelava la bèstia salvatgina amagada sota la màscara humana!

De vegades callava un segon per escoltar i feia vacil·lar l'alt parament com un fullam, tot movent el cap. En acabat, reprenia el seu cant melangiós.

Sperver, Sebalt i jo estàvem palplantats, ens conteniem l'alè, garfits d'espaordiment.

De cop i volta el comte va callar. Com la fera que flaira el vent, va aixecar el cap i va parar l'orella.

Allà baix... allà baix, sota les altes boscúries d'avets totes carregades de neu, hom sentia un crit; feble a les primeries, semblava augmentar tot prolongant-se, i ben aviat el sentirem com dominava l'aldarull de la gossada: la lloba responia al llop!

Aleshores Sperver, girant-se cap a mi, amb la cara esblaimada i el braç estès cap a la muntanya, em digué en veu baixa:

-Escolta la vella!

I el comte, immòbil amb el cap alt, el coll allargat, la boca oberta, les nines roents, semblava compendre el que li deia aquella veu llunyana, perduda, al mig de les afraus desertes del Schwartz-Wald, i no sé quin goig esglaiós resplandia en tota sa cara.

En aquell moment, Sperver, amb una veu plena de llàgrimes, cridà:

-Comte de Nideck, què feu?

El comte va caure com a llampat. Vam precipitar-nos a la cambra per a socorre'l.

El terç atac començava: va ésser esfereïdor!

IX

El comte de Nideck es moria!

¡Què pot la nostra art en presència d'aquell gran combat entre la vida i la mort! En aquella hora darrera en la qual lluitadors invisibles s'abraonen, s'estrenyen panteixants, es trabuquen i tornen a aixecar-se l'un darrera l'altre... ¿què pot fer-hi el metge?

Mirar, escoltar i estremir-se!

De vegades la lluita sembla aturada; la vida es retira a la seva fortalesa, hi descansa, hi poua la gosadia del desesperament. Però aviat la seva enemiga l'hi segueix. Aleshores, tirant-se al seu encontre, ella l'estreny de bell nou. El combat torna a començar més xardorós, més aprop de la solució fatal.

I el pacient, amarat de suor freda, amb ulls fixos, braços inerts, no pot obrar per si mateix. La seva respiració tan aviat curta, empallegada i anguniosa, com duradora, ampla i pregona, marca les diverses fases d'aquesta batalla espantable.

I els espectadors es miren; pensen: -Un dia, aquesta mateixa lluita s'esdevindrà en nosaltres. I la mort victoriosa se'ns emportarà al seu antre, com l'aranya fa amb la mosca. Però la vida... ella, que és l'ànima, tot desplegant les ales volarà cap a d'altres cels, tot exclamant: -He complert el meu deure, he combatut ardidament!- I, de baix estant, la mort, tot veient com s'enlaira, no la podrà seguir: no aferrarà sinó un cadàver! O conhort suprem!... Certesa de la immortalitat, esperança de justícia, quin bàrbar podria arrabassar-vos del cor de l'home!...

Cap a la mitja nit, el comte de Nideck em semblava perdut, l'agonia començava; el pols brusc, irregular, tenia defalliments... interrupcions... i en acabat sobtades represes.

Jo no podia fer altra cosa que veure morir aquell home... Estava retut de fadiga; havia fet tot allò que la nostra art consent.

Vaig dir a Sperver que s'encarregués de vetllar... i tancar els ulls del seu senyor.