Part 7

-Doncs, precisament, es tractaria de saber quins personatges representen els retrats segon i terç de la vostra galeria.

-Ah! ah!- féu Knapwurst, els trets del qual s'animaren: -Parleu d'Edvígia i de Huldina, les dues mullers d'Huc!

I deixant de banda el seu volum, va baixar l'escala per a conversar més còmodament amb mí. Sos ulls fulguraven, hom veia que els plaers de la vanitat dominaven l'homenic; n'estava tot gloriós de fer obiradora la seva sapiència.

Arribat a la meva vora, va saludar-me greument. Sperver estava darrera nostre, molt satisfet de fer-me admirar el nan del Nideck. A desgrat de la mala sort lligada, segons ell, a la seva persona, n'estimava i glorificava els vastos coneixements.

-Senyor- digué Knapwurst, tot estenent la seva mà llarga, esgrogueïda, envers els retrats, -Huc von Nideck, primer de la seva raça, es va casar l'any 832 amb Edvigia de Lutzburg, la qual li va portar com a dot els comtats de Giromani de l'Alt-Barr, els castells del Geroldseck, del Teufels-Horn i encara d'altres. Huc el Llop no va tenir-ne fills d'aquesta primera muller, que va morir a la flor de la jovenesa, l'any 837 del Senyor. Aleshores Huc, senyor i posseïdor del dot, no va voler tornar-lo. Va haver-hi terribles batalles entre sos cunyats i ell. Però aquesta altra dona, que veieu amb son cossellet de ferro, Huldina, va ajudar-lo amb sos consells. Era una persona de gran ardidesa. No se sap ni d'on venia ni a quina família hagués pertangut; però això no impedí que salvés Huc, al qual havia fet presoner Frantz de Lutzburg. L'havien de penjar aquell mateix dia, i ja havien parat la barra de ferro als marlets, quan Huldina, al cap dels vasalls del comte que ella havia fet seguir amb son abrivament, s'apoderà d'un portell, salvà Huc i va fer penjar Franz en son lloc. Huc el Llop va casar-se amb aquesta segona muller l'any 842; i va tenir-ne tres fills.

-De manera- vaig rependre jo tot somniós, -que la primera d'aquestes dones s'anomenava Edvigia, i els descendents del Nideck no hi tenen res que veure?

-Res.

-N'esteu ben segur?

-Puc mostrar-vos el nostre arbre genealògic. Edvigia no ha tingut fills; Huldina, la segona muller, n'ha tinguts tres.

-És sorprenent!

-Per què?

-M'havia semblat de reparar algunes semblances...

-Eh! les semblances, les semblances!...- va fer Knapwurst amb un esclat de riure estrident. -Vaja... ¿Veieu aquesta tabaquera de boix antic? Al costat d'aquest gran llebrer, us mostra Hans-Wurst, el meu besavi. Té un nas com un apagallum i un mentó com un esclop; jo só de nas camús i de boca agradable: vol dir això que no li sigui nét?

-No, sens dubte.

-Doncs bé! igual els passa als Nideck. Poden tenir trets d'Edvigia, no dic el contrari, però és Huldina qui n'és la soca-mare. Veieu l'arbre genealògic, veieu-lo, senyor.

En separar-nos, Knapwurst i jo, érem els millors amics d'aquest món.

V

-Tanmateix- em deia jo, -la semblança existeix... Cal atribuir-la a l'atzar... i, al capdavall, ¿què és l'atzar?.. una ximplesa... allò que l'home no es pot explicar. Deu haver-hi altra cosa.

Jo seguia, tot somniós, al meu amic Sperver que reprenia la seva ruta pel corredor. El retrat d'Edvígia, aquella imatge tan senzilla, tan ingènua, es confonia en el meu esperit amb el de la jove comtessa.

De cop i volta, Gedeon s'aturà; vaig aixecar els ulls; érem davant de les cambres del comte.

-Entra, Fritz- em va dir, -jo me'n vaig a donar la pastada als gossos; quan el senyor no és davant, els criats s'afluixen; ja et vindré a cercar tot seguit.

Vaig entrar, més curiós de tornar a veure la senyoreta Odila que no pas el comte; massa me'n feia retret, però l'atenció és una cosa que hom no governa. ¡No em vaig sorprendre poc ni gaire en destriar dins la penombra de l'alcova el senyor de Nideck, aixecat sobre el colze, contemplant-me amb una atenció profunda! M'esperava tan poc aquesta mirada, que en vaig romandre tot astorat.

-Acosteu-vos, senyor doctor- va dir-me amb una veu feble, però ferma, tot allargant-me la mà. -Mon brau Sperver m'havia parlat de vós tot sovint; n'estava desitjós de conèixer-vos.

-Esperem, monsenyor- li vaig respondre, -que aquesta coneixença continuarà sota millors auspicis. Una mica més de paciència, i acabarem per vèncer aquest atac.

-No me'n manca- va fer. -Conec que la meva hora s'acosta.

-És una error, senyor comte.

-No, la naturalesa ens atorga, com a darrera gràcia, el pressentiment de la nostra fi.

-¡Què pressentiments d'aquests he vist quedar malament!- vaig dir amb un somriure.

Em mirava amb una fixesa singular, com passa a tots els malalts que expressen el dubte sobre llur estat. És un moment difícil pel metge; de la seva actitud en depèn la força moral de la persona malalta; l'esguard d'aquesta va fins al fons de la seva conciència; si descobreix la sospita de la seva fi pròxima, tot és perdut; l'aclaparament comença, els ressorts de l'ànima s'afebleixen, i el mal pren senyoria.

Jo vaig mantenir-me ferm sota aquella mirada; el comte va semblar que es tranquilitzés; em va estrényer la mà de bell nou, i es va deixar anar dolçament, més tranquil, més confiat.

Només aleshores vaig destriar la senyoreta Odila i una senyora d'edat, la seva institutriu sens dubte, assegudes al fons de l'alcova, a l'altra banda de llit.

Elles em saludaren amb una inclinació de cap.

El retrat de la biblioteca tornà de sobte al meu esperit.

-És ella- vaig dir-me, -ella... la primera muller d'Huc!... És ben bé aquell front alt, aquelles celles tan llargues, aquell somriure d'una tristesa indefinible. Oh! si n'hi ha de coses en el somriure d'una dona! No hi cerqueu pas la joia, la felicitat. El somriure de la dona vela tants de sofriments íntims, tantes d'inquietuds, tantes d'angúnies punyents! Noia, esposa, mare, cal que somrigui sempre, fins i tot quan el cor s'oprimeix i el sanglot ofega... És el teu paper, o dona! en aquesta gran lluita que hom anomena existència humana...

En tot això pensava, quan el senyor del Nideck començà de dir:

-Si Odila, la meva filla benvolguda, volgués fer el que li demano; si consentís només que a dar-me l'esperança de retre's a la meva aspiració, jo crec que rependria forces.

Vaig mirar la jove comtessa; baixava els ulls i semblava que pregués.

-Sí- va seguir el malalt, -reneixeria a la vida; la perspectiva de veure'm voltat d'una nova família, d'estrényer els néts sobre el meu cor, la continuació de la nostra raça, em reviscolaria.

Davant l'accent tendre, suau d'aquell home, em vaig sentir commòs.

La damisel·la no responia.

Al cap d'un o dos minuts, el comte, que la mirava amb ulls suplicants, continuà:

-Odila, no vols fer la felicitat del teu pare? Déu meu! no et demano sinó una esperança, no t'assenyalo cap època precisa. No vui posar cap destorb a la teva elecció. Anirem a la Cort; allà es presentaran cent partits honorables. ¿Quin no en fóra benaventurat d'assolir la mà de la meva filla? Podràs decidir-te lliurement.

Ell va callar.

No hi ha cosa tan penosa per un estrany com aquestes discussions de família; tants d'interessos diversos, de sentiments íntims s'hi troben compromesos, que ja el sol instint púdic sembla imposar-nos com a deure d'esquivar semblants confidències. Jo sofria, hauria volgut fugir; però les circumstàncies no m'ho permetien.

-Pare- digué Odila, com per a eludir les instàncies del malalt, -guarireu; el Cel no voldrà pas arrabassar-vos al nostre afecte. Si sapiguéssiu amb quina fervor que prego!

-No em respon- digué el comte amb un to sec. -Què pots objectar-hi al meu propòsit? ¿No és cosa justa, natural? ¿Caldrà que em vegi privat de conhorts concedits als més miserables? ¿He malmenat els teus sentiments? ¿He obrat de cap manera violent o astuciosa?

-No, pare.

-Doncs perquè et negues a les meves pregàries?

-El meu determini és pres... és a Déu a qui em consagro!

Tanta de fermesa en un ésser tan feble em va travessar el cor d'una esgarrifança. Odila, com la Mare de Déu esculpida a la torre d'Huc romania fràgil, tranquila, impassible.

Els ulls del comte prengueren un esclat febrosenc. Vaig fer un senyal a la jove comtessa per ço que li donés al menys una esperança per a calmar la seva agitació creixent; no va semblar que ella em reparés.

-Així és- afegí ell amb veu escanyada d'emoció, -que veuràs finar el teu pare: amb una paraula en tindries prou per a tornar-li la vida, ¿i no la pronunciaràs aquesta paraula?

-La vida no pertany a l'home, és de Déu- digué Odila, -una paraula meva no hi pot fer res.

-Això són belles màximes piadoses,- féu el comte amargament, -per a dispensar-se de tot deure. Però Déu, de qui parles sens treva, ha dit: «Honra ton pare i ta mare!».

-Us faig honrament, pare- respongué ella amb dolcesa, -però el meu deure no és pas de casar-me.

Vaig sentir com topaven les dents del comte. Romangué tranquil en apariència; després va girar-se bruscament.

-Veste'n- va fer, -la teva presència em fa mal!...

I, tot adreçant-se a mi, esblaimadíssim d'aquella escena, va exclamar amb un fer somriure:

-Doctor, ¿no tindrieu pas una metzina violent?... ¿una d'aqueixes metzines que llampen com el llamp?... Oh! fóra gran humanitat de dar-me'n una mica... Si sabéssiu el que pateixo!...

Tots els seus trets es decompongueren, va esdevenir lívid.

Odila s'havia aixecat i s'acostava a la porta.

-Queda't!- udolà el comte, -vui maleir-te!...

Fins aleshores jo m'havia mantingut dins la reserva, no gosant d'intervenir entre el pare i la filla; però, ja era impossible de seguir-hi:

-Monsenyor- vaig exclamar, -en nom de la vostra salut, i retent-vos a la justícia, calmeu-vos. La vostra vida en depèn.

-Ah! què se me'n dóna la vida? ¿Què em fa l'esdevenidor? ¡Jo tingués un coltell per acabar d'una vegada! Deu-me la mort!

La seva emoció creixia de minut en minut. Ja veia el moment en el qual, amb fúria absolutament desfermada, es precipitaria a anorrear la seva filla. Aquesta, tranquil·la, pàl·lida, va agenollar-se damunt el llindar. La porta estava oberta, i vaig destriar, darrera la donzella, Sperver, amb les galtes contretes, el posat esmaperdut. Va acostar-se de puntetes, i féu, decantant-se envers Odila:

-Oh! senyoreta, senyoreta... el comte és tan bo! Només que diguéssiu: «potser... veurem... més tard!...»

Ella no va respondre i conservà la seva actitud.

En aquell moment, vaig fer pendre al senyor de Nideck algunes gotes d'opi; va esfondrar-se, bo i exhalant un llarg suspir, i ben aviat el somni pregon, feixuc, regulà la seva respiració panteixant.

Odila va alçar-se, i la seva vella institutriu, que no havia dit cap paraula, va eixir amb ella. Sperver i jo vam mirar com s'allunyaven a pleret. Les passes de la comtessa, traïen una mena de grandesa serena; hom hauria dit que era la viva imatge del deure complert.

Quan va haver desaparegut a les fondàries del corredor, Gedeon va tirar-se cap a mi:

-Bé, doncs, Fritz -va dir-me amb un aire greu, -¿què en penses d'això?

Jo vaig ajupir el cap sense respondre: la fermesa de la damisel·la m'espantava.

VI

Sperver estava indignat.

-Veu's aquí el que hom anomena felicitat dels grans!- va exclamar, en eixir de la cambra del comte. -Sigueu senyor del Nideck, tingueu castells, boscúries, estanys, les terres més belles del Schwartz-Wald, perquè una noia us vingui a dir amb la seva veueta dolça: «Tu ho vols? Doncs bé, jo no ho vui! Tu em pregues? Doncs jo responc: És impossible!» Oh, Déu meu!... quina misèria!... ¿No valdria cent mil vegades més d'haver vingut al món, fill d'una llenyataire, i viure tranquilament del seu treball? Vaja, Fritz, anem-nos-en,... això m'ofega... estic freturós de respirar l'aire sens fites!

I el brau subjecte tot agafant-me pel braç, va endur-se'm pel corredor.

Aviat serien les nou. El temps, tan bell al matí, a l'eixida del sol, s'havia cobert de núvols; un vent fred fuetejava la neu contra els vidres, i jo amb prou feines destriava el cim de les muntanyes de la rodalia.

Anàvem a davallar l'escala que mena al pati d'honor, quan a la recolzada del corredor vam trobar-nos nas a nas amb Tobias Offenloch.

El digne majordom esbufegava d'allò més.

-Ah!- va fer, tot interceptant-nos el camí amb el seu bastó, -on diable correu, tan de préssa? ¿I el desdejuni?

-El desdejuni!... quin desdejuni?- demanà Sperver.

-Com s'entén quin desdejuni? ¿No havem convingut de desdejunar-nos plegats aquest mati amb el doctor Fritz?

-Home, és just, ja no hi pensava.

Offenloch va enjegar-se d'un esclat de riure que li va badar la bocassa fins a les orelles.

-Ah! ah! ah!- va exclamar, -quin divertiment! I jo que em temia d'ésser l'últim d'arribar! Anem, anem, cuiteu! Kasper és a dalt, i us espera. Li he dit que posés el cobert a la vostra cambra; així estarem amb més comoditat. A reveure, senyor doctor.

Va allargar-me la mà.

-Què no pugeu amb nosaltres?- va dir Sperver.

-No, vaig a avisar a la senyora comtessa que el baró de Zimmer-Bluderic sol·licita la honor de presentar-li sos homenatges abans d'anar-se'n del castell.

-El baró de Zimmer?

-Sí, aquest foraster que ahir va arribar-nos a mitja nit.

-Ah! bé, enllestiu.

-Estigueu tranquil... espereu-me només el temps de destapar les ampolles, i ens veurem de seguida.

Va allunyar-se tot coixejant.

La paraula «desdejuni» devia canviar completament les idees de Sperver.

-En nom de Déu!- va dir, tot fent-me girar cua, -el mitjà més senzill de foragitar els pensaments ombrívols és, tanmateix, una bella glopada. Estic content que hagin parat el cobert a la meva cambra; sota les voltes immenses de la sala d'armes, al voltant d'una tauleta, la gent semblen ratolins que roseguen una avellana en un recó d'església. Té, Fritz, ja hi som; para una mica de compte al vent que xiula, per les espitlleres. Abans de mitja hora tindrem una ventada feréstega.

Va empènyer la porta, i el petit Kasper, que feia sonar els dits contra els vidres, va semblar tot sortós de veure'ns. Aquest homenet tenia els cabells d'un ros esllangueït, el cos magristó i el nas arremangat. Sperver n'havia fet el seu factòtum; ell era qui li desmontava i li netejava les armes, qui li adobava les brides i les cingles de sos cavalls, qui donava la pastada als gossos en la seva absència i qui vigilava a la cuina la confecció de sos plats predilectes. En casos assenyalats, es captenia també del servei del picador, absolutament com Tobies vetllava pel del comte. Tenia el tovalló sota el braç i destapava amb gravetat els llargs flascons de vi del Rin.

-Kasper- digué Sperver tot entrant, -n'estic content, de tu. Ahir tot va ésser ben mengivol: el cabirol, les gallines boscanes i el llussó. Jo sóc un home just; quan el deure és ben complert, em plau de pregonar-ho. Avui passa el mateix: aquest cap de senglar cuinat amb vi blanc fe bellíssima cara, i aquesta sopa de crancs escampa un delitós perfum. Veritat, Fritz?

-Ben cert.

-Doncs bé!- va continuar Sperver, -ja que això és així, ara ompliràs els nostres vasos. Vui enlairar-te cada vegada més, perquè t'ho mereixes!

Kasper baixava els ulls amb un aire modest; s'enrojolava, i semblava assaborir els compliments del seu senyor.

Vam pendre seient, i vaig mirar com el vell caçador furtiu que abans es tenia per prou pagat de conjuminar ell mateix la seva sopa de trumfes, dins la seva cabana, es feia tractar aleshores de gran senyor. Si fos nat comte del Nideck no hauria pogut servar un posat més noble i més digne a la taula fent senyal a Kasper que avancés aquell plat o destapés aquella ampolla.

Anàvem a escometre el cap de senglar, quan mestre Tobies comparegué; però no estava sol i vam restar ben astorats de veure, drets al seu darrera, el baró de Zimmer-Bluderic i el seu seguidor.

Vam aixecar-nos. El jove baró vingué al nostre encontre amb el front descobert: tenia una bella testa esblaimada i altívola, enquadrada de llargs cabells negres. Va aturar-se davant Sperver.

-Senyor- va dir amb aquell pur accent de la Saxònia que cap altre dialecte no sabria imitar, -vinc a demanar ajut al vostre coneixement de la contrada. La senyora comtesa de Nideck m'assegura que no hi ha persona com vós per a dar-me clarícies de la muntanya.

-Ho crec, monsenyor- respongué Sperver tot inclinant-se, -i estic a les vostres ordres.

-Circumstàncies imperioses m'obliguen a partir al mig de la maltempsada- respongué el baró tot indicant als vidres atacats pel borrallons; -voldria arribar al Wald-Horn, a sis llegües d'aquí.

-Serà difícil, monsenyor, la neu ha empantenegat tots els camins.

-Ho sé... però no hi ha més remei!

-Us fora indispensable un guia. Jo, si voleu, o bé Sebalt Krast el primer monter del Nideck; coneix la muntanya de cap a cap.

-Us regracio pels vostres oferiments, senyor, i us els agraeixo; però no els puc acceptar. Amb les vostres clarícies en tindré prou.

Sperver va inclinar-se, i després, acostant-se a una finestra, va obrir-la de bat a bat. Una rauxada de vent impetuosa enjegà la neu fins al mateix corredor, i tornà a tancar la porta amb estrèpit.

Jo romania encara en el meu lloc, dret, amb la mà damunt el respatller de la meva cadira de braços; el petit Kasper s'havia esborrat en son recó. El baró i el seu seguidor s'acostaren a la finestra.

-Senyors- cridà Sperver, alçant la veu a dominar la xiuladissa de vent, i amb el braç enlaire, -veu's aquí el mapa del país. Si el temps fos clar, us invitaria a pujar a la torre de senyals, i descobririem el Schwartz-Wald a pèrdua d'albir... però què hi guanyaríem? D'aquí estant veiem la punta de l'Altenberg, i més enllà, darrera d'aquest cim blanc, el Wald-Horn on el temporal de vent es regira! Doncs bé, cal caminar directament cap al Wald-Horn. Si la neu us ho permet, del cim estant d'aquest penyal en forma de mitra, que hom anomena la Roca-Fesa, destriareu tres cresteries: Behrenkopf, Geierstein i Trielfels. Cap aquest darrer punt, el que està més a la dreta, caldrà que us adreceu. Un torrent trenca la vall de Reethal, però deu estar cobert de glaç. En tot cas, si us és impossible d'anar més enllà, trobareu a mà esquerra, riu amunt, una caverna a mitja costa: la Roca-Baumada. Hi passareu la nit, i demà, segons totes les probabilitats, quan el vent caigui, tindreu davant els ulls el Wald-Horn.

-Us regracio, senyor.

-Si tinguéssiu la sort de trobar algun carboner,- afegí Sperver, -ell podria ensenyar-vos el gual del torrent; però dubto molt que n'hi hagi a l'alta muntanya amb un temps així. D'aquí estant, seria massa difícil. No més cal dir que aneu amb compte a dar el tomb a la base del Behrenkopf, perquè, a l'altra banda, la davallada no és possible: el rocam és espadat.

Durant aquestes observacions, jo em fixava en Sperver, la veu clara i breu del qual accentuava cada circumstància amb precisió, i en el jove baró, que l'escoltava amb singular esment. Cap obstacle no semblava estemordir-lo. El vell seguidor no semblava menys resolt.

Al moment de deixar la finestra, hi hagué una claredat, una netejada a l'espai, un d'aquests moviments ràpids en els quals la ventada agafa masses de neu i les capgira com si fossin una draperia flotant. Els ulls anaren més enllà: hom destrià les tres cresteries darrera l'Altemberg. Els detalls que Sperver acabava de donar es precisaren; després l'aire va entenebrir-se de bell nou.

-Bé està- digué el baró; -he vist els termenals, i, gracies a les vostres explicacions, espero d'assolir-los.

Sperver va inclinar-se sense respondre. El jove senyor i el seu sirvent, havent-nos saludat, eixiren a pleret.

Gedeon tornà a tancar la finestra, i féu somrient, tot adreçant-se a mestre Tobies i a mi:

-Cal estar posseït del diable per a eixir un dia com aquest! Em remordiria la conciència de posar un llop a la porta. Altrament, això és cosa llur! La cara del jove l'he vista no sé on; la del vell també. Ba, ba! bevem! mestre Tobies, a la vostra salut!

Jo m'havia acostat a la finestra, i mentre el baró de Zimmer i el seu seguidor pujaven a cavall, al mig del pati d'honor, vaig veure a mà esquerra, a desgrat de la neu escampada per l'aire, com s'entrobria, en una torrella d'altes finestres, una cortina, i com la senyoreta Odila, tota esblaimada, deixava lliscar una llarga mirada envers el jove.

-Au! Fritz què hi fas aqui?- va exclamar Sperver.

-No res, miro els cavalls d'aquests forasters.

-Ah! sí, són valacs; els he vistos aquest matí a les estables: uns bells animals.

Els genets partiren a bella passa. La cortina va tornar a cloure's.

VII

Mant dia va passar així sense portar cap cosa nova. La meva existència al Nideck era molt monòtona; cada matí se sentia aquell aire melancòlic de la trompa de Sebalt, després venia una visita al comte, després el desdejuni, després les reflexions interminables de Sperver, sobre la Pesta Negra, els parloteigs sens treva de Maria Lagoutte, de mestre Tobies i de tota aquella nierada de servents, sense més distraccions que beure, jugar, fumar i dormir. Knapwurst era l'únic que menava una vida suportable; es capbuçava dins les seves cròniques i amb el nas rogenc, i tremolant de fred al fons de la Biblioteca, no el fadigaven els curiosos escorcolls.

Hom pot figurar-se el meu tedi. Sperver m'havia fet veure deu vegades les estables i el gossal; els gossos començaven de familiaritzar-se amb mi. Sabia de memòria totes les plasenteries groixudes del majordom després de beure, i les respostes de Maria Lagoutte. La melangia de Sebalt anava apoderant-se de mi de dia en dia; de bon grat hauria sonat el seu corn per a queixar-me a les muntanyes, i girava a tota hora els ulls cap a Friburg.

Mentrestant la malaltia del senyor Yeri-Hans seguí el seu curs. Era la meva única ocupació seriosa. Tot allò que m'havia dit Sperver es complia; de vegades el comte, tot despertant-se sobresaltat, es mig aixecava, i amb el coll estirat, els ulls errívols, murmurava en veu baixa:

-Ve! ve ella!

Aleshores Gedeon movia el cap i pujava a la torre de senyals; però endebades mirava a mà dreta i a mà esquerra: la Pesta Negra romania invisible.

A força de cavil·lar sobre aquesta estranya malaltia, jo havia acabat per convencer-me'n que el senyor del Nideck era boig, l'estranya influència que la vella exercia damunt son esperit, les seves alternatives d'esgarriament i de lucidesa tot em confirmava en aquest parer.

Els metges que s'han ocupat de l'alienació mental saben que les bogeries periòdiques no són pas rares; que les unes es manifesten manta vegada durant l'any: en primavera, a la tardor, a l'hivern, i que les altres no es mostren sinó una sola vegada. Conec a Friburg una senyora d'edat que fa trenta anys que ella mateixa pressent el retorn del seu deliri: va i es presenta al manicomi. La tanquen. Allà, la dissortada veu reproduir-se cada nit les escenes esgarrifoses de les quals va ser testimoni a la seva jovenesa: tremola sota la mà del borreu, l'amara la sang de les víctimes, fa uns gemecs que parteixen les pedres. Al cap d'algunes setmanes, els accesos esdevenen menys freqüents. Al capdavall li retornen la seva llibertat, segurs de veure-la tornar l'any següent.

-El comte de Nideck es troba en una situació anàlega- em deia; -lligams inconeguts de tot-hom l'uneixen evidentment a la Pesta Negre. Qui sab? Aquesta dona ha estat jove... devia haver estat bella.

I la meva imaginació, un cop aventurada per aquest camí, conjuminava tota una novel·la, però tenia esment de no dir-ne res a ningú. Sperver no m'hauria mai perdonat que hagués cregut al seu senyor capaç d'haver tingut relacions amb la vella; i pel que feia a la senyoreta Odila, la sola paraula de bogeria hauria bastat per a dar-li un cop terrible.