Part 6

Sí, és veritat, m'ha plagut l'aire sens fites, i em plau encara; però en lloc d'enfilar-me a una branca alta, amic, i que el vent m'escometi, prefereixo de tornar entrar a dins la meva caverna a beure-hi una glopada forta..., a esmicolar tranquilament un troç de carn caçada, i aixugar les meves plomes vora d'un foc esponerós. El comte de Nideck no el menyspreua pas al vell falcó, Sperver, el veritable bosquetà. Un vespre, va trobar-me al clar de lluna i em va dir: -Companyó que caces tot sol, vina a caçar amb mi. Tens el bec punyent i bona urpa. Bé, doncs, caça, ja que aquest és el teu natural; però caça amb el meu consentiment perquè jo sóc l'àguila de muntanya, em dic Nideck!

Sperver va callar alguns instants i en acabat afegí:

-Per ma fe! Caço encara, com en altres temps, i bec tranquilament amb un amic una ampolla d'Affenthal o de...

En aquell moment una empenta va sorollar la porta. Sperver es va interrompre i va parar l'oïda.

-És una rauxada de vent- vaig dir-li.

-Oi no, és altra cosa. No sents la pota com grata..., és un gos escapat... Obre, Lieverlé! obre Blitz!- va exclamar el brau subjecte tot alçant-se; però encara no havia dat dues passes, que un ca danés formidable entrava d'una embranzida dins la torra i venia a plantar-li les potes a les espatlles, tot llepant-li amb la seva llenguassa rosa, la barba i les galtes, fent petits esgarips comnovedors de joia.

Sperver li va passar el braç al damunt del coll, i féu tot girant-se cap a mi:

-Fritz, quin home m'estimaria tant?... Mira'm aquest cap, aquests ulls, aquest dentat!

Li arremangava els llavis i em feia admirar uns ullals que haurien esqueixat un búfal. Després, tot rebutjant-lo amb prou esforç, perquè el gos redoblava sos afalacs, va dir:

-Deixa'm estar, Lieverlé; massa ho sé que m'estimes. En nom de Déu, qui m'estimaria si no m'estimessis tú!

Mai no havia vist un animal tan terrible com aquest Lieverlé; la seva alçària atenyia dos peus i mig. Era un formidable gos d'atac, de front ample, llis, de pell fina, un teixit de nervis i de muscles entortolligats; d'ull viu, de pota allargada, de cos minço, d'estampa dilatada, fort d'espatlles i lloms, però sense el do de flairar. Doneu a aquests animals el nas del basset i mai més hi ha caça!

Sperver havia vingut altra vegada a asseure's, i pasava la mà damunt la testa del seu Lieverlé amb orgull, i me n'enumerava les qualitats greument.

Lieverlé semblava que el comprengués.

-Veus,Fritz, aquest gos t'escanya un llop d'un cop de barres. És el que hom anomena un animal perfecte, tant per l'ardidesa com per la força. No ha complert els cinc anys; té tota la vigor. No cal que et digui que està ensenyat per la caça del senglar. Cada vegada que en trobem un escamot, tinc por pel meu Lieverlé: té l'escomesa massa franca i va de dret, com una sageta. Així és que cal anar amb compte amb les morrades del sanglà... és una cosa que m'esgarrifa. Colga't aquí, Lieverlé, colga't damunt l'esquena.

El gos va obeïr, exhibint a nostres ulls els seus flancs de color de carn.

-Mira, Fritz, aquesta ratlla blanca, sense pèl endinzada sota la cuixa i que va fins al pit: és un senglar qui li ha feta! Pobre animal!... Poc amollava l'orella. Vam seguir la pista per la sang. Vaig ser el primer d'arribar. En veure el meu Lieverlé, vaig fer un crit; jo que salto a terra, m'hi abraono, l'embolcallo dins el mantell i arribo aquí. Estava fora de test! Sortosament els budells no n'eren atacats. Vaig recosir-li el ventre. Ah diable! udolava!... patia!... però al cap de tres dies, ja es llepava: gos que es llepa, gos salvat! Ei, Lieverlé, ¿te'n recordes? Això fa que ens estimem nosaltres dos!

N'estava verament enternit de l'afecte de l'home per aquell gos i del gos per aquell home; es miraven l'un a l'altre fins al més pregon de l'ànima. El gos agitava la seva cua; l'home tenia llàgrimes als ulls.

Sperver continuà:

-Quina força!... Mira, Fritz, ha petat la corda per venir-me a veure; una corda de sis brins; ha trobat el meu rastre! Té, Lieverlé, atrapa'l!

I va llençar-li la resta de la cuixa de cabirol. Les barres del gos, en haver-la, feren un renou terrible, i Sperver, tot mirant-me amb un somriure estrany, va dir:

-Fritz, si t'agafés pel seient de les calces, no aniries pas gaire lluny!

-En nom de Déu, jo i qualsevol que fos!

El gos anà a estendre's sota el pabelló de la llar, tot allargant la gran esquena magre, amb la cuixa de cabirol entre les potes del davant. Sparver el mirava de cua d'ull, amb satisfacció. L'òs s'esmicolava sota el dentat: a Lieverlé li plaia el moll.

-Ah!- va fer el vell caçador furtiu, -si t'encarreguessin d'anar a pendre-li aquest òs, què diries?

-Diable! seria una missió delicada.

Aleshores ens vam posar a riure de tot cor. I Sperver, estès en la cadira de braços de cuiro rogenc, amb el braç esquerre penjat damunt el respatller, amb una cama damunt un escambell i l'altra davant un tió que plorava dins les flames, llençà grans espirals de fum blavís cap a la volta.

Jo, mirant-me encara el gos, vaig recordar-me de cop i volta de la nostra conversa interrompuda:

-Escolta, Sperver- vaig rependre, -no m'ho has dit tot. Si has deixat la muntanya pel castell, això ho ha fet la mort de Gertrudis, la teva digna i excel·lent muller.

Gedeon arrufà les celles, i una llàgrima entelà el seu esguard; va redreçar-se i, tot sacsejant la cendra de la seva pipa damunt l'ungla del polze va dir:

-Bé doncs, sí, és veritat, la meva dona ha mort!... i això m'ha tret dels boscos. No podia pas tornar a veure la vall de la Roca-Baumada sense petar de dents. He alçat la volada cap enfora d'aquell indret; no caço tant per les brosses, però hi veig de més enlaire; i quan per atzar, la gossada dóna el tomb cap allí baix ho deixo anar tot al diable, i desfaig el meu camí... miro de pensar en altres coses.

Sperver havia esdevingut ombrívol. Amb la testa decantada envers les grans lloses, restava tot endolat; jo em penedia d'haver deixondit dins ell tristes recordances. Després, tot pensant en la Pesta Negra aclofada dins la neu, sentia una esgarrifor.

Quina impressió tan estranya! Una paraula, una sola paraula, ens havia llençat en una rastellera de reflexions melangioses. Per atzar, resultava evocat tot un món de memòries.

No sé pas quan de temps feia que durava el nostre silenci, quan un rondinament sord, terrible, com el renou llunyà d'una tempesta, ens va fer estremir.

Vam mirar el gos. Seguia tenint el seu òs mig rosegat entre les potes del devant; però amb la testa alta, l'orella redreçada, els ulls guspirejant, escoltava... escoltava entre el silenci i l'esgarrifança de la ira corria de cap a cap del seu llom.

Sperver i jo, vam mirar-nos tots esblaimats: no es sentia cap fressa, ni un sospir; al defora, el vent s'havia calmat; no res, llevat d'aquell rondinament sord, continuat, que s'escapava de la pitrera del gos.

De cop i volta, va aixecar-se i va botar contra la paret amb un esclat de veu, sec, ronc, esfereïdor; les voltes en ressonaren com si el llamp hagués esclatat contra el vidratge.

Lieverlé amb el cap baix semblava mirar a través del granit, i sos llavis arremangats fins a llur arrel, deixaven veure dues fileres de dents blanques com la neu. Rondinava, encara. Adés i ara s'aturava bruscament, acostava el morro a l'angle inferior de la pared i bufava abrivadament; després, s'aixecava enfurismat i les seves urpes de davant assejaven d'encetar el granit.

Nosaltres observàvem sense capir gens ni mica la seva irritació.

Un segon crit rabiós, més formidable que no pas el primer ens va fer saltar de les cadires.

-Lieverlé!- exclamà Sperver tot llençant-se cap a ell, -què diable tens? T'has tornat boig?

Va agafar una estella i es va posar a sondar la pared, plena i pregona com tota l'espessedat de la roca. Cap buid no responia, i tantmateix el gos romania amatent.

-Fet i fet, Lieverlé- digué el picador, -tens algún pesombre. Vaja, jeu i no em burxis més els nervis.

Al mateix instant, una fressa exterior va colpir les nostres orelles. La porta es va obrir i el gros i honrat Tobias Offenloch, amb la llinterna de ronda en una mà, i el bastó a l'altra, el tricorni damunt la nuca i la cara tota riolera, tota espandida, aparegué sota el brancal.

-Salut, honorable companyia!- digué. -Però ¿què hi feu aquí?

-És aquest animal de Lieverlé,- digué Sperver; -estava fent un aldarull... Imagineu-vos que s'ha enfurit contra aquesta paret. Ara digueu-me perquè!

-En nom de Déu! haurà sentit el tic-tac de la meva cama de fusta a l'escala de la torre,- féu l'excel·lent subjecte, tot rient.

I afegí, tot deixant la llinterna damunt la taula:

-Això us ensenyarà, mestre Gedeon, a fer fermar els vostres gossos. Hi teniu una flaca pels vostres gossos, una flaca! Aquests maleits animals acabaran treient-nos de casa. Suara mateix, altra vegada, a la galeria gran, trobo el vostre Blitz: m'ha saltat a la cama, mireu: encora hi ha les dents marcades! una cama que era nova! Brètol d'animal!

-Fermar els meus gossos! Gentil negoci!- digué el picador. -Els gossos fermats no valen res, es tornen massa esquerps. I després, ¿que no n'estava de fermat, Lieverlé? La pobra bèstia encara té la corda al coll.

-Ep! això que dic, poc és per mí mateix: quan s'acosten sempre tinc el bastó enlaire i la cama de fusta endavant. És per la disciplina: els gossos han de ser al gossal, els gats a la teulada, i la gent al castell.

Tobies es va asseure tot pronunciant aquestes darreres paraules i, amb els dos colzes damunt la taula i els ulls esbadocats de felicitat, va dir-nos en veu baixa, en to de confidència:

-Sabreu, senyors, que sóc solter aquesta nit.

-Fugiu d'aquí!

-Sí, Maria Anna vetlla amb Gertrudis a l'avantcambra de missenyor.

-Aleshores, no dueu gens de pressa?

-Gens! Absolutament gens!

-Quina llàstima que hagueu arribat tan tard!- digué Sperver; -totes les botelles són buides!

La cara llarga del bon home em va enternir. Li hauria plagut tant d'aprofitar-se de la seva viduesa! Però, a desgrat dels meus esforços, un llarc badall separà les meves barres.

-Serà una altra vegada- va dir tot alçant-se. -Cosa adïada, no és pas deixada.

-Bona nit, senyors.

-Ei! Espereu!- exlamà Gedeon, -veig que Fritz té son, devallarem plegats.

-Amb molt de gust, Sperver, amb molt de gust; de passada, anirem a dir quatre mots a mestre Trumpf el cellerer; és a baix amb els altres. Knapwurst els conta històries.

-Això és. Bona nit, Fritz.

-Bona nit, Gedeon; no t'oblidessis pas de fer-me cridar, si el comte pitjorés.

-Estigues tranquil... Lieverlé!... tast!

Eixiren. Mentre ells travessaven la plataforma vaig sentir com el rellotge de Nideck sonava les onze hores.

Jo estava mort de fadiga.

IV

El dia començava d'emblavir la única finestra de la torre, quan vaig ésser despertat dins el meu ninxo de granit pels sons llunyans d'una trompa de caça. No hi ha cosa tan trista, tan melangiosa, com les vibracions d'aquest instrument al crepuscle, quan tot calla, quan ni un alè ni un sospir no venen a destorbar el silenci de la solitud. Sobretot la darrera nota, aquella nota estiragassada, que s'estén damunt la plana inmensa, tot deixondint lluny, ben lluny, els ecos de la muntanya, té quelcom de la poesia més alta que garfeix el cor.

Amb el colze damunt la meva pell d'ós, jo escoltava aquesta veu planyívola, que evocava les recordances de les edats feudals. La vista de la meva cambra; d'aquella volta baixa, ombrívola, esclafada, antic catau del Llop del Nideck, i més lluny aquella finestreta de vidratges de plom, de mig punt, més ampla que no pas alta i profundament penetradora de la pared, augmentaren encara la severitat de les meves reflexions.

Vaig alçar-me bruscament i vaig córrer a obrir la finestra de bat a bat.

Allí m'esperava Un d'aquells espectacles que cap paraula humana no sabria descriure, l'espectacle que l'àguila fera dels Alps més encimbellats veu cada matí en aixecar-se la cortina de púrpura de l'horitzó: muntanyes!... muntanyes!... i encara més muntanyes! Ones immòbils que s'aplanen i s'esborren dins les bromes llunyanes dels Vosgues; boscúries immenses, llacs, carenes enlluernadores, dibuixant llurs línies alteroses damunt les fondàries blavenques de les valls curulles de neu. Al capdavall de tot això, l'infinit.

Quin entusiasme podria arrivar a atényer l'elevació d'un espectacle com aquell!

Jo estava tot confús d'admiració. A cada esguard es mu1tiplicaven els detalls: casals, masies, poblets, semblaven brollar encara de terra; amb mirar n'hi havia prou, per a trobar-los!

Feia un quart d'hora que hi era, quan una mà va posar-se lentament damunt la meva espatlla; vaig girar-me, i la cara tranquila i el somriure silenciós de Gedeon em saludaren amb un:

-_Guten tag_, Fritz!

Després va recolzar-se vora meu, damunt la pedra, tot fumant la seva pipa. Estenia la mà per l'infinit i em deia:

-Mira, Fritz, mira... Això et deu plaure, fill del Schwartz-Wald! Mira allà baix... allà baix de tot... la Roca Baumada... La veus? Te'n recordes, de la Gertrudis? Oh! què lluny que són totes aquestes coses!

Sperver s'eixugava una llàgrima; jo, què li podia respondre?

Vam romandre contemplatius per una bella estona, commosos de tanta de grandesa. De vegades el vell caçador furtiu, en veure que jo aturava els ulls en un punt de l'horitzó, em deia:

-Això, és el Wald-Horn! Allò, el Tiefenthal! Repara, Fritz el torrent del Steinbach; s'ha hagut d'aturar, està penjat fent serrells de glaç, damunt l'espatlla del Harberg: un mantell ben fred per a l'hivern! I aquell caminal d'allí baix, mena cap a Friburg; abans de quinze dies tindrem penes i treballs per destriar-lo.

Així va passar més d'una hora.

No podia despendre'm d'aquell espectacle. Alguns ocells de presa, amb les ales esbiaixades, la cua en forma de ventall, planaven al voltant de la torre; agrons coronats fugien cap amunt, tot esquivant les urpes amb l'alçada de llur vol.

Altrament no hi havia ni un núvol: tota la neu era a terra. La trompa saludava per darrera vegada la muntanya.

-És el meu amic Sebalt que és allà baix- digué Sperver; -és dels més entesos en gossos i cavalls, i, a més a més, la primera trompa d'Alemanya. Escolta'm això Fritz, quin amorosiment!... Pobre Sebalt! És consum d'ençà de la malaltia de missenyor; ja no pot caçar com en altre temps. Veu's aquí el seu únic conhortament: cada matí, a trenc de dia, puja damunt l'Altemberg i sona les tonades favorites del comte. Es pensa que això el podrà guarir!

Sperver, amb aquell tacte de l'home que sap admirar, no havia interromput la meva contemplació; però quan, enlluernat de tanta de llum, vaig mirar dins l'ombra de la torre em digué:

-Fritz, tot va bé, el comte no ha tingut pas atac.

Aquestes paraules em portaren al sentiment de la realitat.

-Ah! millor... millor!

-És a tu, Fritz, que ho devem.

-Com s'entén? a mi? Si no li he prescrit res!

-Eh! tan se val! ets aquí!

-Estàs de verba, Gedeon; ¿què hi fa aquí la meva presència, no havent prescrit res al malalt?

-És que li portes sort.

Vaig mirar-lo de fit a fit, i no reia pas.

-Sí- continuà ell seriosament; -portes la sort, Fritz; els altres anys el nostre senyor tenia un segon atac a l'endemà del primer, i després un terç atac, i un de quart. Tu destorbes tot això, atures el mal. És ben clar!

-No pas massa, Sperver; jo trobo, al contrari, que és molt obscur.

-Un hom aprèn a totes les edats- insistí el brau subjecte. -Sàpigues, Fritz, que en aquest món hi ha gent que porta sort i també gent que porta desgràcia. Per exemple, aquest brètol de Knapwurst és qui em porta desgràcia a mi. Cada vegada que el trobo en eixir a caçar, estic segur que em succeirà una cosa o altra: el fusell em fa figa, em malmeno el peu, un dels meus gossos reb... ¿Què sé jo? Així és que, sabent la cosa, tinc esment d'eixir a trenc de dia, abans que el bergant, que dorm com un toixò no hagi obert l'ull, o bé m'escapoleixo per un portell, comprens?

-Ho comprenc molt bé; però les teves idees em semblen ben estranyes, Gedeon.

-Tu, Fritz- continuà, sense escoltar-me, -ets un digne, un brau minyò; el Cel t'ha posat damunt la testa innombrables benediccions; no cal sinó veure la teva bona cara, la teva mirada franca, el teu somriure ple de bona jeia, per estar alegre... En una paraula portes sort a la gent, és positiu... Sempre ho he dit, i la prova sé... ¿La vols saber, la prova?

-Sí, per ma fe! No em recaria pas de reconèixer tantes de virtuts amagades en la meva persona.

-Doncs bé!- féu ell, tot agafant-me el puny. -Mira allà baix!

I em senyalava una muntanyola a un doble tret de carrabina del castell.

-Aquest penyal enfonzat entre la neu, amb brosta a la vora, el veus?

-Perfectament.

-Mira al seu voltant; ¿què veus res?

-No.

-Oh, en nom de Déu, és d'allò més senzill! Has foragitat la Pesta Negra. Cada any, al segon atac, un hom la veia allà, amb els peus entre les mans. A la nit encenia foc, s'escalfava i feia bullir arrels. Era una maledicció. Aquest matí, la primera cosa que he fet ha estat enfilar-me aquí. He pujat a la torrella de senyals; jo que miro: la vella berganta se n'és anada! Endebades m'he posat la mà davant els ulls, he mirat a mà dreta, a mà esquerra, a dalt, a baix, per la plana, per les muntanyes, res! T'havia flairat, ben segur.

I el brau subjecte, tot abraçant-me amb entusiasme, va exclamar en commosa entonació:

-Oh! Fritz... Fritz... Quina sort d'haver-te menat aquí! La vella sí que en deu estar d'enfurismada. Ah! ah! ah!

Ho confessaré. N'estava una mica avergonyit de trobar-me que jo tenia tant de mèrit, sense que mai ho hagués reparat fins aleshores.

-Així és, Sperver- vaig continuar. -que el comte ha passat bé la nit?

-Molt bé!

-Vaja, força millor; devallem.

Vam atravessar de bell nou la cortina de muralla, i vaig poder observar millor aquella passera, els baluards de la qual eren d'una alçària prodigiosa. Els espadats es prolongaven, amb el penyal, fins al fons de la vall. Era una escala de precipicis, superposats els uns als altres.

Tot capbussant-hi la mirada, vaig sentir-me colpit de rodaments de cap, i reculant temorenc a mitja plataforma, vaig entrar ràpidament en el passadís que mena al castell.

Ja Sperver i jo haviem recorregut vastos corredors, quan una gran porta oberta es mostrà a les nostres passes; vaig parar-hi l'esguard, i vaig veure, al capdamunt d'una escala doble, el petit gnom Knapwurst, la fesomia grotesca del qual m'havia cridat l'atenció el dia abans.

La sala mateixa va atreure la meva atenció pel seu caient poderós: era la sala dels Arxius del Nideck, peça alta, ombrívola, polsosa, de grans finestres ogivals que començaven al cim de la volta i devallaven fent corba fins a dos metres del paviment.

Allí estaven endegats, damunt esbarjosos prestatges, per bona cura dels antics clergues, no solament tots els documents, títols i arbres genealògics dels Nideck, establint llurs drets, aliances i lligams històrics amb les més il·lustres famílies de l'Alemanya, sinó àdhuc totes les cròniques del Schwartz-Wald, els aplecs dels antics Minnesinger, i les grans obres in-fòlio eixides de les premses de Gutemberg i de Faust, tant venerables per llur origen com per la monumental solidesa de llur relligat. Les grans ombres de la volta, drapant les pareds fredes amb llurs tintes cendroses, retreien la memòria dels vells claustres de l'Edat Mitjana, i aquest gnom, assegut al capdamunt de la seva escala, amb un enorme volum de cantell roig damunt la contorsió dels genolls, amb el cap enfonzat dins el casquet de pell, els ulls grisos, el nas esclaflat, els llavis contrets per la reflexió, les espatlles grans, els membres frèvols i l'esquena arrodonida semblava ben bé l'hoste natural, el _famulus_, la rata com l'anomenava Sperver, d'aquell últim refugi de la ciència en el Nideck.

Però el que donava a la sala dels Arxius una importància verament històrica, eren els retrats de família, que ocupaven tot un costat de l'antiga Biblioteca; hi eren tots, homes i dones, d'Huc el Llop fins a Yeri-Hans, el senyor actual, des de l'esboç groller dels temps bàrbars fins a l'obra perfecta dels mestres més eximis de la nostra època.

Els meus esguards, se n'anaren, naturalment, cap a aquella banda.

Huc I, de testa calva, semblava mirar-me així com us mira un llop a la recolzada d'un bosc. Sos ulls grisos injectats de sang, sa barba rogenca i ses orelles llargues i peludes li donaven un aire de ferotgia que m'esborronà.

Vora d'ell, com l'anyell vora la fera salvatgina, una dona jove d'ulls suaus i tristos, front alt, mans creuades sobre el pit sostenint un llibre d'hores, cabellera rossa, sedosa, abundant, voltant sa pàl·lida figura d un nimbe d'or, m'atregué per una gran tirada a la semblança amb Odila de Nideck.

Cap cosa tan dolça i encisera com aquella antiga pintura damunt la fusta, una mica testa i eixuta de contorns, però d'una adorable ingenuitat.

Feia alguns instants que la mirava quan un altre retrat de dona, penjat al costat d'aquell, atragué la meva atenció. Imagineu-vos el tipus visigòtic en la seva veritat primitiva: front ample i baix, ulls grocs, pòmuls sortints, cabells rojos, nas d'àguila.

-Com li devia escaure aquesta dona, a Huc!- vaig dir-me dintre meu.

I vaig posar-me a reparar-ne el vestit; responia a l'energia del cap: la mà dreta reposava damunt un glavi. Un cossellet de ferro li apretava el cos.

Em seria difícil d'expressar les idees que m'agitaren davant aquelles tres fesomies; mos ulls anaven de l'una a l'altra amb una singular curiositat. No me'n sabia destriar.

Sperver, tot aturant-se al llindar de la biblioteca, havia disparat un agudíssim xiulet. Knapwurst el mirava ded de tota l'alçària de la seva escala, sense bellugar-se.

-És a mi a qui xiules com a un ca?- digué el gnom.

-Sí, mala rata, és per fer-te honrament.

-Escolta- afegí Knapwurst amb un to de menyspreu sobirà, -tira endavant Sperver, no pots escupir a l'altura de la meva sabata: t'hi desafio!

I presentava la sola.

-I si pujo?

-T'esclafo amb aquest llibre.

Gedeon esclatà a riure i continuà:

-No t'avalotis, geperut, no t'avalotis. No et vui cap mal, al contrari, et tinc consideració per la teva ciència; però ¿què diable fas aquí dalt, tan matiner vora el teu llum? Sembla que hi hagis passat la nit.

-És veritat, l'he passada tot llegint.

-No són prou llargs els dies per a tu?

-No, estic en ple escorcoll d'una qüestió greu; poc dormiré, abans d'haver-la resolta.

-Diable!... I aquesta qüestió...?

-És de conèixer per quina circumstància Ludwig de Nideck trobà el meu avantpassat, Ot el Nan, a les boscúries de la Turíngia. Cal que sàpigues, Sperver, que el meu avi Ot no tenia sinó una colzada d'altura: això fa, no pas ben just, un peu i mig. Encantava a tothom amb la seva saviesa, i figurà d'una manera ben honorable a la coronació del duc Rodolf. El comte Ludwig l'havia fet tancar dins un paó guarnit amb totes les seves plomes: era un dels plats més estimats d'aquell temps, al costat dels porcellets mig daurats i mig argentats. Al cor del festí, Ot obrí la cua del paó, i tots els senyors, cortesans i grans dames es meravellaren d'aquest enginyós mecanisme. Al capdavall Ot va eixir, amb l'espasa al puny, i cridà amb veu ressonant: -¡Visca el duc Rodolf!- cosa que fou repetida per tota la sala. Bernat Hertzog esmenta aquesta circumstància; però no diu d'on venia aquest nan, si era d'alta nissaga o de baixa extracció, cosa, altrament poc probable: la gent vulgar no té tant de talent.

Jo n'estava astorat de l'orgull d'una tan menuda criatura; una curiositat extraordinària, però, m'impel·lia a estar-hi bé; ell sol podria proporcionar-me algunes clarícies sobre el primer i segon retrats a mà dreta d'Huc.

-Senyor Knapwurst- vaig dir-li amb to respectuós, -tindrieu l'amabilitat d'esclarir-me un dubte?

El ninotet, afalagat de les meves paraules, respongué:

-Parleu, senyor; si és cosa de cròniques, estic disposat a satisfer-vos. Ara, de les altres coses no me'n encaparro.