Part 5

La seva dona, la digna Maria Lagoutte, que duia un vestit d'estofa florejada, amb la cara llarga i esgrogueïda com un cuiro antic de Còrdoba, jugava a cartes amb dos servents, greument asseguts en cadires de braços d'erecte respatller. Petites clavilles feses pessigollejaven l'orgue olfactiu de la vella i el d'un altre jugador, mentre que el terç feia l'ullet amb posat maligne, i semblava joiós de veure'ls ajupits sota aquella mena de forques caudines.

-Quantes cartes?- demanava.

-Dues- responia la vella.

-I tú, Cristià?

-Dues...

-Ah! ah!... Ja us he atrapat!... Falleu el rei! falleu l'as!... I aquesta, i aquesta altra... Ah! ah! ah! Un altra clavilla, mestressa! Això us ensenyarà, una vegada més, a fer-nos bocades dels jocs de França!

-Senyor Cristià, no teniu consideràcions per al bell sexe.

-Al joc de cartes, un hom no deu respectes a ningú.

-Però massa veieu que no hi ha lloc per a més.

-Ba! ba! amb un nas com el vostre, sempre hi ha recursos.

En aquest moment, Sperver cridà:

-Companyons, ja sóc aquí!

-Eh! Gedeon... Ja heu tornat?

Maria Lagoutte trasbalsà aviat les seves nombroses clavilles; el gros majordom buidà el seu vas. Tothom va girar-se cap a la nostra banda.

-I missenyor, ha millorat?

-Uix!- Va fer el majordom, tot allargant el llavi inferior, -uix!

-Allò de sempre?

-Si fa no fa- digué Maria Lagoutte, que no apartava l'esguard de mi.

Sperver se'n va adonar:

-Us presento el meu fill nutrici: el Dr. Fritz, del Schwartz-Wald- digué altívolament. -Ah, tot canviarà aquí, mestre Tobies. Ara que Fritz ha arribat cal que aquesta maleïda caparra se'n vagi. Si m'haguessin escoltat abans... En fi, val més tard que no a cap hora.

Maria Lagoutte seguia observant-me. Aquest examen, segons semblava, la satisfeia, perquè va exclamar, tot adreçant-se al majordom:

-Vaja, senyor Offenloch, anem, bellugueu-vos, oferiu seient al senyor doctor. Us quedeu aquí plantat, badant boca com una carpa. Ah! senyor... aquests alemanys!

I la bona dona, aixecant-se com un ressort, va córrer a desempallegar-me del meu mantell.

-Permeteu, senyor...

-Sóu massa bona, benvolguda senyora.

-Doneu, doneu... Fa un temps!... Ah, senyor, quin país!

-Així, doncs, missenyor no va més bé ni més malament- continuà Sperver, tot sacsejant la seva gorra coberta de neu; -arribem a punt. Ei, Kasper, Kasper!

Un homenet, més alt de l'una espatlla que no pas de l'altra i amb un milier de pigues que li esquitxaven la cara, eixí de la llar:

-Veu's-me aquí!

-Bé! aniràs a fer parar, per al senyor doctor, la cambra d'Huc... saps?

-Sí, Sperver, tot seguit.

-Un moment. Pendràs, tot passant, la maleta del doctor; Knapwurst te la remetrà. Pel que fa al sopar...

-Estigueu tranquil; jo me n'encarrego.

-Molt bé; em refio de tu.

L'homenet eixí, i Gedeon, després d'haver-se desgomboldat de la pellissa, ens deixà per a anar a avisar a la jove comtesa, de la meva arribada.

Jo estava verament confós de la sol·licitud de Maria Lagoutte.

-Aneu-vos-en d'aquí, Sebalt- deia al gran monter; -em penso que ja us heu rostit prou d'aquest matí ençà. Asseieu-vos a prop del foc, senyor doctor; deveu tenir fred als peus. Estireu les cames... Això és.

Després, tot oferint-me la seva tabaquera, va fer:

-En gasteu?

-No, benvolguda senyora, gràcies.

-L'erreu,- digué ella tot omplint-se el nas de tabac -l'erreu; és l'encís de l'existència.

Va tornar-se a posar la tabaquera a la butxaca del davantal i afegí al cap d'alguns instants:

-Arribeu a punt; missenyor va tenir ahir el seu segon atac, un atac furiós, ¿veritat, senyor Offenloch?

-Furiós, talment- digué tot greu el majordom.

-No és cosa estranya- continuà ella, -quan un hom no es nodreix, senyor. Imagineu-vos que l'he vist passar dos dies sense tastar un brou de carn.

-I sense beure un vas de vi,- afegí el majordom, tot creuant les seves mans petites i rodanxones damunt la panxolina.

Vaig creure que havia de decantar la testa per a expressar la meva sorpresa.

Tot seguit mestre Tobies Offenloch vingué a asseure's a la meva dreta i em digué:

-Senyor doctor, creieu-me, ordeneu-li una botella de markobrünner per dia.

-I una ala d'aviram a cada àpat,- interrompé Maria Lagoutte. -El pobre home està magre que fa por.

-Tenim markobrünner de seixanta anys- continuà el majordom, -perquè els francesos no se l'han pas begut tot, com suposa la senyora Offenloch. Podríeu també ordenar-li de beure de tant en tant una bella glopada de johannisberg; no hi ha cosa com aquest vi per a tornar el delit a un home.

-Temps era temps- digué el monter major amb un aire melangiós, -temps era temps que missenyor feia dues grans caceres per setmana i es trobava bellament; i d'ençà que no caça que està malalt.

-És molt senzill- observà Maria Lagoutte, -els aires obren la gana. El senyor doctor hauria de prescriure-li tres grans caceres per setmana, per a guanyar el temps perdut.

-Amb dues n'hi hauria prou- afegí greument el monter, -amb dues n'hi hauria prou. També cal que els gossos reposin; els gossos són criatures de Nostre Senyor com els homes.

Hi hagué alguns instants de silenci; mentrestant, jo sentia com el vent fuetejava els vidres i s'entafurava per les espitlleres amb bròfega xiuladissa.

Sebalt havia posat la cama dreta damunt la cama esquerra, i, amb el colze damunt el genoll, el mentó dins la mà, mirava el foc amb una tristesa de no dir. Maria Lagoutte, després d'un nou pessic al seu tabac, l'endegava dins la tabaquera, i jo reflexionava en l'estranya xacra que ens mena a empaitar-nos recíprocament a cop de consells.

En aquell moment el majordom s'aixecà.

-El senyor doctor voldrà beure un vas de vi, veritat?- digué, tot recolzant-se al respatller de la meva cadira de braços.

-Us regracio; mai no bec abans d'anar a veure un malalt.

-Com? ni un vaset de vi?

-Ni un vaset de vi.

Va obrir uns ulls com unes taronges i va mirar la seva dona amb un aire tot sorprés.

-El senyor doctor té raó- digué ella, -jo sóc del mateix tarannà; m'estimo més beure als àpats, i pendre una copa de cognac després. En el meu país les senyores prenen cognac; i és més distingit que no pas el kirsch!

Amb prou feines acabava Maria Lagoutte aquestes explicacions, quan Sperver entreobrí la porta i em va fer senyal que el seguís.

Vaig saludar la honorable colla i, mentre entrava al corredor, vaig sentir com la dona del majordom deia al marit:

-Està molt bé aquest jove; i quin bell carrabiner se'n faria!

Sperver semblava inquiet; no deia cap paraula; jo mateix estava tot consirós.

Algunes passes sota les voltes tenebroses del Nideck esborraren completament del meu esperit les figures grotesques de mestre Tobies i de Maria Lagoutte, pobres petits éssers inofensius que vivien, com l'ornitomisa sota l'ala poderosa del voltor.

Ben aviat Gedeon va obrir-me una habitació sumptuosa, parada de vellut violeta, empavellonada d'or. Un llum de bronze, posat a l'extrem de la llar i cobert d'un globus de cristall sense transparència, l'il·luminava vagament. Pells totes espesses esmortien la fressa de les nostres passes. Hom hauria dit que allò era l'asil del silenci i la meditació.

Tot entrant, Sperver aixecà un doll de feixugues draperies que velaven un finestratge ogival. Vaig veure com capbussava la mirada dins l'abisme i vaig compendre el seu pensament: mirava si la bruixa era encara allà baix, aclofada entre la neu, al mig de la plana; però no veié res, perquè la nit era pregona.

Jo, havia dat algunes passes, i destriava, sota la pàl·lida irradiació del llum, una blanca y frèvola criatura, asseguda en una gòtica cadira de braços, no pas lluny del malalt; era Odila de Nideck. Son llarg vestit de seda negre, sa actitut somniosa i resignada, la distinció ideal de sos trets, recordaven aquelles místiques creacions de l'Edat Mitjana, que l'art modern abandona sense aconseguir de fer-nos-les oblidar.

¿Què va passar dins la meva ànima a la vista d'aquella blanca estàtua?

No ho sé pas, Hi hagué quelcom de religiós en la meva emoció: Una música interior em recordà les velles balades de la meva primera infantesa, aquells càntics piadosos que les bones dides del Schwartz-Wald cantussegen per adormir les nostres primeres tristeses.

En acostar-me, Odila s'havia aixecat.

-Sigueu benvingut, senyor Doctor,- em digué amb una simplicitat corprenedora; i després, tot assenyalant amb el gest l'alcova on reposava el comte, féu: -El meu pare és allà.

Vaig inclinar-me profundament i sense respondre, de tant commòs que estava; vaig acostar-me al llit del malalt.

Sperver, dret a l'espona, aixecava el llum amb una mà, i tenia a l'altra la gorra llarga de pells. Odila era a la meva esquerra. La llum, garbellada pel vidre sense transparència, queia dolçament damunt el rostre del comte.

Des del primer instant, va colpir-me l'estranya fesomia del senyor de Nideck, i, a desgrat de tota l'admiració respectuosa que acabava d'inspirar-me la filla, no vaig poder-me estar de dir-me: -És un llop vell!

Verament, aquella testa grisa de cabells rasos, inflada darrera les orelles d'una manera prodigiosa i amb la cara singularment allargada; l'estretor del front en el cim, la seva amplària a la base; la disposició de les parpelles, acabades en punta al naixement del nas, vorejades de negre i cobrint imperfectament el globus del ull entelat i fred; la barba curta i espessa espandint-se al voltant de les barres ossoses, tot en l'aspecte d'aquell home em féu estremir, i estranyes idees sobre les afinitats animals em travessaren l'esperit.

Vaig dominar la meva emoció i vaig agafar el braç del malalt: era sec, nerviós; la mà era petita i ferma.

Des del punt d'esguard mèdic, vaig trobar un pols dur, freqüent febril, una exasperació que gairebé arribava al tètanos.

Què calia fer?

Jo reflexionava. D'una banda, la comteseta ansiosa, de l'altra, Sperver, procurant de llegir en els meus ulls el que pensava, atent, espiant els meus menors gestos... m'imposaven una penosa cohibició. Tanmateix, vaig reconèixer que no hi havia res de seriós a empendre.

Vaig deixar el braç, vaig escoltar la respiració. De tant en tant una mena de sanglot aixecava el pit del malalt, després el moviment reprenia el seu curs, s'accelerava i esdevenia panteixant. El pesombre oprimia evidentment aquell home. Epilepsia o tètanos, que hi feia?... Però la causa... la causa... Veu's aquí el que m'hauria calgut conèixer i el que no podia assolir.

Vaig girar-me tot pensívol.

-Què cal esperar, senyor?- em demanà la donzella.

-La crisi d'ahir és a les acaballes, senyora. Caldria prevenir un nou atac.

-És possible, senyor doctor?

Anava a respondre amb alguna generalitat científica, no gosant de pronunciar-me d'una manera positiva, quan els sons llunyans de la campana del Nideck colpiren les nostres orelles.

-Forasters!- digué Sperver.

Va haver-hi un instant de silenci.

-Aneu a veure qui és!- digué Odila, el front de la qual s'havia lleugerament aombrat. Déu meu! Com hi ha manera d'exercir els deures de la hospitalitat en circumstàncies aixís?... És imposible!

Gairebé de seguida la porta es va obrir; una testa rossa i rosada aparegué en l'ombra i digué en veu baixa:

-El senyor baró de Zimmer-Bluderic, acompanyat d'un seguidor, demana asil al Nideck... S'ha perdut a la muntanya.

-Està bé, Gretchen,- respongué la comtesa dolçament, -Aneu a avisar al majordom que rebi al senyor baró de Zimmer. Que li faci entendre bé que el comte està malalt i només això li impedeix de fer-li ell mateix els honors de casa seva. Que hom desperti al servei per a ben tractar-lo i que tot sigui fet així com és escaient.

No hi hauria manera d'expressar la noble simplicitat de la jove castellana en donar aquestes ordres. Si la distinció sembla hereditària en certes famílies, és que el compliment dels deures de l'opulència eleva l'ànima.

Tot admirant la gràcia, la dolcesa d'esguard i la distinció de Odila de Nideck, el seu perfil d'una puresa de línies que hom no troba sinó en la flor de l'aristocràcia, aquestes idees em passaven per la ment, i endebades cercava quelcom que hi fos comparable en les meves recordances.

-Aneu, Gretchen- digué la jove comtesa, -enllestiu.

-Sí, senyora.

La cambrera s'allunyà, i jo vaig romandre encara alguns segons sota l'encís de les meves impressions.

Odila s'havia girat.

-Ja ho veieu, senyor- digué amb somriure melangiós, -és impossible d'abandonar-se al dol; cal, sens treva, migpartir-se entre els propis afectes i el món.

-És veritat, senyora- vaig respondre, -les ànimes triades pertanyen a tots els infortunis: el viatger esgarriat, el malalt, el pobre sense pa, tothom té el dret de reclamar-ne la seva part. Perquè Déu les ha fetes, com els estels, per la felicitat de tots.

Odila baixà les llargues parpelles, i Sperver m'estrenyé dolçament la mà.

Al cap d'un instant, ella afegí:

-Ah! senyor, si salvéssiu el meu pare!...

-Com he tingut l'honor de dirvos-ho, senyora, la crisi és acabada, Cal impedir-ne el retorn.

-Espereu de conseguir-ho?

-Amb l'ajut de Déu sens dubte, senyora; no és pas impossible. Ara hi reflexionaré.

Odila, tota commosa, m'acompanyà fins a la porta. Sperver i jo travessarem l'avantcambra, on vetllaven alguns servents, tot esperant les ordres de llur mestressa. Acabavem d'entrar al corredor, quan Gedeon, que anava endavant, es girà de cop i volta i féu, tot mirant-me de fit a fit i posant les mans damunt les meves espatlles:

-Vejam, Fritz, jo sóc home, a mi pots dir-m'ho tot: ¿què en penses?

-No hi ha res a témer per aquesta nit.

-Bé, ja ho sé això, ja ho has dit a la comtessa; però, i demà?

-Demà?

-Sí, no giris el cap. Suposant que tu no poguessis destorbar que l'atac tornés, escolta Fritz, francament, ¿et penses que hi trobaria la fi?

-És possible, però no ho crec.

-Ah!- exclamà el brau subjecte, tot saltant d'alegria, -si no ho creus, és que n'estàs segur!

I tot agafant-me de bracet, va arrossegar-me cap a la galeria. Amb prou feines hi posàvem els peus, quan el baró de Zimmer-Bluderic i el seu seguidor se'ns aparegueren, precedits de Sebalt que portava una atxa encesa. Se n'anaven a llur cambra, i aquests dos personatges, amb el mantell tirat damunt d'espatlla, les botes blanes a la hongaresa que'ls pujaven fins als genolls, el cos apretat dins llargues levites d'un verd pistatxo amb galons, el casquet d'orsell enfonzat al cap, el coltell de caça a la cintura, tenien quelcom d'estranyament pintoresc a la claror blanca de la reïna.

-Vès!- digué Sperver, -si no m'enganyo, són aquella gent de Friburg. Ens han seguit de prop.

-Poc t'enganyes: són ben bé ells. Reconec al més jove per son cos altívol; té perfil d'àguila i porta el bigoti a la Wallenstein.

Ells van desaparèixer per una galeria lateral.

Gedeon prengué una atxa a la pared i em guià per un dèdal de corredors, de passadissos, de voltes altes, baixes, de punt d'ametlla, de mig punt. Que sé jo? No se'n veia la fi.

-Veu's aquí la sala dels Margraves- deia ell, -veu's aquí la sala dels retrats, la capella, on no es diu la Missa d'ençà que Ludwig el Calb es va fer protestant. Veu's aquí la sala d'armes.

Totes aquestes coses m'interessaven mediocrement.

Després d'haver pujat qui-sab-lo amunt ens calgué tornar a davallar una rastellera de graons. Finalment, gràcies a Déu vam arribar davant una porteta massissa. Sperver es va treure una clau descomunal de la butxaca, i, tot passant-me l'atxa, digué:

-Ves-hi amb compte amb el llum. Para esment.

Al mateix temps va empènyer la porta i l'aire fred del defora va entrar en el passadís. La flama es va posar a fer torterols, enjegant guspires en totes direccions. Em vaig creure davant d'un abisme, i vaig recular, esglaiat.

-Ah! ah! ah!- exclamà el monter, obrint la bocassa fins a les orelles, -un hom diria que tens por, Fritz!... Vés endavant... No tinguis por de res... Som a la cortina de muralla que va del castell a la torre vella.

I el brau subjecte va eixir per a donar-me l'exemple.

La neu obstruia aquella plataforma de granítica balustrada; el vent l'escombrava amb xiulets immensos. Qui hagués vist de la plana estant la nostra atxa escabellada, hauria pogut dir-se: -Què hi fan allà dalt, dins el nuvolar? Per què es passegen en aquestes hores?

-La vella bruixa potser ens albira,- vaig pensar dintre meu, i aquesta idea em va dar esgarrifances. Vaig estrényer els plecs de les meves calces, i amb la mà damunt el meu feltre vaig començar de córrer darrera Sperver. Ell alçava la llum per indicar-me el camí i caminava a grans gambades.

Vam entrar precipitadament a la torra, i després a la cambra d'Huc. Una flama vivent va saludar-nos amb sos joiosos espetecs: quina felicitat de tornar-se a trobar a recer d'espesses muralles!

M'havia aturat mentres Sperver tornava a tancar la porta, i, tot contemplant aquell antic estatge vaig exclamar:

-Alabat sia Déu! Al capdavall podrem reposar.

-Davant una bona taula- Gedeon va afegir-hi. -Contempla'm això, en comptes de palplantar-te com un badoc: una cuixeta de cabirol, un parell de gallines boscanes, un llussó de dors blau i boca guarnida de julivert. Viandes fredes i vins calents: així m'agrada. Estic content de Kasper; ha entès bé les meves ordres.

Deia veritat, el brau Gedeon. «Viandes fredes i vins calents», perquè davant la flama, una magnífica renglera d'ampolles sofrien la delitosa influència de l'escalfor.

Davant aquell espectacle, vaig sentir que en mi es desvetllava una veritable fam canina; però Sperver, que era home entès en conveniències, em va dir:

-Fritz, no ens hi acuitem, el temps no manca, posem-nos amb tota comoditat; les gallines boscanes poc tenen cap idea d'aixecar el vol. Primerament, les botes et deuen fer mal: quan un hom ha galopat vuit hores seguides és bo de canviar de calçat; aquest és el meu principi. Vejam seu, posa la bota entre les meves cames... bé... ja la tinc... Ja en tenim una!... Anem per l'altra... Això és!... Colga els peus en aquests esclops, treu-te les calces i tira't aquest abric a l'espatlla. Molt bé!

Ell va fer igual, i després, amb veu estentòrea:

-Ara, Fritz- va exclamar, -cap a la taula! Treballa tu per la teva banda, com jo per la meva. I sobretot recorda't del vell proverbi alemany: «Si és el diable qui ha fet la sed, ben segur que és Nostre Senyor qui ha fet el vi».

III

Menjàvem amb aquell entrenament sortós que procuren deu hores de camí a través de les neus del Schwartz-Wald.

Sperver, encetant successivament la cuixa de cabirol, les gallines boscanes i el llussó, murmurava, amb la boca plena:

-Tenim boscos! tenim altes brugueres! tenim estanys!

Després es decantava cap al respatller de la cadira de braços, i agafant a l'atzar una ampolla, afegia:

-També tenim comellars, verds a la primavera i empurpurats a la tardor! A la teva salut, Fritz!

-A la teva, Gedeon!

Feia goig de veure'ns; ens admiràvem l'un l'altre.

La flama espetegava, dringaven les forquilles, les barres galopaven, gorgolaven les ampolles, els vasos brindaven; i, al defora, el vent de les nits d'hivern, el vent poderós de la montanya, cantava el seu himne funerari, aquell himne estrany, desolat que entona quan els esquadrons de núvols es precipiten els uns damunt els altres, es donen càrregues, s'engoleixen, i la lluna esblaimada contempla l'abraonament eternal!

Mentrestant el nostre apetit es calmava. Sperver havia omplert el veire d'un vi vell de Brumberg, i l'escuma s'estremia damunt sos caires espaiosos. Va presentar-me'l tot exclamant:

-Per al guariment del senyor Yeri-Hans de Nideck. Beu fins a la darrera gota, Fritz, per tal que Nostre Senyor ens escolti!

Així fou complert. Després omplí de bell nou, i havent repetit amb veu ressonant:

-Per al guariment de l'alt i poderós senyor Yeri Hans de Nideck, mon senyor!- va buidar-lo greument, a son torn.

Aleshores una satisfacció profunda envaí el nostre ésser i ens sentirem feliços de trobar-nos al món.

Jo vaig estirar-me en la meva cadira de braços, amb el nas enlaire i els braços penjants, i vaig posar-me a contemplar el meu estatge.

Era una volta baixa, tallada a la roca viva, un veritable forn d'una sola peça que arribava, a tot estirar, a dotze peus al punt més alt de la síndria. Al capdavall de tot, vaig veure una mena de ninxo gran, on hi havia el meu llit, un llit ran de terra, que tenia, crec, una pell d'ós per abrigall; i en aquell ninxo gran n'hi havia un altre de més petit, agençat amb una estatueta de la Mare de Déu, tallada en el mateix bloc granític i coronada amb una tofa d'herbes marcides.

-Mira la teva cambra,- digué Sperver. -En nom de Déu, no és pas solemnial, no és pas tan bella cosa com les cambres del castell. Aquí, som a la torra d'Huc; això és vell com la muntanya, Fritz, això ja vé del temps de Carlemany. En aquell temps, comprens, la gent encara no sabia construir voltes altívoles, grans, rodones i punxagudes: foradaven la pedra.

-Tanmateix m'has ficat dins un cau ben estrany, Gedeon.

-Cal que ho entenguis, Fritz, aquesta és la sala d'honor. Aquí s'estatgen els amics del comte quan en venen; comprens, l'antiga torre d'Huc, és el millor que hi ha.

-De quin Huc em parles?

-I ara! d'Huc el Llop!

-Com s'entén, Huc el Llop?

-Sens dubte; el cap de la nissaga dels Nideck, un minyonàs ferreny, ja t'en responc. Va venir a establir-se aquí amb una vintena de soldats i d'alabarders de la seva colla. Van enfilar-se a aquest penyal, el més alt de la muntanya. Ja ho veuràs demà. Van bastir aquesta torre, i després, per ma fe, van dir-se: -Som els senyors! Dissortats aquells que voldràn passar sense pagar rescat; els caurem damunt com a llops; ens menjarem la llana que duguin a l'esquena, i si el cuiro segueix a la llana, força millor! D'aquí estant, veurem qui sab quins llunyedars: veurem les alfraus del Rheethal, del Steinbach, de la Roca-Plana, de tota la llargada del Schwartz-Wald. Pobres dels mercaders!- I massa van fer-ho, aquells minyons, així com ho havien dit. Huc el Llop n'era el capitost. És Knapwurst qui m'ho ha contat això, de part de vespre tot vetllant.

-Knapwurst?

-El geperudet... ja el coneixes... el que ens ha obert el reixat. Un subjecte ben estrabul·lat, Fritz: sempre encauat a la Biblioteca!

-Ah! ¿hi teniu un savi a Nideck?

-Sí, el brètol!... en lloc de romandre a la porteria, passa tot el dia de Déu sacsejant la pols dels vells pergamins de la família. Va i vé pels prestatges de la Biblioteca; sembla una ratota. Aquest Knapwurst coneix tota la nostra història millor que no pas nosaltres mateixos. Ell sí que te'n amollaria de coses, Fritz. En diu cròniques, d'això!... Ah! ah! ah!

I Sperver, alegrat pel vi vell, va riure uns quants moments sense saber gairebé perquè.

-Aixís és, Gedeon- vaig continuar jo, -que aquesta torre s'anomena la torre d'Huc... d'Huc el Llop?

-Ja t'ho he dit, què diable!... T'estranya, això?

-No!

-I sí! t'ho veig a la cara, somieges alguna cosa. Què és això que et fa somniejar?

-Déu meu... no és pas el nom d'aquesta torre el que m'estranya. El que em fa cavilar, és que tú, vell caçador furtiu, tu, que d'ençà de la teva infantesa no has vist sinó les sagetes dels avets, els cims nevats del Wald-Horn, les afraus del Rheethal; tu que en tota la teva jovenesa no has fet altra cosa que riure't dels guardes del comte de Nideck, i corre pels tiranys del Schwartz-Wald, i batre les arbúcies i respirar l'aire sens fites, el ple sol, la vida lliure de les boscúries, ara siguis aquí, i jo et trobi al cap de setze anys dins aquest budell de granit roig; això és el que m'estranya i no sé capir. Vejam Sperver, cala foc a la pipa i conta'm com això s'ha esdevingut.

El vell caçador furtiu va extreure de son gec de cuiro un cap de pipa negra; va atapair-lo lentament, va recollir a la palma de la mà un carbó que va posar damunt la pipa setmesona, i després, aixecant el nas enlaire, amb els ulls aturats a l'atzar, va respondre amb un posat tot pensívol:

-Els falcons, els gerifalts, els esparvers, arribats a la vellura després d'haver batut qui-sab-lo temps la plana, acaben niuant al trau d'un penyal!