Part 3

-Aquest tresor és meu. L'he guanyat pagant-lo amb sang, i fa vuit segles que n'estic privat.

Vaig creure, aleshores, que era foll; però ell endevinant el meu pensament, digué:

-No en sóc pas de boig. Ensenya'm els meus cabals, ja que una inspiració del Cel t'il·lumina, i te'n daré una bella part.

Erem al peu de la torre de Rodolf, i el vell cordaire havia provat de despendre'n una pedra. Una colla d'altres blocs ja eren amuntegats per allà a la vora.

-No sap el lloc- vaig dir-me. -El tresor no és pas aquí: n'estic segur. Deu ser dins la torre de Gontran l'Avar.

I, sense respondre a la seva pregunta, vaig dir-li:

-Que no us manqui el delit, mestre Zulpick: ja en tornarem a parlar més tard, d'això.

I vaig seguir de bell nou el camí que porta al planiol. Mentre corria, vaig posar-me a pensar que hom no podia entrar dins la torre de Gontran sinó pel soterrani que Zulpick habitava; i, tot girant-me, vaig cridar-li:

-En tornarem a parlar demà.

-Bé!- va fer amb veu forta.

A qui sap la distància, em seguia, decantada la testa, amb aire atuït.

Alguns instants més tard era a la meva cambra, i em ficava al llit amb un sentiment d'esperança i d'ardidesa que no havia experimentat de molt de temps a aquella part.

Aquella nit, el meu somni, que de dia en dia s'havia anat esblaimant, tornà amb una grandesa aplanadora. Ja no fou solament el cavaller estès damunt la creu de bronze, el que vaig veure: era tota una història estranya i enorme, que es descabdellava lentament sota mos ulls. L'antiga catedral de Sant Esteve ressonava: ses feixugues pedres rogenques, ses arcades, ses voltes i ses agulles en tremolaven, gairebé, damunt llurs fonaments granitics. Una gentada immensa, tota vestida de drap d'or i de pedreries, clergues i senyors, omplien de gom a gom la plataforma de Brisach Vell; però no pas el Brisach d'avui en dia, amb ses ruïnes i ses cabanes, sinó el Brisach cobert d'alts edificis amuntegats fins als núvols. A cada interstici de sos amples marlets hi havia, dret, un home d'armes, amb els ulls girats cap a la plana blavenca; i en tota la llargada de la rampa, fins a la vora del Rin, hi havia una renglera de piques lluents, d'alabardes, de partesanes, que adreçaven al cel llurs fulgurances, a guisa de miralls. I els corsers peuejaven dins la rampa pregona, sota les portes ombrívoles. Remors immenses pujaven de la plana. De cop i volta, transportat damunt una torre, vaig veure lluny, ben lluny, avançar damunt el riu un gran vaixell, tot cobert d'un vel negre amb una creu blanca, tota gran, al mig. Cada cop que una campana tocava a morts, el seu plany ressonava de l'una torre a l'altra, i els ecos el prolongaven fins a la fondària dels baluards. Vaig compendre que un gran personatge, un príncep, un emperador, havia mort; i, com que tothom s'agenollava, vaig voler-me agenollar igualment. Però de cop i volta va desaparèixer tot. Sens dubte m'havia girat dins el meu llit. Un silenci de mort va seguir a tota aquella fressa.

Aleshores vaig tornar-me a trobar en el meu soterrani, tot mirant per una espitllera. Al davant hi havia el pont llevadís, la torre de Rodolf, i damunt el pont una sentinella; i vaig dir-me; -No t'ha pas enganyat, Nicklausse: aquesta és ben bé la torra de Gontran l'Avar, i el vell duc és aquí.- I, tot girant-me, vaig veure la tomba i el vell duc. No era pas un esquelet: era un mort revestit d'un mantell blau sembrat d'estels i d'àguiles de dos caps brodades amb argent. Vaig decantar-m'hi... vaig esguardar aquells agençaments amb èxtasi. El mantell, l'espasa, la corona i l'esbarjosa copa guspirejaven a la llum d'un estel que parpellejava dins el buit de l'espitllera. Mentre jo m'esmerçava a rumiar la felicitat de posseir aquelles riqueses, el vell duc obria els ulls lentament, i va mirar-me amb un posat tot greu.

-Sou vós, Nicklausse?- em va dir, sense que ni un muscle de la seva llarga cara s'estremís. -Fa qui-sap-lo temps que la gent m'oblida dins aquest soterrani: sigueu ben arribat. Asseieu-vos damunt el caire de la meva tomba: és feixuga i no caurà pas.

M'allargava 1a mà, i no vaig poder negar-me a pendre-la.

-Déu del Cel, que n'és, de freda, la mà dels morts!- vaig dir-me, amb una esgarrifança.

I en aquell mateix instant vaig despertar-me. Tenia el meu candeler damunt la taula de nit, i era el fred d'aquest candeler el que m'havia desvetllat. Els petits vidres de la meva finestra eren tots blancs de la gebrada.

Tota la resta de la nit no vaig fer altra cosa que repassar el meu somni.

No me'n restaven a la memòria sinó les circumstàncies més assenyalades; però aviat havia de recordar-lo tot sencer, a mesura que els objectes reals me'n retraurien els menors detalls.

Em va caldre de tenir paciència encara, tot aquell dia fins al vespre. Quan me n'anava al moll, a les sis, amb el meu carretó, vaig avisar al vell Zulpick que estaria de retorn cap a les vuit o les nou, i que aleshores podríem fer una conversa. Em va respondre amb una inclinació de cap, tot assenyalant-me l'entrada del seu soterrani.

A les nou va passar el vaixell: cap a les deu feia el meu viatge de retorn. Després d'haver posat la meva carreta sota el cobert, vaig anar-me'n cap a la torre de Gontran. Zulpick m'esperava. Davallàrem en silenci, i d'aquell moment endavant vaig estar convençut que l'instant del nostre gran descobriment s'acostava perquè, tot baixant l'escala, vaig recordar-me que ja l'havia recorreguda en el meu somni; però no en vaig dir cap paraula. Un cop arribat a baix del soterrani, tots els meus dubtes, si encara me n'haguessin restat, s'haurien esvaït: coneixia aquell indret, aquella volta baixa, aquells murs antics, aquella taula d'avet recolzada contra l'espitllera, aquells quatre vidres rodons esquerdats, aquell jaç, aquells munts de corda enrotllats en un recó. Tot ho havia vist, el que hi havia a l'estatge de mestre Zulpick, com si fos un tertulià del seu catau; i ja assenyalava amb l'esguard la llosa que caldria aixecar si arribàvem a entendre'ns.

Una làmpara de llauna brillava damunt la teulada. El vell cordaire s'havia assegut sense compliments damunt l'única cadira del cau que tingués seient, encara que atrotinat, i m'indicà amb el dit un bagul, on vaig asseure'm. Zulpick, amb el seu crani calb, els dos encenalls de cabell que li restaven al volt de les orelles, el nas camús, els ulls lluents i el mentó punxegut, tenia el posat inquiet, encaparrat. M'observava amb ulls ombrívols, i aquests van ésser els primers mots que em digué:

-El tresor és meu: no estic perquè em robin. És meu: l'he guanyat! No sóc dels que sofreixen lladregueries: ho sents?

-Bé està- vaig respondre, tot aixecant-me: -ja que és vostre, serveu-lo.

I vaig dar una passa per retirar-me.

Ell, aixecant-se i agafant-me pel braç amb un accionat violent, petant de dents, va dir-me:

-Escolta: quant vols?

-Vull la meitat.

-La meitat!- va fer. -És abominable! És un robatori!

-Bé, doncs: serveu-ho tot.

I vaig pujar el primer graó.

Aleshores, arrencant-me gairebé la cua del casacot, va udolar:

-No ets assabentat de res... de res! ¡Vols provar-me, estemordir-me! Prou que ho trobaré tot sol!

-Doncs per què em reteniu?

-Vaja, seu- va fer amb una rialla burleta tota estranya. -Vejam: ja que n'ets assabentat... què hi ha, dins el tresor?

Vaig tornar a asseure'm.

-Primerament hi ha la corona de sis branques, d'or, amb quatre diamants molt grans a cada branca, i la creu al damunt.

-Sí... això hi és.

-I després hi ha l'espasa, l'espasa formidable, d'agafall d'or.

-És veritat!

-I la copa d'or, amb perles blanques, rogenques i grogues.

-Sí... sí... tot això hi és! M'en recordo: la meva espasa, la meva corona. Han estat deixades: així ho he volgut; però vull tornar-les a tenir.

-Ah!- vaig fer jo, furiós d'un egoisme com aquell -si voleu servar-ho tot... per ma fe, jo m'esquitllo.

I vaig anar-me'n indignat.

Però ell, saltant-me encara altra vegada al braç, va exclamar: -Podríem entendre'ns pel que fa a la resta. Hi ha or: veritat?

-Sí: la tomba és plena de peces d'or.

En oir aquestes paraules, la cara se li va fer tota verda, i va dir:

-Jo servo l'or! Tu tindràs l'argent.

-Si no n'hi ha pas d'argent!- vaig cridar. -I, d'altra banda, encara que n'hi hagués, no en voldria: sabeu?

El vell, dessenyat amb to ferotge, va començar, aleshores, de voler suplicar-me, de voler enternir-me. Però era ben palès que hauria assajat d'escanyar-me si hagués reparat que era el més fort i no hagués tingut necessitat de mi.

-Vejam- deia: -escolta'm, Nicklausse. Ets un brau minyó; no vols pas robar-me. Et dic que aquest tresor em pertany: fa cinquanta anys que el cerco. Em recordo d'haver-lo guanyat fa qui-sap-lo temps... moltíssim de temps! Veritat que no puc gaudir-lo amb la vista; però és igual, essent meu com és.

-Doncs bé: ja que és vostre, deixeu-me estar en nom de Déu.

-El descolgaràs!- udolà ell, tot saltant damunt una destral.

Per sort, jo tenia a l'abast de la mà un gros garrot amb punta de ferro; perquè massa havia cregut que la cosa podia pendre mal carès. Vaig posar-me en guàrdia, tot dient-li, fredament:

-Mestre, he vingut a casa vostra com a amic, i vós voleu assessinar-me. Però aneu amb compte: al més petit moviment que fareu us badaré el cap.

Va fer-se'n càrrec; i, després d'haver-me observat un segon per espiar els meus moviments i sospesar si ell seria el més fort, deixà estar la seva destral, i va dir-me, en veu baixa:

-Vols la meitat?

-Sí.

-Quina meitat? L'or?... l'espasa?... ¿la corona?... Què?... què?... Parla d'una vegada!

-Farem dues parts, i la sort decidirà. Cal que les dues parts siguin iguals.

Va rumiar un instant, i va dir:

-Accepto! Cal que accepti. Però em robes: que en caigui el pes damunt la teva ànima! Així t'escanyés el diable!... Cal que accepti.

-Està entès?

-No t'he dit que accepto?...

-Sí, però ara jureu-m'ho damunt aquesta creu.

Aleshores vaig treure'm la meva creueta de bronze. Tot veient-la, va semblar que sos ulls s'enterbolien.

-D'on t'ha vingut, això?

-Què se us en dóna? Jureu.

-Bé: juro... que et deixaré la meitat.

-Parts iguals, i com vulgui la sort.

-Sí.

-Perfectament- vaig dir jo tornant-me a posar la creu al coll: -ara podem entendre'ns. I, per començar, mestre Zulpick, el tresor és aquí.

-Aquí! On?- va fer tartamudejant.

-Cal aixecar aquesta llosa, i després cavar a sota. Arribarem damunt una escala i davallarem cinquanta graons. Al capdavall hi ha un soterrani, i en el soterrani el tresor.

Tot escoltant-me, badava els ulls.

-I com ho saps, tu, això?- va fer.

-Ho sé.

-N'estàs segur?

-N'estic segur. Ja ho veureu.

I anava a pendre el càvec al fons de l'estatge. Aleshores ell va pegar un bot, tot cridant:

-Vull alçar-la jo, la llosa! Vull treure-la jo, la terra!

-Alceu la llosa, mestre Zulpick; caveu!... Però recordeu-vos del jurament que heu fet damunt la creu. Un hom pot ser damnat una vegada: dues vegades fóra massa.

No va dir cap paraula: va agafar el càvec i va alçar la llosa.

Jo m'estava a la vora d'ell amb el garrot punyent, tot malfiat de la seva follia. Manta vegada vaig reparar que em llançava una ràpida llambregada per assegurar-se que jo estava en guàrdia. Alçada la llosa, va posar-se a cavar amb la rapidesa d'un gos gratant la terra. La suor li rajava esquena avall. Una vegada va aturar-se, tot dient:

-Aquest soterrani és meu. No vull anar més enllà. Cal que te'n vagis.

-Recordeu-vos del vostre jurament damunt la creu- vaig dir-li, amb tota fredor.

Ell va rependre el seu treball, tot repetint, a cada cop de càvec: -Em robes!... em robes! Ets un lladre!... Tot és meu!...-, fins que va atènyer la petita volta de l'escala. Un cop va descobrir-ne la primera pedra, va esdevenir, de cop i volta, blanc com la cera, i es va asseure damunt el caramull de terra. I veint que jo volia pendre el càvec, com em tocava, va tirar-s'hi damunt, tartamudejant:

-Deixa-ho estar, això! Vull fer-ho tot jo!... jo!... Vull ésser el primer de davallar!

-Molt bé: aneu!

Va continuar la seva tasca amb un aferrissament que no li permetia de respirar. La ràbia esclatava en tot el seu posat. Tanmateix, però, l'obra avançava: cada cop de càvec feia ara un so balmat; i sobtadament va caure una pedra, i després tota la volta s'esfondrà per l'obertura amb un sord terrabastall. El vell cordaire va estar a punt de ser arrossegat per les runes. Vaig retenir-lo amb prou fortuna; però, ben lluny de regraciar-me, l'home, a penes va veure l'escala, amb una terrible exasperació va udolar:

-Tot és meu!

-I meu- vaig dir-li en un to eixut.

Jo havia pres la làmpara, i ell va voler tenir-la.

-Bé està: més m'ho estimo. Marxeu endavant, mestre Zulpick.

Vam davallar.

El llum tremolenc il·luminava aquelles voltes de deu segles de vellúria. El soroll furtiu de les nostres passes, damunt els graons, era d'un estrany efecte. El meu cor bategava amb tanta de força que n'hi havia per a esberlar-me el pit. Veia al davant meu el crani calb del vell cordaire, el seu bescoll gris-blau, la seva esquena jupa. Potser ell, en el meu lloc, hauria tingut alguna temptació funesta; però, gràcies a Déu, mai no va entrar-me a l'ànima el pensament del mal, senyor Furbach (cal que us ho digui), perquè la mort ens seguia: sotjava, en l'ombra, a un de nosaltres dos. ¡Sortosos aquells que no tenen retret a fer-se, i que deixen a Nostre Senyor l'esment de retirar les seves criatures d'aquesta vall de llàgrimes! No en té pas freturança, de nosaltres, per a aquesta feina terrible!

Arribat al capdavall de l'escala, Zulpick, no veient res a dins el soterrani, va esguardar-me amb ulls esmaperduts; va voler parlar, i cap so no va arribar a sos llavis. Aleshores vaig mostrar-li l'anella encastada a la llosa del mig. Va compendre de seguida, i, deixant el llum a terra, agafà l'anella amb les dues mans, fent un clam salvatge. La suor lliscava lentament de sos polsos. Jo, mentrestant, servava tot el meu domini.

Veient la inutilitat dels esforços del vell,

-Deixeu-me fer, Zulpick- vaig dir-li: -no teniu prou vigoria.

Va assajar de respondre'm. En aquell moment vaig reparar que tenia els llavis blaus.

-Asseieu-vos; repreneu alè... No us robaré pas la vostra part: estigueu tranquil.

Però no volgué asseure's, i s'aclofà vora la llosa. I, mentre jo l'aixecava introduïnt el meu càvec pels intersticis de la pedra, ell s'esforçava a retenir-la amb les seves ungles.

-Aneu amb compte, aneu amb compte!- vaig exclamar. -Mireu que us aixafaré les mans!

Treball perdut: no sentia res. La fúria de l'or el posseïa. I al mateix moment que, alçant-se la llosa, em calia esmerçar totes les meves forces a contenir-la, ell ja lliscava per sota, i jo el sentia com feia crits inhumans, interromputs per sanglots estranys.

Alçada la llosa, vaig restar alguns segons com a enlluernat: el guspireig de les pedreries sota dels reflexos del llum, em feia rodar el cap. En aquell moment, ràpid com un llampec, reaparegueren totes les meves recordances esborrades. Vaig recordar-me fins i tot del que m'havieu dit a Munic: -¿Com podíeu veure l'or, la tomba i el cavaller, Nicklausse, si no teníeu llum? Reconegueu que el vostre somni no va enlloc.- I, per respondre a aquesta objecció, mos ulls cercaven un llum qualsevol. Aleshores va ésser quan vaig veure una obertura a la muralla. De part de fora, l'obertura semblava un d'aquells canonets massissos com n'hi ha a tots els baluards per deixar respirar la humitat de la terra. La lluna esblaimada, mirava per aquell forat i confonia sos raigs blaus amb els grocs del nostre llum.

Tot això, estimat senyor Furbach, és per a dir-vos que, en instants així, els nostres sentits es fan amatents d'una manera que espalma. Res no els escapa: ni tan sols les circumstàncies indiferents.

Zulpick acabava d'agafar la corona dipositada sobre un coixí de púrpura arnada; se la posà damunt la testa, superbiós. Prengué igualment l'espasa i la copa, i, tot mirant-me,

-Veu's aquí el duc- digué amb accent solemnial: -el vell duc Gontran l'Avar!

I en aixecar jo un extrem del drap, test com el cartró, i en mostrar-se'm l'or sota els oripells, aquell foll xaruc, alçant la seva espasa, volgué dar-m'hi un cop damunt la testa; però un gorgolament indefinible va escapar-se-li del pit, i va esfondrar-se, tot exhalant un llarg sospir.

Colpit d'horror, vaig acostar el llum, i vaig veure que ell tenia el pols esquerre d'un negre blavenc, que sos ulls es movien dins llurs conques i que una escuma rosada cobria sos llavis.

-Mestre Zulpick!- vaig exclamar.

No em va respondre.

Tot seguit vaig compendre que acabava de llampar-lo una feridura fulminant. Ho havia fet la vista de l'or? ¿Ho havia fet la violació del jurament en refusar-me la meva part de botí? ¿Ho havia fet l'arribada de la seva hora, així com a nosaltres ens vindrà la nostra? No ho sé pas, i no vaig pas inquietar-me'n. La por que em sorprenguessin en aquelles circumstàncies vora d'aquell cadàver em glaçava la sang a les venes. Ben segur que m'haurien acusat d'haver assasinat Zulpick, el pobre vell sense força, per rapissar-li sos béns. Què faria? Fugir i deixar-lo allà?... Va ser la meva primera idea; però, tot pujant l'escala, la desesperació de perdre les riqueses que tant havia cobejat em féu tornar cap avall. Vaig arrencar de les mans de Zulpick la copa i l'espasa que sos dits, rígids a guisa d'urpes, tenien aferrades, i vaig tornar a posar-les damunt la tomba, així com la corona. Després, carregant el cos damunt la meva espatlla i agafant el llum de terra vaig pujar fins el soterrani superior. Allí vaig estendre el vell cordaire damunt el seu jaç; i, tornant a tirar la terra dins l'escala, vaig posar de bell nou la llosa en el seu indret. Un cop vaig estar llest, vaig entreobrir a pleret la porta del soterrani, mirant, tot inquiet, la plaça deserta. Tot dormia en aquells voltants. No eren encara les dues del matí. La lluna, melangiosa, estenia les gran ombres negres de Sant Esteve damunt la neu endurida. Vaig escapar-me cap al Schlossgarten, i vaig lliscar fins a la meva cambra per l'entrada del parc.

L'endemà, tot Brisach va saber que Zulpick havia mort d'un cop de sangs. El seu enterrament tingué lloc el dia següent: les velles comares del poble, els mariners, els raiers, el conduïren, en processó, al cementiri.

Jo vaig seguir arrossegant el meu carret per espai de tres setmanes. Aleshores s'esdevingué la venda, en públic encant, del soterrani, el jaç, la cadira i el vell armari de Zulpick; i, com que em restaven els dos cents florins que havia guanyat al vostre servei, vaig adquirir-ho tot per la suma de tres gulden, cosa que no deixà pas de maravellar al veïnatge i el mateix mestre Durlach. ¿Com podia tenir tres gulden, un senzill criat? Vaig fer veure al senyor Durlach la nota que m'havíeu donat i no va objectar res més. Aviat va córrer fins i tot per la contrada, la veu que jo era un ricàs que arrossegava carrets per complir un vot de penitència. D'altres pretenien que m'havia disfressat de criat per comprar sota preu les ruïnes de Brisach Vell, i revendre-les després en bloc a l'emperador d'Austria, el que es proposava de reconstruir els castells dels Habsburgs, de cap a peus, a la manera del segle XII, tornant-hi a posar soldats belitres, capellans i bisbes. Alguns, de més seny, s'inclinaven a creure que volia fundar a Brisach, senzillament, una fàbrica de capells de palla com les que hi ha a Alsàcia.

La senyoreta Fridolina ja no era la mateixa, envers mi, d'ençà de la meva adquisició. No sabia pas què cosa pensar-ne, de totes les veus que corrien sobre meu; i es feia més tímida, més reservada, que no pas abans. La veia com s'enrojolava en acostar-m'hi jo; i, quan vaig anunciar-li la intenció de tornar al meu país, va posar-se tota trista. L'endemà, va semblar-me, fins i tot, que havia plorat, cosa que em féu molt de plaer, perquè havia resolt de dur a compliment el meu somni en totes les seves parts, i el que restava no era pas el menys agradable.

Què més us diré mon estimat senyor Furbach? L'acabament de la meva història és de bon capir. Quan tancat, de nit, dins el meu cau, vaig tornar a baixar al segón soterrani,i aquesta vegada em vaig veure ben bé en possessió del tresor; quan vaig calcular aquelles inmenses riqueses, i vaig dir-me que a l'esdevenidor no passaria més fretures; ¿com expressaré el sentiment de gratitud que abassegà tot el meu ésser? com traduiré en paraules les accions de gràcies que s'elevaren del fons de la meva ànima?

I, més tard, quan vaig haver canviat, a Francfort, algunes centes peces d'or a casa del banquer Kummer (meravellat de l'antigor d'aquella moneda, que era del temps de les Creuades), i vaig tornar a Brisach Vell com a gran senyor, damunt el _dampschiff_ «Hermann», que tantes vegades havia esperat amb els peus ficats a la neu, ¿com us pintaré l'astorament, l'èxtasi de Fridolina, tota roja, tota commosa veient-me pendre lloc a la taula dels viatgers; les felicitacions afectuoses del senyor Durlach i la confusió de Katel, que s'havia permès de tutejar-me, i àdhuc de tractar-me, de vegades, de taül quan li semblava massa melangís i sospirava a la vora de la llar? La pobre Katel ho feia amb la millor intenció del món: em burxava una mica per a esperonar la meva ardidesa; però aleshores ¡no en va semblar poc de confosa empallegada i astorada, d'haver maltractat aquell gran personatge que ara veia allí, greument instal·lat davant la taula, duent un _witchura_ verd dragó, amb gira de gibelina!

Ah, senyor Furbach! Quines trasmudances tan estranyes hi ha, en aquest món, i que en va, d'errada, aquella dita que diu: «L'hàbit no fa el monjo»! En diran tots els penjaments que vulguin, del diner; però no hi ha com ell perquè un home prengui relleu! Sempre em recordaré que al moment que vaig badar la maleta, i, havent-ne tret la meva cartera, la vaig obrir damunt la taula, el bon vell Durlach (molt prudent de natural, i que fins aleshores n'havia dubtat una mica, de la solidesa de la meva opulència), veient guspirejar l'or de cop i volta, es tragué molt humilment la gorra de seda negra, i digué, amb aire enujat, a Fridolina:

-Vaja, doncs, Fridolina: acosta una cadira per al senyor Nicklausse. Mai no penses en res!

I, quan vaig dir al bon home que la més volguda de les meves aspiracions era d'obtenir la mà de la seva néta, ell, que algunes setmanes abans s'hauria indignat d'una proposició semblant i m'hauria mostrat la porta tot seguit, va semblar que en tingués un gran enterniment:

-I ara, estimat senyor Nicklausse! Ben segur que això és un gran honor per a nosaltres!

Hi posà, tanmateix, una condició; i era que jo restaria al Schlossgarten, «no volent -digué- que un establiment fundat pel seu avi caigués en mans estranyes».

Fridolina, asseguda en un recó, plorava baix, baixet.

I, quan agenollant-me davant ella, li vaig demanar: -Fridolina, m'estimeu? Fridolina voleu ésser la meva muller?- amb prou feines, la pobra noia, em pogué respondre:

-Prou sabeu, Nicklausse, que us estimo!

Ah, senyor Furbach! Recordances com aquestes ens fan beneir aquest or tan menyspreable, perquè només ell fa possibles aquestes felicitats.

Nicklausse callà, i romangué per molt de temps tot somniós, amb el colze damunt la taula i el front dins la mà. Li semblava de veure desfilar pel seu esperit tots els bons i mals dies transcorreguts. Una llàgrima tremolava en sos ulls. El vell llibrer, amb el cap decantat, es perdia també en somieigs que no li eren gens habituals.

-Benvolgut amic- digué, de cop i volta, aixecant-se: -la vostra història és meravellosa; però més que hi cavil·li, no hi capeixo res. Potser era un efecte magnètic, i la creueta que em vau mostrar a Munic havia pertangut a Gontran l'Avar. Qui sap? En tot cas, estic segur que passaré somnis terribles.

Nicklausse no respongué. S'havia aixecat, i acompanyà en silenci son antic senyor.

La lluna emblavia les altes finestres de la sala. Era prop de la una del matí.