# El Tresor del Vell Cavaller ## Part 2 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/el-tresor-del-vell-cavaller-32691/index.md Vaig seguir una candela que em conduí a les golfes. Allí hi havia una màrfega a terra, i al damunt, la biga mestra acabatall de la teulada. Sentia dos homes pets que rondinaven al recambró veí, dient que un hom no hi podia estar dret. Jo mateix m'estava acalat sota el sostre, amb el cap contra les teules. En tota aquella nit no vaig poder clucar l'ull, tant per temença que em robessin com per efecte del meu somni i pel desig de posar-me en camí, sense saber on anar. A les quatre, el vidre encastat al sostre començà de grisejar. Els altres recambrons de la golfa roncaven com a caixes d'orgue. Vaig baixar l'escala i vaig escapolir-me envers el carrer. Tot corrent, vaig palpar-me més de cent vegades el cinyell. Clarejava més i més. Algunes criades venien a dar llur cop d'escombra a les voreres del carrer. Dos o tres _watchmann_, amb el bastó sota el braç, es passejaven pels carrers, encara deserts. Jo allargava el pas, respirant l'aire amb tot el pit; i ja, darrera la porta de Stuttgard, se'm feien albiradors els arbres del camp, quan se'm va acudir la idea que m'havia oblidat de pagar el meu estatge. No es tractava sinó de tres miserables kreutzer, i Fox era prou el més gran bergant de Munic, a casa del qual anava a raure tota la bretolada de la ciutat; però la idea que un home com aquell em pogués pendre per un dels seus em va aturar tot seguit. He sentit dir una mala fi de vegades, senyor Furbach, que la virtut és recompensada i el crim castigat, en aquesta vall de llàgrimes: malastruc que sóc, de tant de veure el contrari, no ho crec gens ni mica. Més aviat caldria dir que, del moment que un hom està sota la protecció dels éssers invisibles, tot ço que fa, que sigui per coratge o per covardia, i fins i tot sense voler-ho, li reïx. A un home pot recar-li que veritables lladregots gaudeixin tot sovint, semblants avinenteses; però què hi fa!: si la gent com cal fos sempre feliç, tothom voldria ser com cal per trepelleria, i Nostre Senyor no ho ha pas volgut. En fi, jo que torno al _Gall rogent_ tot maleïnt la mala astrugància. Fox es començava d'afeitar davant un tros de vidre posat a la repisa de la llar. Quan va sentir que li deia que tornava a pagar-li els seus tres kreutzer, el bon home em va mirar arrufant les celles, com si hagués sospitat que en allò hi havia algun truc diabòlic. Però, ben mirat, després d'haver-se eixugat la barba, va parar-me la mà, tot pensant que tres kreutzer sempre fan de bon pendre. Una criadassa de galtes inflades que en aquell moment eixugava les taules, no semblava menys astorada que ell. Anava a retirar-me quan mos ulls toparen, per atzar, una renglera de quadrets d'allò més fumats, penjats al voltant de la sala. Hom havia obert les finestres per renovellar l'aire, i hi havia una mica més de claror que no pas el dia abans; però això no vol pas dir que la sala no fos encara molt ombrívola. D'aleshores ençà he pensat tot sovint que en certs moments els ulls il·luminen allò que miren: és com una llum interior que ens avisa que hi parem esment. Sigui el que sigui, ja tenia els peus a l'eixida, quan la vista d'aquells quadrets em va fer tornar. Eren gravats que representaven paisatges de les vores del Rin; gravats que tenien una centúria, negres, coberts de taquetes de mosques. Doncs bé (cosa estranya!): d'una llambregada els vaig veure tots, i, dins la colla, vaig reconèixer el de les ruïnes que havia vist en somni. Vaig esblaimar-me tot: va caldre'm un instant per a poder muntar al banc i mirar la cosa de més a la vora. Al cap d'un minut ja no em restava cap dubte: les tres torres del davant, el poble a sota, el riu uns cents metres més enllà, tot hi era! Vaig llegir al peu, en velles lletres alemanyes: «Vistes del Rin. -Brisach». I en un recó: «Frederich sculpsit 1728». Feia cent anys justos. El taverner m'observava. -Ah! ah!- va fer. -Us mireu Brisach! És la meva terra. ¡Els francesos van cremar la ciutat, els canalles! Vaig davallar del banc i vaig preguntar: -Sou de Brisach? -No; sóc de Mulhausen, a unes quantes llegües d'allí. Un país de primera: a les bones anyades hi beuen el vi a dos kreutzer el litre. -Què hi ha molt d'aquí a allà? -Unes cent llegües. Un hom diria que teniu la pensada de fer-hi cap. -Ja podria ser. Vaig eixir; i ell, avançant cap al llindar de la taverna, va cridar-me, amb un to sorneguer: -Ei! Escolteu! Abans d'anar-vos-en a Mulhausen, rumieu: ¿no em deuríeu pas alguna altra cosa? No vaig respondre: ja feia via cap a Brisach. Veia allà baix, al fons del soterrani ombrívol, aquella maina d'or. Jo hi bracejava; ja en prenia a grosses embostes i el deixava caure: feien un so opac i unes rialletes que em daven esgarrifors al moll de l'os. Veu's aquí, senyor Furbach, com va ésser que, en acabat d'haver pres comiat de Munic, arribés sortosament a Brisach Vell. Era el 3 d'octubre de 1828: me'n recordaré tota la vida. Aquell dia jo havia començat de caminar molt de matí. Cap a les nou del vespre vaig destriar les primeres cases del poble. Daven l'aigua per l'amor de Déu: el meu capell, la meva brusa la meva camisa, estaven amarats fins a la pell. Un ventet geliu de les geleres de la Suïssa em feia petar de dents. Encara em sembla de sentir com la pluja queia, i el vent bufava, i bruelava el Rin. Més d'un llum s'havia apagat a Brisach Vell. Una vella va assenyalar-me'n l'hostal del Schlossgarten, al cim de la costa. Vaig trobar, finalment, la rampa. Vaig pujar a les palpentes, tot dient: -Déu meu!... Déu meu!... Si no vols que s'escaiguin aquí les meves acaballes, si vols complir envers un pobre diable com jo la quarta part de les teves promeses divinals, vina a dar-me ajut! Tammateix, però, l'aigua clapotejava; el fullam, a l'altra banda del talús, tremolava de mala manera; i el ventet xiulava més i més a mesura que jo pujava. I vet aquí que feia vint minuts que anava així, a les palpentes, per aquella gran escala de cargol, amb el perill d'estimbar-me a cada pas, quan al meu davant, dins la tenebror, va avançar a pleret una llanterna: degotava de la pluja, i enjegava fulgurances sobre el mur antic. -Ei! Qui hi ha, aquí?- va fer una veu trencada. -Un viatger que puja al Schlossgarten- vaig respondre. -Ah! bé: ja ho veurem. I el llum, tot vacil·lant, tot ensopegant, es va acostar. Al damunt d'ell avançava una cara esblaimada, de nas camús, de galtes buides i grisenques, cofada d'una vella gorra de pell de marta, de la qual no restava sinó el cuiro. Un braç llarg, descarnat, aixecà la llanterna fins a l'altura del meu capell: l'home i jo vam mirar-nos en silenci per espai d'alguns segons. Tenia els ulls d'una color grisa clara, com un gat; les celles i la barba d'un blanc brut; portava una casaca de pell de cabra i pantalons de tela cendrosa. Era el vell cordaire Zulpick, un ésser ben estrany, que vivia tot sol dins el seu soterrani, al peu de la torre de Gontran l'Avar. Després d'haver trenat les seves cordes, tot el sant dia, en el corriol dels Boixos, darrera l'església de Sant Esteve, sense respondre mai als vianants que li daven el bon dia, si no era amb una inclinació silenciosa del cap; tornava a entrar dins el seu soterrani, tot cantussejant amb veu de nas cançons del temps de l'emperador Barba-roja, i es preparava ell mateix el sopar. Després, amb els dos colzes damunt el caire del seu espirall, mirava el Rin, l'Alsàcia, els cims de la Suïssa, hores i més hores. També de vegades hom el trobava de nit, passejant-se entre les ruïnes; i alguna vegada, però molt de tard en tard, davallava a beure _kirschenwasser_, amb els mariners i els raiers, a la taverna de mestre Korb, damunt el moll i davant del pont. Aleshores parlava dels temps antics i contava històries a aquella bona gent, i ells es deien: -¿Com diable sap aquestes coses, el vell Zulpick, ell que en tota sa vida no ha fet sinó trenar cordes? Zulpick no mancava mai a l'ofici, els diumenges; però, amb una vanitat d'allò més singular, es plantava altívolament al chor, a l'indret dels ducs de l'antigor. I (cosa colpidora!), els habitants de Brisach ho trobaven natural, això, de part del vell cordaire; ells, que ho haurien condemnat en qualsevol altre. Aquell era l'home de la llanterna. Va mirar-me força temps a través de la pluja, que ratllava l'aire, i a desgrat de la impaciència que jo anava sentint. Finalment, va dir-me en un to eixut: -Veu's aquí el vostre camí! I, amb l'esquena jupa i el posat somniós, va continuar el seu camí, cap a la taverna de mestre Korb, tot murmurant paraules confoses. Ara jo, volent aprofitar-me de les darreres fulgurances de la llanterna, vaig enfilar-me ràpidament al planiol, on se'm va mostrar un llum a frec a frec de terra. Era el del Schlossgarten. Una serventa vetllava encara. Vaig atènyer la porta de l'hostal, vaig trucar, van obrir-me, i la veu de Katel exclamà: -Ah. Déu meu!... ¡Quin temps per a anar pel món!... quin temps!... Entreu, entreu!... Vaig entrar al vestíbul, i aleshores havent-me mirat, ella em va dir: -Us caldria, d'allò més, de canviar-vos; i no sou pas ric, pel que veig. Però seguiu-me a la cuina: beureu una bella glopada i menjareu un mos per l'amor de Déu. Jo faré per manera de trobar-vos una camisa vella, i en acabat tindreu un bon llit. Així va parlar aquella excel·lent criatura, i jo vaig regraciar-la amb tota l'ànima. Un cop assegut a un recó de la llar, vaig sopar com un veritable llop. Katel aixecava les mans al cel, tot mirant-me, meravellada. Quan vaig haver acabat, va menar-me a una cambra de servent, on jo, havent-me despullat, no vaig trigar a adormir-me sota la protecció del Senyor. Poc pensava aleshores que dormia sota el sostre d'una casa que temps a venir seria meva! Qui les pot preveure semblants coses? ¿Què són, els homes, sense la protecció dels éssers invisibles? I, amb aquesta protecció, ¿què cosa hi ha que no puguin esperar? Però aleshores aquests pensaments n'eren lluny, del meu cor. L'endemà, havent-me despertat cap a les set, vaig sentir el fullam com tremolava a la part de fora. Havent mirat de la meva finestra estant, que donava al parc del Schlossgarten, vaig veure com els grans plàtans deixaven caure d'una a una llurs fulles mortes pels viaranys deserts, i com la boira estenia el seu nuvolar grisenc damunt el Rin. Els meus vestits eren humits encara: vaig posar-me'ls, però, i Katel em presentà, alguns moments després, al vell Miquel Durlach, el propietari de l'establiment, un vell de vuitanta anys, amb la cara solcada d'innombrables arrugues i les parpelles balderes. Duia un gec de vellut castany amb botons d'argent, les calces de drap blau, les mitges de seda negra, les sabates rodones i amb grans fermallS de coure, com en el temps antic; i estava assegut, amb les cames creuades, a un recó de l'estufa de faiança de la sala gran. En demanar-li jo treball (perquè havia pres el determini de romandre a Brisach Vell), ell, un cop em va haver mirat alguns instants, va voler veure la meva llibreta; i va començar de llegir-la greument, amb les grosses ulleres plantades damunt son nas blau, semblant a un bec de corb. De tant en tant decantava el cap i murmurava: -Bé... bé... Al capdavall, aixecant els ulls, va dir-me, amb un somriure benvolent: -Podeu romandre aquí, Nicklausse ; hi estareu en el lloc de Kasper, que se n'ha d'anar demà passat a trobar el seu regiment. Anireu a veure, al matí i al vespre, al moll, si hi ha viatgers i portareu llur bagatge. Us dono sis florins cada mes, l'estatge i el manteniment; la generositat dels viatgers us ho doblarà: i més tard mirarem de millorar-vos si estem contents de vós. Us convé? Vaig acceptar de tot cor, havent resolt, com us he dit suara de romandre a Brisach Vell. Però el que va confimar-me encara més en aquesta resolució fou l'arribada de la senyoreta Fridolina Durlach, que, amb els seus ullassos blaus i el somriure tan dolç, es va fer mestressa de la meva ànima. Igual com havia vist Fridolina, fresca, somrient, amb sos bells cabells d'un ros cendrós, caient en llargues trenes damunt el seu coll blanc com la neu, el cos graciós, les mans una mica grasses i rodanxones la veu amorosa: igual com l'havia vista en el meu somni, tot just de vint anys, i ja sospirant, com totes les noies, per l'hora sortosa del casament; així vaig tornar-la a veure aleshores. I jo, tanmateix, senyor Furbach, tot pensant quina cosa era, pobre criat vestit d'una brusa cendrosa, arrossegant cada vespre el carret com un animal de càrrega, capjup, panteixant i trist, no me la gosava pas creure la promesa dels esperits invisibles; no gosava pas dir-me: -Veu's aquí la teva promesa, la destinada per a tu! -No: poc gosava d'aturar-m'hi en aquesta idea. ¡Me'n tornava tot vermell, en tremolava, m'acusava de follia: veia Fridolina tan bella, i jo tan despullat de tot! A desgrat d'això, Fridolina d'ençà de la meva arribada al Schlossgarten, m'havia posat afecte, o, més ben dit, em mirava amb commiseració. Tot sovint, al vespre, a la cuina, després de la tasca feixuga del dia, quan reposava tot atuït vora la llar, amb les mans creuades sobre els genolls i l'esguard somniós, ella entrava furtivament com una fada, i, mentre Katel girava l'esquena i rentava la vaixella, em mirava tot sovint i murmurava baix, baixet: -Esteu ben cansat: oi, Nicklausse? Ha fet tan mal temps, avui! Aquest gran xàfec us ha tot amarat. Feu una feina ben feixuga (tot sovint hi penso), sí, ben feixuga! Però tingueu una mica de paciència, mon bon Nicklausse, una mica de paciència. Quan hi haurà un altre lloc vacant a l'hostal, serà per a vós. No sou fet per arrossegar el carretó: cal un home més fort, més aspre, que no pas vós. I, tot parlant, en mirava amb uns ulls tan dolços, tan compassius, que mon cor se n'estremia, mos ulls s'omplien de llàgrimes: hauria Volgut tirar-me a sos peus, agafar les seves manones amb les meves, i acostar-hi els meus llavis tot sanglotant. Només el respecte em feia contenir. Però el que és dir-li: -Us estimo!- mai... mai no hauria gosat. En aquell moment Nicklausse suspengué la seva narració: l'emoció l'ofegava. El mateix vell Furbach se sentia tot enternit: veia com el brau minyó plorava davant aquelles recordances. Aitals sanglots de felicitat el commovien fins a les entranyes, però no trobava una paraula a dir. Al cap d'alguns moments, una mica calmada l'emoció de Nicklausse, ell prosseguí: -Prou compreneu, senyor Furbach, que durant aquell hivern de 1828, que fou molt llarg i molt cru, la meva idea fixa no em deixà mai. Imagineu-vos un pobre diable, amb la corretja al coll, arrossegant el carret, de dia i de nit dins d'aquell immens cargol, que sembla no acabar mai més de les vores del Rin fins a la plataforma. Ja la coneixeu aquesta pujada, on regolfen tots els vents de l'Alsàcia i de la Suïssa. ¡Quantes vegades, a mitja costa, m'he aturat mirant les vastes ruïnes, les negres barraques de sota, i tot dient: -El tresor és al mig de tot això... en algun indret... no sé on... però hi és! Si el descobrís, en lloc d'anar amb la cara fuetejada per la pluja, els peus dintre el fang i la corda a l'esquena, tindria un bon escalf, estaria assegut davant una bona taula, beuria bon vi, i escoltaria el vent, la pluja, la calamarsa, desfermant-se a fora, tot regraciant Déu de les seves bondats. I a més... i a més... veuria una dolça cara que em somriuria! Aquests pensaments em posaven tot febrosenc; mos ulls foradaven les parets; sondejava amb l'esguard totes les profunditats de l'abisme; furgava al peu de cada torre, en calculava l'espessedat a vora del cim. -Ah!- exclamava. -Jo ho trobaré!... Ho trobaré!... Cal que ho trobi! Una mena d'estranya atracció portava sempre mon esguard a la torre de l'homenatge de Gontran l'Avar, encarada a la costa. És una alta fàbrica, coronada de feixucs marlets que sobreïxen en relleu pel costat d'Hunevir. La torre de l'homenatge de Rodolf s'aixeca ben a la vora. Entre totes dues devallava el pont llevadís de la plaça. Aquestes dues torres formaven, en certa manera, la brancalada de la porta colossal. Una circumstància, sobretot, em lligava a la torre de Gontran; i és que a mig camí de la seva alçada, damunt una gran pedra polida, hi ha esculpida una creu, amb un capell de ferro al damunt i les dues manoples clavades al lloc de les mans del Crist. No heu pas oblidat, senyor Furbach, la creueta que sempre duia al damunt i que us vaig mostrar el dia que vaig pendre comiat de vós. Aquella creu em semblava pareguda a la de la torre de Gontran: eren el mateix capell de ferro, les mateixes manoples; i, a més, en passant vora la torre (cosa inconcebible!), cada vegada m'esgarrifava de cap a peus, em sentia envaït per una força estranya, la por em colpia, i, a desgrat de mon desig de penetrar aquest misteri, l'esglai de la mort em feia fugir. Un cop tornava a entrar a la cambra, al vespre, em tractava de covard i em prometia de tenir més coratge l'endemà; però la idea de trobar-me encarat amb éssers d'un món inconegut trabucava sempre les meves resolucions abrivades. Altrament, al peu d'aquesta famosa torre, a l'antic soterrani de la sala d'armes, vivia el vell cordaire Zulpick, qui, d'ençà de la meva arribada a Brisack, espiava les meves fetes i passes. Què em volia, aquell home? ¿Sospitava mos projectes? Estaria posseït dels mateixos instints? ¿Tenia indicis? No podia fer-me escàpol d'una vaga aprehensió en veure'l: evidentment, entre Zulpick i jo existia algun interès. ¿De quina mena era, aquest interès? Ho ignorava, i romania en guàrdia. Feia, doncs, tres mesos que arrossegava el carretó sense gosar de pendre una resolució sòlida. El descoratjament em venia: em semblava, de vegades, que l'esperit de les tenebres han volgut riure's de la meva credulitat; cada nit tornava a entrar al Schlossgarten amb una tristesa de no dir. Katel i Fridolina em demanaven endebades la causa de la meva tristor, i endebades em prometien millor sort: m'aprimava visiblement. L'hivern havia arribat. El fred era excessiu, sobretot les nits clares, llavors que omple el cel l'eixam de l'estelada, i la lluna brillant dibuixa damunt la neu les ombres dels arbres altívols amb llurs mil branques entrelligades. En aquell temps encara no existien els vaixells de vapor: grossos vaixells de vela feien el servei. Arribaven a les vuit, les nou, les deu, les onze, tot sovint a mitja nit, segons el vent fos més o menys favorable. Calia esperar-los al moll, en mig dels embalums. La neu queia lentament, i em cobria com a un bloc de pedra. I després, un cop havia passat el vaixell, tornava tot sovint sense bagatges, perquè a l'hivern els viatgers són escassos. Un vespre d'hivern tornava a pujar d'allò més trist. Com que havia caigut molta neu, el meu carretó no feia soroll. Arribo a mitja costa, i m'aturo, amb els colzes damunt el muret, a mon lloc habitual, per mirar la torre de Gontran. El temps s'havia aclarit de bell nou. Al damunt meu el poble dormia, i els arbres coberts de gebre i de neu lluïen sota la llum de la lluna. Molta d'estona vaig mirar les teulades blanques, les eixidetes negres, amb llurs càvecs, llurs pales, llurs rasclets, llurs arades, llurs gavelles de palla penjades als coberts, llurs espiralls, on la neu s'havia amuntegat. Ni una fressa no muntava, ni un sospir; i jo em deia: -Dormen. No els en cal, de tresor!... Déu meu! On anem a raure? Per ventura cal, d'ésser ric? ¿Per ventura els rics no moren com els pobres? ¿Per ventura no poden, els pobres, viure, estimar la dona i els infants, escalfar-se al sol quan fa bon temps, i a la vora del foc quan fa fred, com els rics?... ¿Tenen cap necessitat de beure bon vi cada dia, per a ésser feliços?... I, un cop tota la gent s'ha arrossegat alguns dies damunt la terra, veient el cel, els estels, la lluna, el riu blavís, la verdor dels camps i les boscúries, collint alguns fruits al llarg de les arbúcies, trepitjant els raïms, dient a la que estimen: -¡Ets la dona més bella, més dolça, més tendra, de totes les dones!... T'estimaré tota la vida-, i fent saltar llurs infantons entre llurs mans, besant-los, rient de llurs refilets; quan han fet tot això (les coses que són la felicitat, la pobra felicitat d'aquest món); bé, ¿què no devallen tots, els uns darrera els altres, amb vestit blanc o amb parracs, amb capell de plomes o el cap nuu, a la mateixa caverna ombrívola d'on un hom no torna mai i on un hom no sap què li passa? ¿Calen tresors, doncs, Nicklausse, per a tot això? Cavil·la i calma el teu esperit. Torna al teu poblet, conrea ton polit camp, el camp de la teva àvia; casa't amb Gredel, Cristina o Lotchen, una mossa cepada i alegroia, si et plau; una de magra, un poc melangiosa, si hi tens més tirada... (Déu meu! No en manquen pas!). Segueix l'exemple del teu pare: vés a missa, escolta el senyor rector; i, quan caldrà pendre el camí que han seguit els altres, hom et beneirà, i d'aquí cent anys seràs un d'aquells de la vellura, d'aquella brava gent dels quals hom desenterra els ossos amb respecte i dels quals hom diu: -Ah! En aquell temps la gent era de bella mena!... Així somiejava, decantat damunt el mur, tot admirant el silenci del poble, dels estels, de la lluna i de les ruïnes, i portant el dol del meu tresor, que no podia haver. Però, quan feia uns quants minuts que hi era, de cop i volta, al davant meu, cent metres més amunt, a la plataforma, quelcom es bellugà, i després un cap avançà a pleret i estengué una mirada damunt el riu, damunt el moll i, en acabat, rampa avall. Jo m'havia ajupit. La meva carreta vora del mur, desapareixia darrera la recolzada. Era Zulpick. Duia la testa nua, i com que la lluna resplendia en tot son esclat, vaig veure, tot i la distància, que el vell cordaire era animat d'alguna idea estranya: ses galtes esblanqueïdes eren totes estirades; sos ullassos arrecerats sota les celles blanques, fulguraven; i, tanmateix, semblava tranquil. Després d'haver mirat una bella estona, va cobrir-se el cap amb sa vella gorra de marta (s'havia descobert per espiar); i després el vaig veure com davallava pel ràpid caminal que va de cap a cap de la torre de Rodolf, i es perdia bentost entre els baluards. ¿Què hi anava a fer, al mig de les ruïnes, en aquella hora? Tot seguit se m'acudí la idea que hi anava a cercar el tresor; i jo, adés tan tranquil, vaig sentir que una mena de sang m'encenia la cara. Vaig passar-me la corretja a l'esquena, i vaig posar-me a córrer amb tota l'empenta que podia. Les rodes, damunt la neu, no feien ni la més petita fressa. En pocs minuts vaig estar sota el cobert del Schlossgarten. Vaig agafar un càvec, i vaig tornar, sempre corrent, a seguir la pista del vell cordaire. Al cap d'un quart era al fossat, jo, encalçant-lo dins la neu. Corria tan de pressa, que, de cop i volta, a la girada d'un munt de ruïnes em vaig topar de nassos amb Zulpick, qui portava un enorme alçaprem i em mirà de fit a fit, tot estrenyent amb les dues mans la seva barrassa de ferro. No es bellugava pas més que una estàtua, i tenia en son posat quelcom d'altívol que m'estranyà. Hom hauria dit que era un vell cavaller. Jo panteixava; estava tot sorprés. Vaig refer-me, però, ben prest, i vaig dir-li: -Bona nit, senyor Zulpick. Com anem? Fa una mica de fresca. Al mateix temps la vella catedral de Sant Esteve sonà la mitja nit, i cada cop de son timbre, greu i solemnial, ressonava en el baluard. Al darrer cop, Zulpick, que no reia, em digué: -Què hi véns a fer, aquí? -Vès!- vaig respondre-li, tot empallegat. -Vinc a fer-hi el que vós hi fareu. Aleshores, ell, amb greu entonació, va exclamar: -¿Quin dret hi tens, a pretendre el tresor de Gontran l'Avar? -Ah, eh!- vaig fer. -Sembla que sapigueu... El cor em bategava fortament. -Sí, t'he endevinat. T'esperava! -M'esperàveu? Però, sense respondre'm afegí: -Amb quin dret hi pretens quelcom, aquí? -Doncs... i vós, mestre Zulpick? Si hi ha un tresor ¿per què havia d'ésser més aviat vostre que no pas meu? -Jo, és diferent, ben diferent- digué: -fa cinquanta anys que cerco el que em pertany. I, tot posant-se la mà al pit amb posat convençut: