Part 12

Acabava de sopar i pujava a la torre d'Huc mort de fadiga, quan passant davant la cambra de Sperver, la porta de la qual era entroberta, crits joiosos colpiren mes oïdes. Vaig aturar-me, i el més plaent espectacle s'ofert a les meves mirades espandides. Dues làmpares de ferro, penjant de la volta, il·luminaven totes aquelles cares dilatades, plenes, sanitoses.

Els vasos dringaven, uns contra altres!...

Allà era Sperver amb el seu cos ossós, el seu bigoti brunyit, els seus ulls guspirejants i els seus cabells grisos embarbesclats; tenia a la dreta Maria Lagoutte, a sa esquerra Knapwurst; un tint rosat colorava ses galtes embrunides per l'aire lliure; aixecava el vell anap d'argent cisellat, ennegrit pels segles. I damunt son pit brillava la placa del cintal, per ço com, segons el seu costum, duia el vestit de caça.

Era un bell posat, senzill i alegre.

Les galtes de Maria Lagoutte tenien flametes roges, i la seva gran còfia de tul semblava pendre volada; Maria reia tan aviat amb l'un com amb l'altre.

Pel que fa a Knapwurst, aclofat en la seva cadira de braços, amb el cap a l'altura del colze de Sperver, us hauria semblat una carbassa de pelegrí.

Després venia Tobies Offenloch, igual que empastifat de mares de vi, tan vermell estava; tenia la perruca en un dels pals de la cadira i la cama de fusta a l'aguait, sota la taula. Més lluny, hi havia la llarga cara melangiosa de Sebalt que reia tot baixet i mirava el fons del seu vas.

També hi havia la gent del servei, els criats i les criades, en fi, tot aquell petit món que viu i prospera al voltant de les grans famílies, com la molsa, l'eura i la corretjola al peu de l'alzina.

Velaven els ulls dolces llàgrimes; la vinya del senyor plorava d'enterniment!

Damunt la taula, un enorme pernil, de cercles concèntrics de púrpura, atreia primerament els esguards. Després venien les llargues ampolles del vi del Rin, espargides entre dels plats floronants, i les pipes d'Ulm amb cadeneta d'argent i els grans coltells de fulla resplendent.

La llum de les làmpares difonia damunt tot això son vell tint de color d'ambre i deixava en foscor les velles parets grises on s'enrotllaven en cercles d'or les trompes, els corns i les cornetes de caça del picador.

Res de més original que aquella escena.

La volta cantava.

Sperver, així com he dit, alçava l'anap; entonava la tonada del burgrave Hatte-el-Negre:

_Jo en sóc el rei d'aquestes muntanyes!_

Mentrestant la rosada vermella de l'Affenthal tremolejava en cada pel de son bigoti. En veure'm, es va interrompre, i féu, tot estenent la mà:

-Fritz, la teva presència ens mancava. Fa molt de temps que no m'he sentit tan feliç com aquest vespre. Sigues benvingut.

I bo i mirant-lo jo amb astorament, perquè d'ençà de la mort de Lieverlé no em recordava d'haver-lo vist somriure, ell afegí amb un aire greu:

-Celebrem el restabliment de monseyor, i Knapwurst ens conta històries.

Tothom s'havia girat.

Les més joioses aclamacione em saludaren.

Sebalt va arrossegar-me, m'instal·là prop de Maria Lagoutte i em posà en possessió d'un gran vas de Bohèmia, abans que m'hagués refet del meu caient badoc.

La vella sala tota brunzia de rialles, i Sperver, tot voltant-me el coll amb el seu braç esquerre, alta la copa, sever el rostre, com tot noble cor que ha begut una mica massa, exclamava:

-Veu's aquí el meu fill!... Ell i jo... jo i ell... fins a la mort!... A la salut del doctor Fritz.

Knapwurst, tot dret damunt el barrot travesser la seva cadira, com un rave migpartit es decantava cap a mí i m'allargava el seu vas. Maria Lagoutte feia volar les alasses de la seva còfia, i Sebalt, dret davant la seva cadira, alt i magre com l'ombra del Wildjaeger tota dreta entre les altes brugueres, repetia: -A la salut del doctor Fritz!- I mentrestant borrallons d'escuma regalaven de la seva copa i s'esparpillaven damunt les lloses.

Va haver-hi un moment de silenci. Tothom bevia, i després hom feia un sol topament: tots els vasos tocaven la taula a l'ensems.

-Molt bé!- exclamà Sperver.

I féu després, girant-se cap a mí:

-Fritz, ja hem begut a la salut del comte i de la senyoreta Odila. Tu faràs igual!

Em va caldre buidar dues vegades l'anap, sota els esguards de la sala atenta. Aleshores, jo, al meu torn, vaig esdevenir greu, i vaig trobar lluminosos tots els objectes; les figures eixien de l'ombra per a esguardar-me de més prop: n'hi havia de joves i de velles, de belles i de lletges, però totes em semblaren bones, benvolents i tendres. A les més joves, però, mos ulls les atreien del cap estant de la taula i canviàvem plegats llargues mirades totes plenes de simpatia.

Sperver cantussejava i reia sense treva. De cop i volta, va dir, tot posant la mà damunt el gep del nan:

-Silenci! Veu's aquí Knapwurst, el nostre arxiver, que parlarà!... Aquest gep, compreneu, és l'eco de l'antic casal del Nideck!

El geperut, ben lluny d'enutjar-se'n, de semblant compliment, va mirar el picador tot enternit i va dir:

-I tú, Sperver, ets un d'aquells vells soldats dels quals us he contat la història!... Sí, tens el braç, el bigoti i el cor d'un vell soldat! Si aquesta finestra s'obrís, i un d'ells tot allargant el braç al mig de les ombres t'oferís la mà, què diries?

-Li estrenyeria la mà i li diria: «Companyó, vina a seure amb nosaltres. El vi és tan bo i les noies tan boniques com en els dies d'Huc. Mira!»

I Sperver mostrava la brillant jovenesa que reia al volt de la taula.

Eren ben boniques, les noies del Nideck: les unes s'enrojolaven d'alegria; d'altres aixecaven lentament llurs celles rosses que velaven una mirada d'atzur i jo m'estranyava de no haver encara reparat aquestes roses blanques, espellides sota les torrelles de l'antic casal.

-Silenci!...- exclamà Sperver per segona vegada. -El nostre amic Knapwurst ens repetirà la llegenda que ens ha contat suara.

-I per què no una de diferent?- digué el geperut.

-Aquesta em plau!

-En sé de més belles.

-Knapwurst!- va fer el picador tot alçant el vi amb un aire greu, -tinc les meves raons per a sentir la mateixa; escurça-la si vols. Diu qui sab les coses. I tu Fritz, escolta-la!

El nan mig embriagat, posà sos dos colzes damunt la taula i amb les galtes enfilades sobre els punys, els ulls a flor de testa, exclamà amb veu estrident:

«Bé doncs! Bernat Hertzog reporta que el burgrave Huc, de motiu el Llop, havent esdevingut vell, es va posar el capmall: era un capell de malles que estojava tot l'elm quan el cavaller combatia. Quan volia pendre l'aire es llevava el capell de ferre i es cobria amb el capmall. Aleshores els llambrequins queien damunt les seves espatlles.

»Fins vuitanta dos anys, Huc no s'havia tret mai l'armadura, però, a aquella edat, respirava amb pena.

»Va fer venir Ot de Burlack, el seu capellà, Huc, el seu fill gran, el seu segon fill Berthold, i la seva filla, Berta la Roja, muller d'un cap saxó nomenat Bluderic, i els digué:

»-A la vostra mare, la Lloba, he fet manlleu de la seva urpa... la seva sang s'ha mesclat a la meva... ella renaixerà en vosaltres de segle en segle, i plorarà entre les neus del Schwartz-Wald! Els uns diran: és el vent que plora! Els altres: és un ocell de nit! Però serà la vostra sang, la meva, la sang de la Lloba, que m'ha fet escanyar Edvigia, la meva primera muller davant de Déu i la santa Església... Sí, va morir a les meves mans... Que la Lloba sigui maleïda! Perquè és escrit: Perseguiré el crim del pare en els seus descendents, fins que Justícia serà complerta!

»I el vell Huc finà.

»D'ençà d'aquell temps, doncs, el vent plora, el vent de nit crida, i els viatgers errívols en la nit no saben que és la sang de la Lloba que plora... la qual reneix, diu Hertzog, i renaixerà de segle en segle, fins al dia que la primera muller d'Huc, Edvigia la Rossa, es mostrarà en forma d'àngel al Nideck, per aconhortar perdonar!...»

Aleshores Sperver, tot aixecant-se, prengué un dels llums de l'atxera, i demanà les claus de la Biblioteca a Knapwurst, estupefacte.

Em va fer senyal de seguir-lo.

Travessàrem ràpidament la gran galeria ombrívola, després la sala d'armes, i bentost aparegué la sala dels arxius al capdavall de l'immens corredor.

Tota fressa era extingida, hom hauria dit que allò era un castell desert.

De vegades girava el cap, i veia aleshores les nostres dues ombres, prolongant-se fins a l'infinit, que lliscaven com a fantasmes damunt les altes draperies, i es torçaven en estranyes contorsions.

Això em conmovia, tenia por!

Sperver obrí bruscament la vella porta d'alzina, i, aixecant l'atxa amb els cabells embarbesclats, la cara pàl·lida, fou el primer d'entrar. Arribant enfront del retrat d'Edvigia, la semblança del qual amb la jove comtessa m'havia colpit en la meva primera visita a la Biblioteca, va aturar-se i va dir-me amb posat solemnial:

-Veu's aquí la que havia de tornar per al conhort i el perdò!... Bé doncs! ha tornat!... En aquest moment, és a baix, vora del vell. Mira, Fritz, la reconeixes? és Odila!

Després, tot girant-se envers el retrat de la segona muller d'Huc, va afegir:

-Aquesta, és Huldina la Lloba. Per espai de mil anys ha plorat a les afraus del Schwartz-Wald, i ella és qui ha estat causa de la mort del meu pobre Lieverlé; però d'ara endavant els comtes del Nideck poden dormir tranquils, perquè _Justícia s'ha complert_, i _el bon àngel de la família ha tornat!_

FI