# El Tresor del Vell Cavaller ## Part 11 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/el-tresor-del-vell-cavaller-32691/index.md -Oh! No hi comptis pas, no hi comptis pas. La Lloba xaruga sempre fa via, és infadigable, ha escombrat amb ses petjades tots els camins sotencs del Schwartz-Wald. En fi, cal no fer-se il·lusions. Si per atzar s'hagués aturat, força millor. N'estarem més contents; i si ha anat caminant, tant se val, no n'estarem descoratjats!... Anem, una tongada de galop, hop! hop! Fox! És una situació ben estranya la de l'home que va a la caça del seu semblant, perquè, al capdavall, aquella dissortada ens era proisme; estava dotada com nosaltres d'una ànima immortal, sentia, pensava, reflexionava com nosaltres. És veritat que instints perversos l'aproximaven en algún ram a la Lloba, i que un gran misteri planava damunt el seu destí. La vida errívola havia obstruit dins ella el seny moral, i àdhuc n'havia esborrat el caràcter humà; però així i tot, res, res del món no ens donava el dret d'exercir damunt ella el despotisme de l'home damunt la bèstia. I tanmateix una ardor salvatge ens empenyia a anar-hi a l'encalç; jo mateix sentia bullir-me la sang, estava determinat a no recular davant cap mitjà per a apoderar-me d'aquell ésser estrany. La caça del llop, del sanglar, no m'hauria inspirat la mateixa exaltació. La neu volava al darrera nostre i de vegades fragments de glaç arrabassats pel ferro com a l'aranya estira cabells, xiulaven a les nostres orelles. Sperver, tan aviat amb el nas en l'aire, i el gran bigoti rogenc al vent, com amb els grossos ulls clavats a la pista, em recordava aquells famosos _basquirs_ als quals havia vist, en la meva minyonia, travessar l'Alemanya: i son cavallàs magre, sec, musculós, de crinera desenrotllada, de cos esvelt com un llebrer, completava la il·lusió. Lieverlé, en el seu entusiasme, botava de vegades a l'altura dels nostres cavalls, i jo no podia menys de sentir una esgarrifança, tot pensant en el seu encontre amb la Pesta; era capaç de trossejar-la abans que ella hagués tingut temps de fer un crit. Altrament, la vella ens feia córrer de mala manera. Damunt de cada turó havia fet una torta; a cada camí hi trobavem un rastre fals. -Encara, aquí- exclamava Sperver, -no és res, un hom hi veu de lluny; però al bosc serà ben altra cosa. Allí sí que caldrà obrir l'ull!... No veus, la bèstia maleïda, com sab disfressar la pista!... Mira com s'ha entretingut a escombrar les seves passes, i després, damunt aquesta alçària exposada a les rauxades, s'ha deixat anar fora el torrent, i ha seguit pel creixamer, amatent a arribar al cap de les brugueres. Si no fos per aquestes dues passes d'aquí, ens hauria ben esgarriat! Acabàvem d'atènyer la vora d'un bosc d'avets. La neu, en aquesta nissaga de boscos, no ultrapassa mai l'entreforc del brancam. Era un pas difícil. Sperver descavalcà per a veure-hi millor i em féu caminar a la seva esquerra a fi i efecte d'evitar la meva ombra. Allí hi havia grans indrets coberts de fulles mortes, i vilordes d'avet d'aquestes flexibles, que no consenten l'empremta. De manera que només en els espais lliures, que havia caigut la neu, retrobava Sperver el fil del rastre. Ens va caldre una hora per eixir d'aquella vorada d'arbres. El vell caçador furtiu se'n rosegava el bigoti, i el seu nas llarg formava mig cercle. Quan jo volia dir encara que fos un mot, m'interrompia bruscament i exclamava: -No parlis, que em destorbes! Finalment tornàrem a davallar per una petita vall a mà esquerra, i Gedeon, tot assenyalant-me les passes de la Lloba a la vessant dels brucs, em digué: -Això, minyó, no és pas una falsa eixida. Podem seguir-la amb tota confiança. -Per què? -Perquè la Pesta té la costum en totes les seves contramarxes, de dar tres passes de costat; després, de tornar enrera, de dar-ne quatre o cinc a l'altra banda, i de saltar bruscament dins una clariana. Però quan es creu ben dissimulada, ix sense inquietar-se d'estrafer res. Veus, què t'he dit?... ara s'enfonya sota les brosses com un senglar. No serà pas difícil de seguir-ne la ruta. Tantseval: tinguem-la sempre entre nosaltres dos, i calem foc a una pipa. Vam fer parada, i el brau subjecte, el rostre del qual començava d'animar-se, exclamà, tot mirant-me amb entusiasme: -Fritz, aquest podria ser un dels dies més bells de la meva vida! Si agafem la vella, la vui encordillar com un paquet de parracs damunt la gropa de Fox. Una sola cosa m'ensopeix. -Què? -Haver-me oblidat la trompa. Hauria volgut fer el so de retorn en acostar-me al Nideck. Ah! ah! ah! Va calar foc al seu cap de pipa i vam rependre el camí. El rastre de la Lloba s'enfilava aleshores al cim dels boscos per un rost tan enasprat, que ens calgué posar peu a terra una pila de vegades i menar els cavalls per la brida. -Vet-la aquí que dóna el tomb a la mà dreta- em digué Sperver; -per aquesta banda les muntanyes són espadades i l'un de nosaltres es veurà, potser, obligat a tenir els cavalls a la mà mentre que l'altre s'enfilarà per batre el camp. Hom diria que és el diable; sembla que la llum minva! El paisatge prenia aleshores una grandiosa amplada; enormes penyals grisos carregats de caramells, elevaven de lluny en lluny les seves puntes anguloses com a esculls, per damunt d'un oceà de neu. No hi ha cosa tan melangiosa com l'espectacle de l'hivern a les altes muntanyes: les crestes, els torrents, els arbres despullats, les brugueres guspirejants de gebre tenen un caràcter d'abandonament i de tristesa inexpressable. Ve el silenci, tan pregón, que sentiu lliscar una fulla damunt la neu endurida, un bri destriar-se de l'arbre; el silenci us pesa, us dona la idea incommensurable del no res!... Que n'és de poca cosa l'home! Que vinguessin dos hiverns seguits, i la vida fora escombrada de la terra. Ara i adès un de nosaltres sentia la necessitat d'alçar la veu: una paraula insignificant: -Ah! quan hi arribarem!... Quin fred negre!... O bé: -Ei! Lieverlé, Lieverlé, acales l'orella. Tot això per a sentir-se a sí mateix, per a dir-se: -Oh! vaig tirant... hum! hum! Dissortadament, Fox i Heppel, començaven de fadigar-se; s'enfonzaven fins el tormell i ja no renillaven com a la eixida. I, a més, les afraus inextricables del Schwartz-Wald es prolongaven indefinidament. A la vella li plaien aquelles solituds: aquí havia dat el tomb a una barraca de carboner abandonada, i més lluny havia arrencat arrels que creixen damunt les roques molsoses, en un altre indret s'havia assegut al peu d'un arbre; i tot això havia estat suara, feia a tot estirar, dues hores, perquè el rastre era de fresc; així és que la nostra esperança i la nostra ardor redoblaven. Però el dia baixava visiblement! Cosa estranya; d'ençà de la nostra eixida no haviem trobat ni llenyataires ni carboners ni _segars_. En aquella estació, la solitud del Schwartz-Wald és tan pregona com la de les estepes de l'Amèrica del Nord. A les cinc, la nit havia arribat; Sperver va fer parada i em va dir: -Pobre Fritz, hem eixit dues hores massa tard. La Lloba ens va massa al davant. Abans de deu minuts sota els arbres hi haurà una fosca com a de foradada. El més senzill és arribar a la Roca-Baumada, a vint minuts d'aquí, encendre un bon foc, menjar les nostres provisions i buidar la nostra pell de boc. Tot seguit que la lluna s'aixecarà rependrem la pista, i si la vella no és el diable en persona, hom pot jugar deu contra un que la trobarem morta de fred al peu d'un arbre; perquè és impossible que una criatura humana pugui suportar fadigues com aquesta en un temps aixís; el mateix Sebalt, que és el primer caminador del Schwartz-Wald, no ho resistiria!... Vejam, Fritz, ¿què trobes? -Trobo que caldria ésser boig per obrar altrament; i sobretot no em puc tenir de gana. -Bé doncs, fem via! Va posar-se'm al davant i es va ficar per un congost, entre dues rengleres de penyals espadats. Els avets creuaven llurs branques per damunt de nostres caps. Sota els nostres peus rajava un torrent gairebé eixut; i, de tard en tard, algún raig esgarriat en aquelles fondàries feia mirallejar l'aigua tèrbola com a plom. La obscuritat es va fer tan densa que vaig haver d'abandonar la brida de Reppel. Les passes de nostres cavalls sobre els palets llisquívols produïen ressons estranys, com esclats de riure sinistres. Els ecos del rocam repetien els sons sense interrupció, i, al llunyedar, un punt blau semblava engrandir-se a mesura que ens hi acostavem: era la eixida del congost. -Fritz- em va dir Sperver, -som al llit del torrent del Tunkelbach. És la gorja més salvatge de tot el Schwartz-Wald; acaba en una mena de cassola, que hom anomena la _Marmita del gran Renouer_. A la primavera, al temps de la fosa de les neus, el Tunkelbach vomita aquí dins totes les seves entranyes, d'una alçària estant de doscents peus. Fa una fressa esparveradora. Les aigues s'enjeguen i tornen a caure en plugim, àdhuc damunt les muntanyes del volt. De vegades arriben a emplenar la gran caverna de la Roca-Baumada; però en aquesta hora deu estar seca com una mala cosa, i podrem fer-hi un bon foc. Tot escoltant Gedeon, considerava aquell congost ombrívol i em deia que l'instint de les feres, en cercar aquells caus, lluny del cel, lluny de tot allò que alegra l'ànima, té alguna cosa de remordiment. En efecte, els éssers que viuen a ple sol: la cabra dreta damunt el penyal punxagut, el cavall menat per la plana, el gos que es belluga a prop del seu senyor, l'ocell que es banya en plena llum, tots respiren la joia, la felicitat; saluden el dia amb llurs danses i amb llurs crits d'entusiasme. I el cabirol, que brama a l'ombra de les grans arbredes, en els seus jaços verdejants, té quelcom de poètic com l'asil que prefereix; el senglar, quelcom de brusc, d'esquerp, com la brossa impenetrable on s'enfonza; l'àguila, de fer, d'altívol com els seus penyals espadats; el lleó, de majestuós com les voltes grandioses de la seva caverna; però el llop, la guineu, la mustela recerquen les tenebres, la por els acompanya; això s'assembla al remordiment! Somniejava encara aquestes coses, i sentia ja l'aire viu que em feria el rostre--perquè ens acostàvem a l'eixida de la gorja,--quan de cop i volta un reflex rogenc passà damunt la roca a cent peus al damunt nostre, empurpurant el verd ombrívol dels avets i fent guspirejar les garlandes de gebre. -Ah!- va fer Sperver amb veu ofegada, -ja tenim la vella. El meu cor va botar; ens estàvem apretats l'un contra l'altre. El gos rondinava sordament. -¿No es pot escapar?- vaig demanar tot baixet. -No; està agafada com una rata a la ratera, la _Marmita del gran Renouer_ no té altra eixida que aquesta, i a tot el seu voltant els penyals tenen doscents peus d'altura. Ah! ah! ja et tinc, vellarda brètola! Va descavalcar en l'aigua glaçada, tot donant-me la brida de són cavall a tenir, i una tremolor em va escometre. Vaig sentir en el silenci el tic-tac ràpid d'una carrabina que hom carrega. Aquest sorollet estrident em va recorre tots els nervis. -Sperver, que vols fer? -No temis gens ni mica, és per a espantar-la. -Això prou! però res de sang. Recorda't del que t'he dit: la bala que colpiria la Pesta mataria igualment al comte! -Estigues tranquil. Va allunyar-se sense escoltar-me més. Vaig sentir el clapoteig de sos peus dins l'aigua, després vaig veure la seva alta còrpora dreta a l'eixida del congost negre, damunt el fons blavenc. Va restar més de cinc minuts immòbil. Jo, embadalit, atent, mirava, acostant-me amb molt de compte. Quan ell es va girar, ja no n'estava sinó a tres passes. -Xsst!- va fer amb un aire misteriós. -Mira, mira! Al fons de la corba, oberta espadadament com una pedrera a la muntanya, vaig veure-hi un bell foc que descabdellava sos torterols d'or sota la volta d'una caverna, i davant el foc un home aclofat, que pel seu vestit vaig reconèixer: era el baró de Zimmer-Bluderic. Estava immòbil amb el front entre les mans. Al seu darrera, una forma negra jeia estesa damunt la terra, i, més enllà el seu cavall, mig perdut en l'ombra, ens mirava amb l'ull fix, l'orella dreta, els badius oberts d'allò més. Vaig restar-ne palplantat. Com era que el baró de Zimmer es trobés a aquella hora en aquella solitud?... Què hi venia a fer?... S'havia esgarriat?... Les suposicions més contradictòries s'entretopaven en el meu esperit i no sabia a quina aturar-me, quan el cavall del baró es posà a renillar. En sentir aquell soroll el seu senyor aixecà el cap. -Què tens, Donner?- va dir. Després, a son torn, va mirar en direcció de nosaltres, amb els ulls badats. Aquella testa pàl·lida d'arestes sortints, de llavis estrets, de celles grans, negres, contretes i obrint al mig del front una llarga arruga perpendicular, m'hauria colpit d'admiració en qualsevol altra circumstància; però aleshores un sentiment d'impressió indefinida s'havia apoderat de la meva ànima, i estava ple d'inquietud. De sobte el jove va fer un crit: -Qui hi ha? -Jo, monsenyor,- va dir totseguit Gedeon avançant cap ell. -Jo, Sperver, el picador del comte de Nideck!... Un llampec travessà l'esguard del baró, però ni un muscle de la seva cara no es va estremir. Ell es va alçar, tot endegant d'un gest la seva pellissa damunt les seves espatlles. Jo vaig atreure els cavalls i el gos, el qual es posà de cop i volta a udolar d'una manera planyívola. ¿Qui no n'està de sotmès a temences supersticioses? Davant els planys de Lieverlé, vaig tenir por. Una esgarrifança geliua em va resseguir tot el cos. Sperver i el baró es trobaven a cinquanta passes l'un de l'altre: el primer, inmòbil al mig de la corba, amb la carrabina damunt l'espatlla; el segon, dret damunt la plataforma exterior de la caverna, amb el cap redreçat, els ulls altívols i dominant-nos amb l'esguard. -Què voleu?- digué el jove amb un accent agressiu. -Cerquem una dona- respongué el que havia estat caçador en terra d'altri, -una dona que ve cada any a rodar al volt del Nideck, i tenim l'ordre de detenir-la! -Ha robat? -No. -Ha fet alguna mort? -No, missenyor. -Doncs què li voleu? I amb quin dret la perseguiu? Sperver es va redreçar i tot fixant els seus ulls grisos en el baró, va fer amb un estrany somriure: -I vós amb quin dret l'heu presa? Perquè és allí... la veig al fons de la caverna? Amb quin dret interveniu en els nostres afers? ¿No sabeu que aquí som a terres del Nideck i que tenim dret d'alta i baixa justicia? El jove es va esblaimar, i digué en to violent: -No tinc comptes a retre-us. -Aneu amb compte- continuà Sperver, -vinc amb paraules de pau, de conciliació. Obro en nom del senyor Yeri-Hans, estic en el seu dret, i vós em responeu malament. -El vostre dret?...- va fer el jove amb un somriure amarg, -no en parleu del vostre dret, m'obligarieu a dir-vos el meu!... -Doncs bé, digueu-lo!- exclamà el vell caçador furtiu, mentre el seu nas tan llarg es corbava de cólera. -No- respongué el baró, -no us en diré res i no entrareu pas! -Això ho veurem!- va fer Sperver, tot avançant cap a la caverna. El jove es tragué el seu coltell de caça. Aleshores jo, en veure-ho, vaig voler tirar-me entre ells. Dissortadament el gos que jo tenia fermat se'm va escapar d'una estrabada i m'estengué a terra. Vaig creure perdut al baró; però al mateix instant, un crit salvatge eixí del fons de la caverna i, en alçar-me, vaig veure la vella dreta davant la flamarada: esparracats els vestits, el cap tirat enrera, els cabells voleiant damunt l'espatlla; alçava al cel sos braços llargs, magres i feia bròfecs udols, així com el plany del llop en les nits fredes d'hivern, quan la fam li retorç les entranyes. En ma vida no he vist cosa tan feresta. Sperver, immòbil, amb els ulls fixos, la boca entroberta, semblava petrificat. El mateix ca, davant aquella aparició inesperada s'havia aturat alguns segons; però corbant de cop i volta l'esquena eriçada de còlera, reprengué la seva correguda amb un rondinament d'impaciència que em féu estremir. La plataforma de la caverna es trobava a vuit o deu peus de terra; no fos estat això, l'hauria assolida del primer bot. El sento encara passar la brossa coberta de gebre, veig el baró tirar-se davant la vella, tot cridant amb veu garfidora: -Mare! Després, el gos, reprèn una darrera escomesa, i Sperver ràpid com el llampec, apunta i el llampa sense pietat als peus del jove. Això havia passat en un segon. La timba s'havia il·luminat i els ecos llunyans es trametien l'explosió dins llurs fondàries infinites. Després va semblar que cresqués el silenci, com les tenebres després del llampec. Quan el fum de la pólvora es va haver dissipat, vaig veure Lieverlé jeient a la base de la roca, i la vella sense sentits en els braços del jove. Sperver, pàl·lid, tot mirant el baró amb ulls ombrívols, deixava caure en terra la culata de la seva carrabina, amb la cara contreta i les parpelles mig closes d'indignació. -Senyor de Bluderic- va dir, amb la mà estesa envers la caverna, -acabo de matar el meu millor amic, per a salvar aquesta dona... la vostra mare!... Deu gràcies a Déu que el seu destí sigui lligat al del comte... Endueu-vos-la... Endueu-vos-la!... I que no torni més... Perquè no en respondria, del vell Sperver! Després, dant una llambregada al gos, féu en accents corprenedors: -Pobre Lieverlé meu!... Ah! veu's aquí el que m'hi esperava ací!... Vina, Fritz... anem... fugim... Seria capaç de fer una malvestat!... I tot prenent Fox per la crinera, volgué muntar a la sella, però sobtadament, son cor esclatà, i deixant caure la testa damunt l'espatlla del seu cavall, es posà a sanglotar com una criatura. XIII Sperver acabava d'anarse'n, enduent-se Lieverlé dins el seu mantell. Jo havia refusat de seguir-lo; per la meva part, el meu deure em retenia prop de la vella: no podia abandonar la dissortada sense fer mancament a la meva conciència. A més a més, bé cal dir-ho, tenia curiositat de veure de la vora aquest ésser estrany; així és que a penes el picador havia desaparegut en la tenebror del congost, jo ja m'enfilava pel senderó de la caverna. Allí m'esperava un rar espectacle. Damunt un gran mantell de pells blanques hi era estesa la vella amb son llarg vestit de púrpura, amb les mans crispades sobre el pit, i la sageta d'or entre els cabells grisos. Mil anys que visqués, l'imatge d'aquella dona no s'esborraria pas del meu esperit; aquella testa de voltor agitada pels darrers estremiments de la vida, els ulls fixos i la boca mig desclosa era d'aspecte formidable. Així devia ésser a l'hora de la seva fi la terrible reina Fredegunda. El baró, agenollat prop d'ella, assajava de revifar-la; però al primer cop d'ull vaig veure que la dissortada estava perduda i vaig decantar-me, no pas sense un sentiment de pietat pregona, per agafar-li el braç. -No toqueu la senyora- exclamà el jove amb veu irritada; -us ho prohibeixo! -Sóc metge, monsenyor. Va observar-me alguns segons en silenci, i féu, en veu baixa: -Perdoneu-me, senyor, perdoneu-me! Havia esdevingut tot pàl·lid, sos llavis tremolaven. Al cap d'un instant afegí: -Què en penseu? -S'ha acabat... Morta! Aleshores, sense respondre cap paraula, s'assegué damunt una pedra ben gran, amb el front dins la mà, el colze damunt el genoll i els ulls fixos, com a anorreat. Jo vaig aclofar-me vora el foc, tot mirant la flama que s'enfilava fins la volta de la caverna i projectava clarors d'aram damunt la cara rígida de la vella. Erem allí feia una hora, immòbils com a dues estàtues, quan, alçant el cap tot d'una, el baró em va dir: -Senyor, tot això em confón... Veu's aqui la meva mare... de vintisis anys ençà em creia conèixer-la... i ara tot un món de misteris i d'horror s'obre davant mos ulls!... Sou metge... heu vist mai una cosa tan espaordidora? --Missenyor- li vaig respondre, -el comte de Nideck pateix una malaltia que té una estranya semblança amb la de la vostra senyora mare. Si teniu prou confiança amb mi per a comunicar-me els fets que haureu presenciat, us confiaré de bell grat els que jo conec, perquè aquest canvi podria potser oferir-me un mitjà de salvar el meu malalt. -De bell grat, senyor- va fer ell. I sense cap transició em contà que la baronesa de Bluderic, pertanyent a una de les més altes famílies de Saxònia, feia cada any, cap a la tardor, un viatge a Itàlia, acompanyada d'un vell servent, únic que en posseia tota la confiança; que aquest home, ran de la mort, havia desitjat de veure en tota privadesa el fill de son antic senyor, i que en aquella hora suprema, tormentat sens dubte per, alguns remordiments, havia dit al jove que el viatge de la seva mare a Itàlia no era sinó un pretext per a lliurar-se a excursions en el Schwartz-Wald, de les quals ignorava la fi, però que devien tenir quelcom de paorós, perquè la baronesa en tornava extenuada, esparracada, gairebé morent, i li calia manta setmana de repòs per a refer-se de les horribles fadigues d'aquells quants dies. Veu's aquí el que, senzillament, el vell criat havia referit al jove baró, cregut de complir en això son deure. El fill, volent a tot preu saber què n'hi havia, havia comprovat el mateix any aquest fet incomprensible, tot seguint la seva mare, de primer fins a Baden, després veient com s'endinzava per les afraus del Schwartz-Wald i seguint-la, si val a dir-ho, passa per passa. Aquells rastres que Sebalt havia reparat a la muntanya, eren seus. Quan el baró va haver-me fet aquesta confidència, vaig creure que no li podia amagar l'influència estranya que l'aparició de la vella exercia en l'estat de salut del comte, ni les altres circumstàncies d'aquest drama. Romanguérem tots dos confusos de les coincidències d'aquests fets, de l'atracció misteriosa que aquests éssers exercien l'un damunt l'altre tot i no coneixent-se, de l'acció tràgica que inconscientment representaven, de la coneixença que la vella tenia del castell i de ses eixides més secretes, sense mai haver-lo vist abans, del vestit que havia descobert per a aqueixa representació, i que no podia haver pres sinó al fons d'algun racer misteriós, que sols una magnètica lucidesa li havia revelat. Finalment, convinguérem que tot és astorament en la nostra existència, i que el misteri de la mort és potser el menor dels secrets que Déu ens reserva, baldament ens sembli el més important. Mentrestant la nit començava d'esblaimar-se. Lluny, ben lluny un mussol feia el seu toc de retirada de les tenebres, amb aquella veu estranya que sembla eixir d un coll d'ampolla. Aviat va sentir-se un renill a les fondàries del congost. Després, sota les primeres clarors del dia, veiérem aparéixer un trineu conduit pel criat del baró. Estava cobert de palla i de paraments de llit. Hom hi carregà la vella. Jo vaig tornar a muntar al meu cavall, que no semblava pas malcontent de deixondir-se les cames, havent romàs la meitat de la nit amb els peus damunt el gel. Vaig acompanyar el trineu fins a l'eixida del congost, i tot havent-nos saludat greument, així com se fa entre senyors i burgesos, ells giraren a mà esquerra cap a Hirschland i jo vaig adreçar-me cap a les torres del Nideck. A les nou, ja era en presència de la senyoreta Odila i l'assabentava dels esdeveniments que acabaven de complir-se. Havent-me'n anat tot seguit vora el comte, vaig trobar-lo en estat molt satisfactori. Sentia una gran feblesa, ben natural després de les crisis terribles que acabava de travessar però havia tornat a guanyar possessió de si mateix i la febre havia desaparegut completament el passat vespre. Tot avançava envers un pròxim guariment. Alguns dies més tard, veient el vell senyor en plena conval·lescència, vaig voler tornar a Friburg, però ell em pregà amb tanta d'insistència que fixés el meu domicili al Nideck i em féu condicions tan belles en tots sentits, que em fou impossible de refusar-me al seu desig. Em recordaré qui sap-lo temps de la primera cacera de senglar que vaig tenir l'honor de fer amb el comte, i sobretot de la magnífica tornada amb atxes, després d'haver batut les neus del Schwartz-Wald dotze hores seguides sense deixar l'estrep.