Part 1

Produced by Anna i Ricard Samarra

CONTES DE ERCKMANN-CHATRIAN: "El tresor del vell Cavaller" "Huc el Llop" TRADUCCIÓ: Joan Sitjar

EL TRESOR DEL VELL CAVALLER

Una nit del mes de setembre de 1828, el digne i respectable llibrer Furbach, del carrer de Neuhauser, a Munic, es despertà tot estranyat de sentir caminar a la golfa de damunt la seva cambra: algú anava i venia i es lamentava. Un dels espiralls de la golfa s'obrí, i llargs sospirs foren exhalats en el silenci.

En aquell moment, a la capella dels jesuïtes va sonar la una, i sota la cambra del senyor Furbach els cavalls daven peuades a l'estable.

La golfa era ocupada pel cotxer Nicklausse, un minyonàs del Pitcherland sec, nerviós, molt destre a menar els cavalls, que fins i tot havia fet alguns estudis al seminari de Marienthal, però d'una ànima senzilla i supersticiosa; duia sota la camisa una creueta de bronze, i la besava de nit i de dia, baldament ell hagués passat dels trenta anys.

El senyor Furbach parà l'orella. Al cap d'alguns segons l'espirall tornà a tancar-se, les passes van cessar, el llit del cotxer va cruixir i al capdavall tot va callar.

-Vaja- va dir-se el vell llibrer -avui és lluna plena: Nicklausse es tusta el pit: gemega pels seus pecats, el pobre diable!

I sense inquietar-se més de tot allò, havent-se girat, s'adormí tot seguit.

L'endemà, a les set si fa no fa, el senyor Furbach, amb els peus a les sabatilles, es desdejunava tranquilament abans de devallar al seu magatzem, quan dos copets ressonaren a la seva porta.

-Entreu!- digué, tot sorprès d'una visita tan matinera.

La porta s'obrí i Nicklausse comparegué, vestint la brusa cendrosa, coberta la testa amb l'ample feltre muntanyenc i amb el gros garrot de servei al puny, així com s'havia presentat, temps enrera, en arribar del seu poblet. Estava tot esblaimat.

-Senyor Furbach- va dir: -vinc a demanar-vos el meu comiat: gràcies a Déu podré, al capdavall viure amb benestança i ajudar la meva àvia Orchel de Vangeburg.

-Què haurieu heretat?- li demanà el vell llibrer.

-No, senyor Furbach: he somniat un tresor, entre la mitja nit i la una, i ara aniré a pescar-lo.

El brau minyó parlava amb tanta de seguretat, que el senyor Furbach romangué tot confós.

-Com s'entén, heu somniat?- va dir.

-Sí, senyor: he vist el tresor així com ara us veig, al fons d'un soterrani molt baix, dins un castell antic. Hi havia un cavaller ajagut damunt el tresor, amb les mans creuades i un pot de ferro al cap.

-Però on era això, Nicklausse?

-Ah! No en sé pas res. Primer de tot aniré a cercar el castell; en acabat, prou que trobaré el soterrani i els escuts: un sepulcre de sis peus tot ple de peces d'or: em sembla de veure-ho.

Els ulls de Nicklausse es posaren a lluentejar d'una manera estranya.

-Vejam, pobre Nicklausse, vejam!- exclamà el vell Furbach. -Siguem raonables. Seieu. Un somni... està bé, molt bé. En temps de Isop, no dic que no: els somnis significaven alguna cosa; però avui en dia, és ben diferent. Tothom somnia: jo mateix he somniat tresors cent vegades i, desgraciadament mai n'he trobat cap. Penseu-vos-hi: dexareu una bona col·locació per anar a trescar darrera un castell que potser no existeix.

-L'he vist- digué el cotxer: -és un gran castell que ja es va esfondrant. A sota hi ha un poblet, una gran escala de cargol, una església molt vella... En aquella contrada hi viu encara molta de gent. Un riu molt gran hi passa a la vora.

-Bé, tot això ho heu somiat, em penso- digué el senyor Furbach bo i alçant les espatlles.

Després, al cap d'un instant, volent retornar aquell home al seu seny, de qualsevol manera que fos:

-I el vostre soterrani, com era?- li va demanar.

-Semblava un forn.

-I deveu haver-hi baixat amb un llum: veritat?

-No, senyor.

-Doncs, aleshores, ¿com heu pogut veure el sepulcre, el cavaller i les peces d'or?

-Era il·luminat d'un raig de lluna.

-Ah, ja!... De manera que la lluna brilla en un soterrani? Ja veig que el vostre somni no té cap ni centener.

Nicklausse començava d'enutjar-se. Tanmateix, però es contingué i va dir:

-Ho he vist, i no m'encaparro de cap altre cosa. I el cavaller, teniu, mireu-lo- exclamà tot obrint la seva brusa: -veu's-lo aquí!

Al mateix temps es treia del pit la creueta de bronze penjada d'una cinta, i la deixava damunt la taula amb un posat d'èxtasi.

El senyor Furbach, gran aficionat a medalles i antiguitats, es sorprengué del treball estrany i verament preciós d'aquesta reliquia. La va pendre, la va examinar, i va reconèixer que era del segle XII. En lloc de l'efigie del Crist, hi sobresortia en relleu, a la branca del mig, la d'un cavaller amb les mans junyides en actitud de pregària. Altrament cap inscripció no en precisava la data.

Nicklausse, durant aquest examen, seguia els més petits gestos del llibrer amb inquietud.

-És molt bell,- va dir el senyor Furbach -i poc m'estranyaria que, a força d'esguardar aquesta bonica relíquia haguéssiu acabat per figurar-vos un cavaller estès damunt un tresor; però, creieu-me, minyó, el veritable tresor que cal cercar és el de la creu: de la resta no val la pena de parlar-ne.

Nicklausse no respongué pas. En haver-se passat el cordó al coll, però, va dir:

-Me'n vaig: que la Verge Santa m'il·lumini!... Quan Nostre senyor vol el nostre bé, cal aprofitar-ho. Sempre m'heu tractat bellament, senyor Furbach, és ben cert; però el bon Déu em comanda que me'n vagi. I, després, ja és hora que em casi; he vist allà baix, en el meu somni, una noia que m'escauria d'allò més.

-I cap a quina banda aneu?- demanà el llibrer, el qual, al capdavall, no pogué estar-se de somriure davant aquella simplicitat.

-De la banda del vent- respongué Nicklausse: -és la cosa més segura.

-Esteu ben decidit?

-Sí, senyor.

-Molt bé: ajustaré el que us pertoca. Em reca, de perdre un servent tan bo; però em faria escrúpol, verament de resistir-me a la vostra vocació.

Devallaren plegats al despatx de la llibreria i, un cop feta la comprovació en els seus registres, el senyor Furbach comptà dos cents cinquanta florins d'Austria a Nicklausse, resta de la seva soldada comprenent-hi els interessos de sis anys a aquella part. Després de la qual cosa, la digna persona li desitjà bella sort i es proveí d'altre cotxer.

Molt de temps, el vell llibrer, contà aquesta història estranya: se'n reia d'alló més, de la ingenuïtat de la gent de Pitcherland, i els recomenaya a sos amics i coneguts com a servents excel·lents.

Alguns anys després, el senyor Furbach, havent casat la seva filla, la senyoreta Anna Furbach, amb el ric llibrer Rubeneck de Leipzig, es retirà dels afers. Però s'havia avesat en tant de manera al costum del treballar, que, a despit de sos setanta anys, la inacció se li féu aviat insuportable. Aleshores va fer diversos viatges a la Itàlia, la França i la Bèlgica.

Cap als primers dies de la tardor, l'any 1838 visitava les vores del Rin. Era un vellet d'ulls eixerits, pòmuls vermellencs i passa encara ferma. Hom el veia passejant-se pel pont del vaixell, amb el nas en l'aire, la levita cordada, el paraigua sota el braç, la gorra de seda negra tirada damunt les orelles, conversant, informant-se de tot, prenent notes i consultant, volenterós, la Guia dels viatges.

Un matí, entre Frisenheim i Neuburg, després d'haver passat la nit al saló del _dampschiff_ amb trenta altres viatgers (dones, infants, turistes, comerciants), estesos mescladament damunt les banquetes, el senyor Furbach, sortós d'escapar-se d'aquella estufa, pujà al pont a la matinada.

Eren prop de les quatre del matí. Una boira espessa cobria el riu; l'aigua bruelava; la màquina clapotejava feixugament; alguns llumets s'estemordien, llunyans, entre la boira; i de vegades, remors immenses muntaven entre la fosca. La veu del vell Rin dominant l'aldarull, contava l'eterna llegenda de les generacions esvaïdes, els crims, les gestes, la grandesa i la caiguda d'aquells antics margraves, els estatges dels quals començaven de dibuixar-se entremig de les tenebres.

Recalcat contra la màquina, el vell llibrer mirava, amb ulls somniosos, com desfilaven aquelles recordances. El fogainer, el mecànic, anaven i venien al seu entorn. Algunes guspires volaven per l'aire; un fanal es gronxava a l'extrem d'una corda; la brisa tirava contra la proa flòbies d'escuma. D'altres viatgers lliscaven aleshores cambra enfora, com a ombres.

El senyor Furbach, havent girat la testa, destrià un munt ombrívol de ruïnes damunt la vora dreta del riu, i casetes en feixes al peu dels esbarjosos baluards; un pont volant escombrava l'aigua escumosa amb la seva llarga corda arrossegadissa.

Va avançar cap al fanal, obrí la seva Guia, i llegí:

«BRISACH-VELL, _Brisacum i Brisacus mons_, fundat per Drusus; en altre temps, capital del Brisgau. Passava per una de les ciutats més fortes d'Europa. Clau de l'Alemanya, veié alçar son castell fort a Bernat de Zoeringen. Frederic Barbarroja hi féu transportar, a l'església de Sant Esteve, les relíquies dels Sants Gervasi i Protasi. --Gustau Horn, suec, intentà de pendre-la, l'any 1633, despres d'haver assolit grans aventatges sobre els imperials, i no li reeixí.--Brisach fou cedida a la França pel tractat de Westfàlia. Hom la retornà, en la pau de Riswick, a canvi d'Estrasburg. Els francesos la cremaren l'any 1793. Les fortificacions en foren aterrades l'any 1814.»

-Així, doncs- es digué, -aquest és el Brisach-Vell dels comtes d'Eberstein, d'Orgau, de Zoehringen, de Suàbia i d'Àustria: no puc deixar-lo passar sense veure'l.

Pocs instants després emprenia la davallada, amb el seu bagatge a una barca, i el _dampschift_ continuava cap a Basilea.

Potser no hi ha, damunt les dues vores del Rin, lloc més estrany que l'antiga capital del Brisgau, amb el seu castell escalabornat, les seves muralles de mil colors, de rajoles, de palets, de tàpies, desplegades a cent cinquanta metres damunt el riu. Ja no és una ciutat, i no és encara una ruïna. La vella ciutat morta està envaïda per rústegues cabanes, a centes, que s'empenyen al seu volt, que s'enfilen per sos bastions, que s'aferren a les seves clivelles i la població de les quals, esblaimada, esparracada, pul·lula com els moscards, els mosquits, i els mil insectes de pinces i barrina que nien a les velles alzines, les foraden, les dissequen i les fan pols.

Damunt les teulades pallenques, agraonades contra els baluards, s'obre encara la porta del fort amb la seva volta blasonada, els rastells i el pont llevadís suspès damunt l'abisme. Bretxes espaioses deixen caure la runa al voltant del pendís; els esbarzers, la molsa, l'eura uneixen llurs esforços destructors als de l'home: tot cau, tot se'n va!

Alguns ceps s'ensenyoreixen dels marlets; el pastor i la seva cabra es planten altívols damunt les cornises; i cosa estranya, les dones del poblet, les noies, les velles comares, mostren llurs cares ingènues per mil obertures fetes a les muralles del castell: cada soterrani de l'antiga fortalesa ha esdevingut un estatge avinent: només ha calgut obrir finestres i espitlleres als baluards. Hom veu les camises, les robes roges o blaves, els parracs de totes aquelles llars voleiant pels cims, i llurs aigües brutes davallant dels traus cap als fossats. Al damunt hi ha encara alguns edificis sòlids, jardins, alzines poderoses i la catedral de Sant Esteve, tan venerada de Barba-roja.

Esteneu damunt tot això les tintes grises del crepuscle matinal; descabdelleu a sota, fins a pèrdua d'esguard, el llençol blavenc del Rin, que bruela; representeu-vos, a les grans lloses del moll, rengleres de bótes i de caixes; i tindreu la impressió que degué experimentar el senyor Furbach en arribar a la ribera.

Va destriar, entremig dels embalums, un home de camisa esbadocada i cabells aplanats i encastats als polsos, assegut al caire d'un carretó de braços, amb la corretja a l'espatlla.

-S'atura a Brisach-Vell, el senyor? ¿Baixa al Schlossgarten, el senyor?- Demanà aquell home, amb veu inquieta.

-Sí, minyó: podeu carregar-vos els meus bagatges.

Poc es va fer repetir la invitació. El barquer rebé sos dotze pfennings, i hom partí cap a l'antic castell.

A mesura que s'aixecava el dia, la ruïna immensa es destriava de l'ombra, i sos mil detalls pintorescos s'acusaven amb una estranya netedat. Aquí, damunt una torre decrèpita, en altre temps torrella de senyals, un núvol de coloms havien establert llur domicili: es pentinaven tranquilament, amb el bec, a les espitlleres, darrera les quals els arquers d'altre temps llançaren llurs sagetes. Més enllà, un teixidor matiner estirava, a l'extrem de llargues perxes, les seves madeixes de cànem, pels espiralls d'una torre d'homenatge, per assecar-les a l'aire ras. Vinyaters pujaven el rost. Alguns crits de fusina travessaven el silenci: no devien pas mancar, en aquell bé de Déu de ruïnes.

Al cap d'un quart, si fa no fa, el senyor Furbach i el seu guia arribaren a una llarga rampa en forma d'espiral, empedrada d'uns còdols negres i lluents com a de ferro i vorejada d'un mur alt fins a la mà, la corba del qual arribava fins a la plataforma. Aquella era l'antiga avançada del Brisach-Vell. Al cim de tot d'aquella via, prop de la porta de Gontran l'Avar, el senyor Furbach, tot decantant-se sobre el petit mur, veié al seu davall les innombrables cabanes agraonades fins a la vora del riu, llurs interiors eixides, llurs escales i galeries fetes un podrimener, llurs sostres pallencs, de bardes i de taulons, i llurs xemeneies que treien fum. Les mestresses encenien llur foc a l'atri; els infants, en camisa, anaven i venien per l'interior de les casoies; els homes es ciraven les botes; un gat rodava damunt la teulada més alta; en un corral, a uns dos cents metres, algunes gallines grataven un femer; i, pel sostre esfondrat d'una antiga pallissa hom veia una nierada de conills, amb la gropa en l'aire i la cua en forma de trompeta, escapolint-se cap a l'ombra. Tot això es descobria als esguards, fins en els recons més ombrívols: la vida humana, els costums, els tarannàs, els plaers i les misèries de la família s'hi mostraven sense misteri.

I tanmateix el senyor Furbach, potser per primera vegada, hi trobà misteri en aquelles coses: un sentiment de temença indefinible lliscà al fons de la seva ànima. ¿Venia de la multiplicitat de lligams entre totes aquelles criatures, de la qual no podia fer-se càrrec? ¿Era el sentiment d'una causa eternal presidint el descabdellament d'aquelles existències? ¿Era la bròfega tristesa d'aquells vastos baluards, assistint a llur destrucció obrada per la tasca d'aquest món infinit? Què sé jo! Ell mateix no hauria pogut dir-ho; però li semblava que un altre món coexistia, en certa mena de manera, amb aquest món aparent; que les ombres anaven i venien, així com abans, per llur domini, mentre que per sota s'agitaven la vida, el moviment, l'activitat de la carn. Tingué por i es posà a córrer envers el seu carret. L'airet viu de la plataforma, en eixir del camí retort, dissipà aquestes impressions estranyes. Tot travessant l'esplanada, veié a la seva dreta l'antiga catedral de gres roig, encara inexpugnable damunt la seva base granítica, com en temps de les Creuades; a l'esquerra, algunes modestes cases burgeses bastant polides: una noia donava orella-de-rata a sos ocells, un vell forner de gec cendrós fumava al llindar de la seva botiga; a l'enfront, a l'altre cap de l'esplanada, l'hotel del Schlossgarten feia destacar la blanca façana damunt el fons verdejant d'un parc. Allà van a raure els turistes que van a Friburg de Brisgau. És un d'aquests bons hotels alemanys, senzills, elegants, confortables; dignes, en una paraula, que s'hi estatgi un milord viatger.

El senyor Furbach entrà al vestíbul sonor. Una bonica serventa el vingué a rebre, i féu transportar sos bagatges a una bella cambra del primer pis, on el vell llibrer va rentar-se, va mudar-se la camisa i es va afaitar. En acabat, fresc, amatent i amb bella gana, davallà a la sala gran a pendre el seu cafè amb llet, segons el seu vell costum.

Doncs bé: ja feia una mitja hora que era en aquella sala (una sala alta, esbarjosa, empaperada d'un paper blanc amb ramells de flors, amb el sòl enarenat i obertes damunt l'esplanada les altes finestres, de vidres resplendents), i ja havia acabat el seu desdejuni i es preparava a dar un tomb pels voltants, quan un home alt, de vestit negre, afaitat de fresc i amb el tovalló sobre el braç (el propietari de l'hotel, en una paraula), tot pegant llambregada a les taules cobertes de llurs estovalles adamascades, avançà greument envers el senyor Furbach, tot saludant-lo amb aire ceremoniós, l'esguardà, i féu, sentidora, una exclamació de sorpresa:

-Valga'm Déu!... És possible?... Mon vell senyor!

Després, amb els braços estesos i amb veu colpidora:

-Senyor Furbach, no em reconeixeu?

El vell llibrer, no menys commogut, esguardà aquell home, i al cap d'un instant digué:

-És Nicklausse!

-Sí, Nicklausse!- exclamà el propietari de l'hotel -Sí, sí, sóc jo!... ¡Ah, senyor, si gosés!

El senyor Furbach s'havia aixecat.

-Vaja, no cal que res us empallegui- digué tot somrient: -n'estic content, ben content, Nicklausse, de tornar-vos a veure, en aquesta gran benestança! Abracem-nos, si això us ve de grat.

I s'abraçaren com a vells camarades.

Nicklausse plorava. Les criades havien comparegut. El brau propietari es llançà cap a la porta del fons tot cridant:

-Muller!... Fills meus!... Veniu!... veniu!... Hi ha mon vell senyor! Veniu tot seguit!

I una gerda dona de trenta anys, graciosa i bella, un minyonàs de vuit a nou anys i un altre de més petit, comparegueren.

-És el meu senyor!- cridava Nicklausse. -Senyor Furbach: veu's aquí la meva muller; veu's aquí mons fills!... Ah! si els volguéssiu beneir!

El vell llibrer mai no havia beneït ningú, però abraçà la bella mestressa de bon grat, i als marrecs també. El més petit s'havia posat a plorar, creient que es tractava d'alguna dissort; l'altre, amb els ulls oberts de bat a bat, mirava tot embadalit.

-Ah, senyor!- deia la dona, tota vermella, tota commosa. -¡Quàntes de vegades el meu marit m'ha parlat de vós, de la vostra bondat, de tot el que us deu!

-Sí- interrompé Nicklausse: -mil vegades se m'ha acudit la idea d'escriure-us, senyor; però hauria hagut de dir tantes de coses! hauria calgut explicar-vos... En fi, cal perdonar-me.

-Ah, mon estimat Nicklausse! Us perdono de tot cor- féu l'excel·lent home. -Creieu que n'estic tot joiós de la vostra fortuna, baldament no me l'expliqui.

-Ho sabreu tot!- digué alesbores el propietari de l'hotel. -Aquest vespre... demà... us ho contaré. És el senyor, qui m'ha protegit: a ell ho dec tot!... És gairebé un miracle. Veritat, Fridolina?

La seua muller inclinà el cap.

-Vaja, vaja: ha estat esplèndid- féu el senyor Furbach tornant a asseure's. -¿Em permeteu de passar un o dos dies al vostre hotel, per a rependre coneixença?

-Ah, senyor! Sou a casa vostra!- exclamà Nicklausse. -Us acompanyaré fins a Friburg: us faré veure totes les curiositats del país. Jo mateix vull encaminar-vos.

El sol·lícit daler d'aquella bona gent era una cosa de no dir: el senyor Furbach n'estava enternit fins a les llàgrimes. Tot aquell dia i el següent, Nicklausse li féu els honors de Brissach-Vell i sos voltants. Si us plau per força conduí l'excel·lent home de dalt estant de son seient; i com que Nicklausse era el propietari més ric de la contrada, com que posseïa les més belles vinyes, els pasturatges més grassos del país i tenia diners esmerçats a tot arreu, hom pot judicar quin seria l'astorament de Brissach en veure que menava així el carruatge d'un estranger; el senyor Furbach passà per qualque príncep viatjant d'incògnit. Pel que fa al servei de l'hotel, els bons àpats, el vi, i altres accessoris d'aquesta mena, no cal dir-ne res: era magnífic. El vell llibrer hagué de reconèixer que mai no havia estat tractat més en gran, i no esperava pas sense impaciència l'explicació del _miracle_, com deia Nicklausse. El somni d'aquell que havia estat son criat, oblidat de qui-sap-lo temps, li tornà aleshores a la memòria, i li semblà l'única explicació possible d'una fortuna tan ràpida.

Finalment, el terç dia, cap a les nou del vespre, després de sopar, els antics senyor i cotxer, tots sols davant algunes velles ampolles de _rudesheim_, s'esguardaren llarga estona l'un a l'altre amb ulls enternits. Nicklausse anava a començar les seves confidències, quan un criat entrà per desparar la taula.

-Aneu-vos-en al llit, Kasper- li féu ell: -ja ho llevareu demà, tot això. No heu de fer sinó tancar la porta de l'hotel: poseu les baldes.

Quan el criat hagué sortit, Nicklausse, aixecant-se obrí una finestra que donava a l'eixida per renovellar l'aire; i després, venint a asseure's de bell nou, greument, començà en aquests termes:

-Us recordeu, senyor Furbach, del somni que em va fer eixir del vostre servei l'any 1828. Feia molt de temps que aquest somni em perseguia: tan aviat en veia jo mateix tot posant-me a aterrar un mur antic al fons d'una ruïna, com baixava per una escala de cargol, arribava a una mena de portell, i m'aferrava a l'anella d'una llosa que em feia suar sang i aigua.

Aquest somni em feia desgraciat: un cop hi vaig haver alçat la llosa i vaig haver vist el soterrani, el cavaller i el tresor vaig oblidar totes les meves penes. Ja em creia senyor dels diners: em rodava el cap. Em deia: -Nicklausse, Nostre Senyor t'ha escollit per aixecar-te al cim de les honors i de la glòria. La teva àvia Orchel ¡què en serà, de feliç, en veure't tornar al poble en carruatge de quatre cavalls! I els altres (Yeri el vell mestre d'estudi; el sagristà Omacht; tota aquella gent que repetien de dia i de nit que mai no faries res de bo) ¡com badaran els ulls, i amb quin pam de nas es quedaran! He! he! he!

M'imaginava aquestes coses, i d'altres de semblants, que m'estarrufaven el cor de satisfacció i redoblaven el meu desig d'estar en possessió del tresor. Però un cop vaig ésser al carrer Neuhauser amb el fato a l'esquena i el garrot a la mà, un cop es va tractar de pendre el camí del castell, poc creuríeu, senyor Furbach, l'empallegat que em vaig trobar.

M'estava a la cantonada del vostre magatzem, assegut damunt una fita, tot mirant de quin costat bufava el vent. Per una mala astrugància meva, aquell dia no en feia. Tots els penells estaven quiets; els uns girats cap a la dreta i els altres cap a l'esquerra. I tots aquells carrers que es creuaven davant mos ulls semblava que em diguessin: «-És per aquí, que cal passar!» «-Oi no, que és per aquí!».

Què calia fer? De tant de rumiar, la suor em rajava esquena avall. Aleshores, perquè se m'acudissin coses, vaig entrar a pendre un xop a la taverna del _Gall rogent_, davant de les Voltes. Havia tingut compte d'estrenye'm els diners dins un cinyell de cuiro, sota la brusa, perquè a la taverna del _Gall rogent_, que és dins una reconada del carreró dels Tres encenalls, hi havia força gent com cal que s'haurien pres el treball de descarregar-me'n.

La sala estreta i baixa, il·luminada al fons per dos espiralls reixencs que donaven a l'eixida, era tota plena de fum. Les bruses, els capells abonyegats, les gorres gastades, es passejaven per allà dins com a ombres; i de tant en tant, en mig d'aquell núvol, hi brillava una cerilla: un nas tot roig, amb els ulls baixos i el llavi inferior penjant, s'il·luminava; després tot tornava a esdevenir gris.

La taverna brunzia com un tambor.

Vaig asseure'm a un recó amb el garrot entre els genolls, i un canet que sobreexia al meu davant; i fins que va ser nit closa vaig romandre així, bocabadat, amb els ulls d'allò més oberts, tot veient el meu castell que em semblava pintat a la paret.

Cap a les vuit vaig tenir fam; vaig demanar un _knapwurst_ i un altre canet. Van encendre el quinquer, i dues o tres hores després vaig despertar-me com si fos d'un sòn. Fox, el taberner, era al davant meu i em deia:

-És a tres kreutzer la nit: podeu pujar.