# El "Tirant lo Blanch" i "D. Quijote de La Mancha"

## Part 4

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/el-tirant-lo-blanch-i-d-quijote-de-la-mancha-63871/index.md

El comentador Bowle (I, p. 88), qui es veu que tenia molt bona memòria, recorda haver llegit la frase objecte d’aquesta nota, en el _Tirant_, i assenyala dos passatges on hi ha la dita frase. «Senyor, paraules hi ha que no han resposta; empero, senyor, jo us jur per aquell sanct orde de caualleria que jo indigne rebi...» (cap. 57), «... car yo vs promet, per l orde que tinch de caualleria, que...» (cap. 444).

En el _Curial_ s’hi veu la següent variant a la frase esmentada més amunt: «Caualler, prech te per aquell be e per aquella honor que en tu es... Gentil home, yo t prech per aquell be e per aquella honor que es en tu» (I, 17 i 18).

XVIII

I. «Beltenebros...»—II. «... es la que merece ser señora de todo el universo mundo...»—III. «Soberana y alta señora...»—IV. «voto hago solene a quien puedo...» (_Don Quijote_, I, 25.)

I.—En Clemencín (II, p. 285), en parlar d’aquest pseudònim que usà Amadís de Gaula quan se n’anà a Penyapobre, recorda que en el _Tirant_ hi surt un «Tenebros» acompanyant a l’heroi en la defensa de Rodes (cap. 100).

II.—En el cap. 25 de la primera part és on ens diu Cervantes la família a què pertany Dulcinea, i que no és altra que la d’En Llorenç Corchuelo i N’Aldonza Nogales. En saber això l’escuder de D. Quixot exclama: «—Ah! És a dir que la filla d’En Llorenç Corchuelo és Na Dulcinea del Toboso!»; contestant-li l’heroi que aquesta «es la que merece ser señora de todo el vniverso mundo».

Cosa igual diu Estefania de Macedònia referint-se a Carmesina, com ja senyalà Bowle (I, 95). Cert que en el cap. 138 es llegeix: «Axi com Tirant es stat de la majestat de ella, qui tot lo mon senyoreja per bellea e dignitat...»; però nosaltres esmentarem un altre passatge on hi ha una frase quasi igual a la que és objecte d’aquesta observació; és aquella que ens diu el novel·lista en el cap. 119: «e no m dol dels treballs que sofert hauem, ni los que son per a venir, per hauer trobada vostra majestat, qui es mereixedora de senyorejar lo vniuerç mon...», i poc després, en el mateix capítol, ens diu que Carmesina: «Be mostraua lo seu agraciat gest ab la bellea infinida, que era mereixedora de senyorejar del mon totes les dames, si la fortuna li hagués volgut ajudar».

III.—Aquella graciosa carta que tramet D. Quixot a Dulcinea i de la qual n’és portador Sanxo, fa escriure a Clemencín una llarga nota (II, 320), erudita com totes les seves que tracten de llibres o costums cavallerescos, demostrant que això de les cartes és cosa abundosa en les cròniques dels paladins, i aquell acabament de l’escrit de D. Quixot, en dir que «si gustares de acorrerme, tuyo soy, y si no haz lo que te viniere en gusto, que con acabar mi vida aure satisfecho a tu crueldad y a mi desseo», fa recordar l’erudit crític que en el _Tirant_ s’hi veu una carta en la que diu l’heroi a Carmesina que li digui si vol que visqui o que mori, car en ambdós casos està disposat a obeir-la.

Aquesta carta, de què fa menció Clemencín, es troba en el cap. 247, i el text del fragment que recorda el dit comentarista, diu així: «si lo vostre entendre conexera yo sia digna de resposta, sia tal e que vischa o que fenescha prest ma vida, car nom trobe dispost sino en seguir tot ço que per la vostra celsitut manat me sera».

IV.—El pacífic Sanxo, que de tant anar amb D. Quixot sembla que se li ha empeltat un xic de valentia, i que de tant sentir parlar a aquest de llibres i fets de cavallers ja comença a aficionar-s’hi, diu que «voto hago solene a quien puedo, que la tengo de sacar la buena respuesta del estómago a coces y a bofetones». Hem de dir que qui encara no ha rebut l’ordre de cavalleria, pot anar amb bufets a reclamar o pendre’s la justícia per sa mà, però un cavaller ho deu fer d’altra manera.

Referent a vots fets per cavallers, l’anglès Bowle (I, 96) esmenta el fet pel rei ermità (cap. 20) i els que feren aquest i els de la seva parentela (caps. 203 al 206), però hem de dir que en el cap. 113 s’hi llegeix: «Lo vot que Tirant feu dauant lo rey de França a molts altres cauallers».

Això de fer vots era cosa corrent entre els cavallers; recordi’s el que féu el marquès de Mantua:

«De nunca peinar mis canas ni las mis barbas cortare, De no vestir otras ropas ni renovar mi calzare, De no entrar en poblado ni las armas me quitare Si no fuere una hora para mi cuerpo limpiare, De no comer en manteles ni a mi mesa asentare, Hasta matar a Carloto por justicia o peleare, O morir en la demanda manteniendo la verdade.»

Vegeu referent als vots que feien els cavallers, ço que hem dit en la nota VII.

XIX

«La menesterosa doncella pugnó con mucha porfia por besarle las manos...» (_Don Quijote_, I, 29.)

En Clemencín (II, p. 438), en trobar-se amb aquest passatge cervantí, en el qual la princesa Micomicona demana un favor a l’heroi de la Manxa, esmenta textos de l’_Amadís de Gaula_ i _Florambel de Lucea_, on es tracta del costum de besar les mans en fer una petició. En Cortejón (II, p. 328), que tenia sempre a mà l’obra de Clemencín, va voler fer una nota amb materials que jo vareig donar-li, i en ella s’hi veuen fragments de l’_Amadís de Gaula_, _Tirant lo Blanch_ i _Mio Cid_.

Aquest acte de besar les mans, i fins els peus, a cavallers o dames, és cosa abundosa en els llibres de cavalleries i demostra senyal d’acatament, reverència o superioritat.

En el mateix _Tirant_ a cada moment hi trobem exemples del que havem dit: «Com Tirant fon dauant lo mestre, feuli honor de Rey, fica lo genoll e volgueli besar la ma; empero lo Mestre no u consenti» (cap. 104), «... Lauors Tirant se lança als peus de l Emperador e besa li lo peu e la ma, per la gracia que feta li hauia» (cap. 161), «... E dites aquestes paraules, Plaerdemavida se agenolla als peus de Tirant e volgue li besar la ma, e Tirant no u consenti» (cap. 377).

XX

«... fué en Osuna...» (_Don Quijote_, I, 30.)

En Clemencín (II, p. 460), comentant aquest passatge i tractant de l’error geogràfic dit per la princesa Micomicona, de què Ossuna és port de mar, assenyala moltes de les equivocacions que d’aquest gènere es llegeixen en els llibres de cavalleries, i entre els tals esmenta el _Tirant_.

No negarem que en el llibre escrit per En Martorell i En Galba es diu en el cap. 404 que el rei Escariano tenia son regne «que fronterejaua ab la Barberia en lo regne de Tremicen, e de altra part ab les Indies e ab lo Preste Johan, e per la terra de aquest passa o corre lo riu Tigris»; i en el 409 s’hi llegeix que «lo rey Scariano feu ajustar tots los barons e cauallers de son regne en la ciutat de Trogodita, qui era vna molt grandissima ciutat e la major de tota la Ethiopia... E en aquest regne del rey Scariano, sobre la mar, vers mig jorn ha vna gran muntanya qui lança gran quantitat de foch cremant, sens cessar james, e en aquest regne de Ethiopia ha molts grans desserts hon no habita negu fins en Arabia, e afronta ab la mar Occeana ... lo rey Scariano parti de la ciutat de Trogodita ab tota la sua ost e camina tant per ses jornades per son regne, fins que fon a la fi de son regne, en vna ciutat qui es nomena Seras, qui frontereja ab terra de Preste Johan...»

Començarem dient que en el _Tirant_ hi ha punts geogràfics reals i altres creats per la fantasia; els primers es troben en descriure’ns el viatge de l’heroi a Constantinoble i llocs de l’arxipèlag grec; la part fantasiosa o geografia idealista està en les incursions que fa el paladí per terres africanes, i amb tot, encara hi ha un fons de veritat, car si l’Ethiòpia és un país de l’orient africà, hi trobem la ciutat Troglodita, situada al sudest d’Egipte. Una altra coincidència ens fa creure que el regne del rei Escariano és l’actual Abisínia, i és en dir-nos que és país on hi són abundosos els cavalls i orifanys (cap. 409), cosa aquesta que també trobem en el dit regne; però en contra hem d’assenyalar que no hi existeixen volcans, si bé es terra volcànica.

Una cosa és difícil d’afirmar, ço és: que passés el riu Tigris, com ens diu la novel·la, però a això ha de dir-se que una bona part del país porta el nom de Tigré, i potser això fou causa que ens parlessin del riu Tigris, que, com se sap, pertany a la Turquia asiàtica.

La terra dita dels negrins, o bé Ethiòpia, era l’actual Abisínia, però una part d’ella, per tal com una altra part d’aquesta era la tan anomenada terra del Preste Joan; si bé amb aquest nom, altres hi veuen una bona part de la Mongòlia, on es deia que era un regne menat per un rei cristià a qui pagaven tribut seixanta dos reietons, i encara tenia domini sobre les Índies.

XXI

«... dar a los escuderos...» (_Don Quijote_, I, 31.)

Era costum establert el que les dames o cavallers que rebien encàrrecs o presents de persones estimades donessin «a los escuderos, doncellas o enanos que les llevan nuevas de sus damas a ellos, a ellas de sus andantes, alguna rica joya en albricias, en agradecimiento de su recado», i Clemencín (II, p. 488), que d’aquestes coses pertanyents a actes o fets cavallerescs en sabia molt, i, en realitat, pocs li han portat avantatge, assenyala passatges de diverses cròniques d’herois paladins, però no esmentant estrenes fetes a escuders, sinó a donzelles. El comentador Bowle (I, p. 111) que coneixia el _Tirant_ més que Clemencín, cita un fragment de la dita novel·la on es parla de les estrenes que donà l’emperador a l’enviat per Tirant, consistents en dos mil ducats, un vestit i un cavall, i l’emperadriu també li fa un obsequi a l’igual que la infanta (cap. 134).

A això direm que els cavallers eren molt generosos i esplèndids: recordi’s l’obsequi que fa el comte de Salasberi al trompeta que demana salconduit per a l’ambaixador del rei de la Gran Canaria, donant-li «vna roba de seda e cent dobles» (cap. 14); el que fa Tirant al rei d’armes que li porta la lletra de Kirielayson de Muntalva, donant-li un mantell que valia més de tres mil escuts (cap. 80); o bé el regal que féu a un captiu moro que li serví per a fer el vot (cap. 207). En el cap. 9 d’_El VIII Libro de Amadís de Gaula_ s’hi llegeix que un enviat d’Urganda portà una carta a l’emperador Esplandian, i que «viendo el Emperador que el cauallero se queria boluer a su señora le hizo merced de muchas joyas y ricos dones».

En el _Curial_ (III, 84) es llegeix que: «L escuder sich parti, e ana tant fins que troba Curial en Angers, e feta li primerament reuerencia, les letres del Marques li dona, de que Curial hach molt gran plaer e feu molta honor al portador, e li dona robes e diners».

XXII

«... que mejor reposaria en el estrado que en la silla...» (_Don Quijote_, I, 33.)

En aquest passatge no hi cap al·lusió a la novel·la cavalleresca de Martorell i Galba; però en l’edició d’En Cortejón (III, p. 29) es parla de la paraula _estrado_, lloc de distinció, on les senyores se sentaven en coixins i rebien les visites, com ens diu En Covarrubias en el seu _Tesoro de la lengua castellana_.

Per l’exemple que del _Tirant_ es transcriu en l’edició d’En Cortejón, es veu que l’_estrado_ era el lloc preeminent de la sala: «Apres vench la Reyna e pres lo de vn braç e vna duquesa de l altre e axi l portaren fins a vn bell _strado_ e posaren lo en la cadira real» (cap. 59). L’estar les senyores en l’estrado era un costum moresc, car hi estaven ajegudes, recolzades o assegudes sobre coixins. Metafòricament es deia també _estrado_ a la sala on hi havia aquest lloc reservat per a les dames.

XXIII

«... el amor ... porque no hay fuerza que le resista...» (_Don Quijote_, I, 34.)

En el cap. 34 s’hi troba la famosa novel·la del _Curioso impertinente_, i amb els diàlegs que es llegeixen passats entre la desgraciada i feble Camila i la seva criada Leonela li diu aquesta que el «amor ... unas vezes buela y otras anda, con este corre y con aquel va despacio, a vnos entibia y a otros abrasa, a vnos hiere y a otros mata; en un mesmo punto comiença la carrera de sus desseos y en aquel mesmo punto la acaba y concluye». Aquesta admirable definició de l’amor recorda, com diguérem en l’edició de Cortejón (III, 45), aquella altra, admirable també, que es llegeix en el _Tirant_, quan diu: «¿no sabs tu be que amor es la pus forta cosa del mon, que als savis fa tornar folls e als vells fa tornar jovens, als richs fa tornar pobres, als avars fa tornar liberals, als trists fa tornar alegres e rients, e als alegres fa tornar trists e plens de pensaments» (cap. 331).

Analitzada fredament una i altra composició, hem de dir que, amb tot i ésser admirables les dues, la de l’escriptor valencià guanya a la de l’eminent alcalaí.

Però hem de dir que en alguns llibres de cavalleries hi hem llegit definicions de l’amor que demostren ridicolesa, vegeu un exemple: «O engañoso y falso amor, ciego e mouible, que tienes fuerza para fazer al hombre amar, e no la tienes para que conserue luengamente su amor. ¡Bienauenturados son aquellos que son esentos de tus engaños e falsías!» (_El VIII libro de Amadís_, 15).

XXIV

«... por los huesos de mi padre...» (_Don Quijote_, I, 35.)

Sap el coneixedor del text cervantí que, poc abans d’acabar-se la lectura de la filosòfica novel·la del _Curioso impertinente_, hi ha un gros terrabastall, produït per la lluita de D. Quixot amb el gegant, que no és altra cosa que un dels bots de vi que tenia l’hostaler en una cambra on hi estava D. Quixot, i en veure l’hostalera tot allò, jura «por los huesos de mi padre y por el siglo de mi madre» que totes aquelles molèsties han de pagar-se.

El benemèrit Bowle (I, p. 120), en veure la frase objecte d’aquesta nota, recorda que una dita igual l’havia llegit en el _Tirant_, i l’esmenta (cap. 229); però hem de dir que la trobem tant justa com la de «per vida de ma mare», «per la salut de mos fills». L’hostalera jura pels ossos del seu pare, ço és, per una cosa estimada, per una cosa que desitja tingui repòs, i l’emperador de Constantinoble jura pels ossos de son pare l’emperador Albert.

XXV

«Quitenseme delante los que dixeren que las letras hazen ventaja a las armas...» (_Don Quijote_, I, 37.)

Aquesta famosa qüestió, referent a les armes i les lletres, és cosa que ha apassionat a les gents, i fins ha fet que es publiquessin llibres tractant d’aquest assumpte; es com escriu En Rodríguez Marín un plet no fallat encara en última instància (_Don Quijote_, I, 37). Però hem de dir que ni els admiradors de Minerva ni els de Març s’han donat per satisfets. Bowle (I, 122) esmenta una obra de l’italià Bocchi _Sopra la lite delle Armi, & delle Lettere, et á cui si dee il primo luogo di nobilta attribuire_ (Fiorenza, 1580); Clemencín (III, 132) cita el llibre de J. A. González, _Pro equite contra litteras declamatio. Alia viceversa pro litteris contra equitem_ (Valencia, 1549) i _Diálogos de contencion entre la milicia y la sciencia_, fets per F. Núnez de Velasco (Valladolid, 1614); Cortejón copia fragments de _Triumphos morales_ de Francisco de Guzmán (Alcalà, 1565), on també es debat la dita qüestió; i seguint així, podria dir-se que el _Tirant_ donà matèria a Cervantes per a tractar d’aquesta discussió, car els caps. 180-186, on hi ha la controvèrsia entre l’emperadriu i Carmesina, defensant aquella l’ardiment i aquesta la saviesa, poden posar-se al costat de les obres esmentades pels citats comentaristes cervantins.

XXVI

I. «... yo hallo por mi cuenta que son perjudiciales en la republica, estos que llaman libros de cauallerias...»—II. «... que diremos de la facilidad con que vna Reina o Emperatriz heredera se conuuce en los braços de un andante y no conocido cauallero...»—III. «todos los de Don Quijote...» (_Don Quijote_, I, 47.)

I.—Una bona part d’aquest capítol cervantí és una forta crítica a la novel·la medieval. Cert que en les obres cavalleresques hi ha quelcom de monstruós i que la fantasia hi exerceix un gran paper, que hi ha un fons un xic massa exagerat de sensualisme; però aquest goig era el premi que percebia l’heroi després d’haver posat en perill la seva vida en defensa dels més grans ideals d’aquell temps. Foren anatematitzats per homs de saber, però el gros públic seguia llegint-los; foren titllats de «sermonarios de Satanás», i la impremta els multiplicava; es legislà que no anessin a les Índies, i fraudulentament es llegien a Amèrica. Potser si que eren perjudicials, però ha de recordar-se que Castella tenia la guerra amb els alarbs i que a les Índies es conquistaven regnes, i els que aquí i allí lluitaven necessitaven quelcom que els esperonés a fer grans fets d’armes, menyspreant la vida.

En Cortejón (III, 291) escriu que «si á los pasajes lascivos en que tanto abundan, si á las irreverencias de que no se eximen algunos (_Tirante el Blanco_, por ejemplo), se añade la profanación del arte, puesto que el principal intento de semejantes obras se cifra en el deleite del alma; vese, por todo lo expuesto, el fundamento que tuvo el príncipe de la novela para decir que son perjudiciales en la república estos que llaman libros de caballerías». Potser el meu mestre en cervantisme ho fa un xic massa fort; jo crec que eren de necessitat els tals llibres, com ho eren les narracions dels herois carolingis en l’època de les Creuades; recordi’s que Cervantes posa en boca de l’hostaler que uns pocs llibres de cavalleries que té, li han donat la vida, i que quan sent recitar «aquellos furibundos y terribles golpes que los caballeros pegan, que me toma gana de hacer otro tanto» (I, 32), i la filla de l’hostaler i Maritornes celebren aquelles escenes d’amor que es llegeixen en aitals llibres.

En l’última part del nostre _Estudio crítico_ (pp. 162-170), ja demostràrem que les crueses de llenguatge que es llegeixen en el _Tirant_ és un segell característic de l’època, i els fets sensuals que es relaten en la dita novel·la tenen parions en altres obres de la literatura francesa i castellana.

II.—Torna aquí el meu mestre a censurar «la facilidad con que vna Reina o Emperatriz heredera se conduce en brazos de vn andante y no conocido cauallero», i esmenta Oriana amb Amadís, Tirant amb Carmesina, l’emperadriu amb Ipòlit i Melior amb Partinoples. Però, a excepció de l’emperadriu, quin fet adulterí pertany al cicle artúric o bretó, i diem això, recordant a Tristany i la muller del rei Marc i a la reina Ginebra i Lançalot, tots els altres són fets característics del cicle greco-asiàtic, car de tothom és sabut que Elisena entrega sa virginitat a Perió de Gaula, tenint un fill que fou Amadís, reparant més tard la falta comesa; cosa per l’estil fan Amadís i Oriana, pares d’Esplandià; l’emperadriu Melior i el comte Partinoples, i Carmesina i Tirant.

Aquests fets eren descrits en demostració que els cavallers paladins complien quant prometien, recordant sempre i a tothora el compromís contret i l’estima endreçada vers la dama dels seus pensaments.

III.—En dir el capellà Pero Pereç al canonge de Toledo els llibres que havia cremat i els que havia deixat d’executar, diu Clemencín (III, p. 389) que no està bé el dir «todos los de D. Quijote», car havien estat lliurats de les flames _Amadís de Gaula_, _Palmerín de Inglaterra_, _Belianis de Grecia_ i _Tirant lo Blanch_ en quant a llibres de cavalleries, i té raó el crític, demostrant això l’alta estima que Cervantes sentia per la novel·la de Martorell i Galba.

XXVII

I. «... y también se atreueran a dexir que es mentirosa la Historia de Guarino Mezquino, y la de la Demanda del Santo Grial...»—II. «... y que son apocrifos los amores de Tristan y la reina Isseo...» (_Don Quijote_, I, 49.)

I.—Ens descriu Cervantes, en el cap. 49 de la primera part del _Don Quijote_, una conversa tinguda entre un canonge de Toledo i l’heroi de la Manxa, tractant dels llibres de cavalleries. Com es pot suposar, el canonge és continuador de les doctrines de Vives, Venegas i Cano, anatematitzant les obres en les que es descriuen els fets dels cavallers errants, dient que són pernicioses als costums, i que solament agraden, però no ensenyen; per a D. Quixot tot quant diuen els esmentats llibres és veritat i els seus personatges han estat sers reals.

Entre els molts llibres que cita D. Quixot, assenyala _La demanda del Sancto Grial_, en la segona part del qual, amb tot hi llegir-se en la portada que s’hi troben «los maravillosos hechos de Lanzarote del Lago y de Galaz su hijo», no comprèn, com diu amb molta raó l’erudit Bonilla i San Martín, la història del dit Lançalot, sinó fragments d’ella.[35]

[35] La Secció de Filologia de l’Institut d’Estudis Catalans ha editat el text català del segle XIV referent a la conquesta del Sant Graal, i no és altra cosa que la segona part de _La Demanda_.

La conquesta del Sant Graal fou feta pels herois del cicle bretó o artúric, ço és: els cavallers de la Taula Rodona, donant fi a l’empresa els tres més castos com Galeas, Boors i Perceval, esmentats tots tres en el _Tirant_.

En Bowle (_Anot._, I, p. 148), en topar el passatge cervantí objecte d’aquesta nota, posa com a il·lustració al dit text que en el _Tirant_ se cita el Sanct Greal, i té raó. En el cap. 182 es llegeix: «¿Qué os diré del bon rey Artur, de Lançalot, de Tristany e sobre tots de aquell strenu caualler Galeas, qui en companyia de Boorç e Perseual la conquesta del Sanct Greal compliren per lur gran ardiment?» Però hem de dir que en el capítol 37 ens parla ja d’aquests herois paladins i de la dita conquesta, en preguntar Tirant al rei ermità «en quina edat del mon eren stats millors cavallers», dient-li el comte de Varoych que, de l’adveniment de la Creu a ençà, els més strenus «foren Lançalot de Lach, Galuany, Boors e Perseual, e sobre tots Galeas, qui per virtut de caualleria e per sa virginitat, fon mereixedor de conquistar lo sanct Greal». Cosa per l’estil es veu en _Espejo de Cauallerias_ (II, cap. 21).

II.—Escriu En Clemencín (III, p. 456) que «el fin trágico y lamentable del libro de Tirante el Blanco, ... tiene rasgos de semejanza con el desenlace del de Tristan»; i té raó, i fins crec que En Martorell i En Galba s’inspiraren quelcom amb la mort de l’enamorat d’Isseo, i ho diem perquè a Catalunya era molt coneguda la història del famós paladí del cecle arturià. Diu així el text del _Tristan de Leonis_: «¡Ay Dios, señor mio, que hezistes e criastes el mundo e todas las cosas que son en el, e veniste por tomar muerte e passion por los pecadores saluar!; en las tus muy benditas manos encomiendo la mi anima, que la lieues al tu reyno, e ruego a la bienauenturada Virgen Sancta Maria que ruegue al su fijo bendito por la mi anima, que la salue; e a vosotros, señores, os ruego que, pues en la vida mucho me amastes, que agora en la muerte, rogueis por mi a mi Señor Jesucristo, que yo soy digno de ver su magestad real... E des que ouo dicho estas palabras, luego beso a la reyna. E estando abraçados boca con boca, le salio el anima del cuerpo; e la reyna, quando lo vio asi muerto en sus braços, del gran dolor que ouo, reuentole el coraçon en el cuerpo, e murio alli, en los braços de Tristan; e asi murieron los dos amados...» (cap. 83).