# El "Tirant lo Blanch" i "D. Quijote de La Mancha"

## Part 2

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/el-tirant-lo-blanch-i-d-quijote-de-la-mancha-63871/index.md

Els comentaris que dedicats a aquest passatge del _Don Quijote_ es veuen en l’edició de Cortejón, són els més extensos, però amb tot i ésser en gran part nostres, hem d’assenyalar alguns erros que ara anem a corregir: Es llegeix «Condam» per «quondam», «Diego Gumiel» per «Diego de Gumiel», «Galva» per «Galba», «Lelio Manfredi» per «Lelio di Manfredi», i alguns més que el lector corregeix tot seguit.

No direm que les notes de l’edició de Cortejón sien millors que les que es veuen en la de Clemencín, puix ens pertanyen en gran part, però sí afirmarem que, comparades unes i altres, el lector veurà que s’han tingut més materials a mà en les publicades en 1905 que en les impreses en 1833. Les pertanyents a tractar dels personatges de la crònica cavalleresca que esmenta Cervantes, estan fetes de manera que donen més perfecta idea que les de Clemencín; el testament de l’heroi està copiat de l’edició castellana, i la idea general de l’obra és feta tenint al davant gairebé tots els interessants estudis que referent a la dita novel·la s’han escrit.

IV

«...para coronarte por rey...» (_Don Quijote_, I, 7.)

Ens diu Cervantes que anant D. Quixot i Sanxo per terres del camp de Montiel, a poc d’haver eixit del poble, digué el cavaller a l’escuder que era cosa molt corrent en els llibres de cavalleries llegir com el senyor guanya en una lluita amb altre cavaller un comtat, marquesat o ducat, donant-ho d’estrenes al seu escuder; i així enraonant, digué al bo de Sanxo que «bien podría ser que antes de seis días ganase yo tal reino, que tuviese otros a él adherentes que viniesen de molde para coronarte por Rey de uno dellos».

Això de donar un cavaller al seu escuder un títol nobiliari, un castell, una població, etc., és cosa abundosa en els llibres de cavalleries. Clemencín, en trobar-se amb el passatge objecte d’aquesta nota, remembra tot seguit que en l’_Amadís de Gaula_, es diu que la donzella Filistea, que fou un llarg temps escuder del dit cavaller, rebé en premi dels seus serveis el regne de Tebes, i que en el _Tirant_, l’heroi dóna el regne de Fez i de Bògia, a son cosí germà Agramunt de Muntalt (cap. 382), i encara hauria pogut dir que en el cap. 355 del _Tirant_, diu Plaerdemavida les estrenes que havia donat l’heroi a son cosí germà Diafebus, «al qual tu graciosament li donist lo comdat de sent Angel, apres lo fist duch de Macedonia e li donist Stephania, neboda del Emperador, per muller».

Hem de dir que no és cosa novella veure una donzella fent l’ofici d’escuder. En el _Curial_ trobem el cas de l’heroi qui va llarg temps acompanyat per Larta, i en el mateix _Tirant_ s’hi veuen exemples, i sia un d’ells els accidentats desafiaments que té el fill del senyor de Marca de Tirania amb aquells quatre incògnits germans d’armes, que resulten ésser els reis de Polònia i de Frisa, i els ducs de Borgunya i de Bavera, presentant-se al camp el jove paladí acompanyat de «totes les sues donzelles, ab tot lo stat de cauallers» (cap. 71). Recordi’s, també, que en el dit _Tirant_ es troben casos on una donzella o diverses fan l’ofici d’escuder; un dels tals és aquell en què una donzella es presenta davant dels reis d’Anglaterra dient que Tirant, amb armes falses o dissimulades, ha donat mort als reis de Polònia i Frisa (cap. 75 i ss.); i encara anem a esmentar-ne un on hi prenen part moltes donzelles fent l’ofici d’escuders: La presentació del jove paladí al camp clos on havia de lluitar amb el gegantí Tomàs de Montalva, anant acompanyat i portant les llances de Tirant no prínceps, ducs, comtes ni marquesos con les del seu rival, «empero no volgue consentir cauallers portassen les lances, sino doncelles a totes les iiij parts de les lances, les mes belles, mes galanes e mes abillades de tota la cort» (cap. 81).

V

I. «...no quiso desayunarse...»—II. «... meter las manos hasta los codos...» (_Don Quijote_, I, 8.)

Ens diu Cervantes que després d’haver passat D. Quixot aquella desagradable aventura dels molins de vent, se n’entraren amo i criat a un bosc, on passaren la nit, que a l’endemà esmorzà Sancho, però D. Quixot «no quiso desayunarse», y poc després emprengueren novament la ruta, arribant a les tres de la tarda a la vista de Puerto Lapiche, lloc aquest, al dir del cavaller, on «podemos, hermano Sancho, meter las manos hasta los codos, en esto que llaman aventuras».

I.—El primer text cervantí, abans esmentat, ço és: «no quiso desayunarse», féu recordar a Bowle (_Anotaciones_, I, p. 36) que en el _Tirante_, llib. III, cap. 90, s’hi llegeix: «la tercera cosa que el caballero ha menester, es que sepa sostener necesidad de viandas». I això està traduït d’aquelles paraules que posa l’autor del _Tirant_ en boca del rei Artús, senyalant «lo que lo home d’armes ha mester» (cap. 196), idea inspirada en el ja citat llibre d’En Lull, en dir que «Glotonía engenra debilitat de cors per sancfoniment e embarguement: e glotonía aduu pobresa per trop despendre en menjar e en beure: e glotonía carrega tant lo cors de viandes, que engenra peresa e flaquesa. On com tots aquets vicis sien contraris a cavaller, per assò lo forts coratge del cavaller se combat ab abstinencia e ab continencia, e tempransa contra gola e contra sos valedors...» (VI, 9).

A això es deu el que l’heroi de la Manxa sigui poc menjador o faci vida contemplativa, mentre el seu escuder s’atipa com un golafre.

II.—La frase castellana «meter las manos hasta los codos», féu pensar tot seguit a En Bowle (I, p. 36) que l’havia llegida en el llib. II cap. 2 del _Tirante_, així com en el _Guzmán de Alfarache_, d’En Mateo Alemán, llib. II, cap. 8, i fins en el de Juan Martí (Mateo Luxan de Sayavedra), llib. II, cap. 6. Direm que l’esmentat capítol de l’edició castellana del _Tirant_ pertany al 100 de l’edició de Spindaler, posant-la l’autor en boca de la infanta Ricomana en parlar amb Tirant, referent a Felip, fill del rei de França: «Ans si res hauia de esser hi volria posar les mans fins als colzes en sentir e saber la sua pratica, estat e condicio quina es».

VI

«...orden de los caualleros andantes, para defender las donzellas...» (_Don Quijote_, I, 11.)

En aquell famós discurs que fa D. Quixot als cabrers, on els parla de l’edat primitiva, de l’època aquella en la qual no existien els vocables _meu_ i _teu_, i en dir quelcom de la institució de la cavalleria, fa a saber que «se instituyó la orden de los cavalleros andantes para defender las doncellas, amparar las viudas, y socorrer a los huérfanos y a los menesterosos», i això fa escriure a Bowle (I, p. 45), que en el _Tirant_ s’hi llegeix cosa igual; és aquella que diu l’ermità comte Guillem del Waroyck al nostre jove paladí: «... perque fill, pots veure com es fort cosa rebre l’ordre de caualleria. Encara tens mes a fer que per aquest ordre es tengut de mantenir pubils, viudes, orfens e dones casades si negu los vol enujar en fer los força, ne leuar los bens...» (cap. 36); senyalant també un altre passatge del _Tirant_ que es llegeix en el cap. 59, ço és, en _Lo jurament que lo rey de Anglaterra feya fer als gentils homens apres que eren examinats, ans que’ls donas l’orde de caualleria_.

Clemencín (I, p. 234) comenta també aquest passatge del _Don Quijote_ senyalant-ne un altre de l’_Amadís de Grecia_ (I, p. 145), on es diu que el cavaller deu «defender las dueñas y doncellas que tuerto reciben...», i esmenta també un passatge del _Tirant_ que és el segon dels senyalats per En Bowle, i es llegeix quan el rei d’Anglaterra arma cavaller a Tirant: «Mes jurau per lo sagrament que fet haveu, que de tot lo poder vostre mantindreu e defensareu a dones e donzelles, viudes, orfens, desamparades, e encara casades, si socors vos demanen, e de tot vostre poder posareu la persona e entrareu en camp a tota ultrança, si bon dret tenen aquella o aquelles qui socors vos demanaran...» (capítol 59). I això no és altra cosa que còpia del _Llibre de l’ordre de Cavalleria_, d’En Llull a l’escriure: «Offici de cavallers es mantenir vidues, òrfens, homens despoderats: car en axí com es costuma e rahó que los majors ajuden a deffendre los menors, e los menors ajen refugi als majors, en axí es costuma del orden de cavallería que per so car es gran e honrat e poderós, sia en socors e en ajuda a aquells qui li son dejús en honrament e en forsa» (II, 19).

Ha de recordar-se que en les _Partidas_ (2, tít. 21, llei 21) es diu que «Otrosi acostumbraban mucho de guardar pleyto et homenage que feciesen, o palabra firmada que posiesen con otro de guisa que non la mentiesen nin fuesen contra ella: et guardaban aun que a caballero o dueña que viesen en cuita de pobreza o por tuerto que hobiessen rescebido de que non podiessen haber derecho, que puñasen con todo su poder en ayudallos como saliesen de aquella cuita: et por esta razon lidiaban muchas vegadas por defender el derecho de estos atales.»

VII

«...como será el dormir vestido, y el no dormir en poblado...» (_Don Quijote_, I, 10.)

Sanxo que coneix més que D. Quixot les penalitats dels juraments cavallerescos, li diu que es deixi de fer-ne d’aquella faisó, i Clemencín, comentant aquest passatge (I, p. 221), dóna notícia del jurament que fa Tirant en veure’s burlat per Carmesina, l’emperadriu i ses dames, dient: «Jo fas vot a Deu e a la donzella de qui so, de no dormir en lit, ni vestir camisa fins a tant que yo haja mort o apresonat Rey o fill de Rey» (capítol 203), i juraments semblants fan el vescomte de Branches, Diafebus i Ipòlit (caps. 204-206). Aquestes promeses, com es pot compendre, envalentonaven als qui estaven lligats pel compromís que havien fet: recordi’s que En Suero de Quiñones ens diu que es trobava «en prision de una señora de gran tiempo acá, en señal de la qual todos los jueves traygo a mi cuello este fierro», i per a deslliurar-se’n prometé rompre tres centes llances «con fierros de Milan», celebrant a l’efecte aquell famós _Paso honroso_ prop «la Fuente de Orbigo» que durà del 10 de juliol fins el 9 d’agost de 1434.

En apoi d’això pot recordar-se també aquell tan conegut jurament que es llegeix en el _Romancero_ (núm. 355), i diu:

«Juro por Dios poderoso Por santa Maria su madre Y al santo Sacramento Que aqui suelen celebrare, De nunca peinar mis canas, Ni las mis barbas cortare, De no vestir otras ropas, Ni renovar mi calzare, De no entrar en poblado, Ni las armas me quitare Sino fuere una hora Para mi cuerto limpiare, De no comer en manteles Ni a mi mesa me asentare Hasta matar a Carloto Por justicia o peleare, O morir en la demanda Manteniendo la verdade; Y si justicia me niega Sobre esta tan gran maldade De con mi Estado y persona Contra Francia guerreare. Y manteniendo la guerra Morir o vencer sin pare. Y por este juramento Prometo de no enterrare El cuerpo de Valdovinos Hasta su muerte vengare.»

VIII

«...y los autos para el día de Dios...» (_Don Quijote_, I, 12.)

En topar aquest passatge del llibre cervantí, En Bowle (I, p. 46) fa recordar que en el _Tirante_ (llib. III, cap. 107) es llegeix: «Somos cerca de la fiesta de Corpus Christi: y querría hazer aquel entremés»; text que en la primera edició es veu en el cap. 269, on es descriu les males arts amb què es val la vídua Reposada per fer veure a Tirant que Carmesina no l’ama.

Referent a aquestes representacions religioses a Catalunya, pot veure’s, en el volum sisè de les _Obras completas del Dr. D. Manuel Milà y Fontanals_, l’interessant estudi _Orígenes del teatro catalán_; i en quant a Castella, el llibre d’En Mariscal de Gante, _Los autos sacramentales desde sus orígenes hasta mediados del siglo XVIII_.

IX

I. «...Pues en tiempo de este buen rey, fué instituyda aquella famosa orden de cauallería de los caualleros de la Tabla Redonda...»—II. «...el nunca como se deue alabado Tirante el Blanco...»—III. «...tan estrecha bien podrá ser, respondió nuestro D. Quijote; pero tan necessaria en el mundo, no estoy en dos dedos de ponello en duda...»—IV. «...si algunos subieron a ser emperadores por el valor de su braço, a fe que les costó buen porqué de su sangre y de su sudor...»—V. «...antes se encomiendan a sus damas con tanta gana y deuoción como si ellas fueran su Dios: cosa que me parece que huele algo a gentilidad... que ya está en vso y costumbre en la cauallería andantesca... Y no se ha de entender por esto, que han de dejar de encomendarse a Dios...»—VI. «...y las partes que a la vista humana encubrió la honestidad son tales, según yo pienso y entiendo, que solo la discreta consideración puede encarecerla y no compararlas...» (_Don Quijote_, I, 13.)

I.—El diàleg entre Vivaldo, l’amic del desventurat Grisòstom, i l’heroi de la Manxa és xispejant. Aquell coneix tot seguit la monomania de D. Quixot i sols apunta la més mínima idea per a donar peu a què l’enamorat de Dulcinea parli de ço que és el seu fort: els llibres, lleis i costums cavalleresques.

Ens diu D. Quixot, que en temps del rei Artus fou creada l’ordre de cavalleria de la Taula Rodona, i Bowle (I, p. 48), comentant aquest passatge, esmenta tot seguit dos llocs del _Tirant_ on es parla d’aquesta Institució: El primer, diu així: «Apres lo sopar dire a la senyoria vostra l’ordre de fraternitat que lo senyor rey d’Anglaterra ha stablit: quasi es resemblant a l’ordre de la Taula Rodona que lo bon rey Artus en aquell temps compli de fer...» (cap. 84). En el segon, s’hi llegeix: «... segons se lix de aquell famos rey Artus, senyor que fou de la petita e gran Bretanya, lo qual dona fi e compliment a la prospera e pomposa Taula Redona, hon tants nobles e virtuosos cauallers en ella segueren...» (cap. 114).

Referent a la Taula Rodona, taula de tal manera formada on no hi havia lloc preferent, s’ha escrit molt, i en els més dels llibres de cavalleries es veu esmentada. Però hem de dir que si en el cicle arturià es parla de la Taula Rodona feta en temps del rei Uter Padragon, en el carolingi ens trobem amb una altra taula, feta pel mateix estil. En la primera hi prenien seient: Lançalot, Tristany, Boors, Parceval, Galeas i altres herois descrits en les cròniques bretones, i en l’altra taula hi tenien lloc Roldà, Olivier, Renault, i demés paladins de Carlemany.

Qui desitgi tenir notícies detallades de la Taula esmentada en el _Tirant_ i _Don Quijote_, vegi el _Baladro del sabio Merlín_, capítols 86-93.

II.—Després d’haver parlat Cervantes per boca de Pero Pérez del celebrat llibre de cavalleries imprès per Spindaler, ara torna a esmentar-lo, per quant posa el novel·lista en boca de D. Quixot les següents paraules: «...fueron famosos y conocidos por sus fechos, el valiente Amadís de Gaula, con todos sus hijos y nietos hasta la quinta generación, y el valeroso Felixmarte de Hircania, y el nunca como se debe alabado Tirante el Blanco...».

Podrà dir-se que aquest elogi va adreçat al cavaller i no al llibre. Aquest exaltament de D. Quixot pel nostre cavaller, el trobem just, per quant, si ofici de cavaller és defensar als desvalguts, això fa Tirant sortint en auxili de reis que es veuen assetjats per altres més poderosos, així com anant sempre en defensa de la religió catòlica.

L’elogi al llibre el posa Cervantes en boca d’En Pero Pérez; a l’heroi en la de D. Quixot, qui sabia quelcom de les obligacions i costums que atanyen al cavaller.

III.—Seguint el diàleg, diu Vivaldo a D. Quixot que creu que ha emprès una de les professions més severes del món, a la qual cosa contesta l’heroi que potser tindrà raó en dir això, però que alhora la creu una de les més necessàries, i referent a això «no estoy en dos dedos de ponello en duda».

A aquest punt, Clemencín diu (I, p. 267) que sobra la partícula _en_, i opina que, si figura en dit passatge és per descuit de l’impressor; Rodríguez Marín, en la seva edició crítica (I, p. 389) fa a saber que Hartzenbusch suprimeix _en_ en les dues edicions d’Argamasilla d’Alba publicades en 1863, la qual cosa ja havia observat en Cortejón (I, p. 269), però també hem de fer observar, amb tot i dir-nos el avui dia primer cervantista que «Cervantes no solía decir: _estar a dos dedos de_, sino _estar dos dedos de_». Però l’esmentat crític cervantista ens posa un exemple de _La Gitanilla_, on es llegeix: «No _estuvo en dos dedos de_ caerse muerta».

Junt amb l’observació referent a què s’hauria de suprimir de la dita frase la preposició _en_, escriu Clemencín que la professió de cavaller errant és cosa tan pesada que li fa recordar el passatge del _Tirant_ quan el comte de Varoych explica al jove paladí «com es forta cosa rebre l’ordre de cavalleria» i quina la missió dels cavallers; descripció que es llegeix en el cap. 36 i que, com hem dit, està treta del llibre d’En Llull.

IV.—Seguint la mateixa començada conversa, diu D. Quixot que els cavallers passats, amb tot i haver-se trobat moltes vegades vivint de manera miserable i roí, alguns d’ells «subieron a ser Emperadores por el valor de su brazo...». Bowle, que, com es veu en les seves _Anotaciones_ (I, p. 49), coneixia molt bé el _Tirant_, esmenta tot seguit que l’amant de Carmesina «por su alta cavallería alcanzó a ser Príncipe y César del Imperio de Grecia», cosa aquesta que es llegeix en la portada del llibre de la traducció castellana,[33] i per l’estil en el colofó del text imprès per Spindaler.[34]

[33] «_Los cinco libros d’l esforçado e invencible cauallero_ | _Tirante el blanco de roca salada: Cauallero dela Ga-_ | _rrotera. El qual por su alta cauallería alcanço a ser prin-_ | _cipe y cesar del imperio de grecia._»

[34] «_Açi feneix lo libre del valeros e strenu caualler Tirant lo Blanch Princep: e Cesar del Imperi grech de Contestinoble._»

Nosaltres trobem que el famós manxec, amb tot i el seu exaltament diu una cosa que desfà l’adagi aquell de «nos amb nos», ço és, reis amb reines, i prínceps amb princeses. En el _Tirant_ es dóna el cas que l’heroi, que no és fill de reis, es casa amb la princesa de l’Imperi, i el cosí del famós paladí, l’escuder Ipòlit arriba a ésser emperador consort.

V.—Continuant el camí que havia de portar-los al lloc on havia d’ésser enterrat Grisòstom, anava la comitiva de l’acompanyament, formada per D. Quixot, Vivaldo, pastors amics del malaurat enamorat de Marcela, i Sanxo; anaven discutint els dos primers, referents a certs costums cavalleresques, essent una de les tals aquella en la qual un cavaller, en trobar-se en un pas perillós, s’encomana a la seva dama, com si aquesta fos el seu déu, la qual cosa, segons Vivaldo «huele algo a gentilidad». En sentir això D. Quixot, li replica que faria un tort el cavaller «que otra cosa hiciese; que ya está en uso y costumbre en la caballeria andantesca» que en fer un fet d’armes es recordi de la seva dama «y no se han de entender por esto que han de dejar de encomendarse a Dios».

Per ço que ens diu Vivaldo, es veu que el seu fort no eren els llibres de cavalleries, cosa aquesta que ja demostrà Bowle (I, p. 49) i Clemencín (I, p. 275), copiant textos on hi ha cavallers que invoquen el nom de Déu abans que el de la dama, com per exemple l’infant Roserín, en _Espejo de Caballerias_ (II, 27 i III, 22), l’heroi Amadís en la seva crònica (cap. 44) i altres; D. Quixot, tan aviat invocava el nom de Dulcinea com el de Déu; però ambdós comentaristes citen el _Tirant_, qui, en dir dels novel·listes Martorell i Galba sols invocava el nom de Carmesina o el de Déu, i feia bé, car com ell afirmava: «aquell qui a molts serveix, no serveix a ningú» (cap. 138), si bé hem de dir que invocava més sovint el nom de Déu.

Això de dedicar un record a la seva dama, es troba ja en les _Partidas_ (2, tít. 21, llei 22), en dir: «Et aun porque se esforzasen mas, tenien por cosa guisada que los que hoviessen amigas, que las mentassen en las lides, porque les cresciessen mas los coraçones et hobiessen mayor vergüenza de errar».

Escriu Clemencín, referent a això de «encomendarse a Dios», que aqueix conglomerat de pietat i de galanteria fou un dels segells característics de la cavalleria. I té raó. Si es llegeixen les Cròniques del cicle greco-asiàtic, es veurà que el cavaller cristià confessa i combrega molt sovint, que sap quelcom de Teologia, i fins de vegades parla com a consumat teòleg; hem de dir que en el _Libre de l’Orde de Cavaileria_, de Llull, es diu que: «usança de cavayler deu esser oyr missa e sermo, e adorar e pregar e tembre Deu» (VI, 17). I si passem els ulls pels llibres del cicle carolingi, hi veurem moltes vegades llargues discussions teològiques, acabant les més d’elles convertint-se al catolicisme els que pertanyien a la secta mahometana.

Clemencín, recordant aquest tema, escriu: «Pero donde se leen incidentes muy singulares en esta materia, es en la historia de _Tirante el Blanco_», i esmenta la confessió de Thomas de Muntalva i de l’heroi, per dos frares de l’Ordre de Sant Francesc (capítol 81), com Diafebus besa tres vegades a la seva estimada a honra de la Santíssima Trinitat (cap. 146), i quan la vídua Reposada féu saber a Tirant que perquè li fos retornada la salut a ell havia fet moltes pregàries a Déu, així com almoines, abstinències i maceracions (cap. 286).

VI.—Anant seguint amb la dita conversa, ço és, el diàleg entre Vivaldo i D. Quixot, recau la conversació en què tots els cavallers deuen pertànyer al gremi dels enamorats. Aleshores el famós fill de la Manxa és quan declara la madona dels seus pensaments, i ens la descriu d’aquella manera tan ideal que res té d’envejar a les moltes descripcions de dames d’insuperable bellesa, que es veuen en els llibres de cavalleries.

Com no podia mancar, Clemencín fa (I, p. 282) galania de la seva erudició, i ens diu que «estas expresiones me recuerdan las del libro de _Tirante el Blanco_» en descriure les faccions de la reina d’Anglaterra llavors que diu el novel·lista: «Deu se contemplar que en lo agraciat gest que mostraua femenil, totes les amagades coses no podien esser sino mes estimades de les donzelles sposades que ab ella venien» (cap. 44).

Fa bé l’esmentat crític en assenyalar aquest passatge del _Tirant_, per quant el «totes les amagades coses» recorda vagament el «encubrió la honestidad»; però si solament hagués volgut demostrar les belles faccions d’una persona agraciada, hauria pogut descriure el tipus de la filla de l’emperador grec, la gentil Carmesina, aquella «que era de strema blancor de roses ab liris mesclada» (cap. 119).

X

«...socorriendo a las donzellas menesterosas...» (_Don Quijote_, I, 14.)

L’heroi manxec, després d’haver oït la defensa que fa Marcela referent a ésser ella causa de la mort de Grisòstom, creu que és acte de cavaller anar en defensa de la dita donzella, per quant té l’obligació de sortir en auxili de ço que hem vist en tractar del cap. II, i En Bowle (I, p. 52) senyala el passatge de _Tirant_ que hem esmentat aleshores.

XI

«... Como lo ha mostrado la experiencia...» (_Don Quijote_, I, 15.)

Ens diu Cervantes que després de la desgraciada troballa que tingué D. Quixot amb aquells «desalmados yangüeses», el primer en queixar-se de l’apallissament que reberen amo i criat, fou aquest; seguint a continuació un xispejant diàleg entre els dos apallissats. El cavaller diu a l’escuder que no s’admiri d’això que els ha passat, per quan ell ha vist en els llibres de cavalleries a estrenus paladins que, després d’haver sofert molt, han arribat a ésser reis i emperadors «como lo ha mostrado la experiencia».

Com ha pogut veure el lector, aquest argument és molt semblant al que hem vist del cap. 7.

El comentarista més coneixedor de les cròniques cavalleresques, En Clemencín, en veure aquest passatge cervantí es recorda tot seguit de passatges del _Primaleon_, _Florambel_, _Amadís de Grecia_, _Don Florindo_ i d’altres (II, p. 13), sense oblidar el _Tirant_, esmentant d’aquest els noms de l’heroi i del seu escuder Ipòlit, que arribaren ambdós a ésser: el primer, cèsar de l’Imperi grec; i el segon, emperador de Constantinoble.