# El meu amic Pellini i altres contes

## Part 9

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/el-meu-amic-pellini-i-altres-contes-74649/index.md

Hi havia en això quelcom més que una demostració incivil del "Felipet"? Podia ésser el ratllat del vidre motiu de cogitacions profundes per la majoria dels homes? Se'n podia deduir tot un caràcter, representar-se imaginàriament l'autor de l'obra cal·ligràfica, i endevinar-lo entre els milions de catalans que viatgen en tercera pels trens de marina?

Cal tenir paciència.

Abans que res En Felipet Mauri posseïa una joia amb un diamant. Ningú no escriu el seu nom amb l'anell d'un altre. En Felipet Mauri era concurrent dels prostíbuls, on s'adquiria l'habitud de malmenar els miralls amb inscripcions recordatòries. En Felipet, doncs, com ja ho expressava l'"et" de la terminació, era jove, un adolescent "corrido". Era demés catalanista, car altrament hauria escrit "Felipe". En Felipet comença a dibuixar-se. Els primers trets eren la mateixa evidència. Ens trobàvem enfront d'un minyó de 18 a 20 anys, petit i viu de geni, un poc presumit i sensual, afiliat a qualsevol associació de les moltes que flamegen bandera catalana els dies assenyalats en carrer estret o en un entresol dels suburbis. Llegiria el "Papitu" i tindria el cabell ros i enrinxolat.

És molt probable que anés a festa major el jorn que posà la seva signatura en el vidre. Els sarauistes senten especials impulsions en deixar un rastre de les glòries llurs, sigui al water de les estacions i cafès, sigui a la fusta d'una porta, a l'arbre d'un passeig o altre objecte que els vingui a mà.

El bitllet que En Mauri duia a la butxaca seria de preu reduït. Descendiria a Masnou, Arenys o Calella, tirant llarg. Podríem quasi afirmar que cantaria la "Canción del Olvido" pel camí: "Marianela, Marianela, con tu dulce cantinela... pobre Marianela...", i encara, que anava proveït de certs aparells rudimentaris de seguretat, absolutament inútils fora de la capital. Tals podrien ésser, entre altres menys rudimentaris, un "pito" d'alarma, i una pistola moderna. El cas és malfiar-se de les dones fàcils i dels homes gelosos.

En Felipet Mauri ja quedava bastant bé en la meva pintura suggerida, però calia donar-li alguns retocs definitius.

Una cosa m'encaparrava. A quin dels matisos polítics del catalanisme pertanyia En Felipet? Seria esquerrà o seria de la Lliga? Era un poc difícil trobar indicis d'això en una signatura executada en condicions impròpies i amb uns procediments salvatges sobre un material de gran duresa. El grafòleg més assabentat no hauria pas sabut per on girar-s'hi.

No gens menys la tendència als diminutius és pròpia dels esperits febles, quelcom atuïts; un que s'anomena a si mateix Felipet no està dotat d'una gran aspiració revolucionària, ni tampoc d'energies subversives. Les actuacions suaus, la transigència, el no m'hi capfico, i la sang freda, en lluites patriòtiques, devien ésser el seu fort. No acabava de veure'l, però, ben bé de la dreta. La dreta és seriosa i circumspecta, té disciplina i molts professors d'ètica ciutadana, i En Felipet --allí estava la mostra-- havia comès una arbitrarietat de mal gust, s'havia fet indigne de posseir un diamant. Què seria En Felipet? Jo vaig classificar-lo així: un influenciat, un dependent d'amo regionalista, sense idees pròpies. Era possible que cantés els Segadors amb fil de veu insuficient per a fer-se perseguir en diades de repressió. També era possible que es posés barretina si la cosa s'ho valia, però jo estava perfectament segur de les seves aficions al "cante jondo", als braus i als guitarristes.

En Felipet Mauri anava adquirint més personalitat a mesura que enfondia el meu estudi. D'una deducció en venia una altra. M'hauria jugat una fortuna que En Felipet Mauri, demés de festejar una modisteta, feia excursions al castell de Montsoriu --estació de Breda-- amb embenadures a les cames, motxilla de lona, samarreta i gorra d'alpinista, i que, de retorn, dedicava ganyotes als pagesos i a les dones del guardabarreres.

El veia tan detallat, finalment, que de mitja hora lluny, en trobar-lo, l'hauria conegut. Era d'aquells que s'arranen les ungles a mossegades, que fumen amb boquilla llarga com un tirabesses, que espolsen les sabates amb el mocador del nas, que tenen una tia monja i perden al set-i-mig. Demés, era aficionat a les robes d'hivern peludes i als fox-terriers. A l'istiu anava sense armilla, amb una faixa de seda negra per cinturó i es ficava els dits als elàstics en dir una galanteria. Fins us descriuria la seva indumentària interior: samarreta de xarxa des del 14 de juliol al 2 de setembre; d'aquí en enllà, de cotó, grisa; mitjons llampants i camisa amb mostres: circumferències o carrats entrellaçant-se.

Aquest istiu trobaré, si plau a Déu, En Felipet Mauri entre Blanes i Badalona. Anirà amb uns companys escotorits i cridaners. Baixarà allí on s'escaigui el primer envelat de la ruta. Em dirà "Feliç viatge" en deixar el seient, li caurà el barret de palla en saltar del vagó, li penjarà una veta entre els pantalons caqui i les sabates grogues, envestirà un pescador exclamant "que no teniu ulls, bon home", es gratarà l'esquena i estrompesarà la tanca amb gentilesa.

## Diari d'un fumador

**Dia 22 de novembre**. No cal pensar ja a fornir-me de paquetilles de vint-i-cinc. Compro paquets de picadura de setanta. Perdo deu cèntims diaris. Lloat sigui Déu!... De pitjors no en vinguin!

**Dia 26**. També s'han esgotat els paquets de setanta. Compro paquets de 125 grams de dues pessetes amb vuitanta. Surto a raó de 56 cèntims diaris! És horrible la passivitat amb què acceptem l'augment del nostre pressupost de fumadors. Si un hom tingués la força de voluntat necessària... Nivellant la dosi nivellaríem la despesa. Posem el ralet quotidià com a taxa. Ara cal dividir, em sembla, 2'80 pessetes per 0'25 i trobarem els dies de durada del paquet. Després, per saber els grams que hauríem de fumar diàriament s'imposa una altra divisió: la dels grams de picadura que conté el paquet pel resultat obtingut a la divisió primera. Jo perdo el cap. Senyor, qui és prou fort per subjectar el desig a límits matemàtics! On trobarem unes balances de tanta precisió per a repartir les dosis equitativament!

Jo defalleixo!

**Dia 30**. Recorrent set estancs, només he pogut heure dos paquets de cigarrets de 60 cèntims. I bé, com jo fumo en pipa els he desfet i els he pesat. Fan 40 grams cada un. Si aconsegueixo que em durin quatre dies gastaré 30 cèntims diaris. És una cosa raonable. Enteniment, enteniment!

**Dia 2 de desembre**. M'ho temia! M'he excedit. Servo tabac per a emplenar dos cops la pipa sense apretar-l'hi gaire. Em sobta una tremebunda inquietud. Em llenço al carrer desficiosament. Pressento la catàstrofe. Entro a un estanc i al primer cop d'ull endevino la inevitable desolació. Només tenen cigarrets de 85 cèntims i de pesseta el paquet. M'ofereixen també picadura de l'Havana de 4 pessetes i mitja. He escoltat això escandalitzat. Mai! Seria un miserable, un mal pare de família, un perfecte imbecil si jo m'ajupís, portat pel vici, a dispendis de tal categoria.

Compro goma de mastegar.

**Dia 3**. Mastego, mastego... Un amic generós em convida i jo experimento una mena d'entendriment quasi místic. Només furgant el meu passat trobo una altra situació comparable. Haig de remuntar-me a la meva infantesa, al panet i a la truita que, furtivament, la meva santa mare va fer arribar a les meves mans, en la cambra fosca del col·legi, un jorn en què m'havien fet quedar sense dinar.

A les quatre de la tarda la vida se m'ha fet insuportable.

En havent sopat la desesperació em condueix de bell nou a l'estanc.

**Dia 4**. Ja està fet! No he estat jo. Una força estranya m'empenyia. He allargat el duro amb els ulls clucs, tremolant, maleint-me. Els dos rals de canvi no han pas caigut a la butxaca sinó dins la meva consciència. El paquet adquirit és un bell paquet. Per sobre té magnificències de capsa de caramels, per dintre va folrat d'un paper de plata ple d'estrelles; el tabac és aromàtic, negre, sense caluix. L'obro a soles, amb totes les precaucions del cas, per no ésser sorprès per cap de la família. Ni els que cometen un crim! Cada pipada serà un remordiment!

**Dia 8**. S'acaba. Procuro companejar-lo amb "Chewing Gum"; de nou a una fumo (el que estalviaria mastegant ho perdria de feina), a la tarda, després de dinar, omplo la pipa, i ja fins havent sopat no la torno a omplir. Però haig de vagar pels carrers amb la mitja pastilleta de "doblementa" a la boca.

**Dia 18**. Cues horribles, cues de mig quilòmetre, cues que es retorcen, cues negres compostes d'obrers, de bastaixos, de senyors tronats, de dones grasses, de nenes magres, de trinxeraires llestos, de gent en fi que suporten dues hores a peu dret per heure un miserable paquet de vint cigarretes que en diuen "superiors". És una abominació! És massa cua per a la meva paciència! Deixo que passin... que s'esvaeixin. Sols han deixat paquets de pesseta; catorze cigarretes embolicades amb paper de suro amb "hebra" com palla de civada. Però en compro un d'aquests paquets, en compro, dos, tres... El vertigen, la bogeria... Sóc un perfecte estúpid!

**Dia 25**. Nadal! Un Nadal sense tabac! Fa dos dies que fumo camamilla i fulles d'eucaliptus. Fumo això en despoblat, car l'aroma d'aqueixos vegetals té la gràcia de desvetllar la indignació dels que l'ensumen. Rebo mirades d'odi. Com un llebrós fujo de la gent. Una confessió haig de fer: abans de migdia, d'amagatotis m'he introduït... en una paraula: trinxo un "murias" de pesseta i vint i omplo la pipa després del cafè. Senyor Pare, perdoneu-me! Em retorno de mort a vida! Encara en tindré pel dinar de Sant Esteve i de Cap d'any.

**Dia 2 de gener de 1920**. La qüestió seria treballar. El meu cervell avesat a la nicotina dies ha que no funciona. Idees superficials, d'una banalitat espantosa ragen sota la meva ploma. I jo no puc pas viure de l'aire del cel. Necessito el verí, el necessito costi el que costi... El cor em bat. Oh! quina pensada! Tinc una grossa pipa de turc i una altra formidable pipa de teutó. Recordo que temps enrera vaig provar-les. En aquells dipòsits incommensurables bé hi deixaria el meu cansament una resquícia de tabac sense consumir. Molt seria!...

Rasco amb el trempaplomes i jo no sé pas si és carrall o cendra, però tira... tira... el regust és verament corsecador, però és regust... regust... Inefable!

**Dia 4**. La cullo?... no la cullo?... És magnífica! D'algun milionari fart! Malviatge els respectes humans! Pel demés, d'allò que en passa el foc...

**Dia 5**. Treballo, treballo! Ningú no arribaria a imaginar-se el que es pot obtenir d'un caliquenyo ben manejat.

Primerament vaig encendre'l a l'acte, davant del donador, per delicadesa. En apagar-se'm, me'l vaig ficar a la butxaca. Així que les ganes de fumar m'agullonaven massa, el tornava a calar. Per sort era dels repatanis. Diguem que jo regulava sàviament les pipades rellotge en mà, una cada minut. En tornar a apagar-se, el tornava a desar. La meva dèria consistia a servar-ne poc o molt pel matí següent, hora dels parts mentals laboriosos. I això ho he aconseguit. Em resta la burilla i la deposito al cendrer amb gran reverència.

**Dia 6**. Encara la burilla "dóna de si". Vaig mullant-la a fi que s'apagui ben sovint. Jo hagués fet aqueix descobriment quinze dies abans! Quan ja s'esmuny dels dits la trinxo i la introdueixo a la pipa. Repetelleja com un ble apagat amb escopina. És cara de cerilles i jo dec ésser un brut. Experimento una immensa llàstima per la humanitat. En fi, la diada dels Reis no ha estat pas del tot feixuga.

**Dia 12**. Si algú em preguntés de la manera com he viscut aqueixos dies jo no sabria pas què dir-li. Acabo de sofrir més desenganys dels que bonament es poden suportar. L'amistat! Quina paraula més negativa!

Prou exhibeixo la meva pipa venerable (la que ha donat jorns de glòria a Catalunya) així que arriba un company que butxaqueja; prou la faig brandar, mostrant-la buida i famolenca, com un pobre la seva mà desclosa, prou tiro indirectes, prou adulo, prou m'humilio... Ah! Chewing Gum! (talment sembla un renec). Arreu, arreu endevino un "Déu vos ampari", hipòcrita, odiós... Tot mentida!

**Dia 17**. He resseguit deu pobles del Vallès i cinc de la costa. Deu pessetes en un viatge inútil! Cultivar un estanquer, ensibornar una estanquereta... Els consells sempre arriben tard. Les barres ens fan mal.

**Dia 18**. Tinc un cadarn gripós. És l'única cosa oportuna que m'ha sobrevingut des que existeixo. No enyoro res.

**Dia 19**. Em notifiquen que torna a haver-hi cues als estancs, cues com mai s'havien vist i això que se n'han vistes de grosses. Cues! Heu's aquí una nova que no m'escalfa ni em refreda. Un esternut... mitja dotzena d'esternuts i m'acotxo cap i tot.